Els salaris

El capítol dedicat al personal no estaria complet sense fer una referència als jornals que percebien les treballadores d’aquesta indústria²¹⁴ i la seva evolució al llarg dels anys. Sabem que a Mallorca els salaris sofriren una evolució a la baixa de caràcter general al llarg del període 1900-1924, tot i que s’ha de considerar que afectava més al segment masculí perquè la dona cobrava menys que els homes²¹⁵. Molina (1991a: 76-78) proposa dues hipòtesis per explicar aquest fenomen: el desplaçament de la mà d’obra adulta per una nova força de treball jove o bé per la mecanització que progressivament s’anava implantant.

La taula 5.7.2.1 permet establir la comparació dels emoluments dels treballadors de les perles amb els obrers d’altres sectors productius. Queda palès que els jornals de les primeres són inferiors en gairebé un 30%, amb l’excepció de les jornaleres agrícoles, diferència que queda suavitzada si s’afegeixen al salari de les perleres els incentius que esmentam. Pel que fa als comptats homes que treballaven a la fàbrica, es constata com el seu jornal era inferior al dels obrers d’altres sectors, als quals no superarà fins a l’acabament de la guerra civil.

Les primeres dades pel que fa al jornal de les perleres (0,50 pessetes per dia) l’obtenim de la notícia de la vaga protagonitzada el febrer de 1903 mentre que el corresponent a 1910 (0,85 pessetes per dia) consta a les còpies de les cartes que el gerent de la fàbrica manacorina remetia regularment al propietari. En ambdós casos es reclamava un salari diari d’1 pesseta sense que sigui possible conèixer el jornal dels homes que treballaven a la fàbrica. Hi ha constància que a Manacor, l’any 1907, els pocs treballadors masculins que servien el sector fabril cobraven un jornal diari mitjà de 3,25 pessetes mentre les dones el tenien fixat en 1,50 pessetes per dia i els infants podien arribar a les 0,75 pessetes²¹⁶. Pel que fa al sector primari -el més nombrós- els jornalers cobraven una mitjana diària d’1,88 pessetes, les dones se’n duien 0,80 pessetes i els menors 0,43 pessetes. Els ocupats en altres treballs

214Quan ens referim al salari de les perleres sempre s’ha de tenir present el considerable increment que pot assumir el jornal base quan s’hi afegeixen les primes, plusos i altres incentius.

215 Segons dades extretes de la Memòria de la Inspecció de Treball, en el quinquenni comprès entre 1907 i 1911 els jornals dels obrers del sector metal·lúrgic perderen un 29%, mentres els dels treballadors del tèxtil veien com el seu salari queia un 38% i els del gremi del vetit i sabaters ho feia en un 13%.

216 ARM, INE, Caixa 288.

diversos tenien establert un jornal mitjà de 2,38 pessetes per als homes mentre les dones i infants cobraven igual que els dedicats a l’agricultura.

Taula 5.7.2.1 – Salari diari pagat als obrers, discriminats per sexe (1903-1980).

Any Jornal diari en

pessetes Jornal diari

en pessetes Hores habituals

de treball per dia Altres sectors Mitjana en Ptes.²¹⁷ Dones Homes (6 dies a la setmana) Dones Homes

1903 0,50²¹⁸ 9-10

217 Atenent-nos a les dades aportades per Roca en la seva Estadística sobre la dinàmica del salari (Moviment del salari/hora a Balears) (1991: 230), podem inferir que l’any 1914 un obrer qualificat cobrava un jornal diari mitjà de 3,60 ptes. i de 7,65 a l’any 1930, mentre un peó cobrava 2,70 per dia el 1914 i 4,50 ptes. el 1930. Les dones qualificades estarien entre les 2,00 ptes. a l’any 1914 i les 4,05 a l’any 1930 i les aprenentes entre les 1,35 ptes. de l’any 1914 i les 1,80 ptes. de l’any 1930. Les dades corresponents a 1930, 1934 i 1940 s’han extret de les Memòries de la COCIN i es refereixen a la mitjana dels sectors Tèxtil, Ebenistes i Fusters, Sabaters i Jornalers agrícoles.

218 A la fàbrica de Palma les dones cobraven una mitjana de 0,75 ptes.

219 L’any 1916 a la factoria de I.E.P.I., S.A. de Barcelona les dones percebien 2,02 ptes. per dia de mitjana i l’any 1920 el jornal mitjà era de 4,16 ptes.

220 La crisi, tant de vendes com per falta de primeres matèries, provocava que sovint la fàbrica romangués tancada.

221 Aquest jornal es refereix a les obreres que elaboraven els nuclis. També s’han de considerar les altres tasques, realitzades a escarada, tant dins la fàbrica com a domicili. A tall d’exemple es detallen les de l’any 1927: tallar rebaves als nuclis (87 obreres a 1,44 ptes. per dia), aficar els nuclis als agullons (96 obreres a 2,32 ptes. per dia), triadores (9 obreres a 2,88 ptes. per dia), trempadores de color (43 obreres a 2,24 ptes. per dia), desficar les agulles i cremar els suros (27 obreres a 1,60 ptes. per dia), irisar i donar color (20 obreres a 1,84 ptes. per dia).

222Només es treballaven alguns dies a la setmana.

223 Un nombre important d’obreres treballaven a escarada per la qual cosa el jornal mitjà s’incrementava notablemente (en ocacions més del 20%). La Reunió de Fàbriques fixava el jornal diari a partir de novembre de 1941 en una mitjana de 5,50 ptes. per a les dones i 11 ptes. per als homes.

224Jornals acordats per la direcció, aplicables a partir de gener de 1945 a tot el personal de Manacor i al de Industria Metalúrgica Ibérica (Palma). Aquests salaris es reajustaren d’acord amb el que es manava oficialment (BOE 05-01-1946), rebaixant el dels homes fins les 12,33 pessetes al dia i augmentant els de les dones fins a les 9,87 ptes. al dia. Tot i que els treballadors masculins (minoria) perdien poder adquisitiu i les dones (majoria) gaudien d’un augment substanciós (més del 25%), les obreres encara cobraven el 24,92% menys que els homes.

225 El Reglament de Règim Interior de 1948 establia que el jornal de les obreres que treballaven a escarada seria com a mínim un 25% superior al jornal legal vigent. La quantitat pagada a les especialistes que elaboraven els nuclis oscil·lava entre 0,43 ptes. per miler de 2 milímetres de diàmetre a les 11 ptes. per miler de 12 milíimetres. Les muntadores cobrarien 6 ptes. per cada cent quadres o 22 ptes. per cada cent suros enllestits. Quant a les que confeccionaven els collars graduats (Secció de Xutatge) cobraven entre 0,45 i 0,85 ptes., depenent del diàmetre de la perla, per cada massa (de 12 collars cadascuna) de 40 centímetres de llargària. Passar fils (dit també traspassar) es cotitzava a 0,35 ptes. la massa. Posar els terminals als collars es pagava a 0,30 ptes. per massa acabada. A banda de tot això existia un sistema de plusos per gratificar les obreres que realitzaven tasques feixugues o incòmodes (com olors a la Secció de Colorar o per les que patien calor a la Secció de Fusió.

226 Regularització salarial obligada pel Decret de 17 de gener de 1963 que eliminava les diferències entre sexes pel que fa a jornal mínim. A partir de dia primer de gener el jornal estaria format per: jornal base més participació en beneficis al qual s’afegiria una gratificació mensual de 330 ptes. per a les

Font: Elaboració pròpia en base als Copiadors de Cartes, Llibres de Paga i Producció i Memòries anuals.

En relació als jornals cal recordar que els percebuts per les perleres de la fàbrica de Manacor en els primers anys, eren inferiors al de les dones que ho feien als tallers de Palma i als de Barcelona en percentatges que oscil·laven entre el 50% i el 80%, tot i que amb el temps les diferències s’anaren reduint.

Un aspecte a considerar és el de l’horari de treball. Mentre les dues primeres dècades es treballava una mitjana de 55/60 hores setmanals, a partir dels primers anys vint no es superaven les 48/54 hores repartides entre els 6 dies laborables. Els efectes de la crisi de 1929 als EAU -principal mercat- unida a les dificultats per obtenir les primeres matèries i als estralls de la guerra espanyola provocà que al llarg de la dècada de 1930 la fàbrica de perles hagués de mantenir molts de dies les portes tancades, la qual cosa va fer que la mitjana de temps de treball efectiu es situàs entre 18 i 36 hores setmanals. La normalització va arribar una vegada finalitzada la campanya bèl·lica nacional, moment en el qual s’estabilitzà un jornal de 8 hores diàries.

El buidatge dels llibres de Paga i Producció corresponents al període comprés entre 1928 i 1936 ens permet observar com la continuada caiguda de la producció al llarg d’aquesta etapa crítica repercuteix, obviament, sobre els jornals de les perleres²²⁷ i projecta els seus efectes negatius sobre l’acomiadament del personal. D’aquesta manera tenim que el jornal anual mitjà d’una obrera a l’any 1928 (932 pessetes) disminueix més d’un 15% a l’any següent (fins a 789 pessetes) i es situa en 685 pessetes en el bienni 1930-1931 (el 13% menys)²²⁸.

Encara minvarien més els jornals i a l’any 1933 tan sols arribaven a una mitjana anual de 595 pessetes per passar a 465 pessetes al 1935 (amb un descens del 22%)²²⁹. Finalment el 1936, any en el qual només es va treballar fins al mes d’agost, el total cobrat per les obreres va caure fins a les 317 pessetes de mitjana.

En nou anys el salari mitjà de les perleres havia quedat reduït a una tercera part.

dones i 450 ptes. per als homes.

227 Val a dir que aquesta estadística inclou únicament el personal que elaborava els nuclis, tant manual com mecànicament, dins els tallers i les triadores. Estan excloses les altres seccions de la fàbrica, l’administració i el domicili.

228 Segons dades agafades de les llistes de Cotització al Retir Obrer, a partir de 1930 el personal comença a figurar com “eventual”, oscil·lant al llarg d’aquest any entre les 95 i les 222 persones.

229 A l’Acta de la reunió del Comitè directiiu de les societats integrades dins l’Agrupació de Societats Obreres de 20-11-1935, hi ha una petició de J. Frau demanant que es rebaixi al mínim (a 4 ptes./mes) el lloguer a pagar per la Societat La Perla y Labor en vista de que la fàbrica de perles estava tancada.

Una referència explícita al jornal oficial que s’emportaven a casa seva aquelles dones la trobam en una anotació del 27 de maig de 1939²³⁰ on, sota el concepte: Pago de un jornal Victoria Nacional s’anota la quantitat de 140,40 pessetes especificant que es paguen 3,60 pessetes (0,45 pessetes/hora) a cadascuna de les 39 obreres d’un dels tallers que anaven a escarada, quedant excloses les empleades. Posteriorment, amb motiu de la commemoració del 18 de juliol del mateix any, es comptabilitzà la quantitat de 220 pessetes com a pagament d’un jornal de 5 pessetes (0,625 pessetes/hora) en concepte de gratificació, aquesta vegada s’incloïen les 39 obreres i les 5 empleades. No hi ha referències als altres tallers ni a les seccions on hi treballaven homes.

A primer de gener de 1947, I.E.P.I.,S.A tenia a Manacor una nòmina de 563 dones de les quals 8 eren encarregades o caps de secció, 231 eren oficiales especialistes i 324 formaven el contingent d’ajudantes i peones²³¹. El seu jornal, per 8 hores diàries de feina, oscil·lava entre les 11,70 pessetes de les encarregades i les 7 pessetes de les ajudantes i peones passant per les oficiales que cobraven una mitjana de 9,90 pessetes. Una acta del 16 d’octubre d’aquell mateix any, fa esment de la reunió mantinguda entre la direcció de la fàbrica, els representants dels treballadors i els redactors de l’avantprojecte per tal de consensuar el nou Reglament del Treball que s’havia d’elevar a la superioritat²³². Aquest document, a la vegada que comportava una racionalització del treball donava peu a un reajustament a l’alça dels jornals que quedaren establerts com es veu a la Taula 5.8.2.2., de la qual podem extreure que mentre la mitjana diària del jornal percebut per cada dona era de 11,46 pessetes -amb una diferència substancial entre les encarregades que aleshores passaven a cobrar una mitjana de 13,81 pessetes i les enfiladores que només arribaven a les 9,81 pessetes per dia (29% menys)- els homes cobraven per les mateixes hores una mitjana de 19,50 pessetes, situant-se entre el màxim de 22,20 pessetes dels forners del gas i les 16,75 pessetes d’un mecànic. Tenim doncs que els emoluments dels homes superaven els de les dones en una mitjana de 8,04 pessetes per dia (el 70,16%).

230Llibre de Paga i Producció de 1939.

231La plantilla la completaven 53 homes.

232 Per part de l’Empresa hi assistiren el Director Gerent Pedro Riche Gautrelet, Sebastià Rubí Roig i Pere Mus López. La Confederació Nacional de Sindicats estava representada per Joan Mulet Palau i Francisco Jiménez Jiménez, mentre els convocats per part dels treballadors foren Jaume Bordoy Mascaró, enllaç sindical i Margalida Caldentey Coll, Magdalena Martí Riera, Joan Gayà Humbert i Bartomeu Vives Lliteres elegits per sufragi d’entre tots els productors de la fàbrica. Dins l’esperit de concòrdia, l’empresa oferia espontània i voluntàriament als treballadors un plus de carestia de vida del 10% sobre els salaris base, a cobrar des de l’1 d’octubre i fins què quedàs definitivament aprovat el Reglament.

Una carta del 27-04-1948 que l’Empresa dirigeix al delegat local de la Confederación Nacional de Sindicatos sol·licitant permís per donar de baixa dues treballadores²³³ ens assabenta de dades interessants sobre els jornals que podien aconseguir aleshores les dones que treballaven als tallers. Així tenim que mentre les dues obreres sancionades només havien cobrat una mitjana de 116,73 pessetes mensuals les altres obreres de la mateixa categoria, antiguitat i secció havien cobrat una mitjana de 360,54 pessetes al mes, la qual cosa permet intuir les diferències que hi hauria entre el jornal base i el total que podia suposar l’assoliment dels plusos i extres habituals.

La implantació l’any 1962 del sistema Bedaux va comportar una sèrie d’increments salarials en concepte de primes i incentius que queda plasmada en la taula que segueix:

Taula 5.7.2.2 – Previsió d’augment de les percepcions salarials segons el nou