En aquests darrers anys, la labor docent ha estat criticada negativament des de molts sectors socials.
● A nivell polític: els grups polítics han intentat imposar les seves ideologies, modificant una vegada rere l'altra les lleis educatives com la LOGSE (Ley Orgánica de Ordenación General del Sistema Educativo de 1990), la LOCE (Ley Orgánica de Calidad de la Educación de 2002) la qual no es va aplicar, la LOE (Ley Orgánica de Educación de 2006) i actualment la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa de 2013), les quals s'han desenvolupat totes elles en pocs anys de diferència i sense consens.
● A nivell territorial: les CCAA, les quals tenen les competències en educació, intenten desenvolupar les seves pròpies polítiques educatives. Aquest fet “rellevant, ja que implica que una part de la responsabilitat educativa recau en cada comunitat” (March, 2005), queda desvirtuat quan el model educatiu es desenvolupa en base a unes ideologies polítiques, massa sovint sense consens polític, educatiu ni social. Un clar exemple ho tenim a les Illes, amb el projecte TIL (Tractament Integral de Llengües).
● A nivell laboral: les empreses manifesten que no troben
alumnes amb prou formació per desenvolupar bé la seva feina de forma correcta i que aquesta mancança afecta al seu rendiment, quedant llocs de feina sense cobrir per aquesta raó (Mourshed, Patel i Suder, 2014).
● A nivell familiar: el pares i mares expressen obertament el seu
malestar per la pèrdua de valors que actualment afecta a la nostra societat i culpen a l'escola d'aquest fet. Aquesta frustració es va accentuant a mesura que el discent va creixent, derivant-se en algunes ocasions en agressions verbals i físiques cap als professors. Un clar exemple de tot això ho tenim en el cas de la dona acusada d'haver pegat i insultat a la professora de la seva filla, de l'institut Roger de Flor de Barcelona, la qual ha estat condemnada a dos anys de presó (El periódico de Catalunya, 7 d'abril de 2010. Catalunya).
● A nivell d'aula: a classe, s'ha perdut bona part del respecte cap els professors, els quals ja no són un exemple d'imitació i coneixement. No és d'estranyar per tant, que se produeixin mals comportaments, agressions verbals i finalment agressions físiques. D'aquesta manera, i tal com afirma Maria Victòria Trianes Torres (2000), directora del Departament de Psicologia Evolutiva i de l'Educació de la Universitat de Málaga, la violència és intrínseca a la condició humana, per tant, no ens ha d'estranyar comportaments violents dins les aules de secundària.
● A nivell d'alumnes: la relació entre alumnes cada vegada es fa més difícil, produint-se constantment agressions tant físiques com a verbals (Del Barrio, 2001), sense oblidar-nos de les psicològiques, que són les més difícils de detectar i percebre per part dels docents, els quals moltes vegades no saben com actuar ja que desconeixen fins a on poden intervenir.
● A nivell de professorat: augment de la burocratització2 a l'ensenyament, reducció del sou, augment de les hores lectives, ràtios més nombroses, manco recursos, més control i menys llibertat.
Com a resultat, el professor ha perdut bona part de la credibilitat que tenia com a referent, tant dins com a fora de l'aula. Se li qüestiona tot, fins i tot la seva pròpia feina. Tanta pressió acaba produint problemes de convivència i disciplina a l'institut, a més de problemes psicosocials que poden afectar a la salut física i mental dels docents. En definitiva, l'actual clima polític, social i educatiu ha fet que molts del nostres professors de secundària acabin cremats, per tant, no és d'estranyar que ja a l'any 2002, l'Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball, manifestàs que l'estrès era a la UE el segon problema de salut més important i aquest es dóna quan les demandes del treball excedeixen a les capacitats del treballador per fer-li front o controlar-les. Importants també són les
2.Veure campanya d'ANPE http://www.anpe-balears.org/modulonew.php?
Autentifica=No&Cod_categoria=27&Codnot=757
aportacions de l'ESENER (Encuesta europea de empresas sobre riesgos nuevos y emergentes, 2010), la qual manifesta que han aparegut una sèrie de problemes emergents derivats d'un món social i econòmic en continuu canvi, que exigeix al treballador continues adaptacions i això pot derivar en problemes psicosocials (Agencia Europea para la Seguridad y Salud en el Trabajo, 2010a). L'OCDE (Ministerio de Educación, Cultura y Deportes, 2012a) per una altra banda, tampoc es queda enrere i manifesta que Espanya necessita millorar més l'Educació Secundària: “La segunda etapa de educación secundaria... se debe mejorar más, pues no és suficiente para cerrar el déficit de titulados en España en estudios secundarios ” i si atenem a les aportacions del sindicat ANPE, aquest manifesta a la Memòria Estatal del Defensor del Professor (Asociación Nacional de Profesionales de la Enseñánza, 2013), que després de 8 anys de funcionament del telèfon del defensor del professorat, aquest projecte ha atès 22.313 incidències, on el 50%
d'aquestes, feien referència a l'ansietat, un 16% manifestava depressió i un 10% estaven relacionades amb sol·licituds de baixa laboral.
Actualment, el tema ha agafat força a partir de la denuncia3 de CCOO (2014) envers les problemàtiques psicosocials, apareixent projectes com el “programa de reducció d'estrès” del telèfon de l'esperança o conferències com “Estrés de la vida diaria”, desenvolupada el 5 de febrer de 2014 al Club Diario de Mallorca.