Cat.: Bòlitx. Margalides. Margarides.
Moixos. Sordanaia. Sordonaia. Cast.: Ojo de buey.
Descripció botànica
Herba anual, glabra, robusta, erecta, fins a 60 cm. d'alçària. Arrel axonomorfa.
Tiges ramificades, dretes, fullades.
Fulles caulinars sèssils; les mitjanes bipinnatipartides, de lòbuls lanceolats, amb dents mucronades. Capítols grans, solitaris, inflats a l'àpex. Flors blanques o grogues. Aquenis estriats, tetràgons.
Floració: març-juny.
Hàbitat
Camps i camins, llocs nitrificats. Molt abundant. Hordeion leporini. Arriba fins als dominis d'Oleo-Ceratonion. Del nivell de la mar fins als 600 m. Cultivada als jardins.
Part utilitzada
Els capítols florals.
Composició química
És poc coneguda.
Acció farmacològica. Indicacions
És una planta diurètica i vermífuga. Per via externa és vulnerària.
Terapèutica comparada
La planta Chrysanthemum
cinerariaefolium, el pelitre ("foc" en grec) de Dalmàcia, és cultivada per les
piretrines que conté, molt útils en medicina veterinària i humana (Leclerc) com a antiparasitari i repelent de mosquits per via externa (pediculosi, sarna) i com a vermífug (oxiurasi, lambliasi, ascaridiasi, tricouriasi, teniasi) per via interna.
En medicina xinesa Chrysanthemum cinerariaefolium és emprat com a vermífug. Chrysanthemum. indicum s'usa en diarrees coleriformes i mal de ventre. Chrysanthemum morifolium és emprat en cefalea, vertigen i en
determinades afeccions
oftalmològiques.
En medicina filipina Chrysanthemum coronarium s’usa com a digestiva.
L’espècie C. indicum com a carminativa.
L’espècie C. sinense com a digestiva i laxant, en refredats, cefalea, inflamacions oculars.
En medicina marroquí diverses espècies de Chrysanthemum (C. coronarium, C.
macrocarpum, C. segetum i C.
trifurcatum) són emprades per via externa contra la sarna i per via interna com a vermífugs. La infusió de la planta sencera en alteracions hepàtiques i per a regularitzar l’excés de bilis. Com a aromatizant del te. Les fulles tendres són comestibles.
Fórmules i preparacions
La infusió al 5%, una tassa després de cada menjada.
Cultura popular
Les flors s'usen per a tenyir de groc.
Sou de Santa Margalida i Margalida de nom, vos agradau a tothom per mor de que sou garrida.
Per Santa Margalida garrova tenyida.
Per Santa Margarida 110 l'avellana és mitja;
per santa Magdalena l'avellana és plena.
Com les gallines de Margalida, que cacaregen i no ponen.
Les gallines de Margarita, que quequegen i no ponen.
Poques i bones
com les carxofes de Margarida.
La vaca de la Margarida que fa la llet aigualida.
Literatura
Preneu de una erba que a nom margarida e picau-la, Anim. caçar 76.
La margarida el càlzer groch té obert, Clapés Engl. 14.
Com la neu blanquetgen les margalides, Orlandis Poes. 18.
Les margarides s'ofereixen encara a les donzelles, Alomar Columna 189.
Bibliografia
FM-IV-252, FPC-III-803, BC-245, PMCV-73, JLB-468, VP-376, KUKL-397, RT-390, HL-33, MH-622, KAN-557, PHMT-191, QSMB-970
84.
Chrysanthemum segetum
L...Ma Me
Segetum, dels sembrats.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Margarides (Bal.). Rot de bou. Ull de bou. Cast.: Corona de rey.
Descripció botànica
Planta anual, glabra, erecta, fins a 40 cm.
d'alçària. Arrel axonomorfa. Tiges dretes, fullades, simples o ramificades.
Fulles bipinnatipartides; les inferiors peciolades, les superiors amplexicaules.
Capítols grans, inflats a l'àpex. Involucre
d'escames còncaves, desiguals. Flors grogues. Aquenis sense corona. Floració:
abril-maig.
Hàbitat
Camps, vinyes, pastures i voreres de camins. Diplotaxion (>Echio-Galactition
> Ruderali-Secalietea). Del nivell de la mar fins a 700 m. Rara.
Part utilitzada
Les fulles i les flors.
Acció farmacològica. Indicacions
Té propietats vulneràries, per a llagues i ferides. També és diurètica.
Terapèutica comparada
La planta Chrysanthemum parthenium (= Tanacetum parthenium) és aperitiva, espasmolítica, antisèptica, emmenagoga i antiagregant plaquetària, útil en dispèpsies, espasmes gastrointestinals, alteracions menstruals, insomni. S'usa també en la prevenció d'alguns tipus de mal de cap i com a coadiuvant de la hipertensió arterial. També és insecticida.
Cultura popular
Les flors serveixen per a tenyir de groc.
Bibliografia
FM-IV-252, FPC-III-802, BC-246, RT-391
85.
Cichorium endivia
L... C
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Endívia. Escarola. Cast.: Escarola.
Port.: Escariola. Fra.: Chicorée. Ital.:
Scarola. Ale.: Endivie. Angl.: Chicory.
Descripció botànica
Planta anual o biennal. Fulles basals glabrescents, disposades en roseta.
Bràctees de l'involucre poc ciliades.
Peduncles dels capítols gruixats. Flors ligulades. Pigment blau de les flors poc soluble en aigua. Semblant a C. intybus, però més petita. Floració: juny-setembre.
Hàbitat
Originària de l'India. Cultivada en els horts. Nombroses varietats.
Part utilitzada
Les fulles i el suc fresc.
Composició química
Semblant a Cichorium intybus. El principi amarg intibina o lactucopicrina és estimulant de les funcions digestives.
Acció farmacològica. Indicacions
Millora la funció hepàtica.
Cultura popular
Escarola, derivat del llatí esca, menjar.
"E si aquest pol aperrellaves a hom que agués aguda cal.lor de ffebre, pories-hi metre sements ffredes, axí con de amelles o de carabasses o de vordolagues o de ciurons. E si era hom que agués aguda callor de ffetge, mit-hi lecsons de indínia (endivia). En aquesta manera pots aperrellar a tot malalt. E pots-hi metre a hom qui aya ffebra algunes fulles de jurvert e un poc de gras. En aquesta manera se perella per tot brou amellat, axí con de cabrit ho d'altra carn" Sent Soví, 187.
Escarolat, es diu del cabell o de la cosa crespa com la fulla d'escarola (Gomis).
Cap d'escarola, nom que es dóna a qui té el cabell naturalment encrespat (Gomis).
Història
CURSACH (1791) la recomana "in ictero, viscositate bilis; cachexia acri humorum obstructionibus, scorbuto &c."
Literatura
Aquesta nit menjaran la carn rostida a la brasa, i amb àzims i herbes amargues, Ex 12, 8
Però haureu de celebrar-la el mes segon, el dia catorze, al vespre, hauran de menjar-la amb àzims i herbes amargues, Nm 9, 11
Esgot hom en l'uyl aygua d'endívia e aygua de plantage bulida, Alcoatí 26 vº.
Sie emplastat sobre'l loch endíuia picada confegida ab oli uiolat, Tres. Pobr. 57.
Quant ha calor ultra natura en lo fetge, sia aiustada endívia, Cauliach Coll., ll. II, d. 2ª, c. 6.
La lletugueta d'endívia la tallen per quatre parts, Ros Rom. 93.
Et pot causar perjui la voraç oca, les grues estrimònies i l'endívia de fibres amargoses, Riber Geòrg. 13.
Un brotet d'escarola tendra, Ruyra Parada 35.
I aqueixa escarola de cabeis, Ruyra Pinya, II, 63.
Parava de ple els darreres, embardissats de cabells escarolers, Ruyra Parada 32.
Ciris...entortellats de garlandes, de lletres daurades, d'escaroleres de papers virolats, Vict.
Cat., Sol. 68.
Bibliografia
FM-IV-308, FPC-III-956, HNPC-VI-313, BC-277, JLB-13, CSCH-372
86.
Cichorium intybus
L...Ma Me Ei Ca
Cichorium, del grec kikhórion, xicoira.
Intybus, del grec íntybos, endívia.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Cama-roja (Bal.). Masteguera borda. Mastagueres. Xicòria de café.
Xicoina. Xicoira. Xicoira amarga. Xicòria.
Cast.: Achicoria. Port.: Chicória-do-café.
Basc: Txikoro. Fra.: Chicorée. Ital.:
Cicoria. Ale.: Wegwarte. Angl.: Wild succory.
Descripció botànica
Planta anual, biennal o perenne, molt ramificada, fins a 1 m. d'alçària. Rizoma
gruixat. Tiges dretes, flexuoses, híspides, de branques divaricades. Fulles basals en roseta; les inferiors runcinades; les caulinars enteres, petites, lanceolades.
Flors ligulades de color blau lluent. Les flors s'obren regularment al matí i es tanquen a la nit. Capítols terminals o axil.lars, sèssils. Bràtees endurides a la base a la maturitat. Aquenis comprimits, persistents, subtetràgons. Floració:
abril-juny i quasi tot l'any.
Hàbitat
Camins, camps, llocs humits. Trifolio-Cynodontion, Agropyro-Rumicion. Del nivell de la mar fins a 750 m.
Part utilitzada
La planta sencera.
Composició química
L'arrel conté lactones sesquiterpèniques (lactucina i lactucopicrina, principis amargs del làtex), tanins, àcid xicorèsic, inulina, colina, pectina, sals minerals, fructosa, àcids clorogènic i isoclorogènic (d'acció bacteriostàtica per Brucella i Salmonella). Les fulles contenen àcid xicorèsic, fructosa, inulina, resines, vitamines, colina i escutelòsid.
Acció farmacològica. Indicacions
Les fulles es mengen en ensalada: tenen propietats aperitives, estomacals, laxants, colerètiques i diurètiques, útils en alteracions hepatobiliars i estrenyiment. L'arrel és un diurètic natriurètic, emprada en hipertensió arterial i oliguria. També disminueix la glucèmia. L'infusió de tota la planta és digestiva.
Terapèutica comparada
En medicina marroquí les fulles fresques s’empren en alteracions
hepàtiques i estomacals, i crues en ensalades i sopes.
Fórmules i preparacions
La infusió de les fulles seques. La decocció al 5% de les fulles i arrels tendres. També s'usa l'extracte fluide, el xarop i la tintura.
SYRUPUS CICHORII SIMPLEX Rp/. Succi recentis Cichorii,
Sacchari albi... ana libras quatuor
Aquae Q.S.
Clarifica et coque in Syrupum.
Dosis ad uncias duas.
Simili modo parantur Syrupi Fumariae,
Urticarum, Plantaginis,
Boraginis et similium.
(Pharmacopoea Hispana, editio quarta, 1817)
Cultura popular
Amb les arrels torrades es fa un succedani del cafè. L'arrel és un laxant suau. Segons Palau, contraresta els efectes de la cafeïna. Segons Leclerc,
"transforma el més deliciós cafè en un brevatge acre i farmacèutic que fa eriçar d'horror les papil.les gustatives dels gourmets" (sic).
Un rojar és un camp de cama-roges:
No es pot conreuar cap camarojar
Més fresc que una cama-roja.
Més amarg que la xicoira.
Hala, dones!
Hala, dones!
Cames-rotges
Ara que n'hi ha!
fresques i bones.
Que no n'hi haurà per qui en voldrà (Sa cama-rotgera, Rondalles Mallorquines) Atlota, camarrotgera,
Quantes cames-rotges duis?
Jo vos umpliria ets ulls de fulles d'aufabaguera.
-Vols-me dir, camarrotgera, 120 quines cames-roges dus?
-Jo duc unes cames-roges d'un pam i mig de caluix.
Garrideta, garrideta,
per los meus ulls ho sou més quan vos veig amb es paners
Cames-roges! Cireretes! (Menorca).
Es qui menja cames-rojes somnia s'enamorat i jo que no n'he menjades lo mateix l'he somiat Cames-roges i alitsons colissos i casconies en vivien molts de dies ses mares amb sos minyons.
Arangades, bacallà, olives i carabassa, bledes, arrop i melassa, ametles, tàperes i pa;
cames-roges i safrà, alls, cebes de tota raça, peix d'escata si n'hi ha caragols sense esmocar, aglans, figues seques, panses...
Vet aquí ses varies dances que ara mos toca ballar (Cançó de Corema).
Història
A la Bíblia la cama-roja és símbol de frugalitat i correcció.
Aquesta nit menjaran la carn rostida a la brasa, i amb àzims i herbes amargues, Ex 12, 8.
Però haureu de celebrar-la el mes segon, el dia catorze, al vespre; hauran de menjar-la amb àzims i herbes amargues, Nm 9, 11.
TEOFRAST diu que les fulles de la cama-roja neixen directament de l'arrel (I 10, 7), l'inclou dins les verdures (VII 7, 1);
que brosta després de "l'orto de la pléyade" (VII 7, 3), que floreix durant molt de temps (VII 9, 2 i 10, 3), que té fulles anuals i fulles basals (VII 11, 3), que la rosella s'assembla a la cama-roja i que és comestible (IX 12, 4), que la fulla de l'acònit és semblant a la de la xicòria (IX 16, 4).
DIOSCÒRIDES parla de l'endívia domèstica i la silvestre, , que tenen
"virtut estíptica, freda i convenient a l'estomac...i serveixen contra la gota i les inflamacions dels ulls" Diosc II 121.
PLINI recomana el suc de la cama-roja amb vinagre i oli de roses per a calmar el mal de cap. GALÈ deia de la cama-roja que "era amiga del fetge".
CURSACH diu que "Cichorii usus optimus creditur in hepatis obstructionibus, ictero, inflammationibus gutturis, et pectoris".
Literatura
Endívies o xicoyres, Agustí Secr. 41.
Cama roja, xalesta xicoira, d'un cel sense boira, retraus la color, Salvà Ret. 92.
Alguna plata de xicoies cullides pels prats, Virós 19.
L'homo venia més fresch qu'una cama-rotja, y procurá posá pau y tranquilisá aquella gent, Roq. 6.
Posats camaroga picada e bollida sobre lo pentenil, maravellosament fa pixar, Micer Johan 411.
Algunes borratges e camaroges o altres herbes, Alcanyís Reg. pest. 20.
Ell sopa de cammarrotjas, Aguiló Poes. 158.
Bibliografia
FM-IV-308, FPC-III-955, HNPC-VI-313, BC-276, PPF-31, PMPC-138, JP-75, PMCV-73, FQ-859, JLB-13, VP-54, RT-392, HL-138, MH-197, SCH-215, CHEV-187, PHMT-191
87.
Cirsium arvense
(L) Scop...Ma Ei
Cirsium, del grec cirsi, varices. Arvense, del camp.
Sinonímia. Denominacions
C. retusum. C. incanum. Serratula arvensis.
Cat.: Calcida. Calcides (Bal.). Calcida vera. Calciga. Carsos. Cast.: Cardo cundidor. Fra.: Cirse des champs.
Descripció botànica
Planta vivaç, fins a 1 m. d'alçària. Arrels reptants profundes. Tiges aèries solcades, dretes, glabrescents, ramificades a la part superior. Fulles ciliades i espinoses al marge, les caulinars sèssils. Capítols homògams, petits o amb peduncle curt, en panícula corimbiforme. Involucre amb una petita espina a les bràctees exteriors. Coro.la blanca o purpurina. Aquenis bruns.
Plomall sedós. Floració: maig-setembre.
Hàbitat
Camps i camins, bancals d'hortes, vinyes, llocs frescs, indrets ruderals, herbassars nitròfils. Ruderali-Secalietea. Del nivell de la mar fins a 1.000 m.
Part utilitzada
Les sumitats aèries amb les agalles (cassanelles o ballarugues) formades per la picada del dípter Urophora cardui.
Composició química
Conté tanins, alantoína, alcaloides, glucòsids, flavonoides.
Acció farmacològica. Indicacions
L'acció astringent és útil per a les hemorroides sagnants.
Terapèutica comparada
En medicina tibetana Cirsium verutum s’usa com a vomitiu, en càncer i com a antiinflamatori.
En medicina xinesa Cirsium japonicum s'empra en hemoptisis i epistaxis.
L'espècie Cirsium albescens en expectoració sanguinosa i leucorrea.
En medicina mexicana Cirsium anartiolepis s'usa en ferides, abscessos, asma, afeccions pulmonars. L'espècie C.
ehrenbergii en problemes respiratoris, leucorrea, ferides i reuma. L'espècie C.
mexicanum en micció dolorosa, diabetis.
L'espècie C. subcoriaceum en afeccions reumàtiques, ansietat.
Fórmules i preparacions
La decocció al 5% en banys de seient, 3 vegades al dia. També la pols.
Cultura popular
La planta tendra es menja com a ensalada. Per a les morenes, es duen damunt nou carxofetes de calcida (Pellicer).
Història
TEOFRAST en el capítol de les plantes aquàtiques, de rius, embassaments i llacs, diu de la calciga que és una planta espinosa, amb l'arrel no nuosa, diferent de la de la canya, IV 10, 6.
DIOSCÒRIDES diu del kirsion (Cirsium tenuiflorum) que "l'arrel d'aquesta planta minva els dolors de les varices"
DIOSC IV 120 Laguna comenta que "té força de refredar i restrényer".
Bibliografia
FM-IV-280, FPC-III-893, HNPC-VI-310, BC-266, JP-76, PMCV-74, JLB-179, RT-393, DAWA-2-23, DEKHANG-49, KAN-558
88.
Conyza bonariensis
(L.) Cronq...Ma Me Ei? Fo
Conyza, del grec conops, mosquit.
Sinonímia. Denominacions
Conyza ambigua. Erigeron bonariense.
E. crispus. E. linifolium. Dimorphantes ambigua.
Cat.: Coniza bonarienca.
Descripció botànica
Herba anual, erecta, peluda, flexuosa, fins a 40 cm. d'alçària. Arrel axonomorfa. Tiges simples o ramificades a l'àpex. Fulles pubescents, curtes, mucronades, de color verd cendrós.
Rames laterals més llargues que les principals. Capítols en raïm corimbós a l'extrem de la tija i de les branques laterals. Flors groguenques. Fruit en aqueni. Floració: juliol.
Hàbitat
Horts, camins, herbassars ruderals.
Chenopodium muralis. Del nivell de la mar fins a 1.000 m.
Part utilitzada
La planta sencera.
Composició química
Conté oli volàtil, tanins, flavonoides.
Acció farmacològica. Indicacions
És considerada com a "molt eficaç" en molèsties reumàtiques (Barceló).
Terapèutica comparada
La planta Conyza squarrosa (Inula conyza) és emprada com a vulnerària i
emmenagoga. Les fulles cremades com a insecticides i repelent de mosquits.
Bibliografia
FM-IV-207, BC-238, MH-760
89.
Conyza canadensis
(L.) Cronq…..Ma Me Ei Fo
Erygeron vol dir "envellir ràpidament, aspecte envellit".
Sinonímia. Denominacions
Erigeron canadensis. E. canadense. E.
paniculatum.
Cat.: Cànem bord. Coniza canadenca.
Cast.: Erígero del Canadá. Fra.:
Vergerette du Canada. Ale.:
Franzosenkraut. Angl.: Blood stanch.
Descripció botànica
Herba anual, glabrescent o poc pilosa, fins a 1,80 m. d'alçària. Tiges simples, fràgils, dretes, cendroses, ramoses, fullades. Fulles lanceolades, pubescents, amb flaire a trementina i comí si s'estrenyen entre els dits. Capítols en raïms, nombrosos, petits. Flors perifèriques femenines, blanquinoses;
les centrals masculines o hermafrodites, tubuloses, grogues. Fruit en aqueni estret. Floració: juny-setembre.
.
Hàbitat
Herbassars ruderals, camps cultivats.
Chenopodietalia. Del nivell de la mar fins als 500 m. Més freqüent a l'estatge montà. A Mallorca molt abondosa en el Pla. És originària d'Amèrica. Fou introduida a Europa en el segle XVII:
l'any 1653 ja era cultivada al Jardí Botànic de Paris. S'ha extés i naturalitzat per les regions temperades de quasi tot el món.
Part utilitzada
La planta florida sencera. Les fulles (Herba Erigerontis).
Composició química
Conté oli essencial amb citrenol, terpineol, limonè, linalol; tanins, flavonoides, resina, terpens, poliens, àcid gàlic.
Acció farmacològica. Indicacions
És estimulant i emmenagoga (Barceló, 1879). Actualment és emprada com a astringent en diarrees, hemorroides i metrorràgies, diurètica (augmenta la diuresi i també l'eliminació d'àcid úric).
Pel contingut en oli essencial és útil com a antiinflamatori i antisèptic en inflamacions bronquials, vaginals i urinàries. El Dr.Leclerc ha constatat els seus efectes beneficiosos en periartritis escapulo-humeral i artritis sacro-ilíaca.
S'ha demostrat un efecte hipotensor en experimentació animal.
Terapèutica comparada
En medicina xinesa Erigeron linifolius s'usa contra les mossegades de serps.
En medicina filipina Conyza balsamifera (Blumea balsamifera) s’empra en refredats, cefalea, dolor d’estómac, diarrea, reumatisme.
En medicina mexicana Conyza canadensis s’usa en trastorns digestius i calentura. L’espècie C. coronopifolia en alteracions estomacals, bilis, vòmit i tos.
L’espècie C. filaginoides en trastorns digestius, diarrea per “coraje”, flatulència, diabetis. També l’espècie C.
gnaphalioides.
En medicina homeopàtica ERIGERON CANADENSE és emprat en hemorràgies i congestions, sobretot de la gola i dels organs genitourinaris. S'han descrit tres casos de placenta prèvia tractats amb aquest remei (W. Moore).
Fórmules i preparacions
S'usa en infusió, decocció al 15%, pols, suc fresc, oli essencial, nebulitzat, extracte fluide, tintura.
Cultura popular
El cànem bord s'emprava per a fer vapor i perfumar l'ambient, a més d'aplicar en hematomes i cremar per a allunyar els mosquits. Els nadius americans l'utilitzaven també en cerimònies rituals.
Bibliografia
FM-IV-209, FPC-III-719, HNPC-VI-398, BC-239, JLB-239, VP-196, RT-398, HL-73, MH-320, SCH-282, CHEV-203, VMLN-711, CLK-I-711, KAN-560, QSMB-964
90.
Crepis vesicaria
L. subsp. haenseleri... Ei Fo subsp. taraxifolia.... Ei?
subsp.vesicaria...Ma
Crepis, del grec crepis, xinel.la, per la forma del fruit. Vesicaria, emprat en els mals de bufeta.
Sinonímia. Denominacions
Crepis taraxacifolia. C. taurinensis. C.
cinerea. Barckhausia taraxacifolia. B.
haenseleri.
Cat.: Cap-roig. Caproll. Carrois.
Descripció botànica
Planta anual, biennal o perennant, robusta, erecta, pubescent, fins a 70 cm.
d'alçària. Tiges fistuloses, dretes, ramificades des de la base. Fulles basals oblongues, híspides. Capítols en corimbe irregular. Flors groguenques. Aquenis exteriors marrons, amb bec més curt que els centrals, que són estèrils.
Floració: febrer-maig.
Hàbitat
Camins, camps, herbeis. Ruderali-Secalietea, Molinio-Arrhenatheretea, Brachypodietalia phoenicoidis, etc.
Part utilitzada
La planta sencera.
Composició química
La crepina s'ha aïllat de les flors i arrels.
Acció farmacològica. Indicacions
Té activitat bacteriostàtica. S'ha usat en infeccions de la bufeta urinària.
Bibliografia
FM-IV-348, FPC-III-1025, BC-290
91.
Cynara cardunculus
L...Ma Me Ei Fo
Cynara, del grec kinara, carxofera (també del llatí cinis -eris, cendra).
Cardunculus, del llatí carduus, espinós.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Card coler. Card de formatjar. Card d'herba. Card formatger. Carxofera borda (Bal.). Escardasses. Herba-col.
Cast.: Cardo lechero.
Descripció botànica
Planta vivaç, amb roseta basal de fulles pinnatipartides o pinnatisectes, fins a 1,50 m. d'alçària. Tiges estriades, robustes, erectes, simples o ramificades.
Fulles verdes per damunt, albo-tomentoses per davall, de segments lanceolats, amb espines primes, groguenques. Capítols ovoides, grans, terminals, solitaris. Involcre de bràctees coriàcies, lanceolades, amb espina terminal. Flors blaves o blanquinoses.
Aquenis groguencs. Floració: juny-juliol.
Hàbitat
Cases de camp, camins, herbassars ruderals. Silybo-Urticion. Del nivell de la mar fins a 1.000 m. Cultivada.
Part utilitzada
Les flors, les fulles i les arrels.
Composició química
Conté inulina, cinarina, flavonoides, sals de potasi, àcid clorogènic.
Acció farmacològica. Indicacions
Les fulles tenen propietats aperitives, diurètiques, colerètiques, colagogues i protectores del fetge. És útil en disquinèsies hepatobiliars i hepatitis.
Les arrels són diurètiques.
Terapèutica comparada
En medicina marroquí Cynara cardunculus és emprada com a comestible i per a reforçar el fetge.
L’arrel de C. humilis s’empra en aplicació tòpica per les cremades i en decocció per les alteracions hepàtiques;
també per quallar la llet.
Fórmules i preparacions
La decocció de les fulles.
Cultura popular
Diu el Pare Bonafè que "per fer pendre la llet de formatjar s'empren únicament les flors o cabells de la carxofa. Sembla que n'hi ha tres varietats; unes de cabells blaus, altres de cabells rosa, i altres de cabells blancs. Els blaus són els millors, i amb pocs basta; els rosa i sobretot els blancs són els menys actius". Les fulles serveixen per a tenyir la llana de groc amb bismut (Barceló). El raquis de les fulles es menja com a verdura. El nom popular de card s'aplica
Diu el Pare Bonafè que "per fer pendre la llet de formatjar s'empren únicament les flors o cabells de la carxofa. Sembla que n'hi ha tres varietats; unes de cabells blaus, altres de cabells rosa, i altres de cabells blancs. Els blaus són els millors, i amb pocs basta; els rosa i sobretot els blancs són els menys actius". Les fulles serveixen per a tenyir la llana de groc amb bismut (Barceló). El raquis de les fulles es menja com a verdura. El nom popular de card s'aplica
