---
Sebastià Sansó Barceló
(1902-2002)
ÍNDEX GENERAL
Pàgina
Agraïments. 12
1 Introducció. 14
1.1 Presentació. 14
1.2 Hipòtesis i objectius. 19
2 Estructura i metodologia. 26
2.1 L’estructura del treball. 26
2.1.1 Documentació empresarial. 29
2.1.2 Arxius, premsa, fonts orals i altres d’àmbit local. 30 2.1.3 Arxius, premsa i altres d’abast regional. 31
2.1.4 Altres fonts diverses. 32
3 Enquadrament del panorama socioeconòmic de
Manacor en els anys de trànsit intersecular. 33
3.1 La situació econòmica. 34
3.2 Les branques d’activitat que formaven l’entramat
econòmic manacorí. 40
3.3 La situació social. La població i el contingent de mà
d’obra disponible. 51
3.4 Aproximació al coneixement de l’”Asociación de Beneficencia Caja de Ahorros y Monte-Pio de
Manacor”. 56
3.5 El moviment associatiu manacorí. 63
4 Els Heusch. 68
4.1 La nissaga d’Aquisgrà. 68
4.2 El camí seguit fins arribar a Manacor i els motius
que determinaren l’engegament de la fàbrica. 72
4.2.1 El trasllat a Barcelona. 72
4.2.2 Localització a Mallorca. 75
5 La formació de l’espai fabril. 85
5.1 El primer assentament. 85
5.2 Els tallers i les seccions. 96
Pàgina
5.2.1 La secció de Cel·luloide, “les pintes”. 106 5.2.2 L’empresa germana Perlas Manacor, S.A.. 108
5.3 Els establiments de Felanitx i de Ciutat. 110
5.3.1 El primer taller de Felanitx. 110
5.3.2 El segon taller de Felanitx. 114
5.3.3 Els tallers de Ciutat. 117
5.4 El sistema de producció i la seva evolució. 124
5.4.1 El treball domiciliari. 132
5.5 La capacitat de producció. 141
5.6 La maquinària. Del treball manual a la
mecanització. 157
5.7 El personal. 179
5.7.1 Les primeres perleres. 191
5.7.2 Els salaris. 197
5.7.3 Les millores socials. 205
5.7.4 L’absentisme. 208
5.7.5 L’analfabetisme. 212
5.7.6 El treball infantil. 215
5.7.7 La captació de mà d’obra forana. 218
5.8 El capital i la seva composició al llarg del temps. 230
5.9 Els mercats de la perla artificial. 235
6 El producte, components i elaboració. 240
6.1 Que és la perla artificial. Els antecedents. 240
6.2 Les primeres matèries. 243
6.2.1 El vidre. 244
6.2.2 L’essència d’orient. 246
6.2.3 Els altres components necessaris. 248
7 El cas de les “Perles Grans”. 250
7.1 La incidència de la indústria perlera sobre altres sectors productius locals. El cas dels tallers
d’ebenistes i fusters. 250
7.2 Periodificació de les activitats. 254
7.2.1 Introducció i explicació de l’evolució general al llarg
dels cents anys (1902-2002). 255
Pàgina
7.2.2 Període 1902-1914. De l’establiment a Manacor al
trasllat d’Eduard H. Heusch a Barcelona. 258 7.2.3 Període 1915-1920. De la fundació de la Industria
Española de Perlas Imitación, S.A. (I.E.P.I.,S.A.) fins a la primera crisi de l’empresa i trasllat de la
producció a Manacor. 263
7.2.4 Període 1921-1936. Esplendor i declivi dels
mercats. Restriccions i segona crisi empresarial. 278 7.2.5 Període 1937-1939. Tancament de la fàbrica de
Barcelona, èxode dels accionistes i trasllat definitiu
a Manacor. 287
7.2.6 Període 1940-1959. De la postguerra espanyola a l’arribada del turisme de masses. Tercera crisi de
la companyia. 297
7.2.7 Període 1960-1973. De la màxima expansió a la
crisi del petroli i quarta crisi empresarial. 310 7.2.8 Període 1974-1983. Etapa de transició entre dues
crisis. 322
7.2.9 Període 1984-1998. De la sortida de la crisi
general a la cinquena crisi de l’empresa. 326 7.2.10 Període 1999-2002. La sisena crisi i expectatives
de futur. 331
7.2.11 Epíleg. 335
8 Aproximació al coneixement d’altres
establiments perlers manacorins. 337
8.1 Dumafe 342
8.2 Madreperla, S.A. 344
8.3 Perlas Mar 346
8.4 Perlas Martí 348
8.5 Perlas Orquídea,S.A. (abans FIPA, S.A.) 349
8.6 Perlas Sureda 354
8.7 Segura y Veny, S.L. 356
8.8 Altres ja desaparegudes 357
8.9 Perlas Islas, S.A. 360
9 Conclusions 362
Bibliografia i fonts 372
ÍNDEX DE TAULES
Taula número
Títol Pàgina
3.1.1(a) Evolució de la població a distintes viles de Mallorca
(1750-1960). 36
3.1.1(b) Mitjana percentual anual de variació poblacional a
distintes viles de Mallorca (1750-1960). 36 3.2.1 Aportació de Manacor a la Contribució Industrial de
Balears (1895-1915). 41
3.2.2 Composició estructural de les branques d’activitat
A Mallorca i a Manacor (1877-1899). 41
3.2.3 Fàbriques i tallers de Manacor (1902-1907). 43 3.2.4 Nombre d’establiments i la seva aportació a la Con-
tribució Industrial a les dates establertes, amb indicació
del percentatge corresponent (1902-1936). 45 3.2.5 Nombre de contribuents i la seva aportació a les
diverses branques d’activitat (1900-1907). 48 3.2.6 Principals contribuents a la branca industrial de
Manacor (1905-1917). 49
Composició del teixit productiu de Manacor (1891)
discriminat per branques d’activitat. 52
3.3.1(a) Agricultura, ramaderia i indústries auxiliars. 52
3.3.1(b) Arts i oficis. 52
3.3.1(c) Fabril, manufacturera, minera i derivats. 53
3.3.1(d) Serveis. 53
3.3.2 La massa obrera de Manacor (1891), per branques
d’activitat, edat i sexe. 54
3.3.3 Població femenina de Manacor (1898) discriminada per
ocupacions. 55
3.4.1 Evolució dels clients d’Actiu i Passiu dela Caixa
d’Estalvis i Mont de Pietat de Manacor (1895-1899). 58 3.4.2 Operacions de la Caixa d’Estalvis (1895-1933). 59
Pàgina
3.4.3 Evolució de l’Actiu de la Caixa d’Estalvis i Mont de
Pietat de Manacor (1895-1933). 60
4.2.1 Taxa anual de creixement dels diversos països
europeus (1870 i 1910). 73
4.2.2 Segmentació de la mà d’obra de la província de
Barcelona (1902) segons el sexe. 74
4.2.3 Aportació de les diverses branques al total del sector
secundari (1900). 76
4.2.4 Evolució, per sectors, de la població masculina activa a
Balears (1877-1930). 76
4.2.5 Jornal diari de la mà d’obra a Mallorca segons sectors i
localitats. 77
4.2.6 Jornal diari dels obrers (en pessetes corrents) dels
distints sectors productius. 78
4.2.7 Evolució dels preus dels principals productes de
consum (1898-1949). 79
5.1.1 Valoració dels immobles de la Industria Española de
Perlas Imitación, S.A. a 01-01-1937. 90
5.1.2 Procés evolutiu de l’espai fabril (1902-1964) 93 5.1.3 Seccions que formaven la fàbrica de Manacor amb
indicació de la seva superfície i el valor assignat a
cadascuna. 96
5.2.1 Treball a escarada dins la fàbrica (1925-1927). 97 5.2.2 Detall de les seccions de la fàbrica i nombre de les
obreres de cadascuna d’elles (ca.1931). 98
5.2.3 Seccions de la fàbrica i personal adscrit a elles (1965). 101 5.2.4 Evolució de les diverses seccions que composaven la
fàbrica (1957-1998). 105
5.3.1.1 Producció del primer taller de Felanitx. 113
5.3.1.2 Mitjana de producció i salari setmanal per obrera a
Felanitx (1916-1918). 114
Pàgina
5.3.2.1 Admissions de personal a la fàbrica de Felanitx (1923-
1931). 116
5.3.3.1 Salaris pagats als treballadors de la fàbrica de Palma
(1901-1905). 121
5.4.1.1 Tasques domiciliàries fetes a escarada i el seu salari
mitjà per setmana. 134
5.4.1.2 Proporció de treball fabril i treball domiciliari a Majorica Heusch – Industria Española de Perlas Imitación, S.A.
(1965-1980). 137
5.4.1.3 Treball domiciliari i la seva cotització (any 2000). 137 5.5.1 Remeses de perles enviades des de Manacor a París
(1908-1912). 141
5.5.2 Hipòtesi de la producció de nuclis als tallers de Manacor (1908-1914 -data del trasllat del negoci a
Barcelona-). 144
5.5.3 Producció de nuclis a la fàbrica de Manacor (1915-
1956). 146
5.5.4 Producció de nuclis d’un i de dos forats (1963-1988). 148 5.5.5 Formació del cost del producte i la seva variació en 5
anys (1938-1942). 151
5.5.6 Percentatge de contribució de les diverses partides al
cost total del producte (1924-1942). 152
5.5.7 Comparativa de producció entre màquines de l’American Pearl & Bead Co. i les màquines V i S-3 de
Majorica. 154
5.5.9(a) Esquema de la plantilla de la fàbrica de Majorica
Heusch, S.A. de Manacor (Octubre 1974). 156 5.5.9(b) Cost total de la mà d’obra per departaments. 156
5.6.1 Cotització de la fàbrica Hugo Heusch y Cia. a la Matrícula de Contribució Industrial, des de 1905 fins a
la seva incorporació a I.E.P.I., S.A.. 156
5.6.2 Diverses patents franceses que fan referència a la
fabricació de perles. 162
5.6.3 Patents relacionades amb la fabricació de perles,
registrades a Espanya per J. Paisseau. 163 5.6.4 Maquinària de la fàbrica de Manacor (1937). 166
Pàgina
5.6.5 Maquinària de la fàbrica de Manacor (1947-1955). 169 5.6.6 Evolució del percentatge de treballadors segons el
sexe (1905-1994). 172
5.6.7 Maquinària funcionant a la fàbrica de Manacor(1975). 174 5.6.8(a) Maquinària construïda amb tecnologia pròpia entre
1966 i 1999. 176
5.6.8(b) Maquinària construïda amb tecnologia pròpia entre 1966 i 1999.
177
5.7.1 Evolució de la plantilla de personal de la fàbrica (1902-
2002). 183
5.7.2 Aportació percentual dels diversos barris de Manacor al
personal de la indústria perlera. 187
5.7.2.1 Salari diari pagat als obrers, discriminats per sexe
(1903-1980). 198
5.7.2.2 Previsió d’augment de les percepcions salarials segons
el nou sistema Bedaux. 201
5.7.2.3 Discriminació dels jornals diaris [1] segons les
seccions. 203
5.7.2.4 Cost de la mà d’obra a juny de 1980. 204
5.7.4.1 Evolució de l’absentisme (1950-1995). 210
5.7.5.1 Distribució per edats del personal analfabet (1932-
1969). 213
5.7.6.1 Relació dels infants treballadors a la fàbrica dels
Heusch. 216
5.7.7.1 Procedència dels treballadors de les perles (1954). 224
5.7.7.2 Admissió de personal amb indicació del seu orígen
(1960-1975). 225
5.8.1 Evolució de l’empresa. 229
5.8.2 Distribució percentual del capital (1916-2004). 230 5.8.3 Evolució del capital de Majorica (1968-1986). 233
Pàgina
5.9.1 Evolució del mercats de la perla artificial. 236 i 237 6.2.2.1 Rendiment obtingut en la fabricació d’essència d’orient.
247 6.2.3.1 Relació de les primeres matèries utilitzades en el
procés de fabricació (1937-1955). 248
7.1.1 Participació de la indústria de la fusta dins el sector
secundari a Manacor. 253
7.2.3.1 Relació de clients de I.E.P.I,S.A. (31-12-1915). 268 7.2.3.2 Relació de clients de I.E.P.I,S.A. (31-12-1917). 269 7.2.3.3 Relació de clients de I.E.P.I,S.A. (31-12-1919). 270 7.2.3.4 Comparació entre el jornal mitjà de les obreres de la
fàbrica de Manacor i la de Barcelona (1915-1920). 273 7.2.4.1 Distribució sectorial de les principals empreses de cada
Comunitat. 283
7.2.5.1 Detall dels productes necessaris i els seus costs. 288 7.2.5.2 Mostra de la producció de I.E.P.I., S.A. (1937). 289 7.2.5.3 (a,b i c) Detall de la facturació (1937-1940). 294 i 295
7.2.6.1 Plantilla de personal i la seva evolució (1952). 307 7.2.7.1 Nombre de treballadors per sectors a Balears. 310
7.2.7.2 Percentatge de vendes per continents. 313
7.2.7.3 Països amb representació oficial i el seu percentatge al
total de les vendes (1961-1965). 315
7.2.7.4 Inversió en publicitat per països i per mitjans (07/63). 316
7.2.7.5 Visitants al circuit de demostració. 319
7.2.7.6 Evolució de l’empleament als diferents sectors. 321 8.1 Fàbriques i tallers perlers a Manacor al segle XX. 339
ÍNDEX DE GRÀFICS
Gràfic número
Títol Pàgina
3.2.1 Aportació del sector secundari de Manacor a la Matrícula de
Contribució Industrial (1900-1917). 40
3.2.2 Distribució sectorial (1902-1936). 46
3.4.1 Evolució dels dipòsits i préstecs de la Caixa d’Estalvis i Mont de
Pietat de Manacor (1895-1933). 58
3.4.2 Evolució dels préstecs del Mont de Pietat (1895-1933). 61 3.4.3 Evolució de les Reserves de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de
Manacor (1895-1933). 61
5.3.2.1 Treballadores de la fàbrica de Felanitx segons l’edat. 115 5.5.1 Influència dels esdeveniments mundials sobre la producció. 150 5.6.1 Evolució de les inversions en maquinària, eines i instal·lacions. 165 5.7.1 Evolució del personal de la fàbrica (1902-2002). 181 5.7.4.1 Jornals perduts per absentisme. Percentatge sobre dies de treball
efectiu (1950-1995). 211
7.1.1 Evolució del nombre de tallers d’ebenistes i fusters (1901-1980). 251
7.2.3.1 Xifres de negoci 1915-1920. 263
7.2.4.1 Xifres de negoci 1921-1934. 278
7.2.5.1 Xifres de negoci 1936-1939. 292
7.2.6.1 Xifres de negoci 1940-1959. 300
7.2.7.1 Xifres de negoci 1960-1973. 312
7.2.7.2 Percentatge de vendes per continents. 313
7.2.8.1 Xifres de negoci 1974-1983. 322
7.2.9.1 Xifres de negoci 1984-1998. 326
7.2.10.1 Xifres de negoci 1999-2002. 331
8.1 Distribució del negoci de la perla per localitats (1957-1967). 340
8.2 Distribució del negoci de la perla per empreses (1957-1967). 341 8.5.1 Personal de Foper, S.L., Fipa, S.L. i Perlas Orquídea, S.A. 353 8.5.2 Evolució del treball domiciliari Fipa, S.L.i Perlas Orquídea, S.A. 353
ÍNDEX DE MAPES i PLÀNOLS
Número Títol Pàgina
5.4.1 Distribució del treball domiciliari (1902-1931). 139 5.4.2 Distriibució del treball domiciliari de les fàbriques perleres de
Manacor. Període 1960-1985. 140
5.7.1 Situació dels domicilis de les perleres. Any 1915. 187 5.7.2 Situació dels domicilis de les perleres. Any 1933. 188 5.7.3 Situació dels domicilis de les perleres. Any 1965. 189 5.7.4 Situació dels domicilis de les perleres. Any 1994. 190 5.7.7.1 Procedència de les obreres entrades entre 1962 i 1965. 223
5.9.1 Països receptors de perla artificial. 235
7.2.5.1 Progressió de la venda de perla al mercat nacional. 293 8.1 Situació de les fàbriques i els tallers de perles instal·lats a Manacor
(1902-1985). 338
AGRAÏMENTS
El dibuix en paraules que fa Josep Mª Llompart en el pròleg de la novel·la d’Antoni Mus, Bubotes (1978: 8), retrata fidelment el Manacor del segle XIX. Si aclucam els ulls podem encara veure aquell “paisatge pla, horitzontal, esquenes vinclades sota el sol i l’embat, treballs i dies ... Pel cel del quadre vagaregen sens dubte una munió d’aperduats fantasmes: amos de possessió rics i gasius, missatges exsucats fins al moll de l’os, donetes resignades ...”
Però el quadre canvià. I també canviaren els éssers que transitaven pels seus carrers. Els terratinents s’hagueren de dedicar a altres negocis, els missatges aprengueren un altre ofici i moltes d’aquelles dones resignades, amb el temps s’anaren fent perleres. Ara tot ha canviat de bell nou. El ritme de Manacor ja no el marquen les perles. Fa temps que ningú no es desperta al toc de la primera sirena, ni se’n va a dinar al toc de la segona. Ja no s’entra a l’escola o als tallers quan sona la tercera ni la quarta dóna el treball per acabat i el sus per l’esbarjo. Però encara queden perleres, dones que asseguren que: “si tornava a començar la meva vida, tornaria ser perlera1”, les mateixes a les quals he d’agrair bona part de les informacions orals que apareixen en aquesta Tesi, entre les que citaré a Margalida Riera Gayà i Antònia Veny Adrover. La meva gratitud també als responsables de les diverses fàbriques de perles manacorines, per haver-me atès quan els vaig sol·licitar informació: Andreu Duran, Miquel Estrany, Onofre Pol, Marcial Rodriguez, Pere Rosselló, Antoni Segura, Pere Sureda i Pere Veny.
És obligat reconèixer molt especialment les facilitats atorgades per la firma Majorica per poder accedir a la documentació, part de la qual es trobava dispersa i en seriós perill de desaparició, que constitueix la columna vertebral d’aquest treball.
En particular subratllo la gratitud a l’actual director de la factoria de Manacor, José Escobar pel seu suport i consideració.
Moltes altres persones, algunes de les quals hauran de tenir la benevolència d’excusar-me si m’oblido de citar-les, m’han ajudat amb les seves aportacions de diversa índole a fer més atractiu aquest estudi: Cristòfol Pastor “pífol” autor del
1 Així ho contava la perlera número 331 a Carme Llinàs, en una entrevista publicada al Diario de Mallorca el 19-04-89.
preciós dibuix de la taula on sa mare bufava perles a casa seva ara fa vuitanta anys, Rafel Ferrer Massanet (e.p.d.), Josep Maria Fuster Perelló, Maria Teresa Miró Jacquart i Elvira Arrom Balaguer, que m’han ofert informació oral i gràfica.
Guillem Melis és creditor del meu reconeixement per la seva aportació a la correcció d’aquest treball que ha contribuït a fer-lo més païble.
A Carles Manera he d’agrair-li l’haver-me atès i dirigit pel camí que ha fet possible la culminació d’aquest somni meu i a Ramon Molina i Antoni Marimon pels seus consells i assesorament.
A Francesca, la meva dona, que ha hagut de repartir el seu temps i la seva paciència entre el nostre nét Toni Arnau i jo. I als nostres fills Maria Antònia i Sebastià, que m’han corregit, aconsellat i animat perquè aquesta dèria es fes realitat.
A totes i tots, moltes gràcies, el plaer ha estat meu, el fruit, si el voleu, és vostre.
---ooooOOOoooo---
Insensat, oh! quant insensat és l’home que profana la bellesa tenint l’audàcia de voler-la imitar.
Léonard Rosenthal (1926)
Au royaume de la perle, Payot, Paris
1. INTRODUCCIÓ
1.1 Presentació.
La història de Manacor, del seu espai i de les seves gents, ha estat tractada per diversos estudiosos que ens han deixat una visió bastant completa i acurada de la formació i el tarannà de la societat manacorina. Molts aspectes de la vida local, sobretot en la forquilla cronològica que va des del segle XIII fins a l’actualitat, poden ser coneguts gràcies als treballs d’aquests historiadors.
Paradoxalment, i malgrat la transcendència que per a la vida econòmica, social i inclús cultural -fins el punt que és impossible dissociar el progrés de la ciutat de la gran aportació que suposà l’arribada de les perles2- mai, al llarg dels quasi cent cinc anys de la seva existència, s’havia tractat des d’un caire exhaustiu i cronològicament complet la història d’aquesta indústria atípica, excepte un llibre de caràcter clarament promocional, patrocinat i editat per Majorica en espanyol, anglès, francès i alemany (Young, 1972) i la gran repercussió mediàtica assolida arran de la darrera crisi soferta per l’empresa pionera. De fet, el camí seguit per l’economia manacorina, quan va acabar la seva dependència secular del sector primari, va iniciar-se amb les perles a les quals va seguir el sector de l’ebenisteria per continuar amb l’esclafit del turisme que ens ha portat a l’actual moment de dèria constructora i les seves seqüeles especulatives.
Així doncs, l’eix primordial sobre el que s’articula la Tesi que es presenta3 és la manufactura perlera, paradigmàtica a Manacor i que es pot considerar com la vertadera gènesi del sector secundari a la nostra ciutat, encapçalada per l’empresa capdavantera4 en la seva branca d’activitat que ens servirà de fil conductor i de la
2La revista Majorica, en una edició especial dedicada a Manacor (núm. 17 d’abril de 1923), sota el títol Los que trabajan retrata amb precisió el que significava pel poble la fàbrica de perles quan diu: “Ha sido uno de los principales agentes del progreso de nuestro pueblo al proporcionar a gran número de mujeres un decoroso sueldo que las permite una vida de holgura y las redime de la esclavitud del servicio doméstico y de las pesadas faenas del campo, y al iniciar en la ciudad el afán industrial, factor imprescindible para la grandeza de los pueblos, así como la agricultura, es su más firme sostén”.
3 El germen de la qual fou un treball de curs presentat a l’assignatura Expansió i creixement econòmic
de l’Europa contemporània impartit pel Dr. Carles Manera a la Universitat de les Illes Balears (Curs 2002-2003).
4 A tall d’exemple es transcriuen alguns paràgrafs de la carta del 15-11-1902 en la qual l’Administración de Contribuciones de las Islas Baleares informa al batle de Manacor d’algunes qüestions sobre la sol·licitud d’alta de la factoria dels Heusch: ... “debo significar á V. que no existiendo en las tarifas de la contribución industrial unidas al Reglamento del ramo de 28 de Mayo de 1896, epígrafe alguno que corresponda á la industria de fabrica de perlas huecas de vidrio por la qué ha presentado la oportuna declaración de alta D. Hugo Heusch y Compañia y, al interín se instruye el oportuno expediente de asimilación se sujetará en un todo, por lo que respecta á la liquidación á la cuota que señala el epígrafe nº 130 de la Tarifa 3ª ó sean 38 pesetas por ejecutarse todas las operaciones á
qual s’intentarà aportar el màxim de dades que s’han pogut abastir amb la confiança que serviran com a punt de partida per a futurs treballs que completin la tasca iniciada, malgrat no s’oblidin les dificultats que comporta comprimir tota l’activitat d’aquest sector industrial al llarg d’un segle.
.
Per altra banda es pretén que aquest treball -bona part de l’interès del qual rau en el seu caràcter innovador- contribueixi a un millor coneixement, fora de l’àmbit local, de la història d’aquesta peculiar indústria i que, a la vegada sigui considerat com una aportació més que permeti al poble manacorí assabentar-se millor d’una part essencial de la seva història i que, sobretot, serveixi de reconeixement a totes aquelles dones -i nines- que ara fa més d’un segle afegiren a les seves feines habituals a la llar o a fora vila, la feixuga tasca -totalment desconeguda per elles- d’aguantar la calor dins un taller, assegudes davant una flama i amb un tub de vidre a les mans que anaven convertint en perles. Va dedicat, doncs, a totes elles i les seves nissagues fins a quatre generacions, que han acudit dia rere dia al toc de la sirena a aportar la seva contribució al progrés d’un poble.
Els cent anys amb escreix passats des de la instal·lació de la fàbrica de celulillas de vidrio5 dels Heusch, sense que ningú no s’hagués fet ressò, va provocar una primera aproximació al coneixement d’aquella manufactura, única mostra vigent que ens queda dels inicis de la industrialització a Manacor6 i mare de les que posteriorment anaren sorgint, en un treball presentat a les III Jornades d’Estudis Locals de Manacor (Sansó, 2005: 297-311).
Val a dir que la tasca es va veure condicionada des de bon començament per les circumstàncies per les quals travessava l’empresa en el moment de l’inici de la investigació i pels esdeveniments posteriors ocorreguts en el període 2002-2004, que sacsejaren fortament la companyia i condicionaren d’alguna forma la represa dels contactes ja iniciats anteriorment. L’interès per recuperar, esporgar, classificar i reunir tot el que es pogués salvar d’un patrimoni documental, encara no suficientment valorat i que és essencial per a la reconstrucció d’un període de la
mano”.
5 En un principi la producció a la fàbrica de Manacor es limitava a l’elaboració d’aquelles bolletes de vidre buides que eren enviades a París on es procedia al seu acabat i distribució.
6 Aquesta societat, l’establiment de la qual marca sense dubte un abans i un després en tots els paràmetres de la vida manacorina, inicià les seves activitats primer sota el nom d’Hugo Heusch y Compañia, després passaria a denominar-se Industria Española de Perlas Imitación, S.A., més tard es convertiria en Majorica Heusch, S.A. i finalment Majorica, S.A. (Registre Mercantil de Balears, fol 170, tom 22, llibre 18 de Societats, full 926).
història socioeconòmica de Manacor7, va ser el motiu primordial per reiniciar les operacions de recerca contra rellotge8.
Per altra part s’ha de dir que un volum important de la documentació des de 1902 (any de la instal·lació) fins a 1917 (data de la incorporació de la fàbrica de Manacor a I.E.P.I.,S.A.) hauria restat en mans dels Heusch a la seva central de París. Altre gruix considerable, el comprés entre 1915 (constitució de I.E.P.I.,S.A.) i 1936 (any del trasllat de la seu social a Manacor), que segurament es trobaria a les oficines de Barcelona, probablement es perdés a causa dels aldarulls conseqüents a l’esclafit de la guerra espanyola de 1936. Tot aquest volum de documentació empresarial, suport indispensable per a la construcció de la Tesi, fa que la seva anàlisi es converteixi en la base de tota la investigació i l’objectiu principal d’aquest estudi, encara que com és lògic, complementat amb tota mena d’informacions que es puguin incorporar i que contribueixin a enllaçar la vida societària amb la del poble i el seu desenvolupament industrial en general.
La idea de crear un Centre d’Interpretació de les perles (Florit i Serrano, 2003: 291), mintjançant la col·laboració de diverses institucions, que comptaria amb un Museu Majorica i que serviria per donar a conèixer el procés productiu, la vessant social i els espais de relació de les obreres, es podria beneficiar d’aquest fons recuperat, tot i que seria convenient completar-lo amb aportacions de les altres fàbriques de perles que en algun moment han operat a Manacor.
Es tracta de treballar intensivament sobre aquestes fonts -la major part de les quals es analitzada per primera vegada a l’igual que bona part del material fotogràfic i altres documents originals- per tal de sintetitzar i sistematitzar els moviments societaris amb la intenció de relacionar-los amb els esdeveniments contemporanis la qual cosa ens pot facilitar el coneixement de la història local dins un arc cronològic de cent anys crucials (1902-2002).
Aquí s’escau com anell al dit el comentari de Molina (2003: 15) quan assegura que a vegades, els investigadors han d’estar disposats a moltes hores
7 Tota la documentació recuperada -el volum de la qual es pot quantificar en més de trenta metres lineals- està dipositada en l’actual fàbrica de Majorica, S.A. a Manacor, pendent de confeccionar-ne un inventari complet. Val a dir que també es trobaren altres objectes com mostres de perles buides, bufadors, cartells, etc. que igualment foren entregats a la propietat a l’espera de que la mateixa decideixi sobre el seu futur. Alguns vells àlbums amb antigues fotografies, fonamentals per explicar l’evolució de l’empresa, i una pel·lícula es trobaven dipositats a la seu de l’empresa a Barcelona.
8 Quan es va iniciar l’escorcoll pels racons dels tallers i sales abandonades, la fàbrica ja estava en la darrera fase de desmantellament i amb data establerta de demolició.
d’esforç físic i feina feixuga ... literalment sota les escombraries de tallers i magatzems abandonats i també, i això és molt més greu, enterrat sota la desídia intel·lectual i el conformisme respecte de models interessats, arguments als quals potser s’ha d’afegir: tal vegada més productius econòmica i políticament.
La particularitat d’aquesta empresa radica que, a diferència de moltes altres indústries coetànies d’àmbit local de les Illes, tenia ja des de bon començament un marcat caire internacional, amb dependència absoluta de l’exterior. Tant el capital com la direcció i l’administració, el subministrament de les primeres matèries i la destinació del producte estaven sota control de París9.
Dins aquests paràmetres, la intenció d’aquest treball rau en oferir una visió que abasteixi diversos aspectes com:
1) la constatació que el fenomen de la deslocalització no és actual en absolut, sinó que ja es donava al segle XIX.
2) l’estudi de l’espai fabril i la seva evolució.
3) la progressiva mecanització amb maquinària gairebé sempre construïda per personal propi i dins la mateixa fàbrica.
4) l’organització del procés productiu i la diversificació de l’oferta.
5) el tema de l’especialització de la dona -i de les nines- en treballs absolutament inèdits a la contrada i que comportaven la necessitat d’un cert aprenentatge, en ocasions bastant laboriós.
6) l’important capítol del treball domiciliari.
7) l’expansió de les activitats cap a altres pobles.
8) la incidència de les onades immigratòries procedents de la península de les dècades centrals del segle XX i la seva incorporació a la fàbrica.
9) l’absoluta connexió i influència entre l’evolució del mercat d’aquest producte -pel que té de sumptuari i, per tant, de prescindible- i les diferents etapes de l’economia mundial.
Comprendre els canvis estructurals produïts a Manacor a principis del segle XX és impensable sense estudiar el cas d’una indústria que transcendeix els límits estrictament locals per abastar -gràcies a la seva singular activitat- àmbits no sols regionals o nacionals com altres empreses definidores en la seva àrea d’influència,
9Realment l’única aportació local en els primers moments es limitava a la utilització de força de treball femenina, la construcció artesanal d’alguns estris elementals i el subministrament de llenya per als forns.
sinó que la seva producció arriba arreu dels mercats mundials i serà la primera indústria que connectarà significativament Manacor amb el circuit econòmic internacional. Per tant, aquest fenomen de canvi -al qual posteriorment s’afegiria el sector de l’ebenisteria i el de la construcció, empesos pel turisme de masses- el treballarem a través d’aquesta fàbrica, iniciadora d’una activitat desconeguda a Espanya10 i mare de totes les altres del mateix ram que anaren apareixent i, algunes, prosperant a la nostra ciutat al llarg d’aquests cent anys objecte d’estudi.
1.2 Hipòtesis i objectius
Entre els objectius dels quals s’ha fet menció en la presentació i que es pretenen desenvolupar en aquesta Tesi, es troben:
10L’Administración de Contribuciones de las Islas Baleares, el 15 de novembre de 1902, contesta una consulta de l’Ajuntament manacorí que entre altres arguments afirma: “... no existiendo en las tarifas de la contribución industrial unidas al Reglamento del ramo de 28 de mayo de 1896, epígrafe alguno que corresponda á la industria de fábrica de perlas huecas de vidrio ...” . Un altre ofici remès per la mateixa Administració al batle de Manacor datada l’11 de març de 1903 en què demana més informació sobre la firma Hugo Heusch y Cia., reconeix que: “... al objeto de clasificar la industria y cuota ... cuya industria no figura tarifada en las vigentes de la Contribución ...”. i en una altra reclamació del 30 del mateix mes: “El informe que se le pide debe abarcar un sentido amplio y general que pueda convertirse en Ley ó en articulado del reglamento”. AMM, V-2
1) L’estudi del procés industrialitzador iniciat a Manacor amb la instal·lació de la factoria dels Heusch. La ciutat, malgrat la seva importància demogràfica, rompia els esquemes d’altres viles illenques com Maó, Sóller, Esporles, Alaró o Llucmajor, que ja al llarg de tot el vuit-cents havien envestit l’aventura industrialitzadora. Manacor continuava amb la seva dependència gairebé absoluta del sector primari i constituïa una excepció a les tesis que demostren la important presència del sector secundari a les Balears ja en les dècades de trànsit del segle XIX al XX, com exposen Manera i Petrus (1991: 13) quan, referint-se al paper del sector industrial en el creixement econòmic de Mallorca entre 1780-1985 incideixen en que no es correspon amb la realitat “la imatge romàntica de l’evolució socioeconòmica de l’arxipèlag sostinguda sobre la tesi generalment poc qüestionada: Balears ha estat sempre una comunitat agrícola, regulada per pautes culturals aristocràtiques, on els conflictes es manifestaven poc o eren gairebé inexistents”.
En les transformacions socioeconòmiques que es donaren a Manacor a començaments del nou-cents, i que contribuïren a tancar la greu crisi finisecular que havia assolat el poble a les acaballes del segle XIX, hi va jugar un paper transcendental l’establiment de la primera fàbrica de perles artificials que els empresaris alemanys engegaren a finals de 1902.
2) Plantejada la importància cabdal de l’empresa en el desenvolupament manacorí, és necessari analitzar les causes que decidiren als empresaris alemanys a traslladar la base de la seva producció a Manacor. La teoria que es tracta de demostrar és que l’interès primordial era la reducció dels costos de personal aprofitant la gran quantitat de mà d’obra disponible -sobretot femenina- a una societat empobrida i tradicionalment conformista.
3) L’exemple clar de l’aplicació del mateix model de deslocalització d’empreses, tan de moda avui dia, que va suposar el trasllat a finals del segle XIX de bona part de procés manufacturer de la perla artificial que fins aleshores es circumscrivia gairebé a França, on els germans Heusch havien establert la seva fàbrica. El seu desplaçament cap a Barcelona i el posterior trasllat a Mallorca, on no es comptava amb tradició perlera ni òbviament suport logístic, està clarament orientat a la recerca de millors condicions pel que fa a la mà d’obra.
Per manca de dades fefaents, no podem saber com funcionava la fàbrica catalana en els anys immediatament posteriors a la seva fundació, però hom pot inferir que ho faria de manera semblant a la de Manacor: es limitaria a elaborar la bolla de vidre base de la perla mentre l’acabat definitiu, el procés realment artístic, es realitzaria a la seu parisina11. Quan els inconvenients de la gran urbs -conflictes socials, costos laborals i carestia del procés productiu en general- superaren els avantatges, els empresaris decidiren de traslladar la producció a Mallorca. Una anàlisi comparativa dels jornals pagats a Manacor amb els que es pagaven a Barcelona ens acostarà a la comprensió d’un dels principals mòbils que decidí als propietaris a desviar la producció des de la Ciutat Comtal cap a Manacor, sense oblidar les facilitats tant d’índole econòmica com estructurals que trobaren per construir els tallers.
4) Altrament, no es poden deixar de banda els aspectes socials, especialment els que afecten a la dona, principal protagonista de tot el procés productiu d’aquesta indústria i sobre la que descansava la pràctica totalitat dels quefers dins la fàbrica. El tema de la inserció de la dona en el món fabril ha estat tractat per Escartín i Serrano (1997: 5-7) mostant-nos com l’element femení ha desenvolupat les més variades activitats dins el sector secundari, a vegades tan feixugues com les dels homes -encara que menys reconegudes i manco valorades tant socialment com econòmicament- per la qual cosa cal considerar el seu treball com a peça clau dins l’estructura social i econòmica.
Ara bé, no s’ha d’obviar el fenomen, en certa manera alliberador per a la dona manacorina, que va suposar el treballar a la fàbrica i la relativa quota d’independència que suposava per a elles el poder disposar d’un jornal propi, tot i que dins les limitacions imposades al sexe femení de principis de segle vint com es veu en el comentari que insereixen Escartín i Serrano (1997: 7-11) corresponent a la publicació socialista El Obrero Balear (1900-1936) on la dona es mostra com a referent de l’estabiilitat de la llar i en el seu paper tradicional de mare i esposa. Afegit també el rebuig social que en el sentiment de classe d’una societat agrària provocava una ocupació que jutjava impròpia per a les dones i que si més no era considerada insana.
11 La fàbrica Hugo Heusch & Cia. a la Ciutat Comtal estava ubicada al carrer Diputació 112 a 116 i, segons dades que ens aporta la publicació El Dia Gráfico (edició del 29-09-1915, p. 7), podria tenir en nòmina més de tres-centes persones.
5) Dins aquest capítol dedicat al treball femení, s’ha de fer esment no sols a les dones que acudien regularment a la fàbrica; també s’han de incloure les que des de casa seva es dedicaven a la producció domèstica, coneguda per tothom com
“domicili” al més pur estil del putting-out-system. El sistema guarda un cert paral·lelisme amb l’exposició que fa Berg (1987: 51) quan, referint-se al sistema britànic, afirma que a la segona meitat del segle XIX encara hi havia importants contingents de persones que continuaven treballant a casa seva, la majoria per un salari inferior al de subsistència, però que completava els pobres guanys extrets de l’agricultura a la vegada que constituïa una mena de força de treball flexible, de la qual es podia prescindir fàcilment quan les circumstàncies ho aconsellassin donada la seva ocupació a temps parcial. A les manacorines que iniciaren aquesta modalitat productiva s’hi anaren afegint, a mesura que la demanda ho exigia, mà d’obra femenina de pobles veïns com Felanitx, Sant Llorenç des Cardassar, Petra i altres més llunyans com Ariany, Maria de la Salut i Santa Margalida, arribavnt inclús a la barriada ciutadana de La Vileta.
Habitualment la tasca es realitzava a les seves pròpies cases, encara que en algunes ocasions les dones s’agrupassin en petites unitats de producció, rudimentaris tallers casolans sota el control d’una encarregada que anava a comissió. És el cas que postulen Manera i Escartín (1996: 19) quan afirmen que al llarg del segle XIX, les diverses branques que formaven el sector secundari insular (tèxtil, calçat, alimentació, metall i químic -sabons-), disposaven de centres de producció a petita escala que, al costat d’algunes fàbriques importants, adaptaren rudimentàriament la tecnologia exterior i introduïren en els processos de producció a artesans, pagesos, homes, dones i nins. L’experiència assolida per algunes d’aquelles dones va fer que, en els anys daurats de la indústria, fossin reclamades per entrar com assalariades a la fàbrica.
Dins aquestes coordenades cal inserir aquest sistema de producció de manufactures, en el qual el petit productor treballa a casa seva per encàrrec d’un comerciant que és el propietari de la matèria primera. Modalitat de treball que en els primers anys consistia en la producció casolana de les bolles de vidre amb què es confeccionaven les perles i que va anar evolucionant al llarg del temps, passant a resultes de la mecanització del procés fabril, a la realització d’altres treballs manuals auxiliars no exemptes de certa especialització però que no precisaven maquinària.
La principal dificultat a l’hora d’analitzar aquest apartat del treball domiciliari rau, com indiquen Escartín i Serrano (1997: 19) -que mantenen que a l’any 1887 l’epigraf contributiu d’arts i oficis agrupava el 81% de dones mentre que el 19%
restant s’inscrivia dins l’apartat d’indústria fabril-, en la difícil quantificació del nombre de dones ocupades en activitats artesanals a casa seva tota vegada que als Censos de l’època apareixen sense cap tipus d’ocupació específica. Així mateix, a la poca fiabilitat dels registres fiscals de l’època, s’ha d’afegir que els empresaris acostumaven a declarar un nombre inferior d’obrers al real i no comptabilitzaven els que treballaven a domicili (Miranda, 1991: 88). Tot i això, el contingent de dones que es dedicaven a aquests quefers degué ser important en moments puntuals, en concordança amb el que postula Berg (1987: 52) quan afirma que al llarg dels segles XVIII i XIX el treball domèstic es convertí en el complement del fabril gràcies a que les persones ocupades en aquelles tasques reduïen costos i riscs als empresaris.
El problema que suposa el control d’aquesta activitat casolana també es objecte d’atenció per Roca i Umbert (1990/1: 95-101) quan analitzen les dades extretes del Butlletí de la COCIN de 1914 (pp.217-220). Els autors reconeixen la dificultat que suposa establir una avaluació de l’estat industrial de l’illa a partir de les estadístiques oficials, que no inclouen aquest segment, tot i que estableixen que, per l’any 1914 i a nivell de Mallorca, la indústria de brodats, bolsets de plata i les perles artificials, màxims exponents del treball domiciliari, ocuparien unes 20.000 treballadores. Tot incidint en els factors esmentats de treball femení i domiciliari, el cas de les perles a Manacor és semblant al que comenta Manera (2001: 220-1) per altres pobles de Mallorca com Llucmajor en referència al calçat o Esporles en el tèxtil: el component femení a l’igual que el treball a domicili, resultaren cabdals en la mesura que aportaren un flux d’ingressos regulars a les famílies, la qual cosa permetria l’engegament d’altres negocis d’àmbit familiar, com podrien ser els tallers d’ebenisteria en el cas que ens ocupa i que es tractarà de confirmar.
6) Un altre tema a desenvolupar és l’expansió de la influència del fenomen fabril cap a altres pobles dels voltants com Felanitx -on s’instal·là una sucursal-, Petra i Sant Llorenç des Cardassar, on s’establiren cèl·lules productives controlades per una representant autòctona que arribaren a comptar amb un nombre considerable de dones (en ocasions més de mig centenar) que realitzaven tasques domiciliàries per a la central manacorina i, per tant, participaven d’aquesta font de treball.
7) El fenomen immigratori des de la Península cap a la comarca en el període 1960-1970. A través de les diverses fitxes i relacions del personal es pot veure com l’expansió de l’empresa en aquesta dècada es va servir de mà d’obra provinent de fora, dones i filles dels immigrants que arribaven per treballar majoritàriament a la construcció. Dins aquest mateix capítol es comenta la captació de personal forà (Petra, Ariany, Maria de la Salut i Santa Margalida) que es va veure obligada a realitzar l’empresa per tal de poder abastir la producció que aleshores anava creixent exponencialment.
8) Per altra banda, un dels punts d’interès que pretén assolir aquest treball és l’aportació de dades que permetin una aproximació al coneixement d’una indústria singular, absolutament desconeguda a les nostres illes ara fa cent anys i que diferia de les altres com el tèxtil, el calçat o els productes agroalimentaris que marcaven l’activitat manufacturera en aquells moments. Manera i Petrus (1991: 15) incideixen en el fet que l’investigador ha de procurar desvetllar els mecanismes de funcionament dels sectors no convencionals dintre d’un procés d’industrialització allunyat de les formes clàssiques, intentant compaginar l’estudi des d’una òptica general que aporti dades de contribucions industrials i comercials i un altre dedicat més a l’anàlisi microeconòmica d’empreses concretes, en aquest cas de les perles, que no s’inclourien dins cap sector específic fins als anys cinquanta del segle XX.
D’acord amb Manera (1992: 52), és important el tractament del tema de la singularitat d’aquesta indústria que ens assabenta de particularitats desconegudes per a la majoria de gent a la vegada que es compleix l’exposat pel mateix autor quan cita un paràgraf del treball de Jordi Nadal La industria española en 1900. Una aproximación (1987: 23-61), en el que assegura textualment: “tenim un coneixement esbiaixat i incomplet de la nostra història industrial (...) una reconstrucció històrica basada gairebé exclusivament en el cotó i en la siderúrgia ens proporciona una imatge no sols parcial sinó també deformada de la realitat”. A la vegada cal tenir presents en el decurs d’aquest treball, els aspectes plantejats per M. Berg i citats per Manera, pel que fa a l’anàlisi de les formes d’organització industrial des de tots els caires, tant des de l’òptica fabril com de la menestralia, de la subcontractació, de les diverses característiques de la força de treball contractada i de les formes de reclutament i d’aprenentatge.
El mateix Nadal creu que cal fer una anàlisi de les diferents branques industrials, incidir en els estudis de caire regional i en la pervivència de la tecnologia tradicional, així com fer esment a la mecanització dels sectors no pautadors. Cap
dels sectors capdavanters a Mallorca, els que marcaven el pols industrial de l’illa com ara el calçat, el tèxtil -molt ben estudiats- o els connectats amb la comercialització de la producció agrària, tenia implantació a Manacor. Per això cobra interès la novetat que pot aportar l’estudi d’aquesta atípica indústria perlera, la primera que s’implantà a Espanya primer a Barcelona i després a Palma i Manacor -on acabaria arrelant definitivament- procedent d’un país com França on ja existia una certa tradició en aquesta fabricació12.
9) La manufactura que es presenta, compleix tots i cada un d’aquests condicionants: pertany a un sector inèdit a l’estat espanyol, amb la seva producció centrada durant molts anys gairebé exclusivament en la nostra contrada, coexistència de sistemes de producció ancestrals amb la més moderna tecnologia i -incidint en la seva especificitat- ús de maquinària de fabricació pròpia o si més no, convenientment adaptada a les seves particularitats.
De fet, la fabricació de perles artificials no quadra amb cap dels apartats que estableixen Manera i Morey (2006: 86) quant a l’especialització que anaren assolint les indústries illenques i només té una certa concordança amb la confecció de moneders de plata -a la qual també es dedicaren- i que igualment es basaven en l’explotació de mà d’obra femenina especialitzada i barata i en el treball domiciliari, sense aportació de cap tipus de matèria primera13. En el cas de les perles, pràcticament totes les tasques dins la fàbrica entre elles l’elaboració dels nuclis, es pagaven a escarada igual que el treball fet a domicili. En ambdós casos l’empresari obtenia importants guanys afegits; en el primer perquè no necessitava vigilar que les obreres treballessin i en el segon perquè s’estalviava despeses de local, d’energia i altres inherents al procés fabril.
10) No hem d’oblidar tampoc que, a diferència de les altres indústries balears dedicades a proveir d’articles i productes de primera necessitat, la que ara es posa en escena elaborava articles sumptuaris, per tant prescindibles, la qual cosa ofereix la possibilitat d’analitzar la incidència que sobre la seva progressió o regressió tenia qualsevol esdeveniment que afectàs seriosament el poder adquisitiu de les classes mitjanes dels països occidentals, principals destinataris de la perla artificial. Aquest
12 De fet, a la Classificació de la indústria fabril a la Tarifa tercera, entre 1900 i 1926, no hi ha cap epígraf que contempli la fabricació de bolletes de vidre buit ni, per descomptat, de perles artificials.
13 Virginia GONZÁLEZ és l’autora d’un article titulat “El trabajo á destajo y á domicilio” aparegut al periòdic El Obrero Balear núm. 37 del 22-12-1906 en el qual acusa els empresaris d’aprofitar-se dels obrers que per necessitat es dediquen a aquesta mena de producció, fent-los treballar jornades de dotze i catorze hores amb la cobdícia d’uns guanys més grans sense reparar en l’erosió de la salut.
fet la convertia en especialment sensible a les diferents fases per les quals travessa l’economia, no tan sols local, regional i nacional, sinó també a nivell internacional donat el gran percentatge de producte destinat a l’exportació que sempre ha caracteritzat aquest sector, inclús abans que ens visitàs el turisme de masses.
Altrament s’ha de recordar que la perla artificial i els seus derivats són articles molt condicionats pels canvis de moda, la qual cosa fa que es vegin sovint decisivament afectats per aquest factor. Tot aquest conjunt de circumstàncies ens du a considerar que, a través de l’anàlisi dels diferents exercicis econòmics d’aquesta empresa, podem arribar a establir certs paral·lelismes entre el seu desenvolupament i el de l’economia no sols d’àmbit local, sinó inclús de la regional, nacional i mundial.
Finalment, i subscrivint totalment els objectius plantejats per Garcia i Manera, directors del llibre Història empresarial de España. Un enfoque regional en profundidad, és essencial la identificació de les empreses que han pautat el desenvolupament econòmic regional (local i comarcal en el cas que en ocupa), treure a la llum les seves anàlisis, en ocasions de difícil accés i avaluar la contribució del factor empresarial a l’avançament o endarreriment de l’espai considerat que veurà el seu panorama socioeconòmic absolutament condicionat per l’activitat empresarial.
2. ESTRUCTURA i METODOLOGIA
2.1 L’estructura del treball
La investigació neix d’un punt de partida teòric de les diverses visions que es tenen sobre la forma d’abordar l’estudi de la història empresarial. L’opció escollida s’acosta més aviat al model de països com França o Alemanya, caracteritzats per posar l’accent en l’aportació de determinades empreses o empresaris al creixement econòmic, que pel postulat de l’escola anglosaxona que emfatitza més sobre aspectes que superen l’exposició dels esdeveniments per centrar-se en l’establiment de connexions entre teoria i història empresarial, tenint en compte les consideracions dictades per Garcia i Manera (2006: 15) i les que exposa Alzina (1993: 15-16) pel que fa al tractament dels estudis sobre la història local en el sentit d’intentar no caure en la simple relació de fets i dades, procurant dins el possible establir connexions entre el desenvolupament local i els esdeveniments nacionals i internacionals que hi poguessin influir.
El motiu central de l’elecció rau en la naturalesa de les fonts treballades. Es tracta, essencialment, de materials microeconòmics que permeten observar una evolució precisa d’una empresa concreta, que és endemés, crucial pel coneixement econòmic de la zona on s’ubica14. L’estructura del treball s’articula sobre la base de nou capítols, la relació bibliogràfica i de les fonts i un apèndix estadístic, fotogràfic, fílmic i documental.
Sis d’aquests capítols es dediquen al tractament de l’eix central de la Tesi, començant per l’anàlisi de la situació socioeconòmica de Manacor en el període intersecular, amb referència a les branques d’activitat que conformaven el teixit productiu del poble, a les institucions de diversa índole existents -amb especial esment en la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat- i també al contingent -sobretot femení- i la seva situació laboral.
Es continua amb una aproximació al coneixement de la nissaga dels Heusch, la seva trajectòria empresarial, les hipotètiques causes que els decidiren a venir a Manacor i el camí que seguiren en el seu trasllat. L’aspecte fabril es construeix a partir de la creació de la fabrica i la conformació de l’espai on s’aniria desenvolupant amb el temps, aportant dades de l’evolució dels tallers i les seccions a mesura que
14 Cal destacar les aportacions de: Hernández i Garcia (comp.) Lecturas de historia empresarial, Madrid, 1994; Núñez i Segreto (eds.) Introducción a la historia de la empresa en España, Madrid, 1996;
Comín i Martín (eds.) La empresa en la historia de España, Madrid, 1996; Garcia (coord.) Historia de la empresa mundial y de España, Madrid, 1998; Valdaliso i López Historia económica de la empresa, Barcelona, 2000; Garcia i Manera (dirs.) Historia empresarial de España, un enfoque regional en profundidad, Madrid, 2006.
les necessitats productives ho feien necessari. Dins aquest epígraf s’inclouen les derivacions de la fàbrica a Felanitx i Ciutat i la creació de cèl·lules productives de caràcter domiciliari als pobles dels voltants.
Així mateix s’estudien els elements que s’anaven incorporant al procés manufacturer amb especial menció al sistema i la capacitat de producció -amb un apartat específic dedicat al treball domiciliari-. En el mateix capítol es dedica especial atenció al procés mecanitzador i un apartat per tractar el tema del personal, des de primera mà d’obra local a les noves incorporacions locals i després foranes, sense deixar de banda diversos aspectes que afectaven els treballadors i a les seves relacions amb l’empresa, a la vegada que, donada la seva singularitat, no es podia obviar una explicació sobre el producte final i els components que s’aportaven per a la seva elaboració.
El capítol número set es refereix al desenvolupament societari. En aquest respecte s’ha optat per dividir la centúria objecte d’anàlisi en deu apartats de cronologia irregular, que tenen com a tret característic la coincidència de la vida empresarial de la companyia amb uns cicles marcats per esdeveniments nacionals i internacionals transcendents, la qual cosa confirma una de les hipòtesis plantejades i és que el fet de comercialitzar un producte sumptuari, i per tant no de primera necessitat, fan que les diverses incidències a nivell del món desenvolupat siguin les que marquen sistemàticament els períodes expansius o regressius de l’empresa.
Tot i que el principal objectiu és analitzar la incidència que la indústria perlera en general va tenir sobre Manacor, s’ha de confirmar que la base sobre la que descansa la major part de la investigació és l’empresa fundada pels Heusch. No obstant això hom intentarà deixar constància de l’activitat de les diverses fàbriques i tallers que s’han dedicat a l’elaboració de perles a Manacor -la majoria d’elles constituïdes en la dècada central del segle vint- algunes de trajectòria més o manco efímera i altres que sortosament encara perduren i que òbviament, també aportaren la seva col·laboració a la millora del benestar del poble. Amb aquest interès per abastir la màxima quantitat d’informació sobre tots els tallers i fàbriques de perles artificials que han operat a Manacor, s’ha intentat recollir informació tant oral com documental de totes les que han volgut aportar-la. La Tesi es tanca amb l’establiment de les conclusions que confirmen les hipòtesis i desenvolupen els objectius plantejats en l’encapçalament de l’estudi.
Dit tot això, es passa a detallar breument el sistema emprat per a l’anàlisi i estudi de les diverses fonts:
2.1.1 Documentació empresarial.
S’han pogut recuperar de les dependències de l’antiga fàbrica un volum important de documents que cobreixen una àmplia forquilla de temps que va des de 1901 fins als nostres dies (els dels primers anys redactats en francès) que s’han
intentat sintetitzar per extreure’n la màxima informació però que caldria inventariar i condicionar convenientment. Val a dir que de l‘enderroc del conjunt fabril s’han salvat els dos edificis més antics i emblemàtics (1902-1907) les dades de la construcció dels quals, juntament amb els desapareguts s’inclouen en aquest treball.
Quant a la maquinària no s’han trobat indicis de conservació de cap enginy anterior a mitjan segle vint. Les característiques principals de cada aparell i la seva funció s’especifiquen en l’apartat corresponent.
Com una petita mostra i a tall d’exemple citarem entre els documents d’índole societari: Llibres de Paga i de Producció (a partir de 1901), Llibres copiadors de cartes (a partir de 1908), Memòries i Balanços (a partir de 1915), Registres d’obreres (des de 1915), Llibres comptables Diaris i Majors, Liquidacions d’assegurances de Maternitat i del Retir Obrer, Inventaris d’existències, Llibres d’Actes del Jurat d’Empresa, del Comitè de Seguretat i Higiene, fitxes del personal, carpetes, dossiers i lligalls varis a més d’altra documentació diversa pendent de catalogar.
2.1.2 Arxius, premsa, fonts orals i altres d’àmbit local.
Les primeres dades de caràcter general, particularment de caire econòmic i social referents a la instal·lació de les perles a Manacor, s’han obtingut del buidatge de diverses fonts15 que es troben a l’Arxiu Municipal de Manacor (citat AMM) i que s’especifiquen en cada cas.
La visió des d’una òptica a nivell de poble que mostràs la incidència de les perles dins la vida local, s’ha obtingut revisant les distintes publicacions sorgides a Manacor al llarg del cicle estudiat. Algunes d’elles es troben a la Biblioteca Municipal de Manacor. Així s’han consultat setmanaris ja desapareguts com El Manacorense (1889-1890)16, La Aurora (1906-1916), Voz y Voto (1931-1936), Nosotros (1935- 1936), Arriba (1938-1967) i altres encara vigents com Manacor, 7Setmanari o el quinzenal Perlas y Cuevas.
Una documentació fins ara inèdita, part de la qual es tracta dins un apartat d’aquesta Tesi, és la referent a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Manacor, fundat pel Rector Rafel Ignasi Rubí el 1895 i que va operar fins a l’any 1933 quan es va fusionar amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.
Pel que fa a les fonts orals, a banda de quantioses aportacions a nivell col·loquial -no per anònimes mancades de reconeixement- que s’han obtingut, de forma més extensa i tractant aspectes relacionats amb el procés productiu o la vida entorn al món de les perles, persones que hi han estat lligades i que es citen a l’apartat corresponent.
2.1.3 Arxius, premsa i altres d’abast regional.
15 Llistats de la Matrícula de la Contribució Industrial, Llibres d’Actes Municipals, de la Junta de Reformes Socials, Padrons d’habitants, etc.
16El setmanari local El Manacorense, “Periódico literario y de intereses locales y del partido judicial” va ser el primer que es va fundar a Manacor. Tenia la seu al carrer d’en Bosch 9. La seva vida fou efímera, només 26 números que omplen el període comprés entre el dos d’agost de 1889 i el vint-i-cinc de gener de 1890.
mitjançant el buidatge de diverses caixes de l’Institut Nacional d’Estadística, a l’Arxiu del Regne de Mallorca (citat ARM), igualment s’han extret dades de l’Arxiu Municipal de Palma (citat AMP). També s’han consultat algunes notícies puntuals de periòdics antics com La Almudaina (UIB) o El Obrero Balear (Biblioteca Pública Municipal de Ciutat).
Així mateix s’han consultat els Butlletins i les Memòries de la Cambra Oficial de Comerç Indústria i Navegació (citat COCIN), amablement facilitats per l’entitat, que han estat de gran utilitat per contrastar informacions i per confeccionar estadístiques.
2.1.4 Altres fonts diverses.
Ha estat possible accedir a una part considerable de l’arxiu fotogràfic de l’empresa (algunes d’aquestes antigues fotografies són imprescindibles pel coneixement i comprensió global del tema) que, juntament amb altres instantànies publicades pels mitjans actuals i algunes altres obra de l’autor, s’uneixen a l’Apèndix adjunt, així com també s’aporta la pel·lícula comercial El naixement de les perles, (en francès) editada per Majorica en aquest idioma i també en espanyol, anglès i alemany. Fou estrenada a l’octubre de 1968 i en ella es mostren les fases més importants del procés de fabricació, la qual cosa ajuda a una millor comprensió de la combinació de mà d’obra especialitzada i de la mecanització precisa per a l’obtenció de la perla artificial.
3. ENQUADRAMENT DEL PANORAMA SOCIOECONÒMIC DE MANACOR EN ELS ANYS DE TRÀNSIT INTERSECULAR
És necessari i pot resultar aclaridor, abans de plantejar la casuística que hauria mogut als Heusch a instal·lar la seva indústria a Manacor, fer una composició de la situació socioeconòmica del poble que abasteixi els anys que tancaven els vuit- cents. Amb l’interès d’oferir una visió de conjunt, la més àmplia possible, s’han recol·lectat una sèrie de dades que poden ajudar a la comprensió d’aquella societat immersa en una crisi estructural.
A Manacor, la societat benestant del període intersecular que tenia en les seves mans les rendes de l’economia local, no n’estava massa interessada en canviar l’estatus socioeconòmic del poble ni necessitaven invertir en negocis industrials ja que els rendiments del camp resultaven suficients. Ja els anava bé als terratinents locals, majorals i amitgers dels senyors de Ciutat i altres cappares del poble, tenir l’empriu sobre la força de treball de la massa proletària local -tant homes com dones, nines i nins- i d’aquesta manera poder establir i controlar els salaris, repartir els jornals -llogant-los temporalment o per tasques puntuals- i en definitiva, beneficiar-se d’un important contingent de mà d’obra sotmesa per necessitat.
Aquesta problemàtica la reflecteixen Escartín i Serrano (1997: 6-16) citant dades de l’Institut Nacional d’Estadística que demostren que l’any 1899 les dones rebien per les tasques del camp un jornal que oscil·lava entre 0,25 i 0,35 pessetes, segons l’edat, jornals sempre molt inferiors als dels homes. Les mateixes autores, citant dades de l’Institut Geogràfic per a 1908, fixen pels jornalers agrícoles masculins un màxim de 2,25 i un mínim de 1,25 pessetes per dia mentre per l’element femení els jornals estaven entre un màxim de 0,70 i un mínim de 0,40 pessetes per la mateixa jornada. Finalment estableixen que a l’any 1887, a Mallorca es disposava d’una massa laboral de 121.363 homes i 127.564 dones (de les quals 90.000 figuraven registrades com a sense professió o no classificades).
3.1 La situació econòmica.
La bonança econòmica fruïda durant el tercer quart del segle XIX s’havia exhaurida i Manacor gairebé no entraria dins l’etapa de creixement industrial de finals del vuit-cents que es generalitzà a altres indrets de Mallorca i que es fomentava principalment en el comerç colonial. No hi trobam connexions amb aquells mercats llunyans ni tampoc hi ha testimonis de cap mena d’indústria característica del moment: ni fàbrica de calçat, ni de tèxtil ni cap altre signe de moviment important del sector secundari, només alguns petits testimonis industrials basats en productes agroalimentaris i una relativament modesta activitat comercial.
L’esquifida rellevància d’ambdós sectors econòmics es circumscrivia a cobrir les necessitats locals. De fet Manacor no apareix a cap dels mapes de localització industrial que exposa Manera (2001b: 261, 273 i 290) i que cobrien els segments del sector secundari tradicionals a l’illa entre 1780 i 1920 (metall, calçat i tèxtil). A banda de la capital, fins a cinc pobles de Mallorca (Binissalem, Felanitx, Llucmajor, Pollença i Sóller) estan representats en alguna de les dues branques i altres set n’hi aporten una (Alaró, Artà, Consell, Esporles, Inca, Porreres i Santa Maria).
Els greus problemes estructurals i de distribució de la propietat que patia el municipi no deixava cap altra opció que l’emigració al nombrós contingent de jornalers que veien com la manca de treball s’anava convertint en crònica. Barceló (1964: 29) afirma que sols en el mes d’agost de 1889 fugiren de Manacor més de 2.000 persones17. Cal assenyalar que entre 1897 i 1900 el saldo migratori negatiu de les Balears fou de 21.625 persones, les quals optarien per aquest camí com a resposta a la saturació de força de treball dedicada a les activitats agràries, l’insuficient creixement d’altres sectors per absorbir-la i també pels efectes de la plaga de la fil·loxera (Marimon, 2000 : 16).
Els miserables salaris que els homes del poble podien aconseguir en èpoques puntuals, eren insuficients per mantenir les famílies i començaren a sovintejar els aldarulls davant la impotència de les autoritats municipals que no podien desviar de les exhaurides arques municipals més que quantitats testimonials
17 A les actes municipals de l’època es troben nombroses mostres d’aquest greu problema. Com la de la sessió del 10-03-1900 on es llegeix: “Previo permiso de la Presidencia entró en el salon Rafael Nadal Bonet ... daba el consentimiento á su hermano Antonio, de catorce años de edad, soltero, jornalero para ausentarse á residir a Buenos Aires”.
A l’Acta de la setmana posterior, altra vegada: “Entró en el Salon Pedro Juan Bonnín Fuster, manifestando daba el correspondiente permiso á su hijo Joaquin Bonnín Fuster, soltero, de 14 años de edad, dependiente ... para ausentarse fijando su residencia en Buenos Aires”.
I encara la del 14-07-1900 reflexa: “Guillemo Taverner Adrover se ha presentado manifestando daba permiso á su hijo Jaime Taverner Amer, de 14 años, estudiante ... para ausentarse y pasar á residir en Santa Fe, Buenos Aires”.
