L. subsp. helix...Ma Me Ei
Hedera, del llatí haerere, aferrar-se, estar aferrat..
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Heura. Hedra. Hedrera. Heurera.
Gedra. Xedra. Elra. Eubra. Deura. Cast.:
Hiedra. Port.: Hereira. Basc: Huzkei. Fra.:
Lierre. Ital.: Edera arborea. Ale.:
Gemeiner Efeu. Angl.: Ivy.
Descripció botànica
Herba enfiladissa, perenne, de soca gruixada, sempre verda, que pot arribar als 30-50 m. de llargària. Petites arrels
caulogèniques, fixadores, curtes, en el costat ombrejat de les tiges. Tiges llargues, aferradisses, sarmentoses.
Fulles alternes, lluents, esparses, persistents, estipulades, grans, coriàcies, de color verd fosc. Flors groc-verdenques, hermafrodites, regulars, pentàmeres, en umbel.les terminals.
Baia negra, globulosa, de la grandària d'un pèsol. Floració: setembre. La planta Orobanche hederae parasita específicament Hedera helix.
Hàbitat
Roques de les muntanyes, murs, parets i troncs, del nivell de la mar fins a 1300 m. Quercion ilicis, Querco-Fagetea, Thlaspietea. Cultivada com a ornamental, en diverses varietats.
Part utilitzada
Les fulles, la resina gomosa (amarga i aromàtica: ex hedera arborea elicitur per incisionem resina gummosa -Cursach), la tija i els fruits.
Composició química
Les fulles contenen saponòsids triterpènics (hederagenina) derivats de l'àcid oleanòlic, a més de carotina, fitosterols, àcid fòrmic, àcid màlic, flavonoides, inosita, alcaloides (emetina) i substàncies de tipus hormonal foliculínic i estrogènic. Els fruits contenen glucòsids i oli. Les llavors també contenen oli. De la tija s'extreu una gomoresina.
Acció farmacològica. Indicacions
És una planta tòxica. Pot produir dermatitis, excitació, diarrea sanguinosa, alteracions digestives i respiratòries, bradicardia, fins a trastorns nerviosos, coma i mort per paràlisi respiratòria. In vitro té una acció hemolítica. Els fruits són purgants i vomitius. També s'ha descrit una acció
febrífuga. Les fulles tenen acció vulnerària, escaldades en aplicació local sobre úlceres tròfiques i varicoses, inflors i ferides, cremades de sol, per l'efecte vasoconstrictor i hemolític de l'hederina, a més de l'efecte antibiòtic dels saponòsids contra els gèrmens Gram + . També és útil per a certs casos de cel.lulitis, ja que provoca una vasoconstricció inicial seguida d'una vasodil.latació, a més de prevenir i tractar les estries dèrmiques. El Dr.
Leclerc recomana l'aplicació externa de les fulles com a moderador molt eficaç de la sensibilitat dels nervis perifèrics, útil en reumatisme, neuritis i neuràlgies.
La resina de la tija s'empra en aplicació local contra el mal de queixal (Palau). La tintura al 10% de la tija d'heura ha provat la seva eficàcia com a antitusígen i expectorant en bronquitis, enfisema, tossina crònica i cucurutxa, a més de baixar la tensió arterial, en posologia de XL gotes al dia en preses de X gotes cada 6 hores..
Terapèutica comparada
En medicina homeopàtica hi ha descrit a l'antiga literatura un cas d'hidrocefàlia crònica curat per la presa d'HEDERA HELIX (H.W., xxxiv. 489, citat per CLARKE, I, 873). Actúa sobretot en el sistema nerviós i vasos sanguinis. Pot ésser útil en casos de catarates, raquitisme, lumbago, ciàtica i reumatisme crònic.
També en medicina homeopàtica ARALIA RACEMOSA, de la mateixa familia botànica, és un remei d'estats asmatiformes, emprada en determinats casos d'asma i tos crònica que s'agrava en jeure, pitjor després del primer somni i amb sensació de cos estrany a la gargamella. En fitoterapia té efectes desintoxicants, sudorífics i estimulants.
S'usa per al mal d'esquena, reumatisme,
asma i flatulència. En aplicació externa per a diferents tipus d'èczema.
Seguint amb la familia de les araliàcies, però que tampoc no es troben a les Illes Balears, hi ha unes plantes útils en terapèutica:
Panax ginseng és emprada a Xina i d'altres països asiàtics des de temps immemorials, i s'ha considerat com una panacea: la paraula panax deriva del grec pan (tot) i axos (curació). La seva arrel antropomorfa ha estat a l'origen de llur utilització com a afrodisíac i tònic general. La composició química és molt complexa: estrògens, tanins, aminoàcids, saponòsids triterpènics (ginsenòsids), vitamines del grup B i C, etc. El ginseng produeix una millora del rendiment físic i intelectual, disminueix el colesterol sanguini, augmenta la tolerància a la glucosa, i és útil en els tractament de deshabituació d'opiàcis, alcohol i estupefaents. S'usa també en cosmètica.
Panax quinquefolium és cultivat a Amèrica del Nord, des del Canadà a Florida. S'utilitza per les mateixes indicacions del P. ginseng.
Eleutherococcus senticosus és cultivat a Siberia, Xina i Corea. L'arrel conté nombrosos saponòsids, ben estudiats per diversos autors russos. L'acció és semblant al ginseng, però de menor intensitat. Estimula el sistema nerviós central, i és antiinflamatori, antidiabètic en casos lleus o incipients, i augmenta la tasa d'hemoglobina i de polinuclears neutròfils i eosinòfils. Millora l'estat general dels pacients oncològics en tractament per quimioteràpia i radioteràpia.
Fórmules i preparacions
A l'exterior, per llagues i ferides, es bullen durant 3 minuts les fulles d'heura i es renta la zona afectada amb l'aigua de la cocció, aplicant després les fulles que
s'han bullit i deixant-les durant almenys 12 hores. Per a reblanir i treure calls, Bianor dona la recepta d'una fulla d'heura en vinagre durant 24 hores i aplicada damunt del call, amb una gasa mantinguda durant un dia.
Cultura popular
El fruits servien per a tenyir de gris i la tija per a tenyir de groc. Si es prenen cinc grans d'heura collits en lluna de març, s'arrenca la suor (Gomis). Per facilitar la dentició dels infants, s'usa un collar de grans en nombre senar fets d'arrel verda d'heura (Gomis). De les tiges velles s'extreu una resina emprada abans per a fumigacions emmenagogues i vernissos (Barceló i Combis). Les fulles eren emprades per a adobar pells.
En toponímia, el nom d'heura apareix sovint: avenc de l'heura (Pollença), coll de s'heura (Esporles), cova de s'heura (Santa María del Camí).
Qui tudó vol menjar a l'heurer té d'estar
Història
L'heura fou considerada pels antics símbol de la fidelitat (usada en les cerimònies de noces dels grecs) i de immortalitat, pels molts anys que pot viure. També era dedicada a Bacus, déu del vi. Es diu que els efectes de l'intoxicació etílica poden disminuir i desaparèixer si es beu la bullidura de les fulles de l'heura en vi. L'esglèsia cristiana primitiva va prohibir l'ús de l'heura en les cerimònies religioses, per estar associada als ritus pagans.
TEOFRAST indica que l'heura s'arriba a fer arbre (I 3, 2), que és de fulla perenne (I 9, 4), les fulles dissímils i amb diferents formes (I 10, 1), de pecíol llarg (I 10, 7), amb flors velloses (I 13, 1) i aferrades a la càpsula frugífera (I 13, 4), i l'inclou com a arbre més tardà en
brostar (III 4, 2), amb fruit semblant al til.ler (III 10, 5) i fulles semblants al poll (Populus tremula, III14, 2). Constata que hi ha moltes castes d'heura: la negra, la blanca i la helix (III 18, 6-9, 12), i aconsella no plantar-la devora els arbres, ja que les mata per tenir les arrels compactes, llenyoses i gruixades, i una sobreabundància d'heura és perjudicial als arbres (IV 16, 5).
Alexandre i el seu exèrcit es varen coronar d'heura (IV 4, 1). Descriu la fusta com a calenta (V 3, 4), i les branques cremen ràpid i amb la flama molt viva (V 9, 6). Les tiges són flexuoses (VII 8, 1) i les fulles són com les de Rubia tinctorum (IX 13, 6), però més redones.
DIOSCÒRIDES diu: "...els grans d'heura fan tornar negres els cabells, quan hi són untats amb ells. Les fulles cuites en vi i posades en emplaste, sanen tota casta de llagues per malignes que siguin.
Curen les cremades del foc, extirpen les taques que el sol ha fet a la cara...", DIOSC II 170
CURSACH l'aconsella en "atrophia infantum; epiphora, fonticulo, ozaena, rachitide, ulceribus ichorosis, febre, atonia, obstructionibus abdominalibus, morbis cutaneis, tinea, erysipellate, impetigine, odontalgia, dysenteria, peste, clavo, vel pedum gemursa. &c".
Literatura
Catul, poema LXIII Mite d'Atis, v. 23 i 255
Ovidi, Metamorfosis, V, 337-340
Virgili, Eneida, VII, 390 (citat per Pellicer, no hi és)
Acorus e eura... són specialment amigues a totes iunctures, Cauliach Coll., ll. VI, d. 1ª, c. 1
Amagada de l'eura en la verdor, Canigó IX
Vora la tinta obscura de les fecondes eures parietàries, Alomar Columna 192
Com blancs todons que deixen llur niu en les heureres, Atlàntida X
Bibliografia
FM-III-226, FPC-II-366, HNPC-246, BC-215, PPF-58, PMPC-86, JP-114, PMCV-62, FQ-472, JLB-323, VP-259, RT-243, KUKL-337, HL-281, MH-440, SCH-250, CLK-I-873, CHEV-168, CSCH-120, KAN-409
ARISTOLOCHIACEAE 4 2 50%
59.
Aristolochia clematitis
L...Ma Me
Aristolochia, del grec aristos, excel.lent, i lochia, part, per creure que facilitava la menstruació i el part. Clematitis, del grec, que vol dir sarmentosa.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Aristolòquia sarmentosa.
Aristològia (forma antiga). Cast.:
Aristoloquia. Fra.: Aristoloche commune. Ital.: Aristolochia clematite.
Ale.: Osterluzei. Angl.: Birthwort.
Descripció botànica
Planta sarmentosa, vivaç, que forma colònies, glabra, fins a 80 cm d'alcària.
Rizoma profunt, serpentejant, que es trenca fàcilment. Tiges solcades, dretes, simples. Fulles grans, ovades, cordiformes. Flors zigomorfes, en fascicles axil.lars, petites, grogues, d'olor fètida, per atraure els insectes i afavorir la polinització. Fruit en càpsula piriforme, grossa. Floració: maig.
Hàbitat
Llocs calcaris, pedregosos i arenosos, herbassars, vinyes. Diplotaxietum erucoidis (Diplotaxion, Solano-Polygonetalia > Origanetalia). Mallorca:
Sóller. Sa Granja. Artà.
Part utilitzada
L'arrel.
Composició química
Conté resines, oli essencial, derivat fenantrènic (àcid aristolòquic, de concentració màxima en elmes de maig), principi amarg (clematitina), pigment flavònic (groc d'aristolòquia), alcaloides (magnoflorina), derivats de l'àcid oxicinàmic, alantoína, glicòsids flavònics, saponines, colina, tanins, sitosterina, fenilalanina.
Acció farmacològica. Indicacions
És una planta tòxica. L'àcid aristolòquic, encara que estimula l'activitat fagocitària dels leucòcits, és tòxic, irritant de les mucoses i dels capil.lars, amb activitat vomitiva i purgant, i pot produir paràlisi respiratòria. A més és nefrotòxic i carcinogènic. També té activitat antitumoral. L'arrel pot produir hemorràgies intestinals i uterines, a més d'ésser avortiva. El Dr. Leclerc descriu l'aristolòquia com a planta emmenagoga
"d'una eficacàcia dubtosa o d'un ús perillós", l'infusió de l'arrel al 1,5 % o la tintura (1 a 2 g.). Es recomana només l'ús extern de les fulles de la planta. En ús tòpic pot ajudar a la resolució de foruncles, acné, ferides, herpes, fístules, llagues, úlceres i d'altres alteracions dermatològiques.
Terapèutica comparada
Diverses espècies s'usen en fitoteràpia:
Aristolochia klugii, a l'Amazonas, per les mossegades de serp; A. bracteata, al Sudàn, per les picades d'escorpí; A.
indica, com emmenagoga i anticonceptiu; A.serpentaria, a Amèrica del Nord, també per les mossegades de serp; A. rotunda, a Iràn, per a provocar la menstruació.
En medicina ayurvèdica Aristolochia indica és usada externament contra el verí de serps i escorpins, mossegades de
rata, paràsits intestinals i úlceres de la pell. També en ús intern en depressió i alteracions psicosomàtiques, còlera, tifus, amenorrea i disuria. La planta A.
bracteata s’empra en úlceres cròniques;
en ús intern en amenorrea i febres periòdiques.
En medicina tibetana Aristolochia moupinensis s’utilitza per alteracions calentes dels pulmons, fetge i budells, i també en problemes de la sang.
En medicina xinesa el fruit d'Aristolochia debilis és emprat com antitussiu i expectorant en bronquitis i asma. D'altres espècies també són oficinals: A. contorta, A. cucurbitifolia, A.
fangchi, A. elegans, A. kankauensis, A.
kaempferi, A. mollis, A. mollissima, A.
moupinensis, A. tagala.
En medicina filipina Aristolochia philippinensis s’usa com a digestiu i emmenagog.
Em medicina mexicana Aristolochia argentea s'usa en restrenyiment, mal d'ossos, picada d'escorpí. L'espècie A.
foetida com a antiàlgica. L'espècie A.
monticola en alteracions digestives, diabetis. L'espècie A. pentandra en còlics digestius. L'espècie A. pringlei per la picada d'escorpí.
En medicina homeopàtica s'empra
ARISTOLOCHIA MILHOMENS en determinats casos de diabetis i alteracions cardíaques: la patogenèsia fou feta per Benoit Mure a Brasil en el segle XIX.
També ARISTOLOCHIA SERPENTARIA pot ser útil en certs casos de dispèpsia i flatulència.
Fórmules i preparacions
S'usa la infusió, la decocció de l'arrel, la tintura mare, l'extracte fluid, la pomada i la pols.
Cultura popular
Barceló i Combis (1879) l'indica com a emmenagoga i cefàlica. Les fulles,
vulneràries a l'exterior i sudorífiques a l'interior. Era usada antigament a Egipte contra les mossegades de serps.
Història
HIPÒCRATES emprava l'aristolòquia per a afavorir el part.
TEOFRAST indica que Aristolochia rotunda té molt bona olor (sic), és amarga al gust i de color negre; és molt bona per les ferides del cap i d'altres, i mossegades de serps, per a dormir i per als desarreglaments intestinals (IX 13, 3); l'arrel es pot utilitzar durant cinc o sis anys (IX 14, 1); es fa per Grècia a Tesalia, Eubea, Parnassos, Arcàdia i Lacònia (IX 15, 5); la millor és la que creix a les muntanyes, i té moltes virtuts medicinals; es remulla en aigua, s'aplica com emplaste o es dilueix en mel i oli d'oliva; també en vi agre o pulveritzada en vi negre i sec (IX 20, 4).
DIOSCÒRIDES esmenta tres castes d'aristolòquies, i de la clematitis diu que les arrels són "primes, llargues i amb una escorça aromàtica que serveix als perfumistes per a fer ungüents olorosos...té efectes semblants a l'aristolòquia llarga" Diosc III 4.
CURSACH (1791) recomana Aristolochia clematitis en "cariae, ulceribus, vulneribus, haemorrhoidibus internis;
hypersarcosi, fistula, menstruis suppressis &c".
Literatura
Aquestes coses sien axí dites: tagramum, arsenic, gales, aristologia, Nudr. ocells 17.
Medicaments aperitius... axí com aristologia, Cauliach Coll., II. 2, d. 2ª, cap. 2.
Bibliografia
FM-II-70, FPC-I-282, HNPC-VI-113, BC-410, FQ-194, JLB-184, VP-94, RT-82, HL-235, SCH-309, MH-744, CHEV-169, CSCH-325, CLK-I-168, VMLN-170,
KEYS-87, DASH-93, GOGTE-549,581, DAWA-1-76, KAN-192, PHMT-172, QSMB-254
60.
Aristolochia longa
L... Me
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Aristolòquia llarga. Carbassó. Cast.:
Aristoloquia. Port.: Aristolóquia-longa.
Descripció botànica
Planta vivaç, peluda, enfiladissa. Rizoma cilíndric, tuberós, gruixat, llarg. Tiges simples o ramoses, fins a 80 cm. de llargària, flexuoses. Fulles alternes, peciolades, ovato-triangulars, amples, cordiformes a la base, llises, verdes a l'anvers, glauques al revers. Flors solitàries, axil.lars, llargues en forma de tub amb la base inflada, verdoses o brunes, de mala olor. Càpsula piriforme, el.lipsoidal, oval, pèndula. Floració:
abril-maig.
Hàbitat
Camps, alberedes, comarques marítimes, indrets frescals, bardisses.
Contrades mediterrànies baixes, del nivell de la mar fins a 500 m. (doms. del Quercion ilicis i de l'Oleo-Ceratonion).
Poc abundant.
Part utilitzada
L'arrel i les fulles.
Composició química
Poc coneguda: hi ha àcid aristolòquic.
Segons Font i Quer, no s'ha comprovat cap alcaloide en aquesta espècie.
Acció farmacològica. Indicacions
Semblant a Aristolochia clematitis.
Terapèutica comparada
D'altres espècies d'Aristolochia, que no es troben a les Illes Balears, són emprades en terapèutica: A. debilis, per
tos i alteracions respiratòries; A.
argentina, com a diaforètica i diurètica;
A. roxburghiana, en alteracions digestives; A. cymbifera, com afrodisíaca. De la mateixa familia, i que tampoc es troba a les Illes Balears, Asarum europaeum, més comú a l'Europa central, Sibèria i Àsia menor, té propietats emétiques, expectorants i diurètiques, i l'alantoina que conté fa que sigui útil en la cicatrització de l'úlcera gàstrica, encara que l'ús intern és delicat per d'altres principis tòxics (asarona). Abans era oficinal (Rhiz.
Asari), usat quasi exclusivament com a emètic, i ha estat substituit per l'arrel d'ipecacuana.
En medicina xinesa, d'entre les diverses espècies d'Asarum, la més emprada és l'arrel d'Asarum sieboldi, que conté oli essencial amb fenol, eugenol, pinè, eucarvona i asarinina. S'usa com a expectorant, emètic, diurètic, purgant, sedatiu i analgèsic.
En medicina filipina Aristolochia sericea com a carminativa, emmenagoga, febrifuga, avortiva. L’espècie A. tagala s’empra com a tònica, carminativa, emmenagoga, i en còlic infantil.
En medicina marroquí, les arrels d’Aristolochia longa i A. baetica són emprades en palpitacions, constipació i afeccions intestinals, a més de vomitives, diurètiques i com a antídot de picades de serp. En ús extern, per la micosi interdigital i la tinya.
En medicina homeopàtica ASARUM EUROPAEUM pot ser útil en casos d'hipersensibilitat nerviosa, amb sensacions de presió, tensió i contracció com a més prominents, en problemes menstruals, gastrointestinals i oculars, entre d'altres.
Fórmules i preparacions
La decocció de l'arrel i la pols.
Cultura popular
Segons Bonafè, l'arrel és sudorífica i vulnerària. S'usa en decuit contra la gota, l'apoplexia, la ictericia, la hidropesia, les quartanes, etc.
Història
DIOSCÒRIDES diu que l'aristolòquia llarga "resisteix al mal de les serps i de qualsevulla metzina mortífera, si se'n beu una dracma d'ella amb vi, i s'aplica també per defora. Beguda amb pebre i amb mirra, fa sortir la menstruació i la criatura del ventre" DIOSC III 4
CURSACH (1791) li atribueix virtuts semblants a Aristolochia rotunda:
"abortiva, diuretica, emmenagoga...vomitoria, vulneraria, expurgans, uteina, antiscorbutica &c".
Bibliografia
FM-II-69, FPC-I-284, HNPC-VI-114, FQ-194, RT-83, CSCH-325, SCH-273, CLK-I-206, VMLN-220, KEYS-88, ICHMM-I-29, KAN-196, PHMT-172, QSMB-255
ASCLEPIADACEAE 4 3 75%
61.
Cynanchum acutum
L...Ma Me Ei
Cynanchum, del grec cyon, ca, i anchein, escanyar, "matacans", per les propietats purgants de la planta, que "matarien" els cans. Acutum, per la forma de les fulles.
