La historiografia sobre el socialisme a Espanya

La historiografia militant anterior a 1936.

Les primes publicacions sobre la història del socialisme a Espanya sorgiren a principis del segle XX.

Eren les experiències d’alguns del protagonistes que visqueren els orígens de l’obrerisme durant el Sexenni Democràtic i la seva posterior evolució que donà lloc a la constitució del PSOE i els primers anys. És el que es podria definir com a història militant, la primera de les quals fou Historia del Socialismo Obrero Español

20 «El hecho principal que ha surgido de este estudio es que, desde su fundación en 1879, el PSOE estuvo siempre caracterizado por una profunda ambigüedad ideológica. Dicha ambigüedad se centró en torno al carácter de la relación entre socialismo y democracia. Esencialmente, los marxistas del PSOE no lograron elaborar nunca de forma clara ni las metas ni los métodos de su lucha. La cuestión más crítica fue que el concepto de revolución no se elaboró nunca formalmente: así, se hacía referencia a ella sólo en términos totalmente inconcretos, como precursora inevitable de un futuro socialista igualmente inevitable. Debido a esto, el PSOE se movió dentro de un difuso hinterland entre un gradualismo remiso, un legalismo parlamentario y ocasionales ensayos de derrocamiento revolucionario del Estado, notablemente en 1917 y 1934. Ninguna de las dos posturas estaba fundada sobre un análisis marxista coherentement elaborado de la situación sociopolítica y económica de España en un momento dado. Así fue como surgió aquella repetida pauta de división y fracaso en el seno del PSOE.», HEYWOOD, Paul, El fracaso del marxismo organizado en España 1879-1936, Servicios de Publicaciones de la Universidad de Cantabria, Santander, 1990.

21 GILLESPIE, Richard, Historia del Partido Socialista Obrero Español, Alianza Universidad, Madrid, 1991, p. 21.

22 «Durante sus primeros decenios de vidas, el PSOE se ganó una reputación de intransigencia doctrinal y sectarismo que tardó en perder a lo largo del siglo XX. Fue adquiriendo esta imagen en la creencia de que seguía las prescripciones marxistas, aunque sin duda ello también respondía a circunstancias internas. En consecuencia, las actitudes y las políticas iniciales el partido deben entenderse en términos de su comprensión del marxismo y de los problemas prácticos con los que se enfrentaba un grupo que trtaba de establecer y de edificar un partido obrero en un país donde la clase obrera se hallaba en su infancia y todavía era vulnerable, tal como entendían los partidos republicanos y de la sociedad burguesa.», Íbidem, p. 26.

desde sus primeras manifestaciones hasta nuestros días de Francisco Mora que té una perspectiva certament apologètica del socialisme i especialment negativa en vers l’anarquisme.²³ Un altre cas és el de Juan José Morato que publicà El Partido Socialista Obrero. Gènesis. Doctrina. Hombres. Organización. Desarrollo.

Acción. Estado actual el 1918 i també Líderes del socialismo obrero español (1868-1921) el 1929.²⁴ En el cas de Morato, presenta una visió més objectiva i amb una major profusió de dades que l’obra de Mora. De totes maneres, la diferència de perspectiva d’aquests dos autors estaria en la pertanyença, en el cas del primer, al cercle proper de Pablo Iglesias; mentre que Morato es mantingué allunyat del nucli dur del PSOE.

La tercera obra d’aquest grup d’autors que visqueren en primera persona l’evolució del socialisme a Espanya és la de Manuel Núñez Arenas amb la seva Història del socialismo español que amb una major formació intel·lectual presenta una anàlisi més profund dels primers anys del PSOE. Per a l’historiador Francisco de Luis, les obres de Morato y Núñez Arenas són el contrapunt a les més hagiogràfiques cap a la figura de Pablo Iglesias que presenta Francisco Mora. Les de Morato y Núñez Arenas esdevenen una mirada crítica a la trajectòria del PSOE:

«Núñez de Arenas repasa la historia del socialismo en ese tiempo repartiendo aciertos y errores en los planos organizativo, ideológico y aun personal. Sus críticas -al dogmatismo doctrinal, a la vulgarización simplificadora y esquemática de principios y teorías, a la labor de Lafargue...- representan, junto con las expuestas por Morato en torno a determinadas tácticas del partido y su falta de apertura a temas y cuestiones políticas y sociales actuantes en la realidad española del momento, o a la dimensión intelectual y rigidez política de Pablo Iglesias.»²⁵

Dins les esquerres, però fora de la militància socialista, apareix la figura de Juan de Andrade, proper al trotskisme i declarat antisocialdemòcrata, que amb la seva obra, publicada el 1935, La burocracia reformista en el movimiento obrero presenta una visió distinta a les anteriors i molt més crítica, per exemple, amb la gestió de la direcció de la UGT i amb una anàlisi sobre la composició socioprofessional dels obrers.²⁶

Aquesta qüestió i aquestes publicacions esmentades no foren tengudes en compte per la historiografia acadèmica d’aleshores que simplement ignorà o hi dedicà poca atenció. Si un cas, Manuel Reventós fou dels pocs que valoraren la importància d’aquesta ideologia en la història.²⁷ Per a Pere Gabriel, Manuel Reventós

23 MORA, Francisco, Historia del Socialismo Obrero desde sus primeras manifestaciones hasta nuestro días, Imprenta de Inocente Calleja, Madrid, 1902, la qual es qualificada per Francisco de Luis així: «sin dejar de ser útil por su carácter pionero, no pasa de ser una descripción fría y hagiográfica de la formación del movimiento socialista» ; vegeu DE LUIS, Francisco «“De estrella rutilante a secundario ilustre” o de la historiografía reciente sobre el socialismo en España» a Ayer, núm. 50, 2003, p. 255-288.

24 MORATO, Juan José, El Partido Socialista Obrero. Génesis. Doctrina. Hombres. Organización. Desarrollo. Acción.

Estado Actual, Ayuso, Madrid, 1976, publicada originàriament el 1928 i també del mateix autor Líderes del socialismo obrero español (1868-1921), V.M. Arbeloa, Madrid, 1972 i publicat inicialment el 1928.

25 DE LUIS, Francisco, «De estrella rutilante ...», p. 258-259.

26 Íbidem, p. 260.

27 «Como señala Jorge Uría, una excepción a ese panorama es la del historiador catalán Manuel Reventós, quien en su obra Assaig sobre alguns episodis històrics dels moviments socials a Barcelona durant el segle XIX, (Barcelona el

suposà una renovació metodològica de la història del moviment obrer perquè fou el primer que des del camp professional de la història s’interessà per la qüestió obrera i considera que les seves grans aportacions foren l’ús crític de les fonts, atenció als aspectes ideològics del moviment obrer i inserir la lluita obrera i el desenvolupament organitzatiu del moviment en la història política.²⁸

També però allunyat de la militància socialista aparegueren altres estudis dins l’òrbita del krausisme i de la Institución Libre de Enseñanza que centrats en la història econòmica i social analitzaren el fenomen del moviment obrer a Espanya. Seria el cas d’Adolfo Posada que mostrava la seva preocupació envers el moviment obrer en obres publicades tant a l’estranger com a Espanya.²⁹ Pel que fa a Rafael María de Labra, advocat i polític republicà, els seus estudis es publicaren principalment en els butlletins de la Institución Libre de Enseñanza.³⁰

La creació de la Comissió de Reformes Socials el 1883 i de l’Institut de Reformes Socials el 1903 donaren un impuls per realitzar informes sobre el que s’anomenava «la qüestió social» i així proposar reformes legislatives. Jorge Uría relaciona aquestes institucions amb alguns juristes que també es dedicaren a estudiar la conflictivitat obrera o l’organització de les entitats del moviment obrer , com era el cas de Juan Uña, Josep Comaposada, Adolfo Álvarez o del ja esmentat Adolfo Posada.³¹

La postguerra.

En aquest cas la qüestió bascularia entre les visions nostàlgiques i els llibres de memòries des de l’exili a les visions condemnatòries de la historiografia franquista. Els principals dirigents socialistes que sobrevisqueren a la guerra civil publicaren la seva pròpia versió dels esdeveniments de la Segona República i, pel que fa a la present tesi, introduïren la qüestió amb referències a l’etapa del socialisme durant la Restauració.³² Però fou 1925) manifestaba una especial sensibilidad, desgraciadamente no compartida ni continuada por otros colegas, por la historia social y de los movimientos sociales.», Íbidem, p. 260.

28 GABRIEL SIRVENT, Gabriel, «Amb l’excusa del llibre Industrials i Polítics: Vicens Vives i la Història Social i Obrera a Catalunya i Espanya», Història Moderna i Contemporània, núm. 9, 2011, p. 20–25.

29 D’aquest autor són LABRA, Rafael María, Le mouvement social en Espagne, París, 1896; La educación del obrero como base fundamental de su educación política, Oviedo, 1889; Fórmulas del socialismo marxista, Oviedo, 1902; o «La Sociologie et l'Anarchisme», en Annales de l'Institut International de Sociologie, París, 1895.

30 D’aquest autor aparegueren en els butlletins de la Institución Libre de Enseñanza diversos treball com «La cuestión obrera en España" en els n.°293 i núm. 304 de 1889 y «La libertad de trabajo en los últimos cien años (1786-1886)», en els n.° 235 i 236 de 1886.

31 «Véase también Juan Uña y Sartou, Las asociaciones obreras en España, Madrid, 1900; Adolfo Posada, Las formas del socialismo marxista, Oviedo, 1902, y El socialismo y la reforma social, Madrid, 1904; José Cascales y Muñoz, Los conflictos del proletariado, Madrid, 1913; José Camposada, La organización obrera en Cataluña; José Elías de Molins, La obrera en Cataluña, en la ciudad y en el campo, Barcelona, s. f.; Adolfo Alvarez Buylla y G. Alegre, La reforma social en España, Madrid, 1917», URIA GONZÁLEZ, Jorge, «La historia social y el contemporaneismo español. Las deudas del pasado» a Revista Zurita, núm. 71, p. 109.

32 PRIETO, Indalecio, De mi vida, Ediciones El Sitio Mèxic, 1965, i Convulsiones de España. Pequeños detalles de grandes sucesos, Oasis, Mèxic, 1967; LARGO CABALLERO, F.: Mis recuerdos, Ediciones Unidas, Mèxic, 1976;

ARAQUISTÁIN, L.: Sobre la guerra civil y la emigración, Madrid, Espasa-Calpe, 1983; ZUGAZAGOITIA, J.:

Historia de la guerra en España, La Vanguardia, Bons Aires, 1940; VIDARTE, ].-S.: Todos fuimos culpables, FCE,

la historiografia franquista la que per justificar el concepte de «cruzada nacional» presenta una visió molt negativa de les organitzacions obreres i des d’un punt de vista maniqueu i freqüentment fals. Però Francisco De Luis considera que aquests estudis comptaren amb unes fonts molt valuoses com és la documentació interna de les entitats obreres que utilitzaren per mostrar les divisions internes entre les forces d’esquerra i que poden ser útils per cercar dades o esdeveniments que d’altra manera seria difícil consultar.³³

La revitalització a partir dels anys seixanta.

Francisco de Luis situa l’inici de la influència de l’hispanisme francès en el treball de Pierre Vilar, Historia de España, que tendrà un fort impacte sobre joves investigadors francesos i espanyols, tant de l’exili com de l’interior. La importància d’aquest llibre és que renovarà el coneixement de la història contemporània i del moviment obrer d’Espanya i marcarà una línia a seguir per altres investigadors. Pierre Vilar ofereix un mestratge amb d’altres treballs específics sobre el socialisme espanyol a partir del que s’ha anomenat marxisme metodològic.³⁴

Serà Manuel Tuñón de Lara, molt influït per Pierre Vilar, que als inicis del setanta del segle passat donarà un fort impuls a les investigacions amb Medio siglo de cultura española, 1885-1936 i El movimiento obrero en la historia de España³⁵ que, per a Francisco de Luís «marcarán las líneas de investigación historia cultura e historia social y sus interrelaciones, de colegas y discípulos, tanto franceses como españoles, como pusieron de manifiesto los archifamosos coloquios de Pau.»³⁶ Francisco Sánchez Pérez feu un treball que analitzava l’enfocament de Tuñón de Lara sobre el moviment obrer d’abans de la guerra civil i la seva influència en la historiografia posterior, especialment per haver-se centrat en tres qüestions: les condicions de vida, les societats obreres i els conflictes laborals.³⁷ També Carlos Forcadell ha analitzat la influència que tengué Tuñón de Lara sobre els estudis posteriors del moviment obrer i sobre la historiografia contemporània en general perquè va saber conjugar la pràctica història que s’elaborava a l’exili amb la que s’estava construint des de l’interior.³⁸

A partir de les investigacions de Tuñón de Lara, l’hispanisme francès centra una bona part de les seves Mèxic, 1973, i RODRÍGUEZ VEGA, ].: «Notas autobiográficas», Estudios de Historia Social, núm. 30, p. 263-346.

33 De la historiografia franquista, la majoria fan referència a la Segona República i la Guerra Civil. Però el cas de García Venero se centra en el període que va des de 1914 fins 1936, vegeu GARCÍA VENERO, M., Historia de las internacionales en España, vol. Il, 1914-1936, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1957.

34 Pierre Vilar és l’autor de «Le socialisme espagnol des origines à 1917» que formava part de l’Histoire général du socialisme de J. DROZ que no es publicarà fins el 1974: VILAR, Pierre, «Le socialisme espagnol des origines à 1917», DROZ, Histoire générale du socialisme. De 1875-1918 (2), Presses Universitaires de France, Paris, 1983, p. 279-324.

35 TUÑÓN DE LARA, Manuel, Medio siglo de cultura española (1885-1936), Bruguera, Barcelona, 1982; i també del mateix autor El movimiento obrero en la historia de España, Laia, Barcelona, 1977.

36 DE LUIS, Francisco, «De estrella rutilante ...», p. 265.

37 SÁNCHEZ PÉREZ, Francisco, «El movimiento obrero antes de la guerra civil: el enfoque de Manuel Tuñón de Lara», Cuadernos de historia contemporánea, núm. 30, 2008, p. 105-116.

38 FORCADELL, Carlos, «Tuńón de Lara, los historiadores contemporáneos y la transición democrática», Cuadernos de Historia Contemporánea, vol. 30, 2008, p. 185-198.

investigacions sobre el socialisme espanyol i, a més, altres joves investigadors espanyols presentaran en el decenni dels anys vuitanta les seves tesis doctorals sobre el moviment obrer espanyol o publicaran monografies sobre el tema. Aquest serà el cas d’Antonio Elorza, David Ruiz i Albert Balcells, entre d’altres.

També Michel Ralle serà un hispanista francès que durà a terme investigacions sobre el socialisme espanyol inicialment centrat en l’origen del socialisme a Madrid i que més tard durà terme una interessant investigació juntament amb Antonio Elorza, La formación del PSOE. La principal aportació d’aquest llibre és haver aprofundit en els orígens del PSOE que sorgí al voltant de Pablo Iglesias, però també s’hi destaca la influència que tengué Jaime Vera en la configuració del pensament marxista del PSOE de l’últim quart del segle XIX.³⁹

Per un altre cantó, a finals dels cinquanta des de Barcelona aparegué un altre línia de recuperació historiogràfica, la de Jaume Vicens Vives juntament amb joves historiadors com Josep Termes i Casimir Martí que tengueren com a referent el treball, esmentat anteriorment, de 1925 de Manuel Reventós. Així, Vicens Vives rompé amb l’esquema rígid que el Franquisme havia imposat a la temàtica de la història del treball que estava sota el control acadèmic del dret del treball i servia per justificar la legislació corporativa del règim, que ho utilitzava com a eina publicitària. Vicens Vives s’apropà als treball d’Ernest Labrousse i la història econòmica-social i juntament amb els esmentats Martí i Termes presentà, poc abans de la seva mort, al VII col·loqui d’Estocolm de 1960, Los movimientos obreros en España en tiempos de depresión económica (1929-1939). Sus consecuencias de orden político y social. Aquest treball presenta la novetat de relacionar pressió demogràfica, crisi econòmica i evolució del moviment vaguístic. Per a Pere Gabriel, la importància de Vicens Vives en la historiografia del món obrer fou recuperar aquesta temàtica per a la història contemporània i no com a un tema segregat del dret del treball, a més d’aplicar la rigorositat i mètodes de treball propis de la història professional i ampliar l’estudi cap a consideracions socials.⁴⁰

Mentrestant, l’hispanisme anglosaxó se centrà més en la temàtica de la Guerra Civil encara també feien referència a l’evolució del socialisme fins el conflicte bèl·lic. Seran els llibres de Raymond Carr i Hugh Thomas.⁴¹

La fi del Franquisme i els primers anys de la democràcia

En els últims anys del franquisme i amb la transició democràtica apareixeran un seguit de treballs que impulsaran noves perspectives sobre el moviment obrer a Espanya com un instrument teòric amb el que oposar-se al franquisme i que suposen una renovació metodològica del que fins aleshores s’havia publicat a Espanya que era d’abans de la Guerra Civil. En aquest cas, és interessant l’aparició de publicacions que fan referència al moviment obrer en general o al socialisme en particular de territoris concrets d’Espanya, com

39 ELORZA, Antonio i RALLE, Michel, La formación del PSOE, Crítica, Madrid, 1989.

40 GABRIEL SIRVENT, Gabriel, «Amb l’excusa del ... p.22-23.

41 CARR, R. Spain: 1808-1939, Oxford University Press, Londres, 1966; GIBSON, I, The Spanish civil war (1936-1939), Bloomsbury, Londres, 2002.

serà el cas de Pere Gabriel que publicà El moviment obrer a Mallorca. ⁴²

Per a Francisco de Luis, tres factors permeteren l’impuls de les investigacions sobre el socialisme espanyol:

el primer, les commemoracions, com el cinquantenari de la mort de Pablo Iglesias o el centenari de la fundació de l’Agrupació Socialista de Madrid; el segon, la formació o ordenació dels arxius de les fundacions Pablo Iglesias i Largo Caballero que posà a l’abast dels investigadors una documentació cabdal pel seu anàlisi; i el tercer, la tasca d’editorials com Taurus, Ariel, Grijalbo, Ayuso, entre d’altres que apostaren per l’edició d’investigacions sobre el socialisme.⁴³

Així, es conformarà un grup d’historiadors que estudiaran el socialisme i s’endinsaran a conèixer els seus orígens, les influències teòriques, la història de l’UGT o l’evolució del PSOE. Entre tots ells es pot destacar a Elías Díaz, Socialismo en España: el partido y el Estado⁴⁴ Santos Juliá, que se centrà en esl últims anys de la República, Orígenes del Frente Popular (1934-1936) i també La izquierda del PSOE⁴⁵; Antonio Elorza,

«Socialismo y agitacion popular en Madrid»;⁴⁶ Manuel Pérez Ledesma, que publicà sobre l’aportació d’Antonio García Quejido al pensament del PSOE a El pensamiento socialista a comienzos del siglo⁴⁷; Víctor Manuel Arbeloa, sobre la prensa obrera o la figura de Pablo Iglesias;⁴⁸ Juan Pablo Fusi, sobre el socialisme al País Basc i un altre sobre Pablo Iglesias;⁴⁹ José Andrés Gallego, amb el seu estudi del socialisme durant la Dictadura de Primo de Rivera;⁵⁰ i Santiago Castillo, sobre la influència francesa a El Socialista o els orígens de la UGT.⁵¹

42 RUIZ, David, El movimiento obrero en Asturias, Tesi Doctoral, Universitat d’Oviedo, 1968; TERMES, ]osep Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional (1864-1881), Crítica, Barcelona, 1971; GÓMEZ LLORENTE, Luis: Aproximación a la historia del socialismo español, Cuadernos para el Diálogo, Madrid, 1972;

CALERO, Antonio Maria, Historia del movimiento obrero en Granada, (1909-1923), Tecnos, Madrid 1973; ELORZA, Antonio, i IGLESIAS, Maria del Carmen, Burgueses y proletarios, Barcelona, Laia, 1973, i GABRIEL, Pere: El moviment obrer a Mallorca, Curial, Barcelona, 1973.

43 DE LUIS, Francisco, «De estrella rutilante ...», p. 269.

44 DÍAZ, Elías, Socialismo en España: el partido y el Estado, Mezquita, Madrid, 1982. No és un treball de síntesi sinó sis articles publicats prèviament, entre 1976 i 1981, i se centra en els dos primers capítols a les relacions entre el PSOE i la Institución Libre de Enseñanza. Els altres quatre capítols fan referència a temes del PSOE i la transició democràtica.

45 JULIÁ, Santos, Orígenes del Frente Popular, Siglo XXI, Madrid, 1979; del mateix autor, La izquierda del PSOE, SIGLO XXI, Madrid, 1984.

46 ELORZA, Antonio, «Socialismo y agitación popular en Madrid», Historia social, núm. 18-19, 1981, p. 229-261 i que prèviament havia publicat sobre el socialisme utòpic a Espanya: ELORZA, Antonio, Socialismo utópico español, Alianza Editorial, Madrid, 1970.

47 GARCÍA QUEJIDO, Antonio i PÉREZ LEDESMA, Manuel (ed. Lit.), El pensamiento socialista español a comienzos de siglo, Ediciones del Centro, Madrid, 1974.

48 ARBELOA MURU, Víctor Manuel, «La prensa obrera en España», Revista de fomento social, núm. 131, 1978, p.

317-321; del mateix autor, «Pablo Iglesias y la iglesia (En el centenario del PSOE, 1879-1979), Revista de fomento social, núm. 133, 1979, p. 85-102.

49 FUSI AIZPURUA, Juan Pablo, Política obrera en el País Vasco (1880-1923), Turner, Madrid, 1975;

ZUGAZAGOITIA, Julián i FUSI AIZPURUA, Juan Pablo, Pablo Iglesias, Akal, Madrid, 1976.

50 GALLEGO, José Andrés, El socialismo durante la dictadura 1923-1930, Tebas, Madrid, 1977.

51 CASTILLO, Santiago, «La influencia de la prensa obrera francesa en El Socialista», Revista de trabajo, núm. 56, 1976, p. 85-136; del mateix autor, «Los orígenes de la organización obrera en España: de la Federación de Tipógrafos a

-El socialisme accedeix al poder .

El decenni dels anys vuitanta amb l’accés del PSOE al poder després de la seva victòria a les eleccions de

El decenni dels anys vuitanta amb l’accés del PSOE al poder després de la seva victòria a les eleccions de

In document Els orígens del socialisme històric a Mallorca (1892-1930) (sider 26-42)