A l’hora d’analitzar l’estat de la qüestió de les investigacions i estudis que fan referència a la tele-educació ens hem trobat amb una problemàtica
9
terminològica, hi ha un gran ventall de termes per referir-se a aquesta metodologia de l’educació: formació, e-learning, educació a distància, tele-ensenyança,... A banda d’això, al ser termes bastant genèrics, trobem un gran nombre de definicions que engloben diferents aspectes i trets característics. Hem pogut comprovar com hi ha autors que empren tota la terminologia com a sinònims i d’altres que diferencien un terme de l’altre.
Davant aquesta diversitat de termes hem optat per diferenciar tres subapartats per poder abordar l’estat de la qüestió amb més claredat: un dedicat a l’educació a distància, un altre sobre tele-educació i un referit a e-learning.
Educació a distància
Segons Rumble i Moore el terme «educació a distància» va aparèixer per primer cop el 1892 als catàlegs de la Universitat de Wisconsin, i a partir d’aquí fou emprat sistemàticament per aquesta universitat, fent que s’estengués el terme arreu del món (1986 i 1987, citat per Fernández i Richard, 1998, 71), sent fruit de nombroses i diverses definicions.
Peters definiria educació a distància al 1973 com un mètode per impartir l’educació basat en la reproducció de materials d’ensenyament que permet arribar a alumnes de qualsevol indret (Peters, 1973, citat per Fernández i Richard, 1998, 72). Holmberg, el 1977, també farà incís en la separació geogràfica dels estudiants que es beneficien de l’educació a distància, encara que també inclourà la referència a la distància física els professors. Marcarà la principal diferència respecte l’educació presencial en l’absència d’una supervisió contínua i immediata per part dels professors, que seguiran amb la seva tasca de planificació, guia i seguiment des de la distància. Parlarà de recursos impresos, mecànics o electrònics per enviar i fer les tasques encomanades (Holmberg, 1977, citat per Fernández i Richard, 1998, 72).
Flink defineix el sistema d’aprenentatge de l’educació a distància a partir de les pautes de comportament del professor i de l’alumne, que són diferents:
l’alumne treballa guiat pel material del professor que està ubicat a un lloc diferent a l’alumne (Flink, 1978, citat per Fernández i Richard, 1998, 72).
Per la seva banda, Marín (1980, 73-74) identifica dos tipus d’educació a distància, una que té caràcter de suport als continguts realitzats a l’aula per
10
millorar el procés d’aprenentatge, i una altra que substitueix l’educació presencial i està dirigida a aquelles persones que no poden acudir presencialment al centre per raons geogràfiques, temporals, per estar hospitalitzats, resultats o d’altres.
Marín pretén deixar de banda la idea de que l’educació presencial és molt superior a l’educació a distància, ja que considera que és una idea que no està provada per por a experimentar amb les innovacions i que els docents siguin desplaçats de la seva tasca per productes realitzats i difosos digitalment. Opina que ambdues s’han d’integrar, perquè l’educació a distància pot ajudar a l’alumne a ser més responsable amb el seu propi aprenentatge i pot dur a l’autoeducació (Marín, 1980, 78-79).
Per la seva banda, Keegan s’encarregarà de definir les característiques estructurals de l’educació a distància. En primer lloc, i de la mateixa manera que ho havien fet la resta d’autors, marcarà com a tret principal la separació física entre professor i estudiant i la planificació i organització del material didàctic per part del professorat. Per altra banda, i a diferència de la resta, introduirà el concepte de la comunicació bilateral entre alumnat i professorat. De la mateixa manera que Holmberg, parlarà dels materials multimèdia i els avanços tecnològics per dur a terme aquest mètode d’aprenentatge (Keegan, 1987, citat per Fernández i Richard, 1998, 72).
Tele-educació:
Durant els anys seixanta i setanta del segle XX es popularitzarà a França el terme «Télé-enseignement» («tele-ensenyança») (Fernández i Richard, 1998, 71), un terme que ràpidament s’estendrà per la resta de països i es començarà a emprar en detriment d’educació a distància. A Espanya apareixerà traduït com a «tele-educació», del grec «tele» () significa «a distància», mentre que
«educació» deriva de «educar» (del llatí «educare»), que fa referència a «guiar o conduir» en el coneixement (Fernández i Richard, 1988, 71).
Segons la Direcció General de Telecomunicacions (1996) tele-educació és:
«el desarrollo del proceso de formación a distancia (reglada o no reglada), basado en el uso de las tecnologías de la información y las telecomunicaciones, que posibilitan un aprendizaje interactivo, flexible y accesible a cualquier receptor potencial» (citat per Azcorra, Bernardos, Gallego i Soto, 2001, 3). Per tant, en
11
aquest cas, ho defineixen com una modalitat de l’educació a distància (que inclou, per tant, la distància física entre professor i alumne) en la que s’empren les TIC.
Fernández i Richard (1998) per la seva part ho defineixen com una modalitat de l’ensenyament-aprenentatge en què l’alumne i el professor estan separats geogràficament. En aquest cas, no fan referència a l’ús de les tecnologies. De fet, marquen tres generacions de la tele-educació: la primera es correspon a l’educació per correspondència o amb l’impremta, que es realitza a través de material imprès i s’envia per correu; la segona apareix amb els mitjans multimèdia i es situa als anys seixanta del segle XX, en la que la interacció es fa a través de telèfon i s’empren com a mitjans el correu, la ràdio, el casset d’àudio i la cinta de vídeo; la tercera generació és la de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i sorgeix els anys noranta, i s’empren les telecomunicacions, la televisió i els ordinadors. A partir d’aquesta descripció podem dir que Fernández i Richard no fan una clara diferenciació entre tele-educació i tele-educació a distància, ja que per ells ambdós termes ho engloben tot.
Tot i això, podríem dir la tercera generació que descriuen és molt similar a la definició que fa la Direcció General de Telecomunicacions al 1996 i les que veurem a continuació de tele-educació.
Un altre punt de vista a tenir present és el que ens dona l’Informe sobre el estado de la teleeducación en España, realitzat a partir d’entrevistes i qüestionaris el 2000 degut a la popularització d’Internet i el sorgiment de la Societat de la Informació a finals del segle XX. En aquest es defineix tele-educació a partir de la conjunció entre tele-formació i tele-aprenentatge, entenent el primer com la interacció entre alumne i professor, actuant aquest darrer com a guia en el procés formatiu de l’alumne, i el segon com a l’educació autònoma de l’alumne que segueix una sèrie de pautes i dates (Azcorra et al., 2001, 3-4), emprant sempre les TIC i aprofitant els recursos d’Internet. En aquest sí que es diferencia la tele-educació de l’educació a distància, ja que entén aquesta darrera com aquella que no empra Internet ni els seus recursos.
12 E-Learning
Segons Area i Adell (2009, 3) el terme e-learning fou encunyat per