Els déus egipcis

(1)

Facultat de Filosofia i Lletres Memòria del Treball de Fi de Grau

ELS DÉUS EGIPCIS

Catalina Alorda Pascual Grau d’Història

Any acadèmic 2019-2020

DNI de l’alumne:41586991R

Treball tutelat per nom Francesc Ramis Darder Departament d’Història Antiga

S'autoritza la Universitat a incloure aquest treball en el Repositori Institucional per a la seva consulta en accés obert i difusió en línia, amb finalitats exclusivament acadèmiques i d'investigació

Autor Tutor Sí No Sí No

Paraules clau del treball:

Déus egipcis, jeroglífics, Egipte, cosmogonies, religió, civilització egípcia.

(2)

Sumari:

Els déus egipcis eren divinitats que foren venerades en l'Antic Egipte i varen sorgir durant algun moment indeterminat de la prehistòria, ells foren el nucli a partir del qual es va erigir aquesta rica i extensa cultura, així com també de l’escriptura jeroglífica. El panteó egipci era molt gran i variat i estava format per més de cent divinitats, algunes dividides en grups o triades.

D’aquestes, poques són conegudes avui en dia, tot i que n’hi ha d’importants que perduraren fins a l’època grecoromana. Els egipcis intentaren cercar un sentit a tot el que no podien explicar, mitjançant les diverses cosmogonies on els déus havien creat el món i estaven involucrats en tots els aspectes de l’existència i la vida humana, present i futura.

Paraules claus: Déus egipcis, jeroglífics, Egipte, cosmogonies, religió, civilització egípcia

Summary:

The Egyptian gods were deities who were revered in ancient Egypt and arose at some indeterminate time in prehistory, they were the nucleus from which this rich and extensive culture was erected, as well as hieroglyphic writing. The Egyptian pantheon was very large and varied and consisted of more than a hundred deities, some divided into groups or chosen. Of these, few are known today, although some are important that lasted until the Greco-Roman era. The Egyptians tried to find meaning in everything they could not explain, through the various cosmogonies where the gods had created the world and were involved in all aspects of human existence and life, present and future.

Keywords: Egyptian gods, hieroglyphics, Egypt, cosmogonies, religion, Egyptian civilization.

(3)

ÍNDEX

1. Introducció. ... 4

1.1 Hipòtesis i objectius ... 4

1.2 Fonts i metodologia ... 5

2. Els déus egipcis. ... 6

2.1 La paraula déu segons els egipcis ... 6

2.2 El debat entre el monoteisme i el politeisme. ... 7

2.3 L’origen dels primers déus. ... 8

2.3.1 Les cosmogonies. ... 9

2.4 La divisió dels déus egipcis ... 15

2.4.1 La Gran Ennèade d’Heliopolis ... 16

2.4.2 La Triada de Menfis ... 24

2.4.3 La Triada de Tebes ... 27

2.5 Altres déus destacats ... 29

3. Els noms dels déus en jeroglífic ... 34

4. Conclusions ... 37

5. Bibliografia ... 39

6. Annex ... 44

(4)

1. Introducció.

La civilització egípcia es va desenvolupar durant més de 3500 anys. Va començar amb la unificació d'algunes ciutats al voltant del riu Nil, que era sagrat pels egipcis. Fou anomenat el riu dels déus, ja que allà es va originar la major part de la mitologia egípcia. Aquesta civilització es va acabar cap a l'any 31 a. C., quan l'Imperi romà va conquistar i va absorbir a Egipte.

Segons Heròdot els egipcis eren més religiosos que altres pobles. Ells intentaren cercar un sentit a l’existència i ho feren mitjançant idees teològiques que deien que els déus havien creat el món i que estaven involucrats en tots els aspectes de la seva existència i la seva vida futura. Es sap que hi havia moltíssimes divinitats, però n’hi havia ben poques que fossin conegudes en profunditat. És gràcies a les fonts que tenim a la nostra disposició que sabem que algunes divinitats varen sorgir abans de les èpoques històriques i que sobrevisqueren fins el final del món antic, sent venerats durant moltíssims d’anys. També és a través d’aquestes entitats que es podrà explicar molts de trets de la civilització egípcia. Segons R. Pietschmann i G. Maspero el primer cas cap a la comprensió de la religió egípcia fou al 1878 (Max, 2016:14).

En aquest treball estudiarem als déus egipcis, que són les divinitats que conformaren aquesta religió i donaren lloc a una de les cultures més antigues i riques dels nostres temps, ho demostra la seva pervivència en l’actualitat.

Finalment pel que fa al present treball, estarà dividit en sis apartats principals: el de la introducció, on s’explicaran les hipòtesis, objectius, fonts i metodologia. L’apartat dos on es concentra el cos central, es basarà en cinc punts principals, que tractaran especialment qui eren els déus egipcis, els seus orígens, la divisió d’aquests, altres divinitats importants a destacar, el debat sobre si la religió era monoteista i politeista, i el que significava la paraula déu. El tercer punt tractarà de forma breu l’escriptura dels noms dels déus en jeroglífics. Al quart punt s’extrauran les conclusions principals i finalment els dos darrers punts que corresponen a la bibliografia i l’annex.

1.1 Hipòtesis i objectius

Una de les hipòtesis principals del nostre treball es demostrar que els déus eren el nucli principal des d’on es va desenvolupar la resta de la cultura egípcia. Així se’ns poden plantejar algunes preguntes com: Era aquesta civilització politeista o era monoteista? Com arribaren a ser tan importants els déus? Quin era l’origen del món segons aquesta civilització? Quines

(5)

divinitats foren les més venerades i per què? Per què els déus rebien noms conjunts? Què significaven els seus noms? Per què els retien tant de culte? Creien en una vida després de la mort? Aquestes preguntes intentaran ser resoltes en els diferents apartats que componen el treball.

L’objectiu principal és aconseguir analitzar amb profunditat als déus egipcis, així podrem arribar a entendre les bases de les quals partia la seva religió, que va durar uns 3.000 anys d’història.

1.2 Fonts i metodologia

Les fonts utilitzades en aquest treball son bàsicament fonts bibliogràfiques, formades per un conjunt d’articles i llibres que m’han ajudat a extreure els objectius principals. Alguns dels llibres que m’han servit de punt de partida han estat: Libro Egipcio de los Muertos de Wallis Budge, Todos los dioses del Antiguo Egipto de Wilkinson i també Dioses y mitos del Antiguo Egipto de Robert Armour, entre d’altres. Mentre que altres llibres i articles, m’han servit per ampliar i extreure idees per dur-ne a terme una investigació més detallada. També cal fer esment que he fet ús d’una pàgina web “egiptologia.org”, per l’apartat dels noms dels déus en jeroglífic, juntament amb altres articles i llibres que m’han servit també per la resta del treball.

També s’han intentat usar llibres actuals com per exemple Breve historia de la mitologia egipcia de Azazel Varas publicat al 2020 o El libro egipcio de los muertos de Alberto Laurent del 2019.

La metodologia emprada per realitzar el treball ha consistit en una primera lectura i anàlisi de les fonts per extreure’n la informació necessària, a partir d’aquí s’han extret els punts principals dels diferents autors. La lectura de Wallis Budge (2017) ha servit de gran ajuda per començar a descobrir el món egipci, els seus déus, mites i aspectes més importants d’aquesta antiga cultura. Una vegada ja tenia informació suficient, vaig començar la redacció, que vaig anar desenvolupant i complementat poc a poc.

(6)

2. Els déus egipcis.

Els déus egipcis eren divinitats que foren venerades en l'Antic Egipte. Les creences i rituals que fan referència a aquestes divinitats són el centre de la religió egípcia, les quals varen sorgir durant algun moment indeterminat de la prehistòria. Els déus egipcis foren reconeguts pel poble d’Egipte que els donaven suport i els veneraven a través d’ofrenes i rituals dutes a terme pel dirigent del poble, que actuava de mediador entre els homes i els déus. Després de la fundació de l'Estat egipci al voltant de 3100 a.C., l’encarregat de venerar-los era el faraó, qui era considerat el representant dels déus i gestionava els temples on es portaven a terme els rituals.

Segons Flinders (1998) i Wilkinson (2003), amb el temps, aquests déus varen evolucionar donant lloc a un complex panteó que es dividia en: déus locals, nacionals, funeraris, celestes i còsmics, abstractes, i estrangers entre altres. Pels egipcis, aquestes deïtats eren les que duien a terme les accions del cosmos i els fenòmens naturals, així com també eren els que podien influir en els esdeveniments de les vides humanes. La creació del món se li acreditava a la deïtat més important del panteó, el representant del Sol.

Segons Traunecker (2008:25-26) Henri Frankfort exposa que els déus egipcis foren concebuts en forma humana des del principi. Però, segons la majoria d’autors, les divinitats eren representades en forma zoomorfa (amb forma d’animal) o antropomorfa (en forma humana) o ambdues coses, tot i que sovint eren vists en forma d’híbrids de diverses espècies.

Les divinitats eren representades amb diferents tipus d’atributs. Per exemple, podem trobar plantes, com el lotus, i objectes, com el ceptre, l’ankh o la doble corona. Tota divinitat era relacionada amb un animal simbòlic, que freqüentment s’utilitzava per representar alguna part de la divinitat, per exemple Anubis era retratat amb cap de xacal. A més en l’escriptura jeroglífica, el nom del déu es representava de la mateixa forma que el seu animal.

2.1 La paraula déu segons els egipcis

Els déus en el període de l’antic Egipte eren coneguts amb el nom de nutar (ntr).

Segons Hornung (1999:34) Le Page Renouf defensava que la paraula egípcia de déu no podia tenir el mateix significat que el nostre déu. Depenent de la pronunciació i de la utilització que s’hi posava es podia llegir com “necther, natchir”; mentre que per altre banda Wallis (2017) creia que la paraula déu era diferent amb la forma singular i plural: neter (déu) i neteru (deus).

(7)

De tota manera, avui en dia el seu significat i la seva etimologia encara son un misteri, així com també la paraula déu abraçava molt més del que ho fa la nostra.

Aquesta paraula s’escrivia a través de signes jeroglífics, la seva forma de representar-se variava depenent del període i de les dinasties egípcies¹. Com es pot veure en aquesta imatge, es dedueix que la figura 1.c és la més antigua de totes, és a dir la primera en utilitzar-se, mentre que la 1.b n’és la més coneguda i emprada al llarg de la història. Per altre banda, Wallis (2017) ho representa semblant a la 1.b². D’altre banda podem veure que aquesta paraula era representada de dues altres formes; un d’elles com una figura d’una divinitat asseguda, que podia ser tant masculina com femenina i la segona amb forma de falcó³. Totes aquestes eren utilitzades per fer referència a la paraula déu. Segons Wilkinson (2003), a part d’aquestes també es podia representar amb la figura d’un màstil coronat amb una bandera i una estrella de cinc puntes.

2.2 El debat entre el monoteisme i el politeisme.

Un dels debats oberts de més rellevància és si la religió egípcia era monoteista o politeista, per l’existència de diferents déus en la seva cultura. Com podem trobar en Wallis (2017) Brugsch de Rogue i M. Pierret defensaven que els egipcis creien en un únic déu omnipotent i omnipresent, un ésser infinit i autoexistent, creador de la humanitat. Tal com es reflecteix en aquest passatge que ens parla del monoteisme:

Dios es unico y único, y ningún otro existia con Él: Dios es el Uno, el Uno que hizo todas las coses; Dios es un espíritu, un espíritu oculto, el espíritu de espíritus, el gran espíritu de los Egipcios, el espíritu divinio; Dios es desde el principio, y Él había sido desde el principio. Él existió desde la antigüedad y era cuando nada más era. Él existió cuando nada más existia y Él creó lo existente después de haver venido a ser. (Brugsch, 1969: 96-99 citat a Wallis, 2017: 103- 104).

També podem destacar un passatge de Hornung, el que també defensava el monoteisme:

1 Vegeu a l’annex la Imatge 1.

(8)

Digo <<Dios>>,, no los dioses. La característica primera de la religión [egipcia]: <<Dios, Uno, Solo y Único; nadie más que Él [...] Tú eres Uno y millones procedent de ti. Él ha creado todo y solo él no ha sido creado. Una idea predomina, la de un Dios único y primitivo, un dios inabordable. (1999: 20).

Segons Wallis (2017: 103), Maspero i Tilde creien que el politeisme era la base d’aquesta cultura. Tilde opinava que la religió egípcia des del primer moment havia estat politeista i que aquesta s’havia desenvolupat en dues direccions: la primera era que els déus es varen multiplicar per l’addicció dels déus locals i la segona que els egipcis es varen acostar més al monoteisme degut a que retien culte tan sols el seu déu local obviant els altres. D’altre banda, a Wilkinson (2003), veiem que Junker Hecmann afirmava que la civilització egípcia havia estat originalment monoteista i que es tornà politeista amb el pas del temps.

Avui en dia encara no es sap quina fou la promotora de l’altre, però es coneix l’existència de les dues gràcies als textos rescatats de les piràmides de la V dinastia. Durant el període de la XVIII dinastia, el faraó Akenaton va dur a terme una reforma on imposà la religió Amarna. En ella només existia el déu Atón, al qui s’havia de retre culte, així, intentà substituir el politeisme pel monoteisme. Aquest intent no tingué molt de suport entre els sacerdots i devots del déu Amon, que reclamaven el culte al seu propi déu. (Brewer et al., 2007:105; Wilson, 1972: 318 ; Wilkinson, 2003: 36).

Les deïtats egípcies constantment eren fusionades les unes amb les altres, combinant atributs, identitats i trets. Aquest procés era dut a terme de moltes formes, però la més comú és la unió dels seus noms, formant així noms composts com: Amón-Ra, Tmu-Ra, Re-Harakthi entre d’altres. Aquest procés era conegut amb el nom de sincretisme. (Wilkinson, 2003: 33;

Wallis, 2017: 106-107; Wilson, 1972: 302).

Com hem pogut veure, tot i que es tracta d’un debat encara obert, la majoria dels crítics es posicionen a favor del politeisme, per tant nosaltres ens adherim a la creença més acceptada. Aquesta complexa religió politeista va desenvolupar un conjunt de cosmogonies per intentar explicar l’origen de l’univers, així varen anar sorgint els diferents grups de déus, que donaven resposta a les seves preguntes.

2.3 L’origen dels primers déus.

Els texts egipcis es mostren contradictoris en quant als inicis de les deïtats egípcies. Hi havia diversos mites egipcis sobre la creació del cosmos, el primer acte diví dut a terme pels

(9)

diferents déus (David, 2002:82). Aquestes teories rebien el nom de cosmogonies, que rebien els noms d’antigues ciutats. Entre les més importants hi podem destacar: Heliopolis, Hermópolis i Memfis. A part d’aquestes, n’hi havia d’altres de menys importància com l’Esna i la Tebana. Cal destacar, que de quasi totes les ciutats antigues va sorgir un mite, com podem comprovar:

Todas las ciudades importantes situaban el suyo en primer plano. Los cambios dinásticos eran seguidos en muchas ocasiones por el cambio de capital. Esto obligaba a los teologos de la nueva capital a integrar varias tradiciones cosmogónicas identificando asi su dios local principal con el demiurgo(Riviére, 2016: 26).

Sabem que aquestes tenien com a protagonista un déu protector, com per exemple: Ra, Atum, Ptah, Amon i fins i tot la deessa Neith de Sais (Hermoso, 2008: 22). Totes sorgiren per explicar i entendre com i perquè fou creat l’univers. La majoria d’aquests relats cosmogònics es varen elaborar en època prehistòrica (Wilkinson, 2003: 10).

2.3.1 Les cosmogonies.

Abans de centrar-nos en les diferents cosmogonies, cal fer esment als trets comuns entre elles. L’oceà primordial era conegut amb el nom de Nun, que feia referència al riu Nil, el lloc d’on nasqueren els déus. Un altre tret en comú, és el turó primordial, on es va originar la vida i d’on sorgien les primeres plantes. El sol era per ells el nucli de tota la vida. L’últim tret comú és el demiürg, la divinitat que sorgeix d’una inundació originada al riu Nil. Es deia que podia tenir dues formes, la d’una au, concretament un fènix, o la d’un nen que sorgeix de la flor de lotus (Llull, 2011: 19; Fernández, 2008: 1).

Com hem destacat anteriorment, hi havia uns 6 mites diferents sobre la creació de l’univers, el primer d’ells és la Cosmogonia d’Heliopolis. Heliopolis era el principal centre de culte destinat al déu sol, Ra. Les referències més antigues apareixen als texts descoberts a les Piràmides i creats al voltant del 2300 a.C.

Aquesta citació resumeix els elements principals:

Todas las manifestaciones empezaron a existir tres haver empezado yo a exsitir... no existia ni la tierra ni el cielo... creé de mi mismo todas las cosas... mi puño fue mi esposa...copulé con mi mano... Estornudé a Shu... Escupí a Tefnut... Después Shu y Tefnut dieron lugar a Geb y Nut...

De Geb y Nut nació Osiris... Set, Isis i Neftis... dieron finalment lugar a la población de esta tierra. (Hart, 1994: 13).

(10)

En aquesta primera cosmogonia el déu demiürg principal variava entre Ra i Atum, degut a que eren déus solars i es podien confondre i a més en algunes fonts era Atum i en altres Ra.

El nom d’Atum significava aquell que estava complet i el que estava ocult. Atum vagava per el Nun que era l’oceà primordial, on només hi havia obscuritat. Quan Atum es trobava al Nun se’l defineix com una serp de nombroses cues, que representava el caos primigeni, el qual anirà desapareixent a mesura que vagi avançant la Creació. La serp era una representació de la no existència.

Ell no sorgí del Nun sinó que ja estava creat, sortí a fora desprès de la inundació que hi hagué al Nil i arribà a la colina primigènia on va crear la primera parella divina (Hermoso, 2008: 22). Wilkinson (2003) exposava que hi havia una altra teoria, on Atum havia existit dins les aigües primordials en forma d’ou, d’aquesta manera s’intenta explicar el seu origen. De fet, podríem inclús trobar una altra explicació segons Hart (1994) i Hermoso (2008), en aquesta el naixement del déu sol Atum es realitzà a través del lotus, utilitzat pels sacerdots d’Heliopolis.

Segons ells, de Nun va brollar un lotus al costat de la colina primordial del que el déu Sol va sorgir en forma de nen, és a dir, es va autogenerar.

Hi ha diferents versions sobre la forma que Atum va crear les divinitats, però la majoria estan d’acord que fou d’aquesta forma: “Me procuré placer con el puño, copulé con mi mano y escupí [el semen] de mi boca; escupí a Shu y escupí a Tefnut” (Hermoso, 2008: 23).

Atum, per tant, va crear a Shu el déu de l’aire i Tefnut la deessa de la humitat. Aquest acte va suposar l’aparició de la llum i la dispersió del caos primigeni que hi havia. Ra, (o Atum) en l’obscuritat de les aigües primordials va autoengendrar-se un ull que va enviar per cercar a Shu i Tefnut, quant aquest va tornar, va veure que Ra tenia un altre ull, pensant que l’havia substituït. Per calmar-lo, Ra, va donar-li un poder més gran que a l’altre, ser l’ull del sol. Però Ra estava compromès amb els dos ulls per igual, per això va oferir-li a l’altre ser l’ull de la lluna. Una vegada creats els seus fills, Shu i Tefnut, Ra va plorar i de les seves llàgrimes va néixer la humanitat (Armour, 2004: 35).

Els seus dos fills es varen casar i tingueren a Nut, deessa del cel, i Geb, el déu de la terra. El déu primordial va prohibir que Geb i Nut copulessin, perquè si la terra i el cel s’unien, res podria existir.

Hi ha dues teories sobre com foren separats Geb i Nut, en la primera llegenda es diu que Nut plorava perquè no volia ser separada i les seves llàgrimes varen crear les estrelles, així Shu fou col·locada enmig d’ells per separar-los i fou ajudat per 4 pilars, relacionats amb els quatre

(11)

punts cardinals⁴ (Llull, 2011: 27-28). En la segona teoria, Nut era representada en forma de vaca celestial i Shu va ser col·locada enmig dels dos per separar-los, però fou ajudat per 8 pilars, coneguts amb el nom de Henu, representats en forma de cos humà i cap de falcó⁵ (Fernández, 2008: 2).

Ra considerava a Nut la seva esposa, però quant s’assabentà que Nut estava enamorada de Geb es va enfadar i va llançar una maledicció que els impedia tenir fills (Armour, 2003: 35).

Aquesta, durava 360 dies, el total del calendari egipci, tot i això abans de que fossin separats varen poder engendrar a Isis, Osiris, Set i Neftis. Convé recalcar, que fou possible gràcies al déu Thot, qui s’enfrontà a la lluna i guanyà, i així va aconseguir afegir 5 dies més al calendari, conegut amb el nom de “epagómenos”, així es mantenia el calendari solar, de tal manera que no desobeïa les directrius de Ra (Castel, 1992-1994: 23; Castel, 2001: 163).

Durant aquests cinc dies Nut va tenir 5 fills, un per cada dia. El primer dia va tenir a Osiris, el segon Horus el Vell, el tercer dia a Seth, el quart a Isis i el quintè dia a Neftis. ⁶ Tot i que cal dir que Horus el vell, no sempre ha estat inclòs dins aquest grup. Podem dir, que la Ennèade d’Heliopolis, estava composta per les nous divinitats on a vegades s’hi afegia Horus, fill d’Osiris e Isis⁷.

En aquesta cosmogonia cal destacar l’existència d’un fènix mític de color vermell, considerat la manifestació de l’ànima de Ra, associat a la ciutat del Sol, Heliopolis, del que fan menció molts autors. En el jeroglífics se l’anomenava Benu, el que es va convertir en el símbol del naixement del déu sol⁸. Tot seguit hi podem destacar un fragment que hi fa referència a aquest animal: “Conozco el nombre misterioso de la gran divinidad que está en el cielo, soy el gran fenix de Heliopolis, soy el guardian del libro del destino, donde esta escrita todo lo que ha sido y todo lo que serà”(Riviére, 2016: 28).

Per concloure, la cosmogonia d’Heliopolis estava formada per nou divinitats conegudes amb el nom d’Ennèade Heliopolitana, que més endavant explicarem amb profunditat. Cal dir, que és la més coneguda de totes i de la que es té més informació.

La segona cosmogonia important, és la Cosmogonia Menfita considerada la més perfecta des d’un punt de vista teològic de les tres cosmogonies claus, el seu déu demiürg és Ptah (Grimal, 2004: 51). Memfis va ser la capital d'Egipte durant la major part de la història de l'Antic Egipte. El major auge d'aquesta teoria es va produir durant l'Imperi Nou (Llull, 2011:30).

4 Vegeu a l’annex la Imatge 4

(12)

Ptah, és un déu de caràcter ctònic, és a dir una deïtat terrestre, al contrari que Ra o Atum. El text més complet sobre aquesta cosmogonia és un himne a Ptah, que es troba a la Pedra de Shabaka⁹ de l'època de Ramsès VI (1145-1139 a.C.), conservada al museu de Berlín (Hart, 1994:18). Aquest papir defineix a Ptah com el pare dels déus i el més vell de tots, també era conegut amb el nom del gran artesà. Es pot comprovar al següent passatge extret d’aquesta pedra:

Saludos a ti, Ptah, padre de los dioses primordiales [...] que hizo vivir a los dioses [...] aquel que se hizo a si mismo cuando ningún ser había venido en existència, aquel que fabricó la tierra según los planes de su corazón. Cuyas formes vinieron en existència (por él mismo). Tú eres aquel que ha diseñado todo lo que existe, el que ha producido y formado lo que existe (Llull, 2011: 30).

Ell era el déu que estava abans del principi de la creació i fou el que va donar forma a tot el que va venir després d'ell. A l'igual que Atum en la cosmogonia heliopolitana, Ptah també es va fer a sí mateix; va combinar les forces masculines i femenines per originar-se a ell mateix, pel que era considerat hermafrodita. Tot i que ell ho creés tot, es pot dir que l’origen de tot era al Nun (Llull, 2011: 31). Aquest déu era identificat com Ptah-Ta-Tjenen, que significa Ptah el de la terra sortida, fent referència a la colina primordial, des d’on va extreure a Nun per convertir-la en el centre de la terra (James, 1962: 236; Hart, 1994: 19).

A diferència de la cosmogonia heliopolitana, Ptah va dur a terme la creació a partir del seu cor i a través de la seva llengua (Wilkinson 2003:19). Per als egipcis la saviesa residia al cor, en comptes del cervell. Així s’interpreta que Ptah essent el més vell, creà a Atum (Astiz, 2019: 34) com podem veure en el següent passatge: “Ptah-Nun, el padre que produjo a Atum;

Ptah-Naunet, la mare que va parir a Atum; Ptah el Grande, el que es, el corazón y la llengua de la Ennéada, Ptah, que hizo nacer a todos los dioses” (James, 1962: 237).

Un dels elements identificatius més destacats és que creà el món a través del cor i la llengua, és a dir, per mitjà de les paraules. Així, pensava amb el cor el que volia crear i quant ho havia pensat ho feia realitat. Aquesta idea té una aproximació a la doctrina cristiana del logos, com podem veure: “En el principio era el verbo y el verbo era con Dios y el verbo era dios” (Wilson, 1972: 96).

L’objectiu de la teologia Menfita segons James (1962) era consolidar a Menfis com a centre de l’estat teocràtic i així unificar l’Alt i el Baix Egipte i desplaçar la cosmogonia

(13)

heliopolitana, que era la més important. Però cal dir, que no ho va aconseguir perquè el poble es dirigia més cap al déu Atum o Amon-Ra que no cap al seu déu Ptah.

La tercera cosmogonia a destacar és la Cosmogonia Hermopolitan, de la que no es té molta informació, per això falten trets per poder explicar com es creà l’univers exactament. La majoria dels testimonis textuals que es tenen procedeixen del Període Ptolemaic, tot i que la seva antiguitat ve de la dinastia V (Wilkinson, 2003: 16). Segons Hermoso (2008) aquest mite va ser posterior a tots els altres.

Hermopolis era la ciutat de culte del déu Thot, el déu de la sabiduria, transmissor de l’escriptura jeroglífica a la població. Aquesta ciutat era coneguda en egipci com “Jemenu” o

“Jemnu”, que significava la ciutat dels vuits. Això fa referència als vuit déus creadors, coneguts amb el nom de l’Ogdòade (Fernández, 2008: 53; Hart, 1994: 20). Podem destacar que el nom egipci de “Jemenu” era dit d’altres formes, per exemple Llull (2011) afirmava que també era conegut com “hmnu” és a dir Khemenu, i podem dir que hi ha bastantes varietats de noms sobre aquesta ciutat, però tot i així la forma no variava molt.

A diferència dels altres mites cosmogònics, aquí ens trobam amb quatre déus creadors masculins, que tenen a la seva parella femenina, amb un total de vuit déus. Les quatre divinitats masculines eren representats en forma de granotes mentre que les quatre deesses femenines eren representades en forma de serp. Es varen elegir aquests animals perquè en primer lloc abans de la creació ja existien i en segon lloc, després de la inundació foren les primeres en aparèixer (Fernández, 2008: 54).

Aquestes vuit divinitats representen les característiques més destacables de la força del caos primordial. Aquests déus eren Nun i Naunet que representaven les aigües primordials;

Heh i Hauhet, els quals representaven els espais limitats i la infinitat; Kek i Kauket, representaven la obscuritat i finalment tenim a Amón i Amonet que representaven l’ocultació¹⁰. Cal destacar que aquests déus eren escrits de diferents formes. Wilkinson (2003), Hart (1994), Fernández (2008), Hermoso (2008) i Llull (2011) afirmaven que s’escrivia Heh i Hauhet com Hehu i Hehet, igual que Kek i Kauket per Kek i Keket. Mentre que per Fernández (2008) les divinitats que representaven l’obscuritat eren Tenemu i Tenemet, els que serien després substituïts per Amon i Amonet. Per James (1962) Heh i Hauhet s’escrivien com Huh i Huker i Kek i Kauket com a Kuk i Kuket.

L’Ogdòade va engendrar un ou, que fou guardat per una gran oca, del qual surt el creador del món, Ra. En altres versions, qui sortia era Thot. Hi ha una altra teoria del sorgiment

(14)

del creador del món, a través d’una flor de lotus que va aparèixer a la terra primordial, així va néixer el déu del sol, Ra (Wilkinson, 2003: 17).

Degut a la falta d’informació abans mencionada, es plantegen dubtes sobre com era possible que la colina primordial fos creada amb l’alba, en un món on al principi estava sumit a l’obscuritat (Astiz, 2019: 35). Finalment cal dir que d’aquesta cosmogonia no es sap la relació que tenia Thot amb les vuit divinitats. Així com tampoc es sap si fou Atum els que creà als vuit o al revés (James, 1962: 241).

Abans de fer esment a les altres dues cosmogonies menys destacades l’Esba i la Tebana cal dir que aquestes tres anteriors presenten un enfocament paregut sobre la creació, encaixen juntes, però mai es va fer un mite general.

La cosmogonia d’Esna va tenir lloc a una antiga ciutat entre Tebes y Edfú, coneguda amb el nom d’Esna, que en grec era coneguda com Latopoli. Per altre banda, en egipci rebia el nom de Iunit (Junyt) o Senat (Sn3t) (Llull, 2011: 34). El temple principal estava consagrat a Khnum, Neith i Iteka, els seus déus principals.

En aquesta cosmogonia el demiürg principal era Khnum o Jnum, el carner que donava forma als déus i als homes. És una divinitat d’aigua, d’aquí que sigui entès com un déu que dona lloc a la vida i ho creà tot a través del torn de terrisser¹¹. Aquest déu, està relacionat amb el Nil de tal forma que era conegut com el “Senyor de la Primera Catarata” (Fernández, 2008:

55). Hi podem destacar el següent passatge sobre qui era i com va dur a terme la dita creació:

Tu eres el señor de Esna, el dios del tono, aquel que torneo a los dioses, aquel que modelo al hombre y a los animales [...]; no hay dios que la pueda igualar, el carnero más amado, el que hizo lo que existe y lo que no existe, el que hizo hacer a los disoes y engendro a las diosas (Llull, 2011: 35).

Es diu que d’ell va venir l’existència, era pare i mare de tots els déus, és el més antic i primordial de tots. La seva forma és un dels elements que roman desconegut, perquè essent el primer no va coexistir en el Nun amb cap altre déu.

La darrera cosmogonia a explicar és la Cosmogonia Tebana. La seva capital era Tebes, i en aquesta el demiürg principal fou Amon, el seu nom amb egipci era conegut com a “Jmnw”.

El seu temple principal era Karnak i es retia culte a Amon, Mut i al fill d’ambdós, Jonsu. Segons Rivíere (2016), Maspero defensava que Amon era el déu suprem dels teòlegs tebans. Destacam el següent himne que el consagra com el seu déu principal:

11 Vegeu a l’annex la Imatge 11 a Khnum amb el torn de terriser

(15)

Homenaje a ti, Amón-Ra, señor de Karnak, residente en Tebas [...]. Tu eres único en tu anitgüedad entre todos los dioses, toro de la gran enéada divina, jefe de todos los dioses, señor de la verdad. Padre de los dioses, autor de los humanos, creador de los animales, maestro de todo lo que existe. Tú has creador los árboles frutales, has hechos las hierbas para el ganado.

Primogénito de Ptah, hijo del amor, a ti dirigen sus adoraciones los dioses, a ti, autor de las coses de arriba y de las coses de abajo, que iluminas las dos tierras (Rivíere, 2016: 33).

Aquest déu principal formava part de l’Ogdòade, és a dir, era un dels vuit déus primordials. El fet de que formés part d’aquest grup, no va agradar al sacerdots tebans, que varen idear un mite amb la intenció de destacar que Amon ja existia abans que els altres, i que havia estat ell qui havia creat els set primordials restants. Fou anomenat així el primer que fa néixer els primers. Considerat per tant, el responsable de la creació, mentre la seva essència vagava per el Nun (Llull, 2011: 37).

Hi ha dues versions sobre com creà el món, els déus i les coses: la primera era que l’aire d’Amon agitava les aigües primordials en un vòrtex, del qual sorgí la colina primordial i es va crear la resta. En la segona versió, el grall d’una oca amb forma d’Amon fou el que provocà l’inici d’aquesta creació (Hart, 1994: 24; Llull, 2011: 37).

Malgrat les diverses teories esmentades, totes elles d’una forma o una altra compleixen l’objectiu principal de les cosmogonies, explicar l’origen de l’univers. Totes aquestes cosmogonies són majoritàriament prehistòriques i a més tenen un punt de partida comú, tot comença amb el Nun, l’oceà primordial i un món obscur abans de que tingués lloc la creació.

Cal tornar a recordar doncs, que les cosmogonies més importants dins la història egípcia són:

Heliopolis, Menfita, Hermopolis, Tebana i l’Esna.

2.4 La divisió dels déus egipcis

Egipte era un país que va tenir moltes invasions i per tant no ens estranya el fet que hi hagués un gran diversitat de déus. Com hem anat veient, no existeix un panteó únic, cada ciutat té els seus propis déus, més les deïtats generals. El panteó egipci va evolucionant en funció dels vaivens polítics i socials, i per això sorgeixen nous déus, o es modifiquem els antics, mentre que altres desapareixen. El déus es podien classificar en diferents grups segons com fossin representants, així trobam els déus amb cap d’animal, humans, còsmics, abstractes i estrangers.

Les divinitats amb cap d’animal eren aquells que tenien cos d’home i el cap d’algun animal representatiu com: Thot, Set, Anubis, Horus, Khnumu són els més coneguts. També es

(16)

poden destacar altres de menys importància com Seker (déu menfita dels morts), Sekhemt (deessa lleona) Bastet (deessa de la guerra al baix Egipte, protectora de les cases) Mentu (déu amb cap de falcó, sovint confós amb Ra i Amón per la seva forma) Sebek (déu amb cap de cocodril), Heqt (deessa amb cap de granota, fou la patrona del naixement) i Hershefi (déu amb cap de moltó de Herakleopolis) (Flinders, 1998: 40-45).

Els déus que sempre foren representats en forma humana i no foren associats a figures d’animals són: Osiris, Isis, Neftis, Horus, Mut (deessa de Tebes, la consort d’Amón, es diu que és una deessa protectora dels reis, tot i que no es té molta informació sobre ella) Khonsu (fill de Mut i Amón, déu del temps, de la lluna i les ciències) i Neit (deessa de la caça i de la filatura del poble libi).

Pel que fa els déus còsmics, eren aquells que personificaven al sol i al firmament com per exemple: Atmu, Khepera, Atón, Anher, Sopdu, Nut, Seb o Geb, Shu i Hapi.

Les principals divinitats egípcies estaven organitzades en els cinc grups en que es classifiquen les diferents cosmogonies, com hem vist anteriorment. L’Ennèade d’Heliopolis (Amón, Shu, Tefnut, Nut, Geb, Isis, Osiris, Neftis i Seth) en la que el déu principal és Atum o Ra; la Ogdòade d’Hermopolis (Nun, Nunet, Heh, Hehet, Kek i Keket, Amón i Amonet) on sorgí el déu Ra; la Triada d’Elefentina (Jnum-Satis-Anuket), on Jnum és el déu principal; la Triada de Tebes (Amón, Mut, Jonsu), divinitat principal és Amon; i finalment la triada de Menfis (Ptah, Sejmet, Nefertum) on el déu primordial és Ptah (Badía, 2016: 149).

En el punt anterior hem explicat els orígens i la creació d’aquestes cosmogonies, per tant ara ens centrarem amb els déus que formaven d’aquestes. Cal dir però, que d’aquests cinc grups, tan sols farem esment als tres principals, que són la Gran Ennèade d’Heliopolis, la Triada de Tebes i la Triada de Menfis, de les quals destacarem les divinitats més importants.

2.4.1 La Gran Ennèade d’Heliopolis

Els grecs anomenaren a la ciutat del sol Heliopolis, mentre que els egipcis la coneixien amb el nom de Annu, originalment era coneguda amb el com de On (Armour, 2004: 28). Avui en dia es conserva molt poc del que era l’antiga ciutat d’Heliopolis.

Cal destacar que el sistema teològic d’Heliopolis es va desenvolupar entre la III i la V

dinastia (2780-2300 a.C.), dominant així Egipte fins a l’aparició de la mitologia menfita. Els sacerdots d’aquesta ciutat varen estendre el culte als seus déus per tot el país. El déu principal d’aquesta gran Ennèade és Ra, a través del qual es varen desenvolupar les altres divinitats.

(17)

Aquesta Ennèade estava formada per nou déus: Ra, Shu, Tefnut, Geb, Nut, Osiris, Isis, Seth i Neftis (Nephthys). Segons algunes teories i autors Horus el Jove i Horus el Vell eren considerats membres d’aquest grup. Horus el Major era considerat el quint fill de Geb i Nut, mentre que per altre banda Horus el Jove era el famós fill d’Osiris i Isis.

Ara tot seguit ens centrarem a parlar sobre els déus d’aquest grup deixant de part a Ra el déu principal, que es tractarà més endavant. Així doncs, començam per Shu, era el déu de l’aire, de la llum i del vent del nord. El seu nom significava buit o el que s’aixecava (Wilkinson, 2003: 129). Era el primer fill de Ra i de la deessa Hathor, i germà de Tefnut. (Wallis, 2017:

128). Shu tenia el primer ull de Ra, que era el que controlava el que passava durant el dia. Era el déu responsable dels fenòmens atmosfèrics no violents, com els raigs solars. La seva principal funció ordenada pel seu pare, Ra, consistia en mantenir separat als seus dos fills Geb i Nut per evitar el caos a l’univers i perquè hi hagués espai entre la terra i el cel on poguessin viure els éssers humans i els animals (Badía, 2016:147). Es pot destacar un passatge que es troba en els textos dels Sarcòfags:

Yo soy Shu, al que Atum creó el día que él mismo emergió. Él no me concibió en un vientre ni me formó en un huevo, No fui concebido por ninguna forma de concepción. Mi padre Atum me escupió con la saliva de su boca, a mí y a mi hermana Tefnut. Ella surgií de mi, cuando yo fui envuelto en el aliento de vida que procede de la garganta del féniz, en el día en que Atum aparició en el infinito, en la nada, en la oscuridad y en lo indeterminado (Armour, 2004: 45).

És representat en forma d’home, sobre el seu cap du una o varies plomes d’estruç i amb la mà sosté un ceptre i també hi podem veure que separava a Geb i Nut¹². També podia ser representat en forma de lleó. Representava la llum que acabava amb l’obscuritat dels temps anteriors a la creació. També el podem trobar representat amb un disc solar al cap, i pot anar acompanyat dels quatre pilars quant sosté a Nut. El principal centre de culte dedicat a Shu es trobava en l’antigua Nay-ta-hut, que els grecs anomenaren Leontopolis o ciutat del lleó (Wilkinson, 2003: 129-130).

En segon lloc tenim a Tefnut, filla de Ra i de la deessa Hathor, germana i esposa de Shu.

Va néixer de la saliva de Ra i era considerada la deessa de la humitat. Sovint era identificada com una divinitat del cel com Isis, per això és anomenada la deessa de la lluna (Max, 2018:47).

És la mare de Geb i Nut. Del seu nom no es coneix l’etimologia, tot i que es pensa que podria ser una onomatopeia del renou de l’escopinada que va fer el seu pare per donar-li la vida

(18)

(Wilkinson, 2003: 183). Així com el seu germà fou el primer element masculí en existir, ella fou el primer element femení. Tefnut tenia el segon ull de Ra, que a diferència del primer correspon al control de la visió per controlar el que passava en les hores nocturnes, associada així amb la imatge de la lluna (Badía, 2016: 148).

El fet de que Tefnut tingués l’ull de la lluna i no el del sol, no li agradà i s’enfadà amb el seu pare, davant això abandonà Heliopolis per anar a Nubia. Es diu que allà va adoptar una forma de lleona furiosa que es va convertir en el terror dels voltants, atacant a tots, fossin animals o homes. Ra notava a faltar la seva filla, així doncs va mandar a Thoth i el seu germà Shu perquè la convencessin per tornar, i ho aconseguiren (Armour, 2004: 48; Castel, 2001:

226).

Tefnut era representada en forma de dona, normalment amb cap de lleona rematada per un disc solar amb un uraeus sobre el cap (Wallis, 2017: 129). També podem trobar-la representada com una lleona¹³.

Els principals centres de culte dedicats a Tefnut es trobaven a Heliopolis, a on hi tenia un santuari, ja que era membre de la Gran Ennèade, però també a Leontopolis, amb la forma d’una parella de lleons, juntament amb el seu germà (Wilkinson, 2003: 183).

En tercer lloc, podem destacar a Geb, Seb o Qeb. Era fill de Shu i Tefnut i esposa de Nut i pare d’Osiris, Isis, Set i Neftis. Era considerat el déu de la terra i és conegut amb el nom de pare del déus, també era un dels déus còsmics (Flinders, 1998: 68). Podem destacar un mite sobre la creació de Geb, on s’explica que fou creat en un moment d’avorriment de Ra, i que ho va fer per tenir la vida més entretinguda i poder descansar allà (Armour, 2004: 51; Badía, 2016:

149).

Normalment era representat en forma humana, sota el seu cap duia la corona blanca del Baix Egipte o una oca, també un ceptre a la mà dreta. Sovint apareixia amb la pell verda, per simbolitzar la seva naturalesa fèrtil i la vegetació que ell feia brotar. L’oca era el seu emblema, era el seu animal sagrat i en El Llibre del Morts se’l coneixia com el Gran Cacareador (Castel, 2001: 57; Max, 2018: 44; Wilkinson, 2003: 106; Badía, 2016: 149; Armour, 2004: 51). Es deia que fou ell qui posà l’ou del que va sorgir el món. En els texts de les piràmides es menciona que ell era el déu dels morts i el responsable dels cossos que s’enterraven a les tombes (Wallis, 2017: 129).

(19)

Geb, a diferència de les divinitats anteriors, no tenia cap centre de culte important, tot i que Armour (2004) afirmava que li havien assignat un temple a Dendera, tot i que per ell, el principal lloc de culte hauria d’estar a Heliopolis.

En quart lloc, podem destacar a Nut, filla de Shu i Tefnut, esposa de Geb que fou separat per odres de Ra, com hem explicat anteriorment. És mare d’Osiris, Isis, Neftis i Seth. Era la deessa del cel, personificava el cel i les estrelles que també eren considerades els seus fills.

Considerada la divinitat protectora dels morts i és el principi femení de Nu, del que es podria pensar que era el seu espòs (Max, 2018: 43).

Hi ha un conjunt de mites sobre aquesta deessa, un d’ells deia que Nut donava a llum cada dia a Ra. Ell doncs passava per damunt del cos d’ella fins que arribava a la seva boca, ella se’l menjava de tal forma que desapareixia fins que tornava a néixer al dia següent i així successivament. Naixia en forma de nin o d’escarabat. Un altre mite defensava que Nut es menjava els seus propis fills, les estrelles, de la mateixa forma que va fer Ra, entraven per la boca i així doncs cada dematí se’ls menjava perquè al vespre tornessin a néixer. Degut a aquests mites la deessa fou coneguda amb el nom de “la cerda que se come a sus lechones”. Tot i que ella defensava que ho feia perquè així assegurava la seva existència de forma segura (Castel, 2001: 163; Armour, 2004: 56-57).

Segons Wilkinson (2003), Nut podia haver representat la Via Làctia, ja que s’han trobat molts murals i pintures a les parets dels temples que ho podrien demostrar. Fou representada en forma humana com una dona despullada, guapa i atractiva amb el seu cos arquejat formant una volta celestial plena d’estrelles i sostinguda per Shu i els quatre pilars¹⁴ per altre part era també representada amb un tassó o una mena de bol sobre el cap¹⁵. Finalment, podia ser representada en forma de vaca celestial relacionada amb Hathor, on Shu l’aixecava amb els seus braços mentre que els Hehu aguantaven les potes per mantenir-la a l’aire¹⁶ (Llull, 2011: 27-28).

Nut, igual que el seu espòs, no posseïa temples de culte propis, tot i que ha estat molt representada en les parets de molts temples, com també en les tapes dels sarcòfags on hi havia la seva imatge com per exemple a la tapa del sarcòfag de Tutankhamón (Wilkinson, 2003: 162).

En cinquè lloc hi podem destacar a Osiris, fill de Geb i Nut, espòs de la seva germana Isis, germà de Set i Neftis, i pare d’Horus. És un dels déus més coneguts i originalment fou considerat el déu de la fertilitat i de la vegetació a Busuris, tot i que després de la seva mort fou

(20)

considerat un déu funerari i jutge de les ànimes, és a dir, el déu de la mort (Campagno, 2004:

26). Hi podem destacar un passatge que en relata qui era Osiris:

Gloria a ti, ¡oh Osiris!... el Gran Dios en Abidos, rey de la eternidad y señor de lo eterno, el dios que pasa millones de años en su existència. Tú eres el hijo mayor del vientre de Nut, tú fuiste engendrado por Geb, el antepasado de los dioses, tú eres el señor de las corones del Norte y del sur y de la elevada blanca. Como príncipe de los dioses y de los hombres, tú has recibido el cayado y la fusta, así como la dignidad de tus pedres divinos. Permite que tu corazón que està en la montaña de [el mundo inferior] esté contento, tu hijo Horus està establecido sobre tu trono.

Tú eres coronado el señor de Mendes y gobernante de Abidos. Gracias a ti el mundo crece verde en triunfo (Armour, 2004: 59-60).

Osiris al principi va viure a la terra regnant com un faraó i es va dedicar a civilitzar i ensenyar l’art de l’agricultura als seus súbdits. Va establir un codi legal i va ordenar als homes que adoressin als déus. Una vegada ho va aconseguir amb Egipte va intentar dur les seves idees més lluny, així se n’anà de viatge per altres llocs, i durant la seva absència qui va governar fou la seva esposa Isis (Wallis, 2017: 56; Hart, 1994: 25).

Osiris tenia un germà que volia matar-lo des de petit per enveja, aquest era Set. Quan Osiris va tornar del seu viatge, ell va planejar la seva mort amb l’ajuda de 72 homes i d’Aso, reina d’Etiòpia. Secretament va aconseguir les mides del seu cos i va manar a fer un baül que va dur al banquet, cap dels assistents hi cabia a dins, fins que li tocà a Osiris. Una vegada es va tombar en el baül, el van tancar immediatament i el tiraren al riu Nil¹⁷. La seva esposa Isis i la seva germana Neftis varen cercar el seu cos i el trobaren a Biblos, Síria. (Flinders, 1998: 48;

Astiz, 2019: 39). El baül amb el cos d’Osiris estava en mans del rei de Biblos, Maleandro, que va utilitzar-lo per fer una columna del seu palau. Isis es va fer amiga de la reina i va aconseguir que li tornés el baül per poder tornar a Egipte (Riviére, 2016: 32).

Set en assabentar-se que Isis havia recuperat el cos del seu germà, va aconseguir robar- lo i el va tallar en catorze trossos que tirà pel riu, quedant així repartits per tot Egipte. Isis inicià de nou una llarga recerca dels trossos del seu marit i va recuperar tots els membres del seu cos excepte el viril, ja que Set, l’havia llançat a l’Oxirrinco, una espècie de peix¹⁸(Hipólito, 2004:

13). Amb l'ajuda de Thoth i d'Anubis, el va embalsamar com una mòmia i desprès Isis amb la seva poderosa màgia i amb l'ajuda de Thoth va aconseguir donar-li vida de forma temporal al cadàver momificat d'Osiris pel que Isis va poder quedar embarassada del seu únic fill, Horus,

(21)

qui venjaria la mort del seu pare. Així, Osiris es va convertir en el déu del món subterrani (Armour, 2004: 62; Wallis, 2017: 56-57).

Osiris era representat com una mòmia de color blanc, amb barba i sostenia amb els seus braços, el bastó i el flagell¹⁹. Altres pics era també representat amb color negre fent al·lusió a la mort, també en verd simbolitzant la vegetació, la resurrecció i la fertilitat, també el podíem veure assegut. En ocasions era representat com un jutge d’ànimes de les persones. Sobre el seu cap portava la corona blanc del Baix Egipte o la corona atef, que era una combinació de la corona blanca i les dues plomes blanques. Cal fer esment, que Osiris era simbolitzat amb el pilar djed²⁰ (Wilkinson, 2003: 120-121; Castel, 2001:170).

El culte d’Osiris fou molt divers i ampli, també hi tingué lloc molts de rituals i cerimònies dedicades a ell. La seva fama es va estendre des del Delta fins a l’Alt Egipte, tot i que fou a Abidos el centre de culte més destacat. Fou aquí on es va construir el temple de Dendera on hi podem trobar molts murals i pintures d’ell. Un altre centre destacat era Busiris (Astiz, 2019: 39).

En sisè lloc trobam a Isis o Auset, filla de Geb i de Nut, germana i dona d’Osiris i mare d’Horus, l’únic fill d’aquesta parella de divinitats. Era la gran deessa, la mare divina, la senyora dels encantaments, la reina del més enllà i la deessa de les estrelles, també era coneguda com la Gran Maga (Wallis, 2017: 131). Segons Max (2018), Isis era coneguda també amb el nom de deessa d’Occident.

Isis era una de les principals divinitats de l’Antic Egipte, tant que el seu culte es va estendre per tot el món grecoromà, té molta importància en els Textos de les Piràmides.

Considerada la deessa del cel i de la necròpolis, ja que ajudava als morts a trobar l’altre vida.

Hi podem destacar un passatge d’ella on ens diu qui era: “Poderosa, la primera de las diosas, gobernante en el cielo, reina en la tierra... Todos los dioses están bajo tu mando” (Wilkinson, 2003: 146).

Uns dels mites més destacats d’Isis, és el de la mort d’Osiris, que ja hem explicat anteriorment. Es poden destacar dos mites més: el mite d’Isis i els set escorpions i el mite d’Isis i Ra. Pel que fa al mite del set escorpions, té lloc una vegada mort el seu marit Osiris, Thot li digué a ella que s’amagués amb el seu fill Horus de Set, que el volia matar perquè tenia por de que mitjançant els seus poders, li reclamés el que li pertanyia com a fill d’Osiris. Així, va fugir amb l’escolta de set escorpions: Petes, Tyetet, Matet, Mesetet i Mesetetef. Tefen i Befen, perquè els protegissin pel camí. Després d’una llargada caminada varen arribar a una ciutat al delta del

(22)

Nil per cercar un refugi, tot i que només arribar, una dona va tancar-li les portes. Aquest fet provocà que els escorpions s’enfadessin i decidissin atacar-la, carregant el verí al darrer dels escorpions, Tefen. Aquest entrà a la casa i picà al fill d’aquella dona, ella demanava ajuda i ningú li donà, però Isis incapaç de veure com un nen innocent moria va decidir curar-lo, guanyant-se el títol de maga (Hart, 1994: 38-39).

Posteriorment Isis va trobar un lloc on quedar-se, i un dia va deixar sol al seu fill i quan tornà, va veure el cos d’Horus fora vida. Ella sabia que havia estat picat per un escorpió per ordre de Set, que ja sabia de la seva existència. A diferència del cas anterior, Isis no podia salvar la vida del seu fill sola i demanà ajuda a Ra, com podem veure en aquest fragment de text, davant els precs d’Isis, Ra va enviar a Thot perquè el curés.

Horus ha sido mordido, ¡oh Ra! Tu hijo ha sido mordido! ¡Horus ha sido mordido, el heredero de tu heredero, el que va a suceder al reinado de Shu! [...]

Horus ha sido mordido: ¡el niño pequeño de oro, el niño indefenso y sin padre!

¡Horus ha sido mordido, el hijo de (Osiris) Onophris, el hijo de de la que se lamenta! (Varas, 2020: 134).

Ella es va fusionar amb altres deesses com Astarté, Bastet, Nut, Renenutet, Sotis Selquet i Hathor de les quals va agafar més atributs (Max, 2018: 102-103; Hipólito, 2004: 15-16). És representada en forma de dona humana, amb una diadema en forma de seient que fa al·lusió al seu nom, que significa tro²¹. El seu animal sagrat era la vaca, ocasionalment es poden observar les banyes d’aquest animal, acompanyat de plomes damunt el seu cap. En alguns aspectes se l’identifica amb la deessa Selk o Serq, per això du un cap d’escorpió, que és un altre emblema seu. Degut a la unió amb la deessa Sotis, per representar-la se li afegeix una estrella a la seva corona. Normalment es representava dreta i duia sobre el seu cap diferents emblemes, com el pentinat de voltor, les banyes de Hathor amb un disc solar entre elles i el tro, també la podem veure alletant al seu fill²² i amb el cap d’escorpió (Wallis, 2017: 131).

Era identificada amb un amulet anomenat el “nudo de Isis” però en egipci era conegut amb el nom de “thet²³. Igual que el seu marit, era representada amb el pilar djet (Armour, 2004:

68-69).

El culte d’Isis no va estar relacionat amb cap localitat, ni fou venerada en els seus propis temples. En tot cas, ella s’incorporà a altres temples amb altres déus. El seu culte va continuar

(23)

a Filae, fins el segle VI d.C,. Isis va rebre devoció fins i tot a l’estranger. També tingué molts seguidors a Itàlia (Flinders, 1998: 54).

En setè lloc trobam a Set o Seth, fill de Geb i Nut, germà d’Osiris, Isis i Neftis, aquesta darrera era també la seva esposa. Era considerat pare d’Anubis, tot i que hi ha una altra versió sobre que els pares d’Anubis eren Neftis i Osiris. Set era una deïtat de força bruta, el déu de les tenebres, de les turmentes, dels vent, de la sequera i del desert (Badía, 2016: 153). Es diu que duia a terme servicis amistosos pels morts i que era un déu del Sekhet-Aaru, morada dels beneïts (Wallis, 2017: 133).

Set no sempre fou considerat el déu del mal, sinó que en cada dinastia variava el seu culte. En les primeres dinasties era considerat un rei benèfic, pel que cercaven el seus favors els vius i els morts. A finals de la XIX dinastia, el reis eren amants de Set, de tal punt que noms de reis eren posats per ell com per exemple Seti I i II, en canvi en la XXII dinastia fou considerat el déu de tot mal, perquè fou el moment en que els seus seguidors entraren en conflicte amb el culte d’Horus, i ell fou desplaçat. Aquí, varen destruir imatges, temples, estàtues dirigides a ell, motiu del qual no es sap bé de quina forma era representat (Wilkinson, 2003: 197-198; Armour, 2004: 74; Castel, 2001: 204; Flinders, 1998: 42-44).

Set, es va enfrontar al seu germà i el va matar per la gelosia que sentia de que el seu pare Geb, li hagués atorgat la terra fèrtil d’Egipte a Osiris i a ell el desert o terra vermella. Així doncs, la seva batalla fou una lluita de poder entre el bé i el mal, que acabaria amb la mort d’Osiris, com ja hem explicat. Cal destacar que aquesta lluita de poder seguirà amb Horus, fill del seu germà i acabarà amb derrota de Set.

Segons la mitologia, Set fou considerat el déu de la força bruta perquè cada dia acompanyava a Ra durant la seva travessia amb la barca solar, i ell s’encarregava de protegir- lo dels seus enemics, destaca Apofis entre ells (Campagno, 2004: 25). Hi podem destacar un passatge que ens ho demostra:

¡Ponte de pie, oh Seth, bien amado de Ra!

Permanece en tu lugar en la nave de Ra!

Él ha recibido su corazon como justificación.

Tú derrotes a los enemigos de Ra todos los dies (Bedman, 1992: 5).

Aquesta divinitat era representada amb forma humana i cap d’animal tot i que encara avui en dia no es sap quin, però tenia orelles llargues i una cova llarga²⁴. En un principi, es dubtava entre un cap d’ase, de porc, d’hipopòtam, de cocodril o alguns peixos entre altres.

(24)

Actualment, es denomina a la seva representació com: cap d’animal Set, fent referència al seu cap. Normalment apareix de peu, tot i que a vegades se’l trobava assegut o agenollat. Podia ser vist duent la Corona del Alt Egipte o la Doble Corona de tot Egipte. També cal dir que podia ser representat amb una perruca de color vermell fent al·lusió el desert (Castel, 2001: 202).

Set va tenir varis centres culturals en diferents zones, sobretot en l’Alt Egipte. El centre cultural més destacat fou el de Nubt, es diu que fou la regió on va néixer aquesta divinitat.

Finalment, en vuitè lloc podem trobar a Neftis, filla de Geb i Nut, germana d’Isisi, Osiris i germana i esposa de Set. Mare d’Anubis, tot i que no es sap bé qui era el seu pare. El seu nom significava, senyora del castell. Era l’oposat a la seva germana. Ella representava la mort, la decadència, l’obscuritat i el vespre. Netfits era una deessa funerària, per tant una de les seves responsabilitat era protegir els òrgans dels morts, especialment els “vasos canopos” juntament amb Isis, que eren els recipients a on es guardaven els òrgans dels difunts. Aquesta divinitat ajuda a Isis a la recerca dels fragments d’Osiris (Wilkinson, 2003: 159-160).

Fou representada en forma de dona amb un pentinat coronat pel signe jeroglífic del seu nom. Tenia forma rectangular, com una mena d’altar, i amb un objecte semblant a un disc, que deien que podia ser un plat d’aigua²⁵. Sovint apareixia acompanyat d’Osiris i Isis (Armour, 2004: 78-79). Finalment cal dir que Neftis no tingué molt de culte a diferència dels altres déus d’aquesta Ennèade.

2.4.2 La Triada de Menfis

Els egipcis a la ciutat de Menfis, l’anomenaren Hikaptah que significava casa del ka o esperit de Ptah. Es sap que l’antiga ciutat de Menfis fou construïda al voltant del temple d’aquest déu (Armour, 2004: 157).

La triada menfita, estava formada per Ptah com a déu primordial, juntament amb la seva consort Sekhmet i el seu fill Nefertem. Aquesta teogonia menfita va agafar importància entre la dinastia V i VI en el moment en que la cosmogonia hermopolitana va perdre força. Cal destacar que les creences teològiques de Menfis estaven recollides en una gran estela de granit, la pedra Shabaka datada en la XXV dinastia (Badía, 2016: 138).

Ptah era considerat el déu més antic, el que unia a Nun amb la seva parella femenina Naunet, motiu pel qual fou venerat a pics com Ptah-Naunet o Ptah-Nun, es tenia informació d’ell des de la I dinastia. El principi era poc mencionat, i no es sap si era perquè no tenia tanta

(25)

força o si fou fet amb el propòsit de desplaçar-lo i donar-li més importància a l’Ennèade d’Heliopolis (Wilkinson, 2003: 123-125).

Ell es creà a si mateix, creà la seva pròpia imatge i va modelar el seu cos. Era la personificació del sol naixent i el seu nom significa l’obridor, perquè ell obria les portes del dia. Era el déu creador que havia originat a tots els déus, homes i animals, conegut així amb el nom del modelador o escultor de la terra i de l’oceà. Creà el món i totes les coses a través del seu cor i la llengua. Donà així la vida als déus i homes gràcies als pensaments del seu cor i a les paraules de la seva boca. Fou l’única divinitat que no es va fusionar amb Ra, era conegut com el gran artesà o supervisor dels artesans, el gran escultor, ferrer, creador de les arts i els oficis (Wallis, 2017: 124-125; Blanco, 2006: 3-4; Sarukhán et al, 2011: 42).

Aquesta divinitat es va associar i va agafar els aspectes de diferents déus, un d’ells fou Ta-tenen durant el regnat de Ramses II (1290-1224 a.C). Significava terra, la terra de les aigües primordials, és a dir la colina primordial que sorgí del Nu (Hart, 1994: 18-19). Altres divinitats amb les quals es va associar van ser Sokar i Osiris formant així una triada coneguda amb el nom de Ptah-Soka-Osiris o Ptah-Seker-Ausar, així assumia les funcions d’aquests: les funcions creadores que n’eren les seves, les funeràries d’Osiris i les relacionades amb la fertilitat de Soka (Castel, 2001: 178).

Ptah era representat en forma humana, amb barba recta diferent a la tradicional d’Egipte (alguns deien que de color groc), i roba ajustada blanca, com si estigués momificat. Era calb, no duia res al cap, tot i que més endavant s’elaborarien diverses corones per ell. A vegades duia al cap un casquet llis. Les seves dues mans estaven a fora de la vestimenta i en elles subjectava un ceptre que representava tres símbols: was (fortalesa), ankh (vida) i el pilar djet (estabilitat).

Els seus peus estaven junts, com si estés momificat. Es trobava damunt una plataforma que estava vinculada a Maat, és a dir l’ordre i la justícia²⁶. A part d’aquesta forma, aquesta divinitat era vista d’altres formes: una en forma de nan, que eren coneguts amb el nom de patecos²⁷; l’altre era quant en formava part de la triada Ptah-Seker-Ausar, on era representat amb forma humana, amb vestimenta momificada, tot i que a vegades tenia el cap de falcó i dues plomes a sobre; una altra forma era la del Toro d’Apis, que era el seu animal simbòlic (García, 2009: 7;

Max, 2018: 147; Armour, 2004: 162).

Aquesta divinitat va rebre culte en el temple de Menfis durant uns dos mil anys, però es conserven poques restes del seu temple principal. A més, també fou adorat a Nubia i a Desir- el-Medina. Als seus temples es retia culte al toro d’Apis, que era el seu animal consagrat. Fou

(26)

un déu molt venerat perquè escoltava les pregaries de la gent, era conegut com l’orella que escolta. La seva devoció arribà fins a l’època grega on fou adorat als seus temples (Flinders, 1998: 72; Wilkinson, 2003: 125-126).

Després de Ptah, cal fer esment a Sekhmet, filla de Ra, germana i esposa i de Ptah i mare de Nefertum. El seu nom en jeroglífic significava la poderosa. La seva ciutat d’origen era Rehesu i el seu lloc de culte fou Menfis i en el Delta. També era coneguda com “la Gran dama, l’única poderosa” i la deessa de la guerra i de la malaltia. Aquesta divinitat acompanyava al rei a la batalla amb les seves pròpies armes, les fletxes i els dards ràpids, perquè era la protectora del rei. Es diu que ella era l’ull del déu sol, Ra. La filla del déu Sol era considerada la força aniquiladora de la raça humana, i la causant de les terribles epidèmies d’Egipte (Ares, 2001:

86; Max, 2018: 149; Castel, 2001: 196).

Sekhmet era poderosa, forta i violenta, tant que s’enfrontava als enemics de Ra i Osiris, fins i tot es deia que el seu poder era equiparable al d’Osiris. Hi podem destacar el mite de la destrucció de la humanitat, on Ra envia a aquesta deessa a venjar-se dels humans perquè es varen enriure d’ell. Aquesta doncs comença a devorar als homes i Ra tement que acabés amb tota la humanitat, li ordenà que tornès, però ella s’oposà. Davant això, el deu Sol va tirar cervesa mesclada amb colorant vermell al terra, ella pensant que era sang es va posar a beure, una vegada anava beguda, Ra se l’endugué i es calmà (Garcia, 2009: 8; Flinders, 1998: 41; Wallis, 2017: 138).

Era representada amb cos de dona i el cap de lleona. Damunt el cap hi duia un disc solar amb una serp. Vestia de vermell i amb les mans sostenia un ceptre o un ganivet, on portava l’ankh, el signe de la vida²⁸. Sekhmet era relacionada amb qualitats d’altres deesses com Hathor, Nut i Bastet. Era confosa amb Ubanet, una deessa moixa que era la seva veïnada (Ceballos et al., 2002: 172; Armour, 2004: 167-168).

Finalment, com a últim membre d’aquesta triada, trobam a Nefertem, fill de Ptah i Sekhmet. El seu nom significava “flor de lotus” perquè havia sorgit d’una flor de lotus de les aigües primordials. És el senyor del lotus, els perfums, les fragàncies i els olis. Representa el creixement i la vegetació, la perfecció, i l’alba. Era el responsable de vigilar i guardar les fronteres de l’est, a més de ser el protector de la segona hora del dia. Aquest déu era representat de diverses maneres: la primera com un cap d’on hi surt la flor de lotus, la segona com un nin amb el dit a la boca i un floc al costat del seu cap, la tercera assegut dins la flor del lotus i la

(27)

quarta com un jove que aguanta un ankh amb una flor de loto al seu cap²⁹. Cal destacar que no hi queda cap temple seu. (Eason, 2009: 275; Flinders, 1998: 74; Castel, 2001: 150-151).

2.4.3 La Triada de Tebes

Tebes era una petita ciutat que acabà convertint-se en el centre polític i religiós d’Egipte durant la dinastia de l’imperi mitjà (2133-1786 a.C.). Actualment aquesta ciutat reb el nom de Luxor, tot i que antigament també fou coneguda com a Waset. En aquesta zona adoraven a diferents divinitats: Wast era la deessa de Wastet, Montu era adorat per les proximitats, el qual fou desplaçat per Amon i finalment tenim Amon que era la divinitat local. Així es forma una triada, formada pels tres déus: Amon com el déu principal, Mut la seva esposa i Khonsu o Jonsu el seu fill³⁰ (Armour, 2004: 179-180; Badía, 2016: 155).

La primera divinitat d’aquesta triada a la qual farem esment és Amon o Amen, déu del sol. Era el marit de Mut, tot i que tingué una altra esposa, Amaunet. El seu nom significava l’ocult, el que és invisible el que no es veu, tot i que fos invisible el podien sentir, per això sovint es deia que era el déu del vent. Era la divinitat principal i rebé diferents noms com el rei dels déus i el senyor del tro de les dues terres. Substituí a tots els déus tebans anteriors i actuà com el déu de tota la nació (Wilson, 1972: 197-198; Hart, 1994: 9).

S’uní a Ra, formant el culte d’Amon-Ra, que va tenir una gran duració. El seu culte fou interromput per la implantació del déu Aton, imposat per Amenoteph V i conegut com Akhenaton (Varas, 2020: 49).

Durant el Regne Nou, aquesta divinitat era considerada el pare de cada rei, acostant-se a la reina en somnis o adoptant la forma del seu marit, per apropar-se a ella i concebre un fill (Eason, 2009: 124). Convé destacar el cas de Hatshepsut, filla de la reina Ahmose i del rei Tutmosis I, tot i que era filla del déu sol. Amon-Ra adoptà la forma humana i es transformà amb el marit d’Ahmose per concebre a aquesta (Manrique, 1993: 27). Una vegada estava allà, aquest déu li va revelar la seva identitat, dient-li que era Amon-Ra: “Yo te he embarazado y Hatshepsut será el nombre de la hija que tendrás. Ella será Rey de las Dos Tierras i gobernará con mi autoritat i protección” (Armour, 2004: 186).

Una vegada ja havia posat la llavor, Amon-Ra va manar al déu Khnum o Khnemu que modelàs sobre un tro de terrisser la doble figura de la reina que naixeria; una era Hatshepsut i