Sinonímia. Denominacions Bupleurum protractum
39. Conium maculatum
L.var. barceloi... Me var. maculatum... Ma Ei Fo
El nom grec de la cicuta és coneion, que vol dir "que estimula el desmai", i es refereix també a la forma cònica dels fruits. El terme maculatum fa referència a les taques o màcules vermellenques de la tija i els pecíols.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Fonollassa (Ma.). Cicuta. Cicuta major. Ceguda. Ceguta. Ciguda. Fonoll de bou. Julivert de calàpet. Juliverdassa.
Julivertassa. Cast.: Cicuta. Perejil lobuno.
Port.: Cegude. Basc: Otzerri-belarr. Fra.:
Grande ciguë. Ale.: Gefleckter Schierling.
Angl.: Common Hemlock.
Descripció botànica
Planta anual o biennal, glabrescent, erecta, ramificada. Arrel fusiforme, carnosa, de color blanc groguenc. Tiges fins a 2 m. d'alçària, estriades, dretes, robustes, ramoses, fistuloses, amb taques de porpra a la base. Fulles blanes, lluents, grosses, pinnades, de color verd fosc, les superiors sèssils, sobre una beina curta, les inferiors amb llarg pecíol, de contorn triangular i tacat de porpra. Flors en umbel.les compostes, glabres, blanques. Calze sense limbe. Pètals transovats. Estils gruixats i curts. Fruit en diaqueni, comprimit pels costats, petit, ovoide, amb costes prominents. Tota la planta fa una olor virosa fètida. Les fulles, esclafades i remullades en aigua de calç o lleixiu, fan olor d'orina de ratolí.
Floració: principis d'estiu.
Hàbitat
Créix actualment com a mala herba a tot el món, però abans només es trobava a Àsia. La veiem a les escombreries, herbassars nitròfils de sols humits i camins, des del nivell de la mar fins a l'estatge montà, arreu de les Illes Balears. Rara o absent a les comarques àrides mediterrànies.
Part utilitzada
Les llavors i les fulles (Herba Conii).
Composició química
Conté alcaloides derivats de la piperidina, com la coniína, coniceína, conicina i d'altres. La major
concentració es troba a la planta fresca, i disminueix amb el temps, fins a desaparèixer a la planta seca. També hi trobam oli essencial, hesperidina, pigments carotenoides, gomes, pectines, sals minerals, àcid acètic i cafeic.
L'alcaloide coniína fou aïllat l'any 1831, i va ser el primer alcaloide vegetal sintetitzat (1886).
Acció farmacològica. Indicacions
És una planta molt tòxica. S'han usat els fruits immadurs per a provocar cert grau d'analgèsia, com a espasmolític i calmant en dolors neoplàsics i calambres musculars. Foren també emprats en la tos espasmòdica de la cucurutxa i per aliviar els episodis de l'asma bronquial. El Dr.Leclerc l'usava sovint en dolors d'afeccions cròniques d'estómac, de budells i de la bufeta. És d'eficàcia comprovada en espasmes pilòrics i en dispèpsies reflexes d'origen vesicular. En forma de pomada calma les neuràlgies, com la de trigèmin i la ciàtica, perquè els alcaloides s'absorbeixen per la pell. La intoxicació per cicuta, que produeix vertígen, fred, set, diarrea, parestèsies, paràlisi muscular fins a arribar a paràlisi respiratòria i mort, s'ha de tractar ràpidament amb vomitius, purgants, tanins, excitants i respiració artificial, si s'escau. Fins i tot per via externa pot haver-hi casos d'hipersensibilitat, amb erupcions, pruïja i vesicules a la pell. El consum de 6 g. de fulles pot provocar la mort d'un adult.
Terapèutica comparada
El metges grecs, llatins i àrabs l'utilitzaven per a tractar processos dolorosos, tumors ("Cicuta effectum habet in tumore scirrhoso abdominis"), edemes i afeccions de la pell.
En medicina marroquí Conium maculatum s’emprava antigament en
neuràlgies, ciàtica i reumatismes. L’arrel en fumigacions contra les picades d’animals verinosos. La planta sencera com a avortiu en tampons vaginals. És ben coneguda com a planta verinosa.
En medicina homeopàtica, el remei
CONIUM MACULATUM és caracteritza per la seva paràlisi ascendent, amb debilitat física i mental, tremolor i palpitacions.
Afecta sobretot els nervis, els muscles i les glàndules. Provoca induracions de consistència pètrea.
Fórmules i preparacions
Aquesta planta és molt tòxica, i el seu ús ha de quedar exclusivament reservat als metges.
La Pharmacopoea Danica (1772) cita l´
Emplastrum de Cicuta cum Ammoniaco, que es fa amb cera, oli d'Hyoscyamus, suc i pols de Conium, i amoníac.
La dosi màxima és d'1 gr. diari de fruits de fonollassa reduids a pols. La dosi diària màxima de bromhidrat de coniína és de 15 mgr. en quatre preses.
L'alcoholatur es prescribia a dosis de X a XX gotes per dia. La tintura de fulles o de llavors immadures en dosis de X a XL gotes per dia. Cataplasma analgèsica: 10 g. de pols de fonollassa amb 250 g. de pastanaga triturada. Disminueix el dolor en aplicació local. La pomada de cicuta, segons el Dr.Leclerc, té la fórmula següent:
Extracte de cicuta...20 g.
Emplastre sabonós...60 g.
Pomada camforada...30 g.
Per la seva toxicitat i fluctuació en el contingut d'alcaloides, actualment aquesta planta ha caigut en desús.
Cultura popular
El suc de la cicuta o fonollassa formava part de l'Ungüent de Bruixes, del que hi havia diverses fórmules, que contenien plantes amb principis químics que exercien una acció sobre el sistema
nerviós central i perifèric, com Atropa, Datura, Hyoscyamus, Mandragora, Solanum, Cannabis, Papaver, Conium, etc. La rondalla mallorquina Madò Fenoiassa i los seus (Tom IV), parla dels malnoms d'una familia que "else sabia greu ferm que else diguessin aquests noms, i ja ho crec que sa gent passava prou gust de dir-los-ho per fer-los enrabiar, i fins i tot ells amb ells s'ho deien com se gatinyaven".
Història
Quan el profeta Osees augura més sufriments pel poble d'Israel, per la seva arrogància i llibertinatje, que condueix a una anarquia emmetzinadora, fa referència a la cicuta, per a comparar-la amb un mal judici i suggerir la desesperació i la mort, encara que en algunes traduccions es parli de l'herba metzinosa com l'absenta (Artemisia absinthium L.):
"Ja que ara diuen: "No volem rei! I no tenim por de Jahvè, què ens ha de fer?"
Parlar perquè sí, jurar en fals, concloure aliances; i el dret floreix com l'herba metzinosa als solcs del camp!" (Osees 10,3-4)
PLINI EL VELL, Nat.hist. 25,95
DIOSCÒRIDES la recomana en "moltes coses en medicina, com...col.liris que minven el dolor, en llagues i en el foc de Sant Antoni...en polucions nocturnes", DIOSC IV 80 Diu el metge Andrés Laguna (1566), comentarista de Dioscòrides, que els estornells es mengen les llavors de fonollassa sense que els hi faci mal, però per a les persones és una gran metzina.
CURSACH (1791) la defineix com
"subnauseosa, virosa, venenata, subnarcotica, resolvens, suppuratoria,
diuretica, deobstruens". Aquest mateix autor diu que els antídots de la cicuta són: "Optimum antidotum cicutae est acetum, succus limonum, oxymel, theriaca in aqua vita".
Literatura
DIONIS.-Tu, el que has de fer, és no afegir res a les teves paraules, sinó aclarir-me els camins pels quals davallarem a l'Hades al més ràpid possible: digue'm un camí que no sigui massa gelat ni massa calorós.
HERACLES.-A veure: ¿quin és el camí que et diré primer? ¿Quin? En tens un que surt d'una soga i un tamboret: et penges.
DIONIS.-Alto! M'anomenes un camí asfixiant.
HERACLES.-Doncs un senderó que fa drecera i és molt fressat, el del morter...
DIONIS.-¿Potser vols dir la cicuta?
HERACLES.-Justa! Això mateix.
DIONIS.-És un camí glacial i inclement; les cames se't gelen a l'acte, ARISTOFANES, Les granotes, 120-125
Com diu el Dr.Leclerc, "poques plantes han ocupat en la història un lloc tan important com la cicuta, lloc poc envejable, és cert, ja que és el paper mortífer que ha jugat en un dels episodis més tràgics de l'Antiguitat que li ha donat la seva fama: si la cicuta ha fet la grandesa de Sòcrates, la mort de Sòcrates ha fet la reputació de la cicuta".
Aquesta és la transcripció literal que Plató fa de la mort de Sócrates:
Critó, en sentir-lo, va fer un senyal al seu servent, que tenia aprop, el qual sortí i després de passar molt temps, va tornar conduint l'home que havia de donar la metzina; la portava mòlta en una metzina obrarà. Mentre li deia això, va allargar la copa a Sòcrates...Mentre parlava així, contenint la respiració va beure fins al fons, molt decidit i sense repugnància. La majoria de nosaltres fins aquell instant havia reixit força bé a contenir les llàgrimes, però quan el vam veure mentre bevia i, sobretot, quan hagué begut, ja no poguérem de sobines, tal com li ho havia recomanat l'home.
El que li havia donat la metzina l'anava palpant i, de tant en tant, li examinava els peus i les cames.
Després, li va estrènyer amb força un peu i li preguntà si ho sentia. Sòcrates va respondre que no. Llavors, féu el mateix amb les canyelles i, anant pujant, ens ensenyà d'aquesta manera com es tornava fred i rígid. I així, tocant-lo, ens digué que quan això li passés prop del cor, Sòcrates se n'aniria. Ja se li havia refredat gairebé tota la zona del baix ventre, quan descobrintse la cara -perquè la tenia coberta- va dir el que foren les seves darreres paraules: Critó, devem un gall a Esculapi; pagueu-lo i no us n'oblideu. -Està bé, va respondre Critó, però veges si tens alguna altra cosa a dir. Aquesta pregunta no la va respondre; poc després, es va estremir, i l'home llavors el va destapar: tenia la vista fixa. Critó, en veure-ho, li va tancar la boca i els ulls.Aquesta, Equècrates, va ésser la fi del nostre amic, l'home del qual diríem que, dels que hem tractat del seu temps, era el millor, i també el més ple de seny i el més just (PLATO, Diàlegs VII, Fedó, 149).
Bibliografia
FM-III-250, FPC-II-436, BC-213, JLB-173, VP-156, RT-231, HL-316, CSCH-137, PHMT-151
40.
Crithmum maritimum
L...Ma Me Ei Fo Ca Dr
Crithmum, del grec crethmós, fonoll de mar, o crithé, ordi, perquè els fruits s'assemblen a l'ordi. Maritimum, pel lloc a on es troba.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Fonoll marí. Fenoll marí. Fonell marí. Fenosa marina. Julivert de mar.
Cresta marina. Rapa marina. Cast.:
Hinojo marino. Port.: Funcho-maritimo.
Fra.: Fenouil marin. Ital.: Finocchio gruixat, ramificat. Tiges ascendents, dretes, estriades, flexuoses,
subcarnoses. Fulles de segments linear-lanceolats, bi-tripinnatisectes, carnoses, de color verd glauc. Flors blanc verdoses en umbel.les de 15-20 radis curts, gruixats. Pètals rodons, enters. Fruit esponjós, ovoide, amb costes prominents. Costelles del mericarp agudes, prominents. Tota la planta té una flaire aromàtica. Floració: juny-octubre.
Hàbitat
Roques del litoral, penya-segats, encletxes, sovint a primera banda de vegetació fanerogàmica, adaptada a viure en un medi altament salinitzat.
Crithmo-Limonion. Es troba a les contrades marítimes de totes les Illes Balears, de 0 a 100 m. Cultivat als horts, hi creix molt bé. Europa. Àsia occidental.
Àfrica del Nord.
Part utilitzada
Les sumitats aèries.
Composició química
Oli essencial (dilapiol, a-terpinè, critmè), vitamina C.
Acció farmacològica. Indicacions
És una planta ben coneguda pels efectes diurètics i digestius. La vitamina C explica el seu ús en malalties per dèficit d'aquesta vitamina, com l'escorbut en els antics navegants. Avui en dia, pel menjar de la civilització, pobre en vitamines i ric en greixos industrials, també es veuen casos de deficiència de vitamina C. A més té propietats antihelmíntiques, contra els cucs intestinals.
Fórmules i preparacions
L'infús al 5%, la pols, i la planta envinagrada.
Cultura popular
Les fulles de fonoll marí, cullides a principis d'estiu, i adobades en aigua, sal i vinagre, com les tàperes, són un aperitiu indispensable per a menjar amb el pa amb oli i d'altres plats de la cuina popular. Els navegants sempre duien una bona provisió de fonoll marí envinagrat per les llargues travesses marítimes.
A Cabrera he pensat 30 anar-me'n. Què hi vols venir?
Cercarem fonoll marí que és molt bo envinagrat Un mariner me va dir un dia dematinada que sa meva enamorada venia fonoll marí
An el qui té mal de ventre donau-lí per reblanir un poc de fonoll marí mesclat amb pega pudenta A qui passa mal de ventre jo sé què és bo donar-li:
un poc de fonoll marí mesclat amb aigo calenta Cornacelis i malrubí curen de mal de ventrell amb un poc de funoll marí
fe una empasta i posa-la-hi (Me.)
Història
DIOSCÒRIDES diu que el fonoll marí (krithmon o krambe thalassia) "neix comunament en llocs marítims i pedregosos. Té les fulles molt gruixades i blanquinoses, com les de la verdolaga, però més gruixades i més llargues, i són salades en tastar-les...les arrels, la llavor i les fulles cuites en vi i begudes són útils a la retenció d'orina i a l'ictericia, i provoquen la menstruació. El crithmon
es menja també cruu i cuit i es conserva en salmorra", DIOSC II 118
Literatura
Altra ampolla ab una lliura mija de fenoll marí, doc. a. 1409 (Arx. Gral. R. Val.).
Quant ne voldreu usar rentau-la ab aygua tebia, o vi, y apres feu-ne ansalada ab oli, y desta manera poreu conduyr Fonolls, y Fonolls marins, Espàrechs, la herba banya de Ceruo, Taparas, y altras herbas semblants, Agustí Secr. 133.
Fonoy marí! no haver sigut més resolt!, Vict.
Cat., Cayres 123.
EDGAR. Mireu, senyor: ja hi som.
Estigueu-vos quiet. Fa por i vertigen de llançar l'esguard per aquest cingle. Tant els corbs com les gralles que voleien per l'aire entre el mar i aquest cim no semblen pas més grossos que els escarabats. A mig camí, n'hi ha un d'enfilat que cull fonoll marí, ofici perillós! (W. Shakespeare, El Rey Lear, Acte IV, Escena 4)
Bibliografia
FM-III-242, FPC-II-421, HNPC-VI-253, PMCV-235, BC-201, FQ-497, JLB-334, MH-709
41.
Daucus carota
L. subsp. carota...Ma Me Ei Fo Ca Dr subsp. maximus...Ma Me Ei Fo Ca Dr
Daucus, del grec daucon, pastenaga.
Carota, del celta kar, vermell.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Pastenaga. Pastanaga vera.
Pastanaga borda. Pastenagueta. Botxes.
Carlota. Carlota borda. Fonollassa.
Safranària. Safranòria. Safanòria borda.
Cast.: Zanahoria. Port.: Cenoura. Basc:
Pastana. Fra.: Carotte. Ital.: Carota selvatica. Ale.: Gemeine Mohrrübe. Angl.:
Wild Carrot.
Descripció botànica
Planta biennal (silvestre) o anual (cultivada), eriçada, fins a 80 cm.
d'alcària. Arrel axonomorfa. Tiges estriades. Fulles inferiors pinnatisectes.
Flors rosades o blanques, en umbel.les de 8-40 radis, planes, amples i bastant grans. Flors exteriors de cada umbel.la asimètriques. Umbèl.lula en posició central amb una sola flor negra petita.
Umbel.les que es tanquen progressivament en forma de niu a mesura que els fruits van madurant.
Bràctees de l'involucre dividides. Pètals escotats. Fruit en diaqueni elipsoidal, comprimit dorsalment, ovoide, amb agullons que s'enganxen fàcilment a la roba i als pèls. Aquenis amb 9 costelles.
Floració: quasi tot l'any. El tacte és aspre per estar coberta de pèls rígids És una espècie variable amb quatre subespècies no sempre ben definides.
Hàbitat
Es troba a prats, vores de camins i carreteres, marges, camps sense cultivar, guarets, escombreries i llocs herbosos subnitròfils. Holàrtica. És una de les apiàcies o umbel.líferes més freqüents a tot el país.
Part utilitzada
L'arrel i les llavors.
Composició química
Les llavors contenen oli essencial amb a-pinè, daucol, geraniol, cariofilè, b-bisabolè, limonè, àcid isobutíric i asarona. Les arrels tenen una composició molt complexa: son riques en pectines i carotenoides (provitamina A), a més de sucres, matèries nitrogenades, proteines, fibra, vitamines B, C, D, E i F, flavonoides, àcids orgànics, asparagina, minerals i essència, entre d'altres. Les fulles contenen els alcaloides pirrolidina i daucina i diverses porfirines que estimulen la
hipòfisi i augmenten la producció d'hormones sexuals.
Acció farmacològica. Indicacions
L'arrel de la varietat cultivada (subsp.
sativus) és molt salutífera per la gran quantitat de vitamines que conté. S'usa en l'avitaminosi i l'anèmia dels adolescents, afeccions de la pell (acné, foruncles, psoriasi, èczemes, sedes, ulceracions, cremades) i de la vista (miopia progressiva, hemeralopia, retinopaties). Bullida amb arròs és útil en diarrees dels infants, pel seu contingut en pectines i mucílags urònics.
També té efectes antihelmintics, contra els cucs intestinals. Bullida amb llet pot millorar la tossina, refredats i asma. La pasta de l'arrel, passada pel murter, té propietats vulneràries: ajuda a cloure les llagues i úlceres, amb un efecte benèfic en casos d'acné i pruïja de la pell. Té un lleuger efecte hipoglucemiant. L'arrel de la planta silvestre és comestible i diurètica. Els fruits són diurètics, i poden disminuir la tendència a la litiasi renal (formació de pedres en el ronyó), per l'efecte irritant de l'oli essencial en el parènquima renal.
També són galactògens,
antiespasmòdics, carminatius, i milloren els dolors de la menstruació. No és recomanable emprar les llavors durant l'embaràs. Diu el Dr.Leclerc que "el suc ha donat bons resultats en el tractament de l'impetigen i té un lloc capital en fitodietètica pel carotè, substància capaç, a dosis ímfimes, d'acumular en el fetge grans dosis de vitamina A, de reforçar les reaccions de defensa de l'organisme contra els agents infecciosos i d'augmentar el nombre d'hematíes i llur riquesa en hemoglobina".
Terapèutica comparada
En medicina ayurvèdica Daucus carota s’empra com a digestiva, estimulant, diurètica, emmenagoga i expectorant, i en aplicació local per ferides i hemorroides.
En medicina xinesa Daucus carota és una herba per a "treure el vent", per les diarrees cròniques infantils i contra la tenia o solitària. La varietat cultivada s'empra per a "remontar l'energia" o chi, reforçar l'aparell respiratori (pulmons i diafragma) i digestiu (estómac i budells), útil en febres eruptives, com a reconstituent, clarificar la vista, refredats, polidipsia, per a "dissipar la calor" i com antídot o contraverí.
En medicina filipina Daucus carota s’usa com a aliment, diurètic, antisèptic.
En medicina marroquí, els fruits s’empren en alteracions urinàries i diarrees infantils. El suc en loció per a cuidar la pell i el tractament de les cremades.
En medicina mexicana Daucus carota s'usa en cucs intestinals, diarrea, tos i per a controlar la diabetis.
Fórmules i preparacions
L'infusió al 5% dels fruits, una taça després de cada menjada. Les arrels, crues o en suc, es consumeixen fresques a voluntat. Si se'n beu molta quantitat durant llargues temporades, la pell pot adquirir una discreta pigmentació groga, sense cap efecte tòxic. L'oli essencial de les llavors s'empra per a aromatitzar locions, cremes i sabons. El suc de l'arrel s'usa en cosmètica com a nutritiu de la pell, tant en aplicació local com begut.
L'oli de pastanaga, maceració al 20% de l'arrel triturada en oli d'oliva durant 15 dies, és un bon filtre solar.
Cultura popular
És una planta comestible: menjades en verdura, les dolces arrels i les fulles aromàtiques són molt bones per les
persones, i els animals també la mengen amb gust (ovelles, cabres, conills, vaques). Diuen que si se sembren pastanagues fent tramuntana, no neixen (Gomis), i que bevent infusions de safranàries grogues, es cura la grogor.
L'antic "pastenagat" del segle XIV es fa de la següent manera: Si vols ffer pasteneguat amb let de hamelles, se ffa axí: Ages pastenagues blanques, e mit-les a coura. E quant seran ben cuytes, trau-les-ne, e mit-les en aygua ffreda, e para-les. E com seran parades, prim-les entre II telladors, quax qui ffa fformatge. E si y trobes cor, trau-lo'n. E puys, elles premudes, ages un bel morter, e pica-les bé; e mit-les a coura en manera de carabaces. E con dauran ésser cuytes, ages let de amelles que sia ffeta ab el milor brou que ages, e mit-la dins. E mit-hi fformatge entregua ho tellat. E si't vols ni te n'agrades, hi pots metra let de cabres en loc de la let de amelles, SENT SOVÍ, CXIII
Pastanaga i nap, matrimoni ben casat Pastanaga i nap, sembra'ls aviat
Pastanagues i naps sempre van plegats i germans acabats
A Déu no sia retret i al diable pastanaga És un pastanaga
Ses faves sembren a l'Horta 40 ses pastanagues també
no sé parlar en foraster perquè som nat a Mallorca
Història
DIOSCÒRIDES descriu la pastanaga (staphulinos kepaios): "la llavor beguda, o aplicada abaix, provoca la menstruació. És útil per la retenció d'orina, el mal de costat, la hidropesía i
DIOSCÒRIDES descriu la pastanaga (staphulinos kepaios): "la llavor beguda, o aplicada abaix, provoca la menstruació. És útil per la retenció d'orina, el mal de costat, la hidropesía i
