Les disciplines comunicació i educació són termes que encaixen junts i no podem parlar d’ells com fets aïllats (Martínez-Salanova, 2011).
La comunicació capacita a les persones per ser grans comunicadors, una de les habilitats personals que cal tenir si es vol destacar dins el món de la docència, però també per saber transmetre a l’alumnat les tècniques i les eines necessàries per poder projectar la seva independència alhora d’opinar i tenir el seu propi judici de valor sobre qualsevol temàtica. Tal com recull un dels defensors de la
educomunicació i de promoure el pensament crític: «(...) tindrà per objectiu fonamental el de potenciar als educands com a emissors, oferint-los possibilitats, estímuls i capacitació per a l'autogeneració de missatges. La seva principal funció serà, llavors, la de proveir als grups educands de canals i fluxos de comunicació – xarxes d'interlocutors, pròxims o distants – per a l'intercanvi de tals missatges.
Al mateix temps, continuarà complint la seva funció de proveïdora de materials de suport; però concebuts ja no com a mers transmissors-informadors sinó com a generadors de diàleg, destinats a activar l'anàlisi, la discussió i la participació dels educands i no a substituir-les» (Kaplún, 1998, p. 244).
El concepte educomunicació neix a Llatinoamèrica fa més de 40 anys amb la finalitat del fet que les persones caminin cap a una independència expressiva i tenir una veu crítica davant el monopoli mediàtic dels mitjans de comunicació. Tot això, ha donat lloc a la societat del coneixement.
Actualment, tothom pot compartir informació i cercar-la a través d’Internet. Els usuaris poden comentar i aprendre a les diferents plataformes digitals a qualsevol lloc i en qualsevol moment.
És cert, que es xerra molt dels punts positius i negatius de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC). La revolució de les audiències i l’evolució tecnològica, en les darreres dècades, han deixat palès un escenari on ens podem expressar, compartir informacions, comunicar-nos amb els altres i formar una impressió de la realitat diferent de la que ens envolta.
Avui dia, la cultura és participativa i qualsevol usuari a la xarxa pot comentar, aportar i aprendre dels altres a fòrums, en qualsevol moment i a qualsevol lloc.
És el que autors com Juan Freire descriuen com educació expandida: “Les experiències que ens ofereixen els espais públics, les comunitats d'interès, l'oci, Internet i les oportunitats gairebé il·limitades de comunicació, obren un univers
de possibilitats educatives que haurien de ser reconegudes com a tals i considerades en els dissenys curriculars i els programes educatius”. (Freire, J.
2012, p. 69).
Aquesta educació expandida inclou videotutorials a YouTube, idees, missatges, opinions en xarxes socials, comunitats virtuals per aprendre i cursos en línia. Les persones ara cream continguts, compartim i consumim coneixement i això forma part d’un ecosistema comunicatiu en el qual la interactivitat de l’usuari és la clau.
Davant el sobreexcés i gran abundància de continguts, hem de tenir una opinió crítica per saber què volem aprendre, com, amb qui i per a què, i hem d’aprendre a utilitzar aquells mitjans socials digitals que ens ho permeten.
Així Freire exposa al seu llibre algunes de les conclusions que es varen donar al projecte Digital Youth de la Fundació MacArthur, en paraules seves: “Com concloïa l'any passat el projecte Digital Youth finançat per la Fundació MacArthur (Ito et al., 2009), els joves aprenen socialitzant-se en les seves xarxes físiques i digitals, i el repte més gran de l'educació en el segle XXI és formar a aquests joves perquè siguin capaços que aquestes experiències es tradueixin en educació”.
“La societat s'enfronta en aquest moment a un dilema que podem il·lustrar amb dues alternatives: continuar absent dels processos d'educació informal on es produeix avui ja una bona part de l'aprenentatge dels nostres joves, o per contra assumir aquesta realitat i aprofitar moltes de les experiències que habitualment no es consideren com a part de l'educació transformant-les en processos d'aprenentatge integrals de primer nivell. Per tant, les institucions educatives juguen i podrien jugar en el futur un paper important, però diferent al que han desenvolupat en el passat”. (Freire, J. 2012, p. 72).
Des del punt de vista de la comunicació, l’educació cobra avui dia una gran importància. Han hagut iniciatives polítiques per tal de dotar a centres escolars de noves infraestructures tecnològiques i per a ensenyar a l’alumnat a utilitzar aquestes infraestructures. Malgrat això, manca una formació que ajudi a l’ús de manera responsable d’aquests nous mitjans socials per tal d’interpretar els missatges de forma crítica.
Les noves generacions viuen el seu dia a dia aprenent com funciona un nou smartphone, com es configuren les opcions i com interactuar amb les diferents aplicacions, però, manca l’aprenentatge per saber comunicar de manera comprensible, entenedora i eficaç mitjançant el dispositiu: interpretar els missatges entrants, triar i gestionar les xarxes per a cooperar amb l'entorn i desenvolupar un judici crític que permeti tenir autonomia i poder en forma de coneixement per a continuar aprenent al llarg de tota la vida sense dependències externes.
Ara per ara, el repte educatiu no recau en si es sap gravar i editar un vídeo, sinó a saber utilitzar la narrativa audiovisual com a vehicle expressiu que permeti a l'emissor/receptor ser part activa del debat participatiu interconnectat. Això és el que proposa l’educomunicació, dissenyar escenaris d’aprenentatge actiu en els quals les narratives i tecnologies audiovisuals no siguin una finalitat en si mateixes sinó els instruments de participació cooperativa que demanden les noves generacions de prosumidors.
Aquest concepte ideat l’any 1980 per Alvin Toffler al seu llibre “La Tercera Ola”
va combinar les paraules consumidor i productor. Ell definia el prosumidor com a consumidor que participa en el procés productiu dels mateixos béns o serveis comprats per ell mateix. Un fet que reforça l’actual situació que els joves i adolescents volen fer quan es volen convertir en YouTubers, Instagramers, etc.
Segons aquesta teoria, aquests joves es converteixen en prosumidors que ajuden a empreses i marques a consumir i produir el producte ideal per llançar al mercat.
Aquests joves viuen ‘enganxats’ a les noves tecnologies però molts d’ells generant continguts de valor.
“Des de la teoria dels usos i gratificacions (Ruggiero, 2000) es planteja que la cerca d'informació, l'entreteniment i la interacció social són les principals motivacions per a l'ús dels mitjans interactius, que es converteixen en fonts de gratificació immediata, particularment entre els joves (Valkenburg; Soeters, 2001; Bons-*Raacke; Raacke, 2008; Dunne; Lawlor; Rowley, 2010)”. (De-Frutos-Torres i Marcos-Santos, 2006).
Un fet aquí que ens indica els punts neuràlgics cap a on es dirigeix l’interès de l’alumnat a l’entorn digital, com volen consumir i a quines plataformes es troben.