Cat.: Anet. Anet pudent. Fonoll pudent.
Comí. Cast.: Eneldo. Port.: Endro. Basc:
Ezamillo. Fra.: Aneth. Ital.: Aneto. Ale.:
Dill. Angl.: Dill.
Descripció botànica
Planta anual, glaucescent, erecta, glabra, de color verd blavenc, ramificada, fins a
60 cm. d'alçària. Arrel llarga, fusiforme.
Tija llisa, estriada, buida. Fulles pinnatisectes, dividides en lacínies filiformes. Umbel.la grossa amb radis desiguals. Pètals enters, grocs. Fruit en diaqueni, comprimit, el.líptic, marronenc. Tota la planta amb flaire característica, feixuga, poc agradable.
Floració: primavera.
Hàbitat
D'origen asiàtic, de terrenys arenosos i a la vora dels rius, es troba a les terres mediterrànies poc plujoses, guarets i erms de les terres meridionals. De vegades puja a l'estatge montà. Els redols on creix l'anet provenen d'antics cultius. Ruderali-Secalietea. Cultivada ocasionalment a les Illes Balears.
Part utilitzada
Els fruits (Fructus Anethi).
Composició química
Conté essència, amb carvona (30%), d-limonè, felandrè, anetè, dilapiol i miristicina; a més de mucílag, matèries minerals, cumarines, flavonoides, sucres, aleurona, àcids fenòlics i oli fixe amb sitosterol.
Acció farmacològica. Indicacions
Com les apiàcies en general, té propietats tòniques digestives, estomacals i carminatives, útil en espasmes gastrointestinals i meteorisme. És un excel.lent remei en les flatulències dels infants, en forma d'aigua destil.lada, infusió o oli essencial. Afavoreix la producció de llet (galactogog) i és també un bon diurètic.
És útil com espasmolític en dolors menstruals. En aplicació externa és antisèptic, per la desinfecció i neteja d'úlceres, cremades i ferides. El Dr.Leclerc recomana la infusió en els pacients nerviosos per a disminuir els
vòmits i el sanglot. L'oli essencial pot causar fotodermatitis (pel seu contingut en furanocumarines) i convulsions a dosis elevades. També és tòxic pels insectes, pels efectes de la carvona i la
miristicina, i augmenta
considerablement l'acció dels insecticides de síntesi.
Terapèutica comparada
En medicina ayurvèdica les llavors i l’oli d’Anethum sowa s’empren com a digestiu, laxant i per paràsits intestinals, tos i vòmits; també en anorèxia, indigestió, flatulencia, expectorant, diurètic, emmenagog i galactogog.
En medicina marroquí, la decocció dels fruits és emprada pels desordres intestinals dels nadons. La infusió concentrada té efectes emètics. Els fruits s’empren en fórmules màgiques.
En medicina mexicana Anethum graveolens s'usa en molèsties estomacals i biliars.
Fórmules i preparacions
La infusió, tant en ús intern com extern, és la forma més emprada, a més de pols, oli essencial i tintura mare. L'anet és emprat com a aromatitzant per a corregir el sabor en moltes preparacions farmacèutiques de fitoterapia.
Cultura popular
Els grecs tenien molt d'apreci pel perfum d'anet. A l'Edat Mitjana era una de les plantes màgiques emprades per a fer encanteris. Actualment l'anet és sovint utilitzat en la cuina casolana com a condiment: les fulles tendres en salses, sopes i peix; les llavors en pastisseria i per a posar amb cogombres en conserva; el vinagre de les llavors per a les ensalades; l'oli d'anet, amb les llavors macerades, per a condimentar les sopes.
Història
El Papir d'Ebers, escrit a Egipte devers 1700 aC, indica la utilització de l'anet com a planta medicinal i condimentària.
DIOSCÒRIDES diu de l'anet (Anethon):
"La bullidura de les fulles i les llavors de l'anet ben sec, augmenta la llet, resòl les ventositats, atura els torçons de ventre, restreny les cambres i els vòmits lleugers, provoca l'orina, emboira la vista i, begut molt sovint, consumeix l'esperma", DIOSC III 63
Literatura
¿No és veritat que, un cop aplanada, hi escampa l'anet i sembra el comí, després posa el blat i l'ordi i l'espelta de les vores?, Is 28:25
L'anet creix silvestre a Palestina. Quan era cultivat, en temps bíblics, hi havia l'obligació de separar-ne una part com a impost als sacerdots: Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, i heu abandonat les coses més greus de la Llei: la justícia, la misericòrdia i la lleialtat!, Mt 23 : 23
Bibliografia
FM-III-247, FPC-II-434, HNPC-VI-251, FQ-500, JLB-235, VP-192, RT-227, HL-163, MH-255, POTT-108, PHTM-148, DASH-143, GOGTE-461
34.
Apium graveolens
L...C
Apium, del grec apion i del celta apon (aigua), nom que es dóna a diverses apiàcies o umbel.líferes que viuen a llocs embassats. Graveolens, nom donat per Linneu, per la flaire greu i feixuga.
Sinonímia. Denominacions
Cat.: Api. Api bord. Àpit bord. Api de riu.
Àpit. Àbit. Àbit bord. Gata-rabiosa. Cast.:
Apio. Port.: Aipo-dos-pantanos. Basc:
Perretxilleze. Fra.: Céleri. Ital.: Appio palustre. Ale.: Sellerie. Angl.: Celery.
Descripció botànica
Herba biennal o anual, aromàtica, lluent, glabra, fins a 80 cm d'alçària. Arrel carnosa, prima, fusiforme. Tiges dretes, carnoses, fistuloses, ramificades, fortament solcades. Fulles gruixades, suculentes, lluents, pinnaticompostes, de color verd fosc. Folíols en general trilobats. Flors en umbel.les petites, nombroses, curtament pedunculades, de color blanc verdenc. Calze sense limbe.
Pètals enters. Fruit glabre, petit, esferoïdal, comprimit pels costats, marronenc. Aquenis de 5 costelles filiformes. Flaire característica. Floració:
primavera-estiu.
Hàbitat
Es troba a llocs humits, albuferes, camps d'arròs, canals de drenatge, terrenys salabrosos, jonqueres. Phragmitetalia, Bidentetalia, de 0 a 1200 m. A Mallorca:
a Pollença, Alcúdia, Sóller. La var. dulce, de fulles aromàtiques i arrel prima, no comestible, es cultiva als horts com a condiment. La var. rapaceum, d'arrel gruixada, comestible, fistulosa a vegades, també cultivada, és rica en vitamina C.
Part utilitzada
Les fulles, els fruits i les arrels. També l'oli essencial (Ol. Apii graveolentis seminum).
Composició química
Conté oli essencial amb limonè i b-selinè, heteròsids flavònics, glucòsids, vitamina C, inosita, manita, àcids orgànics (a.tartàric, cítric, fumàric, succínic, màlic). L'apiína es troba a tota la planta. Els fruits contenen més quantitat d'essència que les altres parts de la planta.
Acció farmacològica. Indicacions
És una planta diurètica i eupèptica (que millora la digestió). S'usa també en
molèsties de la menstruació i per a activar la circulació venosa, útil en hemorroides i congestió hepato-renal.
Les llavors tenen una lleugera acció tranquilitzant i anticonvulsivant (Kulshrestha, 1970). En experimentació animal s'ha vist que l'extracte d'api provoca una gran disminució de la tensió arterial en el conill. En ús extern és una planta vulneraria, per a cloure llagues, cremades, úlceres i ferides. Per la vitamina C que conté, el suc de la planta és útil en llagues de la boca i la gargamella. Convé evitar l'administració en afeccions renals agudes, per la possibilitat d'augmentar les molèsties.
L'apiína pura té propietats avortives en animals. No convé que en prenguin les dones embarassades. És emprat per a retirar la llet de les dones que crien.
Terapèutica comparada
En medicina xinesa es considera digestiu, refrescant i tònic. El suc es recomana en alteracions digestives dels infants.
En medicina filipina Apium graveolens s’usa com a diurètica i emmenagoga.
En medicina marroquí, les arrels i els fruits en decocció s’empren com a diurètic, i en cataplasmes com a resolutius. La pols dels fruits en malalties de l’estómac i com a afrodisiac.
Molt emprada en la composició de sopes i brous.
En medicina mexicana Apium graveolens s'usa en trastorns digestius, hepàtics i renals. També en reumatisme, mal de cap i asma.
En medicina homeopàtica APIUM GRAVEOLENS provoca dolors reumàtics cervicals i a la regió sacra, dismenorrea, retenció d'orina, cefalea pulsàtil, sensació d'inflor a la cara, gargamella i mans, entre d'altres símptomes. A més, no té sensació de cansament encara que dormi poc o gens.
Fórmules i preparacions
La forma més usada és en infusió dels fruits al 5%, una taça després de cada menjada. A més, s'usa en decocció, pols, oli essencial, suc, extracte fluide i tintura mare. L'infusió de l'arrel és també molt útil. L'apotecari Palau i Ferrer recomana per l'afonia, l'asma i la tos crònica el decuit de les fulles al 3%: quan encara es tebi, afegir a mig litre d'aquest decuit 250 cc de llet, i pendre un tassó gran en dejú, tres vegades al dia durant dos dies. El conegut xarop d'api compost o
XAROP DE LES CINC RELS (Syrupus ex quinque radicibus) de propietats diurètiques i aperitives, es prepara amb Apium graveolens (api), Foeniculum vulgare (fonoll), Ruscus aculeatus (cirerer de Betlem), Asparagus officinalis (espàrec) i Petroselinum sativum (julivert). La farmacopea de 1926 aconsella la preparació amb 80 g de cada planta, 640 g de sucre i aigua bullint (aquae fontanae). Coure fins a l'evaporació d'una tercera part (coquantur ad tertiae partis consumtionem). En ésser freda l'infusió, colar i esprémer el residu. Deixar sedimentar i decantar. Afegir el sucre (expressa additis Sacchari albi) i colar.
La farmacopea danesa de 1772 indica encara 8 unces de vinagre de vi a coure amb el xarop. Pendre a dosis de 15-30 g.
Cultura popular
En medicina popular l'àpit és emprat en aplicació externa de les fulles picades, crues amb sal i vinagre o escaldades, com a vulnerari i per a fer madurar bonys i foruncles. S'aconsella també menjar l'arrel fresca cultivada com a lleuger tònic nerviós i per a millorar les molèsties reumàtiques. Segons Grinyó (1976), a l'Edat Mitjana era emprat per a saber el sexe dels futurs fills: es col.locava un brot d'àpit damunt del cap
de la dona embarassada, sense que se n'adonés, s'esperava que pronunciés el primer nom propi d'home o dona i, segons fos aquest, se sentenciava el sexe del futur nadó. És una de les apiàcies més importants en agricultura. És molt utilitzada a la cuina, com a verdura, en ensalades, sopes, escaldums, i com a aromatitzant.
Història
CURSACH qualifica l'api (Apium grave olens) com "antifebrilis, carminans, diuretica, emmenagoga, pellens, repellens, sudorifera, resolvens, sedans, discutiens, subnarcotica". Recomana la planta en la supressió de la menstruació i l'orina, contusions, febres, escorbut, alteracions de les genives, refredats, etc.
DIOSCÒRIDES parla de les diferentes espècies d'api: el capítol 71 és de l'eleioselinon (que els romans anomenaven Apium rusticum) i diu:
"L'eleioselinum, que vol dir api dels estanys, creix a llocs aquosos i és més gran que l'api domèstic i eficaç per a les mateixes coses". L'api domèstic (selinon kepaion), del capítol 70, és recomanat per "...provocar l'orina, resoldre les ventositats, socórrer als qui han estat mosegats de serp...en mescles per a mitigar el dolor...i en els remeis contra la tos", DIOSC III 70-74
Literatura
Prin livistic, api, fuyles de col, Nudr. ocels 22.
Preneu apit e euols, Dieç Menesc. I, 9 vº.
Pendre such de donzell e de api e sagi, id., ibid, II, 34 vº
L'api és el selinon de l'Odissea.
Bibliografia
FM-III-256, FPC-II-453, HNPC-VI-251-404, PMCV-234, BC-210, FQ-487, PPF-22, GRIN-108, CSCH-151, VP-89, RT-229, MH-182, POTT-74, SCH-269, CLK-I-145, VMLN-148, STUT-42, KAN-414, PHMT-149, QSMB-682
35.
Apium nodiflorum
(L.) Lag...Ma Me Ei
