TREBALL DE FI DE MÀSTER
APRENDRE L’ÚS RESPONSABLE DELS MITJANS SOCIALS A PARTIR DE L’EDUCACIÓ EN VALORS
María José García Doce
Màster Universitari en Formació del Professorat (Especialitat/Itinerari de Tecnologia de Serveis) Centre d’Estudis de Postgrau
Any Acadèmic 2020-21
APRENDRE L’ÚS RESPONSABLE DELS MITJANS SOCIALS A PARTIR DE L’EDUCACIÓ EN VALORS
María José García Doce
Treball de Fi de Màster
Centre d’Estudis de Postgrau Universitat de les Illes Balears
Any Acadèmic 2020-21
Paraules clau del treball:
Competències digitals, ciberbullying, educació en valors, treball col·laboratiu, gamificació.
Nom Tutor/Tutora del Treball Maria Llaneras Pinto
Resum
L’ús correcte i segur dels mitjans socials suposa un dels grans reptes amb el que pares i mares, docents i alumnat es troben cada dia. L’evolució de la comunicació 2.0 ha experimentat els darrers mesos, amb motiu de la pandèmia, un dels majors increments en consum diari de continguts a les xarxes socials, però també, ha deixat entreveure les mancances que adults i infants tenen en matèria de competències digitals.
Per altra banda, avui dia parlar de valors és més necessari que mai. Si traslladem aquests valors al món educatiu, entenem l’educació en valors com la formació de persones responsables, tolerants, amb autonomia, amb autoestima, etc. Un tipus d’educació que, de cada vegada més, és present als currículums de primària i secundària, però que no es té present al currículum dels Graus Superiors de Formació Professional relacionats amb l’aprenentatge de les noves tecnologies.
Aquest treball vol fer reflexionar sobre la necessitat d’una base en educació en valors per poder fer un ús responsable i correcte de les eines dins l’entorn digital.
Per aquest motiu, es presenta una proposta didàctica per a l’alumnat de Formació Professional del Grau Superior de Màrqueting i Publicitat que consistirà en l’elaboració d’una guia de bones pràctiques dirigida a l’alumnat de secundària perquè aprenguin a fer un ús responsable de les xarxes socials i de les eines que trobem a l’entorn digital.
Moltes vegades es pensa que el fet d’haver nascut envoltats de dispositius tecnològics a l’era digital ens fa ser precisament nadius digitals, però tal com defensen alguns autors com (Lázaro, 2020), els nadius digitals no neixen es fan, perquè venim a aquest món a aprendre i com va afirmar possiblement el millor arquitecte del món, Norman Foster: “Mai deixam d’aprendre”.
Abstract
The correct and safe use of social media is one of the great challenges that peers, teachers and students face every day. The evolution of communication 2.0 has experienced in recent months, due to the pandemic, one of the greatest increases in the daily consumption of content on social networks, but it has also revealed the possibilities that adults and children have in terms of digital competences.
On the other hand, talking about values today is more necessary than ever. If we transfer these values to the world of education, we understand education in values as the formation of responsible, tolerant, autonomous, self-esteemed people, etc.
This type of education is increasingly present in primary and secondary school curricula, but it is not present in the curriculum of Higher Vocational Training Degrees related to the learning of new technologies.
This work aims to reflect on the need for a basis in education in values in order to be able to make responsible and correct use of them within the digital environment. For this reason, a didactic proposal is presented for students of Higher Level Vocational Training in Marketing and Advertising, which will consist of the development of a guide of practical bones aimed at secondary school students to learn how to make responsible use of social networks and the energies used in the digital environment.
It has often been thought that the fact of having been born in the digital era wrapped in technological devices makes it precisely a digital world, but as some authors such as (Lázaro, 2020) argue, digital worlds have not been made to wait, but have come to this world to learn and as possibly the greatest architect in the world, Norman Foster, stated: "I never stopped learning".
Digital skills, ciberbullying, education in vàlues, collaborative work, gamification.
Índex
1 INTRODUCCIÓ ... 5
2 JUSTIFICACIÓ... 9
3 OBJECTIUS DEL TREBALL ... 11
4 MARC TEÒRIC... 12
4.1 EDUCACIÓ MEDIÀTICA ... 12
4.2 EDUCOMUNICACIÓ I EDUCACIÓ EXPANDIDA ... 15
4.3 EDUCACIÓ EN VALORS.MARC LEGAL ... 19
4.4 EDUCACIÓ 2.0 I EDUCACIÓ 3.0 ... 23
4.5 DRETS I DEURES DIGITALS ... 26
4.6 ELS NADIUS DIGITALS NO NEIXEN, ES FAN ... 27
4.7 LA CONSTRUCCIÓ D’UNA IDENTITAT DIGITAL ... 29
4.8 XARXES SOCIALS.ADDICCIÓ O APRENENTATGE? ... 32
5 DESENVOLUPAMENT DE LA PROPOSTA ... 34
5.1 INTRODUCCIÓ I CONTEXTUALITZACIÓ ... 34
5.2 CURRÍCULUM TRACTAT ... 36
5.3 METODOLOGIA ... 37
5.4 SEQÜENCIACIÓ ... 39
5.5 AVALUACIÓ ... 46
5.6 PLA DE MILLORA ... 48
6 CONCLUSIONS ... 49
7 REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES ... 51
8 ANNEXOS ... 61
1 Introducció
A Espanya, l’edat mínima per accedir a les xarxes socials és de 14 anys. Si tenim en compte la pandèmia de la COVID-19 durant els anys 2020 - 2021, cal destacar que aquesta ha provocat que les xifres d’ús de les xarxes socials s’hagin incrementat considerablement - els joves utilitzen un 170% més les xarxes socials des del confinament (ABC, 2021), comparant amb dades de principi de l’any 2019.1 Un fet que segueix incrementant les opinions negatives sobre l’ús de les xarxes socials, quan el que s’hauria d’incrementar són les oportunitats que aquestes poden generar dins el sistema educatiu.
Per altra banda, la pandèmia de la COVID-19 ha tingut un impacte significatiu en el funcionament diari dels més joves. Les escoles i els espais públics s'han tancat durant llargs períodes, i la distància física s'ha imposat, però no la virtual, que s’ha vist incrementada, amb el temps dedicat a les xarxes socials, pels menors espanyols d'entre quatre i quinze anys, la qual ha crescut dels 37 minuts diaris al gener de 2019, als 83 minuts al dia el mes de febrer d'enguany. (Informe Qustodio)
Un fet que, dia a dia, deixa palès el creixement i la necessitat sobre l’ús que els adolescents fan de les noves tecnologies, i més encara, si tenim en compte que són un canal molt important per avançar en el seu aprenentatge, com a una eina vital de futur a la seva vida personal i professional. Però, l’ús incorrecte de les mateixes i el desconeixement, pot provocar a la nostra societat via lliure cap al bullying, ciberbullying i altres conductes delictives. Són molts els casos que l’opinió pública coneix a través dels mitjans de comunicació i insuficients les
1Estudi realitzat per Qustodio, en el qual han participat 60.000 famílies d'Espanya, el Regne Unit i els Estats Units. (Informe anual de Qustodio sobre els hàbits digitals dels infants).
mesures establertes per l’administració, ja que, malauradament com es pot observar dins la societat, no s’erradica aquesta problemàtica.
Si ajuntem les xarxes socials i el bullying - un dels temes que m’han despert més interès d’investigació en l’àmbit de l’educació secundària a l’assignatura del Màster del Professorat “L’Alumnat de Secundària: Aprenentatge i desenvolupament de la Personalitat” – apareix el que es denomina ciberbullying.
Aquest és un tipus de violència que pateix 1 de cada 10 nins i nines al nostre país i que solen ser, adolescents d’entre 12 i 17 anys, i en la seva major part, dones.
(Save the children, 2016).
Segons l’estudi que va elaborar l’associació Save the children ‘Yo a eso no juego’, l’any 2016 les Illes Balears es situaven a la tercera posició – només per davall de Melilla i Andalusia – al gràfic de percentatge de nins i nines víctimes de bullying i cyberbullying amb un 4,1%. Unes xifres que s’han reduït al curs 2019-2020 a Balears - segons les darreres xifres que va presentar la Conselleria d’Educació i Formació Professional - i que situen a Balears amb una davallada del 45,9%
d’assetjament escolar. (Última Hora, 2021). Segons es reflecteix a l’informe de la conselleria, aquestes xifres tenen a veure amb la creació d’iniciatives als centres escolars que inclouen: actes amb perspectiva de gènere, activitats dirigides a donar visibilitat a les dones com a referents i a campanyes de sensibilitat educativa.
Un fet que pot deixar entreveure que si l’administració dóna suport a iniciatives dirigides a conscienciar i a afavorir l’aprenentatge de l’ús correcte i responsable dels mitjans socials en les noves generacions, els resultats poden canviar, però s’ha de fer. Sense cap dubte, la violència entre iguals és una situació que danya el present dels nins i fa perillar el futur d’aquests.
Al llarg d’aquest TFM analitzaré com, encara que és cert que el ciberbullying al període escolar es pot convertir en un amplificador del bullying presencial, l’ús correcte i segur de les xarxes socials basat en una educació en valors, podria disminuir els alts nivells que té aquesta problemàtica social.
De cada vegada més, es posa de manifest que les xarxes socials són perilloses, però en aquesta primera introducció m’agradaria poder exposar que el que en realitat manca en aquesta problemàtica educativa, social i familiar és coneixement, noves fórmules educatives, pensament crític i un ús correcte del món digital, tot això derivat d’una manca d’educació en valors. A més, el que vull posar damunt la taula és que aquesta és una problemàtica que, no només, afecta els alumnes sinó a docents i a les famílies, ja que, en molts de casos, no som conscients, del que com a docents i pares feim i que pot tenir una continuïtat a la vida dels nostres fills, com per exemple el sharenting.2
És evident que és molt complicat dur el discurs de la responsabilitat i el bon ús a la pràctica, però el que s’ha de canviar és el pensament de no admetre que el que manca és aprenentatge. Quants de pares i docents es preocupen per ensenyar a utilitzar les xarxes socials als seus fills? Aquesta hauria de ser la pregunta i no donar per fet que haver nascut en època digital i ser nadius digitals fa que sàpiguen utilitzar les xarxes socials.
Tal com es recull a l’estudi ‘Dissociació entre les experiències negatives i la percepció de risc de les xarxes socials en adolescents’ (De-Frutos-Torres i Marcos-Santos, 2006): “La ràpida incorporació d’Internet i les xarxes socials per part dels nins i nines pot ser una font d’oportunitat per a ells (Livingstone, 2011;
Garmendia-Larragaña et al.,2011; Padilla et al., 2015), al mateix temps que
2 Normalment s'usa per a referir-se als pares que publiquen el que els succeeix als seus fills en les xarxes socials
genera desconfiança i preocupació entre pares, educadors i la societat en general. L’ús excessiu d’Internet, el contacte amb desconeguts, l’assetjament o l’accés a continguts violents, racistes o sexuals són riscs als quals segons quins perfils són més vulnerables. (Sánchez-Martínez; Otero-Puime, 2010;
Garmendia-*Larrañaga et al., 2011; Livingstone et al., 2011). Dins de les xarxes socials, el cyberbullying és el risc més freqüent”.
3Segons dades que recull la nota de premsa de l’Institut Nacional d’Estadística (2020), els nins comencen a utilitzar Internet de forma regular als 7 anys. Quan tenen 10 anys, 1 de cada 4 té telèfon mòbil. Amb 13 anys el 84% ja té mòbil.
Aquestes xifres són les que han de fer veure que el que es necessiten són famílies cibersegures. Per això, existeixen de cada vegada més eines de control parental com: Locategy, Screen Time, Family Link, Securekids, entre d’altres.
El pensament crític en família és un dels valors que s’han de fomentar més.
Utilitzar Internet de forma crítica identificant possibles riscos i actuant amb sentit comú és un dels valors que de cada vegada més manca a la nostra societat.
Analitzar els continguts a la xarxa, sigui en família o per part dels docents, cobra també un valor fonamental. Alguns exemples: identificar i ensenyar-los què són fake news o desinformació, cercar continguts a la xarxa positius i de qualitat o utilitzar jocs i aplicacions amb sentit comú. En resum, hem de cercar fomentar l’amistat entre la pantalla i les xarxes socials amb els adolescents.
La clau per crear aquesta confiança entre les xarxes socials i l’alumne passa per la creació de continguts didàctics, creatius, divertits i que ens mostrin com accedir a les xarxes socials i com es poden sumar a l’aprenentatge. Per part dels docents,
3 Institut Nacional d’Estadística (2020). Enquesta sobre Equipament i Ús de Tecnologies d'Informació i Comunicació en les Llars. https://www.ine.es/prensa/tich_2020.pdf.
s’ha de crear un projecte educatiu que acompanyi en aquest camí cap a la formació constant de l’univers en línia.
Venim de models educatius tradicionals basats en classes magistrals i en una manca d’interès i preocupació pel que les noves tecnologies poden fer avançar a l’aprenentatge de les noves generacions. Malauradament, ha quedat plasmat de forma ben evident després d’aquesta pandèmia.
Hem de començar a aplicar les metodologies basades en la innovació i en els canals comunicatius on es troben les noves generacions. Ja tot no ocorre dins l’aula i hem de poder cercar aquells formats per seguir apostant per l’únic objectiu:
la creació de joves amb esperit crític, independent, amb valors i amb competències digitals.
La investigació sobre aquesta mateixa temàtica va tenir el seu primer estudi al treball final d’aprofundiment que vaig realitzar cursant l’assignatura del Màster del Professorat “L’Alumnat de Secundària: Aprenentatge i desenvolupament de la Personalitat”. Amb l’ajuda del professor, Dr. Albert Flexas Oliver vaig desenvolupar el treball: ‘Ús responsable i positiu de xarxes socials en adolescents, famílies i docents”, una base teòrica amb diversos continguts propis que m’han servit per aquest Treball Final de Màster.
2 Justificació
El passat 24 de novembre de 2020, Mallorca s’aixecava amb la notícia que una adolescent, amb només 13 anys, es va tirar per la balconada després de patir bullying, i va morir. (Diario de Mallorca, 2020). Titulars com aquest, desgraciadament hem de llegir sovint a molts de diaris. Ens podem demanar a on resideix el problema, i en aquest punt és on vull justificar la realització del meu TFM al voltant d’aquesta problemàtica.
Per una banda, vivim a una època on la crisi de valors s’ha convertit en un tema primordial dins el món de l’educació. Per l’altra banda, el desconeixement que es té de l’entorn en línia i la creació d’identitats digitals a la xarxa basades en conductes que promouen el ciberbullying, el sharenting, el happy slapping, el grooming o el sexting, no són res més que conductes delictives nascudes d’una mancança d’educació en valors. Amb aquest TFM vull defensar que l’existència de les xarxes socials no fa que siguin les culpables d’aquestes conductes delictives, sinó que el problema d’aquestes conductes radica en una mancança d’educació en valors i en el desconeixement durant el procés de creació d’una identitat digital - sobretot durant l’adolescència - de valors com la tolerància, el respecte, l’empatia, la solidaritat, etc.
Aquest procés és el que crea a les noves generacions, els fa assolir competències digitals i els fa ser individus amb esperit crític, connectats, participatius i prosumidors d’una educació mediàtica que malauradament encara no ha arribat a posicionar-se dins el sistema educatiu de les Illes Balears.
Fent el Màster Universitari de Formació del Professorat de la Universitat de les Illes Balears m’ha cridat l’atenció que en aquest màster, i en els plans d’estudis del Grau d’Educació Infantil i del Grau d’Educació Primària - de la mateixa universitat - es reflecteix una absència bastant significativa quant a assignatures relacionades amb l’estudi de les noves tecnologies i amb l’educació mediàtica. Però el que resulta més significatiu encara és la no actualització dels currículums de Graus Superiors de Formació Professional com el de Màrqueting i Publicitat, i el d’Allotjaments Turístics que mantenen competències i continguts que res tenen a veure amb l’actualitat. Per aquest motiu, la meva proposta didàctica consistirà a posar en marxa un manual de bones pràctiques per aprendre l’ús correcte i responsable de les eines digitals per alumnes de secundària. Un manual realitzat per l’alumnat de Formació Professional del Grau
Superior de Màrqueting i Publicitat. Per donar suport a la meva defensa centrada en el bon ús de les xarxes socials a partir de l’educació en valors, la meva proposta didàctica també inclourà una activitat de gamificació per conèixer els valors a través del joc.
En resum, l’objectiu d’aquest treball és involucrar a l’alumnat que es prepara per dedicar-se al màrqueting, a posar en marxa un manual que ajudi a reivindicar la importància d’aprendre a utilitzar les xarxes socials a les noves generacions, perquè ben igual que aprenem a conduir, hem d’aprendre a utilitzar aquestes eines digitals. Un manual que haurà d’anar reforçat per un joc basat en l’educació en valors que suposa la base de l’educació dels infants per poder fer un bon ús de les noves tecnologies.
3 Objectius del treball
L’objectiu principal d’aquest treball és poder aplicar en un futur aquesta proposta didàctica que vol defensar la necessitat d’actualitzar i revisar els continguts i les competències del currículum del Grau Superior de Formació Professional de Màrqueting i Publicitat, en concret, a la unitat de treball relacionada amb les xarxes socials i eines digitals. A més, es vol demostrar que si es potencia l’educació en valors en els alumnes d’aquest curs, es pot aprendre un ús correcte i responsable de les xarxes socials.
Aquesta proposta té la base en la creació d’un manual de bones pràctiques per part d’aquest alumnat de formació professional perquè els alumnes de secundària aprenguin a fer un ús responsable de les xarxes socials i de les eines que trobem a l’entorn digital. D’aquesta manera es vol contribuir a motivar i fer un ús correcte per ajudar a reduir l’increment, que de cada vegada més, està experimentant el
bullying i el cyberbullying. Aquest objectiu general es veurà complet amb una sèrie d’objectius específics que són:
- Valorar els beneficis que les xarxes socials poden aportar a l’aprenentatge, com a estratègia d’ensenyament i a les relacions personals i professionals de les noves generacions.
- Defensar la idea que els nadius digitals no neixen, sinó que es fan i per això hem d’aprendre l’ús de les xarxes socials ben igual que s’aprèn a cuinar, conduir, etc.
- Motivar i potenciar l’esperit crític i la creació de la identitat digital a partir de metodologies innovadores adaptades a l’alumnat com el treball col·laboratiu i la gamificació.
4 Marc Teòric
4.1 Educació mediàtica
“Els mitjans de comunicació i l'educació estan vinculats des del mateix moment en què els mitjans van ocupar un lloc important en la transmissió d'informació i coneixements, tasca fins al moment reservada a l'escola, la família i altres institucions socials”.
(De Fontcuberta, 2001)
La població viu immersa a una societat denominada “de la comunicació”, “de les pantalles”, “de la informació”. Tot això, exigeix a la ciutadania estar en constant actualització i revisió de les competències que permeten desenvolupar-se
aprofitant aquesta informació però intentant no saturar-se i mantenir l’equilibri davant els mitjans de comunicació.
Tal com indiquen Sánchez i Sandoval (2012): “S'està produint una projecció del concepte d'educació mediàtica, que va més enllà del món de la educomunicació, arribant a incorporar valors humans en relació amb l'entorn, abastant temes com l'ecologia, els drets humans; la defensa de l'autonomia individual basada en el pensament crític; la llibertat per a preguntar i el dret a la informació; el valor constructiu de l'obertura i el diàleg participatiu; el foment de la creativitat i la innovació com a recurs bàsic per a la solució de problemes; la democràcia comunicativa que hauria de fomentar la democràcia política; i el valor de la comprensió i el respecte per la diversitat cultural i el diàleg entre les cultures (Pérez Tornero i Varis, 2010)”.
L’educació mediàtica és responsabilitat de la societat, de l’escola perquè imparteix l’educació en mitjans; de la família que s’ha d’involucrar en el procés; i dels mateixos mitjans de comunicació. Un fet que s'assembla molt al que succeeix amb les noves tecnologies, ben igual, és responsabilitat d’aquests tres grups.
Aquest fet provoca que com bé apunta (García Ruiz, 2013), l’educació mediàtica suposi un complement en la formació integral dels ciutadans, i aquestes implicacions facilitaran la inclusió social i digital davant la societat actual, de forma que faciliti una formació integral, tant en competències digitals, com en competències socials i ciutadanes.
Tot això produeix un repte per a la comunitat educativa, ja que, el professorat s’ha d’actualitzar constantment, ben igual que succeeix amb l’entorn digital i les xarxes socials. Però no només això, sinó també dels mètodes a utilitzar a les aules, i sobretot dels mitjans i recursos a emprar davant un nou tipus d'estudiant,
amb nous interessos, actituds, habilitats i amb un gran interès per les xarxes socials (Bernal i Angulo, 2013; Colás, González i de Pablos, 2013; Murs, Aragó i Busts, 2013; Sandoval i Aguaded, 2013). Però principalment suposa el repte d'identificar quines són les competències que el ciutadà d'aquesta societat tecnològica necessita adquirir per a garantir el desenvolupament de totes les seves possibilitats, compromisos i actuacions.
Tal com citen els autors García Ruíz, R., Sandoval, Y., & de Cos Ahumada, C.
(2013) al seu llibre: “La educación mediática en la formación profesional.
Propuesta de inclusión”, s'entén com a competència: “Una combinació de coneixements, capacitats i actituds necessàries per a un determinat context”.
“Heretat del món laboral, la competència s'incorpora a l'espai educatiu i en relacionar-se amb els mitjans de comunicació apareix el concepte de competència mediàtica, que s'acull per recomanació de l'Eurocambra en el 2006 i reemplaça el que s'anomenava educació en mitjans”. (Aguaded, 2016, p. 26).
Els mateixos autors citen a Frau-*Miegs i Torrent (2009) i assenyalen que una competència mediàtica es compon de sis ‘C’: “comprensió, capacitat crítica, creativitat, consum, ciutadania i comunicació intercultural.
Existeixen altres definicions sobre el grau de competència de la ciutadania a Espanya, desenvolupada a una recerca feta entre els anys 2009 i 2010 que exposa la competència mediàtica com: “la capacitat per a interpretar missatges audiovisuals de manera reflexiva i crítica i per a expressar-se a través de l'audiovisual amb uns mínims de correcció i de creativitat” (García Ruíz, R., Sandoval, Y., & de Cos Ahumada, C., 2013, p.82).
Si es té en compte que la competència mediàtica inclou de manera transversal la competència comunicativa, present en tot procés social i la competència tecnològica, des de la seva visió instrumental, resulta una forma integral
d'assumir el fenomen, de tal manera que es consideri al futur professional des de les seves capacitats de selecció, interpretació, producció i socialització de sentit, dels missatges que circulen pels diferents mitjans de comunicació.
Per la seva banda, la Comissió Europea va presentar la Recomanació 2009/625/CE, “Alfabetització mediàtica en l'entorn digital”, en la qual instava els països a introduir ensenyaments referits als mitjans de comunicació (Directiva 2010/13/UE). Era la primera vegada que s'explicitava “la necessitat d'incorporar el desenvolupament de les capacitats creatives i crítiques dels ciutadans davant els mitjans”. La UNESCO, seguint la Declaració Grünwald (1982), la Declaració d'Alexandria (2005) i l'Agenda de París (2007), va publicar l’any 2011 el
“Currículum per a Professors sobre Alfabetització Mediàtica i Informacional”. En ell s’establia un marc per al desenvolupament de la competència mediàtica en el context educatiu. També apuntaven en aquesta línia “European Framework for the Digital Competence of Educators (DigCompEdu) (Comissió Europea, 2017)”, i el Marc Comú de Competència Digital Docent (INTEF, 2017). En tots dos documents es constatava la necessitat de formar educadors en competències digitals. (InfoLibre, 2021)
4.2 Educomunicació i educació expandida
Les disciplines comunicació i educació són termes que encaixen junts i no podem parlar d’ells com fets aïllats (Martínez-Salanova, 2011).
La comunicació capacita a les persones per ser grans comunicadors, una de les habilitats personals que cal tenir si es vol destacar dins el món de la docència, però també per saber transmetre a l’alumnat les tècniques i les eines necessàries per poder projectar la seva independència alhora d’opinar i tenir el seu propi judici de valor sobre qualsevol temàtica. Tal com recull un dels defensors de la
educomunicació i de promoure el pensament crític: «(...) tindrà per objectiu fonamental el de potenciar als educands com a emissors, oferint-los possibilitats, estímuls i capacitació per a l'autogeneració de missatges. La seva principal funció serà, llavors, la de proveir als grups educands de canals i fluxos de comunicació – xarxes d'interlocutors, pròxims o distants – per a l'intercanvi de tals missatges.
Al mateix temps, continuarà complint la seva funció de proveïdora de materials de suport; però concebuts ja no com a mers transmissors-informadors sinó com a generadors de diàleg, destinats a activar l'anàlisi, la discussió i la participació dels educands i no a substituir-les» (Kaplún, 1998, p. 244).
El concepte educomunicació neix a Llatinoamèrica fa més de 40 anys amb la finalitat del fet que les persones caminin cap a una independència expressiva i tenir una veu crítica davant el monopoli mediàtic dels mitjans de comunicació. Tot això, ha donat lloc a la societat del coneixement.
Actualment, tothom pot compartir informació i cercar-la a través d’Internet. Els usuaris poden comentar i aprendre a les diferents plataformes digitals a qualsevol lloc i en qualsevol moment.
És cert, que es xerra molt dels punts positius i negatius de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC). La revolució de les audiències i l’evolució tecnològica, en les darreres dècades, han deixat palès un escenari on ens podem expressar, compartir informacions, comunicar-nos amb els altres i formar una impressió de la realitat diferent de la que ens envolta.
Avui dia, la cultura és participativa i qualsevol usuari a la xarxa pot comentar, aportar i aprendre dels altres a fòrums, en qualsevol moment i a qualsevol lloc.
És el que autors com Juan Freire descriuen com educació expandida: “Les experiències que ens ofereixen els espais públics, les comunitats d'interès, l'oci, Internet i les oportunitats gairebé il·limitades de comunicació, obren un univers
de possibilitats educatives que haurien de ser reconegudes com a tals i considerades en els dissenys curriculars i els programes educatius”. (Freire, J.
2012, p. 69).
Aquesta educació expandida inclou videotutorials a YouTube, idees, missatges, opinions en xarxes socials, comunitats virtuals per aprendre i cursos en línia. Les persones ara cream continguts, compartim i consumim coneixement i això forma part d’un ecosistema comunicatiu en el qual la interactivitat de l’usuari és la clau.
Davant el sobreexcés i gran abundància de continguts, hem de tenir una opinió crítica per saber què volem aprendre, com, amb qui i per a què, i hem d’aprendre a utilitzar aquells mitjans socials digitals que ens ho permeten.
Així Freire exposa al seu llibre algunes de les conclusions que es varen donar al projecte Digital Youth de la Fundació MacArthur, en paraules seves: “Com concloïa l'any passat el projecte Digital Youth finançat per la Fundació MacArthur (Ito et al., 2009), els joves aprenen socialitzant-se en les seves xarxes físiques i digitals, i el repte més gran de l'educació en el segle XXI és formar a aquests joves perquè siguin capaços que aquestes experiències es tradueixin en educació”.
“La societat s'enfronta en aquest moment a un dilema que podem il·lustrar amb dues alternatives: continuar absent dels processos d'educació informal on es produeix avui ja una bona part de l'aprenentatge dels nostres joves, o per contra assumir aquesta realitat i aprofitar moltes de les experiències que habitualment no es consideren com a part de l'educació transformant-les en processos d'aprenentatge integrals de primer nivell. Per tant, les institucions educatives juguen i podrien jugar en el futur un paper important, però diferent al que han desenvolupat en el passat”. (Freire, J. 2012, p. 72).
Des del punt de vista de la comunicació, l’educació cobra avui dia una gran importància. Han hagut iniciatives polítiques per tal de dotar a centres escolars de noves infraestructures tecnològiques i per a ensenyar a l’alumnat a utilitzar aquestes infraestructures. Malgrat això, manca una formació que ajudi a l’ús de manera responsable d’aquests nous mitjans socials per tal d’interpretar els missatges de forma crítica.
Les noves generacions viuen el seu dia a dia aprenent com funciona un nou smartphone, com es configuren les opcions i com interactuar amb les diferents aplicacions, però, manca l’aprenentatge per saber comunicar de manera comprensible, entenedora i eficaç mitjançant el dispositiu: interpretar els missatges entrants, triar i gestionar les xarxes per a cooperar amb l'entorn i desenvolupar un judici crític que permeti tenir autonomia i poder en forma de coneixement per a continuar aprenent al llarg de tota la vida sense dependències externes.
Ara per ara, el repte educatiu no recau en si es sap gravar i editar un vídeo, sinó a saber utilitzar la narrativa audiovisual com a vehicle expressiu que permeti a l'emissor/receptor ser part activa del debat participatiu interconnectat. Això és el que proposa l’educomunicació, dissenyar escenaris d’aprenentatge actiu en els quals les narratives i tecnologies audiovisuals no siguin una finalitat en si mateixes sinó els instruments de participació cooperativa que demanden les noves generacions de prosumidors.
Aquest concepte ideat l’any 1980 per Alvin Toffler al seu llibre “La Tercera Ola”
va combinar les paraules consumidor i productor. Ell definia el prosumidor com a consumidor que participa en el procés productiu dels mateixos béns o serveis comprats per ell mateix. Un fet que reforça l’actual situació que els joves i adolescents volen fer quan es volen convertir en YouTubers, Instagramers, etc.
Segons aquesta teoria, aquests joves es converteixen en prosumidors que ajuden a empreses i marques a consumir i produir el producte ideal per llançar al mercat.
Aquests joves viuen ‘enganxats’ a les noves tecnologies però molts d’ells generant continguts de valor.
“Des de la teoria dels usos i gratificacions (Ruggiero, 2000) es planteja que la cerca d'informació, l'entreteniment i la interacció social són les principals motivacions per a l'ús dels mitjans interactius, que es converteixen en fonts de gratificació immediata, particularment entre els joves (Valkenburg; Soeters, 2001; Bons-*Raacke; Raacke, 2008; Dunne; Lawlor; Rowley, 2010)”. (De- Frutos-Torres i Marcos-Santos, 2006).
Un fet aquí que ens indica els punts neuràlgics cap a on es dirigeix l’interès de l’alumnat a l’entorn digital, com volen consumir i a quines plataformes es troben.
4.3 Educació en valors. Marc legal
“No és difícil prendre decisions quan saps quins són els teus valors”.
- Roy Disney-
Existeixen diferents punts de vista sobre l’educació en valors, però algunes de les preguntes que s’extreuen situen interrogants com: “Què són els valors?, Quina relació existeix entre l’educació en valors i el projecte educatiu?. Aquestes preocupacions acompanyen el món, avui dia, a l’Educació Infantil Primària, Secundària, però passa molt per damunt a la Formació Professional.
Algunes persones viuen afirmant que ens trobem a una societat sense valors, altres que han aparegut nous valors segons l’actual situació econòmica i cultural,
i altres pensen que el problema existeix en la multivarietat de valors. Malgrat tot això, és cert que existeixen qüestions no resoltes al voltant d’aquest tema.
La pregunta: Què són els valors?, ha estat objecte de reflexió i polèmica per diferents filòsofs rellevants fins a l’actualitat.
Els valors: “Són guies i principis de conducta que donen sentit a la vida cap a l'autorealització, el progrés i el redimensionament humà” (García, 1996).
Alguns autors com (D’Angelo, 1996, p. 4) exposen que: “L'educació ha de preparar a l'individu per a l'assoliment a cada moment de l'autorealització entesa aquesta com: l'orientació de la personalitat que es dirigeix al desenvolupament de les potencialitats, a la realització de valors i interessos fonamentals de l'individu en l'activitat social”.
Educar en valors s’entén com el procés de contribuir en la funció integradora de les persones mitjançant la valoració de les contradiccions de la motivació, interessos, etc. Els valors no s’ensenyen i aprenen de la mateixa manera que els coneixements i habilitats, a més l'educand és clau en el procés, qui ha d’assumir la influència a partir de la seva cultura i voler fer el canvi. Un fet que fa que s’hagin de conèixer les característiques de l’alumnat quant a interessos, motivacions, coneixements i actituds.
Si ens remuntem a la història, els anys 70 es va produir una crisi del sistema de valors que va portar als països més avançats del món occidental a plantejar la necessitat d’un programa específic d’educació en valors. Va ser un programa que cada país el va abordar segons les circumstàncies polítiques, històriques i culturals del moment. A Espanya, a una època de transició democràtica, es va establir a l’Educació General Bàsica (EGB) l’assignatura d’Educació per a la Convivència amb la intenció de transmetre a l’alumnat nocions bàsiques sobre
drets i llibertats fonamentals, però sense fer menció al caràcter transversal. Just després, l’any 1990 va arribar la Llei orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE) amb una proposta educativa en valors que els dividia en continguts actitudinals i transversals. En aquestes noves propostes d’educació en valors existeix una tendència general a prescindir dels grans valors antropològics i a considerar aquells que garanteixen una convivència democràtica com la llibertat, la tolerància, el respecte mutu, la solidaritat i la participació responsable. L’escola ha d’estar al costat d’aquests valors i els ha d’incloure en el seu ensenyament i admetre a debat amb l’alumnat les conseqüències socials i individuals de triar uns valors o uns altres (Quintana Cabanas, 1998).
La Llei orgànica d’Educació (LOE) de 2006 va incloure una nova assignatura obligatòria: “Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans” i va suposar més un debat polític que no educatiu. Va ser la LOMCE, aprovada l’any 2013 que va substituir aquesta assignatura per les assignatures ‘Valors socials i cívics’
(Primària) i ‘Valors ètics’ (Secundària) com a justificació de tornar a tractar l’educació en valors de forma transversal.
Si tenim en compte el marc legal actual de l’educació en valors segons la nova llei educativa a primària i secundària: “Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre,4 per la qual es modifica la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig5, d'Educació”, l’educació en valors queda reflectida ben igual que a la llei anterior però estableix que l’assignatura ‘Educació en valors cívics i ètics’ haurà de cursar-se al tercer cicle de l’Educació Primària i a un dels cursos de l’Educació Secundària Obligatòria.
4 https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2020-17264
5 https://www.boe.es/eli/es/lo/2006/05/03/2/con
Tot i que la llei no defineix un article específic d’educació en valors, es regeix per un principi pedagògic i es regula als següents articles:
Article 18. Organització.
... “i s'afegeix en el tercer cicle una àrea d'Educació en Valors cívics i ètics, en la qual es prestarà especial atenció al coneixement i respecte dels Drets Humans i de la Infància, als recollits en la Constitució espanyola, a l'educació per al desenvolupament sostenible i la ciutadania mundial, a la funció social dels impostos i la justícia fiscal, a la igualtat de dones i homes i al valor del respecte a la diversitat, fomentant l'esperit crític, la cultura de pau i no violència i el respecte per l'entorn i els animals”.
... Article 19. Principis pedagògics” i l’Article 25. Organització del quart curs de l'Educació Secundària Obligatòria.
“En algun curs de l'etapa tots els alumnes i alumnes cursaran la matèria d'Educació en Valors cívics i ètics. En aquesta matèria, que prestarà especial atenció a la reflexió ètica, s'inclouran continguts referits al coneixement i respecte dels Drets Humans i de la Infància, als recollits en la Constitució espanyola, a l'educació per al desenvolupament sostenible i la ciutadania mundial, a la igualtat de dones i homes, al valor del respecte a la diversitat i al paper social dels impostos i la justícia fiscal, fomentant l'esperit crític i la cultura de pau i no-violència”.
L’educació en valors dins el projecte educatiu manté el mateix text a la nova llei, però canvia d’article, passant de l’Article 121. Projecte educatiu, a l’Article 110.
Accessibilitat, sostenibilitat i relacions amb l'entorn.
Des del punt de vista teòric i estratègic, l'educació en valors a la LOMCE és present en diferents nivells de concreció com: el preàmbul de la llei, les competències clau socials i cíviques, en els estàndards d’aprenentatge avaluables, en l’assignatura de Valors Socials i Cívics, en l’assignatura de Religió (Amb la nova llei, aquesta assignatura serà de caràcter voluntari per a l’alumnat).
4.4 Educació 2.0 i Educació 3.0
Des de fa anys les noves tecnologies estan provocant canvis en tots els àmbits a la nostra societat. Són moltes les preguntes que diferents autors es fan referent al que ha d’estudiar l’alumnat i ha d’aprendre a un món de cada dia més caracteritzat per les xarxes comunicatives i la informació, així com, per les noves formes d’entreteniment (YouTube, xarxes socials, videojocs, etc).
Si parlem d’educació 2.0 és evident que aquest model ha d’anar en línia amb l’ús dels mitjans digitals i requereix la readaptació del rol del docent i de l’alumne, del model comunicatiu, de la teoria de l’aprenentatge, de la introducció d’Internet a l’escola, dels recursos didàctics i de les eines 2.0 i del seu ús per a millorar la inclusió de l’alumnat amb necessitats específiques.
Si parlem d’educació 2.0 les relacions entre el docent i l’alumnat canvien sistemàticament i passen de ser unidireccionals i jeràrquiques a ser bidireccionals i horitzontals. Estam parlant que el docent és un mediador del procés educatiu a on intervenen diferents agents com la família, els mitjans de comunicació, la societat i les múltiples pantalles. Això provoca el constant reciclatge del cos docent per assolir competències bàsiques pel nou context educatiu com són:
l’aprenentatge col·laboratiu, llenguatges multimèdia, nous mitjans i interactivitat.
A més, recuperem el model comunicatiu en el qual l’emissor i receptor són participants actius a l’acte comunicatiu i es produeix un intercanvi de papers. Un fet que va avançar l’autor Antoine Vallet a la dècada dels 50, exposant el concepte
“Llenguatge Total”, i Cloutier a la dècada dels 70 quan xerrava dels emirecs - emissors i receptors al mateix temps-. Són molts els autors que han anat desenvolupant la teoria de la interactivitat i la participació entre l’alumnat i el docent, al llarg de la història: Montessori, Freinet, Freire, etc”.
Alguns crítics positius com Putman, Carnoy, Zuckeverg, Negroponte, Brown, Castells mantenen que s’està configurant una nova estructura social, una societat que permet la interconnexió de comunitats virtuals com a xarxes interpersonals que proporcionen sociabilitat, suport, informació, sentiment de pertinença i una identitat social. Per dur a terme tot això, s’ha d’aprendre el nou llenguatge de pantalla. Tot això, ens situa en una Educació 2.0 que ha de centrar la seva essència a preparar a l’alumnat no sols per a llegir i escriure en plataformes multimèdia sinó a preparar-los per a un entorn connectat i per a interactuar.
De cada vegada més, el procés d’ensenyament-aprenentatge té més presència al món educatiu i als nous formats d’ensenyament a l’era digital, tal com planteja George Siemens (2006) a la Teoria del Conectivisme, que esposa com els individus poden establir altres formes d’aprenentatge i produir coneixements en el context d’Internet i les xarxes socials. Com assenyala aquest autor: “La presa de decisions és, en si mateixa, un procés d’aprenentatge. L’acte de triar que aprendre i el significat de la informació que es rep, és vist a través de la mirada d’una realitat canviant. Una decisió correcta avui, pot ser equivocada demà degut a les alteracions de l’entorn informatiu que afecta la decisió”. (Siemens, 2007, p.7).
La recerca de noves metodologies on fer servir la tecnologia és una de les metes que molts acadèmics i professors cerquen per tal d’acostar-se encara més a l’alumnat i facilitar el seu aprenentatge. Així ho defensa la professora Susan Wirsing: “La tecnologia ha d'estar integrada en el marc curricular. La tecnologia no ha de ser el currículum, però pot ser usada per a abordar les peces d'aquest, aportant un entorn conceptual on els alumnes puguin pensar en profunditat sobre els continguts del tema. Més que permetre que la tecnologia porti una unitat d'aprenentatge per un camí desconnectat dels objectius del currículum, els
docents han de buscar aquelles condicions on la tecnologia pugui potenciar la comprensió en els alumnes” (Wirsing, 2002).
Ara bé, si parlem d’Educació 3.0 són molts els autors que defensen la importància d’anar actualitzant els currículums, sobretot en matèries que tenen a veure amb les noves tecnologies. Tal com assenyala a les seves conclusions (Méndez, 2012, p. 20) al text: “Mundos Cambiantes: La Tecnología y la Educación 3.0”:
“Els currículums han d'estar en permanent revisió i elaboració, donades les repercussions que sobre el contingut dels aprenentatges i les didàctiques per a ensenyar, l'ús de les noves tecnologies generen sobre l'escola. L'abundància de continguts i l'excés d'informació i la necessitat de la seva selecció i filtrat fan imprescindible ajustar els currículums i les pràctiques dels docents, així com construir nous entorns per a l'aprenentatge”.
Per altra banda, l’autor (Méndez, 2012, p. 15) també fa una defensa de l’ús dels mitjans socials i de les oportunitats que aquests tenen per promoure aprenentatges col·laboratius. Compartir, interactuar, aprendre els uns dels altres són similituds que tant les xarxes socials com el treball col·laboratiu comparteixen i persegueixen com a objectius finals. En paraules de Méndez: “Els mitjans socials o les xarxes socials s’han de considerar com a entorns de treball i aprenentatges en col·laboració. Imaginem Facebook, Twitter, Youtube, el Lindkln, Google, Skype, etc., sent usat pels alumnes i mestres per a treballar en els seus “homeworks” (tasques a casa) o com diuen els teòrics “shariando” (la teoria de la xarxa neuronal i el treball compartit per l’autor Isaac Mao, 2011)”.
Si tenim en compte una altra de les cites d’aquest autor, es fa referència a la importància de l’aprenentatge col·laboratiu i de l’aprenentatge mitjançant el joc.
Com podem llegir al següent paràgraf, defensa la producció de jocs per a l’ensenyament de continguts que generin un avanç en el coneixement:
“Aprenentatges col·laboratius basats en jocs d'interacció. Malgrat l'increment dels jocs en xarxa, tan debò poguessin les companyies dedicades a la producció de programari educatiu, produir a través de qualsevol estratègia didàctica nous jocs per a l'ensenyament de continguts útils i rendibles al desenvolupament del coneixement”.
4.5 Drets i deures digitals
L’autora del llibre “Redes sociales y menores” (Lázaro, 2020, p. 211) assenyala a la seva obra que: “En aquest punt és imprescindible remarcar que els alumnes han de saber que l’entorn digital està subjecte a drets que s’han de protegir i respectar i a deures que s’han de complir. També els infants i els adolescents”.
“El febrer de 2004 i coincidint amb la celebració del Dia Internacional per a una Internet Segura, UNICEF va presentar el ‘Decàleg dels e-drets dels nins i nines”, on s’expressa la importància d’incentivar l’ús i l’accés a la tecnologia per a una finalitat informativa i recreativa, però amb responsabilitat”. “També s’instà a pares i mares a acordar amb els seus fills a un ús responsable i a la col·laboració dels governs de països desenvolupats per tal de col·laborar amb altres per facilitar l'accés dels seus ciutadans i infants a Internet per evitar més barreres entre països rics i pobres. El Decàleg tracta d’incentivar un ús positiu d’Internet (i les xarxes socials) com un element que s’ha de potenciar a la infància, a l’adolescència, i dins d’on l'administració i el pares i mares tenen un paper fonamental”.
“L’any 2016, La Unió Europea va aprovar el Reglamento General de Protección de Datos6. A l’article 8 s’especifiquen les condicions aplicables al consentiment
6 www.boe.es/doue/2016/119/L00001-00088.pdf
del nin en relació amb els serveis de la societat de la informació i s’estableix el tractament de les dades personals dels menors de 16 anys només serà lícit si el titular de la seva pàtria potestat o tutela l’autoritza, encara que els estats membres poden establir per llei una edat inferior, fins als 13 anys. Malgrat que sabem que els nins no poden tenir xarxes socials si tenen manco 13 anys, només s’ha de canviar la data de naixement i el menor pot tenir uns perfils a les xarxes socials.
Fins ara no existeix cap sistema de verificació de l’edat”.
Així estableix l’autora la importància desconeguda per a molts adolescents dels drets i deures digitals que s’han de tenir quan es vol gestionar perfils de xarxes socials o eines al món en línia. Però també estableix la manca de revisió dels delictes que poden cometre els menors si ells mateixos es volen obrir un perfil a les xarxes socials sense tenir l’edat estipulada.
4.6 Els nadius digitals no neixen, es fan
«En el món anglosaxó quan es parla d'alfabetització informàtica i digital es refereixen a una destresa instrumental i mecànica, és a dir, conèixer les eines sense considerar els profunds canvis que comporta la introducció d'una tecnologia en un determinat àmbit».
(Aparici, 2003)
L'ensenyament de la lecto-escriptura porta implícita la idea de la comprensió i transformació del món – tal com va mostrar (Freire, 1997) –. Per què l'ensenyament de les tecnologies digitals es limita, en molts casos, només al maneig de les eines?.
Quines conseqüències tindrà l'aplicació d'aquesta mena de pràctiques educomunicatives per a la ciutadania de la societat digital?, quin model de
societat està darrere d'aquesta mena d'enfocaments? Malgrat la urgència i importància d'aquestes preguntes, des de finals dels anys 80 i a partir dels anys 90, s'observa un fiançament de les pràctiques educomunicatives instrumentals.
Aquesta primacia es veu reforçada amb la progressiva incorporació de les tecnologies digitals – especialment els ordinadors i Internet – a la majoria de les activitats socials i amb la implantació del paradigma tecnològic dominant (Gutiérrez, 2003) en els plans i programes d'educació en matèria de comunicació.
Aquest fet reafirma encara més la meva defensa que estableix que ens preocupa més utilitzar les eines i no aprendre a utilitzar-les. Això mateix és el que succeeix amb les xarxes socials. Moltes vegades el motiu resideix en què només es valora tenir les eines activades que no pas saber per a què ens serviran i aprendre el seu ús. Es confon moltes vegades haver nascut a l’era digital amb tenir aquestes habilitats digitals innates, un fet que vull matissar, ja que, ningú neix ensenyat.
L’any 2016, l’autora (Lázaro, 2020, p. 14) va escriure el seu primer llibre “Redes sociales y menores” manifestant una clara afirmació: els natius digitals no neixen, es fan. Un punt molt important al llarg d’aquest marc teòric que defensa el meu TFM, ja que, el simple fet de ser pares/mestres millennials, o adolescents de la generació Z, no vol dir que se sàpiguen utilitzar les noves tecnologies.
Haver nascut a l’era del món digital, no dóna dret a pensar que es sap fer tot dins el món digital. Es necessita una formació prèvia per poder utilitzar totes les eines que Internet ens dóna. Saber que existeixen les matemàtiques no dóna el passi per saber utilitzar-les, per adaptar-les al nostre dia a dia, emmagatzemar-les al nostre cervell, etc. Per això, amb les xarxes socials passa exactament el mateix.
No es pot deixar en mans dels menors l’aprenentatge i ús d’eines que poden seguir fent d’altaveu per promoure el ciberbullying.
Així com existeix el procés de mediació dins la comunitat educativa per intentar no arribar a què es produeixi l’assetjament entre alumnes, professors, etc., s’han de trobar fórmules educatives a l’àmbit familiar i educatiu que ajudin a anteposar- se a comportaments d’assetjament dins el món digital.
4.7 La construcció d’una identitat digital
“Gràcies a les noves tecnologies tenim ara l'oportunitat de no estar sols, gairebé en cap ocasió.
I el tema és especialment important per a col·lectius minoritaris o discriminats”. (Reig, 2011)
L’adolescència és un dels períodes on l’adolescent pot patit una crisi d’identitat.
Segons estableix el psicòleg i psicoanalista Erikson, 1968 (Reig, 2011, p.210):
“L'adolescència és definida com el període en el qual es produeix la cerca de la identitat que defineix a l'individu per a tota la seva vida adulta”.
Tal com desenvolupa la professora (Reig, 2011, p. 64) al llibre: “Los jóvenes en la era de la hiperconectividad: tendencia, claves y miradas”, la gestió de la identitat s'entén com a una nova i rellevant competència en l’actualitat, aprendre i ensenyar a projectar-la i protegir-la en els nous entorns. Tal com es remarca a la investigació feta per Valkenburg i Peter (en Reig i Fretes, 2011, p. 65) sobre identitat online, els adolescents que més sovint experimenten amb la seva identitat a Internet eren els que després es comuniquen amb més freqüència amb persones de més diverses edats i orígens culturals. Els adolescents solitaris varen utilitzar Internet per experimentar amb la seva identitat i millorar les seves habilitats socials.
Una altra investigació que cita Dolors Reig al seu llibre i que va fer Fairweather (en Reig i Fretes, 2011, p. 65), torna a reafirmar la idea que els adolescents mitjançant la producció de vídeos amateur amplien la seva identitat a la xarxa.
Un total de 28 bloggers amb experiència en videoblogs, entre 18 i 35 anys, varen respondre a la pregunta si publicar vídeos a YouTube havia afectat la seva identitat. La meitat d’ells va afirmar que havia influït en la forma en què s’autopresentaven. Més de la meitat varen dir que fer aquests vídeos els havia fet tornar més segurs, més extravertits, oberts i motivats. Un fet que com apunta Dolors Reig va afavorir l’autoestima dels joves.
Reig també fa menció en aquest llibre a la qüestió dels valors, i com traslladem el que aprenem a Internet a la realitat des del punt de vista de la coherència. Aquí és el punt on fa menció a l’informe The Pew Research Center’s Internet &
American Life Project (Reig, 2012). En aquest informe, tal com assenyala Reig, qüestions com la confiança, la tolerància, el suport social i la implicació social augmenten també gràcies a la hiperconectivitat social que vivim. I no només això, Reig assenyala també que les identitats són millors quant als valors universals a les xarxes socials virtuals.
És a la pàgina 69 d’aquest llibre, on Reig arriba a afirmar que diversos estudis xerren de les noves generacions molt més empàtiques, solidàries gràcies en bona part a les xarxes ‘sociables’. Això ho defensa amb l’enquesta publicada a l’USA Today, l’any 2011, que afirmava que el 61% dels joves nord-americans d’entre 13 i 25 anys es sentien personalment responsables de canviar el món. El 81%
havia estat voluntari alguna vegada i un 83% considerava la responsabilitat social o mediambiental de les empreses abans de prendre una decisió de compra o valoració de la qualitat dels productes o serveis. Un fet que anomena Reig com la generació ‘we’ amb valors que van molt més enllà del material.
Quins són els valors de la generació ‘we’? Així com desenvolupa Reig, els valors d’aquesta generació es basen en sociabilitat humana, el sentit de la justícia, la indignació en entorns informatius abundants i la desigualtat en espais socioeconòmics. Però la seva investigació va més enllà sobre la idea de la
necessitat d’una educació en valors amb l’estudi d’ESADE (2012) on es profunditza en els valors culturals de la societat 2.0. Segons aquest estudi la idea de les societats de consum està en crisi i encara que els ‘ninis’ no tinguin doblers, ni sàpiguen com guanyar-lo, si tenen clars altres valors com el de la sostenibilitat, la realització personal i professional, etc.
Al mateix text Reig reafirma la necessitat d’educar en valors. En paraules textuals:
“Internet i les xarxes socials són poderoses eines pels nous ‘babies with superpowers’, és a dir, pels joves amb superpoders que són els joves d’avui dia (Ito:2009). Uns joves que poden organitzar amb aquestes xarxes socials, des de les protestes més violentes a les manifestacions més pacífiques”.
L’any 2018 la sueca Greta Thunberg, amb només 15 anys va demostrar que en època de la seva adolescència, va fer un ús responsable de les xarxes socials reafirmant l’educació en valors tal com va exposar Reig al seu llibre. La jove activista és l’exemple de com amb un ús correcte i responsable de les xarxes socials i amb la base d’una educació en valors - en aquest cas la lluita contra el canvi climàtic - ha fet història al món online i offline. A més, en aquest cas la seva capacitat crítica i la seva interacció a través de les xarxes socials la va convertir en un referent a Twitter. Una menor d’edat que va arribar a treure els colors a més d’un dirigent polític a la Cumbre del Clima celebrada a la localitat Polonesa de Katowice i que s’ha convertit en un referent contra el canvi climàtic i en favor d’un moviment global que ha inspirat a milions de joves. (El País, 2021)
Els adolescents construeixen la seva identitat moltes vegades a través de les xarxes socials i troben a l’entorn en línia grups amb els quals es poden sentir identificats. Les seves preferències musicals, culturals o sexuals els fan connectar a través de comunitats a la xarxa que provoquen que no se sentin tots sols.
Recuperat del text ‘Dissociació entre les experiències negatives i la percepció de risc de les xarxes socials en adolescents’: “A mesura que els nins entren en l'adolescència la faceta social té major rellevància i les xarxes socials juguen un paper important en la construcció de la seva identitat, el seu estil de vida i la relació amb els seus iguals. (De-Frutos-Torres i Marcos-Santos, 2006).
4.8 Xarxes socials. Addicció o aprenentatge?
En aquest sentit són moltes les interpretacions segons els autors. Si tenim en compte la visió de (Lázaro, 2020, p. 32) al seu llibre “Redes sociales y menores”, l’autora afirma que no es pot (ni es deu) parlar d’addicció.
“No existeix l’addicció a les xarxes socials ni a Internet: no està classificada ni diagnosticada com a tal. No ho reconeix ni l’Associació Americana de Psiquiatria, ni l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que sí que va incloure l’any 2019 el
‘trastorn per ús de videojocs’, i matisa, trastorn però no addicció”.
Tal com defensa Lázaro: “no existeix l’addicció, però si l’ús excessiu. Un ús excessiu que no es mesura en hores, sinó en funció de com afecta el desenvolupament de la vida quotidiana dels menors i com impacta en aspectes personals i socials. A més, matisa que de vegades aquest ús excessiu no és més que una forma de compensar altres dificultats o una via de fugir d’altres temes i és important esbrinar quins són aquests conflictes”.
Per la seva banda, Maria Silva Amado al seu TFM “Els joves, Internet i les xarxes socials. Una perspectiva de gènere” fa una defensa sobre els joves i Internet citant els autors Dolors Reig i Luis F. Vílches (2013). Segons afirmen aquests autors: “Una de les moltes possibilitats que ens ofereix és l'autoaprenentatge, pel
fet que augmenta les possibilitats d'accés a la informació. Gràcies a Internet, tenim a la nostra disposició i de manera immediata, la consulta de llibres, articles i informació de tota mena. Aquesta informació és abundant, diversa i no suposa cap cost. També suposa una possibilitat de connexió amb els altres, ja que com a alternativa d'oci ens permet relacionar-nos a través de les xarxes socials, de la missatgeria instantània o fins i tot a través de jocs interactius en temps real. Ens permeten navegar d'un lloc web a un altre, obtenir idees d'uns altres, afavorir l'intercanvi d'idees amb els altres, fomentar la creativitat, etc.”
Per la seva banda també cita els autors Juan Carlos Ballesteros i Ignacio Megias, (2015) dels qui menciona que: “gràcies a Internet, les i els joves veuen una porta oberta a una nova manera de relacionar-se amb els seus iguals. Ho fan a través de les xarxes socials, les quals, són molt diverses. Aquestes xarxes socials els permeten fer-se visibles davant els altres, formar part d'un grup i reafirmar la seva identitat davant el grup d'iguals en permetre'ls, estar connectats i en contacte amb els amics, intercanviar informació (fotografies, vídeos, enviar missatges, xatejar, etc.). No obstant això, aquestes eines poden arribar a ser una arma de doble tall, pel fet que, encara que permet que els joves estiguin en contacte amb els seus iguals, l'ús excessiu de la tecnologia i les múltiples formes d'oci, com per exemple els videojocs, poden afectar-los de manera negativa, provocant dependència o addicció, aïllament social, ansietat, reducció de l'autoestima, falta d'autocontrol, etc.”
També és important recuperar un punt que fa referència a la dependència que crea l'abús de les tecnologies digitals i Internet i els 10 comportaments additius que apareixen. Seguint amb les cites que fa l’autora del TFM “Maria Silva Amado”: “Com afirmen els autors Juan Carlos Ballesteros i Ignacio Megias (2015), el risc es troba en el fet que aquests comportaments additius es tornen automàtics en les persones, en trobar-se emocionalment lligades al dispositiu, prioritzant els “beneficis” immediats que li aporten les tecnologies digitals sense
veure els riscos als quals s'exposa, com ara l'aïllament, el baix rendiment, el desinterès per altres temes o activitats més concordes a la seva situació o necessitats, els trastorns de conducta que puguin aparèixer a llarg termini, el sedentarisme o l'obesitat”.
L’autora cita a altres autors com Enrique Echeburúa i Pau del Corral (2010) que assenyalen com: “en moltes ocasions, l'addicció està unida o fortament relacionada amb unes certes característiques en la personalitat de l'adolescent, com són una timidesa excessiva, rebuig a la imatge corporal, baixa autoestima o dificultats en l'afrontament de la realitat quotidiana. A més, els estats emocionals com la depressió o la fòbia social augmenten el risc de ser addicte a Internet i a les xarxes socials. Un altre dels factors que poden donar pas a una addicció cap a Internet és que la persona presenti una gran insatisfacció personal en la seva vida privada o professional, per la qual cosa intenten omplir el buit generat per la manca d'afecte en el seu cercle familiar o social amb Internet o les xarxes socials.
Una altra de les causes de l'addicció a les tecnologies digitals pot ser estar sotmès a circumstàncies d'estrès, com poden ser el fracàs escolar, la falta d'objectius personals o la competitivitat social o professional”.
5 Desenvolupament de la proposta
“Mai deixam d’aprendre” - Norman Foster -
5.1 Introducció i contextualització
Amb aquesta proposta didàctica, que podria ser real, m’agradaria demostrar que amb activitats que desenvolupin l’educació en valors, l’ús correcte i responsable de les xarxes socials és possible.
La proposta es podria posar en marxa a qualsevol dels centres de les Illes on actualment es fa el Grau Superior de Màrqueting i Publicitat. Per fer-ho més real, el grup-classe estarà format per 16 alumnes de primer curs de l’IES Calvià del Cicle Formatiu de Grau Superior de Màrqueting i Publicitat.
En el meu cas no vaig realitzar les pràctiques en aquest Grau Superior, les vaig fer al Grau Superior d’Allotjaments Turístics i vaig impartir la unitat de treball de Màrqueting Digital, que s’inclou al mòdul de Màrqueting Turístic. Malgrat això, ja vaig veure les carències que el currículum té amb els continguts que s’han d’impartir. He considerat que el Grau Superior adequat per implementar aquesta proposta didàctica seria el de Màrqueting i Publicitat i en concret al 1r curs, al mòdul de Màrqueting Digital.
L’objectiu principal de la proposta didàctica és per una banda, ampliar els continguts actualitzats i els adaptarem per oferir un aprenentatge més enriquidor i fer partícip a l’alumnat de la realització d’una proposta real, un manual de bones pràctiques en l’ús correcte i responsable dels mitjans socials mitjançant el treball col·laboratiu. Aquesta guia serà un projecte que es farà com a treball final i s’anirà elaborant durant tota la unitat de treball.
A més, com activitat complementària, dins aquesta unitat de treball s’inclourà una activitat de gamificació relacionada amb l’educació en valors. Amb aquesta tècnica, l’alumnat coneixerà diferents valors personals mitjançant un joc i els posarà en pràctica de forma individual i en grup per conformar la seva pròpia identitat. La funció del docent serà la de fer de guia i motivador en aquest procés i acompanyar a l’alumnat en el camí a desenvolupar el seu esperit crític i de recerca.
