Sinonímia. Denominacions Lycopodium denticulatum
21. Pinus halepensis
Miller var. ceciliae...Ma Me Ei *
Miller var. halepensis...Ma Me Ei Fo Ca Dr
Pinus, nom llatí del pi. Halepensis, provinent d'Haleb, al sud del Taurus.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Pi (Ma.). Pi blanc. Pi garriguenc. Pi bord. Cast.: Pino carrasco. Port.:
Pinheiro. Basc: Lerrondo. Fra.: Pin. Ital.:
Pino. Ale.: Gemeine Kiefer. Angl.: Pine.
Descripció botànica
Arbre que arriba a més de 20 m.
d'alçària. Tronc allargat i cònic a les muntanyes i boscs, i flexuós i retort a la vora del mar. Branques i tronc jove d'escorça grisenca. Beina amb dues fulles primes i curtes, de color verd clar, amb marges denticulats i canals resinífers marginals. Flors masculines oblongo-cilíndriques. Gemmes no resinoses. Pinyes nombroses, pedunculades, solitàries, còniques.
Pinyons petits, grisencs, puntejats de negre. Floració: primavera. Fructificació:
tardor de l'any següent. La varietat ceciliae, endèmica de Mallorca, Menorca i Eivissa, té forma de xiprer, amb el tronc blanc d'argent, escudets prominents i branques erectes.
Hàbitat
Des del litoral fins a més de 1.000 m., a totes les Illes Balears, a les brolles i boscs xeròfils clars de tota la regió mediterrània. Rosmarino-Ericion, Cistion > Oleo-Ceratonion, Quercion ilicis.
Part utilitzada
Les fulles, l'escorça, la resina i els derivats (trementina, colofònia, aiguarràs, pega, quitrà), les gemmes (Turiones Pini).
Composició química
Les gemmes contenen oli essencial, principis amargs i una bona quantitat de glúcids.
Les agulles del pi contenen tanins, flavonoides, resines, vitamina C, catecols, pinicrina i àcids juniperínic i sabínic. L'escorça és rica en oli essencial, trementina, tanins, cel.lulosa i metilcel.lulosa. La trementina és una oleoresina amb essència (15-30%) i resina que conté àcids abietínic i pimàric. El quitrà conté hidrocarburs bencènics, derivats fenòlics, àcids orgànics i àcids resínics.
Acció farmacològica. Indicacions
La trementina a dosis altes pot produir una intoxicació. Les diverses trementines s'usen des del temps d'Hipòcrates. A l'interior, obren com a excitants enèrgics sobretot damunt de les mucoses de l'aparell respiratori i genito-urinari. A l'exterior eren emprades en les pleurodinies, molèsties reumàtiques i com a vulneraris o cicatritzants.
Terapèutica comparada
L'espècie Pinus pinaster, de la que s'extreu la Trementina de Burdeus, és una font d'extracció de leucocianidol, de propietats antihemorràgiques, actiu en les insuficiències venoses i les alteracions de la permeabilitat capil.lar.
En medicina ayurvèdica s’usa Pinus gerardiana com a tònic i afrodisíac, i Pinus roxburghii com a laxant. L’espècie P. deodar s’empra com a estimulant hepàtic i laxant, i en ús exter com a bactericida i anticoagulant.
En medicina tibetana Pinus roxburghii s’usa en alteracions de les seroses, edema i problemes dermatològics.
L’espècie P. gerardiana en inflors, desordes freds, èczema.
En medicina xinesa, hi ha quasi una vintena d'espècies de pi usades en
terapèutica tradicional, com Pinus armandi, P.australis, P.densiflora, P.elliottii, P.insularis, P.koraiensis, P.longifolia, P.luchuensis, P.massoniana, P.morrisonicola, P.pinaster, P.sylvestris, etc. El fong Poria cocos, d'excel.lents propietats sedatives i diurètiques, creix en associació amb les arrels de diverses coníferes, com Pinus sinensis i P.longifolia.
En medicina marroquí l’escorça és emprada com a astringent; la pols per via interna contra les diarrees. Per via externa, com a hemostàtic. La pega de pi com a succedani d’oli de càdec. La resina, en fumigacions conjuratòries. Els pinyons, com afrodisiacs i espermatogènics. El quitrà com a antisèptic.
En medicina mexicana s'usen diverses espècies: Pinus ayacahuite (vulnerari), P. leiophylla (bronquitis, reuma), P.
montezumae (refredats, ferides), P.
oocarpa (disenteria, asma), P. patula (tos), P. pseudostrobus (ronquera), P.
teocote (refredats, ascaris).
En medicina homeopàtica, PINUS SYLVESTRIS s'usa en casos d'alteracions òssies com raquitisme, turmells dèbils, emaciació de les extremitats inferiors.
La creosota de fusta o creosota officinal
-KREOSOTUM-, prové del quitrà de faig, i és una mescla líquida obtinguda de la destil.lació de diversos fenols. La destil.lació seca de la fusta de diverses coníferes produeix el medicament PIX LIQUIDA, d'acció electiva en la pell i sistema respiratori. La trementina homeopàtica o TEREBINTHINA té una afinitat selectiva en problemes de les mucoses digestives i urinàries, així com en diverses alteracions hemorràgiques.
Fórmules i preparacions
La trementina és una resina que en estat líquid és dorada i quasi incolora.
S'extreu majoritàriament del pi marítim
o Pinus pinaster, que no es troba a les Illes Balears, encara que també es poden usar les altres espècies de Pinus. S'extreu de l'escorça i de les parts més externes del tronc mitjançant unes incisions longitudinals que es fan a l'inici de la primavera. Es pengen unes casoles per a recollir la substància que va caiguent, que es purifica, es filtra i es deixa reposar. La resina que continua vessant quan ja ha finalitzat la recolecció a la tardor, que es va solidificant a l'aire, és el galipodi. El producte de destil.lació de la trementina és l'aiguarràs (Oleum terebintinae), un líquid incolor o lleugerament groc, que conté sobretot pinè i és d'olor de trementina i tast coent i fort. El residu que resta després de desti.lar la resina i extreure l'aiguarràs és la colofònia o pega grega.. Antigament s'usaven diverses trementines, com el bàlsam de la Meca, el bàlsam del Canadà, la trementina de Chio, la de Venècia, la dels Vosgues, la de Burdeus, amb propietats terapèutiques semblants. Es feien diversos preparats d'ús intern, com l'aigua trementinada, l'aigua hemostàtica, el xarop de trementina, l'alcoholat d'essència de tementina, l'emulsió trementinada, el sabó de Starkey, la poció de Graves, la mel trementinada, la poció de Carmichael, l'electuari trementinat, l'opiata trementinada, l'oli de trementina sulfurat, les píldores trementinades, les píldores balsàmiques, l'aigua espirituosa de Anhalt, etc. L'aigua trementinada casolana, segons cita Font i Quer, es fa amb 50 cc d'essència de trementina o aiguarràs i 1 l. d'aigua: es posa en una ampolla, s'agita diverses vegades al dia i es filtra al cap d'una setmana. Amb l'aigua i doble quantitat de sucre es prepara un xarop contra la bronquitis i la tos, a més de les inflamacions de les vies urinàries. També es poden fer
inhalacions del vapor d'aigua bullint, a la que s'haurà afegit unes gotes d'aiguarràs.
Per a ús extern, diu Bouchardat (1877) que "la trementina i els bàlsams són preciosos agents del mètode substitutiu;
s'han usat des dels temps més remots de la medicina per a modificar les úlceres de mal caràcter, trobant-se avui en dia quasi abandonat el seu ús, tal vegada sense motiu". Són moltes les preparacions que es feien amb trementina i oli, mel, vermell d'ou, mucílag de goma aràbiga, etc. Alguns d'aquests preparats eren el digestiu simple, el coliri trementinat, l'alcoholat de Fioraventi, el liniment estimulant, l'aigua de Lepremier, el liniment resolutiu, l'oli de camamil.la trementinat, el bàlsam acústic, els banys de vapors trementinats i molts d'altres.
La colofònia s'usa en pols per a cohibir les hemorràgies. La fórmula de les Pols hemostàtiques de Bonafoux és la següent:
Rp/ Colofònia en pols...100 g.
Goma aràbiga pulveritzada...25 g.
Carbó vegetal pulveritzat...25 g.
Es posa en aplicació externa diverses vegades al dia damunt de les ferides, úlceres i superfícies sanguinoses. També és usada com a excipient per a endurir l'esparadrap. L'antic Ungüentum Basilicum, o Ungüentum colophoniae pallidum, es fa amb cera groga, colofònia, resina de pi, greix d'ovella (100 g. de cadascún), mesclat amb 300 g. d'oli d'oliva, posat a foc lent i filtrat per un drap fi; es deixa refredar fins a obtenir la consistència adequada. És usat externament com a excitant. Una fòrmula actual de bàlsam bronquial conté oli essencial de pi, oli alcamforat, oli d'eucalipte i essència de trementina.
L'alquitrà o quitrà (en castellà brea ) és
una resina de color vermell fosc o negrenc, que s'obté per destil.lació seca de diverses matèries orgàniques, com la llenya de faig i la de pi. S'utilitza en pomades al 20% per certs tipus d'èccemes i psoriasis.
Cultura popular
Grinyó indica que "per combatre la tos i el bronquitis i fins l'ofec, s'empren els brots de pi marítim preparats en infusió d'un parell de brots per una tassa d'aigua, de la qual es pren una tassa en dejú i una en anar a dormir, sempre ben calentona". Diu Bonafè que "el pi proporciona la trementina i el quitrà, que serveix per a curar la bronquitis, les afeccions de la pell i les escròfules.
Posant 100 grams de quitrà de pi, no de carbó mineral, dins una gerra regular o altre recipient, l'aigua pren el gust del quitrà; aquesta aigua es pren com a beguda". Repetim que no s'ha d'utilitzar el quitrà derivat del petroli, que no té res a veure amb el que es fa del pi. La pega s'obté per destil.lació del quitrà vegetal procedent del pi negre. La més emprada era la pega negra: pels mestres d'aixa per a embetumar la fusta de les barques i naus en construcció, pels boters per a tapar juntes i forats dels bòtils i pels pastors per a marcar les ovelles. A Menorca diuen Fer sa pega quan fan el darrer esforç. Tenir pega als ulls significa que no es veu el que és evident. Més negre que la pega, quan l'objecte o la persona és molt negra.
Eiximenis diu que "Qui fa la pega, que la's bega", de significat ben clar. El nom Peguera, a més "d'una alqueria i platja de la part occidental de l'illa de Mallorca", es refereix , segons l'Alcover-Moll, al lloc on s'escalfa la pega per a marcar el bestiar, al forn on es cou i fabrica la pega, i a la llenya de pi que es cou per a extreure'n la pega. Segons Balari, hi ha documents del segle X on
peguera és sinònim de "pinar". La fusta del pi blanc és blanquinosa i resinosa, dura, densitat mitjana, i s'usa en fusteria (taulers, caixes d'embalatge) i en construcció. Alguns productes de l'escorça s'utilitzen per a adobar pells.
Història
DIOSCÒRIDES diu que "les més excel.lents resines venen de Pityusa".
Recomana que s'ha de triar "la més olorosa de totes, la transparent, la que ni és torrada, ni massa humida, sinó que s'assembli a la cera i es fongui fàcilment", DIOSC I 73
Literatura
L'alquitrà, atressi, deuen fer bo e leyal, e'l deu vendre sens tota mescla de terra ni d'aygua ni d'altra cosa, Cost.Tort. II, IV, 21.
Ab pega e ab alquitra fus e ab foch, Muntaner Cròn., cap. 282.
Y'l fort alquitra...ab lo qual untantli la ronya y la bua del tot l'ha guarida. Passi cobles 15.
De pega o quitrà o d'altres mercaderies, doc. a.
1341 (BABL, XI, 416).
Negra i arrugada com la crosta que forma el quitrà quan se pren de sobte, Ruyra Pinya, II, 103.
S'havia tallat un cedre, o havia pres un roure, o s'havia deixat enrobustir una alzina entre els arbres del bosc; havia plantat un pi, que la pluja havia fet créixer, perquè servís als homes per a fer foc. I n'agafa i s'escalfa; en part l'encén i hi cou el pa; en part en fabrica una estàtua i es prosterna davant d'ella, Is 44,14
¿Te'n recordes, amic? Tresca qui tresca, sota l'ardenta llum canicular,
arribàrem un jorn a l'ombra fresca i plena de perfums d'un vell pinar.
J. Alcover, Poemes Bíblics , 1918 Seguien en silenci, seguien la ribera per un camí de cabres tot ombrejat de pins,
i fent de pas alçar-se l'estol de corbs marins.
M. Costa i Llobera, La Deixa del geni grec, 1901
Bibliografia
FM-I-73, FPC-I-197, FQ-95, JLB-484, BOUCH-157, PPF-74, VP-372, RT-31, SCH-299, PHMT-417, DAKPA-51, DEKHANG-134, DASH-290, 173, GOGTE-735
