TREBALL DE FI DE MÀSTER
L’EDUCACIÓ TEATRAL:
RECURS PER TREBALLAR DE MANERA INTERDISCIPLINÀRIA A L’AULA
Assumpta Serra Moranta
Màster Universitari en Formació del Professorat
(Especialitat/Itinerari de Llengua i Literatura Catalana) Centre d’Estudis de Postgrau
Any Acadèmic 2020-21
EDUCACIÓ TEATRAL: RECURS PER
TREBALLAR DE MANERA INTERDISCIPLINÀRIA A L’AULA
Assumpta Serra Moranta
Treball de Fi de Màster
Centre d’Estudis de Postgrau Universitat de les Illes Balears
Any acadèmic 2020-2021
Paraules clau del treball:
Teatre, dramatització, interpretació, improvisació, educació emocional, empatia, interculturalitat, educació creativa i desenvolupament.
Nom Tutor del Treball: Jesús Revelles Esquirol
RESUM: En el següent treball es comença fent un breu recorregut per la història de la pedagogia teatral per tal d’analitzar la situació actual del teatre dins del sistema educatiu i en concret a l’educació secundària a Espanya. Tot seguit, s’analitzen els objectius de la pedagogia teatral i les possibilitats inclusives de la dramatització i el teatre, així com la seva contribució a l’ensenyament competencial. Finalment, es proposa una seqüència didàctica pensada per desenvolupar dins de l’assignatura de Llengua i literatura catalana però que pretén unir molts objectius relacionats o comuns en moltes matèries humanístiques i alhora treballar temes transversals en l’educació secundària.
Aquesta proposta treballa l’educació emocional, la interpretació i improvisació, la diversitat de llenguatges que utilitzem per a l’expressió i la interculturalitat a partir de la lectura d’un clàssic de la literatura catalana: Mar i Cel (1888) d’Àngel Guimerà.
Paraules clau: Teatre, dramatització, interpretació, improvisació, educació emocional, empatia, interculturalitat, educació creativa i desenvolupament.
ABSTRACT: The following paper begins with a brief review of the history of theatre pedagogy in order to analyse the current situation of theatre in the educational system and specifically in secondary education in Spain. Then, the objectives of theatre pedagogy and the inclusive possibilities of dramatization and theatre are analysed, as well as its contribution to the teaching of competences. Finally, we propose a didactic sequence designed to be developed within the subject of Catalan Language and Literature, but which aims to unite many related or common objectives in many humanistic subjects and at the same time to work on transversal themes in secondary education.
This proposal works on emotional education, interpretation and improvisation, the diversity of languages we use for expression and interculturality from the reading of a classic of Catalan literature: Mar i Cel (1888) by Àngel Guimerà.
Keywords: Theater, dramatization, interpretation, improvisation, emotional education, empathy, interculturality, creative education and development.
«El teatre té una característica especial, sempre és possible començar de nou. En la vida això és un mite: en res podem tornar enrere. Les fulles noves no tornen a néixer, els rellotges no retrocedeixen, mai no tenim una segona oportunitat. En el teatre la pissarra s’esborra constantment. En la vida quotidiana, «si» és una ficció; en el teatre, «si» és un experiment. En la vida quotidiana,
«si» és una evasió; en el teatre, «si» és la veritat. Quan se’ns indueix a creure en aquesta veritat, aleshores el teatre i la vida són un. Es tracta d’un alt objectiu, que pareix requerir un treball dur.
Interpretar requereix molt d’esforç. Però, en considerar-lo com un joc, deixa de ser treball. Una obra de teatre és joc. L’espai buit.»
Peter Brook
«El teatre a les escoles no ha de ser obligatori, ha de ser necessari.»
Pere Mascaró
Index
1. Introducció
1.1. Presentació i justificació del treball ... p. 1 1.2. Objectius del treball ... p. 2 2. Estat de la qüestió
2.1. El teatre en el món educatiu
2.1.1. Breu repàs històric del paper de les arts en l’educació ... p. 3 2.1.2. El teatre a l’educació secundària obligatòria (ESO) ... p. 5 2.1.3. Teatre i dramatització ... p. 8 2.2. Objectius i beneficis de l’educació teatral o dramatització ... p. 11 2.3. El teatre i les competències ... p. 14 2.4. El teatre i la inclusió ... p. 19 2.5. El teatre, art total, assignatura total ... p. 21 3. Proposta didàctica
3.1. Objectius generals ... p. 24 3.2. Continguts ... p. 27 3.3. Proposta d’activitats ... p. 29 Activitat I ... p. 31 Activitat II ... p. 36 Activitat III ... p. 40 3.4. Contribució a l’assoliment de les competències clau ... p. 45 3.5. Atenció a la diversitat ... p. 46 3.6. Avaluació de les activitats proposades ... p. 47 4. Conclusions ... p. 48
Referències bibliogràfiques
Annexos. Materials didàctics per a les activitats ... p. 1
1 1. Introducció
1.1. Presentació i justificació del tema
Aquest treball és una defensa de la necessitat de treballar l’educació artística a les escoles i instituts. L’educació creativa és aquella educació que centra tots els seus esforços en facilitar i promocionar l’actitud creativa com a font d’autoconeixement. Crear és sens dubte una acció, és l’acció per excel·lència. I és des de l’acció que els nostres alumnes construiran la seva pròpia vida i la seva pròpia identitat. La funció de l’educació ha de ser formar i orientar, i per què això sigui possible els professors han de ser actius i han de demanar als seus alumnes que encara ho siguin més, que s’atreveixin a cercar i a crear.
Sols d’aquesta manera podran arribar a crear el seu propi camí, descobrir els seus desitjos i arribar a fer-los realitat. En definitiva, en la dramatització es poden assajar totes aquestes creacions.
En aquest treball es presenta, en primer lloc, un estat de la qüestió on s’intenta oferir una visió panoràmica de l’educació teatral al llarg de la història, molt breument, i on també s’analitza una mica la seva consideració de l’educació teatral a dia d’avui, a nivell legislatiu i a nivell teòric. En segon lloc, es presenta una proposta didàctica per a l’assignatura de Llengua i literatura catalana, tot i que també es podria desenvolupar dins l’assignatura d’Arts escèniques i dansa.
El que volem és treballar aspectes competencials i continguts transversals alhora que es tracten continguts propis de la llengua i la literatura catalana.
Treballar la pràctica teatral permet unificar coneixements de les diferents àrees, és una oportunitat per treballar objectius comuns a tota l’àrea de les humanitats, per exemple, introduint una visió filosòfica en els debats que sorgeixin, fent una recerca històrica acurada dels períodes als quals feim referència, treballant l’escenografia i la posada en escena amb els professors de plàstica o de música... Amb la següent proposta es vol evidenciar la necessitat d’introduir pràctiques que unifiquin i coordinin els diferents ensenyaments dins de l’educació secundària.
2
Tenint en compte els objectius de les noves reformes educatives, en les quals és de gran importància l’educació competencial dels nostres joves de cara a preparar-los per a la inserció laboral i la vida adulta que els espera, treballar les arts, i en concret la dramatització, sembla d’allò més necessari. En la dramatització l’alumne/a és protagonista, sense cap mena de dubte, ell/a és qui crea sempre de bell nou, qui s’adapta al seu entorn, qui improvisa, qui actua. I això ens interessa, perquè el que volem és capacitar i animar als nostres alumnes a encarar un futur incert amb energia.
1.2. Objectius del treball L’objectiu general del treball és:
Fonamentar i crear una proposta didàctica per a l’educació secundària on es treballi mitjançant la dramatització continguts curriculars de llengua i literatura catalana i alhora aspectes competencials i transversals en l’educació secundària obligatòria.
Els objectius específics són:
Fer un breu recorregut a través de la història de l’educació intentant veure si la pràctica teatral s’ha utilitzat com a eina pedagògica i de quina manera.
Donar a conèixer els beneficis de la pràctica teatral.
Explorar el potencial inclusiu de la pràctica teatral.
Defensar que la pràctica teatral unifica el treball de totes les competències bàsiques que s’estableixen en el currículum per a l’educació secundària.
Plantejar una proposta didàctica interdisciplinària en la qual es treballi:
o L’educació emocional i moral a través l’aprofundiment en una emoció bàsica: l’empatia.
o La possibilitat de diversitat d’interpretació en la literatura.
o La diversitat de llenguatges que utilitzem per comunicar-nos i expressar-nos.
o La interculturalitat.
3 2. Estat de la qüestió
2.1. El teatre en el món educatiu
2.1.1. Breu repàs històric de les arts escèniques en el món educatiu El valor educatiu les arts escèniques s’ha tingut en compte des de les grans civilitzacions antigues. Les arts, durant l’antiguitat, es relacionaven sobretot amb l’educació afectiva i moral. En l’antiga Xina, a les escoles preconfucianes, s’educava en les arts com a mitjà per a la recerca de la pròpia personalitat i per tal de crear en els estudiants una sensibilitat estètica i moral que els convertís en persones virtuoses (Cutillas 2005: 70). Aristòtil, per la seva banda, en la seva Poètica, va assignar a la tragèdia, com a forma excelsa del drama, un paper purificador de les passions. Per tant, l’educació artística es vinculava sobretot amb una formació estètica i moral que conduïa a un comportament modèlic i virtuós, cosa que també implicava un procés de recerca i creixement personal.
Evidentment, quan parlem d’educació a l’antiguitat i durant la major part de la història parlem de l’educació que es donava, per una banda, a través dels preceptors que s’assignaven als nins i joves de les elits, o de l’educació associada al culte religiós. Les institucions religioses, al llarg de tota la història, sobretot durant l’edat mitjana, i fins a dia d’avui, han tingut un paper importantíssim en l’educació. I el teatre, igual que la música i les lletres en general, estan intensament associats al culte religiós des dels orígens; els nins solien ser els grans protagonistes de moltes d’aquelles cerimònies escenificades, de manera que a través d’elles s’educava alhora als nins protagonistes i al públic. És durant l’edat mitjana que es funden les primeres universitats a Europa. En aquestes universitats es treballa molt la retòrica, de manera que es rescaten els autors clàssics, centrant-se sobretot en l’argumentació oral o dramàtica en la qual es debat sobre dilemes o aspectes polèmics. Amb l’arribada del Renaixement i l’humanisme, l’art és valorat com el millor mitjà d’expressió de l’ànima humana, de manera que podem constatar que a finals del segle XVI es treballa la dramatització a totes les escoles prestigioses d’Europa. Un altre aspecte rellevant a esmentar és que a les
4
universitats, a partir del Renaixement, es comença a valorar el teatre com a instrument d’aprenentatge de la llengua (Cutillas, 2005, p. 93-100).
Durant els segles XVI i XVII, els jesuïtes, que signifiquen una institució educativa de gran importància, ja inclouen el teatre en el seu pla d’estudis i dins del seus tractats pedagògics. Dins dels seus tractats es fixen unes regles estrictes per regular la dramatització i el teatre a les aules, de manera que les representacions segueixin sempre un preceptes morals determinats. Els jesuïtes estenen la importància teatre escolar per Europa, Amèrica i Àsia.
Fent aquest petit repàs històric del teatre en relació a l’educació, no podem deixar de comentar el que digué una figura tan cabdal com Jacques Rousseau (1712, Suïssa - 1778, França). En la seva magna obra sobre pedagogia, titulada Emili o de l’educació, Rousseau dona una gran importància a l’educació de l’infant mitjançant l’acció: «No em cansaré de repetir-ho: poseu totes les lliçons dels joves en accions més que en paraules» (trad. 1985). I la pràctica teatral és acció, és la posada en pràctica de molts sabers, una espècie d’assaig de la realitat. La paraula drama ve de la paraula grega “drao”, que significa “Jo faig”, és l’acció en primera persona. Per tant, Rousseau defensa la pràctica teatral en la formació dels infants i els joves en tant que acció, una acció que es centra en posar en pràctica les pròpies capacitats del protagonista, el subjecte en formació. Tot això són concepcions pedagògiques que ens resulten molt contemporànies, si llegim Emili, podrem veure que l’aprenentatge es centra en el propi alumne, el protagonista del seu aprenentatge, i l’objectiu últim és aconseguir l’autonomia de l’aprenent.
El segle XVIII és el segle de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, s’estableixen els drets de l’home i del ciutadà i es defensen uns valors igualitaris sense precedents. Es pretén estendre l’educació bàsica a sectors socials que fins aleshores no hi havien tingut accés. Durant el segle XIX s’estableixen les bases per una educació laica i pública a França i el model es va imitant progressivament a altres països d’Europa, de manera que al llarg del segle XIX la majoria de les constitucions dels països europeus ja recullen el dret a l’educació bàsica. En aquest moment, a Espanya apareix l’ensenyament
5
secundari diferenciat de l’ensenyament bàsic o primari. Cal dir que a partir del segle il·lustrat, l’ensenyament es veu influït per el positivisme: es comença a donar més importància als sabers tècnics i científics. I sembla que aquest positivisme influeix els plans docents, en menor o major mesura, des de llavors.
2.1.2. El teatre a l’educació secundària obligatòria (ESO)
Als anys 70, la llei d’educació d’Espanya feia referència a una àrea d’expressió dinàmica que incloïa l’educació de tot tipus de moviment, ritme, expressió corporal, dramatització, gimnàstica, esports, música... Era una àrea amb uns objectius molt generals i que podia incloure, per tant, una quantitat d’activitats incalculable; una espècie de calaix de sastre on s’hi podia incloure tot allò que es relacionés amb el moviment i l’expressivitat. No és fins als anys 90 quan, amb les noves reformes educatives, s’introdueix la dramatització pròpiament dita dins de les aules, en forma d’optativa. L’arribada de la dramatització a les aules és, per tant, tardana i restringida. Des de llavors, l’única incorporació valuosa en relació a les arts dins del món educatiu ha estat la creació del batxillerat d’arts escèniques al 2006.
Actualment, la dramatització és una assignatura optativa dins de l’educació secundària obligatòria, s’ofereix al 4t curs de l’ESO, al segon cicle. Els instituts no estan obligats a oferir l’assignatura. A continuació, adjunt una graella amb el pla d’estudis establert pel Decret 34/2015, de 15 de maig, pel qual s’estableix el currículum de l’educació secundària obligatòria a les Illes Balears:
1r cicle ESO
Assignatures troncals
Assignatures específiques
Assignatures de lliure configuració autonòmica
1r curs
Llengua i literatura castellana
Primera llengua estrangera (anglès)
Biologia i geologia
Matemàtiques
Geografia i història
Educació física
Religió / Valors ètics
A triar-ne una:
Música I
Educació plàstica I
Tecnologia I
Llengua i literatura catalana
6 2n
curs
Llengua i literatura castellana
Primera llengua estrangera (anglès)
Física i química
Matemàtiques
Geografia i història
Educació física
Religió / Valors ètics
A triar-ne dues:
Música I
Educació plàstica I
Tecnologia I
Segona llengua estrangera
Llengua i literatura catalana
3r curs
Llengua i literatura castellana
Primera llengua estrangera (anglès)
Biologia i geologia
Física i química
Geografia i història
Educació física
Religió / Valors ètics
A triar-ne dues:
Cultura clàssica
Iniciació a l’activitat emprenedora i empresarial
Música II
Educació plàstica II
Tecnologia II
Segona llengua estrangera
Llengua i literatura catalana
2n cicle ESO 4t curs
Geografia i història
Llengua castellana i literatura
Matemàtiques
Primera llengua estrangera (anglès) A triar-ne dues:
Ciències aplicades
Educació física
Valors ètics / Religió
Cultura científica
Cultura clàssica
Arts escèniques i dansa
Educació plàstica
Música
Llengua i literatura catalana
7 a l’activitat
professional
Iniciació a l’activitat emprenedora i empresarial
Tecnologia
Segona llengua estrangera
Tecnologies de la informació i comunicació
Podem observar que, en el pla d’estudis de la LOMCE, les assignatures d’arts s’ofereixen en tot moment com optatives i juntament amb altra oferta, de manera que un alumne pot acabar l’ESO i no haver cursat mai ni música, ni educació plàstica, ni dramatització. I, dins de les assignatures artístiques, la dramatització és la més relegada, ja que l’institut sols està obligat a oferir educació plàstica i música com a mínim a un dels dos primers cursos.
Dramatització, per tant, queda a disposició, per una banda, de la demanda dels propis alumnes i, per altra banda, de les capacitats i motivació del professorat de cada institut.
Depenent del lloc hi ha més o menys tradició de fer teatre a les escoles i als instituts. A Mallorca, per exemple, tenim una Mostra de Teatre Escolar anual tant a Manacor com a Palma, allí els alumnes van a representar allò que han estat treballant durant tot el curs. Aquest any, però, la pandèmia ha significat un cop dur per la vida i l’educació en general, i en particular per a l’assignatura de teatre, ja que les restriccions sanitàries dificulten molt les possibilitats d’expressió i experimentació en una assignatura on són essencials. En la creació de la Mostra de Teatre Escolar de Palma s’hi solien apuntar anualment uns cinquanta centres educatius de mitjana i, en canvi, enguany sols en tenen una vintena.
El perfil ideal del professorat que s’encarrega de l’assignatura és l’actor pedagog. Es tractaria d’una persona que ha estudiat professionalment arts escèniques, i que, a més, té formació pedagògica, com ara el grau en pedagogia, el grau de magisteri, educació infantil, el màster en formació del professorat... De totes maneres, com que aquesta combinació no és freqüent, una altra opció és la combinació entre els professionals del teatre i els
8
professionals de l’educació. Actualment, a les Illes Balears, està en marxa el programa MAP, un projecte d’intervenció en els centres educatius per tal de potenciar l’expressió artística com a vehicle de comunicació i comprensió interpersonal. Aquest projecte inclou una primera part de formació pels docents de secundària interessants i una segona part on ja es treballa dins l’aula, on hi entra un professional del teatre per treballar en conjunt amb el professor tutor del grup1.
Georges Laferrière va ser qui va establir per primera vegada la figura de l’artista-pedagog: aquella persona amb una sensibilitat artística desenvolupada i que alhora té un compromís pedagògic. L’artista-pedagog és, com a tret definitori principal, un ésser creatiu. I, per tant, serà una persona capaç de dur a terme sempre una educació creativa: una educació basada en un acompanyament que cerca l’expressió de l’alumne, donant-li plena llibertat i els mitjans necessaris per a què s’expressi el millor possible, una educació que té com objectiu últim el desenvolupament d’actituds creatives que permetin a l’individu viure plenament (Laferrière, 1999, p. 56).
2.1.3. Teatre i dramatització
Tot i que tradicionalment ens referim a la pràctica teatral com a teatre, estudiar teatre o fer teatre, cada vegada s’utilitza més la paraula dramatització dins del món educatiu per referir-se a la pràctica teatral. Això és degut a què la paraula dramatització fa més referència al procés creatiu que al producte final. I el canvi educatiu que s’està fent fer per tal de caminar cap a una educació de qualitat, formadora, inclusiva i orientadora, ha reivindicat el caràcter processual del procés d’ensenyament i aprenentatge.
Per tal de canviar la concepció tradicional de l’educació, on es solia valorar només el producte final, es va introduir, fa relativament poc, la formació competencial, que valora la continuïtat i el caràcter integrador del procés d’ensenyament i aprenentatge. Treballar de manera competencial vol dir
1 Pàgina web del Departament de Cultura del GOIB on s’explica el programa MAP TEATRE:
https://www.caib.es/sites/departamentdecultura/ca/map_0/
9
valorar per igual els continguts conceptuals (saber), els continguts procedimentals (saber fer) i els continguts actitudinals (saber ser). Això implica canviar radicalment la manera com entenem l’educació i introduir la gran importància de l’avaluació contínua. A més, això també implica que la teoria no és la protagonista absoluta de les classes, sinó que es pretén el contrari: la teoria ha d’estar enfocada a la pràctica. Això s’ha convertit en l’axioma de tots els currículums de totes les assignatures i s’aplica amb menor o major devoció segons l’assignatura i el professorat que la imparteix. De totes maneres, en el cas de l’assignatura d’Arts escèniques i dansa a l’educació secundària sembla que la pràctica sempre ha tingut un paper rellevant, ja que la representació final tendeix a determinar el curs. Actualment, el currículum de l’assignatura contempla la teoria sobretot de cara a conèixer els principals referents i aconseguir un bagatge cultural, però es deixa clara la direcció d’aquests coneixements: «Els conceptes teòrics han de facilitar la comprensió i la reflexió sobre les manifestacions artístiques, que sempre han de quedar supeditades a la praxi.» Per tant, en aquest cas, el canvi ha estat més la reivindicació del procés creatiu enfront del producte final que no la reivindicació de la pràctica enfront de la teoria.
Com ja s’ha esmentat anteriorment, dramatització té l’arrel “drama” que ve de la paraula grega “drao” que significa “jo faig”, acció en primera persona. La paraula teatre, en canvi, és una evolució de la paraula “theatron”, que significa
“lloc per veure”, fa referència a la contemplació, a la observació, som els espectadors d’alguna cosa. De manera que, si feim cas a l’etimologia de les paraules, el canvi de perspectiva segons la paraula que utilitzem és decisiu: en la dramatització es dona una gran importància al procés que viu el protagonista en tant que element actiu i principal, mentre que en el teatre ens centrem en la figura de l’espectador, d’algú que contempla, en un paper més aviat passiu, de receptor.
«Quan parlem de Teatre, ens referim a un producte per a contemplar, estudiar o analitzar, bé sota la forma d’espectacle o de text literari; mentre que Dramatització és un procés expressiu en què l’alumne s’implica. Des d’una perspectiva curricular, la Dramatització es caracteritza perquè el seu
10
contingut és el procés de creació, la interacció i les respostes espontànies a situacions conflictives; mentre que el Teatre consisteix en l’estudi d’obres literàries o de tècniques teatrals.» (Ferrer i Motos, 2003, p.7)
El paper de l’alumne, per tant, seria diferent depenent de si parlem de teatre o de dramatització. En el teatre l’alumne és principalment l’intèrpret d’una obra ja creada, mentre que en la dramatització l’alumne és el creador. La dramatització es centra en el fer del propi protagonista, l’alumne en aquest cas. És un procés d’exploració de les pròpies capacitats i possibilitats, suposa un creixement per la persona en qüestió, ja que ell mateix crea tot el que es posa en joc. És un procés creatiu en tota regla, es creen històries, es creen experiències, valors... i tot és totalment genuí, nou, sempre.
De manera que, efectivament, la paraula dramatització segurament s’adiu més amb la idea actual d’una educació de qualitat en la qual l’alumne és el protagonista del seu propi aprenentatge. És molt important que es concebi l’aprenentatge com a procés i es ressalti la importància del camí, del procés creatiu.
Ara bé, sabem que també és important el producte final. És decisiu que els alumnes tinguin fites i reptes cap on planificar-se, uns propòsits a assolir, que són molt més bons d’entendre si es concreten en un producte final, com ara una producció teatral a final de curs. Realment, és molt difícil entendre una cosa sense l’altra, ja que el producte final dota de sentit al procés creatiu. A part d’això entenem que també són decisius els referents; són una part importantíssima del procés d’ensenyament i aprenentatge. És per això molt important que els estudiants d’arts escèniques vagin contínuament al teatre i llegeixin teatre, de manera que s’inspirin i debatin sobre aquelles creacions finals.
En definitiva, que el procés d’experimentació, recerca i expressió personal duta a terme en la dramatització és una part important del procés on es poden treballar moltíssims aspectes competencials en el context educatiu, com ara la capacitat d’improvisar; però tenir una fita concreta on arribar també és clau, sobretot a nivell motivacional. A mesura que augmentem el nivell, segurament,
11
la fita final podrà estar menys definida, fins i tot, a certs nivells ens podem arribar a atrevir a improvisar com a producte final. Però això cal decidir-ho adequant-nos sempre a les circumstàncies de cada grup (les seves ganes i les seves capacitats). Al nivell que es sol tractar a l’educació secundària, que sol suposar una iniciació a la pràctica teatral, creiem que és encara bastant necessari marcar la direcció i un objectiu final concret, tot i que es pugui modificar a mesura que avancem i veiem com funciona el l’experimentació i el procés creatiu.
Una vegada matisat el significat de les diferents maneres de referir-nos a la pràctica teatral, hem de dir que en el present treball ens referirem a l’educació teatral com a dramatització o com a teatre intentant adequar-nos a les característiques i als objectius de les activitats que proposem. I com a terme neutre ens referirem a l’educació teatral com a pràctica teatral. En la proposta didàctica posterior es pretén fer una combinació entre les dues coses: activitats de dramatització i activitats en què els alumnes es situen com a espectadors crítics. Entenem que a nivell de secundària no es pot arribar a deslligar del tot el procés creatiu d’un producte final, tot i que sigui immediat. Ens fixarem especialment en la dramatització en tant que procés expressiu i comunicacional, però partint d’un text clàssic de la literatura catalana. En molts casos, partim del text com a pretext.
2.2. Objectius i beneficis de l’educació teatral o dramatització
En el seu article “El paper de la dramatització en el currículum”, Motos i Navarro (2003) ens exposen la llista dels grans objectius de la pedagogia teatral, que diuen que estan incorporats al currículum de forma explícita des de l’època de l’escola activa:
Viure el cos. La pràctica teatral suposa el reconeixement de l’individu complet, treballa amb el cos igual que amb la ment; el treball de les emocions és molt important. Això suposa una premissa trencadora ja que a l’escola tradicionalment s’ha donat prioritat a l’intel·lecte, lloc de la raó, i s’ha rebutjat la part més sensorial i corporal degut a la seva oposició amb allò
12
racional. El teatre trenca amb aquesta divisió i pretén unir aquestes dues parts que conformen igualment l’ésser humà: el cos i la ment.
Sensopercepció. La pràctica teatral té com objectiu despertar els sentits i afinar la percepció del nostre entorn. En la pràctica teatral és important entrenar una actitud receptiva a tot allò que ens envolta. Això és una actitud molt important de cara a entendre la multiplicitat de perspectives que tenim al nostre abast. Aquesta actitud es pot relacionar també amb la capacitat d’atenció que s’esmenta en el següent punt.
Concentració i atenció. Les tècniques teatrals ens poden servir per entendre diferents maneres de percebre la realitat que ens envolta i aprendre a gestionar-les segons ens convingui i ens interessi. És, en aquest sentit, interessant distingir entre la concentració i l’atenció de la manera que ens plantegen Motos i Navarro:
«Concentrar-se suposa dirigir tota l’energia mental cap a un sol objecte excloent els altres. Prestar atenció és compartir l’energia mental de l’escolta dirigida a un objecte concret amb altres observacions realitzades sobre altres objectes. La concentració és excloent, i l’atenció, incloent. La primera persegueix l’aprofundiment; la segona, la globalització.» (Motos i Navarro, 2003, p.11)
La comunicació. Aprendre a comunicar-se efectivament és fonamental per a l’alumnat de teatre o dramatització. I la comunicació inclou molts aspectes a tenir en compte, hi pot haver una gran varietat de llenguatges implicats i és important treballar els diferents papers: emissor i receptor.
Compatibilitat entre flexibilitat i rigor. Com diu Laferrière: «Un dels traços comuns a l’art i a l’educació rau en l’establiment de regles. Això no obstant, no cal que les regles dominin el joc i el treball, sinó que han de permetre el seu màxim desenvolupament.» (Laferrière, 1993, p.8) La paraula desenvolupament és clau, ja que es tracta d’una evolució necessàriament personal i, per tant, única i diferent en cada cas.
13
Pensament pràctic i autònom. Com ja hem dit, en la dramatització es tracta d’actuar en primera persona, per tant, es tracta d’atrevir-se a fer, independentment del context. I això està molt relacionat amb la pràctica de la improvisació. L’educació teatral ensenya a ser pràctic i autònom, a donar solucions als problemes que es tenen davant al moment.
Desenvolupament, entrenament i control de les emocions. Aquí torna a sortir la paraula clau: desenvolupament. En la dramatització s’exploren els sentiments i els estats d’ànim, per tal d’aprofundir en l’autoconeixement, explorar les pròpies capacitats, ja que hem de partir a partir d’elles. Aquesta porta d’entrada dins d’un mateix, ens permetrà desenvolupar-nos i aprendre a gestionar el que portem dins, emocionalment parlant.
Sentiment de grup i interacció social. La pràctica teatral requereix del grup i de la interacció social. Això ens ensenya sobre la necessitat de compartir i crear sentiment de grup, ja que la creació dependrà sempre d’una acció conjunta i haurem d’aprendre a interactuar i créixer junts.
Contingut humà. El teatre gira entorn de la humanitat, dels conflictes dels éssers humans i la necessitat de comprendre’ls per després poder arribar a gestionar-los i a que ens facin créixer.
Oralitat. Aquest és un aspecte molt especial de la dramatització, la seva oralitat ens permet treballar molts aspectes junts: la veu, la respiració, el gest, i ens permet introduir en un coneixement de la llengua parlada a nivells que d’altra manera no podríem arribar.
L’escola activa té l’inici en el pensament de Rousseau. Com ja s’ha esmentat anteriorment, en els seus escrits pedagògics recollits a Emili o de l’educació - Émile, ou De l'éducation- (1762) ja hi podem trobar com a idea que l’alumne/a ha de ser el protagonista del seu propi aprenentatge. I l’escola activa es fonamenta precisament en aquest principi. Tots aquests objectius, efectivament, es centren en el desenvolupament de la persona implicada en el
14
procés creatiu, i això és fonamental, observar el progrés com una evolució de la persona implicada, una evolució qualitativa i no necessàriament quantitativa.
Aquesta capacitat de desenvolupament, que implica un estadi importantíssim previ i simultani d’autoconeixement, sense el qual és quasi impossible arrencar en la pròpia evolució, és molt evident en la pràctica de les arts. Les arts són reguladores en aquest sentit: s’ha de treure tot damunt la taula, les emocions i tot allò que les genera. Això ens serveix, primer, per ser-ne conscient i, després, per poder arribar a ordenar-ho tot i utilitzar-ho tal i com vulguem (o que almanco les emocions no ens utilitzin a nosaltres). Per això les arts són tan terapèutiques.
2.3. La dramatització i el treball competencial
Ja s’ha parlat una mica del treball competencial. El canvi educatiu que es planteja a dia d’avui, i des de ja fa anys, pretén transformar progressivament l’educació tradicional eminentment teòrica cap a una escola cada vegada més activa i competencial. Això vol dir que entenem que s’ha de revitalitzar i fer evident la relació entre els coneixements que s’ensenyen a les aules i la vida a l’exterior de l’institut. I la vida real és necessàriament interdisciplinària, per la qual cosa, l’aprenentatge competencial té com a punt central la capacitat de relació entre les diferents àrees del coneixement. Aquest aprenentatge permanent és extremadament necessari i afortunadament cada vegada se n’és més conscient.
En el 2006, el Parlament Europeu va emetre un document en el qual es parlava sobre les competències clau per a l’aprenentatge permanent, en aquest document s’anomenen vuit competències clau:
1. Competència en comunicació en la llengua materna.
2. Competència en comunicació en llengües estrangeres.
3. Competència matemàtica i competències bàsiques en ciència i tecnologia.
4. Competència digital.
5. Aprendre a aprendre.
15 6. Competències socials i cíviques.
7. Sentit de la iniciativa i esperit emprenedor.
8. Consciència i expressió cultural.
Les dues primeres competències es poden unificar en la competència comunicativa. En la dramatització i el teatre és central el treball de la competència comunicativa, ja que hi és omnipresent. La comunicació i l’expressió és fonamental i, a més, es fomenta la diversitat de llenguatges i no sols el llenguatge verbal. Això ho treballarem en una de les activitats que proposem a continuació. Pel que fa a la resta de competències, creiem que és possible incloure de manera molt còmode el treball de qualsevol de les competències dins la pràctica teatral, ja que es tracta d’una metodologia d’ensenyament i aprenentatge que no té un contingut determinat: és un llenç en blanc. En les activitats que es proposen a continuació, seran especialment centrals les competències socials i cíviques i la competència en la consciència i expressió cultural.
L’educació competencial vol aconseguir el desenvolupament integral de la persona. La formació integral de la persona aplega aquests quatre pilars en un pes similars: aprendre a ser, aprendre a conviure, aprendre a conèixer, aprendre a fer. La pedagogia teatral aplega aquests quatre pilars fonamentals des dels seus orígens, ja que es tracta d’una educació creativa. I només amb la combinació d’aquests quatre pilars aconseguim un aprenentatge rellevant i amb sentit. Un aprenentatge que també és molt més complex perquè comporta la personalització de l’aprenentatge i això demana de molta implicació, tant per part del professorat com per part de l’alumnat.
2.3.1. Dramatització i competència comunicativa
Fer teatre o activitats de dramatització comporta un treball inevitable de les habilitats comunicatives, ja que l’expressió i la comunicació en són essencials.
Aquí parlarem de la competència comunicativa perquè entenem que si diguéssim competència lingüística estaríem deixant fora les competències
16
pragmàtiques que complementen la competència lingüística en la comunicació i l’expressió humanes.
En relació a la competència lingüística (coneixement foneticofonològic, coneixement lexical i coneixement morfosintàctic), és evident que el teatre i la dramatització faciliten l’adquisició de nou vocabulari, la solidificació de la sintaxi, la pronunciació... Ja que es fomenta l’ús de la llengua en totes les seves possibilitats. I a més, el treball de la llengua es fa en un context molt més relaxat i real que dins de l’aula asseguts i davant d’un llibre. Tant si anem al teatre com espectadors com si participem en una activitat de dramatització, estem assajant una situació que podria ser real. El teatre és un assaig de la realitat alhora que és un terreny de joc que incita a la imaginació i la creació sense límits. És, sens dubte, un entorn molt més atractiu i pràctic que el treball teòric. A més, es fomenta la lectura d’una manera diferent ja que es lliga amb aquesta dimensió més pràctica i lúdica, de manera que els alumnes no associen la lectura a un deure o a una activitat necessàriament introspectiva, sinó que l’associen amb una possible diversió col·lectiva. Això és important.
Tot això ens porta a fer referència a la competència pragmàtica que va associada a la competència lingüística en la comunicació. Entendre l’educació lingüística des d’un enfocament comunicatiu implica ser conscients d’aquestes competències pragmàtiques (competència sociolingüística, competència discursiva, competència enciclopèdica i competència estratègica).
L’aprenentatge actiu de la llengua promou una comprensió total de la llengua, en el sentit que es conceb com una entitat viva i no segmentada i en certa manera artificial, com de laboratori... Es perceb la seva utilitat, la seva tradició, la seva finalitat, els seus àmbits, a seva realitat sociolingüística... Com diu Elisenda Puig: «El drama pot ser un recurs eficaç a l’aula, ajudant els nostres alumnes no tan sols a aprendre a usar la llengua, sinó, a més, a relacionar-la amb el seu context cultural i a acceptar-la com una llengua vàlida de comunicació social.» (Puig, 2005, p.42) I aquest és un aspecte sociolingüístic determinant en l’aprenentatge d’una llengua.
17
En conjunt, l’estudi del teatre com a espectadors i després el treball de dramatització a classe (o a l’inrevés) són una excel·lent combinació per a treballar la totalitat de les habilitats lingüístiques. Com a espectadors, evidentment, el paper és més passiu i, per tant, es treballen les habilitats lingüístiques receptives, escoltar i llegir; mentre que com a protagonistes i actors el paper és molt més actiu i es treballen les habilitats lingüístiques expressives, sobretot el parlar i el llegir. Cal ressaltar que el teatre i la dramatització ens ofereixen moltes possibilitats per treballar la llengua parlada que no es poden oferir en altres contextos, és un dels objectius de la pedagogia teatral el treballar l’oralitat, que implica l’ús de la veu i del gest i del cos, a part de les paraules, és a dir, s’evidencia la mescla de llenguatges que utilitzem en realitat quan parlem, i que en altres contextos no es treballen en absolut.
En conjunt, cal dir que a través del teatre i la dramatització s’unifiquen totes les habilitats lingüístiques, de manera que podem conscienciar-nos de totes les possibilitats que ofereix una llengua i, per tant, apreciar-la. I quan som capaços d’arribar a apreciar la riquesa que aporten les llengües, llavors també hem assolit la competència en consciència i expressió cultural. Les competències, al cap i a la fi, estan molt relacionades.
2.3.2. Dramatització i les altres competències
Esther Piedra en el seu treball de fi de grau diu: «el teatre es comprèn com un instrument que pot apropar l’escola al món» (Piedra, 2016, p.10), és una frase molt bonica i contundent que defensa la utilitat pràctica teatral per aconseguir fer el canvi cap a l’ensenyament competencial. Com ja hem dit anteriorment, la dimensió eminentment pràctica del teatre és aquí determinant igual que la interdisciplinarietat que comporta, la connexió entre les diferents àrees de coneixement, i també la connexió entre els diferents tipus de llenguatge que utilitzem per expressar-nos, l’equilibri entre cos i ment que es busca, i la implicació emocional que suposa actuar... De fet, els objectius de la pedagogia teatral que abans hem esmentat són molt competencials.
En el teatre treballem l’expressió i la comprensió, tant la comprensió d’un mateix com del món que ens envolta. El teatre contribueix molt positivament a
18
fer més fluida i rica la comunicació dels joves amb el món i amb ells mateixos.
Això és essencial en la infantesa i la joventut, ja que és una etapa en què es tracta d’experimentar i entendre el que ens passa per realment anar trobant allò que ens interessa i que ens omple i començar a veure com volem viure. És essencial en la joventut, perquè s’inicia el camí en l’autoconeixement en aquesta etapa, però segueix essent importantíssim tenir eines per a la comunicació i la comprensió al llarg de tota la vida, perquè mai ens aturem de conèixer-nos a nosaltres mateixos i el món on vivim. Tot aquest procés d’exploració introspectiva i de comprensió del món és essencial de cara a aconseguir l’autonomia en l’estudi, en un context professional i en el context de la vida en general. Ens interessa educar a futurs ciutadans amb esperit crític, autonomia i esperit emprenedor, per això és necessari que cada persona vagi explorant i descobrint les seves capacitats. I aquí estem parlant alhora de la competència comunicativa, la competència en el sentit de la iniciativa i esperit emprenedor, i també de la competència d’aprendre a aprendre.
En el teatre sempre es parteix d’un conflicte per resoldre, podem agafar un text escrit i representar-lo, podem agafar alguna història o relat com a pretext i modificar-lo, podem crear històries noves i, fins i tot, improvisar. Tot és per tal de posar un conflicte humà sobre l’escenari i intentar resoldre’l d’alguna manera. Des d’aquesta perspectiva, fer teatre i dramatització és un aprenentatge a partir de problemes. El treball d’obres literàries universals introdueix temàtiques transversals en la història de la humanitat. Les històries a representar solen resoldre o presentar problemàtiques personals o socials, de manera que en moltes ocasions estem treballant la competència social i cívica.
Els dilemes morals solen repetir-se al llarg de la història. És bona idea que els materials s’escullin en conjunt entre el docent i els joves, ja que així combinem la motivació amb el correcte desenvolupament afectiu i social dels joves, promovent sempre la introducció i tractament de temes de rellevància cívica i social. A més, també en relació a la competència social i cívica, cal posar de relleu que l’educació teatral és sempre col·lectiva, de manera que es tracta d’un aprenentatge compartit i això implica que s’ha d’aprendre a formar part d’un
19
col·lectiu: a seguir unes normes, a acordar-les, a respectar les capacitats dels altres, a organitzar-se i a col·laborar.
Finalment, és evident que l’educació teatral té com a punt neuràlgic la consciència i valor de les expressions culturals. L’ensenyament d’una llengua i d’una literatura du associat la valoració i l’estima d’una cultura concreta i de la cultura en general. I l’expressió artística és essencial en qualsevol cultura.
L’estudi del teatre és una de les cares d’aquesta expressió artística tan humana i el fet que unifiqui tantes disciplines artístiques (música, literatura, escenografia, dansa...) facilita que es prengui consciència de la unitat del fet artístic, i per tant del valor últim d’aquesta expressió cultural de l’ésser humà.
2.4. El teatre i la inclusió
La pràctica teatral reuneix una sèrie de característiques que la fan essencialment inclusiva. A continuació ho expliquem breument.
Per començar, es tracta d’una pràctica que considera principals les emocions.
Les emocions són una part constitutiva de l’ésser humà, tots en tenim i determinen el nostre benestar i, en canvi, són tradicionalment oblidades dins el món educatiu. El treball de les emocions és una pràctica relativament recent i innovadora dins la nostra escola, i des del nostre punt de vista és fonamental que es lligui contínuament amb tota la resta d’aprenentatges que es duen a terme a l’escola i institut. D’aquesta manera s’evidencia la importància real que tenen les emocions en el nostre dia a dia: estan presents en totes les nostres pràctiques, i les hem d’educar, hem d’aprendre a gestionar-les i a gaudir d’elles. S’ha demostrat que estudiar o practicar la dramatització a l’escola ajuda a millorar factors de la intel·ligència emocional com són l’expressivitat emocional, l’autocontrol, la motivació, l’autoconeixement i les habilitats socials (Castillo et al, 2021, p.27). I un augment de la intel·ligència emocional es tradueix en un augment del benestar emocional i personal.
En aquest benestar emocional també hi influeix la recerca d’un equilibri entre el cos i la ment, una recerca pròpia de la pràctica teatral. En la dramatització es treballa moltíssim el cos i la veu, a part de l’intel·lecte, de manera que es
20
treballa el contacte entre el cos i la ment i es busca un diàleg i un equilibri entre aquestes dues dimensions igualment constitutives de l’ésser humà. Com ja hem dit anteriorment, la pràctica teatral busca el reconeixement complet de l’individu a través de la vivència del cos. I aquest viure del cos està molt relacionat amb els següents dos objectius de la pedagogia teatral: el treball de la sensopercepció i l’augment de la capacitat d’atenció i concentració.
El treball de tots els sentits és una característica molt inclusiva del teatre, ja que es combat que quasi sempre sols es tinguin en compte els sentits de la vista i de l’oïda, i s’obre la porta a l’experimentació i l’aprenentatge a través dels altres sentits. Això és important i, sobretot, és decisiu de cara a aquell alumnat amb discapacitat en aquests dos sentits (oïda i vista) a qui els obre un gran ventall de possibilitats d’aprenentatge que dins una aula ordinària no solen tenir. El fet d’activar tots els sentits augmenta el ventall de formes de representació, d’expressió i de motivació: objectiu del Disseny Universal d’Aprenentatge. El llenguatge teatral és una suma de llenguatges, i això el fa inclusiu. La diversitat de llenguatges que s’utilitza en la dramatització i el teatre obre les possibilitats d’expressió, comprensió i motivació del nostre alumnat, ja que difícilment no hi haurà cap llenguatge que els motivi i que els interessi desenvolupar, tant com a receptors com a emissors. Necessitem comunicar, sigui quin sigui el nostre punt de partida, i el teatre ens obre un món de possibilitats per fer-ho:
«Education to Theatricality has a lot of purposes to contribute to the psycho-physic well-being of each person: particularly it wants to help everyone to realize himself, as human being and as social actor; it wants to give everybody the chance to reveal his own diversity and specificity, because everybody has a message to convey though his body and his voice.» (Oliva, 2014)
Participació activa, presència física a l’aula i aprenentatge personal són els tres pilars de la inclusió. La pràctica teatral demana aquests tres pilars. La pràctica teatral comporta una educació creativa, això implica una personalització extrema de les pràctiques i els objectius que s’estableixen, ja que l’objectiu últim és el desenvolupament personal de l’individu, no l’adquisició d’uns
21
coneixements determinats o la realització d’unes practiques determinades: si hi ha hagut una evolució personal, l’objectiu s’ha complert.
Un altre aspecte a ressaltar de la pràctica teatral és la importància del treball en equip. Fer teatre és treballar en equip. El fet que sentir-se necessari com a membre d’un equip ajuda a la construcció d’una bona autoestima en els nins i els joves. La metodologia de treball més característica del teatre i la dramatització és el treball cooperatiu. El teatre és un art col·lectiu ja que en la seva creació hi intervenen la imaginació i la sensibilitat, i ja que no es pot concebre sense la coordinació dels diferents participants (Mascaró, 2000, p.4).
Al cap i a la fi, el teatre és un joc, i així és com s’ha de presentar a l’alumnat, com una pràctica en la qual l’objectiu és aprendre passant-s’ho bé, participant en tot moment i decidint en equip cap on es vol anar. Aquesta concepció lúdica del teatre té un component motivacional important.
En conjunt, el teatre significa un escenari on expressar-se amb moltes possibilitats a l’abast i això s’ha d’aprofitar per treballar i valorar la diversitat intrínseca dins tota aula d’educació secundària. Es tracta de, primer, entendre la diversitat per, després, poder valorar-la. En aquest sentit, el teatre és una eina terapèutica i socialitzadora, ja que enforteix l’autoestima i la capacitat per socialitzar, prendre decisions, i valorar la diversitat que t’envolta.
2.5. El teatre, art total, assignatura total
El teatre té una capacitat unificadora única, té la capacitat d’unificar coneixements, disciplines, temps històrics... I té la capacitat d’unir les persones en el sentiment i l’expressió. De manera que, des del nostre punt de vista, és necessari a les escoles i als instituts, precisament per unificar i donar sentit a tot allò que s’aprèn i s’ensenya. Laguna (1999) ho diu ben clar: «el teatre adquireix un valor educatiu importantíssim, ja que permet desenvolupar globalment un conjunt d’actituds, procediments i conceptes interdisciplinaris que no es podrien treballar aïlladament i que ajuden l’alumnat a prendre consciència de la realitat que l’envolta.» Per la seva banda, Pere Mascaró, actor i pedagog, defensa que el teatre fonamenta la creativitat, augmenta
22
l’empatia i l’agilitat mental. El fet de que a través de la pràctica teatral s’activin quasi tots els sentits i es posin en relació té molt a veure amb tots aquests efectes positius: el teatre ens desperta i ens fa més àgils.
Amb la pràctica teatral treballem molts aspectes que ens interessa desenvolupar en el nostre alumnat la creativitat, l’esperit crític i l’autonomia, els ensenyem a ser autònoms i a cooperar a la vegada, aprenen a relacionar els coneixements entre sí. Llengua, cos, gest, ritme, elements plàstics... Es tracta tot a la vegada: és l’art total. A més, es tracta de cooperar i relacionar conceptes i tècniques amb un fi determinat: assagem la realitat, analitzem situacions i plantejaments diversos de manera que en cada moment es requereixen decisions. Això és important, ja que així estem treballant l’adaptabilitat al canvi amb els nostres alumnes. La improvisació, en aquest sentit, és una pràctica molt necessària i amb la qual es pot aconseguir un gran desenvolupament personal.
La pràctica teatral implica una autocrítica i una autoavaluació constant, valors fonamentals per a educar a una ciutadania democràtica. Carlos Flores, en un article publicat a el periodico.com fa referència al teatre com l’art de la paraula i del diàleg, i diu: «no fou per casualitat que el poble grec descobrí la democràcia al mateix temps que inventava el teatre.» (Flores, 2018)
Al cap i a la fi, el teatre és una manera de treballar en sí, és una manera d’entendre el desenvolupament personal, és un art: procés creatiu que implica a tota la persona per complet i que significa una experiència transformadora.
Les arts tenen molt de la maièutica socràtica: es tracta d’anar posant sobre la taula tot aquell potencial que tenim dins i que encara hem de conèixer. Aquesta és una manera d’entendre el procés d’autoconeixement que tots necessàriament hem de recórrer.
A més, el fet que sigui una pràctica col·lectiva i que hi hagi una creació col·lectiva li confereix un poder socialitzador especial. Crear art en conjunt implica una coordinació i una cooperació molt íntima. Com a procés personal, crear ja és una experiència transformadora i alliberadora en el sentit que crees una cosa exterior a tu però alhora t’estàs coneixent millor, si a més crees en
23
conjunt comparteixes aquesta espècie de sentiment catàrtic. Aquesta és l’experiència transformadora de l’art. I quan la creació es comparteix, llavors encara és més extensa l’experiència. Es produeix una transformació en tots aquells que creen i també en els espectadors de la creació. És una espècie de comunicació transformadora. La pràctica teatral, com a procés creatiu que és, ens pot fer treure el millor de dins cada un, i els adolescents tenen moltes coses a dir que encara no saben, pot significar un procés de descoberta molt enriquidor.
24 3. Proposta didàctica
La proposta didàctica és per l’assignatura de Llengua i literatura catalana. Tot i que tracta continguts transversals i recull objectius que s’inclouen també a altres assignatures de l’educació secundària. Per això, si es tenen els recursos necessaris, creiem que seria una bona idea desenvolupar aquestes activitats dins del marc d’un projecte que pogués unir en col·laboració a docents de les diferents àrees que es treballen.
Amb aquestes activitats, es treballa l’educació emocional i moral, es reflexiona sobre la diversitat d’interpretacions que pot generar la literatura, sobre la interculturalitat i sobre la diversitat de llenguatges que utilitzem per comunicar- nos i expressar-nos. Es treballa a partir d’una obra de la literatura catalana: Mar i cel d’Àngel Guimerà (1888) i està pensada per treballar la competència lingüística en llengua catalana. Però les mateixes activitats podrien ser utilitzades per treballar la competència lingüística en llengua castellana a partir d’una obra de la literatura castellana. I, fins i tot, es podria desenvolupar en llengua anglesa a partir d’una obra de la literatura anglesa.
A continuació exposem: en primer lloc, els objectius generals; en segon lloc, els continguts treballats; després, expliquem amb detall les activitats a realitzar, fem referència a com s’ha d’atendre a la diversitat i, finalment, com s’ha d’avaluar cada activitat. A l’hora d’explicar els objectius i els continguts expliquem, en primer lloc, els objectius específics del currículum de Llengua i literatura catalana i, després, els dels currículums de les assignatures:
“Literatura universal”, “Arts escèniques i dansa”, “Història”, “Filosofia”, “Música”
o “Educació plàstica” que creiem que també es treballen en certa manera en la realització d’aquestes activitats.
3.1. Objectius generals
Objectius corresponents a l’assignatura de LLENGUA I LITERATURA CATALANA, els quals són també objectius específics de l’assignatura de LLENGUA I LITERATURA CASTELLANA (basta canviem la llengua amb la qual treballem):
25
1) Els alumnes han de valorar la llengua i la comunicació com a mitjà per a la comprensió del món dels altres i d’un mateix.
2) Els alumnes han d’aconseguir la competència en llengua catalana com a vehicle de comunicació, per a la construcció dels coneixements, per al desenvolupament personal i l’expressió i per a la seva participació en les creacions culturals.
3) Comprendre i crear textos literaris utilitzant els coneixements bàsics sobre les convencions dels gèneres, els temes i motius de la tradició literària i els recursos estilístics, i valorar el coneixements el patrimoni literari com una manera de simbolitzar l’experiència individual i col·lectiva.
4) Interaccionar, interpretar i valorar texts orals i escrits de diferents àmbits tot tenint en compte les finalitats i les situacions en què es produeixen i els elements verbals i no verbals que hi intervenen en la seva recepció.
5) Promoure la capacitat de reflexió sobre la unitat del fet artístic i les relacions que s’estableixen entre la literatura i la resta de les disciplines artístiques.
Objectius corresponents l’assignatura de LITERATURA UNIVERSAL:
1) Llegir i comentar obres breus, fragments i obres completes significatives de diferents èpoques, i valorar alhora la capacitat de comprensió i anàlisi, així com la seva interpretació crítica.
2) Apreciar la lectura no tan sols com a font de nous coneixements, sinó també com una activitat de gaudi individual.
3) Crear textos d’intenció literària a partir de models literaris llegits i analitzats.
Objectius corresponents a l’assignatura d’ARTS ESCÈNIQUES I DANSA:
1) Integrar harmònicament altres llenguatges artístics d’expressió visual, plàstica, acústica i musical associats al teatre i a la dansa per valorar-ne les possibilitats interdisciplinàries.
26
2) Afavorir el desenvolupament de les destreses lingüístiques, orals i escrites, a més de l’expressió corporal com a mitjà d’enriquiment comunicatiu.
3) Reconèixer i aplicar els beneficis del teatre i de la dansa com a eines d’aprenentatge i transmissió d’idees i sentiments i com a instruments per generar i regular la pròpia conducta, a més de com a mitjà de coneixement de les problemàtiques socials.
4) Estimular el desenvolupament de les habilitats i les capacitats indispensables per resoldre amb coherència conflictes o situacions, mitjançant la creativitat i l’originalitat com a resposta a un estímul, i usar i valorar la improvisació com a tècnica i eina indispensable en les arts escèniques.
Objectius corresponents a l’assignatura de FILOSOFIA:
1) Valorar el diàleg i el debat com a mitjans per aproximar-se a la veritat i com exercici actiu del respecte, la tolerància i la comprensió.
2) Adoptar una actitud crítica davant opinions contraposades.
3) Adquirir habilitats de comunicació i argumentació coherent de les pròpies opinions, tant de forma oral com escrita.
Objectius corresponents a VALORS ÈTICS:
1) Fomentar habilitats emocionals, comunicatives i socials per actuar amb autonomia i participar activament en les relacions de grup, mostrant sempre actituds constructives i altruistes.
2) Descobrir que la diversitat enriqueix i que no ha de ser un obstacle per a la convivència, i mostrar respecte pels costums i per les maneres de viure de les persones i poblacions diferents de la pròpia.
3) Conèixer, comprendre i respectar les diferents cultures i les diferències entre les persones, la igualtat de drets i oportunitats d’homes i dones i la no-discriminació de persones amb discapacitat.
Objectius corresponents a l’assignatura de GEOGRAFIA I HISTÒRIA:
1) Identificar els processos i els mecanismes dels fets polítics, econòmics i culturals i les relacions que s’estableixen entre aquests. Emprar aquest
27
coneixement per comprendre les causes que expliquen l’evolució de les societats i els seus problemes més rellevants. (Contextualització històrica de la històrica de la novel·la d’Àngel Guimerà.)
2) Valorar i respectar la diversitat cultural.
Objectius corresponents a l’assignatura MÚSICA:
1) Expressar idees i sentiments utilitzant la veu, el cos, objectes, instruments i recursos tecnològics amb la finalitat d’enriquir les pròpies possibilitats de comunicació i respectant altres formes d’expressió.
2) Comprendre i apreciar les relacions entre el llenguatge musical i altres llenguatges i àmbits de coneixement.
Objectius corresponents a l’assignatura EDUCACIÓ PLÀSTICA I VISUAL:
1) Interpretar les relacions del llenguatge visual i plàstic amb altres llenguatges i cercar la manera personal i expressiva més adequada per comunicar les troballes obtingudes amb el signe, el color i l’espai.
2) Utilitzar el llenguatge plàstic per representar emocions, sentiments, vivències i idees i contribuir a la comunicació, la reflexió crítica i el respecte.
3.2. Continguts
El continguts que es treballen en aquestes activitats són sobretot dels dos primers blocs del currículum del Llengua i literatura catalana dedicats a la comunicació. Es dona més protagonisme a la comunicació oral. També es treballa l’últim bloc dedicat a l’educació literària, centrant-nos sobretot en la part creativa.
En relació a la comunicació escrita, es treballa sobretot la comprensió i interpretació, és a dir, el paper de receptor. Ja que els alumnes han de llegir l’obra Mar i cel, d’Àngel Guimerà (1888) i l’han d’entendre per poder fer una tasca d’interpretació profunda al llarg de les activitats. La comprensió lectora és, per tant, la primera part. L’objectiu és anar creant una actitud progressivament crítica i reflexiva davant de la lectura. Pel que fa a la comunicació oral, és la part central de la seqüència d’activitats que proposem,
28
ja que els alumnes hauran d’expressar-se oralment en les activitats de dramatització i hauran d’analitzar l’expressió oral de l’obra que aniran a veure com espectadors. Finalment, de l’educació literària, el pla lector és important, com ja s’ha esmentat des del punt de vista de la comunicació escrita, els alumnes han d’aprendre a valorar i interpretar una obra paradigmàtica de la literatura catalana, això significa una oportunitat per anar descobrint els seus propis gustos i interessos literaris i per a què vagin adquirint autonomia com a lectors. Però la part creativa és la central, ja que en les activitats se’ls demana que creïn històries i que s’expressin mitjançant la diversitat de llenguatges que tenen al seu abast per tal de crear petites obres d’art.
Proposem treballar, mitjançant una sèrie d’activitats d’interpretació, anàlisi i creació, una obra teatral que posa sobre la taula temàtiques com el contacte entre cultures diferents, els problemes que deriven de la falta d’empatia i la universalitat de certes emocions. Creiem que el teatre és una eina infal·lible per treballar la capacitat de poder-se posar en la pell de l’altre, ja que es tracta, precisament, de representar un altre. La relació que s’estableix en la representació teatral entre el personatge representat i l’actor és una relació molt especial i amb moltes particularitats, però, el que és evident és que sense una empatia i una consideració prèvia de la situació i la persona representada, sense un intent de comprensió per part de l’actor, no es pot arribar a representar res. Per això, creiem que l’educació secundària és el lloc idoni per treballar la base de l’educació emocional i moral: l’empatia. A la vegada que treballem els continguts curriculars de Llengua i literatura catalana, que és la llengua amb la qual s’expressaran en aquesta ocasió.
L’obra de teatre Mar i Cel es centra en la història d’amor entre un pirata musulmà, Saïd, i una jove cristiana, Blanca. La història ocorre uns anys després de l’expulsió dels moriscos del Regne de València a l’any 1609 per part de Felip III. Un grup de musulmans, en el seu temps expulsats de les terres cristianes, convertits en pirates, segresten un vaixell cristià on hi viatja una autoritat precisament del Regne de València amb tota la seva família. Els pirates pretenen vendre tots els membres del vaixell segrestat en un mercat d’esclaus. Hi ha una rivalitat evident entre els musulmans i els cristians
