Gràfic 5.3.2.1 – Treballadores de la fàbrica de Felanitx segons l’edat
5.3.3 Els tallers de Ciutat
La primera notícia de l’inici de l’activitat fabril a Mallorca d’Hugo Heusch y Compª -Fabrica de Perlas- fou l’any 1901 a la Ciutat de Mallorca i així es veu en un Livre de Paie115 amb data d’inici del 10 de gener d’aquell any116. En ell es relacionen
114Segons la mateixa font, durant el període comprés entre el mes de maig de 1924 a l’abril de 1925, a la fàbrica de Palma hi havia també en nòmina cinquanta dones per les que es pagaren 1.800 pessetes segons el següent detall: 360 dies x 50 obreres = 18.000 dies a 0,10 pessetes per dia.
115 Aquest llibre està editat per Tipo Lit. Amengual y Muntaner de Palma i està imprès en francès.
116Tot i que pels rebuts expedits per la Companyia de Gas pareix ser que Hugo Heusch y Cia. hauria funcionat a Palma en dates anteriors, a banda de la informació que ens aporta la font citada
les vint primeres persones que treballaren a la fàbrica. Aquella primera setmana sols es treballaren 3 dies: el dijous, el divendres i el dissabte. Les treballadores eren:
1. Emelie117. 11. Anna Nicolas
2. Micaela Ribas 12. Marg. Therassa (Terrasa)
3. Marg. Villallonga 13. Antonia Ribas 4. Cat. Quetglace (Quetglas) 14. Francisca Coll
5. Marg. Venny 15. Francisca Font
6. Franc. Simonet 16. Francisca Muntaner
7. Antonia Serra 17. Francisca Villalonga
8. Juana Vidal118 18. Isabel Serra
9. Marg. Figuerola 19. Maria Sastre
10. Antonia Ferrer 20. Catalina Rocca
Segons les anotacions al llibre, els jornals de les operàries oscil·laven entre 7 i 7,5 cèntims de pesseta per hora (0,75 pessetes per una jornada de 10 hores), excepte l’encarregada Emelie que cobrava 20 cèntims l’hora. L’import total d’aquella primera nòmina setmanal fou de 24,64 pessetes. Al llistat de la segona setmana, amb un total pagat de 83,87 pessetes, ja apareix el primer home, de nom Juan que cobrava l’hora a 6,25 cèntims.
A mitjan febrer la nòmina ja era de 49 dones a les quals es pagaven 164,60 pessetes la qual cosa suposa una mitjana per cap de 3,36 pessetes a la setmana. A l’abril, les dones eren quaranta. Comença a haver-hi informació sobre la producció i sobre les primes o plusos obtinguts. Així veiem com Emelie, a més de les 10 pessetes per les 50 hores, cobra 1,75 pessetes i consta que ha fet 7.000 perles.
Maria Pons, que ha fet 15.000 perles, dobla el seu setmanal de 3,75 a 7,50 ptes., Francesca Villalonga arriba a les 22.000 perles i Anna Nicolas en va fer 20.000.
anteriorment, la primera notícia oficial la tenim a un expedient del Negociat de Foment del Consistori ciutadà de l’any 1903 conservat a l’Arxiu Municipal de Palma. Es tracta d’una consulta evacuada el 11 de març de 1903 per l’Administración de Contribuciones a l’Ajuntament per tal de classificar la indústria i la quota amb que havia de tributar, donada la inexistència d’antecedents com a fàbrica de “perlas huecas de vidrio”. L’Enginyier mecànic municipal conclou (02-06-1903) que ho ha de fer dins l’epígraf 314 de la Tarifa 3ª: “Fábricas de horquillas y botones de hueso, nácar, cuerno, pastas ú otro cuerpo no metálico”, per ser la que més analogia guarda amb la singular indústria tractada. La quantitat assignada fou de 78 pessetes a l’any.
117No figura el llinatge però potser es tractàs d’una encarregada francesa ja que cobrava més del doble que les altres obreres i, a més, hi ha una observació que diu: parla francès.
118Hi ha una anotació al marge indicant “massa jove”. No acudeix al taller la setmana següent.
La fàbrica estava situada al carrer de la Missió número 53 de Ciutat i possiblement en tindrien una altra a la barriada de Santa Catalina, concretament al carrer Espartero número 60, de la qual no trobam altra referència que una reclamació de pagament del consum de gas. Per fer-nos una idea de les instal·lacions, és interessant incloure la certificació emesa el 13 de setembre de 1902 pels senyors Antoni Frontera Bauçà, Domingo Escap Vidal i Eugeni Losada Mulet, cirurgià i metge respectivament els dos primers de l’Hospital Provincial, i tots tres socis de número de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma de Mallorca. Textualment diu:
“Certifican: que llamados por Mr. Hugo Heusch propietario de una fábrica de perles establecida en la calle de la Misión nº 53 de esta Ciudad, para girar una visita de inspección sanitaria á sus dependencias; examinar la manera como se efectua el trabajo por las operarias de la misma; deducir después si puede ó no perjudicar su salud el ejercicio de la referida industria y dar por último su opinión sobre los referidos extremos, dicen:
Que el dia 12 del corriente mes y año, á las 11, se personaron en el local que ocupa aquella fábrica consistente en un cuerpo de edificio que consta de piso bajo y principal, levantado en un ancho patio, bien ventilado y bañado profusamente por la luz solar.
El piso bajo, al nivel del suelo, lo constituye un rectángulo de las dimensiones siguientes: 20 mts. de longitud 8 m. de latitud y 3,25 mts. de altura lo que dá una capacidad de 520 mts. cúbicos y en él trabajaban 25 operarias. Al entrar no pudo apreciarse sensación alguna desagradable, ni percibir el mal olor característico de las salas de trabajo donde se reunen bastante número de individuos; y es lógico que así sucediera pues la aireación está asegurrada mediante 12 ventiladores abiertos en las paredes y dos tubos ventiladores que terminan en la parte alta del edificio. Dos termómetros colocados en distintos puntos de la sala de trabajo marcaban una temperatura de 24º C.; y entre cada dos obreras habia una escupidera de porcelana conteniendo una solución de sublimado corrosivo y permanganato de potasa.
Las obreras estaban espaciadas de manera que las separaba una distancia de un metro cincuenta centímetros y cada una tenia delante de sí, á la altura de su boca y sobre un tablón ad hoc, un pequeño mechero de gas del alumbrado mezclado con aire atmosférico, provisto de una pantalla vertical para evitar los efectos del calor y de la luz directa sobre la operaria.
La sala del piso principal de igual forma que la anterior media una longitud de 16 mts., por 8 de latitud y 4 de altura, lo que representa una capacidad de 512 mts. cúbicos y en ella trabajaban 30 obreras en la misma forma descrita anteriormente y en idénticas condiciones y el termómetro colocado en la misma marcaba 25º C. El cambio de aire estaba garantizado mediante 12 ventiladores murales -4 de gas- 2 tubos de ventilación y 3 ventanas.
El trabajo que realizan las mujeres empleadas, consiste en la fabricación de células de vidrio destinadas á la obtención de perlas artificiales para lo cual emplean unos tubitos de vidrio capilares que puesta una extermidad en contacto de la llama de gas del aparato de que se ha hecho mérito, entra en fusión y entonces con un ligerísimo soplo labial dado en el otro extremo del tubo, redondea el primero formando la célula que se desea y que se separa del tubo por medio de un cortador. En esta operación no hay desprendimiento de gases, ni otras sustancias nocivas y si solo los productos de la combustión del gas empleado.
La posición de la que trabaja es la normal estando sentada, pues el hallarse el pico de la llama de gas á la altura de su boca no exije ni la inclinación forzada del pecho hacia delante ni la violenta extensión de la cabeza hacia atras, ambas perjudiciales al tener que prolongarse por mucho tiempo.
Las horas de trabajo nos dijeron ser de 6 ½ á 8; de 9 á 12 y de las 14 á las 18, las que sumadas dan una jornada de 9 horas, si bien queda reducida á 8 ½ pues se conceden dos descansos de quince minutos cada uno, á las 10 ½ y á las 16119.
De todo lo dicho deducen:
1º Que el edificio reune todas las condiciones higiénicas que el mas exijente pueda desear en materia de limpieza, ventilación abundante, soleamiento, desinfección de retretes y demas precauciones.
2º Que el trabajo se efectua en la forma mas beneficiosa para la operaria, pues se encuentran debidamente atendidas las necesidades de asegurar una buena ventilación destruyendo los inconvenientes de los locales cerrados, no ocupando las salas con mayor número de operarias de las que higiénicamente pueden contener,siendo en efecto mucho menor, y no trabajando un número de horas excesivo.
3º Que no consideran el trabajo ni perjudicial para la que á él se dedica, fuera de los inconvenientes que tienen siempre las industrias sedentarias y que no pueden en manera alguna imputarse á la especialidad del trabajo que en la fábrica de Mr. Heusch se realiza.
4º Que muchas industrias á que se dedican las mujeres casi especialmente como son las que manejan máquinas de coser, las que fabrican bolsillos de plata, las monteras, cardadoras de lana ect.
ect. son mucho mas peligrosas y nocivas por cuanto llevan en sí un esfuerzo mucho mayor y la penetración en sus vias pulmonares de sustancias que han de producir mas ó menos tarde y forzosamente daños en sus órganos respiratorios. y
5º Que es digno de mencionarse el cuidado exquisito que se ha tenido en la fábrica del Sr.Heusch, de llevar y cumplir los preceptos mas recomendados hoy en materia de Higiene Industrial, siendo acreedores por tal motivo al agradecimiento de cuantos se preocupan por la salud y bien estar del Obrero.
Y para que conste donde al interesado convenga y á petición suya libramos el presente certificado en Palma á 13 de Septiembre de 1902”.
D’aquesta certificació cal destacar-ne un primer i primordial punt: la preocupació que tenien els Heusch per convèncer la societat local, gens acostumada a aquest tipus d’indústria, de la inexistència de perills per a la salut en el treball que les dones hi duien a terme. Diversos autors (Ferrer, 2000a : 93 i Santana, 2002 : 191) coincideixen en la minsa o nul·la consciència ecològica dels dirigents obrers i dels sindicats en general que acceptaven amb resignació la contaminació industrial, que afectava no sols el propi recinte fabril sinó que també s’extenia a la zona on estaven instal·lades, com una conseqüència inevitable de la industrialització.
Altres punts que ens aporten dades importants pel que fa al desenvolupament de l’empresa són:
l’horari i el temps de treball. El mínim habitual era de deu hores diàries.
119 Malgrat a la certificació figuri aquest horari, la realitat dels llibres demostra que habitualment es treballaven deu hores diàries, sis dies a la setmana.
el nombre d’obreres que composaven la nòmina que en aquells moments arribava a cinquanta-cinc.
els salaris percebuts, dins els paràmetres normals aleshores a Ciutat120, oscil·laven entres 3,12 cèntims i els 20 cèntims de pesseta per hora de treball (l’encarregada i els homes). La mitjana per la mà d’obra femenina era de 6,30 cèntims/hora, només el 31% del jornal cobrat pels homes.
les característiques físiques de la fàbrica.
el sistema de producció.
important informació sobre les altres indústries establertes aleshores a Palma, on s’assegura que el treball que desenvolupaven aquelles perleres era menys feixuc que altres a què es veien sotmeses les dones treballadores.
l’absència de menció a qualsevol tipus de maquinària121.
Sembla que l’activitat als tallers de Palma anà minvant paulatinament segons es desprèn de l’absència d’altres llibres de paga posteriors, tot i que en la correspondència enviada regularment a Heusch es faci menció molt esporàdicament de l’establiment que mantenien a Palma122.
Taula 5.3.3.1 – Salaris pagats als treballadors de la fàbrica de Palma (1901-1905).
Salari en pessetes/hora
Any Nº
dones Màxim Mínim Mitjà Nº
homes Mitjà
1901 84 0,20 0,03 0,08 1 0,17
1902 60 0,12 0,02 0,05 2 0,20
120ARM – I.N.E. Caixa 287. Segons es veu a “Trabajos Estadísticos – Precios medios y tipos de jornal”
corresponent al primer semestre de 1898, la mitjana obtinguda entre el jornal d’un obrer fabril i un de treballs diversos a Ciutat oscil·lava entre un màxim de 30 cèntims i un mínim de 16 cèntims de pesseta/hora.
121Tampoc no apareix al llistat publicat per Manera (2001b: 223-224) fent referència a les ampliacions de maquinària sol·licitades a l’Ajuntament de Palma entre 1858 i 1905.
122 La carta del 22-11-1910 comuniquen a Heusch que Pedro Riche anirà a visitar la casa de Palma, mentre una altra del 07-03-1911 diu que han anat a recollir 32.000 perles que havien fet les obreres de La Vileta.
1903 25 0,10 0,04 0,05 1 0,20
1904 22 0,12 0,03 0,05 0
-1905 21 0,14 0,03 0,07 0
Font: Elaboració pròpia en base als Llibres de Paga i Producció de l’empresa.
Un detall de despeses dels exercicis 1904-1905 aporta alguns indicis que fan pensar que els tallers ciutadans haurien iniciat un període de decadència i d’escassa producció (centrada exclusivament en l’elaboració de nuclis) tot i que es seguirien mantenint les instal·lacions donat que es feien efectives quantitats per conceptes com lloguer, manteniment, assegurances i contribucions.
L’any 1917 quan els Heusch aporten el seu negoci perler a la Indústria Española de Perlas Imitación, S.A. no es fa cap menció a la fàbrica de Palma, de la qual no en tornam tenir notícies fins que el gran auge de producció experimentat els primers anys vint del segle passat i el trasllat de totes les activitats fabrils a Manacor van fer necessari reiniciar les operacions que s’havien interromput, tant a Palma com també a Felanitx.
Així, el mes d’abril de 1924 es treballava per enllestir una nova fàbrica, situada al carrer Joan Crespí, 35 de la barriada de Santa Catalina, que començaria a funcionar el mes de juny d’aquell any123. Els tallers de Ciutat en aquesta segona etapa estarien servits per una mitjana de 50 obreres dedicades totes elles a l’elaboració de perla massissa, perllongant-se la seva activitat fins el mes de juny de 1931 quan es va haver de tancar de resultes de la greu crisi que afectava l’empresa.
Fullana i Marimon (1994: 43-44) comptabilitzen 39 vidriers i 16 obrers metal·lúrgics com afiliats al “Montepio” de Previsió de l’Arraval de Santa Catalina al llarg del període 1894-1931 a la vegada que hi troben nominades fins a 20 dones treballadores sense especificar l’activitat. En el període posterior 1932-1949 apareixen fins a 54 homes dedicats a l’ocupació de vidriers. Al mateix recinte, l’any 1932 el fabricant de vidre per a perles Balaguer hi tenia instal·lada una fàbrica de barra de vidre per sortir la fàbrica de Manacor. El 18 d’octubre de 1940 es llogava la factoria a la Industria Metalúrgica Ibérica, S.L. (pel preu de 1.000 pessetes mensuals) que hi instal·lava la seva fàbrica de cremalleres Dragón mentre restava
123 Aquests locals edificats sobre un terreny de 2.552 m2 eren propietat del financer Joan March Ordines i es tingueren poc temps en règim de lloguer donat que al gener de 1927 ja apareixen pagaments trimestrals a compte de la compra que no es formalitzaria fins el 1939.
El preu estipulat fou de 200.000 pessetes (a la reunió del Consell d’Administració de 1938 es reconeix un deute per aquests immobles de 135.000 pessetes corresponents a capital i interessos no pagats).
una part destinada a la producció de barres de vidre amb què s’elaborava la segona qualitat de perla. Industria Metalúrgica Ibérica, S.L. hi va mantenir la producció de cremalleres fins a l’any 1975 en què fou traslladada al Polígon de Ca’n Valero i posteriorment venuda a un grup d’industrials catalans. Pel que fa a l’immoble, l’any 1976 fou venut a la Societat d’Inversions Tomir.
ESQUEMA DEL PROCÉS DE PRODUCCIÓ DE LES PERLES ARTIFICIALS
FUSIÓ
MASSISSES (per flama) BUIDES
(mitjançant bufat) TRIATGE
FARCIT