2015
L’articulació de resistències emancipadores al capitalisme neoliberal:
el cas de l’Acció Global dels Pobles
TESI DOCTORAL 2015
L' art i cul aci ó de resi st ènci es emanci padores al capi t al i sme neol i beral :
el cas de l ' Acci ó Gl obal del s Pobl es
2015
PROGRAMA DE DOCTORAT DE FILOSOFIA
ARNAU MATAS MORELL
L’articulació de resistències emancipadores al capitalisme neoliberal:
el cas de l’Acció Global dels Pobles
TESI DOCTORAL 2015
Programa de Doctorat de Fi l osofia
L' art i cul aci ó de resi st ènci es emanci padores al capi t al i sme neol i beral :
el cas de l ' Acci ó Gl obal del s Pobl es
Arnau Mat as Morel l
Di rect or i t ut or: Dr . Bernat Ri ut ort Serra
És cert. Hi ha poques coses d’alegria.
Però sempre hi ha un brot de taronger que va, en silenci, cap a la taronja.
Blai Bonet
L’Acció Global dels Pobles (AGP) és un projecte d’inspiració zapatista que sorgeix a final de la dècada de 1990 per mirar d’articular una resposta col·lectiva per part dels moviments socials a l’hegemonia del capitalisme de tall neoliberal. Com a procés històric, l’AGP recull el bagatge de les múltiples transformacions estructurals de la segona meitat del segle XX, així com també algunes de les característiques d’anteriors cicles de protesta. Així, l’AGP aglutina una amalgama heterogènia de lluites i actua com a catalitzador del moviment «antiglobalització», entenent aquesta pluralitat com una necessitat normativa del seu projecte emancipador. Precisament, per permetre una coordinació horitzontal d’aquesta diversitat, l’AGP ha apostat per un model que desenvolupa tota una sèrie de mecanismes institucionals (hallmarks, principis organitzatius, manifest, Convocants, grup de suport, etc.) que vetllen per mantenir una coordinació equitati- va en termes de gènere i de relacions Nord-Sud.
Endemés, el procés endegat per l’AGP contribueix a la construcció de significats i narratives compartides pel que fa el rebuig al capitalisme neoliberal i a les principals institucions interna- cionals que el promouen (principalment OMC, BM i FMI). En un nivell més general, es pot dir que l’AGP ha contribuït a generar noves visions utòpiques de la interacció política i social basada en la coordinació global entre diverses lluites locals. És així com es pot llegir dialècti- cament el procés de l’AGP com una articulació de particularismes militants amb una ambició global emancipadora. Aquest punt de vista permet entendre l’AGP com una institució media- dora —amb la seva tasca de «traducció»— entre les lluites de base i els processos de canvi més generals.
És possible, doncs, malgrat la pluralitat inherent a l’AGP, identificar quines filosofies polítiques promou i privilegia en el transcurs del seu procés; dit altrament, podem identificar quin és el seu marc normatiu (laxe). Així, l’AGP és una expressió d’anticapitalisme internacionalista militant, plural i inclusiu (però no absolutament), que aposta per una construcció democràtica d’alternatives emancipadores de base local i comunitària mitjançant processos d’empoderament popular i un ús intensiu de «pràctiques microdemocràtiques». A més a més, l’AGP ha fomentat una política prefigurativa de forta dimensió autoreflexiva, tot promovent la creació d’una esfera pública pròpia. Finalment, l’AGP significa una aposta decidida per fórmules innovadores d’ac- ció directa i desobediència (com els «Dies d’Acció Global»), i fins i tot arriba a anticipar marcs per tractar la diversitat durant una acció de protesta col·lectiva, com és el cas del model de la
«diversitat tàctica», que ha esdevingut hegemònic en el context de les accions «antiglobalitza- ció» del període 1999-2001, tot afegint nous elements d’anàlisi al debat «violència/noviolència».
Paraules clau: Acció Global dels Pobles; moviment antiglobalització; particularisme militant;
desobediència; noviolència; acció directa; empoderament; democràcia; nou internacionalisme.
La Acción Global de los Pueblos (AGP) es un proyecto de inspiración zapatista que surge a finales de la década de 1990 con el objetivo de articular una respuesta colectiva por parte de los movimientos sociales a la hegemonía del capitalismo de corte neoliberal. En tanto que proceso histórico, la AGP recoge el bagaje de las múltiples transformaciones estructurales de la segunda mitad del siglo XX, así como también algunas de las características de anteriores ciclos de pro- testa. Así, la AGP aglutina una amalgama heterogénea de luchas y actúa como catalizador del movimiento «antiglobalización», entendiendo esta pluralidad como una necesidad normativa de su proyecto emancipador. Precisamente, para permitir una coordinación horizontal de esta diversidad, la AGP ha apostado por un modelo que desarrolla toda una serie de mecanismos institucionales (hallmarks, principios organizativos, manifiesto, Convocantes, grupo de apoyo, etc.) que procuran mantener una coordinación equitativa en términos de género y de relaciones Norte-Sur.
Además, el proceso puesto en marcha por la AGP contribuye a la construcción de significa- dos y narrativas compartidas en lo que respecta al rechazo al capitalismo neoliberal y las prin- cipales instituciones internacionales que lo promueven (principalmente OMC, BM y FMI).
En un nivel más general, puede decirse que la AGP ha contribuido a generar nuevas visiones utópicas de la interacción política y social basada en la coordinación global entre varias luchas locales. Es así como puede leerse dialécticamente el proceso de la AGP como una articulación de particularismos militantes con una ambición global emancipadora. Este punto de vista per- mite entender la AGP como una institución mediadora —con su tarea de «traducción»— entre las luchas de base y los procesos de cambio más generales.
Resulta posible, pues, a pesar de la pluralidad inherente a la AGP, identificar qué filosofías políticas promueve y privilegia en el trascurso de su proceso; dicho de otra forma, podemos identificar cuál es su marco normativo (laxo). Así, la AGP es una expresión de anticapitalismo internacionalista militante, plural e inclusivo (aunque no absolutamente), que apuesta por una construcción democrática de alternativas emancipadoras de base local y comunitaria mediante procesos de empoderamiento popular y un uso intensivo de «prácticas microdemocráticas».
Además, la AGP ha fomentado una política prefigurativa de gran dimensión autoreflexiva, promoviendo la creación de una esfera pública propia. Finalmente, la AGP significa una apu- esta decidida por fórmulas innovadoras de acción directa y desobediencia (como los «Días de Acción Global»), e incluso llega a anticipar marcos para abordar la diversidad durante una acción de protesta colectiva, como es el caso del modelo de la «diversidad táctica», que se ha vuelto hegemónico en el contexto de las acciones «antiglobalización» del periodo 1999-2001, añadiendo nuevos elementos de análisis al debate «violencia/noviolencia».
Palabras clave: Acción Global de los Pueblos; movimiento antiglobalización; particularismo militante; desobediencia; noviolencia; acción directa; empoderamiento; democracia; nuevo in- ternacionalismo.
Peoples’ Global Action (PGA) is a zapatista inspiration project that emerges on late 1990’s trying to articulate a social movements’ collective answer to the neoliberal capitalist hegemony.
As a historical process, PGA includes the heritage from the structural transformations of the second half of the 20th century, and also some features from previous waves of protest. Fur- thermore, PGA brings together a heterogeneous amalgam of struggles, being a catalyst of the
«antiglobalization» movement, understanding its constituent diversity as a normative need for the emancipatory project. In order to allow a horizontal coordination of its diversity, PGA has opted for a model that develops a set of institutional mechanisms (hallmarks, organizational principles, manifesto, Convenors, support group, etc.) that look forward to maintain an equi- tative coordination in terms of genre and North-South relations.
Moreover, the process inspirated by PGA contributes to a construction of meanings and shared narratives regarding the opposition to neoliberal capitalism and its main international institutions (mainly WTO, WB and IMF). On a more general level, the PGA process had helped to generate a new utopic vision on social and political interaction based on global co- ordination between various local struggles. Thus, PGA process can be read dialectically as an articulation of militant particularisms with an emancipatory global ambition. This focus allows and emphasizes the understanding of the PAG as a mediating institution (with a work of «translation») between grassroots struggles and broader processes of social change.
Therefore, it is possible, despite the inherent plurality of the PGA, to identify the political philosophies it favors and promotes — in other words, we are able to identify PGA’s loose normative framework or paradigm. Thus, PGA is an expression of a plural, militant and in- clusive internationalist anti-capitalism, commited to a local and community based building of democratic emancipatory alternatives through popular empowerment processes and intensive
«microdemocratic practices». In addition, PGA has fostered prefigurative politics and has an important self-reflexive dimension, promoting the creation of its own public sphere. Finally, the PGA process means a strong commitment to innovative forms of direct action and diso- bedience (such as «Global Action Days»), and even goes to anticipate frameworks to manage diversity during a collective action of protest, such the «diversity of tactics» model, which has become dominant in the context of «antiglobalization» actions in the 1999-2001 period, ad- ding new elements of analysis to the «violence/nonviolence» debate.
Keywords: Peoples’ Global Action; anti-globalization movement; militant particularism; diso- bedience; nonviolence; direct action; empowerment; democracy; new internationalism.
Resumen (castellano) 12
Abstract (english) 13
CAPÍTOL 1. INTRODUCCIÓ: ENCARANT L’ESTUDI DE L’ACCIÓ GLOBAL DELS POBLES 23
1. Pensar en temps de canvi 25
2. Plantejament del problema i estat de la qüestió 28
3. Marc teòric i hipòtesis de partida 29
4. Objectius 30
5. Metodologia 30
6. Estructura i continguts generals 31
7. Agraïments 32
CAPÍTOL 2. EL NAIXEMENT D’UNA INCIPIENT RESISTÈNCIA GLOBAL 35 Introducció 37 1. Del «boom» de la postguerra a la crisi del capitalisme regulat 37 1.1. L’estructura social d’acumulació del capitalisme regulat 38
1.2. El fordisme i keynessianisme entren en ressonància 42
1.3. La «revolució» tecnològica 44
1.4. La internacionalització del model 46
1.5. La decadència del capitalisme regulat 48
2. Respostes socials a un món en transformació 50
2.1. Les transformacions en l’auge i declivi del capitalisme regulat 50
2.2. L’herència de «1968» i els «nous moviments socials» 56
2.2.1. El maig francès i la «nova esquerra» 57
2.2.2. L’impacte del maig francès: una «revolució» d’efecte retardat 61
2.2.3. El cicle dels «nous moviments socials» 66
2.2.4. El llegat del 68 69
3. Anys 80 i 90: l’hegemonia neoliberal, entre la utopia i la restauració del poder de les elits 76
3.1. La gènesi del projecte neoliberal 79
3.1.1. Xile i Nova York com a «laboratori» 82
3.1.2. Reagan i Thatcher 83
3.2. Crisis financeres, Programes d’Ajustament Estructural i consens de Washington:
cap a l’hegemonia neoliberal 86
3.3. La fallida del paradigma emancipador i les noves constel·lacions de l’esquerra 93
Conclusions 117
CAPÍTOL 3. HISTÒRIA DE L’ACCIÓ GLOBAL DELS POBLES. DE LA SELVA XIAPANENCA
FINS A L’ARTICULACIÓ D’UN MOVIMENT GLOBAL 121
Introducció 123
1. El Zapatisme: bressol de l’Acció Global dels Pobles 123
1.1. Amèrica llatina: una història de lluites indígenes de resistència al neoliberalisme 123
1.2. Mèxic i el sòl del zapatisme 126
1.2.1. Un rerefons històric d’explotació i lluites per l’alliberament 126
1.2.2. De la lluita estudiantil als grups guerrillers 127
1.2.3. Creixement de moviments camperols: el Congrés Indígena 128
1.2.4. Tomb neoliberal a Mèxic 130
1.3. L’Ejército Zapatista de Liberación Nacional 131
1.3.1. El primer campament zapatista 131
1.3.2. «Hoy decimos ‘ya basta’»: l’aixecament zapatista de 1994 134
1.3.3. La internacionalització del conflicte 136
1.4. Els «Encuentros» zapatistes: la llavor de l’AGP 139
1.4.1. Encuentro Continental 139
1.4.2. «Intergaláctico 1» 141
1.4.3. «Intergaláctico 2» 142
2. L’AGP: el naixement d’una xarxa que ho canviaria tot 144
2.1. Camperols, ravers i anarquistes: esbossant un perfil de l’Acció Global dels Pobles 144 2.1.1. Moviments camperols de masses i resistència indígena 145 2.1.2. Sindicats i organitzacions anticapitalistes «clàssiques» 147
2.1.3. Grups d’acció directa 148
2.2. Es constitueix l’AGP: La primera Conferència Global 150
2.3. Els principis, objectius i estructura de l’AGP 153
2.3.1. Estructura de la Xarxa 156
3. «We are everywhere»: l’AGP entra en escena 157
3.1. El primer «Dia d’Acció Global» 157
3.2. La «Caravana Intercontinental» 159
3.3. El segon Dia d’Acció Global 160
3.4. La segona conferència global: dels experiments a la maduresa 161 4. El «Moviment antiglobalització» irromp en l’escena mundial i enceta la seva etapa de plenitud 163
4.1. Seattle, aquells dies que «sacsejaren el món» 164
4.1.1. El model de contracimera sota directrius «no-violentes» 171
4.1.2. El debat sobre la violència 174
4.2. Les conseqüències i les «rèpliques» de Seattle: l’expansió del moviment 175 4.2.1. El «16A» a Washington, DC, la «seqüela de Seattle» 178 4.3. Praga: el centre de gravetat del moviment es trasllada a Europa. 180 4.3.1. El model de contracimera sota el respecte a la «diversitat tàctica» 185
4.4. De Niça a Québec passant per Porto Alegre 187
4.5. La Primera Conferència europea de l’AGP a Milà 190
4.6. «L’Estiu de la Llibertat» 192
5.2.1. La Tercera Conferència Global de l’AGP a Cochabamba 201 5.3. Final d’etapa sotto voce: cap a una xarxa de cada vegada més invisible 206
5.4. L’AGP a Amèrica i Àsia 209
5.4.1. La Primera Conferència d’Àsia de l’AGP 210
5.5. L’AGP a Europa 213
5.5.1. Superant l’impacte de l’11-S: La segona Conferència Europea de l’AGP (2002) 214 5.5.2. Del moviment del «No a la Guerra» a la Tercera Conferència Europea
de l’AGP (2004) 219
5.6. El declivi de l’AGP 224
5.6.1. L’intent fallit d’organitzar una quarta Conferència Global: la Reunió de
Consulta de l’AGP 224
5.6.2. La quarta Conferència Europea de l’AGP (2006) 226
5.6.3. La cinquena Conferència Europea de l’AGP (2008) 227
A tall de conclusió 229
CAPÍTOL 4. LA NATURALESA DE L’ACCIÓ GLOBAL DELS POBLES I
LES PRINCIPALS INTERPRETACIONS QUE SE N’HAN FET 233 1. Introducció: l’AGP i la seva ontologia difícil de desgranar 235
2. El nou internacionalisme 236
2.1. Cap a un «nou internacionalisme» 236
2.2. L’AGP com a «nou internacionalisme» 239
2.3. Limitacions de l’enfocament de l’AGP com un «nou internacionalisme» 241
3. Les xarxes transnacionals d’activisme 243
3.1. L’emergència de les xarxes transnacionals d’incidència política 246
3.2. Teoritzant dues eres de l’activisme transnacional 248
3.3. L’AGP com una xarxa de segona generació 251
3.4. Limitacions d’aquest enfocament 254
4. Les coalicions transnacionals 261
4.1. L’estudi de les coalicions transnacionals 262
4.2. L’AGP com a coalició transnacional 264
4.3. Limitacions de la interpretació de l’AGP com una coalició 266
5. Els contrapúblics transnacionals 267
5.1. L’esfera pública segons Habermas i la crítica de Nancy Fraser 268
5.2. Cap a una esfera pública transnacional 271
5.3. L’AGP com a contrapúblic transnacional 276
5.4. Limitacions de l’enfocament de l’AGP com a contrapúblic transnacional 278
6. L’AGP com espai de convergència 279
6.1. Una crítica a l’enfocament de xarxa 280
6.2. Teoritzant els «espais de convergència» 282
6.3. L’AGP com a espai de convergència 286
6.4. Limitacions d’aquest enfocament 293
7.4. Limitacions d’aquest enfocament 310
8. A tall de conclusió 311
CAPÍTOL 5. L’ACCIÓ GLOBAL DELS POBLES SOTA EL PRISMA DIALÈCTIC: DEL PARTICULA-
RISME MILITANT A L’AMBICIÓ GLOBAL 315
Introducció 317
1. David Harvey i el marc teòric del particularisme militant 318
1.1. El marc teòric general de Harvey: materialisme i dialèctica 318 1.2. Harvey i l’obra de Raymond Williams: particularisme militant i política de l’abstracció 325 1.2.1. El particularisme militant: el «lloc» de les lluites populars 328
1.2.2. Una política de l’abstracció 331
1.3. Del particularisme militant a l’ambició global 336
1.3.1. Un marc teòric pels moviments de base 337
1.3.2. La dialèctica entre els moviments de base i els processos més generals:
entre la particularitat i la universalitat 340
1.3.3. Institucions, mediacions i traduccions 343
1.3.4. La dialèctica entre els individus i els moviments de base: el personal és polític 346 1.3.5. La qüestió de la identitat, la diferència i la classe 348
1.4. L’utopisme dialèctic i l’«arquitectura insurgent» 350
2. L’AGP sota el prisma dialèctic 353
2.1. L’AGP com un procés institucional: dels particularismes militants a l’ambició global 355
2.1.1. Els Hallmarks com a «segell d’identitat» 358
2.1.2. Els principis organitzatius, el moll de l’os de l’AGP 367
2.1.3. Manifest de l’AGP, un document «viu» 370
2.1.4. Les conferències, un espai de convergència 371
2.1.5. Eines comunicatives, mecanismes de transmissió del coneixement i
memòria de les lluites 374
2.1.6. Un espai informal de contacte activista 377
2.1.7. Els Dies d’Acció Global: un model d’activisme distribuït? 378 2.2. L’AGP: entre els moviments de base i els processos socials més amplis 379 2.2.1. La dialèctica entre els moviments de base i l’AGP 379 2.2.2. La dialèctica entre l’AGP i els processos socials més amplis, inclòs el
«moviment antiglobalització» 382
3. A tall de conclusió: l’AGP i l’articulació de lluites 385
1. L’AGP: un anticapitalisme internacionalista plural 395
1.1. Els internacionalismes 396
1.2. Postulant un «nou internacionalisme» 404
1.3. L’AGP: un anticapitalisme internacionalista plural 410
1.3.1. Una composició plural i inclusiva (no absolutament) 410 1.3.2. Marc normatiu que redefineix les relacions activistes Nord/Sud 414 1.3.3. Una aposta estratègica de deslegitimació de l’OMC i les institucions
del capitalisme global 418
2. L’AGP i la democràcia: una estratègia de construcció d’alternatives de base 422 2.1. La crítica de les democràcies liberals i el «moviment antiglobalització» com a
moviment de democratització 422
2.2. De les pràctiques microdemocràtiques als espais de democratització:
prefiguració i democràcia directa 425
2.2.1. Més que una acció directa: un estol de pràctiques microdemocràtiques 425
2.2.2. Formació i preparació 427
2.2.3. Grups d’afinitat, clusters i spokecouncils 428
2.2.4. Presa de decisió per consens 430
2.2.5. Reinventar la democràcia: democràcia directa i política prefigurativa 432
2.4. L’AGP com un procés d’empoderament comunitari 437
3. L’AGP i l’aposta per la desobediència i la diversitat tàctica 443
3.1. La noviolència i la desobediència civil 444
3.1.1. De la desobediència «prepolítica» a la desobediència civil 444
3.1.2. Un marc teòric per a la noviolència 448
3.1.3. Dues concepcions de la noviolència: l’ètica i la pragmàtica 457
3.2. El debat violència/noviolència 460
3.2.1. La tradició de l’acció directa noviolenta: entre l’ossificació i la renovació 460
3.2.2. Un nou llenguatge de la desobediència 464
3.2.2.1. El black bloc 466
3.2.2.2. Els tute bianche 471
3.2.2.3. El bloc rosa 472
3.2.3. El continu violència/noviolència 474
3.3. El model de la diversitat tàctica 477
3.3.1. Els orígens del debat de la diversitat tàctica 478
3.3.2. Seattle: l’èxit i els límits de la contracimera sota directrius noviolentes 481
3.3.3. La difusió i consolidació del model 485
3.3.4. Límits i anàlisi crítica de la diversitat tàctica 488
A tall de conclusió 496
2. Dels particularismes a l’ambició global: noves visions utòpiques emancipadores 507 3. Internacionalisme, democràcia i desobediència: les filosofies polítiques de l’AGP 512
4. Límits i reptes: cap a un model d’articulació de lluites 520
5. Futures línies de recerca 522
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 523
ANNEXOS 561
1. Documents de l’AGP 563
1.1. Principis [Hallmarks] 563
1.2. Principis organitzatius 563
1.3. Manifest 565
2. Documents EZLN 577
2.1. «Declaración de la Selva Lacandona» 577
2.2. «Segunda declaración de La Realidad» 579
2.3. «Primer Encuentro por la humanidad y contra el neoliberalismo». Programa 587 2.4 «Segundo Encuentro por la humanidad y contra el neoliberalismo». Programa i manifest 588
3. Butlletins de l’AGP 592
3.1. Butlletí número 0 592
3.2. Butlletí número 1 602
3.3. Butlletí número 2 619
3.4. Butlletí número 4 651
3.5. Butlletí número 5 671
3.6. Butlletí número 6 [Esborrany] 681
ENCARANT L’ESTUDI DE L’ACCIÓ
GLOBAL DELS POBLES
1. PENSAR EN TEMPS DE CANVI
La confusió era màxima als carrers de Praga aquell 26 de setembre del 2000. Des de la terrassa del centre de conferències, els delegats del Fons Monetari Internacional s’afluixaven el nus de les corbates mentre albiraven l’escena, amb un sentiment a mig camí entre la curiositat i la por.
De fet, en aquell moment estaven «segrestats» en el recinte: milers d’activistes havien aconse- guit burlar les mesures policials i impedien que els delegats poguessin abandonar les reunions i tornar als seus hotels. Tot plegat adquirí un ressò mediàtic global i obligà a suspendre la resta d’activitats programades en aquella cimera. No cal dir que aquella acció no seria suficient per revertir les constriccions estructurals del capitalisme global, ni tan sols per desbancar l’hegemo- nia consolidada de la ideologia neoliberal. De fet, els i les activistes pagarien un preu molt elevat per aquells dies de protestes: detencions, tortures, lesions físiques i psíquiques, criminalització severa... Semblaria que calgués fer un gran exercici de funambulisme retòric per poder justificar que els fets de Praga podien llegir-se, al cap i a la fi, com una victòria.
Però així era. La fotografia més famosa d’aquella setmana l’havia fet Mat Jacob: mostrava una activista que escapava cames ajudeu-me d’un grup de policies antiavalots, mentre al fons s’hi poden apreciar els delegats del FMI que s’ho miraven des de la terrassa d’un edifici. La imatge no tindria res d’especial si no fos perquè, més enllà de l’anècdota, capta molt bé el que s’estava jugant aquells dies a Praga. Després de dècades de polítiques neoliberals, les principals institucions internacionals responsables d’implantar-les estaven essent qüestionades a peu de carrer i amb bel·ligerància. Per suposat feia temps que el FMI o el BM rebien crítiques des de molts àmbits i sectors. Per això grans ONG i activistes mediàtics eren convidats habituals en moltes de les reunions i cimeres. D’alguna manera, el FMI i el BM comprenien i aplicaven perfectament la lògica de la cooptació com a mecanisme de canalització de la crítica. Fins i tot eren capaços de fer autocrítica i incorporar propostes que, s’ha de dir, la majoria de vegades no anaven més enllà de la declaració d’intencions.
Què tenia Praga de diferent? Allà l’activisme internacional s’organitzà de manera inno- vadora: lluny de les marxes ritualitzades i testimonials, allà s’apostà per un model altament diversificat i plural que tenia la clara convicció d’impedir la celebració de la cimera del FMI.
Endemés, bona part de l’activisme allà present no tenia cap llistat de demandes ni propostes;
no hi havia cap intenció de negociar res. No hi havia cap espai de diàleg ni negociació possible, ja que el motor d’aquelles protestes era la pura expressivitat i la vindicació de la pròpia dignitat rebel enfront d’unes institucions que calia deslegitimar amb urgència. Dit altrament, els esque- mes i la lògica amb la qual operaven els responsables de dècades de polítiques neoliberals no eren capaços d’anticipar-se ni respondre a la forma novedosa de fer política que els interpel·lava.
Mentre el swarming activista aconseguí sorprendre la policia de Praga i bloquejar el centre de conferències, semblava que institucions com el FMI, el BM o l’OMC tenien més i més dificul- tats per reunir-se sense trobar-se una forta oposició al carrer. Aquella oposició era inèdita per les seves formes organitzatives «en xarxa» i per la radicalitat democràtica de les seves propostes:
realment no hi havia res a negociar. S’havien coordinat mundialment lluites que resistien a les conseqüències del capitalisme neoliberal (acumulació per despossessió, privatització dels recur- sos i espais comuns, mercantilització de la vida, vulneració de drets bàsics, entre moltes altres), i partien de la pèrdua de tota esperança de reformar l’entramat institucional que ho sostenia. Ans
al contrari, es pretenia una reconstrucció des de la base local de les condicions de possibilitat de la democràcia. Eren processos diversos d’emancipació local que havien fet un salt d’escala i que ara entraven en escena en un terreny inèdit i inexplorat.
Hi ha un fil narratiu històric que uneix l’aixecament a la selva Lacandona per part del zapatisme amb els grans esdeveniments de protesta i proposta contra el capitalisme neoliberal.
Així, Chiapas, Seattle, Praga, Porto Alegre i Gènova són fites essencials de tota una cronologia de la resistència que marca inevitablement el canvi de segle. Contra els discursos del «there is no alternative» i de la fi de la història propis del món post-URSS, el moviment «antiglobalització»
jugà un paper de problematització i politització l’OMC, el FMI, el BM i els governs que els sostenien. Diem polititzar perquè, precisament, desemmascaren el rerefons profundament ide- ològic dels discursos que defensen una «fi de les ideologies» i que fan una aposta tecnocràtica i purament economicista de la política. Endemés, el moviment «antiglobalització» aconseguia donar un impuls de rearticulació a totes les lluites polítiques i moviments socials que dècades de neoliberalisme havien aconseguit desarticular. Front el govern dels mercats financers, molta gent s’unia per retornar la sobirania a les persones.
Pensadors com Boaventura de Sousa Santos s’han referit a processos com el Fòrum Social Mundial —i de manera extrapolable a l’Acció Global dels Pobles— com una «utopia crítica», que s’oposa a les «utopies conservadores» que han dominat el segle XX i com una crítica radical al present actual i l’aspiració a una societat millor. En aquesta línia, Hinkelammert (2002) defensa que vivim en una època d’utopies conservadores, el caràcter utòpic de les quals resideix en la seva negació radical d’alternatives a la realitat present. La possibilitat d’alternatives és desacreditada precisament pel fet de ser «utòpiques», massa «idealistes» o «poc realistes». Totes les utopies conservadores se sostenen en una lògica política basada en un sol criteri d’eficiència que ràpidament esdevé el criteri ètic suprem. D’acord amb aquest criteri, només té valor allò que és eficient. I qualsevol altre criteri ètic o polític és devaluat en tant que ineficient. Així doncs, el neoliberalisme és una utopia conservadora que estableix el criteri d’eficiència en el mercat i les seves «lleis». El seu caràcter utòpic resideix en què el seu eventual acompliment o aplicació neutralitza o anul·la les utopies. Així, el que distingeix les utopies conservadores de les utopies crítiques és el fet que s’identifiquen elles mateixes amb la realitat actual i descobreixen la seva dimensió utòpica en la radicalització del present. Endemés, des d’aquesta visió s’entén que els problemes o dificultats del present no són la conseqüència de les deficiències o límits del criteri d’eficiència, sinó el resultat derivat del fet que l’aplicació del criteri d’eficiència no s’ha desplegat suficientment. Així,
«si hi ha desocupació i exclusió social, si hi ha fam i mort en la perifèria del sistema mundi- al, això no és pas conseqüència de les deficiències o límits de les lleis del mercat; és més aviat un resultat del fet que aquestes lleis no s’han aplicat plenament encara» (Santos, 2006: 11).
L’horitzó de les utopies conservadores és, per tant, un horitzó tancat, una «fi de la història».
És en aquest context que s’ha d’interpretar la dimensió utòpica que encarnen processos com l’Acció Global dels Pobles o el Fòrum Social Mundial, en tant que representen un renaixement de la utopia crítica que, en context històric del moviment «antiglobalització», ha estat l’afirma- ció de l’existència d’una globalització contrahegemònica.
En el moment en què s’escriuen aquestes línies hi ha un daltabaix polític al Sud d’Europa:
venim d’uns anys marcats per constants mobilitzacions a peu de carrer i la irrupció de processos d’empoderament popular profundament esperançadors. Aitals processos, vius, imperfectes i contradictoris, sembla que estan començant a erosionar una hegemonia que semblava intoca- ble. No sabem encara si la nova política emancipadora serà capaç de revertir els condicionants estructurals que ens han portat fins una crisi multidimensional, però del que no hi ha dubte és que els esdeveniments recents han suposat una onada de politització per a un gran nombre de persones.
Mirar de pensar i comprendre tots aquests esdeveniments també és una tasca política cab- dal. És aquí on la filosofia política esdevé tan i tan actual. Seguint Bermudo (2001), i com el propi terme ens indica, la filosofia política té dues dimensions essencials. La primera, en tant que filosofia, és una dimensió teòrica que cerca comprendre el món, especialment el present.
La segona, en tant que política, és una dimensió pràctica, que cerca incidir en la transformació o construcció del món, en especial del futur immediat. Així, la filosofia política ha de complir amb una doble tasca descriptiva i normativa: pensar el present i construir els mons possibles.
Per això s’ha d’alliberar de qualsevol anacronisme, això és, ha d’ajustar el seu discurs a les circumstàncies històriques —sociopolítiques i filosòfiques— en què ens ha tocat viure. En paraules del mateix Bermudo,
ens ha tocat pensar després de Marx, de Freud, de Nietzsche, de Wittgenstein, de Foucault, de les aventures nihilista, analítica i deconstruccionista; i després de les guerres mundials, de l’holocaust, d’Hiroshima i del Gulag; després del Maig-68, de la revolució cultural xinesa i del mur de Berlín;
fins i tot després de les barbàries d’Uganda, Sarajevo, Kosovo i Txetxènia. No podem fer com si res de tot això no hagués passat o com si fossin simples heretgies o perversions contingents, tancades en el temps, que ens haurien de servir d’inspiració per a major ortodòxia. Tot això ha passat en l’espai social i polític creat per la raó; podem pensar-ho com el seu efecte, el seu error o la seva impotència;
però no podem pas deixar de pensar-ho; el nostre destí és comprendre-ho (Bermudo, 2001: 44).
El nostre destí és comprendre-ho i transformar-ho, afegiríem nosaltres. Nogensmenys la filosofia, en la seva metamorfosi històrica, sovint ha perdut bona part la seva essència pràctica, esdevenint un discurs especulatiu i una actitud contemplativa. En canvi, en els seus orígens la filosofia fou política: va néixer a la ciutat i assumí com a objectiu pensar-la. És pertinent, doncs, mirar de rescatar aquest sentit originari de la filosofia i tornar a fer filosofia política en lloc de filosofia de la política.
Les pàgines que vénen a continuació són el resultat d’una recerca de 4 anys en el camp dels moviments socials que ha anat acompanyada, per part del seu autor, d’una implicació en diver- ses lluites socials i col·lectius que aposten per una transformació de l’ordre actual. Així, durant el temps de la meva recerca he tingut l’honor de poder participar en projectes relacionats amb la recuperació de la memòria històrica, amb la contrainformació i la comunicació dels moviments socials i en el moviment estudiantil, entre d’altres. L’assemblearisme, la criminalització medi- àtica, les petites victòries i les vivències inherents conformen un bagatge que, inevitablement acompanya aquesta tesi doctoral. Tot i que aquest activisme no forma part de la investigació, l’experiència activista ajuda sense dubte a eixamplar i aprofundir la comprensió que hom pot
tenir dels moviments socials. No diem pas que de l’anècdota o de l’experiència particular se’n pugui fer categoria, però sí que qualsevol categoria teòrica esdevé erma i inservible si no se la contrasta constantment amb l’experiència. D’aquesta praxi perpètua entre teoria i pràctica neix la possibilitat d’un pensament emancipador capaç de contribuir al vertader canvi social.
2. PLANTEJAMENT DEL PROBLEMA I ESTAT DE LA QÜESTIÓ
Sembla haver-hi força consens en el fet que l’anomenat moviment «antiglobalització» és un pro- cés multidimensional i multicausal que ha passat, durant la seva curta però intensa història, per una sèrie de fases i etapes. Així, es considera que el moviment com a tal s’engega a mitjan dels anys 1990 (tot i que compta amb antecedents clau durant els deu anys anteriors) i adquireix les màximes cotes de visibilitat i intensitat entre 1999 i 2001, donant pas, després, a «rèpliques» que prenen la forma de les protestes del «no a la guerra» (en oposició a la intervenció armada contra Iraq per part de la coalició occidental) o que consoliden processos històrics com el del Fòrum Social Mundial. Sembla prou acceptat, també, que estem parlant d’un dels cicles de protesta més importants des dels anys 1960, independentment de quina sigui la valoració que hom en pugui fer de les seves fites, èxits o conseqüències pràctiques. S’han escrit milers de pàgines que versen sobre l’aixecament zapatista, o sobre les protestes de Seattle el novembre de 1999 o les de Gènova el 2001; al cap i a la fi, tots aquests esdeveniments són fites ineludibles per a qualsevol persona que vulgui comprendre l’esdevenir dels moviments socials en el canvi de segle.
Ara bé, dins de tot aquest procés, hi ha un actor que potser no ha estat prou conegut ni reconegut, ni estudiat amb profunditat i de manera suficientment exhaustiva: ens referim a l’Acció Global dels Pobles (AGP). Darrere d’aquest nom grandiloqüent s’hi amaga una innova- dora xarxa forjada informalment sota la humitat de la selva xiapanenca cap al 1996 i nascuda oficialment a Ginebra el mes de febrer de 1998. El seu objectiu era tan simple com ambiciós:
activar mecanismes que permetessin teixir una articulació de lluites de base, a escala mundial, contra els acords i les institucions del capitalisme neoliberal, especialment l’Organització Mun- dial del Comerç. Tot sembla indicar que l’AGP no és tan un grup, un col·lectiu o una xarxa de grups, sinó més aviat un espai en el qual diferents grups interaccionen.
Malgrat ser una gran desconeguda, pensam que l’AGP és de molt interès acadèmic, al manco per dos motius. El primer, perquè la seva irrupció i el model que implementava jugaren un paper catalitzador en la fase embrionària del moviment «antiglobalització», permetent l’esta- bliment d’una sèrie de contactes, vincles i circulació d’activistes i coneixement. El segon motiu és per la mateixa naturalesa política de la xarxa, que adoptava un model híbrid d’«organització sense organització» i assumia uns plantejaments pel que fa el canvi social lligats a la vindicació de la diversitat, la desobediència i la incidència local amb una aspiració global. Dit altrament, conèixer en detall la història i la filosofia política de l’AGP és d’especial interès si el que es vol és millorar el coneixement i la comprensió dels moviments socials de resposta al capitalisme neoliberal i la naturalesa de les transformacions sociopolítiques que es produeixen en el canvi de segle. Més encara: l’experiència de l’AGP proporciona elements interessants per a la teorització i posada en pràctica de models innovadors d’articulació de lluites socials, especialment en un context en què la tecnologia de la comunicació proporciona eines que es poden apropiar per
aquest ús.
Per suposat, sí que hi ha bibliografia que ha mirat de fer aproximacions a l’estudi de l’AGP.
Això no obstant, en general es disposa de poques obres que l’abordin de manera prou específica i sistemàtica. La majoria d’aportacions sobre l’AGP, per tant, són d’alguna manera parcials (cen- trades en algun aspecte de la xarxa) o tangencials (referint-se a ella en el marc d’una recerca més àmplia). De la mateixa manera, no es compta tampoc amb una recopilació sistemàtica de les seves conferències i reunions, ni tampoc amb una contextualització àmplia de la seva aparició i desenvolupament en el context del conjunt del moviment «antiglobalització».
Així, tenim que per diverses raons l’AGP no ha estat un objecte d’estudi sistemàtic; en podem aventurar alguns d’aquests motius: a una naturalesa ontològica complexa se li afegeixen dificultats metodològiques importants a l’hora d’acotar i obtenir la informació sobre la xarxa;
tampoc no és gens fàcil de desxifrar quina és la seva influència concreta en un moment en què la diversitat d’actors en comunió adquireix grans dimensions (nogensmenys, s’arribà a parlar de
«moviment de moviments»).
D’alguna manera, doncs, l’estat de la qüestió sobre l’estudi de l’AGP ens remet a una sèrie de preguntes que són les que orienten la nostra investigació. Què és l’AGP i quin estatus onto- lògic té? Es tracta d’un col·lectiu, d’una xarxa, d’una coalició, d’un procés complex d’articulació sui generis? Com se l’ha estudiada, l’AGP? Quin estatus epistemològic té? Quins problemes i limitacions hi trobem en les anàlisis que se n’han fet? Com podríem superar-los? Tot plegat ens porta a la qüestió de quina és la història de l’AGP, quines característiques té, quin és el context en què apareix i quines són les seves influències i antecedents. Quina és la seva filosofia polí- tica? Quina és la seva relació amb el conjunt del moviment «antiglobalització»? Quin és el seu llegat? Representa o pot representar un model per a l’articulació de lluites contra el capitalisme neoliberal?
Precisament, un dels autors que en els darrers anys més s’ha interessat pel paper dels mo- viments socials de base en el context del capitalisme contemporani ha estat David Harvey.
Sense ser els moviments socials el seu objecte d’estudi específic, aquest autor sí que ha aportat elements d’anàlisi sobre les mediacions que, eventualment, permeten que processos de mobi- lització locals tinguin incidència política a escales diferents. I també al contrari: quin joc es du a terme en el si de moviments de base quan entren en contacte amb grans processos de canvi social. D’alguna manera, Harvey s’ha interessat per analitzar i escrutar el locus del canvi social.
Com conciliar les experiències locals i puntuals de resistència amb els grans projectes d’eman- cipació social quan, sovint, sembla que es produeix una contradicció entre aquests dos pols?
Pensam que algunes de les respostes que Harvey proposa a aquests dilemes són de gran ajuda per a l’estudi dels moviments socials en general i de l’AGP en particular.
3. MARC TEÒRIC I HIPÒTESIS DE PARTIDA
En el benentès que aquesta investigació no versa sobre un autor en concret sinó, més aviat, sobre un procés històric protagonitzat per un actor específic, el marc teòric adoptat és forçosament plural. Així, pel que fa a l’anàlisi del desenvolupament del capitalisme i els canvis econòmics, polítics i socials del segle XX assumim les categories d’anàlisi d’autors com Eric Hobsbawm
(canvis culturals), David Harvey (pas del fordisme al «post-fordisme»), Bernat Riutort (canvis en l’«estructura social d’acumulació») o Geoff Eley (història de l’esquerra). Pel que fa a l’estudi del cicle de moviments de final de segle s’assumeixen, críticament, bona part de les aportacions d’autors i autores com Naomi Klein, Ramón Fernández Duran, Amory Starr, Jeffrey Juris i Da- vid Graeber. Finalment, en l’estudi de l’AGP, es parteix de la proposta de Raymond Williams i David Harvey sobre el «particularisme militant», al mateix temps que s’assumeixen parcialment algunes de les propostes teòriques d’autors com Jeffrey S. Juris (estudi de les xarxes activistes).
La hipòtesi general de partida d’aquest treball és que l’Acció Global dels Pobles ha contri- buït a generar noves visions utòpiques emancipadores de la interacció política i social basada en la coordinació global entre diverses lluites locals. A més a més, es pensa que l’AGP es pot llegir dialècticament com un procés d’articulació de particularismes militants amb una ambi- ció global emancipadora. Aquest enfocament dialèctic ens permet transcendir lectures lineals, causals i reduccionistes del naixement i evolució de l’AGP i del conjunt del moviment «anti- globalització». A més a més, tot plegat ens permet treure a la llum els plantejaments polítics de l’AGP pel que fa a la democràcia, l’anticapitalisme i l’acció directa de desobediència civil i el debat «violència/noviolència», així com la relació que hi ha entre això i l’evolució del conjunt del moviment.
4. OBJECTIUS
A partir de la hipòtesi general de la qual es parteix, s’ha considerat adient organitzar la recerca en una sèrie d’objectius que ens permetin avançar però sense perdre en cap moment la referèn- cia o fil conductor. Així, l’objectiu general d’aquesta recerca és el de fer una anàlisi crítica de l’Acció Global dels Pobles i del seu paper en el cicle de protestes contra el capitalisme neoliberal dels anys 1990 i 2000. Per mirar d’assolir aquest objectiu mirarem d’avançar mitjançant una sèrie d’objectius específics:
1. Comprendre amb cert detall el context històric, polític, econòmic i social en el qual emergeix l’AGP.
2. Detallar la història de l’AGP des dels seus antecedents i naixement formal fins a la seva progressiva desaparició de facto.
3. Valorar críticament els diferents enfocaments que s’han fet servir per a l’estudi de l’AGP.
4. Aplicar el marc teòric del particularisme militant a l’estudi de l’AGP.
5. Desgranar la filosofia política de l’AGP en les seves dimensions internacionalista, de- mocràtica i activista, així com comprendre els models de protesta que es desprenen de la seva experiència.
6. Extreure una sèrie de conclusions sobre les experiències i els models d’articulació de l’ac- tivisme en un sentit emancipador en el canvi de segle.
5. METODOLOGIA
La investigació duta a terme per fer aquest treball consisteix, bàsicament, en un estudi bibli-
ogràfic i webgràfic. A partir d’una revisió exhaustiva s’han seleccionat una sèrie de materials primaris i secundaris que s’han considerat rellevants en funció del tema, l’enfocament i els objectius de la recerca. Així, per a l’univers d’investigació s’han pres una sèrie d’obres relacio- nades amb l’Acció Global dels Pobles en particular i amb el moviment «antiglobalització» en general, així com també una revisió dels textos de David Harvey relacionats amb la teoria social i l’estudi de les dinàmiques de transformació social lligades als moviments de base. L’estudi comprensiu del marc teòric proposat per aquest autor ens permet fer una sèrie de propostes d’a- nàlisi de l’Acció Global dels Pobles, tot «llegint-la» en tant que procés problemàtic d’articulació de particularismes militants amb una visió global. També s’ha fet un buidatge de la base de dades de protestes de l’AGP i dels seus documents per tal de fer una reconstrucció històrica i cronològica dels fets més rellevants del període estudiat.
6. ESTRUCTURA I CONTINGUTS GENERALS
En aquesta tesi hem mirat de seguir una estructura el màxim de clara, ordenada i coherent. Per això hem considerat oportú començar amb un plantejament més general i contextual (Capítol 2), per poder aprofundir a continuació amb la història de l’AGP (Capítol 3) i l’anàlisi crítica de diferents marcs teòrics que permeten abordar el seu estudi (Capítols 4 i 5). Finalment, es miren de treure les claus interpretatives de la filosofia política de l’AGP (Capítols 6 i 7). Així, es co- mença per allò general, a continuació s’entra al detall per a, finalment, tornar als plantejaments generals de l’AGP emmarcada en la seva realitat sociohistòrica. Pensam que aquesta estructura és la que més ens permet, en un ordre de lectura lineal, desgranar de manera més clara i precisa les argumentacions i raonaments. Tanmateix, cada capítol té entitat pròpia i es pot llegir de manera autònoma. A més a més, durant el treball trobam diverses referències creuades per tal de facilitar la comprensió.
Així, després d’aquesta introducció (capítol 1), començam la recerca amb un capítol titulat
«El naixement d’una incipient resistència global» (capítol 2), en el qual es miren d’introduir al- guns dels elements d’anàlisi més importants per tal de comprendre el context en el qual irromp el moviment «antiglobalització». I és que aquesta emergència movimentística no es pot enten- dre pas si no es tenen en compte els condicionants estructurals que el sostenen (per exemple l’hegemonia d’un capitalisme de tall neoliberal), així com els antecedents que anticipen moltes de les seves característiques (com el cicle de protestes del «1968» i els «nous moviments socials»).
Així doncs, en aquest primer capítol es mira de posar sobre la taula els elements clau que, més endavant, serviran de punt de referència per a l’estudi de l’AGP.
El tercer capítol, titulat «Història de la xarxa Acció Global dels Pobles», repassa cronològi- cament els fets més rellevants de la història de la xarxa, tenint en compte els seus orígens vin- culats al moviment zapatista i les múltiples conferències globals i regionals que s’han organitzat en nom de la xarxa. En aquest capítol també es repassa el paper que la xarxa ha jugat en algunes de les principals fites de la protesta contra el capitalisme neoliberal (Dies d’Acció Global, Ca- ravanes Intercontinentals, etc.).
El quart capítol porta per títol «La naturalesa de l’AGP i les principals interpretacions que se n’han fet». Tal i com s’indica en el títol, doncs, aquestes pàgines es destinen a analitzar crí-
ticament els diferents enfocaments a través dels quals s’ha estudiat total o parcialment l’AGP.
El cincquè capítol proposa una interpretació inèdita de l’AGP que eventualment permet su- perar algunes de les limitacions dels enfocaments del capítol anterior. Sota el títol «L’AGP sota el prisma dialèctic: del particularisme militant a l’ambició global» es mira d’aplicar críticament el marc teòric proposat per David Harvey (la dialèctica i la tesi del particularisme militant) a l’estudi de l’AGP.
El sisè capítol, anomenat «La filosofia política de l’AGP», planteja una reconstrucció com- prensiva del que podria ser la filosofia política de l’AGP en les seves dimensions d’internaciona- lisme anticapitalista plural, de democratització i empoderament de base local i d’acció directa caracteritzada per la desobediència civil. És en aquest capítol on es proposa una interpretació de la dimensió emancipadora de l’AGP i el seu rol durant el moviment del qual forma part.
Finalment, el setè i últim capítol presenta una sèrie de conclusions que es desprenen de la nostra investigació i que poden contribuir a encetar noves vies de recerca i reflexió envers el paper dels moviments socials i la seva articulació en el context sociopolític de començaments del segle XXI.
7. AGRAÏMENTS
Voldria expressar el meu agraïment, en primer lloc, al professor Bernat Riutort, amic i di- rector d’aquesta tesi, pel temps i la dedicació que m’ha atorgat, suportant amb generositat els meus ritmes intempestius i sempre donant la confiança necessària per envestir un projecte com aquest. Al mateix temps, voldria transmetre la meva gratitud al Grup de Recerca Política, Treball i Sostenibilitat de la UIB, espai de confluència de persones brillants i compromeses de les quals sempre he après, i encara ho continuo fent. Agraeixo especialment a Miquel Comas, Marc Morell i Carlos Andrés Pérez, companys d’aventura a la Sala Abert Saoner, les hores que m’han fet companyia.
Per suposat, faig extensiu l’agraïment al professorat, companys i companyes del Màster Internacional en Estudis de Pau, Conflictes i Desenvolupament de la Universitat Jaume I; allà vaig tenir l’oportunitat de xalar amb nous coneixements i punts de vista gaudint de la compa- nyia de persones tan diverses com inoblidables. També a les persones amb les quals vaig com- partir tantes hores a les aules, passadissos i cafeteria de l’Edifici Ramon Llull durant els estudis de Filosofia. També a l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat de la UIB i les persones que en formen part, que m’han donat moltes oportunitats de tirar endavant projectes humils però que m’han omplert de satisfacció.
També voldria tenir un record en aquestes línies pel professor Francisco Fernández Buey, que dirigí amablement la meva tesi de màster, i que és i serà sempre una font constant de luci- desa, compromís i inspiració.
M’agradaria agrair al Ministerio de Educación la concessió d’un ajut de Formació de Pro- fessorat Universitari, sense el qual difícilment hagués pogut tirar endavant aquesta recerca.
No cal dir que aquesta tesi no hauria estat possible sense el suport, els ànims i el bon humor perenne de la meva família i la paciència infinita de n’Aina. Les meves amistats sabran perdo- nar-me tants mesos d’absència, i per això també les hi ho agraeixo de tot cor.
També vull fer constar el meu agraïment a totes les persones i col·lectius que han estat per a mi una gran font d’inspiració i admiració durant aquest període: les companyes de Contrainfo.
cat, de l’Assemblea UIB i les Encausades de la Conselleria, Memòria d’Esporles i Memòria de Mallorca. Els aprenentatges d’aquestes lluites tenen un valor incalculable per a mi.
INCIPIENT RESISTÈNCIA GLOBAL
XX, etiquetats sovint com «moviment antiglobalització», no es poden pas entendre sense in- serir-los en un cicle de protesta més ampli. Al cap i a la fi, malgrat la seva aparent novetat, són el resultat històric de les importants transformacions econòmiques i socials que s’han experi- mentat durant la segona part del segle XX i, també, beuen del llegat de l’últim gran cicle de mobilitzacions dels anys seixanta i setanta, del qual emergiren els «nous moviments socials». És per això que en aquest capítol mirarem d’introduir alguns dels elements d’anàlisi més impor- tants per comprendre el context en el qual irromp el «moviment antiglobalització». Per fer-ho, començarem analitzant la crisi del capitalisme regulat, que arriba després d’uns anys de sinergia entre el fordisme i el keynessianisme, en una època que comporta grans transformacions en molts de nivells. A continuació resumirem algunes de les respostes socials a aquestes transfor- macions, especialment les que tenen a veure amb el sorgiment dels «nous moviments socials»
i la «nova esquerra». Tot seguit caldrà veure la gènesi i la progressiva hegemonia que assoleix el projecte neoliberal, des de les primeres experiències polítiques de Nova York i Xile fins al Consens de Washington, passant pels governs de Reagan i Thatcher. Finalment, aquest capítol conclou amb el sorgiment d’una nova onada de contestació que s’oposa críticament al nou ordre del «capitalisme global».
1. DEL «BOOM» DE LA POSTGUERRA A LA CRISI DEL CAPITALISME REGULAT
El tercer quart de segle XX es coneix com l’època del gran boom, els trente glorieuses dels francesos, o l’«edat d’or» dels angloamericans. Fou un episodi del capitalisme de postguerra que s’ha considerat, essencialment, una mena de «matrimoni» entre el liberalisme econòmic i la socialdemocràcia (a Europa) o la política rooseveltiana del New Deal (als EEUU), amb influències, també, d’idees de planificació econòmica de l’URSS (Hobsbawm, 1998). No és casual que obres molt influents en el pensament de l’època considerin que tan el capitalisme com el comunisme en la seva versió «pura» havien fracassat; l’únic horitzó que hi havia per endavant era construir la «combinació precisa d’Estat, mercat i institucions democràtiques»
(Harvey, 2007: 17).1 Potser sigui agosarat parlar de «matrimoni», però sí que sembla clar que durant aquesta etapa, que també s’ha batejat com la del «capitalisme regulat» (Riutort, 2001), es produí un «pacte capital-treball» que permeté, al món occidental, uns nivells de benestar molt elevats i una alta ocupació laboral.2 Si es parla d’«edat d’or», però, és perquè el que es visqué durant aquests anys no fou tan sols una nova fase culminant del cicle de Kondratiev, com ja havien estat l’expansió victoriana de 1850-1873 i la belle époque; en aquesta ocasió, el pic
1 Un exemple d’aquestes obres de l’època és el text de Robert Dahl i Charles Lindblom (1953).
2 El creixement del producte per capita dels EEUU, Alemanya i Anglaterra en les dècades dels 50 i 60 fou més de dues vegades superior al dels seixanta anys anteriors al període de crisi iniciat el 29. Pel que fa al PIB dels països de l’OCDE, entre el l’any 1960 i el 1973, creixé una mitjana del 5%, mentre que altres indicadors macroeconòmics mantenien una tònica equivalent durant el període (Riutort, 2001).
del cicle econòmic coincidí amb una expansió extraordinària en termes d’escala i profunditat (Hobsbawm, 1998). Tot plegat s’articulava en un ordre mundial erigit mitjançant els acords de Bretton Woods i la creació de diverses institucions com l’Organització de les Nacions Unides (ONU), el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc de Pagaments Internacionals de Basilea, que tenien com a finalitat contribuir a l’estabilització de les relacions internacionals. També s’incentivà el lliure comerç mitjançant un sistema de tipus de canvi fixos subjecte a la convertibilitat del dòlar estatunidenc en or a un preu fix. Aquest sistema existí sota el paraigües protector de la potència militar d’EEUU, i tan sols la Unió Soviètica i la Guerra Freda imposaven un límit al seu abast global (Harvey, 2007).
1.1. L’ESTRUCTURA SOCIAL D’ACUMULACIÓ DEL CAPITALISME REGULAT
A l’hora d’analitzar l’estructura i la dinàmica de les societats capitalistes són diverses les tradi- cions de pensament econòmic i social que han centrat la seva atenció en els processos d’acu- mulació de capital.3 Aquests enfocaments parteixen de la base que, com a sistema econòmic, el capitalisme es reprodueix ampliant-se, però no només s’amplia en cada cicle productiu sinó que, a mesura que passen els cicles, es modifica internament (Riutort, 2001).4 Així, cada cicle d’acumulació de capital comença amb la inversió i acaba amb la venda del producte, la mer- caderia. En un context d’economia de mercat, l’acumulació ampliada requereix en cada cicle una major inversió i la corresponent expansió del mercat en el qual vendre l’increment de la producció. És per això que
[l]’expansió del mercat requereix de cada vegada una major quantitat de relacions socials abans regides per altres regles entrin en la dinàmica de la mercantilització i que, alhora, sor- geixin nous productes mercantilizables que passin a convertir-se en necessitats i siguin de- mandats pels consumidors. El capitalisme condueix a una mercantilització cada cop ma- jor de les relacions socials i a la creació de «noves necessitats» (Riutort, 2001: 17-18).
Ara bé, el punt essencial d’aquesta anàlisi rau en el fet que la dinàmica d’acumulació am- pliada pressuposa un entorn social i institucional que la faciliti. Aquest entorn està constituït per un «conjunt articulat d’hàbits, costums, convencions, administracions, contractes, drets de propietat, legislacions, etc.», que, per a cada societat i època històrica, «faciliten i estimulen el manteniment d’una taxa de guany suficient i, per tant, la inversió de capital». Es tracta d’un
3 Economistes clàssics com Ricardo, crítics de l’economia política com Marx, importants pensadors de l’escola alemanya com Weber i Schumpeter, l’escola keynessiana de la mà de Sraffa, i altres autors com Bell, Giddens i Gintis (Riutort, 2001).
4 Les causes d’aquesta dinàmica són bàsicament dues: (1) la competència entre els capitalistes indueix a l’intent d’augmentar la productivitat (la quantitat produïda per treballador i hora de feina). Augmentar la productivitat significa poder vendre més barats els productes i guanyar, així, quota de mercat, cosa que augmenta beneficis i facilita l’augment d’escala de la producció renovada.
Els capitalistes que no són capaços d’entrar en aquest joc es veuen desplaçats amb el temps; (2) el sistema capitalista tendeix a introduir innovacions tècniques i organitzatives que estalvien mà d’obra, per aconseguir igual o major productivitat. Aquesta estratègia debilita la capacitat de resistència i organització dels assalariats respecte del capital, la qual cosa pot traduir-se en un cost menor de la força de treball i/o en un major rendiment d’aquests en el procés de treball, aconseguint un augment de les taxes de benefici del capital (Riutort, 2001).
entorn que es resumeix en el concepte d’«estructura social d’acumulació» i que incideix de ma- nera decisiva sobre les condicions que contribueixen a l’augment o la disminució de la taxa de guany (Riutort, 2001).
L’«estructura social d’acumulació» és un concepte que prové de Gordon, Edwards i Re- ich (Gordon i altres, 1986) i és una de les principals aportacions dels teòrics de l’anomenada
«Escola Política Radical», sorgida els anys seixanta als EEUU de la mà dels esmentats autors, juntament amb Weisskopf o Bowles (Bowles i altres, 1984). Amb aquesta noció d’«estructura social d’acumulació», doncs, es mirava de descriure els requisits institucionals que satisfan en cada moment històric el procés d’acumulació de capital.5 Riutort (2001), que ha ampliat la noció en un anàlisi que convergeix amb el de Lipietz (1997), tot i que aquest últim no utilitza el mateix terme, considera que l’estructura social d’acumulació pot ser definida en torn a vàries articulacions socials o eixos de relacions.6 Aquest marc permet caracteritzar les diferents estruc- tures socials d’acumulació que han presentat les economies capitalistes durant el segle XX, que coincideixen amb el que els economistes han observat pel que fa les ones llargues d’expansió i crisis del capitalisme. A més a més, l’enfocament permet establir criteris de distinció entre di- ferents estructures socials d’acumulació i també una periodització que divideix les estructures socials d’acumulació en fases de consolidació i decadència.
La naturalesa cíclica del capitalisme, estudiada per teòrics com Marx (2000), Kondratief (1979) o Schumpeter (2002), queda prou palesa també en l’anàlisi de les estructures socials d’acumulació. De fet, aquest enfocament permet explicar els períodes de consolidació o de- cadència. Sol passar que, després d’un període de consolidació, les condicions de l’estructura social d’acumulació que garantiren un llarg període d’expansió, es converteixen en obstacles que desacceleren el procés. Simultàniament i progressiva, s’inicia un període d’«assaig i error», en forma de conflictes, canvis en certes institucions, noves formes de producció, experiències innovadores, etc., que va confluint segons els seus resultats econòmics i els límits que imposa la reconfiguració de l’hegemonia social i política, en una nova estructura social d’acumulació.
Aquesta, es va articulant i configurant quan encara no ha desaparegut la vella. Un punt molt important que cal remarcar, emperò, és que la sortida d’una estructura social d’acumulació no està donada a priori; més aviat és històrica: la presència d’uns o altres agents socials, com interpreten la realitat i les accions que emprenen en unes condicions donades condueix, en un sentit o altre, a processos de transformació que erigiran la nova estructura social d’acumulació (Riutort, 2001).
D’aquesta manera, es pot dir que, a les acaballes del segle XIX i començaments del XX, el capitalisme havia entrat en una fort procés de centralització i concentració dels sectors econò- mics més rendibles, generant-se en ells un procés d’oligopolització; per aquesta raó s’anomena
«capitalisme oligopòlic» aquesta estructura social d’acumulació corresponent a aquest període, que pot datar-se en la seva fase d’expansió entre 1899 i 1929, segons països, i pel que fa la seva crisi, entre 1929 i 1945 (Riutort, 2001). Finalitzada la segona Guerra Mundial, el capitalisme
5 Es pot seguir una discussió amb certa profunditat sobre aquest concepte a Kotz, McDonough i Reich (1994).
6 Aquests eixos són sis: (1) les relacions capital-capital; (2) les relacions capital-treball; (3) les relacions treball-treball; (4) les relacions Estat-economia; (5) les relacions entre centres d’acumulació preferent i perifèria i semiperifèria; i (6) la relació procés de producció capitalista amb el medi natural i humà (Riutort, 2001).
