Herba vivaç, llanosa, erecta, fins a 40 cm.
d'alçària. Rizoma negrenc, escamós, olorós. Tiges dretes, velloses, blanquinoses. Fulles pubescents per l'anvers, llanoses pel revers, oblongues o ovato-lanceolades. Capítols terminals, en corimbe. Flors grogues. Involucre de bràctees estretes, desiguals, linears.
Lígules més llargues que l'involucre.
Aquenis blanquinosos. Floració: juny-agost.
Hàbitat
Alzinars clars. Quercetum illicis suberetosum i comunitats afins, Quercion ilicis (>Cistion >Rosmarino-Ericion). Del nivell de la mar fins a 700 m.
Part utilitzada
La planta sencera.
Composició química
Conté inulina, oli essencial, flavonoides.
Acció farmacològica. Indicacions
És estimulant (Barceló i Combis).
Fórmules i preparacions
La infusió al 5%.
Bibliografia
FM-IV-229, FPC-III-755, BC-254
113.
Reichardia picroides
(L.) Roth...Ma Me Ei Fo
Sinonímia. Denominacions
Scorzonera picroides. Picridium vulgare. Cat.: Cascunia. Cosconilla. Cast.:
Lechuguilla dulce.
Descripció botànica
Herba anual, erecta, glabra, fins a 50 cm.
d'alçària. Arrel axonomorfa. Tiges dretes, nues a la part superior. Fulles caulinars oblongues, dentades o enteres.
Capítols terminals. Flors grans, grogues.
Peduncles molt llargs. Bràctees involucrals cordiformes. Aquenis externs amb tubercles sortits, bruns.
Floració: tot l'any.
Hàbitat
Es troba arreu de les Illes Balears:
camps, camins, pradells, fenassars.
Thero-Brachypodietea. Diu Bonafè que
"tal volta és la més estesa i comuna de la
nostra flora". Del nivell de la mar fins a 1.300 m. Regió mediterrània.
Part utilitzada
Les fulles.
Composició química
La desconeixem.
Acció farmacològica. Indicacions
S'usa com a aliment.
Cultura popular
Les fulles es mengen com enciam.
Literatura
Guaytava... el vert dels llachsons, de les cosconillas y ruellas, Pons Auca 246.
Jo coneixia aquells paratges... els rostolls on cercàvem cosconilles i màstecs, Ruyra Pinya, II, 89.
Bibliografia
FM-IV-329, FPC-III-987, HNPC-VI-315, BC-287
114.
Santolina chamaecyparissus
L. subsp. chamaecyparissus... C subsp. magonica...Ma Me Ei *
subsp. Magonica var. teucrietorum....Ma S
Santolina, planta santa.
Chamaecyparissus, com una lletrera en forma de ciprer.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Camamil.la de muntanya.
Camamil.la de la mar. Camamil.la de la Mola. Camamil.la de Maó (IBal). Botxes de Sant Joan. Broida femella. Camamilla blanca. Camamilla groga. Camamirla.
Camamirla amarga. Cardonet. Cordonet.
Espernallac. Flor de Sant Joan. Herba de Sant Joan. Maçanella. Mançanilla. Cast.:
Abrótano hembra. Port.: Guarda-roupa.
Basc: Zoldabelarr. Fra.: Santoline. Ale.:
Heiligenkraut. Angl.: Garden cypress.
Descripció botànica
Herba perenne, molt ramificada des de la base, flairosa, densa, en motes rodonenques, rabassa llenyosa, fins a 60 cm. d'alçària. Tiges llenyoses, dretes, ramificades. Fulles petites, estretes, alternes, sèssils, linears, carnoses, tomentoses o glabrescents, pinnatífides, grisenques. Capítols solitaris, subglobulosos, en peduncles inflats a l'àpex. Involucre d'escames desiguals.
Flors de corol.la glandulosa, tubuloses, de color groc intens. Aquenis tetràgons, oblongs. Floració: juny-juliol. L'insecte dípter Rhopalomya santolinae produeix en els borrons axil.lars un zoocecidi (gal.la o llotja) esfèric amb pilositat blanca. ÉS UNA ESPECIE PROTEGIDA PER LA LLEI.
Hàbitat
Pastures, erms, matollars secs i assolellats. Terra baixa mediterrània fins a l'estatge montà. Hypericion balearici. Rara al Crithmo-Limonion del litoral. A Mallorca, a la Serra de Tramuntana, Artà. A Menorca, Maó, La Mola, a nivell de la mar. Distribució mediterrània occidental.
Part utilitzada
Les summitats florides o capítols florals.
Composició química
Oli essencial amb alfa-santolinenona, flavonoides, lactones i cetones terpèniques, àcids fenòlics, tanins.
Acció farmacològica. Indicacions
És una planta tònica, antiespasmòdica, febrífuga, digestiva, emmenagoga i vermífuga. També té virtuts antisèptiques, antifúngiques i vulneràries. Per via externa és útil en dermatomicosis, glositis, conjuntivitis, vulvovaginitis, candidiasis.
Terapèutica comparada
En medicina marroquí els capitols són emprats com a digestius, emmenagogs i vermífugs, així com a tònics intestinals, sudorifics i antidiabètics.
En medicina homeopàtica SANTONINUM
s'extreu d'Artemisia maritima: correspòn als dolors en xocs; els símptomes oculars i urinaris són els més prominents. Té una vàlua comprovada en el tractament de les verminosis amb irritació intestinal, picor al nas, alteracions del dormir, espasmes musculars.
Fórmules i preparacions
La infusió al 3%.
Cultura popular
Es posa dins bossetes de tela en els armaris i calaixos per a allunyar els insectes. S'ha emprat per a suavitzar i tenyir de ros els cabells. L'oli essencial és emprat en perfumeria. Diu Palau i Ferrer que "a Menorca hi ha la creença vulgar que, perquè la infusió de camamil.la produeixi bons efectes estomacals, és necessari emprar un nombre senar o imparell de cabeçoles, i que, si en posen un nombre parell, fa mal de ventre". Gomis conta que
"l'espernallac és un gran preservatiu contra les bruixes; a les cases on n'hi ha, les bruixes no hi poden entrar a fer mal;
mes, per això, cal que la planta sigui robada; si no ho és, no té cap virtut".
Història
Antigament era considerada com afrodisíaca. Alguns autors -Gunther- han identificat l'abrotonum de Dioscòrides com Artemisia abrotanum. D'altres, com Fortes, identifiquen l'artemisia o abrotanum de Teofrast com Santolina chamaecyparissus.
DIOSCÒRIDES parla de dues espècies d'abrotonum, i que "la llavor... és molt útil conra la ortopnea, serveix a les ruptures i espasmes de nervis, a la ciàtica, a la retenció d'orina i de la menstruació" DIOSC III 27
TEOFRAST I 9, 4 PLINI XXI 60 GALE XI 804
CURSACH (1791), metge menorquí, ens parla de la camamil.la de Maó: "Amara, fragrans, non ingrata aromatica, balsamica, anthelmintica, carminativa, diaphoretica, pellens, tonica discutiens, sudorifera, stomachica, thoracica &c".
S'usa "in leucorrhaea, pleuritide, flatibus, fluore albo, peripneumonia verminosa, pectoris morbis, tinea &c".
Literatura
Ja no hi ha res més odorant ni més bufarell que una camamil.lera en flor, Bonafè IV 243
Açò caldejant ab aquets fets de camamirla, corona de rey o maçanella, Alcanyís Reg.
pest. 23
Bibliografia
FM-IV-242, FPC-III-779, HNPC-VI-307-425, BC-249, PPF-30, PMPC-63, JP-191, PMCV-84, FQ-799, JLB-3, VP-49, KUKL-143, RT-413, HL-32, MH-473, VMLN-1433, CLK-III-1103, CSCH-300, PHMT-201
115.
Scolymus hispanicus
L...Ma Me Ei Fo
Scolimus, nom grec d'un card comestible.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Caderlina. Card de moro. Cardet.
Cast.: Cardillos. Port.: Cangarinha. Basc:
Kardaberaizka. Angl.: Spanish Oyster Plant.
Descripció botànica
Herba vivaç o biennal, robusta, fins a 80 cm. d'alçària. Tiges dretes, pubescents, dentato-espinoses, ramificades. Fulles espinoses, lanceolades. Flors
groc-taronja. Capítols terminals i a l'axil.la de les fulles, en raïm paniculoide. Bràctees involucrals acuminades. Lígules eriçades. Aquenis amb plomall. Floració:
juny-juliol.
Hàbitat
Camps i camins. Cardassars. Scolymo-Kentrophyllion. Del nivell de la mar fins a 1.000 m. Distribució mediterrània.
Part utilitzada
Les arrels.
Composició química
Inulina, flavonoides.
Acció farmacològica. Indicacions
És diurètica.
Terapèutica comparada
En medicina marroquí la planta crua o cuinada es recomana en alteracions del fetge i dels intestins. Les fulles basals de la planta jove en ensalada.
Fórmules i preparacions
La decocció al 3%, una tassa després de cada menjada.
Cultura popular
La planta tendra (fulles) i l'arrel és comestible, crua com cuita. El suc lletós o làtex és emprat per a fer triar o pendre la llet. La flor s'ha emprat per a adulterar el safrà.
El formatge, el meló i el cardet, a pes El nom de caderlina (del llatí carduelina) és derivat de carduus, card.
Tot són cards i caderlines 160 cames rotges un planter.
Com tenc jo de segar bé enmig de tantes espines!
El mot cardina es refereix a l'ocell fringíl.lid cadernera (Carduelis carduelis), protegit per la llei, que li agrada molt menjar les llavors de les diferents espècies de cards.
El pescador de canya i el caçador de cardina és tard quan dina
Ni el pescador de canya ni el caçador de cardina
no compraran mai ni casa ni vinya
Bibliografia
FM-IV-305, FPC-III-954, BC-293, PMCV-85, FQ-858, PHMT-203
116.
Scorzonera baetica
(Boiss.) Boiss. subsp. ebusitana Bolòs,O. & Vigo,J………...Ei S
Scorzonera: en català escorçó, serpent;
en italià scorza nera, escorça negra.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Escorçonera. Escurçonera. Herba escurçonera. Cast.: Escorzonera. Port.:
Escorcioneira. Basc: Sendapoki.
Els mateixos noms populars també per Scorzonera hispanica.
Descripció botànica
Herba vivaç, pubescent o glabrescent a la base, fins a 1 m. d'alçària. Arrel o rabassa gruixada, axonomorfa, comestible, de color negre. Tiges solcades, simples, ramoses, glabres o tomentoses. Fulles molt estretes; les caulinars nombroses; les superiors en punta. Capítols terminals, solitaris. Flors grogues. Aquenis tuberculats, quasi espinosos. Floració: maig-juliol.
Hàbitat
Camps cultivats, erms. Domini de l' Oleo-Ceratonion. A Eivissa, de 0 fins a 200 m.
Part utilitzada
L'arrel.
Composició química
Inulina, glucòsids, arginina, inositol, manitol, asparagina.
Acció farmacològica. Indicacions
Té activitat diurètica., en casos de cistitis, gota, urolitiasis. Com a hortalissa, l'arrel és útil en reumatisme, hipertensió, arteriosclerosi, diabetis (Font i Quer).
Terapèutica comparada
En medicina marroquí les arrels en decocció, soles o associades a les fulles de Cichorium intybus, s’usen com a depuratives. També crues en ensalada.
Fórmules i preparacions
La decocció al 3%, una tassa després de cada menjada.
Cultura popular
Es creia antigament que era útil per les mossegades de serp o escurçó.
Monardes (1574) conta la història d'un moro que curava les mossegades de serp, i no volia dir quin remei emprava, fins que es va descobrir que era l'arrel de l'escorçonera.
Pessic de noia i picada d'escurçó no hi ha a temps l'extremunció A picada d'escurçó
no hi és a temps l'extremunció
Les flors d'Scorzonera humilis eren emprades a certs llocs d'Europa per a falsificar les flors d'Arnica montana.
Bibliografia
FM-IV-326, FPC-III-981, PMCV-85, FQ-863, VP-198, MH-55, PHMT-204
117.
Senecio cineraria
DC subsp. cineraria....C
Senecio, del llatí senex, vell, pels plomalls blancs, semblants als cabells blancs de la vellesa. Cineraria, cendrosa.
Sinonímia. Denominacions
Senecio bicolor. Cineraria maritima Cat.: Donzell de mar. Cinerària. Cast.:Cenicienta.
Descripció botànica
Herba perenne, albo-tomentosa, fins a 60 cm. d'alçària. Rizoma ramificat. Tiges dretes, folioses, estriades, llenyoses a la base. Fulles ovades, carnoses, bipinnatipartides, d'un verd cotonós per l'anvers i albo-tomentoses per davall.
Capítols nombrosos en corimbe dens.
Flors ligulades, grogues. Involucre campanulat. Floració: juny-juliol.
Hàbitat
Roques del litoral, penyasegats.
Asilvestrada en medis subhalonitròfils.
Crithmo-Limonion. Del nivell de la mar fins a 200 m. Cultivada a les Illes Balears. Subespontània. Regió mediterrània.
Part utilitzada
Les sumitats florides.
Composició química
Alcaloides pirrolizidínics.
Acció farmacològica. Indicacions
S'empra com a emmenagoga i com a antinflamatòria en conjuntivitis. S'han descrit algunes millores en catarates (Weiss). Per via interna és tòxica: millor no emprar-la, ja que pot produir problemes de fetge. Tot i així, diu Bézanger, "els cancerígens son de vegades antitumorals a dosi infratòxica:
alguns assaigs positius han estat constatats amb una espècie nordamericana de Senecio".
Terapèutica comparada
La planta Senecio jacobea (herba de Sant Jaume), és emolient en aplicació externa, útil en cremades i conjuntivitis.
També té activitat hipoglicemiant i venotònica, en tintura mare.
En medicina filipina Senecio scandens s’usa en conjuntivitis, com a vomitiva i febrifuga.
En medicina homeopàtica SENECIO
JACOBEA pot ser d'utilitat en
determinades alteracions
cerebroespinals amb rigidesa muscular, depressió i pèrdua de memòria.
Fórmules i preparacions
En rentats oculars, l' infusió al 0,5% tres vegades al dia, amb un poc de sal comú (1%).
Cultura popular
Antigament es creia que una o dues gotes del suc fresc del donzell de mar (S.
cineraria) com a coliri feia desaparèixer les cataractes. És coneguda la toxicitat de l'herba de Sant Jaume (Senecio jacobea) pel bestiar que la menja.
Aplicada exteriorment té efectes vulneraris.
Bibliografia
FM-IV-265, FPC-III-847, BC-243, PMCV-86, FQ-831, JLB-545-546, VP-264, RT-415, HL-227, MH-379, VML-1456, CLK-III-1150, DAWA-2-134, QSMB-993
118.
Senecio viscosus
L... Me
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Seneci viscós. Cast.: Senecio viscoso. Angl.: Viscid groundsel.
Descripció botànica
Planta erecta, flexuosa, ramificada.Fulles pinnatipartides, no violàcies al revers, de contorn ovat; les superiors sèssils, les inferiors peciolades. Capítols en corimbe irregular. Flors grogues. Floració: juliol-setembre.
Hàbitat
Llocs pedregosos i secs. Galeopsion. Citat a Menorca per Rodriguez Femenías.
Part utilitzada
Les fulles.
Composició química
No la coneixem.
Acció farmacològica. Indicacions
Les fulles són carminatives. En quantitat elevada té propietats emètiques.
Terapèutica comparada
En fitoterapia Senecio aureus era usada pels indígenes catawba d'Amèrica del Nord per alteracions ginecològiques i per aliviar els dolors del part. Ajuda a provocar la menstruació i és útil en la menopausa. En ús extern s'empra en leucorrea.
En medicina homeopàtica SENECIO AUREUS té una acció clinica verificada en l'esfera ginecològica, amb alteracions de les mucoses, tendència hemorràgica, descàrregues debilitants. És útil en determinats casos d'amenorrea, dismenorrea, inflamacions urinàries.
Fórmules i preparacions
La decocció al 3%.
Bibliografia
FPC-III-849, MG-380, CHEV-267, VMLN-1454, CLK-III-1145
119.
Senecio vulgaris
L...Ma Me Ei Fo Ca
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Lletsó. Lletsó de foc (IBal.).
Apagallums. Bufallums. Cap d'ocell.
Citró. Flor d'onze mesos. Herba cana.
Herba conillera. Herba de cardina.
Herba-sana. Morruts. Morruts de bou.
Vellesa. Xenixell. Xinxerinxó. Xinxirinxó.
Cast.: Hierba cana. Port.: Cardo-morto.
Basc: Zornabelarr. Fra.: Séneçon. Ital.:
Senecio. Ale.: Gemeines Greiskraut.
Angl.: Senecio.
Descripció botànica
Herba anual erecta, glabra, fins a 30 cm.
d'alçària. Arrel fibrosa, obliqua. Tiges dretes, estriades, fistuloses. Fulles alternes, pinnatífides, carnoses, de lòbuls obtusos. Flors tubuloses, grogues, hermafrodites. Capítols en raïms.
Bràctees involucrals tacades de negre a la base. Aquenis pubescents. Plomall blanc. Floració: novembre-abril, i quasi tot l'any ("flor d'onze mesos").
Hàbitat
Pertot arreu per camps i camins, terres cultivades, camps abandonats, herbassars ruderals, molt comú.
Ruderali-Secalietea. Del nivell de la mar fins a 1.400 m. Cosmopolita.
Part utilitzada
Les sumitats aèries (Herba Senecionis vulgaris).
Composició química
Flavonoides (glucòsids del quercetol), alcaloides pirrolizidínics, matèries minerals.
Acció farmacològica. Indicacions
Es una planta tòxica a dosis altes. Presa durant llarg temps pot arribar a ser carcinogènica.
A dosis terapèutiques el seu ús és segur i innocu: s'empra com a emmenagog en alteracions menstruals i per a millorar la circulació venosa. És també sudorífica, diurètica i laxant. Leclerc inclou diverses espècies en el mateix capítol (Senecio vulgaris, S. jacobea, S.
viscosus). Constata els seus bons resultats en "pacients amb alteracions intestinals i hepàtiques en que la funció menstrual, irregular o insuficient, dóna sovint alteracions congestives i dolors pelvians i lumbars". S'ha utilitzat com a vermífuga en veterinària (Barceló i Combis) i en pediatria (Grieve).
Terapèutica comparada
En medicina tibetana Senecio scandens s’empra com a vulnerària, en alteracions dermatològiques i inflamacions intestinals. L’espècie S. dianthus també en aquestes indicacions i en alteracions del fetge i la vesicula biliar.
En medicina xinesa Senecio scandens s'utilitza per a conjuntivitis, disenteria hemorràgica, dolor abdominal.
En medicina marroquí Senecio vulgaris i S. leucanthemifolius són emprades com a emmenagogues. La planta S.
anteuphorbium com a hemostàtica, en llagues i ferides; com a sedatiu en friccions pel reumatisme i dolors. El suc en inflamacions conjuntivals i per a calmar els efects del làtex vesicant de les eufòrbies.
En medicina homeopatica
ERECHTHITES (obtinguda a partir de la planta Senecio hieracifolia) pot estar indicada en determinats tipus d'hemorràgies i orquitis.
Fórmules i preparacions
El suc de la planta fresca, la decocció, l'extracte fluide, la tintura.
Història
DIOSCÒRIDES diu que els grecs l'anomenen erygeron, mot que es refereix a la vellesa -senecio-, i l'aconsella en "els dolors d'estómac que va engendrar la còlera", a més de "les fulles i les flors tenen virtut refrigerant, pel que aplicades en cataplasma amb un poc de vi dolç resolen les inflamacions dels testicles i de l'anus. Amb uns grans d'encens curen les altres ferides i les dels nervis..." DIOSC IV 98 Teofrast inclou el lletsó en les diverses verdures no cultivades, i fa notar la seva llarga floració.
TEOFRAST VII 7, 1; 4; 10, 2. PLINI XXV 167 GALE XI 884 ISIDOR XVII 9, 53
Bibliografia
FM-IV-262, FPC-III-848, HNPC-VI-308, BC-241, PMCV-86, FQ-829, JLB-545, RT-414, HL-227, MH-377, SCH-57, CLK-I-709, DAWA-1-310, DAWA-2-134, KAN-562, PHMT-204
120.
Silybum marianum
(L.) Gaertner..Ma Me Ei Fo Ca
Silybum, nom d'un card comestible.
Marianum, marià.
