La historiografia sobre el socialisme de la Segona Internacional

L’estudi de l’evolució del socialisme s’ha centrat en la trajectòria dels partits socialistes o socialdemòcrates als principals estats europeus, especialment en la seva entrada al parlament i l’accés al govern i també en esdeveniments puntuals com el seu posicionament l’estiu de 1914 en relació a la Gran Guerra o el debat intern sobre la Tercera Internacional i la posterior escissió comunista.

De totes maneres, hi ha obres que pretenen presentar una ampla perspectiva del fenomen del socialisme, com per exemple la de Donald Sassoon, One houndred years of socialism, que exposa la història dels diferents partits socialistes europeus i és interessant perquè estableix un fil conductor dels inicis al segle XIX fins la crisi de la Unió Soviètica. Per al tema que ens ocupa, cal tenir present el primer capítol de llibre, el que fa referència al socialisme d’abans de la Gran Guerra. Una de les aportacions més interessants de Sassoon és que els partits socialistes d’orientació marxista que aparegueren entre l’últim terç del segle XIX i principis del segle XX es desenvoluparen a partir d’unes interpretacions simplificades del marxisme, el que ell defineix com a marxisme vulgar o marxisme de la Segona Internacional. Sassoon explica que aquestes interpretacions que també defineix com populars es difongueren especialment a través de les obres de Kautsky i Bebel i que fins i tot es distribuïren més àmpliament que les pròpies obres de Marx.⁶

En els últims anys han aparegut diversos estudis que es centren a analitzar les influències d’altres moviments o pensadors. També hi ha hagut autors que s’han centrat en identificar les influències que rebé el socialisme de pensadors o moviments que no provenien del marxisme, com per exemple, Claeys que considera que s’hauria de valorar especialment la influència dels socialistes utòpics i que més que referir-se a un socialisme homogeni a Europa es pot parlar de diferents perspectives dels socialismes europeus, així com les interpretacions que feu cada un dels partits socialistes nacionals de les idees de Marx.⁷ O també Champs, que s’ha centrat en la influència del que defineix com a aportacions heterodoxes dins el socialisme i que s’allunyaven de l’ortodòxia marxista.⁸

En el cas de George Lichtheim que publicà A short history of socialism que també analitza el socialisme des de la segona meitat del segle XIX fins el primer terç del XX, és interessant l’anàlisi que fa de la Segona Internacional com a punt clau l’establiment d’unes relacions pacifistes i solidàries entre els representants de la classe obrera de França i Alemanya i que es donà per acabada el 1914 quan aquests mateixos representants obrers acceptaren els plantejaments bel·licistes de cada un dels seus països i l’entrada dins la Gran Guerra.

També fa referència a l’important pes de la socialdemocràcia alemanya en la influència que tengué sobre el

6 SASSON, D. One Hundred years of socialism: The West European left in the twentieth century, I.B. Tauris, London, 2010.

7 CLAEYS, G. «Non-Marxian socialism 1815–1914», a G. STEDMAN JONES & G. CLAEYS (Eds.),The Cambridge History of Nineteenth-Century Political Thought ,The Cambridge History of Political Thought, Cambridge: Cambridge University Press, 2011, p. 521-555.

8CHAMPS, E, «British socialism(s) and European socialism(s)», Global Intellectual History, Vol. 4, 2019, p. 15-18.

socialisme continental, mentre que considera que el laborisme anglès seguí la seva pròpia evolució a partir de particularitats com les mateixes Trade Unions o la Societat Fabiana.⁹

Jacques Droz publicà la seva Histoire generale du socialisme i el seu segon volumen se centrà al període 1875-1918 on no només tracta el socialisme a Europa si no que també ho amplia a Amèrica. D’aquest treball es pot destacar la introducció del mateix Droz on posa de relleu la importància que tengué la Segona Internacional per conjuntar la ideologia i l’estratègia dels partits socialistes i socialdemòcrates europeus i que permeté conciliar els diferents grups socialistes de França que s’unificaren el 1903 i que en canvi fracassà amb el Partit Socialdemòcrata Rus i no hi hagué possibilitat d’ajuntar els menxevics amb els bolxevics. El llibre també és interessant pels diferents articles que tracten sobre el partit socialista de diversos països europeus, destaca el capítol 6é que, elaborat per Pierre Vilar, se centra en el socialisme espanyol des dels orígens fins el 1971.¹⁰

Eric Hobsbawm i el seu treball, El mundo del trabajo. Estudios históricos sobre la formación y evolución de la clase obrera, presenta una perspectiva mès àmplia, centrant-ho més en el concepte de classe obrera en lloc de moviment obrer.¹¹ Hobsbawm analitzà la configuració del proletariat a partir de la seva consciència de classe, els rituals obrers, la interacció entre l’home i la dona, la cultura obrera, entre d’altres. És a dir, centra el seu estudi en els trets principals d’aquesta nova classe social de treballadors que es va conformant al segle XIX. S’ha de destacar el capítol, La religión y el ascenso del socialismo, on destaca l’estreta relació entre el socialisme i l’anticlericalisme, encara que també reconeix que les classes populars del segle XIX suportaven una forta influència de l’església i els seus rituals dels quals s’anà desempallegant al llarg de tot el segle.¹²

Per la seva banda, Lindeman, A history of European socialism, presenta l’evolució del marxisme en el període estudiat per l’expansió de la ideologia marxista de gran part dels partits socialistes europeus a partir de 1880 i també atorga una importància cabdal a la influència de la socialdemocràcia alemanya a partir de la unió dels lassallians i marxistes i apunta que ja als últims anys el mateix Marx ja havia exposat les seves desavinences amb alguns dels plantejaments de la socialdemocràcia alemanya com fou la seva crítica al programa de Gotha.¹³ En canvi, pel que fa a França, considera que una part dels socialistes seguiren més fidelment les teories de Marx, segurament per la presència del seu gendre, Paul Lafargue, i que Guesde era

9 LICHTHEIM, George, A short history of socialism, Praeger Publishers inc., Londres, 1970; és especialment interessant el capítol 8, «Western socialism: 1864-1914», p. 157-236

10 VILAR, Pierre, «Le socialisme espagnol des origines à 1917», DROZ, Histoire générale du socialisme. De 1875-1918 (2), Presses Universitaires de France, Paris, 1983, p. 279-324.

11 HOBSBAWM, Eric, El mundo del trabajo. Estudios históricos sobre la formación y evolución de la classe obrera, Crítica, Barcelona, 1987.

12 HOBSBAWM, Eric, «La religión y el ascenso del socialismo», HOBSBAWM, Eric, El mundo del trabajo. Estudios históricos sobre la formación y evolución de la classe obrera, Crítica, Barcelona, 1987, p. 51-73.

13 El programa de Gotha fou el text de compromís aprovat en el congrés de 1875 en el que es fusionaven la l’Associació General de Treballadors d’Alemanya de tendència lasselliana i el Partit Socialdemòcrata Obrer d’Alemanya d’influència marxista. L’acord entre ambdues parts feu que a part d’acceptar els principals punts del marxisme també s’acceptassin alguns postulats de Lassalle com la llei de bronze dels salaris i el cooperativisme; vegeu LIDTHE, Vernon, The Outlawed party. Social Democray in Germany, 1878-1890, Princeton Legacy Lybrary, 1966, p. 40-43.

més procliu a seguir els consells de Marx i Engels que els socialdemòcrates alemanys. També Lindemann afirma que el socialisme francès hagué de competir amb el Partit Radical que recollia els principis de la França jacobina, circumstància que no patien els seus companys alemanys.¹⁴

Un altre investigador del socialisme fou Dick Geary que publicà, European labour protest 1848-1939 que se centrà en analitzar les diferències d'associacionisme obrer entre els treballadors qualificats i els que no tenien cap tipus de formació en els diferents països europeus, especialment a Alemanya i el Regne Unit.¹⁵ Coordinat pel mateix autor, el 1991 es publicà en castellà Movimientos obreros y socialistas en Europa antes de 1914,¹⁶ que havia aparegut en la versió original en anglès el 1989 on es presenta la situació del moviment obrer als principals països europeus. En el cas d’Espanya, El movimiento obrero en España,¹⁷ fou elaborat per Paul Heywood i insistí en la seva idea de la feblesa del moviment obrer espanyol anterior a la Primera Guerra Mundial i que malgrat que la historiografia ressaltava el pes de l’anarquisme dins l’obrerisme espanyol, això era degut, en part, per la situació encara més feble del socialisme.

També Eley publicà Forging Democracy: The History of the Left in Europe, 1850-2000, que estableix una clara diferència entre el socialisme anterior a 1914 amb el de l’entreguerra i exposa que malgrat les indefinicions que patí el socialisme de principis del segle XX, la conjuntura política del període posterior a la Gran Guerra permeté als principals partits socialistes, com la socialdemocràcia alemanya o el laborisme britànic accedir al control del govern.¹⁸

De totes maneres, tots aquests treballs sobre el socialisme europeu esmentats fan escassa o nul·la referència a la situació d’Espanya. Per exemple, en el cas de Donald Sassoon en publicar alguna taula sobre els partits socialistes europeus amb informació sobre l’any de fundació, quan es concedeix el sufragi universal masculí, percentatge de població dedicada al sector secundari i percentatge de vots a les eleccions anteriors al 1900 i al 1918, el PSOE no figura a la llista. Hi apareixen els principals països, Alemanya, Regne Unit, França o Itàlia, els escandinaus, Holanda, Bèlgica i també l’austríac. El fet de no incorporar dades d’Espanya és una evidència del poc pes que la historiografia internacional dona al socialisme espanyol dins el context europeu. En el cas de Lichteheim també les informacions sobre el socialisme espanyol són residuals i si es fa referència al context espanyol se’n poden trobar molt més sobre l’anarquisme com element diferenciador del moviment obrer, si es compara amb l’Europa central i septentrional.¹⁹

14 LINDEMANN, A history of European socialism, Yale University Press, Yale, 1984, p. 134-135.

15 GEARY, Dick, European labour protest 1848-1939, Methuen, Londres, 1981.

16 GEARY, Dick, Movimientos obreros y socialistas en Europa, antes de 1914, Ministerio de Trabajo y Seguridad Social. Madrid, 1991.

17 HEYWOOD, Paul, «El movimiento obrero en España antes de 1914», GEARY, Dick, Movimientos obreros y socialistas en Europa, antes de 1914, Ministerio de Trabajo y Seguridad Social. Madrid, 1991, p. 327-372.

18 ELEY, G. Forging Democracy: The History of the Left in Europe, 1850–2000, Oxford University Press, Oxford, 2002.

19 Pel que fa al socialisme espanyol també hi ha escasses referències, les poques que s’han trobat sobre el socialisme espanyol són relatives al paper que tengué el socialisme en la proclamació de la Segona República i que a l’Europa del sud la socialdemocràcia tengué problemes per implantar-se de la manera que ho feu a Alemanya o els països escandinaus, vegeu índex final a LICHTHEIM, George, A short history ...

Es dona el cas que dos hispanistes anglosaxons publicaren treballs sobre el socialisme espanyol. Un dels quals es el de Paul Heywood, El marxismo y el fracaso del socialismo organizado en España, 1879-1936, que, amb un títol intencionadament provocador, pretenia evidenciar la feblesa marxista del PSOE de Pablo Iglesias i que això feu que es desviàs cap a tàctiques gradualistes i reformistes. Certament, és indubtable el caràcter reformista del PSOE, però també podria ser que a vegades la historiografia ha valorat d’una manera molt intensa els postulats del marxisme dins els partits socialistes. Pel que fa al PSOE el seu tarannà del partit era clarament reformista i només utilitzaven els postulats revolucionaris amb un sentit emblemàtic i com a projecte de futur.²⁰

Per altra part, Richard Gillespie publicà, Historia del Partido Socialista Obrero Español, que encara que no hi dedica gaire espai als primer anys del PSOE, presenta una visió diferent sobre aquesta qüestió. Afirma que el partit amb el temps assolí un caràcter distintiu propi i que «Gradualmente, comprendiendo que no se podía dejar establecimiento del socialismo a la actuación de fuerzas históricas inexorables, el PSOE se fue haciendo más pragmático y menos dogmático.»²¹ Però, així i tot, considera que durant els primers decennis el dogmatisme marxista dominà el seu discurs.²²