Cat.: Anís. Matafaluga. Matalafuga.
Batafaluga. Batafalua. Cast.: Anís.
Matalahuga. Port.: Erva-doce. Basc:
Anis-belar. Fra.: Anis vert. Ital.: Anice verde. Ale.: Anis. Angl.: Anise.
Descripció botànica
Herba anual, pubescent, erecta, flairosa, fins a 60 cm d'alçària. Tija fràgil, ramosa, erecta. Fulles inferiors lobades, reniformes, simples; les següents pinnaticompostes; les superiors laciniades, pinnatisectes. Umbel.les amb 7-14 radis, sense involucre. Pètals blancs. Ovari pubescent. Fruit en diaqueni, ovoide, prolongat, lleugerament comprimit, marronenc, amb 5 estries filiformes. Floració: juny.
Hàbitat
Cultivada en climes càlids. Rarament subespontània. Espontània a Egipte, Grècia i Orient Mitjà. A Mallorca es troben els endemismes Pimpinella tragium subsp.balearica, a les encletxes de les roques de la Serra de Tramuntana, d'Artà i del Puig de Randa, i Pimpinella bicknellii, del Torrent de Pareis a Ariant. També Pimpinella lutea a Menorca.
Part utilitzada
Les llavors (Fructus anisi).
Composició química
Conté essència (amb anetol, estragol, cetones, terpens), oli fixe, sucre, midó, matèries proteiques, pentosans, minerals, àcid màlic, clorogènic i cafeic, colina, resina i cumarines.
Acció farmacològica. Indicacions
L'anís és tònic, aperitiu, estomacal, carminatiu, diurètic, expectorant (en tos crònica, bronquitis, asma), espasmolític (en dispèpsies, palpitacions, ansietat) i emmenagog (regularitza la funció menstrual), a més de galactogog (augmenta la producció de llet) i
afrodisíac. És molt útil en els còlics del lactant. Tòpicament és antisèptic, fungicida, vermífug i escabicida. És útil en dermatomicosi, candidiasi, tricofitosi, pediculosi i pitiriasi versicolor. L'oli essencial a dosis altes pot provocar convulsions.
Terapèutica comparada
En medicina marroquí, els fruits verds són una panacea: aperitiu, colagog, galactògen, diurètic, estomàquic, diaforètic, afrodisiac, digestiu, antiespasmòdic infantil. La pols dels fruits és emprada com a antiverí. Els fruits per a aromatitzar el pa i en pastisseria.
En medicina mexicana Pimpinella anisum s'usa en alteracions digestives i mal de cap.
En medicina homeopàtica, una espècie pròxima a l'anís, PIMPINELLA SAXIFRAGA, pot ser útil en alteracions de la membrana mucosa respiratòria, que és molt sensible a la humitat, tremolors de fred, debilitat corporal, lumbago, epistaxis, vertígen i acúfens, entre d'altres símptomes.
Fórmules i preparacions
La infusió i la pols dels fruits (Fruct.
Anisi), considerada com un dels millors carminatius; l'oli essencial (Ol. anisi), la tintura mare (Tinct. Anisi), el xarop i l'extracte fluid. L'anís és molt usat per a
aromatitzar preparacions
farmacèutiques, com a corrector organolèptic d'olor i sabor. Hi ha extractes carminatius i expectorants per a ús pediàtric.
Cultura popular
S'usa en pastisseria, licoreria, perfumeria i confiteria. L'essència s'empra per la fabricació dels aperitius anisats. Les pastilles d'anís, per afavorir la digestió. Els antics romans feien el
pastís anomenat Mustacae, que contenia anís, comí i d'altres llavors aromàtiques.
Es menjava com a postres, per afavorir la digestió. L'anís és també una bolleta amb un gra d'anís cobert de sucre, que s'empra en gran quantitat en els refrescs de festa (DCVB).
Vi digestiu d'anís: es prepara amb 100 g de llavors en 1 l. de vi blanc, en maceració durant 10 dies. Es pot afegir canyella en rama. Una culleradeta en mig taçó d'aigua després de cada menjada.
Ratafia d'anís: prendràs 5 lliures (1 l. 65 cl.) d'aigoardent; 2 unces (66 g.) de llavors d'anís i 10 unces (330 g.) de sucre blanc. Posaràs s'anís en infusió amb s'aigoardent per espai de dotze hores i després de colar-lo li afegiràs es sucre. Dissolt aquest, ho passaràs per sa mànega i posa'l dins bòtils (Ll. Ripoll, Llibre de vins, licors i per necessari 46).
Anissette: 30 g. de llavors d'anís, 15 g de Coriandre, 10 g d'escorça de llimona, 1 g de canyella en rama, 1 litre d'alcohol de 85º. Macerar durant 3 setmanes, filtrar.
Per a pendre unes gotes diluides en un taçó d'aigua freda.
Ni un gra d'anís Acabar els anissos Arribar als anissos Menjar anís fa petar 90
Història
Els antics egipcis ja cultivaven l'anís per a tractar el mal de dents, alteracions digestives i per augmentar l'orina. Plini en parla a la Història Natural.
DIOSCÒRIDES diu així de l'Anison:
"Universalment l'anís té força de calentar, de dessecar i de resoldre;
facil.lita l'alè, minva el dolor, provoca la
orina, consumeix l'hidropesia, i begut treu la set...contra les ventositats, restreny el ventre i les purgacions blanques de les dones; augmenta la llet i estimula la luxuria", DIOSC III 61
CURSACH l'aconsella en "torminibus infantum, tussi, singultu, morbis
flatulentis absque
inflammatione...ventriculi debilitate, diarrheis &c".
Literatura
Comí e anís, quatre de la carga de tres quintals, doc. a. 1284 (RLR, IV, 375).
Aquella masega que comensava tirant anissos a les noyes, després picapica o férleshi olorar brots de ruda, Vilanova Obres, IV, 12.
No tengué forsa per durse a sa boca una copa d'anís que tenia en sa mà, Roq. 35.
Bibliografia
FM-III-241, FPC-II-419, BC-207, FQ-493, JLB-64, VP-85, RT-239, KUKL-268, SCH-298, HL-160, MMS-69, HE-238, GLHE-41, MH-41, POTT-18, CHEV-246, VMLN-1308, CLK-III-824, PHMT-163
51.
Scandix pecten-veneris
L. subsp. macrorhyncha...Ma?
subsp. pecten-veneris...Ma Me Ei Ca
Pecten-veneris, pinta de Venus.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Filabarba (Ma., Me.). Agullots (Me.). Agulles. Agulles de pastor. Herba d'agulles. Pinta de Venus. Pinta de pastor. Forquilles. Cast.: Peine de Venus.
Angl.: Shepherd's Needle.
Descripció botànica
Herba anual, fins a 40 cm. d'alçària.
Arrel axonomorfa. Tija robusta, híspido-pubescent, rígida, ramificada, eriçada.
Fulles bi-tripinnatisectes. Flors en umbel.les petites, blanques, Pètals truncats, obovals. Fruit comprimit, linear, prolongat en bec, amb les cares planes. Floració: març-maig.
Hàbitat
Petita mala herba comú en els camps, sembrats i conreus. Secalietalia (>
Ruderali-Secalietea). Del litoral mediterrani a l'estatge montà.
Part utilitzada
Les fulles i les llavors.
Acció farmacològica. Indicacions
Té activitat diurètica i digestiva. És molt útil en cistitis. En aplicació externa és vulnerària, per a llagues i ferides.
Terapèutica comparada
El cerfull, Scandix cerefolium (= Anthriscus cerefolium), cultivat com a condiment, de vegades subespontani, és usat en pastisseria, en en els "bouquets"
francesos de fines herbes. És una planta estimulant, diurètica i resolutiva. El suc és emprat en problemes de fetge, afeccions de les vies urinàries, certes malalties cutànies cròniques i dels ulls.
Les llavors són carminatives.
Història
CURSACH diu del cerfoll: "in phthisi, haemorrhoidibus, hydrope tussi inveterata; herpete, haemopthisi, peripneumonia, pleuritide, ictero, scabie, tumoribus duris; calculo, urinae suppressione; viscerum infarctu;
vertigine, scorbuto, exinanitione à venere nimia; afthmate, urinae ardoribus; sanguinis coagulis &c".
Cultura popular
S'ha usat per a tenyir de groc (Barceló).
El nom popular d'agulles de pastor li vé pels seus fruits, molt allargats i en forma d'agulla.
Cerfull és bo pels ulls
Literatura
L'encatifen cerfull i genciana, Canigó II
Bibliografia
FM-III-234, FPC-II-396, HNPC-VI-248, BC-211, CSH-143, MH-210
52.
Smyrnium olusatrum
L...Ma Me Ei Fo
Smyrnium, del grec smyrna, mirra, per l'olor del suc semblant a la mirra.
Olusatrum, de holus atrum, herba negra, pel color de les arrels. També pot provenir del nom propi Alexander, referit a Alexandre de Macedònia, com es pot veure en els noms populars en altres llengües.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Aleixandri (Ma.). Cugul (Me.). Api de cavall. Api cavallar. Àbit de siquia.
Julivert de moro. Cast.: Apio caballar.
Perejil macedonio. Port.: Salsa-de-cavalo. Fra.: Maceron. Ital.: Macerone.
Angl.: Alexanders.
Descripció botànica
Herba biennal, robusta, glabra, fins a 1 m. d'alçària. Arrel gruixada. Tija fistulosa, buida, erecta. Fulles amples, dentades, lluents a la part superior, pàl.lides per davall, dividides de forma ternada; les inferiors peciolades. Flors en umbel.les convexes, de color groc verdenc, radis desiguals, glabres. Pètals el.líptics, acuminats, enters, verdosos.
Fruit ovoide-orbicular, amb costelles prominents, negre a la maduració.
Floració: març-juny.
Hàbitat
Molt comú a llocs humits, descampats ombrívols, herbassars ruderals, vores de camins. Urtico-Smyrnietum (: Silybo-Urticion). De l'Oleo-Ceratonion fins a
Cyclamini-Quercetum ilicis i Quercetum ilicis galloprov.
Part utilitzada
Les arrels i les fulles.
Composició química
Conté vitamina C.
Acció farmacològica. Indicacions
És emprada com a antiescorbútica, aperitiva, depurativa i diurètica.
Terapèutica comparada
En medicina marroquí els fruits són considerats com a calents, i la seva pols és emprada en refredats, així com per les hemorràgies dels primers mesos d’embaràs. Molt emprada en màgia i encanteris. La pols dels fruits com a condiment.
Cultura popular
Tant si puc com si no puc tenc d'arrancar s'aleixandri si alcanç aqueix calamandri peu descalç tenc d'anar a Lluc
Història
Era una planta molt cultivada a l'Antiquitat i l'Edat Mitjana. Es menjaven les arrels, crues i cuites, i també les fulles crues en ensalada i bullides amb d'altres verdures.
L'Ipposelinon de Dioscòrides és comentat així per aquest autor: "Es menja la seva arrel crua i cuita, i es cuina com l'api... la llavor, beguda amb vi i mel, provoca la menstruació, i no solament beguda, emperò també aplicada, calenta als que tremolen de paroxismes febrils, i serveix quan l'orina degota. L'arrel serveix per a les mateixes coses" (DIOSC III 74). Andrés Laguna (1566) fa el comentari de l'hiposelino,
"el cual apellido denota un apio bestial y muy grande".
Literatura
La volentat d'Alexandri qui posseya tot lo mon, Llull Cont. 358.
Aquest sera altre Alexandri en lo mon, Muntaner Cròn. 47.
It. un Alaxandri scrit en paper sotil sens posts, doc. a. 1416 (Aguiló Dicc.).
Bibliografia
FM-III-236, FPC-II-407, HNPC-VI-251, BC-212, FQ-484, MH-500, PHMT-166
53.
Thapsia garganica
L... Ei Fo
Thapsia, de l'illa de Thapsos, d'on els antics creien que era originària aquesta planta.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Èdril. Tàpsia. Cast.: Tapsia. Port.:
Tápsia. Ital.: Tapsia.
Descripció botànica
Herba perenne, poc ramificada, robusta, erecta, semblant a T. gymnesica, fins a 1,5 m d'alcària. Tija voltada de fibres a la base, glabra. Grans fulles basals, dividides en segments de color verd glauc. Fulles poc piloses, en lacínies (2)4-50. Umbel.la gran a l'extrem de la tija principal, amb 12-20 radis iguals sense involucre. Flors grogues.
Umbel.les laterals més petites, sense fruit. Fruits grossos, amb ales més amples que T. gymnesica. Floració:
maig-juny.
Hàbitat
Matollars, brolles, del litoral fins a l'estatge montà. Teucrion subspinosi (>
Rosmarinetalia). Del domini de l' Oleo-Ceratonion al del Cyclamini-Quercetum ilicis.
Part utilitzada
L'escorça de l' arrel, de la que s'extreu la resina.
Composició química
Conté resina (amb àcid tàpsic, angèlic, isovaleriànic, caprílic), essència sulfurada aromàtica, cera, goma, terpens, canfè, substàncies minerals i materies proteiques.
Acció farmacològica. Indicacions
És un purgant violent. En aplicació externa ha estat emprat en medicina popular contra la lumbalgia, el reuma, la ciàtica i diverses neuralgies.
Terapèutica comparada
En medicina marroquí, l’arrel és emprada com a revulsiu, en liniment per les bronquitis, tossina crònica, reumatisme, mossegades d’animals.
Macerada en oli, contra la esterilitat femenina. Com a purgant, i amb finalitats criminals.
Fórmules i preparacions
La gomo-resina era usada per a la preparació de l'esparadrap revulsiu de Thapsia, com a contra-irritant dràstic, que origina inflamació local, erupció eczematosa i molta pruïja, fins a arribar a vesícules i pústules.
El producte Silphion, asa dolça o Silfio cirenaico, podria ser la gomo-resina de Thapsia garganica que els antics anomenaven també Laser Cyrenaicon. El Codex francés o Farmacopea de 1895 (p. 536) encara inclou la Resina Thapsiae: escorça d'arrel de Thapsia, alcohol de 90º. Rentar amb aigua tèbia l'escorça, secar-la i pulveritzar-la.
Digerir-la en calent amb alcohol en bany maria. Decantar, filtrar i destil.lar: el residu és la resina de tàpsia. Rentar
aquest residu amb aigua calenta.
Evaporar en bany maria.
Cultura popular
Segons Gómez Pamo, la recol.leció de l'arrel, feta a Argelia pels indígenes, "és molt perillosa i sempre ocasiona erupcions o pústules als individus que la practiquen". Així ho corrobora Dioscòrides fa 2000 anys. A Algèria es considera específica contra el dolor.
Història
Els antics coneixien bé l'acció purgant de Thapsia garganica. Teofrast ja dóna a conèixer les seves propietats.
Hipòcrates la prescribia com a purgant i vomitiu. Plini diu que Neró l'emprava per a fer desaparèixer les senyes de les contusions que rebia en les seves orgies nocturnes. Els àrabs l'usaven com a purgant enèrgic a l'interior, i contra el reumatisme en aplicació externa. El Silphion dels antics, planta a la que els grecs atribuien propietats meravelloses, i que es deia que només es trobava a les comarques cirenaiques de Grecia, anomenada segons els autors Thapsia silphium, Silphium cyrenaicum i Laserpitium deria, és la Thapsia garganica L. Però diu Gómez Pamo que el Silphium "no pot ser cap de les plantes citades, ja que les propietats irritants de la tàpsia no corresponen als caràcters que de la planta i el seu suc en feien els antics; per les descripcions i els dibuixos podria pensar-se que és una Umbel.lífera del gènere Narthex" (I, p.286).
DIOSCÒRIDES escriu: Els que recullen la resina han d'anar alerta en tenir el vent de cara i, si és possible, que no faci gens d'aire, perquè sel's inflarà la cara molt fortament, i totes les parts nues s'inflaran d'ampolles...mesclada l'arrel i el suc, amb igual quantitat de cera i
encens, treu els cops blaus dels ulls i de les altres parts del cos, però només s'hi ha de deixar damunt dues hores, i després rentar amb aiguamarina calenta, DIOSC IV 158
Bibliografia
FM-III-270, FPC-II-488, BC-197, FQ-511, GP-II-282, MH-794, PHMT-167
54.
Thapsia gymnesica
Rosselló & Pujadas...Ma Me
Gymnesica, per trobaser-se a les illes gimnèsiques (Mallorca i Menorca).
Sinonímia. Denominacions
Abans descrita com a Thapsia villosa (els noms populars es refereixen a aquesta planta).
Cat.: Fonollassa groga. Herba santa (Ma.). Croca (del llatí croca, groga, pel color de les flors). Baladre (en els llocs on no es crien ni Veratrum album ni Nerium oleander). Tàpsia. Fenollassa groga. Cast.: Cañaheja. Port.: Pancierva.
Basc: Bermidorr.
Descripció botànica
Planta vivaç, pubescent, fins a 1 m.
d'alçària. Rizoma gruixat. Tiges robustes, dretes, estriades, amb retxes negres a la base. Fulles inferiors ovals, verd glauques pel revers, piloses; les superiors en beina groga, ampla. Flors en umbel.les, grogues, sense bràctees;
umbel.la central gran, fpertil, amb 12-20 radis. Umbel.la jove que surt dins una fulla caulinar en espata. Fruit escotat pels extrems, oval, en mericarp, amb ales grogues, manifestes, estriades transversalment. Floració: juny-juliol.
Hàbitat
A terrenys calcaris, costers, substractes descarbonatats subnitificats arenosos, pastures àrides, contrades marítimes, des del nivell de la mar fins a 500 m
d'altitud. Cistion (> Rosmarinetalia).
Dominis del Quercion ilicis i de l' Oleo-Ceratonion. Després dels incendis, és una de les primeres plantes que s'estableix en els sòls cremats. A la zona de Llevant de Mallorca (Pollença, Alcúdia, Artà), sa Calobra, i de Ponent (Andratx). Menorca.
Part utilitzada
L'arrel.
Composició química
Semblant a Thapsia garganica, però conté resines menys actives.
Acció farmacològica. Indicacions
És purgant i vomitiva. En ús extern, per a tractar abscessos, foruncles i molèsties reumàtiques.
Cultura popular
A alguns llocs s'utilitza l'oli de l'arrel de fonollassa groga per a tractar els crulls de les potes o peülles dels cavalls.
Història
Les arrels foren emprades antigament per a falsificat l'arrel de turbit (Ipomoea turpethum) de l'India, molt apreciat com a purgant.
Bibliografia
FM-III-268, FPC-487, ALOM-69, FQ-514, BC-197, PMCV-239
APOCINACEAE 2 2 100%
55.
Nerium oleander
L... Ei C
Nerium, del grec nerós, humit, o bé de nerion, relacionat amb Nereu, divinitat marina. Oleander, per la imprecisa semblança a les fulles de l'ullastre, oleaster, puix es consideraven abans de
la mateixa família botànica. Apokynon (d'ón vé el nom de les apocinàcies) és el nom grec del baladre, que prové d'apo, rebuig, i kynos, ca, per considerar-se aquesta planta com un matacans. La paraula Defla –alqueria del terme de Sineu- provendria de l’àrab ad-defla, “el baladre”.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Baladre. Baladrera. Veladre. Llorer rosa. Biva. Diva. Oleandre. Cast.: Adelfa.
Port.: Loendro. Basc: Eroitzorri. Fra.:
Laurier rose. Ital.: Oleandro. Ale.:
Rosenlorbeer. Angl.: Rose Laurel.
Descripció botànica
Arbust laticífer, espès, perennifoli, de branques glabres, dretes, fins a 4 m.
d'alçària. Fulles coriàcies, lanceolades, curtament peciolades, enteres, agudes, llargues, oposades o ternades. Flors grans, flairoses, rosades, porpres o blanques, en corimbes terminals, a l'àpex de les tiges. Corol.la en forma de copa. Ovaris obtusos. Fruits en folicle que s'obren per una sutura ventral per la que surten les llavors amb plomall, oblongues, pubescents, nombroses.
Floració: juny-setembre.
Hàbitat
Als bosquets de ribera i codolars de les rambles mediterrànies d'hivern temperat, sòl pedregós i règim hídric variable. Rubo-Nerietum (: Nerion oleandri > Oleo-Ceratonion). Espontani a l'illa d'Eivissa (Sant Antoni, Santa Eulària). Cultivat com espècie ornamental. Un lloc poblat de baladres és un baladrar. Es troba a Europa, Àsia i Àfrica.
Part utilitzada
Les fulles, l'escorça i els fruits.
Composició química
Conté heteròsids cardenòlids (oleandròsid, neriantina, oleandrigenol, oleandrogenina), d'activitat cardiotònica; flavonoides (rutina, àcid ursòlic, nicotiflorina), heteròsids cianogenètics, clorur i sulfat càlcic, i oli essencial amb umbeliferona.
Acció farmacològica. Indicacions
Tota la planta és verinosa: pot produir nàusea, vòmits, bradicardia, somnolència, vertigen, midriasi, diarrea, fins a coma i mort per paràlisi respiratòria. Es diu que una sola fulla pot provocar la mort. Les flors fresques dins una habitació poden produir fenòmens d'alèrgia a les persones sensibles, així com també dormir davall la seva ombra. L'aigua de les basses properes al baladre pot incorporar a travers de les arrels les substàncies tòxiques de la planta.
S'ha usat com a cardiotònic per a substituir la digital. El seu ús va començar l'any 1888 per Pouloux, que va reconèixer una acció tetanitzant damunt el cor. Leclerc diu que s'ha de prescriure com l'estrofant, per l'acció cardiotònica i diurètica, sobretot en les miocarditis senils. També pot ser útil en casos d'intolerància o contraindicació a la digitalina. Pot provocar la menstruació i té activitat purgant, diurètica i febrífuga. Per via externa, com a parasiticida contra la tinya i la sarna. El seu ús casolà no és gens aconsellable.
Terapèutica comparada
En medicina ayurvèdica Nerium indicum s’utilitza externament en conjuntivitis, úlceres de la pell i pruïja;
en ús intern és tòxica: en poca quantitat s’empra com a laxant, cardiotònic, diurètic, diaforètic i febrífug.
En medicina xinesa Nerium indicum s'empra com a cardiotònica i diurètica.
En medicina marroquí, l’arrel en fumigacions per les cefalees i problemes uterins; en aplicació externa, les fulles en contusions i cremades, sarna, caiguda dels cabells. En conjurs màgics i talismans. Com a avortiu.
En medicina filipina Nerium oleander s’usa en aplicació externa amb oli per erupcions cutànies.
En medicina mexicana Nerium oleander s'usa per les taques de la pell, com a cicatritzant, antisèptic, en disenteria i tos.
En medicina homeopàtica, la planta Nerium oleander s'empra amb el nom d'OLEANDER: té una marcada acció damunt la pell, el cor i el sistema nerviós, produint i curant condicions paralítiques. La pell és molt sensible, amb erupcions violentes i sagnants.
Hahnemann diu que "és d'utilitat en algunes alteracions mentals, paràlisis, erupcions i afeccions externes del cuiro pilós".
Fórmules i preparacions
La decocció de les fulles, la pols de l'escorça i del fruit, l'extracte sec i l'extracte fluid.
Cultura popular
El Gorg des Baladre es troba a Capdepera, al torrent de Canyamel (Mallorca). Joan Pellicer anomena algunes toponimies del País Valencià:
Font del Baladre, Gorg del Baladret, Font del Baladrar, barranc del Baladre d'Oliva. Adelfa prové del grec dafne, per l'àrab ed-defla, pronunciat def-la. La possessió de Defla (Sineu, Mallorca), apareix en el Llibre del Repartiment com l'alqueria islàmica Adeffla Eixarquia. La papallona nocturna esfinx del baladre, l'insecte lepidòpter Daphnis
nerii, es menja en la fase d'eruga les fulles del baladre.
L'oli i el saïm en el que s'han fregides les fulles s'usa contra la sarna. També en el nord d'Àfrica s'empra la maceració de les fulles en mel. Bollides les fulles amb blat, es fa un menjar per a matar rates. A Eivissa, amb les branques seques en fan flabiols. Es diu que si es torra la carn amb branques de baladre, pot intoxicar als que la mengin. Durant la segona guerra mundial, a alguns països asiàtics es matava als presoners fent-lis beure infusions de baladre.
Voldria que fósseu lladre perquè em robàsseu s'amor que du tanta vermellor com una flor de baladre
Voldria que fósseu lladre perquè em robàsseu s'amor que du tanta vermellor com una flor de baladre
