Hemos sido lo que sois vosotros seréis cual nosotros.
Hemos muerto como veis también moriréis vosotros.
Esto fidelis usque ad mortem et dabo tibi coronam gloriae21
21 Adagis manuscrits de la contraportada dels llibres d’enterraments del Cementiri municipal de la ciutat de Palma, Arxiu Municipal de Palma (AMP). La traducció de la frase llatina, que pertany a l’Apocalipsis 2.10, seria la de: Sigues fidel fins a la mort i et donaré la recompensa de la glòria. Traducció que hem d’agrair a Antònia Vilar i qui també ens ha proporcionat tot un estudi filològic i històric de la cita.
El mètode científic argumenta que els procediments de tractament de les fonts són la part fonamental del disseny de tot estudi i com a tal són presentats en primer lloc.
Aquest ordre pressuposa que la metodologia dirigeix la recerca, en aquest cas, la recerca documental. No obstant això, sobretot en la construcció de base de dades demogràfiques, és convenient el coneixement de l’estructura de les fonts, donat que aquestes no s’usen de forma directa sinó que pateixen un procés que en certa manera es pot considerar de reconstrucció que persegueix reunir el comportament demogràfic individual amb l’ús de fonts diverses. D’aquí la necessitat d’observar l’evolució de les fonts per controlar els seus canvis que si fossin obviats afectarien a l’objecte d’estudi.
Aquest mobilisme de les fonts, no únicament es considera com un tret distintiu de les fonts demogràfiques, sinó també cal que sigui entès en relació a les fonts de caire administratiu a causa de l’ampli ventall cronològic que s’aborda en l’estudi. El temps històric en les fonts queda reflectit en forma de modificacions estructurals, producte de canvis polítics que comportaren canvis en l’estructura de l’administració pública que es traduïren en forma de lleis, reials decrets, reials ordres o fins i tot de menor rang legal com els acords plenaris. La seva aplicació constituí l’evolució de les fonts o fins i tot la seva desaparició.
Així doncs, l’objectiu d’aquest capítol és descriure les característiques de les fonts utilitzades en aquest estudi, talment com els llibres de registre d’events demogràfics tant sacramentals com civils, amb especial atenció a aquelles fonts que han estat tradicionalment poc utilitzades en la disciplina demogràfica, concretament els llibres d’enterraments de cementiris municipals i el Registre Civil previ a la seva instauració definitiva de 1871. Aquestes fonts permeten mesurar la dinàmica de la població i es troben acompanyades d’un conjunt documental producte de la classe mèdica que permetran construir el perfil epidemiològic de la població en la infància de la ciutat de Palma en el període estudiat. A més, també s’atendrà al mètode de tractament d’aquesta informació, que passarà per la valoració del sistema de triangulació metodològica, que representa la conjugació de mètodes quantitatius i qualitatius per a l’anàlisi d’aquelles fonts.
1. Fonts.
Julio Aróstegui en el seu llibre La investigación histórica: teoría y método (2001), defineix la font històrica como “[...] todo aquel objeto material, instrumento o herramienta, símbolo o discurso intelectual, que procede de la creatividad humana, del cual pude inferirse algo acerca de una determinada situación social en el tiempo”. (p.
380). Així, les fonts es defineixen segons les seves característiques internes o externes.
El caràcter intern es refereix a la forma (criteri posicional) i intenció (criteri intencional) en l’elaboració de la font. D’aquí, la distinció entre fonts directes o indirectes i fonts testimonials o no testimonials.22 En canvi, per la naturalesa externa d’una font s’entén el procediment emprat per transmetre la informació i la seva difusió. Aquesta divulgació diferencia les fonts en monumentals, documentals, bibliogràfiques, gràfiques i audiovisuals, premsa, fonts orals i documentació digital.23
Les fonts utilitzades per aquest estudi procedeixen del mateix període cronològic i del mateix àmbit geogràfic, és a dir de 1840 a 1960 i de la ciutat de Palma, capital de la província de les Illes Balears. En funció de la seva utilització discursiva poden ser detallades de la següent manera:
- En l’exposició de l’estructura i dinàmica general de la població de la ciutat de Palma s’han emprat els censos i l’anomenat Moviment Natural de la Població corresponents a la demarcació administrativa de la província de les Illes Balears.
- Per l’anàlisi demogràfica i epidemiològica de la mortalitat en la infància s’han construït sèries de mortalitat infantil i juvenil a partir dels llibres sacramentals de baptismes i defuncions, dels llibres d’enterraments del cementiri municipal de Palma, dels llibres de naixements i defuncions del Registre Civil i dels Libros de Exposiciones de la Inclusa de la ciutat.
- Per la percepció professional des de la medicina hegemònica de les causes de defunció predominants a la ciutat de Palma, s’han fet servir des de topografies mèdiques a les actes de les sessions de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma de Mallorca, com també els discursos inaugurals i d’ingrés a l’esmentada acadèmia i al Col·legi
22 Distinció establerta a partir de llibre citat de J. Aróstegui (2001) i del de R. Alía Miranda (2005).
23 Classificació proposada en: Alía Miranda, R. (2001): Técnicas de investigación para historiadores: Las Fuentes de la historia. Madrid: Síntesis.
MedicoFarmacèutic. A més, de tota una sèrie d’articles publicats a l’òrgan de difusió oficial del col·legi, conegut com Revista Balear de Ciencias Médicas. Alhora també s’han aprofitat tot un conjunt d’opuscles, fulletons o pasquins de divulgació sanitària de diferent origen.
- L’aproximació a les epidèmies de còlera, febre groga i grip de la ciutat de Palma, a part d’haver estat fixades a través de les sèries demogràfiques, també s’ha aprofundit en la documentació generada per part de l’Ajuntament de la ciutat tant constituït en forma de ple com de Junta Municipal de Sanitat, donat el seu paper executiu i de financiació de les mesures de Salut Pública.
- La institucionalització del procés de protecció a la infància s’ha utilitzat com a eix transversal en el procés de descens de la mortalitat documentant-se a través de: la premsa i fonts de caire divulgatiu, eminentment conferències realitzades per metges.
Així, totes aquestes fonts poden ser classificades com a fonts directes, no testimonials i textuals, però donada la seva diferent naturalesa i finalitat cal diferenciar-les en: fonts documentals, bibliogràfiques i premsa (veure Taula 2).
Taula 2: Classificació de les fonts utilitzades segons la seva difusió
Font documentals Llibres sacrementals de baptismes i defuncions de la ciutat de Palma Llibres d'enterraments del Cementiri Municipal de la ciutat de Palma Llibres de naixements i defuncions del Registre Civil de la ciutat de Palma Libro de Exposiciones de la Inclusa de la ciutat de Palma
Censos i Moviment Patural de la Població de Palma i Illes Balears
Llibre d'Actes de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma de Mallorca Documentació administrativa de l'Ajuntament de Palma
Fonts bibliogràfiques Discursos d'ingrés de socis numeraris de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma de Mallorca i del Col·legi Mèdico-Farmacèutic de Palma
Discursos d'obertura d'any acadèmica de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma de Mallorca i del Col·legi Mèdico-Farmacèutic de Palma
Revista Balear de Ciencias Médicas
Documentació d'origen divers sobre divulgació sanitària: conferències, cartilles higièniques, etc.
1.1 Fonts documentals
Aquest apartat es troba constituït pels diferents registres d’esdeveniments vitals, com són els llibres sacramentals, llibres d’enterraments i Registre Civil. El seu ús primordial és per a l’estudi de la dinàmica de la població donat que aquests fonts proporcionen els fluxos al llarg del temps que modifiquen l’estructura de la població
referida. Aquests fluxos són els naixements, les defuncions i les migracions. Els dos primers fenòmens demogràfics en èpoques històriques estaven institucionalitzats. Tot i que no necessàriament la seva finalitat havia de ser demogràfica. Així, es distingeixen en fonts preestadístiques i estadístiques.
Les fonts preestadístiques, i en el cas concret, dels llibres sacramentals i dels llibres d’enterraments remeten a finalitats religioses. En canvi, les segones “es caracteritzen per ser instruments que permeten el coneixement i les tendències de les poblacions en procedir de la recollida sistemàtica, regular i centralitzada de les dades, amb finalitats generals o sociodemogràfiques, per part de l’administració central de l’Estat a través d’un organisme competent creat expressament a aquest fi [...]” (Cusidó Vallverdú, 2006: 20). A més, parteixen de la universalitat en la cobertura territorial.
Així, el Registre Civil i el Moviment Natural de la Població representen aquesta tipologia de font. Tot i que, cal tenir en compte que el Moviment Natural de la Població és un font publicada i seriada, cosa que per la nostra classificació documental hauria de ser inclosa en l’apartat de fonts bibliogràfiques. Però, es tracta d’una font confeccionada en un primer moment a partir dels registres parroquials i després pel Registre Civil. Per tant, en un intent d’homogeneïtzar les fonts de caràcter demogràfic, encara que la seva funció en fos diferent, creiem del tot convenient incloure aquesta font com a part final de l’estudi de les fonts documentals. A la vegada, i com ja explicarem posteriorment, ha estat localitzada la documentació original de la Junta d’Estadística de les Illes Balears, fet que implica disposar de la documentació generada per a la confecció del Moviment Natural de la Població de la pròpia província i no en el seu format de publicació general de cobertura de l’ens estatal.
Junt a aquestes fonts, s’ha utilitzat documentació de caire administrativa tant de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma de Mallorca com del propi plenari de l’Ajuntament de la ciutat de Palma. La documentació administrativa, eminentment en forma d’actes és el suport en el que es materialitzen les seves actuacions. Unes actuacions que en el cas de l’acadèmia eren de caire consultiu o informatiu, com també n’era el cas de les juntes de sanitat, tant municipals com provincials i d’execució en el cas del ple municipal.
1.1.1 Llibres sacramentals
Els llibres sacramentals estan formats pels Quinque librorum, dels quals en el present estudi únicament s’han usat els llibres de defuncions i els de baptismes. La confecció obligatòria dels llibres de baptismes i matrimonis s’establí amb les disposicions del Concili de Trento (1545 – 1563) i dels homònims per a les defuncions a partir del Rituale Romanum (1614) confeccionat baix el pontificat del Papa Pau V (1550 – 1621). Les sèries documentals utilitzades es troben localitzades a l’Arxiu Diocesà de Mallorca (ADM), integrades en la Secció de Cancelleria, baix l’epígraf de Registres Parroquials. Aquesta concentració es deu a què:
“Des de principi del segle XVI el bisbe tenia manat lliurar anualment a l’arxiu de la cúria episcopal el quadern dels minyons batejats durant l’any anterior. Després de la reforma tridentina continuà la mateixa pràctica i més tard exigí els nous registres de baptismes, confirmacions, matrimonis i defuncions, dels quals prenia cura l’arxiver de la cúria” (Rosselló Lliteras, 1983: 704).
El registre sacramental de la ciutat de Palma és conseqüència d’una xarxa parroquial que al segle XIX estava formada per sis parròquies mares i cinc vicaries in capite i formava part de la Diòcesi de Mallorca.24 L’estructura parroquial fou dissenyada en el segle XIII fruit de la conquesta catalana de la Medina Mayurqa (1229) i convertida en la cristiana Ciutat de Mallorques.25 S’hi erigiren cinc parròquies, baix les següents advocacions: Santa Eulàlia, Santa Creu, Sant Jaume, Sant Miquel i Sant Picolau i una sisena que fou intitulada com la parròquia de l’Almudaina, localitzada a la Catedral i constituïda en seu episcopal (veure Il·lustració 4). La parròquia de Santa Eulàlia i la de Sant Miquel en els primers moments de la conquesta catalana (1229) foren mesquites adaptades al culte cristià i després foren erigides com a esglésies, apareixent ressenyada la primera d’aquestes des de 1230. En canvi, el temple de Sant Jaume es documenta per primera vegada a 1246, es considera com a la primera església de la ciutat. Santa Creu fou fundada pel bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou (1212,
24 La diòcesis de Mallorca contà, entre el segle XVI i 1913, amb 37 parròquies i 37 vicaries in capite. Es documenta de manera continuada i sense pràcticament cap tipus de llacuna documental les sèries demogràfiques de baptismes, matrimonis i defuncions des del segle XVI fins a 1871. Les més antigues se remunten a 1500 i les més recents a 1868. Per més informació en relació a la documentació sacramental d’esdeveniments vitals veure: Moll Blanes, I. i Pujadas Mora, J.M. (2006): Los archivos parroquiales de las Dióscesis de las Islas Baleares. Descripción de su contenido y relación de trabajos realizados a partir de su información. Comunicació presentada en la Jornada sobre els arxius parroquials com a font per a l'estudi de la història social de la població, Barcelona.
25Ciutat de Mallorques és el nom medieval de l’actual ciutat de Palma.
any en què es anomenat bisbe de Barcelona – 1241) . I la parròquia de Sant Nicolau es desmembrà a 1302 de la parròquia de Santa Eulàlia (Servera Sitjar, 1996).
Il·lustració 4: Xarxa de parròquies mares a la ciutat de Palma al segle XIX
Parròquies
Font: Elaboració pròpia a partir del mapa de Pere Alcàntara Peña (1869)
Aquesta distribució es mantingué de manera intacta fins a principis del segle XIX
(Fullana Puigserver, 1996 i Servera Sitjar, 1996), però a conseqüència del creixement demogràfic de la ciutat es consolidà el seu espai d’extramurs on des de mitjans del segle
XVIII s’anaren creant vicaries in capite o sufragànies per donar dient-ne serveis religiosos a n’aquella nova població. Aquestes vicaries tenien potestat sacramental al igual que les parròquies mares. Les primeres creades a l’illa de Mallorca daten del segle
XVI, encara que les de la ciutat de Palma es construirien a partir del segle XVIII i no gaudiren d’independència eclesiàstica fins a 1913 (veure Taula 3).
Taula 3: Distribució de les vicaries in capite a la ciutat de Palma (segle XIX)
Parròquia mare Vicaria in capite (extramurs)
Almudaina
-Santa Creu La Transfiguració del Senyor (Gènova - Bonanova) Sant Magí
Al món rural, les parròquies sufragànies tingueren una funció d’aglutinadores de la població ja que estaven ubicades a llogarets que durant el segle XIX, i en menor mesura durant el segle XX es constituïren en municipis. En canvi, a la ciutat de Palma han estat l’element configurador de l’espai extramurs i han perdurat en forma de barriades. Per tant, l'organització eclesiàstica del territori implicà la concepció demogràfica de l'espai (Moll Blanes et al., 2006).
Les vicaries in capite de la ciutat de Palma tingueren dos orígens, un remet a la construcció de nova planta d’aquestes i l’altra a la reutilització d’esglésies anteriors.
Així, la vicaria ubicada a la Bonanova és l’hereva del santuari de la Mare de Déu de la Bonanova, que s’erigí com a ermita dedicada a Sant Antoni i a la Mare de Déu, el 1472.
Tot i que, entre 1694 i 1836 passà sota l’autoritat dels carmelites. El temple actual fou construït a les acaballes del segle XVIII i sufragat per la marquesa de Solleric, Magdalena Gual y del Barco. Amb la desamortització de Mendizábal (1836), els frares foren exclaustrasts, se’n subhastaren les terres i l’església passà ser sufragània de la parròquia de Santa Creu de Palma i amb jurisdicció sobre tot el barri de Gènova.
Posteriorment, passà a dependre de la nova parròquia creada a Gènova al 1913 (Gran enciclopèdia de Mallorca, des de 1988: 191 – 193).
En canvi, la vicaria de la Vileta fou erigida a 1804 sota l’advocació de la Puríssima Concepció a més contava amb un cementiri propi i era filial de la parròquia anterior. La corresponent al barri de Son Sardina es començà a construir a 1708, dedicada a la Immaculada Concepció de Maria. A 1913 s’independitzà de la parròquia de Sant Jaume, encara que l’actual construcció data de 1927-29, moment en què s’aprofità per treure el cementiri (Gran enciclopèdia de Mallorca, des de 1988: 191 – 193). La parròquia de Santa Eulàlia únicament contà amb la vicaria de Sant Jordi, advocada al sant i declarada com a tal a 1880. Aquest temple tingué el seu origen en una església de repoblament del segle XIV i a 1934 s’inicià la construcció de la nova església (García Llinás, 1998).
Cada una d’aquestes parròquies o de les vicaries in capite generà les seves sèries de baptismes i defuncions. Unes sèries que s’organitzàvem per any d’ocurrència de l’event. Per tant, per cada any i parròquia a partir de partides individuals es reportava l’event concret. Així, les partides de baptisme i de defunció que no únicament serveixen per reportar l’event demogràfic proporcionen tota una sèrie d’informació que ha possibilitat que els registres vitals siguin una de les fonts més utilitzades per la història de la família i no sols per la demografia històrica. Així, la filiació del neonat o del finat
constituiria aquest pont entre ambdues categories historiogràfiques. El parentiu entorn al baptisme es fixava a través dels pares, dels avis i padrins paterns i materns.26 Aquestes filiacions anaven acompanyades de la naturalesa i/o residència d’aquests i de la seva estructura socio-professional. En canvi, la filiació en les partides de defunció, i més en concret quan es referia a un infant, quedava reduïda a la dels pares (veure Il·lustració 5).
Il·lustració 5: Estructura de les partides de baptisme i defunció al segle XIX.27
eonat
Font: Elaboració pròpia a partir dels llibres parroquials de baptismes i defuncions de la ciutat de Palma. Arxiu Diocesà de Mallorca.
La inscripció parroquial, que coincidia amb el lloc d’administració del sagrament, pressuposa la localització geogràfica de l’event. És a dir, a l’hora d’efectuar la inscripció prevalia el lloc d’ocurrència en front del lloc de residència, cosa que podia motivar una certa deslocalització registral, que afectaria al càlcul dels indicadors demogràfics. No obstant això, quan l’event de la defunció era registrat fora del seu lloc habitual de residència, la inscripció anava acompanyada d’un text que resava, generalment, de la següent manera: “se hallaba accidentalmente en la ciudad”. Però també s’hi recollia el lloc de naixement (naturalesa) sobretot en el registre envers la defunció, ja que era habitual que el lloc de naixement i de baptisme coincidís tant en espai com temps. Igualment, l’adreça de residència també fou consignada més en la defunció que en el baptisme, però aquesta també remetia al lloc d’ocurrència.
26 En l’entrada de padrí del Diccionari català-balear-valencià (1926-1962) s’explica que: “El significat de
‘avi’ és degut al costum d’ésser els avis els padrins dels primers infants d'una família”. I quan s’hi
27 Per copsar l’evolució de les partides de baptisme veure: Martín Galán, M. (1981): Fuentes y métodos para el estudio de la demografía histórica castellana durante la Edad Moderna.. Hispania: revista española de historia, vol. 41, núm. 148, p. 231 – 326.
Aquesta deslocalització s’ha d’entendre principalment com un possible transvasament d’informació d’una parròquia a una altra de la mateixa ciutat o fins i tot d’una vicaria in capite a la seva parròquia mare. Aquest fet és cabdal a la parròquia de l’Almudaina, ja que a la vegada que fou seu episcopal també era parròquia urbana. La localització de les diferents esglésies implicava una adscripció parroquial, que en el cas del naixement corresponia normalment amb la residència dels pares, pel matrimoni amb la residència de l’esposa i per la defunció amb la residència del finat. Però el cas de l’Almudaina presenta algunes peculiaritat que s’han de cercar en paraules com reconeixement social, expressió d’una classe o rang o posició social.
Així, en aquesta parròquia es registraven d’un costat els baptismes dels nascuts en la seva circumscripció urbana, i d’altra els baptismes de nascuts en altres parròquies de la ciutat i fins i tot de poblacions geogràficament pròximes a la capital, les famílies dels quals, per raons no estrictament eclesiàstiques, volien que els seus fills fossin batejats, no en la parròquia de l’Almudaina, sinó en la Catedral de Palma. A la vegada cal considerar als transeünts fruit del tràfic portuari, o d’un funcionariat – militars, Audiència- que també acudien a la Catedral. És per això que convé tenir molta precaució a l’hora de comptabilitzar els esdeveniments registrats en aquesta parròquia,
Així, en aquesta parròquia es registraven d’un costat els baptismes dels nascuts en la seva circumscripció urbana, i d’altra els baptismes de nascuts en altres parròquies de la ciutat i fins i tot de poblacions geogràficament pròximes a la capital, les famílies dels quals, per raons no estrictament eclesiàstiques, volien que els seus fills fossin batejats, no en la parròquia de l’Almudaina, sinó en la Catedral de Palma. A la vegada cal considerar als transeünts fruit del tràfic portuari, o d’un funcionariat – militars, Audiència- que també acudien a la Catedral. És per això que convé tenir molta precaució a l’hora de comptabilitzar els esdeveniments registrats en aquesta parròquia,