L'art del Renaixement: proposta d'itinerari didàctic

TREBALL DE FI DE MÀSTER

L’ART DEL RENAIXEMENT: PROPOSTA D’ITINERARI DIDÀCTIC

Meryem Farid Laciqui

Màster Universitari en Formació del Professorat (Especialitat de Geografia i Història)

Centre d’Estudis de Postgrau

Any Acadèmic 2019-20

L’ART DEL RENAIXEMENT: PROPOSTA D’ITINERARI DIDÀCTIC

Treball de Fi de Màster

Centre d’Estudis de Postgrau Universitat de les Illes Balears

Any Acadèmic 2019-20

Paraules clau del treball:

Itinerari didàctic, treball cooperatiu, metodologia innovadora, Palma, art del Renaixement.

Nom Tutor del Treball: Jordi Pons Bosch

INDEX

1. Introducció: justificació i metodologia...1

2. Objectius...3

3. Estat de la qüestió...4

3.1. El patrimoni en la didàctica de les Ciències Socials...4

3.2. Un recurs per treballar les Ciències Socials: l’itinerari didàctic...6

3.3.Material didàctic editat fins el moment...10

3.4. L’arquitectura i les arts plàstiques del Renaixement...12

4. Proposta didàctica...24

4.1. Metodologia...25

4.2. Vinculació amb els blocs temàtics del currículum...27

4.3. Estructura model de l’itinerari...29

5. Tractament dels objectius i competències a l’itinerari...31

5.1. Activitats de preparació de l’itinerari...31

5.2. Contingut a exposar durant l’itinerari...33

5.3. Activitats de consolidació de l’itinerari...41

5.4. El paper del docent com guia a l’itinerari...44

6. Temporització...45

7. Avaluació...46

8.Conclusions ...49

9. Bibliografia...50 Annex 1: Guia per l’alumne.

Annex 2: Guia pel professorat.

1.Introducció: justificació i metodologia

En el marc de l’especialitat de Geografia i Història del Màster de Formació del Professorat de la Universitat de les Illes Balears, el present treball de final de màster pretén ser una proposta didàctica inèdita fins el moment.

L’elecció d’aquest tema parteix de la necessitat de, en primer lloc, millorar el tractament del patrimoni a les aules de Ciències Socials donat que -com veurem més endavant- són nombrosos els estudis que demostren els avantatges que implica impartir una didàctica del patrimoni en relació a l’educació integral dels alumnes.

Malauradament, segons aquests estudis, en moltes ocasions el tractament que es dona és inexistent o deficient (Monfort i Blanch, 2005).

Han estat diversos els motius pels quals s’ha seleccionat l’art del Renaixement com matèria d’estudi. El motiu principal esdevé la carència d’itineraris culturals d’aquesta època dirigits a estudiants d’ESO. Podem trobar propostes d’itineraris però aquests són de caire general i no estan programats en funció dels objectius curriculars d’alumnat d’ESO. Per altra banda, és innegable el potencial que té l’herència patrimonial d’aquesta època i és en si mateixa un objecte d’interès i una font directa d’informació que en conjunt amb una programació didàctica permetrà treballar continguts, objectius i competències curriculars d’acord amb l’actual llei educativa.

Més enllà del període a tractar, no proposaríem un itinerari com una opció pel procés d’aprenentatge dels alumnes si no fos perquè hom, a partir del estudis cursats en aquest màster entén la importància del paper actiu de l’alumnat. Partim, doncs, de la base que el millor aprenentatge per l’alumnat és un aprenentatge significatiu i vivencial on aquest, sigui protagonista i mediador en el seu procés d’aprenentatge.

La realització i aplicació d’un material didàctic, estructurat amb visites i activitats, suposaria que les noves generacions coneguin aquesta part de la història i cultura de l’illa i que la posin en valor, fomentant una sensibilització pel patrimoni i la seva conservació. A més, contribueix a que els alumnes puguin acabar la secundària amb

uns coneixements sobre la història local que enriquiran aquells altres que adquireixin sobre la història d’Espanya i la mundial.

En referència a l’estructura del treball, una vegada presentades les raons que ens han conduit a l’elecció del tema, és a dir, la justificació, anem a veure quina serà la metodologia emprada per entendre així, l’estructura i l’organització que hem seguit al llarg del treball.

La metodologia parteix d’aquest primer apartat que es presenta a mode d’introducció.

A continuació, es presenten els objectius concrets que pretenem assolir alhora de desenvolupar la proposta.

En el tercer apartat, elaborem un estat de la qüestió sobre la base teòrica del nostre plantejament. Farem una recerca bibliogràfica que ens ajudarà a assolir-la per a continuació explotar-la en les activitats proposades.

El primer punt de l’estat de la qüestió té com finalitat recordar la importància i els avantatges que suposen la didàctica del patrimoni dins les Ciències Socials per a la formació de l’estudiant dins una ciutadania democràtica.

El segon punt de l’estat de la qüestió, es centra en els itineraris didàctics; els seus beneficis, resultats reals d’experiències, una valoració d’aquesta eina com recurs, etc.

La sortida de l’aula i el treball in situ pot oferir molts avantatges si es fa amb un programa dissenyat de manera exhaustiva. Els itineraris poden esdevenir eines que atenguin a la gran diversitat d’alumnat que avui en dia caracteritzen les aules de les Illes Balears.

El següent apartat pretén justificar l’originalitat i la necessitat real d’aquesta proposta, i per això, realitzarem un recull bibliogràfic del material didàctic existent per treballar l’art del Renaixement a Mallorca. Finalment, ens documentarem sobre els estudis realitzats entorn de l’art del Renaixement, fent un buidatge de bibliografia general, estudis locals, monografies, etc.

El quart apartat del treball, deixa l’aspecte més teòric per introduir unes pautes pràctiques de treball per seguir a l’hora de realitzar l’itinerari. La nostra idea és tenir una guia que ens permeti seguir el mateix esquema al desenvolupar cada proposta.

Això ens ajudarà a seguir unes pautes comuns en tots els itineraris que ens facilitarà la

lectura i comprensió del contingut tractat. En tot cas, trobem necessari posar les propostes en pràctica per fer una valoració del nivell de viabilitat que tenen i en el seu cas, esmenar possibles errors de planificació.

Ja per acabar, elaborarem uns dossiers de treball per l’alumnat, aquests, seran presentats com annexos al final del treball.

2. Objectius

El contingut d’aquest treball, així com la seva metodologia, pretén assolir quatre objectius concrets:

Justificar l’ús del itinerari com recurs didàctic en Ciències Socials. És necessari proporcionar una base teòrica a la justificació que li donarem a la nostra proposta i aquesta es farà a partir de la consulta d’una bibliografia especialitzada.

Proposar una didàctica innovadora i completa que permeti la seva realització a qualsevol centre interessat i que compti amb els recursos bibliogràfics i tècnics més actualitzats.

Seleccionar metodologies diverses. Aprofitant la matèria apresa en relació a les distintes metodologies d’aprenentatge. Programarem aquesta proposta tenint en compte el principi de la diversitat de l’alumnat i de les intel·ligències múltiples. Així, doncs, fomentarem el treball cooperatiu i inclourem les propostes més innovadores que es desenvoluparan tant a dins com fora de l’aula.

De cadascuna de les propostes confeccionarem dossiers de treball, tant per l’alumnat com pel professorat. Amb l’objectiu de fer un treball útil i viable, la realització d’aquest material s’ajustarà al màxim a un material complet i ajustat a la programació del currículum.

3. Estat de la qüestió

L’estil renaixentista no és precisament el més abundant de la ciutat de Palma. Si alguna cosa la caracteritza, és el seu passat medieval i la seva arquitectura gòtica, d’una banda, i per una altra, els patis senyorials d’època barroca. Però entre un i altre estil, van florir a Palma nombroses manifestacions amb segell renaixentista.

Així, Mallorca, a començament del segle XVI i com passava a Catalunya i a València, l’estil gòtic va romandre profundament arrelat a l’arquitectura i a altres manifestacions artístiques. El desenvolupament del Renaixement es va produir amb lentitud i limitant-se en un primer moment a manifestacions espontànies (Ávila, 1998).

Malgrat això, el llegat renaixentista existeix i afortunadament tenim publicacions i investigacions al respecte, fet que permet seguir els treballs d’investigació per tot aquell que vulgui aprofundir en aquest tema.

En tot cas, abans de la immersió en qualsevol tipus de manifestació artística és necessari que els alumnes treballin unes prèvies com pot ser el concepte de patrimoni i que entenguin el seu paper actiu com hereus d’aquest patrimoni.

3.1. El patrimoni en la didàctica de les Ciències Socials

L’estudi del medi, de la història local i el contacte amb l’entorn ja es considerava fonamental en el procés d’ensenyament-aprenentatge de l’alumnat per part de l’Escola Nova en Catalunya i de les corrents pedagògiques dels anys 30 del segle XX. La nova mirada educativa entenia que la història local podia ser un punt de partida per iniciar un aprenentatge que faciliti la construcció del coneixement històric.

Una de les propostes més interessants ha sigut precisament la de l’escola activa de Catalunya, que des de principis del segle XX i fins l’actualitat ha acumulat una llarga i enriquidora experiència mitjançant la vella proposta desenvolupada per Claperède, Decroly, Dewey, Freinet, Froebel o Montessori entres altres. Aquesta herència es va

recuperar a Espanya durant les dècades dels anys 70 i 80 pels moviments de Renovació Pedagògica i les escoles d’estiu.

L’escola activa potencià el contacte de l’alumnat amb el mitjà que l’envolta. S’entén que l’experiència directa, els sentits, la llibertat, el joc, la motivació per aprendre configuren els centres d’interès a partir dels quals s’organitza de manera globalitzada i progressiva el programa d’història. En aquest context, estudiar el medi té com primera finalitat ajudar a l’alumnat a reflexionar sobre els coneixements, les vivències i les experiències que ja té i reestructurar-los segons les noves visions que aporta la ciència.

Alguns autors reivindiquen l’estudi del medi com una estratègia útil i eficaç per afavorir el desenvolupament de capacitats de comprensió i d’anàlisi històric i per entendre el passat i actuar en el present. Podria ser una bona solució per resoldre la separació que hi ha entre allò que s’estudia en els centres educatius i el que l’alumnat viu.

Com estratègia d’intervenció didàctica, el medi pot permetre entendre que el passat que s’investiga es fa des del coneixement del que va passar, és a dir des del present i en conseqüència el propi alumnat pot establir relacions entre el passat i el present i aprendre amb més eficàcia els mecanismes que regeixen la temporalitat històrica (Koselleck, 1993).

La història local també pot ser un punt de partida. Actualment hem de parlar de història localitzada. L’avantatge d’aquest concepte dins el procés d’ensenyança- aprenentatge de la història és que permet superar el concepte d’història local com un recurs il·lustrador per convertir-se en un possible punt de partida per la construcció del pensament social i històric. Es considera que la història local pot convertir-se en un pont entre la història escolar i la memòria col·lectiva (González, 2007).

El patrimoni pot ser un espai interdisciplinari on s'interrelacionen els continguts socials i culturals de la geografia, l’art, la història, la tècnica, la ciència essent així un marc privilegiat per plantejar la integració dels coneixements. Segons Fernández

(2003), podem afirmar que per la didàctica de la història l’apropiació del patrimoni per part de les persones pot afavorir:

-La creació i consolidació d’una identitat ciutadana responsable fonamentada en la voluntat del respecte a l’entorn.

-La capacitat de respectar i per tant de conviure amb altres persones i cultures.

-La capacitat d’interpretar i d’escollir entre les diverses situacions i les problemàtiques existents.

-La capacitat d’implicar-se, de comprometre’s i de actuar de manera responsable la conservació de l’entorn.

L’objectiu és anar conquerint progressivament l’autonomia personal, el descobriment de l’alteritat, la toma de consciència de la identitat, i a partir d’aquí desenvolupar el respecte, la cooperació, la implicació responsable i el compromís democràtic de la ciutadania (Fernández, 2003).

3.2. Un recurs per treballar les Ciències Socials: l’itinerari didàctic

El coneixement, la valoració i el respecte en vers el patrimoni no és cap desig aïllat dels docents, es recull a una base legal com és l’article 23 de la LOE 2/2006. Segons el mateix, l’alumnat ha de conèixer, valorar i respectar els aspectes bàsics de la cultura, la història pròpia i la dels demés, així com el patrimoni artístic i cultural.

Tenint en compte aquest objectiu transversal i que cada vegada més els estudis sobre el procés d’ensenyament i aprenentatge es fonamenten en les teories de les intel·ligències múltiples (Gadner, 2001) i de l’aprenentatge significatiu (Ausbel, 2002) trobem bastant recomanable ampliar els recursos didàctics per arribar a la gran diversitat de l’alumnat.

Per això, considerem que la incorporació dels itineraris és una bona opció per proporcionar un recurs distint als comunament utilitzats. A més, sovint, els itineraris didàctics tenen una bona acollida per part de l’alumnat, i és paradoxalment en moltes ocasions els propis docents els que troben inconvenients per la seva realització. Molts docents consideren aquesta opció com excursions per acabar d’omplir les programacions, i per tant no les proveeixen d’objectius didàctics vinculats al

currículum. La nostra idea d’itinerari com recurs didàctic s’assembla més a la idea que expressa Sánchez (2010), és a dir, una activitat dinàmica i participativa i no una classe magistral fora de l’aula.

Un gran benefici dels itineraris és el fet que els alumnes puguin observar de manera directa i rigorosa quelcom que han treballat prèviament, d’aquesta manera es produeix un contrast entre les seves idees prèvies i la realitat observada que augmenta el seu esperit crític. A més a més, una visita presencial pot permetre a l’alumne vincular més amb l’objecte observat, li ofereix més oportunitats de fixar-se en allò que li crida l’atenció i pot identificar-hi posteriorment possibles actuacions de millora (Ávila, 2003). Hem de tenir en compte que aquest recurs permet un aprenentatge sense intermediaris basat en l’entorn (Sebastià i Tonda, 2006).

Si les activitats de l’itinerari es plantegen partint de la idea que l’alumne és protagonista i que l’activitat tindrà en compte les seves idees i propostes és molt més probable motivar-lo i que desenvolupi la seva capacitat d’anàlisi i alhora treballi valors ètics i sigui conscient del seu paper com ciutadà, un aspecte que el currículum no deixa de banda (García, 1994).

Pel que es refereix a la pròpia organització de l’itinerari, aquesta, no s’allunya molt del procés lògic i ordenat del desenvolupament de qualsevol activitat didàctica; és a dir, les tres parts bàsiques com són la preparació, la realització i l’avaluació (Ballesteros, 2003).

Preparació: la primera fase és fonamental per plantejar els objectius, donar- los a conèixer, contextualitzar el tema i preparar la sortida. En aquesta primera fase ens haurem d’encarregar de presentar el tema a treballar, fer-ho mitjançant problemes o reptes en base a una pluja d’idees pot ser una eina perquè s’endinsin en el tema d’una forma còmoda i atractiva. Els documentals o petites lectures poden ser un recurs per un primer contacte (Àvila, 2003).

Realització: l’execució de la sortida és por dur a terme a través de múltiples metodologies. Un gran benefici dels itineraris és precisament que poden

incloure moltes metodologies d’aprenentatge. La identificació i l’observació estaran presents en la majoria de les activitats.

Avaluació: tota l’activitat s’haurà de programar en funció dels criteris d’avaluació. Tal i com exposa Ávila (2003) és incoherent treballar d’una determinada manera i presentar uns determinats continguts si després el mètode d’avaluació no aprofita tota o part de la feina feta o pretén avaluar destres o continguts no treballats prèviament. Les activitats d’avaluació hauran de permetre als alumnes organitzar tot el coneixement que han anat assolint;

quaderns de sortida, tríptics, vídeos, blogs, etc.

Hem de tenir en compte les activitats de les distintes fases de l’itinerari han d’estar adaptades a l’edat de l’alumne, no podem utilitzar les mateixes activitats per cursos distints perquè dins l’educació secundària obligatòria les capacitats d’aprenentatge dels alumnes varien del primer al darrer curs (Olave, 2005).

És essencial que els itineraris vagin acompanyats de metodologies i recursos innovadors. Per exemple si l’aprenentatge basat en problemes (ABP) pretén que els alumnes adquireixin els coneixements, els apliquin a situacions reals, fonamentin el seu desenvolupament, autonomia i autoestima i al mateix temps potenciïn el treball cooperatiu. Perquè no podem aplicar aquesta metodologia a un itinerari didàctic? Si combinem aquesta metodologia amb l’itinerari didàctic ens trobem amb una situació idònia ja que l’aprenentatge basat en problemes promou la discussió, el raonament i la valoració sempre respectant la diversitat d’opinions.

L’itinerari didàctic complementa els processos cognitius que promouen l’observació, la identificació i l’associació. Altres aspectes en comú entre els itineraris i la ABP coincideixen quant a interdisciplinarietat i quant a aprenentatge basat en el descobriment significatiu (García de la Vega, 2012).

Els recursos també esdevenen elements fonamentals i protagonistes dels itineraris. Si tenim en compte que emprar les TIC estimula la curiositat, la creativitat i la imaginació; ajuda a desenvolupar estratègies que fonamentin la investigació i el

descobriment; ofereixen infinites maneres d’accedir a la informació així com també multitud de recursos per poder-la presentar, és indubtable que també han de formar part d’aquest recurs didàctic si volem que sigui innovador (Marqués y Montes, 2008).

Així doncs, podem considerar l’itinerari didàctic com a un bon recurs per treballar les Ciències Socials sempre i quan partim d’aquestes bases teòriques que ens facilitaran la seva preparació, realització i avaluació (Cambils, 2010). Per això, cada vegada són més els docents i professionals que publiquen els resultats i les seves experiències a l’hora d’utilitzar l’itinerari didàctic com recurs per treballar les Ciències Socials. Des d’experiències emmarcades en la formació permanent del professorat (Fuertes i Cantó, 2015), a resultats valorats desprès de diferents propostes dutes a terme amb alumnat (Martínez i García, 2008), tots coincideixen en que els beneficis d’aquest recurs aplicat de manera correcte i coherent estan creixent en els darrers anys.

Tot i així, si bé és cert que hi ha una major implicació per part dels docents en aquesta metodologia aquesta no és la tònica dins el sistema educatiu. Com vàrem avançar a la introducció, sovint, el tractament del patrimoni a les classes dels instituts és molt pobre. Encara els estudis emfatitzen una situació que pareix que es pot afirmar que encara persisteix l’ús del patrimoni cultural i els itineraris com:

-Moments puntuals, com una curiositat, una anècdota o una imatge que acompanya el discurs.

-En activitats lúdiques, on els elements patrimonials perden el seu valor educatiu donat que no es reflexiona a partir d’ells.

-En activitats complementàries que transmeten la creença que només els experts poden interpretar el patrimoni.

En relació a aquesta situació Pagès i Monfort (2005) destaquen com possibles causes:

-La inadequada formació inicial del professorat

-La perdurabilitat d’un model tradicional

-L’escassa formació continua del professorat que no facilita una actitud de revisió, anàlisi i actualització científica i didàctica per millorar la pràctica docent.

Alguns suggeriments de millora són les propostes de l’autora Bravo (2002):

-Construir una proposta educativa sobre el patrimoni i el seu valor educatiu

-Deconstruir les idees prèvies sobre el patrimoni cultural

-Oferir oportunitats de participar en experiències innovadores

-Potenciar actituds de revisió i anàlisi de la pràctica docent.

En aquest sentit, l’autora manifesta la importància de la formació permanent del professorat, que hauria de tenir com objectius:

-Crear grups de treball interdisciplinaris per elaborar propostes educatives innovadores sobre el patrimoni cultural

-Crear xarxes de col·laboració entre grups de docents i serveis educatius per facilitar l’intercanvi d’experiències

-Crear espais de formació permanent que donen resposta a les necessitats d’actualització científica i innovació didàctica.

La finalitat bàsica de la didàctica del patrimoni cultural ha de ser facilitar una millor comprensió a l’alumnat de les societats històriques i del present. Els elements patrimonials (edificis, mobiliari, estris, documents escrits, màquines, etc.) constitueixen un llegat material que permet una reconstrucció del passat més tangible i concreta. Aquesta recuperació del passat a través del patrimoni ha de facilitar a més, per a que tingui una finalitat educativa i no merament erudita, acadèmica o culturalista, la comprensió crítica del nostre present, permetent la interpretació d’aquests vestigis a l’actualitat. És a dir ha d’ajudar a entendre les societats actuals en un procés d’evolució històrica (Bravo, 2002).

3.3. Material didàctic editat fins el moment

La recerca de publicacions d’itineraris i altres materials culturals editats fins al moment ens deixa veure que hi ha bastants ofertes culturals i algunes d’aquestes inclouen -en major o menor mesura- l’art del Renaixement local.

En primer lloc, podem destacar el web d’educació, WEIB, que ofereix enllaços d’interès especialitzats per àrees. Hi trobem entrades com arqueobalear, visita virtual a la Seu, Webquests, mapes, etc. Malgrat això, no disposa de cap itinerari vinculat a la nostra temàtica¹.

En segon lloc, pel que respecta al Consell, trobem a la seva web un apartat dedicat a rutes culturals, però en tot cas, de moment, aquest apartat només té dues ofertes:

Mallorca literària i Ramon Llull. La plana presenta una altra secció; Art i Cultura:

visites d’interès. Aquí, trobem museus i monuments, esglésies, castells, jardins, etc. i un apartat de visites temàtiques que lamentablement es troba en blanc, sense cap contingut publicat. En tot cas, tota la informació que surt sobre aquests bens es de caire genèric i enfocada al turisme².

En referència als itineraris pròpiament dits, podem mencionar d’una banda, el projecte

“Itineraris històrics de les Illes Balears” promogut al 2013 amb el suport del Diari de Mallorca. Es tracta d’un projecte que inclou rutes que abasten des de la prehistòria fins el segle XX. La ruta que du el nom de Palma renaixentista es va du a terme de la mà de Margalida Castells Valdivielso, professora de la UIB i investigadora del patrimoni al turisme familiar.

La informació publicada, reflexa una ruta centrada en monuments i indrets de Palma i la seva duració estimada és de dues hores i trenta minuts.³

D’altra banda, l’ historiador Gaspar Valero també ha protagonitzat diversos itineraris històrics, el més recent, es troba dins el projecte “Història de Mallorca, tira a tira”

promogut per l’Ajuntament de Palma l’any 2018. Dins aquest, “El Renaixement a Palma i els canvis urbanístics amb les noves murades i el trasllat de la Riera” seria cronològicament el més aproximat a la nostra proposta⁴.

No voldríem deixar de banda, les propostes provinents de l’oferta privada, empreses com Mallorca insòlita⁵ tenen un ventall de propostes, i en qualque ocasió, com és el cas d’ “Una ruta imperial” tracten bens que coincideixen amb els de la nostra proposta 1 Pàgina web: http://weib.caib.es/ [16/04/2020]

2 Pàgina web: http://www.infomallorca.net/?te=sec&e=17398 [16/04/2020]

3 Pàgina web: https://mas.diariodemallorca.es/itinerarios-historicos/cat/ [03/04/2020]

4 Pàgina web https://www.palmacultura.cat/ficha.php?Cod_not=4867 [05/04/20]

però, en tot cas, no hi ha cap opció que presenti un producte similar al que tenim nosaltres com objectiu per aquest treball que tingui com destinatari l’alumnat de secundària.

En definitiva, veiem que podem trobar material i diverses opcions que ofereixen rutes culturals, però cap enfocada a l’època del Renaixement, en concret i menys una ruta del Renaixement i per a un públic escolar.

3.4. L’arquitectura i les arts plàstiques del Renaixement

La bibliografia consultada per desenvolupar aquest punt es pot classificar en dos grups:

A)Bibliografia de caràcter general sobre Mallorca: s’hi inclourien totes aquelles obres generals que resulten imprescindibles a l’hora d’elaborar un treball d’aquestes característiques per la seva aportació de conceptes fonamentals o senzillament perquè faciliten el suport del marc històric, geogràfic i cronològic en qüestió.

B)Bibliografia de caràcter específic: aquí es troben els articles i els treballs d’investigació especialitzats sobre aspectes concrets relatius a l’art i a l’arquitectura mallorquina d’època renaixentista: estatus social d’un artista, influències entre escoles, la trajectòria d’un determinat pintor, etc.

Pel que es refereix a la bibliografia general, és indubtable que per comprendre la introducció de les formes renaixentistes en el llenguatge artístic mallorquí ens hem d’acostar al marc històric del moment. Alguns manuals generals com el de Santamaría (1981) ens permeten visualitzar un panorama en el qual el trànsit marítim minvava degut a la depressió de l’economia mercantil, on hi havia una absència mallorquina en el tràfic atlàntic pel descobriment del Nou Món i una situació d’inestabilitat sociopolítica en conflicte per les revoltes internes, així com una constant amenaça turca. Una situació que va derivar a una forta dependència de València i precisament aquesta dependència tindria un paper protagonista en la formació del gust artístic mallorquí (Gambús, 2007).

D’altra banda, en col·laboració amb la formació d’aquest gust artístic, la bibliografia fa referència a tres aspectes rellevants com fets a tenir en compte a l’hora d’entendre l’arribada del Renaixement a Mallorca. Per una part, l’humanisme, a través principalment del seu segell en la producció literària, en un segon lloc, la consolidació i expansió de les escoles i per últim el paper de la impremta.

Determinar amb relativa certesa els orígens del pensament humanista a Mallorca, esdevé una tasca sobre la qual els investigadors encara hi fan feina. Però, en tot cas, és constatable des d’una perspectiva global que a partir del segle XV hi ha una aproximació insular a l’ humanisme italià, una aproximació que va deixar testimoni entre d’altres a través de la producció literària en diferents gèneres.

A Història del Pensament a Mallorca (Trias, 1985) hi podem trobar àmplies referències a alguns d’aquests escrits de caire humanista com és la Contemplació de la Santa Quarentena (1406) de Fray Joan Eixemenis o la miscel.lània Doctrina moral escrita en torn el 1440 per Lluís Pacs. La publicació de Pérez (1974) analitza altra obra d’obligada menció dintre de la literatura humanista a Mallorca, es tracta de l’escrit de Francesc Prats. Aquest, seguint la tradició d’Eiximenis, en línia amb l’humanisme doctrinal de caràcter popular fou el responsable del primer incunable mallorquí en llengua catalana, Les set estacions e hores representant la Passió de Crist publicat l’any 1487.

En tot cas, tal i com assenyalen Barceló i Ensenyat (1996) Trias (1985) i altres, tradicionalment s’ha reconegut a l’escriptor Fernando Valentí un talant plenament humanista. Va traduir les Paradoxes de Ciceró amb un pròleg que reconstruïa la història de la literatura catalana. La figura de Valentí va representar a l’home culte i polifacètic; jurista, escriptor, traductor, home de negocis, de formació italiana, vinculat als cercles culturals de la cort d’Alfons el Magnànim.

Tot i això, Hillgarth (1992) en el seu anàlisi de la cultura illenca de la segona meitat del segle XV manifesta que és important aclarir que aquestes primeres passes del pensament humanista mallorquí es varen articular en ofertes estrictament individualistes sobre les quals tingué una gran incidència l’ambient cultural procedent

Emperò, l’autor recalca que no hem de caure en maximalismes i s’ha de tenir en compte que en termes generals, la cultura illenca de la segona meitat del segle XV seguia dominada per les formes medievals.

També, ens han resultat força interessants, les recerques de Llompart (1975) i de nou, Hillgart (1991) les quals detecten modificacions en els continguts de les llibreries particulars, fonamentalment a partir del darrer terç del segle XV. En aquestes, van adquirint major presència matèries com: la geometria, l’astrologia, la geografia, la medicina, el dret, la gramàtica i la literatura clàssica i moderna.

Com hem comentat abans, la impremta esdevé un factor a tenir en compte. En sintonia amb el creixement de l’ interès del món del llibre que es despertava entre els cercles cultes de Mallorca hem de situar la creació de la primera impremta en Mallorca. Muntaner (1958) analitza l’efecte i el recorregut d’aquesta primera impremta i de les figures dels impressors Bartomeu Caldentey i Nicolau Calafat que l’any 1485 i per iniciativa de Francesc Prats varen estampar l’obra de Jean Gerson, Tractatus de regules mandatorum. Aquesta, va tenir una breu existència però va suposar un precedent indiscutible que es concretaria amb èxit a partir de l’any 1540 amb l’activitat tipogràfica de Fernando Cansoles, Gabriel Guasp i altres.

S’ha de dir que l’avanç ideològic del humanisme es va formalitzar durant la segona meitat del segle XV, per una banda amb la constitució de diferents escoles rurals com Randa, Puig de Santa Magdalena a Inca, i Miramar en Valldemossa (Llompart, 1972) totes elles compromeses amb la difusió del lul·lisme (Trias, 1985). D’altra banda amb la creació de la Universitat lul·liana de Mallorca l’any 1483, per privilegi atorgat en Còrdova pel rei Ferran el catòlic (Santamaría, 1981).

També formen part d’aquest grup bibliogràfic aquells manuals generals que inclouen qualque apartat més específic sobre art. Entre aquests, trobem el manual coordinat per J. Mascaró Pasarius (1974). Jerónimo Juan Tous és l’autor del capítol dedicat a la pintura mallorquina del segles XVI i XVII on trobam enumerades les obres Fernando de Coca. Del pintor, l’autor comenta:

" ...no tuvo seguidores. Debemos esperar a un Mateo López o Llopis, valenciano o mallorquín formado en Valencia para que despertara nuestra consciencia artística y nos dejara una serie de discípulos, bastante buenos y que la corriente pictórica no dejara ya de producir obras verdaderamente notables todos estos siglos" (Juan, J.

1974: 201).

Continuant fent referència al marc històric i sociocultural, és fonamental la menció de l’obra de Barceló i Ensenyat (2000). Els autors ens permeten una aproximació a l’època a partir d’un anàlisi de la cort d’Alfons el Magnànim, tenint en compte la importància de la cort napolitana així com figures claus com són Francesc Aixaló, Mateu Malferit i Joan Valero entre d’altres. Els fluxos i vies d’influència queden reflexes a partir de les figures dels juristes de famílies illenques com els Berard, Muntanyans, Olesa, etc. i el seu contacte amb la Itàlia humanista. L’obra, per tant, ens permet visualitzar les diferents vies per les quals la influència italiana i el gust classicista varen penetrar. Es recullen mostres clàssiques com per exemple en l’antroponímia, la toponímia, i en l’art, evidentment. En relació a aquest darrer, el capítol que s’hi ha dedicat treballa principalment inventaris de cases nobles com llibres, tapissos i analitza la iconografia de les pertinences de les famílies benestants.

D’aquest anàlisi iconogràfic que els autors hi fan, podem destacar que als inicis del Renaixement a Mallorca, tota la iconografia es dedica a la temàtica religiosa: imatges marianes, sants, és a dir, el grans temes religiosos. Si bé, els autors destaquen el cas concret de la decoració dels habitatges on es troben modestes pintures o tapissos que no ens han arribat però que coneixem pels nombrosos inventaris que s’han conservat.

En aquests inventaris, la majoria de representacions reflecteixen l’estil gòtic si bé en comptades ocasions, el notari o responsable de l’inventari fa referència a alguna peça d’estil i temàtica diferent. La informació que s’ha pogut aprofitar és la que es refereix a la iconografia atès que el criteri formal no s’ha pogut tenir en compte perquè es tracta d’obres desaparegudes. Alguns dels temes d’aquesta iconografia són per exemple la història de Virgili, impresa a una peça propietat del bisbe Joan García, algunes de les seves peces varen ser importades pel bisbe de Nàpols com la gran majoria de les peces que es troben inventariades. Són peces importades, bàsicament d’Itàlia pels nombrosos mallorquins que hi anaven i reflectien els gusts artístics de la

península. O, que foren encarregades allà des de l’illa. Alguns dels temes representats són escenes profanes (escenes de caça, galanteria).

També se sap de peces amb mostres de mitologia grega i romana com és el cas d’algunes que reflecteixen la llegenda troiana, un tema molt conegut d’ençà que es va traduir per Jaume Conesa l’any 1367. En definitiva, segons els autors es disposen d’un interessant conjunt de peces de caràcter mitològic que decoraven diferents cases i palaus illencs. Tot i que insisteixen que no s’ha d’oblidar que en relació a la totalitat el nombre d’aquestes peces es reduït i sempre convivien amb les peces gòtiques i religioses (Barceló i Ensenyat, 2000).

El segon bloc de la bibliografia és el relatiu a la de caràcter específic. En la introducció de l’estil renaixentista a Mallorca, la bibliografia especialitzada ha remarcat alguns fets com decisius en aquest procés⁶.

És el cas de la importància de la construcció del retaule de la Cartoixa de Valldemossa que esdevé el primer testimoni documentat de la presència de l’art renaixentista en l’art mallorquí (Gambús i Sabater, 1999).

La doctora Gambús (2007) treballa sobre la crònica manuscrita de 1705, realitzada durant el mandat del prior Miquel Oliver (1505-26), en la que es fa referència al procés de canvi del retaule antic de la Cartoixa pel nou.⁷ Algunes de les dades que ens proporciona el manuscrit són en relació als materials, costos, així com a la figura de Damián Forment i a Fernando de Coca com responsables de l’escultura i la pintura respectivament.⁸

6 Les fons historiogràfiques són abundants en notícies sobre els viatges d’artistes al llarg dels segles XV i XVI. Artistes mallorquins que viatjaven a la península, particularment a València, com són els pintors Martí Torner i PereTerrencs o l’escultor Gaspar Gener. Artistes peninsulars s’han traslladat a Mallorca com són Pere Niçard, Alonso Sedano i Fernando de Coca o Juan de Salas (Gambús, 2007).

7 Realitzat a València i daurat i pintat a Valldemossa.

8 Es va publicar el contracte entre el prior P. Oliver i el pintor Fernando. El document es registra amb data 21 de juny de 1512 indicant comentaris de l’estat de la pintura així com dels costos. Per saber més veure: Llompart,G (1988).

D’altra banda, la façana de l’Almoina suposa també un dels primers exemples que degut al seu joc formal representa un diàleg entre formes classicistes i gòtiques (Domenge, 2008). A partir d’aquesta introducció d’elements classicistes trobarem nombrosos casos d’obres que alternen ambdós llenguatges com així ho recullen les autores Gambús i Massanet (1978). En el seu estudi d’itineraris arquitectònics fan una lectura dels immobles d’aquesta època emfatitzant precisament aquells que juguen amb les formes medievals i renaixentistes tal i com ho van fer als inicis la Cartoixa i la casa de l’Almoina.

Aquest diàleg entre formes classicistes i gòtiques va conduir a una sèrie de comentaris a la feina dels artífexs que les qualificaven d’obres a la romana. En aquest sentit, començarem referenciant l’obra de l’arxiduc Lluís Salvador. L’arxiduc fa una lectura formal assenyalant aquells elements de l’estil que es tracten a la romana i analitza els contractes realitzats que deixen marca del gust de les peticions dels comitents i que alhora serveixen per definir aquest concepte de a la romana tal i com cita Domenge (2008). L’autor, recull aquesta definició inicial de l’estil classicista i també analitza un missal mallorquí imprès a Venècia al 1506.⁹

Aquest missal és una peça clau per entendre el desenvolupament dels fets i de l’arribada del Renaixement a la nostra illa. Joan Domenge i Mesquida destaca l’abundant decoració a la romana del missal i el relaciona amb la talla del cor de la Seu, obra de Juan de Salas. L’autor assenyala el missal venecià com una causa clau per entendre l’adopció -per part dels mestres canters- d’un repertori de formes ornamentals de caràcter classicista que es varen usar amb llibertat i heterodòxia en estructures arquitectòniques de tradició gòtica.¹⁰

9 Missal mallorquí imprès a Venècia per encàrrec del bisbe Antonio de Rojas i el capítol de la catedral, del qual aleshores formaven part il·lustres lul·listes. El va fer el mestre alemany Joan Eimeric en els obradors de Luca Antonio de Giunta, a càrrec del llibreter mallorquí Jaume de Hirdis. El missal es troba il·lustrat amb estampes de caràcter renaixentista o a la romana. La seva circulació va posar models classicistes a l’abast d’artistes i clins i sens dubte va influir en la definició del gust de l’època (Seguí i Trobat, 2003).

10 “[…] Quan les pautes renaixentistes es varen convertir en un repertori formal excloent, l’art insular va seguir contemplant la sintaxi clàssica am una acusada laxitud, mantenint un ferm sentit de l’empíric tant en tècniques com en apreciacions teòriques. El resultat va ser més una qüestió de sinergia entre les maneres vernacles i el nou llenguatge estilístics del renaixement que clarament un un procés de

Tot i les produccions a la romana o all’antica, els estudiosos afirmen que el Renaixement a Mallorca es va produir d’una manera epidèrmica. Així, Mercè Gambús afirma que és visible un marcat accent ornamental de la definició renaixentista de l’arquitectura mallorquina (Gambús, 2012).

Sovint, les introduccions classicistes eren a partir d’elements puntuals a les façanes en el cas de l’arquitectura però no es va produir un canvi estructural, és a dir no es va produir una nova concepció de l’espai en clau renaixentista. Degut a això, trobem estudis com els de Sebastián i Alonso (1973) sobre l’arquitectura moderna on es dona un gran pes precisament als elements escultòrics. Els autors, han inclòs els dibuixos dels diferents arcs efímers que es varen erigir per l’arribada de Carles V a Palma.

D’aquests autors, a més de la informació que proporciona el disseny, ens ha resultat força interessant la lectura iconogràfica que es pot fer i que ens permet conèixer alhora el gust temàtic imperant de la societat del moment.

A part de la novetat dels dibuixos dels arcs efímers, l’estudi també es completa amb plans de planta i alçat de palaus mallorquins d’època moderna. La importància dels detalls no només rep importància en l’obra de Sebastián i Alonso (1973), també queda constatada en el citat treball de Domenge. Aquest darrer, destaca la importància de l’escultura arquitectònica i proporciona una interpretació iconogràfica de la finestra de Can Juny establint una comparativa entre la iconografia d’aquesta i de les finestres d’altres palaus com el de Can Olesa i Can Catlar (Domenge, 2008).

Sense dubte, això també va conduir a que el camp de l’escultura esdevingués un àrea fructífera. El ja mencionat Juan de Salas suposa el mestre escultor per excel·lència, figura protagonista en l’entrada del llenguatge classicista així com influenciador en els tallers locals.¹¹ Novament, Domenge (2008) realitza un anàlisi acurat dels elements propis de l’escultor que després es varen estendre en altres façanes de 11- L’obra de Juan de Salas documentada a la catedral de Mallorca és la següent: portal del cor i dues pantalles laterals pel cadirat (1526), dos púlpits i el cancell que separava ambdós (1529). Retaule de Sant Sebastià (1531). En la resta de l’illa se li han inventariat Verges adormides per les parròquies de Valldemossa (1527), de Campos (1529). També les següents atribucions, frontal de l’armari de les relíquies de la sagristia major de la Seu, els sepulcres catedralicis del bisbe Arnau Martí i el clergue Joan Minguet en la parròquia de Santa Eulàlia de Palma i finalment la finestra de Can Juny ubicada a Palau March i datada de 1529.

construccions civils com el palau Verí, Casa Truyols o el palau dels Descatllar. Per això, tot i ser l’escultura l’àmbit de treball de Juan de Salas, entenem que va ser una figura clau en la configuració de la decoració escultòrica de l’arquitectura, en concret dels palaus.¹²

Les primeres notícies en relació a l’obra mallorquina de Juan de Salas, las va proporcionar el professor J.Mª Quadrado, qui va analitzar els llibres de fàbrica de la Seu i va poder documentar la intervenció d’aquest autor entre els anys 1526 i 1535 en el portal del cor, ménsules del cadirat, els púlpits i el fris que recorria el cancell del cor catedralici (Gambús, 2007). També s’ha publicat el contracte en el que es dictava les pautes per fer el retaule de Sant Sebastià a la Seu (Llabrés, 1919). Així com els pactes entre el Cabildo i Juan de Salas on es manifestava que l’autor havia de fer els púlpits i el cancell entre ambdós (Hillgarth, 19960).

Sebastián i Alonso (1973) també han estudiat al tallista de Salas, així com la seva trajectòria i producció artística. Han destacat principalment el paper rellevant de Juan de Salas en la introducció del Renaixement a Mallorca, centrant-se en la seva obra i destacant el programa decoratiu i la seva influència en els artistes locals.

L’escultor aragonès fou deixeble de l’altre gran mestre, el valencià Damià Forment.

La mediació del taller dels Forment és imprescindible per explicar la presència entre els anys 1526 i 1536 de Juan de Salas. L’escultor es va comprometre amb la Seu a fer a la romana el portal del cor i el dos tancaments del cadirat (Gambús (1987) realitzà un estudi del desenvolupament de l’art a Mallorca on ofereix dades sobre la formació i el recorregut professional de l’escultor Forment, així com la incidència d’aquest imaginari aragonès en l’escultura exempta i el relleu decoratiu.

Sense allunyar-nos de l’àmbit de l’escultura, tenim les figures d’Antoine Dubois i Philippe Fullau. La seva presència es troba acreditada a partir de l’any 1514 en la Catedral de Mallorca, amb la finalitat de seguir amb unes obres que ja s’havien iniciat per Bartomeu Pol. Si bé, ara, als artífexs francesos se’ls demanava continuar amb les obres del mobiliari del cor amb una estètica a la romana. Varen ser contractats el

12 És per la importància que té Juan de Salas en la introducció del classicisme a Mallorca, que l’hem introduït en una de les activitats del nostre itinerari. Tot i no veure de manera explícita obra seva, la

març de l’any 1514, el primer any Antoine Dubois i Fullau fou finalment el responsable fins l’any 1519, any que es va concloure la seva intervenció.

Les primeres notícies dels escultors les va proporcionar J. Quadrado l’any 1888 a partir de l’anàlisi de la documentació trobada on es diu que se’ls va pagar 600 ducats a Philippe Fullau com responsable del disseny i de la talla d’una bona part del cadirat.

Quadrado va relacionar la part baixa del cadirat, aquella amb una estètica més gòtica amb la mà de Fullau diferenciant-la de la talla que de la intervenció que Juan de Salas fa ver a partir de l’any 1526.

Els autors Llompart, Mateo i Palou (1995) analitzen el contracte entre els escultors i el capítol catedralici i ofereixen un recorregut pel cor a partir de les diferents fases constructives de manera que es pot diferenciar l’autoria dels diferents artistes que varen intervenir.

La documentació analitzada pels autors mostra l’encomanament explícit a la romana.

Així, la mènsula a la romana realitzada per Antoine Dubois com model, fou elegida com peça referent per la resta del conjunt. No obstant, malgrat això, cal remarcar que la talla feta per Fullau, l’altra mènsula es corresponia amb un gust medieval, bé per pròpia competència de l’artista i segurament també per proporcionar un producte en coincidència amb l’obra ja començada. (Gambús, 2007).

El cor va esdevenir una constant mostra de fusió entre la tradició gòtica i solucions de tall renaixentista. Es demanava la substitució d’unes peces per d’altres amb motius decoratius d’ogives i llaços goticistes, seguint amb la manera de Bartomeu Pol. Des del punt de vista iconogràfic, se’ls demana la realització d’una sèrie de plafons a manera de guardapols que contenguin narracions de l’Antic i Nou Testament, d’acord amb les instruccions que va proporcionar el Capítol. Així mateix, com recull Gambús (2007) es sol·licita retirar les fornícules i imatges realitzades per Bartomeu Pol i substituir-les mitjançant un fris sobre el guardapols amb grifos i puttis sostenint garlandes "Mes avant faran los predits mestres en le sobrepolseres uns trihunfos ab lletons en lloch dels tabernacles e ymafes que hi havia fets mestre Barthomeu Pol"

(Gambús, 2007:80)

Els comitents, en previsió d’un possible trasllat demanaren als escultors una solució en les juntes que fes possible el transport, de manera que s’hi va incloure un sistema de clavilles. La doctora Gambús (2007) ofereix més dades en relació a la qüestió econòmica, els terminis d’entrega que es varen acordar entre ambdues parts. El termini final d’execució va quedar fixat en quatre anys a partir del dia de Pasqua de Resurrecció de 1514.

Segons la doctora Gambús, es pot afirmar que la feina Fullau és de tall més naturalista en el seu tractament espacial i volumètric, i pel contrari més esquemàtica i rígida la talla de Dubois. Tot i que ambdós, varen optar per escenaris i personatges resolts mitjançant solucions estilístiques ambigües, on convivien la composició espacial, en bon nombre subministrat per l’estampa en conjunt amb recursos formals gòtics, flamencs i renaixentistes.

En el terreny iconogràfic s’ha de destacar el repertori ornamental que varen fer els francesos a les mènsules i el fris. On la formula d’hibridació a partir de motius vegetals zoomòrfics i antropomòrfics mantenen una línia de continuïtat amb la tradició medieval amb trets lul·lians que sense dubte es va convertir en un signe identitari desenvolupant-se en el vocabulari de l’art mallorquí de l’edat moderna.

Altre artista que va marcar tendència, en aquest cas en pintura, fou el taller de Mateu López¹³, també conegut com mestre de Calvià.¹⁴ Es troba documentat a Mallorca a partir de 1548, realitzant el dibuix del retaule major de la parròquia de Santa Eulàlia a Palma. La doctora Gambús ha inventariat i documentat les obres del taller dels López¹⁵.

13- Mateu López tot i a haver nascut a Córdoba al voltant de 1520, va arribar molt jove a València i la seva formació es va dur en el taller valencià dels Macip. Mateu López Junior va nàixer a Montuiri el 1549, es suposa que és l’únic full de López Sènior, es troba enterrat a Sant Francesc de Palma.

14- Identificat com mestre de Calvià per l’ historiador Chandler R.Post pel retaule La Visitació (1575) que es trobava a la possessió de Valldurgent a Calvià. Segons Jeroni Juan i Tous en el seu article “La pintura mallorquina (segles XVI al XVIII) és tracta d’una obra conjunta d’ambdós López.

15 L’inventari de les seves obres són: Sant Joan Evangelista i un Sant Miquel ubicats al museu parroquial d’Alcúdia, una Sagrada Família de la catedral d’Eivissa, una taula amb la Verge del Rosari en medallons en la Societat Lul·liana de Palma. També estan documentats varis fragments de retaules

S’ha investigat molt l’arribada del artista a l’illa. Les investigacions conclouen que arribà a Mallorca portant les taules pintades al taller dels Macip per a la Seu, per dedicar-se al muntatge del retaule. Sorprenentment, quasi immediatament va rebre altres encomanaments, com el retaule de les Ànimes del Purgatori, també per la Seu.

Això, ha resultat sorprenent, atès que es tractava d’un mestre desconegut a l’illa.

Aquesta confiança s’ha vinculat al prestigi que ja devia tenir pel seu lligam amb el prestigiós taller dels Macip (Carbonell, 1996).

El 1546 ja tenia el seu propi taller establert a l’illa i amb uns encàrrecs molt cridaners tant pel que fa la importància com la grandària dels mateixos. La producció del taller va ser molt important i s’ha arribat a pensar en un cert monopoli. L’anàlisi formal de les obres i de la documentació conservada condueix a pensar que l’èxit del taller dels López va tenir molt a veure amb l’ús d’estampes. El taller, en feia un ús ampli i generalitzat d’estampes de diversa procedència que foren adquirits per cercles importants com pintors, eclesiàstics i intel·lectuals (Carbonell, 1996).

L’obra dels López és una producció pròpia de l’estil imperant durant el segle XVI, cronològicament tardà, però considerada de gran dignitat i atractiu; es dona un abandonament dels esquemes del gòtic tardà per definir-se a través de formes i conceptes renaixentistes cap a un manierisme i una exquisida minuciositat en els detalls, sobretot en rostres i mans.

Tradicionalment, s’ha dividit l’obra dels López en tres etapes (Llompart, Palou i Pardo, 1988). Una primer període (1544-1570) destacat per la influència del taller valencià dels Macip. En aquesta primera etapa, les obres es realitzen principalment

Mateu López fill va continuar la seva tasca, així Mateu fill va terminar el retaule de l’altar major de la parròquia de Santa Eulàlia pintant Sant Joan Evangelista, Sant Rafael Tobies, també va pintar un retaule per la capella del Santíssim Sacramento en 1589. Malauradament no ha quedar res d’aquests retaules. Altres obres inventariades; en la sagristia de la església de Santa Magdalena, hi ha una pintura sobre tela que representa Lavatori dels peus dels apòstols firmat López. Hi ha datades en el 1584 pel Convent de Santa Clara una saga amb escenes de la vida de la santa, es troba repartida en nou compartiments, plasma la vida de Santa Clara, en aquesta veiem la influència del Renaixement mesclada amb la gòtica. Al mateix convent, de 1590 trobam una Anunciació sobre taula, d’influència italiana. També hi ha un Sant Sopar , dividida en quatre compartiments i en bastant mal estat.

sobre taula i el resultat esdevé arcaic, amb gestos durs i uns paisatges basats freqüentment en un plànol estereotipat.

A la segona etapa (1570-1584) ja trobem unes primeres pintures sobre taula amb una destacada preocupació per l’espai, el moviment i la perspectiva. En aquest període els rostres també sofreixen una evolució mostrant-se més idealitzats i dolços. En referència a la iconografia, es comencen a pintar de manera recurrent temes com la Puríssima, el Roser, etc.

La darrera etapa (1584- 1591) d’aquesta divisió cronològica coincideix amb la mort de Mateu López Junior, durant aquesta, el seu pare, López sènior produeix obres que recorden a l’estil del seu fill¹⁶. Així, trobem unes produccions basades en prototipus concrets i molt utilitzats i amb menys impremta pròpia, tornen a agafar força les imatges-tipus de Joan de Joanes (Buades, 2009).

En el terreny pictòric, la lliçó de Fernando de Coca¹⁷, va orientar el gustos cap als autors procedents de l’escola valenciana. No es troba gaire estudiat però es relaciona l’activitat de Fernando a Mallorca amb l’elecció del taller Valencià de Vicente Macip per intervenir a mitjans del segle XVI a un retaule amb destí a la Catedral de Palma.

Aquesta obra fou atribuïda a Juan de Juanes i que amb tota probabilitat va determinar l’arribada a Palma cap el 1544, del ja citat pintor cordovès Mateo López, (Gambús i Villalonga, 2011).

A partir de 1512 es troba provada la presència de Fernando de Coca a Mallorca. No només es dedicà al daurat i policromat del retaule major de la Cartoixa de Valldemossa. El seu talant va fer que rebés altres encomanaments. El retaule dels Benefecators reflecteix a un autor format en un entorn toscà, concretament, en el taller de Domenico Pecori (Gambús, 2007).

16 Mateu López Junior, format al taller del seu pare i a la seva ombra, no es coneix cap document que l’esmenti com pintor únic. La seva pintura es considera menys virtuosa i detallista i més sintètics.

(Enciclopèdia, 1988).

17 Es vincula a Fernando de Coca amb la família Fonseca com la seva promotora i gran impulsora del llenguatge classicista a diferents indrets d’Espanya. Així, la família li hauria facilitat al pintor el viatge a Itàlia. La presència de Fernando de Coca a Arezzo es troba documentada de l’any 1506 fins el 1510

La seva darrera obra documentada és el contracte que fa ver amb el convent Santo Domingo de Palma, pel qual havia de fer un retaule per la capella de Nostra Senyora del Roser.¹⁸

Com hem vist, així com el estudiosos parlen d’una assimilació del llenguatge renaixentista epidèrmica, si que podem afirmar, un canvi en la concepció de l’artista.

M. Gambús fa un anàlisi dels estatus social i el canvi de consciència del artista que es va produir durant aquests segles¹⁹. Analitza fonts directes com són escriptures del pintor per demostrar fins quin punt es va renovar la idea d’artista a finals del segle XVI.²⁰ L’autora, analitza a partir de la base de fons cadastrals la projecció social de l’artista tenint en compte dues variables; d’una banda artífex segons àrea professional i d’altra factors de riquesa individual. També hi podem trobar un anàlisi dels comitents, així com els mètodes de compravenda més freqüents.

En definitiva, en relació a la bibliografia, les publicacions que trobem en referència a l’art i a l’ arquitectura del Renaixement són molt disperses i gairebé totes destaquen per ser d’una banda, capítols específics de manuals generals. La majoria d’aquests, presenten les obres a través d’un anàlisi historicoartístic bàsic, també itineraris que inclouen fitxes completes i breus comentaris però que manquen d’una interpretació més profunda de les obres en quant a produccions englobades en un període artístic concret.

D’altra banda podem trobar treballs específics enfocats a un autor o a una disciplina artística en concret. Cal dir que en general, em trobat a faltar manuals d’art que analitzin no només les obres sinó el panorama artístic en conjunt tenint en compte totes les disciplines artístiques conjuntament.

4. Proposta didàctica

En aquest punt del treball, i després d’aproximar-nos a un estat de la qüestió sobre els itineraris didàctics, la bibliografia del Renaixement i el material didàctic editat fins el 18 Aquest contracte es troba transcrit per J. Muntaner Bujosa (1967).

19 Es va produir una consciencia avantguardista minorista entre alguns artistes que varen reivindicar el dibuix com consubstancial per la definició de la pintura i l’escultura (Gambús, 2012).

20 Aquest procés es va dur a terme d’una forma molt lenta i pragmàticament, especialment en lo que a l’àmbit de la teoria es refereix, donat que no es va generar (que sapiguem avui dia) cap text teòric sobre pintura o escultura. Gambús i Villalonga (2011).

moment, anem a explicar quines passes seguirem i quines seran les bases dutes a terme a l’hora d’elaborar la nostra proposta.

Veure punt per punt la metodologia emprada, ubicar els itineraris dins del currículum corresponent i anomenar l’estructura d’un itinerari model amb tots els ítems imprescindibles que ha de tenir, ens ajudarà a entendre les propostes plantejades en aquest treball.

4.1. Metodologia

1.Després de valorar el patrimoni historicoartístic renaixentista que trobem a Palma i conèixer tota aquella bibliografia que ens pot ajudar a l’hora de realitzar els itineraris, haurem de decidir la forma i precisar la selecció del contingut que seguirem en el nostre recorregut. Hem de tenir en compte, però, que una de les intencions principals dels itineraris és oferir un aprenentatge actiu i significatiu. Per això, malgrat ubicar-los dins el currículum, sempre podrem treballar els continguts de manera transversal. En aquesta primera passa, també podrem començar a plantejar els objectius del recorregut, els continguts que voldrem tractar i les competències que treballarem.

2.Documentació bibliogràfica de la temàtica en qüestió

Tal i com hem pogut veure en l’apartat anterior, documentar-nos a partir de bibliografia sobre la temàtica que tractarem és fonamental per tal de realitzar el recorregut. En aquest cas, cal destacar tota aquella bibliografia que fa referència a l’època del Renaixement i principalment a l’art, ja que ens servirà per identificar les diferents obres d’interès i ens permetrà tenir els coneixements suficients per tal de plantejar les diferents activitats. Cal destacar que en aquesta segona passa, la documentació esdevé en ocasions molt exhaustiva i la intenció principal és recollir aquells recursos que considerem més idonis per complementar o il·lustrar les diferents activitats.

Una vegada seleccionats els objectius, continguts i competències, ubicat el recorregut dins el currículum i tenint els recursos bibliogràfics més idonis per desenvolupar el tema, haurem de decidir quina metodologia serà la més encertada per desenvolupar l’itinerari. Recordem que es recomanable presentar els continguts de tal manera que els alumnes realitzin un aprenentatge per descobriment (Sánchez, 2010) o la metodologia de l’aprenentatge basat en problemes (Garcia de la Vega, 2012). En tot cas, haurem de tenir en compte l’edat dels participants i les característiques del grup a qui va destinat l’itinerari per ajustar-hi els diferents mètodes de treball.

4.Seleccionar els punts d’interès o parades del recorregut

Per tal de començar a traçar el recorregut haurem d’identificar quins seran els punts d’interès o parades que volem realitzar al llarg de l’itinerari; hem de tenir en compte però, els següents requisits per dissenyar un itinerari urbà.

Segons Insa (2002) en l’itinerari es recomanable que no hi hagi massa punts de parada i que la distància entre un punt i altre no sigui excessiva. També es recomanable cercar en la mesura de lo possible punts no massa transitats.

5.Elaborar l’itinerari sobre el mapa i realitzar una fitxa tècnica

Una vegada seleccionats els diferents punts d’interès, haurem de valorar quin és el millor recorregut o ruta tenint en compte les característiques de la zona.

Per realitzar aquest apartat utilitzarem el recurs de Google, Google Maps que ens permetrà unit de manera gràfica els diferents punts. A partir d’aquesta eina informàtica, podrem aportar a l’itinerari dades relatives a la durada, número de parades, ubicar visualment el lloc d’inici i fi així com els kilòmetres a recórrer.

6.Temporització de la proposta: elaboració d’activitats abans, durant i després de l’itinerari

Una vegada tinguem fetes totes les passes comentades anteriorment realitzarem una temporització de la proposta. En ella haurem de valorar

quantes sessions s’hauran de dedicar a la feina prèvia a l’itinerari, explicar amb detall el desenvolupament de la sortida i, posteriorment, comptabilitzar també la sessió o sessions a realitzar una vegada feta la sortida didàctica. Totes aquestes sessions han d’anar acompanyades de les activitats a realitzar en cada cas que, a més, a més s’han d’ajustar a l’edat i les característiques de l’alumnat a qui van dirigides. Segons (Olave, 2005), en aquest passa és essencial que hi hagi un suport bibliogràfic per aquestes activitats, i una llista de material i recursos per dur-les a terme.

7.Confeccionar el dossier de l’alumnat i el dossier del professorat

Com darrera passa i per tal de presentar de manera coherent la nostra proposta, elaborarem el dossier de l’alumnat i el dossier del professorat de l’itinerari. En el dossier de l’alumnat s’hi detallaran les activitats abans, durant i després de la sortida juntament amb els recursos i bibliografia que permeti als alumnes documentar-se i dur a terme la proposta. En referència al dossier del professorat, comptarà amb totes les activitats solucionades i/o amb possibles aspectes alhora d’avaluar-les, també disposarà d’un apartat d’aspectes formals de la proposta, recomanacions metodològiques i recomanacions per l’avaluació.

4.2. Vinculació amb els blocs temàtics del currículum

Donat que es tracta d’un itinerari temàtic, la vinculació amb el currículum i per tant amb la legislació és molt clara. Així doncs, la relació entre les propostes i la part curricular on s’ubica és la següent:

Bloc 3: La història, recomanats pel tercer curs d’ESO²¹.

Dintre d’aquest bloc, el tema vinculant és: L’edat moderna: el Renaixement i l’

humanisme, abast posterior. L’art renaixentista.

Competències generals

21 Recollit a la pàgina 21 de l’Annex referent a l’assignatura de Ciències Socials, Geografia i Història dins del decret 73/2008 de 27 de juny, pel qual s’estableix el currículum de l’educació secundària a les

Les set competències generals que marca el currículum (comunicació lingüística, competència matemàtica i competències bàsiques en ciències i tecnologia, competència digital, aprendre a aprendre, competències socials i cíviques, sentit d’iniciativa i esperit emprenedor i consciència i expressions culturals) estan tractades al llarg de tota la proposta, d’una banda en les activitats anteriors i posteriors a la sortida didàctica i d’altra en la mateixa sortida. Més endavant veurem quines competències es treballen en cada activitat així com els objectius, els continguts conceptuals, procedimentals i actitudinals.

Competències específiques

Al marge de les competències que es treballaran en les activitats prèvies i de consolidació, els diferents grups treballaran les següents competències en l’itinerari.

➔Identificar i localitzar en el temps i espai processos i esdeveniments històrics de les Illes Balears i de l’Estat Espanyol per entendre l'evolució de la humanitat i la

diversitat de comunitats socials.

➔Conèixer i valorar les característiques especifiques del territori i de la identitat lingüística i cultural de les Illes Balears.

➔Valorar i respectar el patrimoni cultural, lingüístic, històric i artístic, assumint les responsabilitats que implica la seva conservació. Conscienciar-se de la especial significació que té el patrimoni com a manifestació col·lectiva i expressió de la identitat pròpia de les Illes Balears.

➔Participar en debats i col·loquis amb una actitud tolerant vers les distintes opinions i punts de vista dels altres.

➔Comprendre i relacionar informació verbal, escrita i gràfica, a més de saber comunicar-la amb destreses lingüístiques. Així́ com saber seleccionar i tractar

informació́ trobada a distintes fonts de diversa naturalesa, com les que formen part de les TIC.

➔Adquirir el vocabulari especific amb precisió per incorporar-lo al vocabulari habitual.

➔Identificar els processos i mecanismes que regeixen els fets socials i les

interrelacions amb els fets polítics, econòmics i culturals i comprendre’ls per explicar l'evolució de la societat.

➔Identificar i analitzar les interaccions que es donen entre el medi físic i els grups humans per la utilització de l’espai i dels seus recursos, valorant les conseqüències de tipus econòmic, social, polític i mediambiental.

4.3. Estructura model de l’itinerari

Ja per acabar aquest quart apartat sobre els aspectes més formals de la proposta didàctica, és necessari fer un esquema-model sobre els diferents ítems i estructura que tindrà cada plantejament; això ens facilitarà la lectura i homogeneïtzarà el desenvolupament i estructura dels quatre blocs de l’itinerari.

Cal esmentar, però, que a l’hora de realitzar el dossier de l’alumnat i del professorat no tots els ítems que apareixen en el següent quadre hi formaran part. Hem de tenir en compte que aquests annexos pretenen ser una guia real per l’alumnat i/o pel professorat per dur a terme la proposta. Per tant, cada dossier s’adaptarà al seu destinatari. Degut l’extensió màxima d’aquest treball, la bibliografia no la trobarem definida en el següent apartat on es desenvoluparà, cada proposta, sinó que l’inclourem dins la bibliografia general del treball.

ESTRUCTURA MODEL DE L’ITINERARI

 Nom de l’itinerari: atractiu i que doni pistes sobre les tasques que es duran a

terme.

Fitxa tècnica: mapa, temps del recorregut, distància recorreguda, inici i final de l’itinerari i senyalització de les parades a fer.