Descripció botànica Hàbitat
29. Pistacia lentiscus
L...Ma Me Ei Fo Ca Dr
Pistacia és el nom àrab de la mata.
Lentiscus, viscós, aferradís, del llatí lentiscere.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Mata. Llentiscle. Llentisclera. Mata llentisclera. Mata ventrisquera. Mata roja. Matera. Matissa. Ventiscle.
Dentiscle. Gentiscle. Rendiscle. Bàlsam de Galaad. La llavor, llentrisca o llentiscle. Cast.: Lentisco. Port.:
Almecegueira. Basc: Legeltxor. Fra.:
Lentisque. Ital.: Lentisco. Ale.: Lentisk.
Angl.: Lentisk.
Descripció botànica
Arbust fins a 3 m. d'alçària, compacte, glabre, poques vegades com un arbre, de flaire resinosa. Fulles perennes, compostes, paripinnades, persistents, amb pecíols coriacis, lanceolats, lluents per damunt, amb el raquis alat. Flors axil.lars en raïms densos espiciformes,
petites, vermellenques i verdoses. Fa peus femella i peus mascle (matots).
Drupa globulosa, apiculada, petita, al principi vermella i després negra.
Floració: primavera.
Hàbitat
Es troba a les contrades mediterrànies d'hivern temperat: garrigues, màquies, boscs esclerofil.les poc densos, muntanyes fins a 700 m. No resisteix les gelades fortes de l'hivern a les altes muntanyes. Domina a l'Oleo-Ceratonion. És una planta de desenvolupament molt lent i molt adaptable: viu des dels llocs secs als més humits, i de la vorera de la mar fins a la muntanya.
Part utilitzada
Les fulles, les flors i els fruits. L'exsudat resinós o màstic, que forma unes llàgrimes petites, com un pèsol com a màxim, lenticulars, rodones o piriformes, de color groc, lleugerament verdós, que amb el temps es tornen de color groc intens o vermellenc, cobertes generalment d'una pols blanquinosa, d'olor balsàmica terebintàcia, i tast aromàtic.
Composició química
Tota la planta conté taní, matèries colorants, principis amargs i oleoresina, soluble en alcohol i éter, amb monoterpens, sesquiterpens, monoterpenols i sesquiterpenols. L'oli essencial conté pinè i d'altres derivats terpènics.
Acció farmacològica. Indicacions
Té propietats astringents, estomacals i tòniques. S'usa el decuit al 5% en diarrees infantils i refredats o cadarns.
Les branques joves són diurètiques i baixen la tensió arterial. L'oli essencial és un descongestionant venós, limfàtic i prostàtic, usat en inflamacions de la
pròstata i alteracions cardiovasculars.
S'emprava antigament d'una manera semblant a les trementines de les coníferes. La resina ha estat usada en alteracions menstruals i gàstriques (activitat comprovada en Helycobacter pylori), així com a sedant i analgèsic.
També per a perfumar l'alè, fortificar les genives, omplir dents corcades i millorar les dents que es mouen.
Joan Cursach (1791) escriu que la bollidura de branques de mata és
"specialis panacea adversus arthritidem et catarrhum". En ús extern, com a vulnerari (per a cicatritzar les ferides i llagues) i per les picades d'insectes.
Terapèutica comparada
En medicina ayurvèdica Pistacia lentiscus s’empra en edema, per a les alteracions de les genives i el mal alè de boca, per augmentar la gana, en alteracions hepàtiques, bronquitis, asma, disuria i dismenorrea.
En medicina xinesa la mata, Pistacia lentiscus es diu "resina flairosa" i s'usa per a les equimosis. De les espècies de Rhus són emprades R. chinensis, R.
orientalis, R. potanini, R. punjabensis, R.
semialata, R. succedanea, R. succedanea var. dumortieri i R. verniciflua. A més, de la mateixa familia, són emprades Anacardium occidentale, Mangifera indica i Semecarpus gigantifolia.
En medicina marroquí s’empren les fulles i l’escorça, en decocció o en pols, en les malalties intestinals. La resina és calmant nerviós i emmenagoga. Com a masticatori purifica l’alè i té un gran ús en cosmètica. En infusió se prescriu per la feblesa cardiaca i la tos. També s’utilitza en fumigacions màgiques.
Fórmules i preparacions
El mastichatum o masticatum és el vi fet amb màstic. El nom prové del grec mastikhe, mastegar, per tal de refrescar
l'alè amb el màstic. Dioscòrides es refereix al vi de mata (llentiscite) en el capítol 31 del Llibre V de la Materia Medica: Diu que és "estíptic i comfortatiu de l'estómac, del que atura els fluixos". Es fa com el vi de murta o Myrsinite:
uns 5 kg de branques de mata, ben passades pel murter, es posen en 10 l. de most. Es fa bullir fins a minvar el líquid una tercera part o la meitat. Després es cola i se guarda. Aquest vi "conforta l'estomac, estronca les diarrees i els fluixos de ventre, de bufeta i de sang".
Una bona fórmula per a les gingivitis, segons el "Tesoro de Pobres", pàgina 210, es prepara amb parts iguals de fulles de mata, romaní, olivera i dues nous de xiprés esclafades, bullit en parts iguals d'aigua i de vi fins a reduir a la meitat. Es renta la boca glopejant quatre vegades al dia amb aquest líquid tebi.
Cultura popular
Segons Barceló i Combis, antigament els pagesos de Mallorca, com els àrabs, treien de les llentrisques un oli que empraven per a llum. Diu Joan Cursach (1791): "Ex fructibus oleum elicitur, quod Turcae praeferunt ol. olivarum pro lampadibus, et medicamentis". La mata s'ha usat des de sempre per a fer rams, adornar carrosses i carrers en els dies de festa. A l'illa d'Eivissa, la mata ha estat emprada en medicina popular per a rentar les lleganyes dels ulls, pels talls, picades d'insectes i punxades infectades, i per a curar el llombrigolet dels infantons (Marià Torres, 1999). Hi ha diversos noms de lloc que es refereixen a la mata, segons el Corpus de Toponimia de Mascaró Pasarius (T.III, 864): Sa Mata Grossa, Sa Mata Plana, Sa Mata des Marquès, Sa Mata Nova, Sa Mata Vella, Es Mataclar. La mata escrita és aquella varietat a la que es refereix la llegenda de la mata de Ramon Llull, de
M. Costa i Llobera, a la muntanya de Randa, amb les fulles que duen gravades unes línies que semblen lletres aràbigues.
Contemplaràs la inspirada vident que, dins la pregona roca, canta els destins i escriu noms i signes en fulles. Tots els versos profètics que escriu en fulles, la verge, els disposa ordenats i els deixa tancats dins la gruta (Virg En III 443).
Una mata escrita hi ha 10 escrita de sant Ramon i, si voleu sebre a on:
a's carreró de Meià Mata, amor ingrata
Les mates tenen ulls i les parets orelles D'enfora se coneixen les mates llentrisqueres
No totes les mates fan llentiscla
No és mala la mata que en surten dos conills
Qui bat la mata, que mengi el conill Anar a la mata
Conèixer ses mates que fan llentiscle Any de llentrisca, any de rates (Men.) Ja esteim bé, dins sa mata! 20
Enmig de la mar hi ha un arbre qui fa llentrisca, ningú no s'hi pot acostar
si no és la senyora Francisca (Men.) Pes camí quan van a Lluc
tot són mates i murteres i set creus per ses voreres
que em comforten quan hi puig Ses alzines fan aglans
i ses mates, lentiscleta si dius que som petiteta no em fan por ses dones grans A Ternelles hi ha pins
també mates i murteres i atlotes sandungueres que encativen els fadrins
Quan ses mates treuran pampol i ses fadrines colors
es fadrins de dos en dos
festetjaran ses bergantes (Men.) Sa madona de Sa Mata
enguany l'han feta segar si se torna descuidar l'any qui vé la faran batre
Història
El màstic és una resina que en mastegar-la es torna llefiscosa i tova, i quan es crema dóna una flaire aromàtica.
En el capítol 71 del Llibre I de la Materia Medica, Dioscòrides es refereix a la mata com un arbre que "és estíptic en totes llurs parts. El fruit, les fulles i l'escorça de les branques i de les arrels tenen una mateixa virtut... Se'n fa un licor d'aquesta manera: es bullen totes aquestes coses (les fulles, les arrels i l'escorça) en aigua, es deixa refredar, es treuen les fulles i es torna a bullir, fins a tornar espessa com la mel...per la seva virtut constrictiva, aquest licor és útil als que arranquen sang del pit, als fluixos que provenen de la fluixera de l'estómac, a les disenteríes i a l'excés de fluix menstrual...". Andrés Laguna (1566), comentarista de Dioscòrides, escriu: "Hácese de la chía el aceite de almástiga, el cual conforta maravillosamente el estómago y
restriñe el flujo del vientre". Diu Ramon Muntaner en la seva Crònica (cap.
CCIII): "...que l'almirall, ab totes les galees e ab tots los hòmens de mar, anassen eixhivernar a l'illa del Xiu -Quios-, qui és molt graciosa illa, e lla se fa lo màstec, e enlloc més del món no se'n fa". També diu el metge menorquí CURSACH (1791): "Mastix ex inciso arboris trunco distillat; melior colligitur in insula Chio". De fet, es troba a diverses illes gregues, on és cultivada per la resina, fent a l'estiu incisions en el tronc dels exemplars masculins vells i arbustius. Aquesta exsudació és el màstic ("almáciga") del comerç, que forma uns grans de color groguenc, translúcids i fràgils, usat en odontologia per a fer ciments dentaris, i també perfums, licors, confitures i vernís.
Literatura
Sement de li, sement de lentisch, Tres. pobr.
62.
Aquestes són les virtuts del lentisch, aquesta erba és calent e secha, Macer Erbes.
Preneu fulles de lantisca e feu-les secar al forn, Dieç Menesc. II, 37.
Preneu dels brots de la mata del lentiscle e picau-los, Anim. caçar 49.
Ficareu-y una estaca o tascó de llantrisca o de vet, Agustí Secr. 54.
Saps tu si les llentiscles poguessin parlar, Penya Mos. III, 133.
Aquells que fugien o se amagaven per les mates, Muntaner Cròn., c. 275.
Exir-ha com lo conill que està en la mata, que li baten la mata e done en boqua dels cans, Sermons SVF, I, 50.
Mas, qui bat la mata, que menge'l conill, Proc.
olives 1300.
La capella dintre de la qual tiràvem ramells de mata i romaní, Ruyra Pinya, II, 89.
De mates com aquesta llentiscleres...en té Mallorca tot arreu, Costa Trad. 154.
Diu un viatjant del segle XVII: "Havia llançat l'àncora a la badia de Katarraktis, gairebé exclusivament freqüentada per les barques dels pescadors, perquè es dedica a un dels contrabans més lucratius. De seguida vaig comprendre que es tractava del màstic, que només es produeix a Quios i enlloc més del món, i que les autoritats turques reserven íntegrament a l'ús de l'harem del sultà, on s'ha posat de moda que aquelles nobles dames en masteguin del matí al vespre per tenir les dents blanques i l'alè perfumat. Els camperols de l'illa, que conreen aquest arbre preciós que s'anomena llentiscle -i que s'assembla al pistatxer d'Alep fins al punt de confondre-s'hi-, tenen l'obligació de lliurar-lo a les autoritats, que en fixen la retribució; els qui en tenen un excedent miren de vendre'l en benefici propi, cosa que pot costar-los llargs anys de presó o de galera, i de vegades la mort. Però, malgrat aquesta amenaça, l'afany del guany triomfa per damunt de tot, i s'ha creat un comerç de contraban, en el qual suquen sovint duaners i altres representants de la llei" (Amin Maalouf, El periple de Baldassare, 2000, p.232).
La mata era un arbre de jardí, molt estimat pels jueus.
Bibliografia
FM-III-143, FPC-II-349, HNPC-VI-239, BC-100, PPF-65, PMCV-58, JP-169, FQ-440, JLB-363, MH-522, GOGTE-707, KAN-361, PHMT-141
