I. Marc general de la recerca
3. Marc teòric
Les referències teòriques que emmarquen el descens de la mortalitat com a element d’estudi de les condicions de vida de les poblacions són diverses però totalment justificables a causa de la naturalesa del problema que s’està presentant. El punt inicial es troba en la categoria de la Transició Demogràfica en què únicament les variables demogràfiques (mortalitat i fecunditat) constitueixen les bases del marc conceptual. A continuació la Transició Epidemiològica que parteix del bescanvi del patró epidemiològic, seguida de la Transició Sanitària que integra les dues categories anteriors a més de tenir en compte els determinants que provoquen el bescanvi esmentat. Un altra referència es la de Transició Urbana, degut al marc geogràfic de l’estudi, entesa com una extensió de la Transició Demogràfica que permet introduir l’explicació de l’anomenat urban penalty a més del que s’ha convingut en denominar com a institution penalty per la presència d’institucions benèfiques a les ciutats, com explicarem seguidament. Per últim es tracta el col·lectiu institucionalitzat com un grup homogeni i vulnerable, i d’aquí que la perspectiva de la Vulnerabilitat també s’introdueix com a part del marc teòric del present treball.
Il·lustració 1: Esquema de les categories historiogràfiques utilitzades com a marc teòric.
La Transició Demogràfica
La primera de les categories emprades, la Transició Demogràfica, apareix cap a mitjans del segle XX com una grand theory amb la finalitat de predir el comportament demogràfic a l’acabament de la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945) per tot una sèrie
Transició Demogràfica
Transició Epidemiològica
Transició Sanitària
Transició Urbana Urban Penalty Institution Penalty
Vulnerability
Factors determinants del descens de la mortalitat
d’arguments geopolítics (Caldwell, 2006) la qual conformà una de les referències claus d’una nova disciplina acadèmica, la Demografia Històrica.
Aquesta formulació explica el pas d’un règim d’alta fecunditat i mortalitat a un de baixa a partir de tota una sèrie d’estadis d’equilibri i desequilibri entre aquelles variables demogràfiques i la conseqüència d’un important creixement de la població sense parangó anterior que s’ha vingut a denominar, el ‘creixement modern de la població’ usant el títol del ja clàssic llibre de T. McKeown (1976). Així, F. Notestein (1945) considerat com el pare d’aquesta conceptualització interpretà el procés a partir de tres estadis de creixement:
1. Creixement gairebé nul com a conseqüència d’altes taxes de mortalitat i natalitat.
2. Ràpid creixement pel descens de la mortalitat amb el manteniment de la fecunditat a nivells alts. En aquest estadi s’hi produí l’anomenada ‘explosió de la població’ pel desfasament entre ambdues variables.
3. La fase estigué marcada pel control de la fecunditat per arribar a un equilibri amb els baixos nivells de mortalitat.
Així, el ràpid creixement o el creixement modern de la població fou vist des de l’experiència històrica europea com a la conseqüència del descens de la mortalitat en:
“[...] an era of peace and domestic order began to restore the raveged continent during the seventeenth century. Then shortly afterward there followed a series of agricultural innovations that greatly increased the food supply, which was further augmented by the vast resources of the Pew World. Industrial innovations began to bring spectacular increase in product. Finally, sanitary and medical advances brought control over the ravaging disease of childhood and young adult life. In sort, the whole process of modernization in Europe and Europe overseas brought rising levels of living, new controls over disease, and reduced mortality.”
(Notestein, 1945: 39).
L’altra variable en joc, la fecunditat fou:
“[...] much less responsive to the process of modernization. So far as we can tell from available evidence, no substantial part of the modern population growth has come from a rise in fertility. On the other hand, neither did fertility decline with mortality. The reason why fertility failed to decline with mortality are clear enough in general terms. Any society having to face the heavy mortality characteristic of the premodern era must have high fertility to survive. (Notestein, 1945: 39).
Així la formulació de la Transició Demogràfica era explicada a través de la teoria de la modernització com a paradigma dominant en les Ciències Socials després de la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945). D’aquí que la transició fos entesa com el producte del
canvi econòmic i social propiciat per la Revolució Industrial. Així es produí una successió de fases:
- Fase primera: Caracteritzada per les societats pre-industrials, societats agràries, on la mortalitat i la fecunditat eren altes i fluctuants en conseqüència l’estructura de la població era jove.
- Fase segona: Correspon a països en desenvolupament en els quals la mortalitat decreix per millores sanitàries d’ampli espectre, fet que no es correspon amb un descens de la fecunditat la qual cosa implica que la població creixi de manera important.
- Fase tercera: Es refereix als països d’ingrés mig en què la fecunditat cau, el creixement de la població s’estabilitza i en conseqüència existeix un gradual procés d’envelliment de l’estructura de la població.
- Fase quarta: Els països industrialitzats presenten alhora baixa mortalitat i fecunditat.
Prèviament a la tasca desenvolupada a la Princeton University’s Office of Population Research, de la qual Notestein n’era el seu director cal tenir en compte els treballs de W. S. Thompson (1929) i de A. Landry (1934) envers el canvi poblacional (Szreter, 1993; Kirk, 1996) (veure Taula 1). Aquest canvi per Thompson (1929) esdevenia a partir de tres models de comportament demogràfic i que s’agrupaven geogràficament en tres grups. El grup A considerava l’Europa Occidental a més del nord d’Espanya i Itàlia i tots aquells països transoceànic que havien rebut els migrants europeus. El grup B es trobava composat per Espanya, Itàlia i tots els països eslaus centroeuropeus. L’últim grup, l’anomenat C incloïa Rússica, Japó, Índia i la resta de països d’Àssia, Àfrica i Sud-americà que no haguessin estat inclosos en el grup A. El primer grup es caracteritzava per unes taxes de mortalitat baixes i un ràpid descens de la fecunditat suposen que les taxes de creixement descendissin i fins i tot la població pogués entrar en fase de recessió. El segon grup el descens de la mortalitat s’havia produït abans que el descens de la fecunditat en conseqüència s’havia produït un creixement ràpid de la població. L’últim grup presentava taxes de mortalitat i natalitat incontrolades talment com una població malthusiana. Aquests tres grups s’entengueren com una evolució dinàmica per la qual s’observaria que el grup C passaria al Grup B i aquest al Grup A a mesura que els països s’anessin industrialitzant. La formulació de Landry amb la seva ‘revolució demogràfica’ s’entenia per la por a la despoblació en l’ideari francès després de la derrota francesa en l’anomena Guerra Franco-Prussiana (1870 – 1871) per la qual perdé Alsàcia i Lorena i el país que durant la seva revolució
havia estat el més poblat de l’Europa observava com la resta de països veïns i sobretot la nova Alemanya mostrava un creixement important de la seva població i la fecunditat francesa descendia de cada vegada més (Vallin, 2002).
Taula 1: Les fases del canvi poblacional en els estudis de Thompson (1929) i Landry (1934).
Font: Elaboració pròpia a partir de Vera Bolaños (1999) i Vallin (2002)
La conceptualització d’aquest procés a través de la mortalitat, menys atesa que la fecunditat com a conseqüència de la pròpia formulació de Notestein i del context dient-ne històric i poblacional en què la teoria de la Transició Demogràfica naixé, fou realitzada per part de l’anomenada Transició Epidemiològica a principis dels anys 70 del segle XX, com explicarem posteriorment. Es partia de què: “The reduction of mortality is a universally acceptable goal and faces no substancial social obstacles. But the reduction of fertility requires a shift in social goals from those directed toward the survival of the group to those directed toward the welfare and development of the individual” (Notestein, 1945: 41). A més:
“Europe (excluding European Russia) has already ceased to grow relatively to the rest of the world. In fact it has been loosing ground since 1910. At that time the European population amounted to about 340 million out of an estimated 1,685 million, or about 20 per cent. Largely as a result of the war in 1914 – 1918, Europe’s share of the world’s population declined in the decade 1910-1920. Then a cumulative product of declining growth in Europe and rapid increase elsewhere, Europe’s part of the total fell to about 18 per cent in 1940. Thus, before the outbreak of World War II, it was apparent that Europe had a dwindling proportion of the world’s population.” (Notestein, 1944: 47).
La pèrdua de pes específic d’Europa després d’una guerra que l’havia deixat assolada preocupava en front de:
“[...] large non-European populations of Asia, Africa, and South America have reached a demographic stage comparable to that of Europe at the beginning of the period of her most rapid growth. Death rates are declining through the application of modern medicine and the control of famine, but birth rates continue high. Only a war of unheard destruction could wipe out all the gains of modern sanitation and transportation. At the same time, birth rates in many sections of the globe are not likely to fall speedily enough to prevent a very rapid population growth for at leat a generation” (Notestein, 1944: 47).
Warrem Thompson (1929)
-Grup A La fecunditat descendí més ràpidament que la mortalitat Grup B La mortalitat descendí més ràpidament que la fecunditat Grup C La fecunditat i la mortalitat no estigueren sota control
Landry (1934) Revolució Demogràfica
Primitiu La població s'ajusta a les subsistències disponibles per la mortalitat.
Intermedi Retriccions en el matrimoni i control de la reproducció fora del matrimoni impliquen el manteniment de la població a un nivell Contemporani Universal pràctica de la contracepció i de l'abortament provoquen nivells molt baixos de fecunditat
A més, amb el clímax polític mundial al final de la Segona Guerra Mundial en el que Estats Units s’instituí com el “[...] watch dog of world order [la qual cosa] may explain the American preocupation with demographic transition and population growth in the devoloping countries” (Friedlander et al., 1991: 495) feu que l’agenda demogràfica del moment passés a ser part de l’agenda política i el seu objectiu es centrés en l’estudi de la fecunditat (Friedlander et al., 1991). D’aquí grans projectes com l’European Fertility Project15 i tota una sèrie de formulacions moltes d’elles des de l’economia per trobar els determinants que possibilitaren el pas d’una alta a una baixa fecunditat. Tema que no examinarem donat l’objectiu final de l’estudi en descriure el procés de descens de la mortalitat, i sobretot en la infància.
Existeix tot un debat per la consideració com a teoria o conceptualització de la formulació de Notestein (1945). Per aquest motiu Kirk (1996) començà el seu article titulat Demographic Transition Theory afirmant que: “Demography is a science short on theory, but rich in quantification. In spite of this it has produced one of the best-documented generalizations in the social sciences: the demographic transition” (p.
361). Generalització o teoria, la formulació ha servit de marc de referència per a l’explicació del canvi poblacional. Aquesta discrepància ve determinada per la manca d’universalització de la transició clàssica de Notestein, pel seu tall europeista que ha fet fallida alhora d’explicar el procés en els països en vies de desenvolupament. Per tant, la pretensió inicial de la teoria en predir el comportament futur perdia valor explicatiu en front del comportament demogràfic en els continents d’Àfrica, Amèrica o Àsia que mostraren ja des de mitjans del segle XX una forta explosió demogràfica pel manteniment de la fecunditat a nivells alts.16
No sols aquells països s’adequaren al patró teòric de la Transició Demogràfica sinó també alguns països de l’Europa Occidental en clau històrica com per exemple França que observà un descens de la fecunditat anterior al de mortalitat a diferència per
15D’aquest projecte cal destacar tota un sèrie de publicacions que configuraren la finalitat d’explicar la Transició de la Fecunditat Europea a través de la recerca del seus mecanismos causals: Livi Bacci, M.
(1971):. A Century of Portuguese Fertility. Princeton: University Press; Knodel, J. E. (1974): The Decline of Fertility in Germany, 1871-1939. Princeton: University Press; Van der Walle (1974): The Female Population of France in the Pineteenth Century Princeton: University Press; Lesthaeghe, R. J.
(1977): The Decline of Belgian Fertility, 1800-1970. Princeton: University Press; Coale, A. J. et al.
(1979): Human Fertility in Russia since the 19th Century. Princeton: University Press; Teitelbaum, M. S.
(1984): The British Fertility Decline: Demographic Transition in the Crucible of the Industrial Revolution. Princeton: University Press; Coale, A. J.; Watkins, S. C. (1986): The Decline of Fertility in Europe: the Revised Proceedings of a Conference on the Princeton European Fertility Project. Princeton:
University Press, 1986. A més de tota una sèrie d’articles també sobre el projecte de cabdal importància.
16 Un resum molt aclaridor del procés de la Transició Demogràfica a Amèrica Llatina pot ser trobat a:
Brea, J. A. (2003): Population dynamics in Latin America. Population Bulletin, vol 58 (1), pp. 3 – 36.
exemple de Suècia. Per tant, el segon i tercer estadi no coincidiren. En canvi, el descens de la mortalitat a Anglaterra s’inicià a principis del segle XIX mentre que la fecunditat estava en continu augment (Schofield, 1984). Fenomen que va determinar un canvi de plantejament força important: el creixement de la població no es produí pel descens de la mortalitat sinó per l’augment de la fecunditat (Wrigley i Schofield, 1981) contradient un dels principals arguments de T. McKeown en el seu ja clàssic llibre The modern rise of the population (1976), que tornarem a mencionar per la seva influència en la configuració del corpus dels factors determinants del descens de la mortalitat. Per tant, part de la construcció de la crítica a la teoria de la Transició Demogràfica fou la conseqüència del desenvolupament de la Demografia històrica en molts de països europeus (Arango, 1980).
La disciplina acadèmica de la demografia històrica emergí amb força a partir de 1950 de la mà Louis Henry amb el seu mètode de reconstrucció de famílies a partir de la recollida, mitjançant informació nominal, dels events demogràfics localitzats en els registres sacramentals. Posteriorment el Cambridge Group for the History of Population and Social Structure (1964) seguí la mateixa metodologia d’Henry però seguint el sistema de les sèries temporals de les mateixes variables demogràfiques en forma agregada. Aquestes sèries relacionades amb l’estructura de la població proporcionada pels grans censos nacionals (en el cas anglés el de 1871) varen generar una nova tècnica, la back projection, com a mètode de recompte de les poblacions en el passat (Reher, 2000; Rosental, 2006; Saito, 1996 i 1997). Ambdós grans projectes configuraren una àmplia aproximació a l’estudi de l’època pre-transicional europea i facilitaren als “[...] demographers to link the concept of ‘demographic transition’ to historical evidence. Ironically, however, the same progress has made the classical theory of demographic transition virtually untenable” (Saito, 1996: 543).
D’altres crítiques a la teoria corresponen a la manca de concreció cronològica en la successió dels estadis per la qual cosa Loschky et al. (1974) afirmen que la teoria clàssica no responia a la pregunta de “[...] when a society will move from one stage to another or whether such a move will ever be made, then no amount of effort devoted to defining terms of empirical testing will ever prove useful.” (p. 216) La seva proposició parteix de la idea que a través del concepte de la ‘difusió’ s’explica el perquè del descens de les taxes de natalitat i mortalitat. A més, la formulació clàssica de la teoria no tingué tampoc en compte la funció reguladora de les migracions en el procés transicional com a conseqüència del creixement de la població pel decalaix entre el
primerenc descens de la mortalitat i el posterior corresponent a la fecunditat (Chesnais, 1992).
Tot i la proliferació de crítiques a la teoria de la Transició Demogràfica s’ha d’esmentar la seva validesa com a marc conceptual del procés de canvi poblacional pel que refereix al pas d’un règim d’alta a baixa mortalitat (Wrigley, 1994). Tot i així, el que podríem anomenar una reconciliació amb la teoria pot ser trobada en l’article de Reher (2004) en el qual afirma que la transició demogràfica vista com un procés global i observada a començament del segle XXI mostra un procés homogeni en tots els països d’arreu del món tot i que els ritmes de descens hagin estat diferents. Aquest procés global s’explica per la compartimentació de tota una sèrie de característiques que fan que: “There is much to be learned from recent transitions, for understanding the general process, and developing nations continues to have much to learn from the experience of the forerunners [països que iniciaren la transició cronològicament primer], who are several decades ahead of them along the cycle of transition” (Reher, 2004: 23 - 24).
La Transició Epidemiològica i els factors determinants del descens de la mortalitat.
La teoria de la Transició Epidemiològica formulada per A. B. Omran a 1971 explicità els mecanismes de canvi de la mortalitat en el procés de transició demogràfica partint de la base què la “[...] mortality is a fundamental factor in population dynamics”
(Omram, 1971: 511) seguint el principi de Notestein que afirmava que el descens de la mortalitat era el preàmbul del descens de la fecunditat. D’aquesta manera confirmava la utilitat de la formulació clàssica de la teoria de la Transició Demogràfica però proposava un apropament més ampli i multidisciplinar al canvi demogràfic (Gómez Arias, 2001) des de l’Epidemiologia, entesa com l’estudi de la distribució de les malalties i les defuncions en la població (Omran, 1971). Així novament a partir de la centralitat del creixement esmentava que:
“Po secular downward trend in mortality is apparent in any country before the middle of the eighteenth century, about the same time that population growth began to demonstrate an exponential curve. This initial period of sustained population growth is nearly every country for which reliable data are available [Suècia i exemples locals d’Anglaterra] corresponds with at least two decisive changes in the death rate. First, the fluctuations in mortality became less frequent and less dramatic.
Second, the initial, slow – sometimes imperceptible- decline in mortality gradually gained momentum and eventually stabilized at relatively low levels in the twentieth century. Thus steady rises in life expectancy, progressively diminishing death rates
and more stable and predictable mortality patterns have accompanied the persistent increments in world population.” (Omran, 1971: 513 – 514).
Aquesta teoria “[...] focuses on the complex change in patterns of health and disease and on the interactions between these patterns and their demographic, economoic and sociologic determinants and consequences.” (Omran, 1971: ????). Per tant, la mortalitat adoptava un paper central en el canvi poblacional i per l’autor era la proposition one de la seva teoria, la qual anava seguida per fins a quatre propostes més que passarem seguidament a enunciar:
- Proposition two: During the transition, a long tern shift occurs in mortality and disease patterns whereby pandemics of infection are gradually displaced by degenerative and man-made diseases as the chief form of morbidity and primary cause of death. (p. 516).
- Proposition three: During the epidemiological transition the most profund changes in health and disease patterns obtain among children and young women.
- Proposition four: The shifts in health and disease patterns that characterize the epidemiologic transition are closely associated with the demographic and socioeconomic transition that constitute the modernization complex.
- Proposition five: Peculiar variations in the pattern, the pace, the determinants and the consequences of population change differentiate three basic models of the epidemiologic transition. (p. 532).
El canvi de patrons de salut i malaltia que s’enunciava a la segona proposta ha estat presentat a partir de la successió d’estadis mesurats a partir de la intensitat del fenomen de la mortalitat i/o de la seva etiologia. D’aquesta manera foren formulades tres fases:
1. L’edat de la pestilència i de la fam.
2. L’edat de descens i desaparició de les pandèmies.
3. L’edat de les malalties degeneratives i produïdes per l’home.
La primera fase suposa una mortalitat alta i fluctuant amb una esperança de vida baixa i també fluctuant (l’esperança de vida al néixer podia variar entre els 20 i els 40 anys). Els determinants d’aquest règim foren les epidèmies, fams i guerres que corresponen als frens positius malthusians. D’aquí la principal similitud de la teoria
La primera fase suposa una mortalitat alta i fluctuant amb una esperança de vida baixa i també fluctuant (l’esperança de vida al néixer podia variar entre els 20 i els 40 anys). Els determinants d’aquest règim foren les epidèmies, fams i guerres que corresponen als frens positius malthusians. D’aquí la principal similitud de la teoria