Cat.: Falguera. Folguera. Foguera.
Falaguera. Herba falaguera. Cast.:
Helecho común. Port.: Feto-ordinário.
Basc: Garo. Fra.: Fougière aigle. Angl.:
Brake Fern.
Descripció botànica
Panta vivaç, fins a 2 metres d'alçària.
Rizoma gruixat, profund, negre, ramificat, llarg, ramós, horitzontal.
Pecíol robust, llarg, negre. Limbe ovato-triangular, coriaci. Pínnules sèssils de base ampla, auriculada. Sorus linears en el revers de la pínnula. Se seca durant l'hivern i les noves frondes rebrosten durant la primavera. Fructificació: estiu.
Hàbitat
Cosmopolita. Es troba fins als 1000 m., a bardisses i boscs ombrívols i sòls arenosos i humits, arribant a fer falguerars. Sarothamnion scoparii (>
Ulicetalia, Quercion robori-petraeae, Prunetalia, Quercion ilicis, etc.).
Part utilitzada
Les fulles i el rizoma.
Composició química
Conté un heteròsid cianogenètic anomenat prunasòsid, a més de midó, tanins i àcid sikímic, que segons Evans i Osman (1974), podria tenir una acció
cancerígena. Les cendres de les fulles, pel seu alt contingut en potassa, han estat utilitzades com a fertilitzants, sobretot per la patata, i en la fabricació de vidre.
Acció farmacològica. Indicacions
Té propietats astringents, vermífugues i per a "rebaixar la sang". Tendria propietats similars a Dryopteris filix-mas, però més suaus i amb millor tolerància.
Terapèutica comparada
A Nova Zelanda, una planta relacionada, Pteris esculenta, era molt usada pels aborígens com a aliment.
En medicina xinesa Pteridium aquilinum s'empra com a diurètic, i en determinats tipus de febres.
En medicina marroquí s’usa en cataplasma sobre les contusions i úlceres, i per a fer-ne llits pels animals.
En medicina mexicana s'usa en alteracions gastrointestinals i renals.
Fórmules i preparacions
La bullidura de l'arrel és astringent i amarga.
Cultura popular
La falguera de Lluc és la més preuada.
Els carros que baixaven del monestir (el nom de Lluc vé del llatí lucus, bosc sagrat), anàven enramats amb falgueres dels voltants, ón hi són abundoses.
S'usava com a ornamental.
Diu Palau i Ferrer: "De la falguera de Lluc es preparen els mallorquins una tisana: un grapadet de falguera, a ull, per mig litre d'aigua, la qual farà desaparèixer les rojors, el martellejar dels polsos, el trot esborrajat del cor, les pèrdues momentànies d'equilibri, els excessos dels períodes de les dones, i una infinitat de símptomes molestos que
tenen el seu origen en la sang massa carregada".
Collin de Plancy, en el seu Dictionnaire Infernal (1968), conta que la nit de Sant Joan, després d'haver fet un dejuni de quaranta dies, els bruixos recollien les llavors de falguera, per a aplicar-la després a rituals màgics. Durant el temps que va durar l'Inquisició, n'hi havia prou per a condemnar a una persona si li trobaven llavors de falguera a caseva. Recordem que la falguera és una planta pteridòfita, que té arrel, fulles i tija, però no flors, i que les espores de la generació asexuada es formen dins els esporangis, solitaris o reunits en sorus, i que popularment són conegudes com a "llavors".
En el Traité des Supersticions (s.XVII), J.B.Thiers escriu que la falguera és emprada en màgia negra: a les dotze de la mitjanit de la verbena de sant Joan, els bruixos posen un drap nou de lli davall de la falguera per a recollir les seves llavors.
Antoni Maria Alcover, en la rondalla Sa flor de falguera i es dimonis boiets (T.
XXIV), comença així: "No sé si n'heu vistes mai, de falgueres: són unes herbes com abrets, molt gentils, ben verdes, de fulles entretallades, i se fan a llocs humits". Segueix dient: "No les veuen la flor mai, i la gent diu que és sa dematinada de Sant Joan que floreixen i granen, i en sortir es sol ja tiren sa llavor. Per això canten:
Sa falguera n'és un abre qui ne té propiedat;
amb una dematinada n'ha florit i n'ha granat, n'ha escampada sa llavor.
Amor, triau-la garrida, Amor, triau-la millor!
Conta aquesta rondalla que els fadrins d'altre temps de Son Servera anàven al puig de Sa Font a aplegar llavor de falguera dins un canonet de plata, i cada gra recollit es tornava un dimoni boiet.
Quan un fadrí tenia un dimoni boiet a son manar, es podia "fer rotllo de sa coa", ja que li feia fer el que volia.
També ens conta Joan Pellicer a la rondalla alacantina La vareta de les tres virtuts, que aquesta vareta es fa amb una branca d'ametler tallada amb tres destralades, l'os del genoll d'un mort i la llavor de falguera. I vegeu el que diuen:
A la serra hi ha una mata que li diuen falaguera, que en la Nit de Sant Joan fa flor, grana i s'asseca.
Les virtuts meravelloses de la falguera, que simbolitza la Humilitat, eren nombroses, com les de combatre els mals esperits, allunyar els llamps, destruir els malsons i obrar contra els encanteris.
Pel taní que conté, la falguera era emprada per adobar pells. Ha estat usada i encara és molt útil com a pinso del bestiar, i ben seca per a fer el jaç de cavalls i d'altres animals, a més de fer sostres de cabanes en els boscs on és abundosa i per a omplir matalassos i coixins. El naturalista Humboldt relata que els habitants de les Illes Canàries es menjaven l'arrel de falguera mesclada amb farina d'ordi, quan no hi havia res més com a aliment. En el Japó, les fulles tendres de la planta són considerades una delicadesa per a menjar: abans de cuinar-les, es renten curosament en aigua fresca, després es bullen durant dos minuts i finalment es deixen dins aigua freda durant un parell d'hores. Es
pot fer així puré, com espinacs, o servir-ho amb mantega o una salsa adient.
Literatura
Dix que la falguera és cosa provada, Medic.Part.64.
Cendra de rayu de falgera estreyn la sanc e sane les nafres, Tres Pobr.28.
Un viarany que es clou entre falgueres, Atlantàtida introd.
Bibliografia
FM-I-26, FPC-I-160, FQ-66, PPF-48, FST-8, RT-28, BC-524, MH-305, KAN-119, GB-63, PHMT-134
ISOETACEAE 3 MARSILEACEAE 2 OPHIOGLOSSACEAE 1 1 100%
12.
Ophioglossum lusitanicum
L...Ma Me Ei Fo
El significat del nom ophioglossum és llengua (glossa) de serp (ophios), per la forma de l'espiga esporangífera.
Lusitanicum, de Portugal.
Sinonímia. Denominacions
Aquestes denominacions fan referència a Ophioglossum vulgatum:
Cat.: Llengua de serp. Cast.: Lengua de serpiente. Port.: Lingua-de-cobra. Fra.:
Langue de serpent (el nom francès d'ophiose serpentaire es refereix a Rauwolfia serpentina). Angl.: Christ's Spear.
Descripció botànica
Planta perenne, petita, fins a 6 cm.
d'alçària. Rizoma prim, curt, fibrós, amb arrels fasciculades marronenques.
Fulles 2-3, lanceolades, estretes, agudes, amb pecíol més curt que el limbe.
Reticle de nervis sense terminacions lliures. Espiga fèrtil, amb uns 5-12
esporangis a cada costat. Espores llises o finament reticulades. Fructificació:
primavera.
Hàbitat
És una planta abans considerada molt rara a les Illes Balears. Fou trobada per primera vegada per Duvigneaud l'any 1971 a les costes de Xorrigo, prop d'Algaida (Mallorca). Després ha estat trobada a més llocs. Es fa a herbeis i prats humits de l'estatge montà, i és rara a la terra baixa mediterrània marítima.
Helianthemion guttai. Quercetum ilicis galloprov., Cyclamini-Quercetum ilicis, Oleo-Ceratonion. Viu a la regió mediterrània i Europa occidental. N'hi ha unes 45 espècies pels països tropicals i temperats. L'espècie Ophioglossum vulgatum és de relativament fàcil cultiu, i la més emprada en terapèutica.
Part utilitzada
L'arrel i les fulles (Herba Ophioglossi).
Composició química
La desconeixem.
Acció farmacològica. Indicacions
Se li atribueixen propietats vulneràries, per a curar les ferides i les llagues.
Terapèutica comparada
La planta Ophioglossum vulgatum és més abundant als Pirineus i no es troba a les Illes Balears. El suc de les fulles, begut totsol o juntament amb aigua destil.lada d'Equisetum arvense, era usat per a les ferides internes i vòmits de sang.
En medicina xinesa s'usen Ophioglossum petiolatum, O.
reticulatum i O. thermale, a més d' Ophioglossum vulgatum. Aquesta darrera s'empra en malalties escrofuloses, mossegades de serp,
febres, inflamacions, faringitis, estomatitis, pneumònia i algunes alteracions cardiaques.
Fórmules i preparacions
Pot emprar-se en decocció en ús intern i en cataplasma de la planta fresca en ús extern. Antigament es feia l'Oli Verd de la Caritat, com a remei de les ferides, macerant en oli fulles de la planta i deixat a sol i serena durant un novenari.
La Pomada de llengua de serp es fa bullint les fulles amb oli i saïm, i és una recepta molt antiga també per a les ferides, "un excel.lent bàlsam verd, no solament per les ferides recents, sinó també per les velles inveterades úlceres, sobretot si s'afegeix una mica de trementina", segons escriu Culpeper devers l'any 1650.
Cultura popular
De l'espècie citada d'Ophioglossum vulgatum diu Rolland, a la Flore Populaire de la France (1898) que la planta amb espiga era usada pels homes i sense espiga per les dones, per a curar les llagues. El seu ús podria venir del nom de Lancea Christi que se li va donar en el segle XVI.
Bibliografia
FM-I-14, FPC-I-154, FQ-55, MH-308, CULP-16, KAN-110
POLYPODIACEAE 1 1 100%
13.
Polypodium cambricum
L. subsp. serrulatum (Sch. ex Arcangeli) Pic.
Ma Me Ei Fo Ca Dr
Polypodium vol dir pop (polypus) amb molts (poly) de peus (podos), pels sorus col.locats a les fulles com les ventoses dels tentacles dels pops.
Sinonímia. Denominacions
Polypodium australe. Polypodium vulgare. Polypodium serratum.
Cat.: Polipodi (Ma.). Regalíssia de falguera. Daurada. Herba pigotera.
Herba dels humors freds. Herba pansera. Cast.: Polipodio. Port.: Pipódio.
Basc: Aritzgaro. Fra.: Réglisse sauvage.
Ale.: Engelwurz. Angl.: Pic Polypody.
Descripció botànica
Planta vivaç fins a 50 cm. d'alçària.
Rizoma gruixat, esquamós, rèptil, superficial, carnós, de tast semblant a la regalèssia. Fulles pinnatipartides, glabres, dístiques, dretes. Pecíol més curt que el limbe, groc verdós. Segments serrats. Sorus ovats, de color taronja viu o rogencs, grans, en dos rengles paral.lels al nervi mitjà del segment.
Fructificació: hivern i primavera.
Hàbitat
Molt abundant en els murs, marges, parets, fissures amples i replans de les roques ombrejades i penyes humides, des de ran de la mar fins a les muntanyes més altes de totes les Illes Balears. Anomodonto-Polypodietalia. De vegades com epífites damunt les alzines i oliveres. Es cultiva com ornamental.
Part utilitzada
El rizoma.
Composició química
El rizoma conté sacarosa, fructosa i glucosa, que li donen un tast dolcenc, així com glicirizina, a més del glucòsid polipodina, midó, matèries tàniques, oli essencial, mucílag, resines, saponines, manita, fitosterols, samambaina (principi amarg), oxalat càlcic, àcid benzoic i salicílic.
Acció farmacològica. Indicacions
És emprada a les Illes Balears com a pectoral i expectorant, per a la bronquitis i tos seca, i com a laxant suau.
També per a millorar la funció del fetge, estimula la producció de bilis (colagog), i millora la secreció gàstrica. Els floroglucinols li donen un efecte vermífug. Pel seu contingut en sucres ha estat emprat com a edulcorant.
Terapèutica comparada
A Europa, el rizoma de Polypodium vulgare és emprat des de l'Antiguitat, pel fet de ser paràsit del roure i d'altres arbres, i així es creia que augmentava el seu poder terapèutic, com en el cas de Viscum album. Dioscòrides la recomanava com a vulnerari. Té propietats expectorants i laxants.
Millora la funció digestiva, en casos d'hepatitis, ictericia i manca de gana.
En medicina tibetana Polypodium vulgare és usat pel tractament d’intoxicacions.
En medicina xinesa són emprades les espècies de Polypodium amoenum (el suc per la tos i la mala olor de boca), Polypodium argutum (=P.lingua, com a febrífug) i Polypodium niponicum. En medicina marroquí, la decocció del rizoma s’usa com a laxant i durètic.
En medicina mexicana Polypodium polypodioides s'usa com a antiasmàtic.
Fórmules i preparacions
S'usa la decocció al 10%, l'extracte fluid, la tintura mare i la pols de l'arrel. El Dr.Leclerc recomana en la insuficiència hepàtica la tisana hepàtica de les tres arrels: 20 g de rizoma de Polypodium, 10 g d'arrel de Glycyrrhiza i 5 g d'arrel d'Angelica. Bullir el polipodi durant 15 minuts en 200 cc d'aigua, i afegir les arrels de regalèssim i d'angèlica. Deixar macerar 12 hores. Filtrar i endolcir amb mel. Una taça al matí en dejú durant 10 dies.
Cultura popular
Regalicia de falguera el mal de pit deixa enrera.
Història
DIOSCÒRIDES diu que "l'arrel té virtut purgativa, i per a tenir més bons efectes, es dona cuita amb alguna gallina, o amb peix, o amb bledes, o finalment amb malves", DIOSC IV 187
En el segle XIII, Aldebrandino de Siena recomanava per al restrenyiment la bullidura d'un gall vell, farcit de polipodi i de llavor d'anís.
Bibliografia
FM-I-57, FPC-I-188, BC-521, FST-9, FQ-70, JLB-492, VP-382, RT-24, HL-12, CHEV-252, JP-173, PMCV-46, DEKHANG-144, KAN-133, PHMT-134
PTERIDACEAE 1 SELAGINELLACEAE 1 1 100%
14.
Selaginella denticulata
(L) Spring...Ma Me Ei Fo Dr
Selaginella és el diminutiu de selago donat per Plini a una mena de sivina, per ser més petites aquestes plantes que els licopodis. Denticulata, per les fulles denticulades.
