És necessari i pot resultar aclaridor, abans de plantejar la casuística que hauria mogut als Heusch a instal·lar la seva indústria a Manacor, fer una composició de la situació socioeconòmica del poble que abasteixi els anys que tancaven els vuit-cents. Amb l’interès d’oferir una visió de conjunt, la més àmplia possible, s’han recol·lectat una sèrie de dades que poden ajudar a la comprensió d’aquella societat immersa en una crisi estructural.
A Manacor, la societat benestant del període intersecular que tenia en les seves mans les rendes de l’economia local, no n’estava massa interessada en canviar l’estatus socioeconòmic del poble ni necessitaven invertir en negocis industrials ja que els rendiments del camp resultaven suficients. Ja els anava bé als terratinents locals, majorals i amitgers dels senyors de Ciutat i altres cappares del poble, tenir l’empriu sobre la força de treball de la massa proletària local -tant homes com dones, nines i nins- i d’aquesta manera poder establir i controlar els salaris, repartir els jornals -llogant-los temporalment o per tasques puntuals- i en definitiva, beneficiar-se d’un important contingent de mà d’obra sotmesa per necessitat.
Aquesta problemàtica la reflecteixen Escartín i Serrano (1997: 6-16) citant dades de l’Institut Nacional d’Estadística que demostren que l’any 1899 les dones rebien per les tasques del camp un jornal que oscil·lava entre 0,25 i 0,35 pessetes, segons l’edat, jornals sempre molt inferiors als dels homes. Les mateixes autores, citant dades de l’Institut Geogràfic per a 1908, fixen pels jornalers agrícoles masculins un màxim de 2,25 i un mínim de 1,25 pessetes per dia mentre per l’element femení els jornals estaven entre un màxim de 0,70 i un mínim de 0,40 pessetes per la mateixa jornada. Finalment estableixen que a l’any 1887, a Mallorca es disposava d’una massa laboral de 121.363 homes i 127.564 dones (de les quals 90.000 figuraven registrades com a sense professió o no classificades).
3.1 La situació econòmica.
La bonança econòmica fruïda durant el tercer quart del segle XIX s’havia exhaurida i Manacor gairebé no entraria dins l’etapa de creixement industrial de finals del vuit-cents que es generalitzà a altres indrets de Mallorca i que es fomentava principalment en el comerç colonial. No hi trobam connexions amb aquells mercats llunyans ni tampoc hi ha testimonis de cap mena d’indústria característica del moment: ni fàbrica de calçat, ni de tèxtil ni cap altre signe de moviment important del sector secundari, només alguns petits testimonis industrials basats en productes agroalimentaris i una relativament modesta activitat comercial.
L’esquifida rellevància d’ambdós sectors econòmics es circumscrivia a cobrir les necessitats locals. De fet Manacor no apareix a cap dels mapes de localització industrial que exposa Manera (2001b: 261, 273 i 290) i que cobrien els segments del sector secundari tradicionals a l’illa entre 1780 i 1920 (metall, calçat i tèxtil). A banda de la capital, fins a cinc pobles de Mallorca (Binissalem, Felanitx, Llucmajor, Pollença i Sóller) estan representats en alguna de les dues branques i altres set n’hi aporten una (Alaró, Artà, Consell, Esporles, Inca, Porreres i Santa Maria).
Els greus problemes estructurals i de distribució de la propietat que patia el municipi no deixava cap altra opció que l’emigració al nombrós contingent de jornalers que veien com la manca de treball s’anava convertint en crònica. Barceló (1964: 29) afirma que sols en el mes d’agost de 1889 fugiren de Manacor més de 2.000 persones17. Cal assenyalar que entre 1897 i 1900 el saldo migratori negatiu de les Balears fou de 21.625 persones, les quals optarien per aquest camí com a resposta a la saturació de força de treball dedicada a les activitats agràries, l’insuficient creixement d’altres sectors per absorbir-la i també pels efectes de la plaga de la fil·loxera (Marimon, 2000 : 16).
Els miserables salaris que els homes del poble podien aconseguir en èpoques puntuals, eren insuficients per mantenir les famílies i començaren a sovintejar els aldarulls davant la impotència de les autoritats municipals que no podien desviar de les exhaurides arques municipals més que quantitats testimonials
17 A les actes municipals de l’època es troben nombroses mostres d’aquest greu problema. Com la de la sessió del 10-03-1900 on es llegeix: “Previo permiso de la Presidencia entró en el salon Rafael Nadal Bonet ... daba el consentimiento á su hermano Antonio, de catorce años de edad, soltero, jornalero para ausentarse á residir a Buenos Aires”.
A l’Acta de la setmana posterior, altra vegada: “Entró en el Salon Pedro Juan Bonnín Fuster, manifestando daba el correspondiente permiso á su hijo Joaquin Bonnín Fuster, soltero, de 14 años de edad, dependiente ... para ausentarse fijando su residencia en Buenos Aires”.
I encara la del 14-07-1900 reflexa: “Guillemo Taverner Adrover se ha presentado manifestando daba permiso á su hijo Jaime Taverner Amer, de 14 años, estudiante ... para ausentarse y pasar á residir en Santa Fe, Buenos Aires”.
com únic mitjà de subsistència els nombrosos obrers aturats que hi havia al 1897 (uns quatre-cents)18. Així i tot, el Consistori no tenia cabals suficients per dedicar-los a subministrar feina a tots els aturats, la qual cosa feia que els salaris s’haguessin de reduir a setanta cinc cèntims de pesseta -la meitat dels que es pagaven anys abans-i que s’hagués d’abans-implorar ajuda al Mabans-inabans-istre d’Habans-isenda19. La mateixa tònica seguirà durant els anys següents20, en què per part de la Sala s’assegura que no s’ha construït cap edifici “por lo precario de los vecinos de esta villa”.
18 A l’Acta del 28-03-1897 es pot llegir: “El Sr. Muntaner teniendo en cuenta el estado precario de la clase proletaria á causa de no poder ganar su subsistencia por falta de jornal, propone abrir una lista de los vecinos que tengan verdadera necesidad y proporcionarles de los fondos municipales trabajo para allegarles medios para su subsistencia”.
La de la Sessió del 6 d’abril, informa que s’havia presentat a la Sala: “una Comisión entregándole una lista de vecinos que contendria unos doscientos hombres ... y que resultaban también unos doscientos individuos inscritos el domingo anterior ... proponia al Ayuntamiento hiciera un esfuerzo para allegar recursos para apagar el hambre á tantos convecinos”.
19 El 4 de juliol es demana al Ministre: “una rebaja en el cupo de Consumos y que se atenga a la población real ... y solicitar el apoyo de los partidos Conservador Fusionista, Republicano y Carlista”.
20 El Consistori (Acta sessió del 27-09-1898) respon a la reclamació, que per a l’ingrés dels “consums”
del trimestre, fa la Delegació d’Hisenda argumentant: “Primero: la escasez de metálico, efecto de la grave crisis que hoy afecta á las industrias en general. Segundo: la importante disminución del número de habitantes de esta villa, segun resulta del ultimo censo no aprobado aún por la Superioridad, lo cual implica un ezceso proporcional en el cupo del Tesoro y en las cuotas señaladas á los contribuyentes.
Tercero: y las costumbres políticas de esta localidad, causa eficiente de una tenáz resistencia á la acción administrativa en muchos contribuyentes que oponen sin motivos justificados cuantos medios estan á su alcance para dificultar los procedimientos de apremio incoados”.