Anàlisi de les dificultats en la representació fonèmica en llengua catalana, la primera passa dels infants cap a l’ortografia

(1)

0

Títol

Anàlisi de les dificultats en la representació fonèmica en llengua catalana, la primera passa dels infants cap

a l’ortografia.

NOM AUTOR: JOANA COVAS POL

DNI AUTOR:43200206-L

NOM TUTOR:JOAN MELIÀ GARÍ

Memòria del Treball de Final de Grau

Estudis de Grau de Llengua i Literatura Catalanes

Paraules clau: ortografia, representació fonèmica, escriptura, educació

de la

UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS Curs acadèmic 2014-2015

En cas de no autoritzar l’accés públic al TFG, marcau la següent casella:

(2)

1

ÍNDEX

1. Introducció. El llenguatge escrit. 4

2. Marc teòric. 5

2.1. Els sistemes d‟escriptura 5

2.2. Els sistemes d‟escriptura alfabètics 6

2.3. L‟ortografia 8

2.3.1. Funcions de l‟ortografia 9

2.4. L‟ortografia catalana. Història 9

2.5. Descripció del sistema fonemàtic català 15

2.6. L‟aprenentatge de l‟ortografia 22

2.6.1. Aprendre a escriure 22

2.6.2. Les errades ortogràfiques 25

3. Metodologia d‟investigació 29

3.1. Característiques dels participants 30

3.2. El dictat 30

4. Anàlisi de la representació fonemàtica dels dictats 32 4.1. Anàlisi de la representació fonemàtica de les vocals 32

4.1.1. El fonema /a/ 32

4.1.2. El fonema /e/ 34

4.1.3. El fonema /ɛ/ 36

4.1.4. El fonema /i/ 38

(3)

2

4.1.5. El fonema /o/ 39

4.1.6. El fonema /ɔ/ 41

4.1.7. El fonema /u/ 43

4.1.8. El fonema /ə/ 44

4.2. Anàlisi de la representació fonemàtica de les consonants 50

4.2.1. El fonema /p/ 50

4.2.2. El fonema /b/ 52

4.2.3. El fonema /f/ 54

4.2.4. El fonema /v/ 56

4.2.5. El fonema /t/ 58

4.2.6. El fonema /k/ 60

4.2.7. El fonema /g/ 63

4.2.8. El fonema /ʒ/ 67

4.2.9. EL fonema /ʃ/ 71

4.2.10. El fonema /m/ 75

4.2.11. El fonema /n/ 77

4.2.12. El fonema /ɲ/ 79

4.2.13. El fonema /l/ 82

4.2.14. El fonema /r/ 84

4.2.15. El fonema /ɾ/ 87

(4)

3

4.2.16. El fonema /s/ 89

4.2.17. El fonema /z/ 91

4.2.18. El fonema /dʒ/ 92

4.1.19. El fonema /ʎ/ 93

5. Altres aspectes de l‟evolució de l‟adquisició de l‟ortografia 97

5.1. Les omissions 97

5.2. Ús de grafies impròpies del català 97

6. Reflexions sobre l‟anàlisi 99

7. Conclusions 102

8. Llista de referències bibliogràfiques 105

(5)

4

1. Introducció. El llenguatge escrit.

El llenguatge escrit és un objecte sociocultural, una tecnologia col·lectiva de la humanitat que fa segles que s‟usa per resoldre alguns dels problemes que les societats s‟han anat plantejant. És per aquest motiu que la llengua escrita ocupa un lloc en els currículums escolars.

La llengua escrita no és un codi de transcripció de la parla, sinó un sistema de representació gràfica del llenguatge. Aquest sistema té per funció representar enunciats lingüístics amb significat, i per tant, guarda relació amb l‟oralitat, però té propietats específiques que van més enllà de les correspondències amb els sons (CARLINO, 1996; 21)

Aquest treball, però, és un estudi de com representen els aprenents del codi escrit cada un dels fonemes de la nostra llengua: quins fonemes són més transparents i quins són més opacs, és a dir, ofereixen més dificultat a l‟hora d‟escriure‟ls. També es presta atenció en aquest treball al motiu que origina aquestes dificultats.

Aquestes relacions fonema-grafia/es són el principi de l‟adquisició de l‟ortografia, pròpia dels sistemes d‟escriptura alfabètics. L‟ortografia, però, és més àmplia, ja que també inclou l‟ús correcte dels accents, apòstrofs, etc.

(6)

5

2. Marc Teòric

El primer que cal fer abans de començar un estudi és documentar-se bé, cercar una bona base teòrica a partir de la qual començar a treballar. Aquest marc teòric començarà pel més general i anirà centrant-se cada vegada més en el sistema d‟escriptura de la llengua catalana, la seva ortografia i el seu procés d‟aprenentatge per part dels infants .

2.1. Els sistemes d’escriptura

No tots els sistemes d‟escriptura de llengües són iguals. Les formes de representació són diverses, des de la representació d‟unitats conceptuals fins a la representació d‟elements funcionals, els sistemes d‟escriptura es poden classificar en (MOSTERÍN, 1993; 35):

1. No-escriptura o preescriptura: sistemes notacionals no fonogràfics.

Morfosil·làbica: basada parcialment en les síl·labes Sil·làbica: basada en les síl·labes

Morfoconsonàntica: basada parcialment en els fonemes consonàntics

Consonàntica: basada en els fonemes consonàntics

Alfasil·làbica: basada en l‟anàlisi fonèmica de les síl·labes

Alfabètica: basada en els fonemes.

Els sistemes ideogràfics o logogràfics només existeixen en combinació amb un altre sistema. Utilitzarien símbols que correspondrien a elements

2. Escriptura

(7)

6

significatius en el pla conceptual–paraules o morfemes. El xinès n‟és un exemple.

Els sistemes sil·làbics tenen un signe per cada síl·laba. La representació de l‟oral té una base fònica, i el nombre de signes està en funció de l‟estructura sil·làbica de la llengua. El japonès n‟és un exemple, té setanta-cinc signes, però també ha incorporat alguns logogrames xinesos, els «kanji».

Els sistemes alfabètics representen les unitats fòniques més simples, els sons o els fonemes. El seu origen és l‟alfabet fenici, del qual deriva el llatí. El nombre de signes és limitat, al voltant de trenta, i això n‟afavoreix l‟adquisició.

El català n‟és un exemple, per aquest motiu explicaré aquest sistema més àmpliament en el següent punt.

2.2. Els sistemes d’escriptura alfabètics.

Els sistemes alfabètics suposen un grau elevat d‟abstracció en la representació del pla oral. Des del punt de vista de la percepció, dissocien la unitat fònica mínima més accessible. L‟escriptura alfabètica és un codi de comunicació dependent de la llengua, de la que bàsicament (i amb les restriccions i excepcions que existeixin en cada normativa) és una transcripció fonèmica (MOSTERÍN, 1993; 158).

La primera característica que ha de tenir una escriptura adequada és la de la uniformitat, que es realitzi d‟acord a un codi d‟escriptura únic i uniforme, d‟acord a una ortografia invariable i comú en tot l‟àmbit lingüístic que es tracti.

El grec i el llatí clàssics tenien escriptures bastant pròximes al principi fonètic, però les escriptures de les principals llengües actuals són enormement deficients des d‟aquest punt de vista. Estan plenes de desviacions del principi fonèmic que posen entrebancs a la comunicació i dificulten l‟aprenentatge, amb només una avantatge compensatòria: com que les desviacions es deuen al conservadorisme del llenguatge escrit, s‟afavoreix la comprensió escrita dels individus de llengües

(8)

7

properes a ells, encara que no siguin capaços de compendre-les oralment ni de parlar-le. A continuació, hi ha una relació de les principals desviacions del principi fonèmic (MOSTERÍN, 1993; 187):

- Poligrafia dels fonemes: a un sol fonema hi poden correspondre diversos fonogrames.

- Polifonia dels grafemes: un sol fonograma pot representar diversos fonemes.

- Homografia de morfemes heteròfons: la representació per mitjà d‟un sol grafema de dos fonemes diferents.

- Heterografia de morfemes uniformes: un sol fonema pot ser representat per dos grafemes.

El grau de consistència del sistema ortogràfic explica les diferències que hi ha en la velocitat d‟aprenentatge de la lectura entre diverses llengües. D‟acord amb els estudis de Seymour i els seus col·laboradors (2003), les llengües tenen nivells diferents de transparència ortogràfica, és a dir, del grau de dificultat que presenten a la lectura i posterior escriptura.Els aprenents de sistemes ortogràfics transparents, aprenen a llegir més ràpid que els aprenents de sistemes ortogràfics opacs (DOSSIER D‟ACTUALITAT, 2013; 23).

Segons el grau de transparència o opacitat ortogràfica, l‟anglès és la llengua amb més percentatge de dificultat (un 67%) per a l‟aprenentatge de la lectura d‟entre tretze llengües europees estudiades per Seymour et col. No es va estudiar el cas del català, però, tal i com diuen els autors del dossier, es pot suposar que el percentatge de dificultat del català es trobaria entre el de l‟italià i el del portuguès, que tenen un 5% i un 23% respectivament (DOSSIER D‟ACTUALITAT, 2013; 24).

(9)

8

2.3. L’ortografia

El Diccionari General de la Llengua Catalana ens dóna com a definició:

«Recta escriptura dels mots d‟una llengua: art de la gramàtica que ensenya a escriure correctament els mots i a emprar degudament els signes auxiliars de l‟escriptura».

Segons aquesta definició de Fabra, l‟abast de l‟ortografia és considerable perquè supera el nivell estricte de la correspondència entre so i grafa; especifica clarament, a més, que la representació del nivell suprasegmental és objecte també de l‟ortografia.

Hi ha dos aspectes en la definició de Fabra que són fonamentals per situar el paper i el valor de l‟ortografia; el concepte de correcció en relació amb una norma i el lloc de l‟ortografia en el conjunt de la gramàtica.

La noció de correcció pressuposa l‟existència d‟una norma que regula la transcripció gràfica, i que és acceptada per tots els usuaris de la llengua. Qui elabora la norma, com l‟elabora, quina transcendència té per una llengua tenir una fixació del codi gràfic, etc. són qüestions importants relatives al procés de codificació d‟una llengua.

L‟altre aspecte és la relació entre l‟ortografia i la gramàtica. Aquesta consideració insisteix en la relació del sistema gràfic amb els diferents nivells o sistemes de la gramàtica: el fonològic, el morfològic, el sintàctic, el lèxic i també el prosòdic; i desfà, d‟alguna manera, el caràcter arbitrari que sempre s‟imputa als sistemes alfabètics de representació gràfica.

A l‟interior del sistema, l‟arbitrarietat no existeix, perquè queda neutralitzada per la regularitat, que justifica moltes de les solucions gràfiques. La idea que l‟ortografia és arbitrària és falsa, o almenys, parcialment falsa, ja que el sistema gràfic presenta unes regularitats en els diferents nivells gramaticals que

(10)

9

cal que l‟escrivent –nen o adult- descobreixi per enfrontar-s‟hi d‟una manera intel·ligent i rendible (CAMPS, 1989; 9).

En les escriptures alfabètiques, hi ha, sempre, desajustaments en la transcripció gràfica dels fonemes; per tant, el sistema gràfic d‟una llengua no en representa totalment el sistema fonològic. A més, la diversitat dialectal fa que es pugui parlar de més d‟un subsistema fonològic en una llengua. I això s‟ha de tenir en compte a l‟hora de treballar l‟ortografia.

2.3.1. Funció de l’ortografia

Les funcions més importants del codi gràfic es poden analitzar en dos plans (CAMPS, 1989; 10):

- En el pla lingüístic i comunicatiu: assegura la transmissió integral i no ambigua dels enunciats escrits. També el sistema gràfic fixat esdevé un element unificador dels dialectes d‟una llengua, assegurant la comunicació entre els diversos parlars.

- En el pla sociològic: referma, en els individus, la pertinença al grup i, alhora, és un signe de cultura de l‟entorn.

2.4. L’ortografia catalana. Història

La unificació de l‟ortografia catalana va ser molt tardana, en comparació a la de la resta de llengües romàniques i a la de la resta de llengües europees. La causa principal d‟aquest desfasament és sobretot política, donada la persecució a la que havia estat sotmesa la llengua catalana des del segle XVIII.

Els primers intens seriosos de fixar la llengua escrita arrenquen de mitjan segle XIX. El restabliment dels Jocs Florals, el paper de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, des de la segona dècada, l‟impuls del moviment de la Renaixença i el projecte polític intel·ligent i progressista d‟Enric Prat de la

(11)

10

Riba són les fites importants que expliquen el llarg procés cap a la normativització i el resultat final de tots els esforços en la publicació, l‟any 1913, de les Normes Ortogràfiques.

Ja hi havia hagut abans altres promulgacions de normes –les de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, el 1884, per exemple –que no havien tengut prou força per imposar-se. Tal i com explica Segarra (1986; 288), els diferents intents anteriors de fixació «fracassaren no tan sols per la irreflexió d‟escriptors i gramàtics, sinó sobretot per la incompetència d‟aquells a qui hom havia encomanat de dur a terme aquella tasca, que eren incapaços, per manca de coneixements lingüístics, de fer un projecte engrescador i operatiu».

Per normalitzar la llengua catalana, els escriptors i estudiosos eren ben conscients que calia normativitzar-la primer. El problema va ser el model a seguir en aquesta fixació gràfica, que donà origen a dues tendències antagòniques: d‟una banda, la tendència conservadora, d‟imitació del passat;

d‟altra banda, una tendència més moderna, progressista, basada en la llengua oral del moment. Aquestes dues ideologies han seguit existint transformades en l‟actualitat en el català «heavy» i el «light» respectivament (CAMPS, 1989; 13).

El moment històric decisiu per a la Normativització de la llengua es presentà, entrat el segle XX, de la mà d‟Enric Prat de la Riba. El 4 de febrer de 1911 la Diputació de Barcelona, a proposta del seu president, Prat de la Riba, va aprovar l‟ampliació de l‟IEC amb una Secció de Ciències i una altra d‟Estudis Filològics i d‟Expansió de la Llengua Catalana. En aquell moment, el propi Prat de la Riba, ja manifestava que la normativització de la llengua era una necessitat urgent després de quatre segles d‟abandonament «de poetes i literats que‟l polissin y embellissin, sense oradors y polítics y estadistes que l‟usessin, sense savis y investigadors que l‟aumentessin, sense multituds que sempre y en tots els actes y en tot el viure se‟n servissin» (Prat de la Riba, 1911: 236).

(12)

11

Les missions que la nova secció havia de dur a terme eren les següents:

codificar la llengua (lleis gramaticals, formes ortogràfiques, inventariar el lèxic), normalitzar l‟ús interior de la llengua i, finalment, la normalització de l‟ús exterior de la llengua (traduir les grans obres de la literatura universal i de tots els ordres del coneixement) (SEGARRA, 1985; 298).

Els integrants d‟aquesta nova secció varen ser: els lingüistes Pompeu Fabra i Antoni Mª Alcover, que n‟era el president; mossèn Frederic Clascar i Lluís Segalà (traductors), Josep Carner, nomenat secretari; i Joan Maragall i Àngel Guimerà (autors de literatura de creació). El fet que els dos únics lingüistes de la secció fossin molt sovint fora de Barcelona, Alcover perquè residia a Mallorca i Fabra perquè ocupava una càtedra de química a Bilbao, va provocar la seva inoperància durant els primers anys (SEGARRA, 1985; 299).

La proposició de formular un sistema ortogràfic va sorgir de la Secció de Ciències, davant la necessitat d‟utilitzar una ortografia unitària en les seves publicacions. Per aquest motiu l‟IEC nomenà una Ponència Ortogràfica en què hi havia Fabra, Carner, Frederic Clascar, Lluís Segalà de la Secció Filològica, Jaume Massó i Torrents, Miquel dels Sants Oliver i Antoni Rubió i Lluch de la Secció Històrico-Arqueològica, i Pere Coromines i Eugeni d‟Ors de la Secció de Ciències. Les sessions de treball i discussió començaren a l‟estiu de 1911. Cal destacar el fet que, en principi, només la Secció Filològica havia de ser l‟encarregada d‟aquesta tasca. Aquest canvi de paper de l‟IEC va provocar les queixes del propi Pompeu Fabra (SEGARRA, 1985; 300).

Es sap molt poc sobre la gestació de les Normes. Sembla que Fabra havia de presentar un qüestionari a la resta de membres de la Ponència Ortogràfica per tal de ser debatut i votat punt per punt. Després, una vegada revisats els acords, s‟hauria de repartir a tots els membres de l‟Institut i s‟haurien d‟aprovar en sessió plenària. Sortosament, s‟han conservat uns papers de Pere Coromines en què hi ha el nombre exacte de versions que es feren de les Normes, set, així

(13)

12

com les modificacions que es varen fer en cada versió (SEGARRA, 1985; 310).

Així i tot, no podem saber fins a quin punt les Normes són el reflex de les opinions de Fabra o són el fruit de solucions de consens a les quals va haver d‟avenir per aconseguir-ne la promulgació. (CAMPS, 1989; 16).

El primer esborrany de Fabra no s‟ha conservat, però es pensa que l‟autor hi devia defensar les solucions adoptades per l‟Avenç, mentre que no devia contenir solucions úniques en tots els casos, sinó que s‟hi exposaven diferents possibilitats per ser estudiades.

Els principals punts de polèmica varen ser els següents:

- La substitució de y per i.

- La supressió de tota h (etimològiques, haver, ahir; tradicionals, rahó, cauhen, amich; i, la medial que indicava hiat, continuhi, atribuhir). Finalment només s‟eradicà la darrera, que era utilitzada com un mer signe de pronúncia disil·làbica.

- Les diferents solucions per a l‟apostrofació dels articles. Les formes asil·làbiques enclítiques, que Fabra separava per mitjà d‟un punt volat (no·l vull) i per mitjà d‟un guionet quan la relació era sintàctica (mira-m).

Davant l‟oposició, Fabra va cercar un altre sistema, que coincideix amb el dels primers anys de l‟Avenç, la utilització de les formes reforçades (el, em...) i de formes reduïdes („l, „m...) separades del mot per mitja d‟un apòstrof (mira‟m).

- Els cultismes: respectar les grafies de llurs ètims llatins o grecs (mantenir la x en mots com axioma, la qual cosa els obligava a acceptar el dígraf ix, darrera a, e, o i u, per representar la prepalatal fricativa sorda en els mots hereditaris: baix, peix...)

- [k] representat com q i no c davant ua, ue, ui, uo (freqüent, quocient), amb l‟excepció d‟aquells mots en què ja s‟usava la grafia c en llatí (evacuar).

- Conservar i tenir en compte l‟etimologia:

(14)

13

o Escriure s o ss, segons que l‟ètim llatí o grec presentés s o ss (entusiasme, impressió) i de grafiar amb s o no amb z el prefix trans-.

o Mots hereditaris: llarg, sord > ^LARGUS;^SURDUS;amic, prat > ^AMICUS,

PATRUS.

o Substitució dels símbols etimològics ph, th, ch, rh i y per f, t, c (o qu), i i i en els cultismes (filosofia, teoria...)

- La transcripció de sons, com ara els africats palatals en posició final [tx], o la fricativa palatal sorda, [ʃ], les oclusives en posició final, [p], [t] i [k].

- En mots cultes, transformar la ll llatina en l·l (obra d‟Alcover) (collegi, intelligent). Es va pensar a cercar un nou símbol per a /ʎ/ (cavall, lladre), però finalment es deixà la ll.

- El sistema d‟accentuació i d‟ús de la dièresi.

- El manteniment o la supressió de determinades grafies, com ara la ç.

- La grafia per a mots concrets, com amb.

- Les solucions per als plurals dels noms femenins de morfema àton, en –as o en –es.

Els criteris en què es va basar Fabra per a l‟elaboració de les Normes, els trobam explicats en el pròleg del Diccionari Ortogràfic (1917). Basant-nos en la síntesi que en fa Joan Solà (1977; 167), aquests criteris són: l‟etimologia, la tradició, la pronunciació real del domini lingüístic, les característiques evolutives de la llengua, la claredat i precisió i l‟harmonia amb les altres llengües de cultura.

No hi va haver una aplicació proporcional, sinó que, en cada cas, es varen tenir en compte els aspectes que més interessaven. En aquest Diccionari Ortogràfic, Fabra també amplià les Normes, tot modificant alguns casos assenyalats (cosa que va provocar les crítiques d‟alguns sectors de l‟IEC) (SEGARRA, 1985;

338).

Poc després d‟haver estat publicades les Normes Ortogràfiques, Prat de la Riba cridava a la unitat del català des de La Veu de Catalunya (31-I-1913)

(15)

14

(SEGARRA, 1989; 338). A aquesta crida respongueren immediatament un gran nombre d‟escriptors, publicacions i entitats. Així i tot, també hi va haver crítiques del sector més tradicionalista, que consideraren les Normes una imposició. En general, però, l‟acceptació de les Normes va ser ràpida i efectiva, cosa que només s‟entén per la situació política i cultural de la societat catalana de l‟època.

Després de la publicació de les Normes Ortogràfiques (1913) i del Diccionari Ortogràfic, hi ha hagut algunes reformes menors d‟aquesta normativa (IEC.

Documents de la Secció Filològica, online):

- Noves normes ortogràfiques sobre els noms en –es (1984).

- Sobre la grafia dels mots compostos i prefixats que contenen formants amb una essa inicial etimològica seguida de consonant (1996).

- L‟ús del guionet en l‟escriptura dels mots formats per composició o per prefixació (1996)

- Els signes d‟interrogació i d‟admiració (1993)

Les tres reformes anteriors són relatives a qüestions purament ortogràfiques. Les següents, es refereixen a aspectes morfològics:

- Qüestions gramaticals (l‟ús del possessiu meua, teua, etc., i les formes verbals del present d‟indicatiu –persones 4 i 5 –i de l‟imperfet de subjuntiu, en els verbs de la primera conjugació) (1962)

- Sobre la grafia de la persona 1 del present d‟indicatiu dels verbs a les Illes Balears.(1992 i 1999)

(16)

15

2.5. Descripció del sistema fonemàtic català.

En català oriental existeixen vuit vocals, que segons el seu punt d‟articulació i el seu grau d‟obertura, es distribueixen de la següent manera.

Sistema fonemàtic de les vocals catalanes (segons el català oriental) Punt

d‟articulació

Posterior Mitjà Anterior

Mínima obertura

u i

o e

ə Obertura

màxima

ɔ ɛ

a

/a/ vocal oberta i amb punt d‟articulació mitjà. Es pot trobar només en posició tònica.

/ ɛ/ vocal mitjana-oberta i amb punt d‟articulació anterior. Es pot trobar només en posició tònica.

/ ɔ/ vocal mitjana-oberta i amb punt d‟articulació posterior. Es pot trobar només en posició tònica.

/ə/ vocal central i amb punt d‟articulació mitjà. Es pot trobar tant en posició tònica com en posició àtona.

/o/ vocal mitjana-tancada amb punt d‟articulació porterior. Es troba tant en posició tònica com àtona.

/e/ vocal mitjana amb punt d‟articulació anterior. Es pot trobar tant en posició tònica com àtona.

(17)

16

/u/ vocal tancada amb punt d‟articulació posterior. Es pot trobar tant en posició tònica com àtona.

/i/ vocal tancada amb punt d‟articulació anterior. Es pot trobar tant en posició tònica com àtona.

A continuació, es presenta el quadre general de correspondències fonemes-grafies de les vocals.

Fonemes tònics /i/ /e/ /ɛ/ /ə/ /a/ /ɔ/ /o/ /u/

Grafies de les vocals i e a o u

Fonemes àtons /i/ /ə/ /o/ /u/

Es produeix, com es veu al quadre, una reducció dràstica del nombre de fonemes quan es passa del sistema tònic al sistema àton. Aquest fet és encara més pronunciat en el dialecte oriental, en que el fonema /o/ tampoc no existeix en posició àtona (passar a ser /u/).

Es produeix un doble procés de neutralització. D‟una banda, els fonemes /a/, /e/, i /ɛ/ s‟han neutralitzat segons el fonema /ə/; per un altre, els fonemes /o/, /ɔ/ i /u/, s‟han neutralitzat segons aquest darrer, /u/.

Tots els problemes ortogràfics deriven del següent esquema: tres fonemes (/a/, /e/, /ɛ/), un sol so comú, [ə] i dues grafies possibles A o E.

(18)

17

D‟aquest fenomen se‟n diu obertura de [e] en [a], pel fet que hi ha una certa tendència a usar la grafia A (BURGUET, 1980;50).

L‟altre grup de fonemes que es neutralitzen en el sistema vocàlic àton del català oriental és /u/, /ɔ/ i /o/, els quals es neutralitzen segons el so [u]. En aquest cas, tenim tres fonemes, un únic so comú i dues grafies possibles, O o U.

El problema ortogràfic que deriva d‟aquesta neutralització és la tendència a escriure U quan cal escriure O, és el que s‟anomena tancament o reducció de [o]

en [u] (BURGUET, 1980;52).

Tant en el cas de l‟obertura en A com en el cas del tancament en U, el problema és el mateix: la no-adequació de l‟ortografia a la fonètica (BURGUET, 1980;53).

D‟altra banda, en català existeixen disset fonemes consonàntics, si prescindim de diversos fonemes que són de baix rendiment i de gran diversitat de realitzacions en les diverses zones dialectals. Així doncs, els fonemes /tʃ/, (ts/, /dz/ i /dʒ/ seran tractats com al·lòfons o variants de /ʃ/ i de /ʒ/, o com a successió de fonemes /t/+/s/ i /d/ + /z/. Cada un d‟aquests fonemes pot ser realitzat amb un conjunt de sons que anomenarem al·lòfons, per exemple [b] de bo, [β] de sabó, [bb] de poble, etc (MATA, 1979; 23).

(19)

18

Fonemes consonàntics del català

Ordre labial Ordre dental

m n

v z

f s ɾ r

b d l

p t

k λ

g

ʃ

ʒ

ɲ

Ordre velar Ordre palatal

Encara que aquest quadre no defineix com a espais concrets la zona d‟articulació de cada fonema, només el llistat d‟aquests ja és suggeridor de la interpretació de moltes de es dificultats d‟articulació i d‟ortografia dels infants (MATA, 1979; 29).

El sistema fonemàtic d‟una llengua es basteix a través d‟una classificació per relacions d‟oposició. El lingüista Roman Jakobson va establir un sistema d‟oposicions binàries, és a dir, un sistema de parelles de fonemes que tenen una base fonètica comuna i, alhora, un tret diferencial. La parella /b/ i /p/ n‟és un exemple.

Ara bé, hi ha ocasions en què segons la posició de la consonant dins la paraula (la matriu sil·làbica que després explicaré), es neutralitza aquesta oposició entre la parella de fonemes (per exemple, amb /b/ i /p/ en posició final, tub – tap). Aquesta base comuna compartida pels fonemes que integren

(20)

19

una parella d‟oposició, i que preval en les situacions de neutralització de l‟oposició, s‟anomena arxifonema (BURGUET, 1980;36).

Hi ha dotze possibles fonemes consonàntics orals i tots ells són susceptibles d‟ésser agrupats per parelles d‟oposició neutralitzable a final de mot. Aquestes parelles són (BURGUET, 1980; 80-85)

- /b/ i /p/ neutralitzen en [p]. El problema ortogràfic és saber quan escriure B i quan P.

- /d/ i /t/ neutralitzen en [T]. El problema ortogràfic és saber quan escriure D i quan escriure T.

- /g/ i /k/ neutralitzen en [K]. El problema ortogràfic és saber quan escriure G i quan escriure C.

- /v/ i /f/, encara que /v/ s‟ha desfonologitzat en gran part del territori de parla catalana, també es consideren arxifonemes. Així i tot, no solen presentar problemes ortogràfics.

- /s/ i /ʃ/ neutralitzen en [s]. Però en posició final sempre s‟escriu amb la grafia S.

- /ʒ/ i /ʃ/ neutralitezen segons la varietat africada sorda [tʃ].

- /ʒ/ a final de mot també neutralitza en [k].

Cada llengua utilitza els fonemes en unes posicions sil·làbiques determinades i d‟una manera determinada, en cada una de les posicions que els fonemes poden presentar en la síl·laba de la tira fònica. Aquestes posicions no es determinen de la mateixa manera en el cas dels vocàlics i dels consonàntics.

En català hi ha moltes grafies condicionades per la posició en el mot i el context. És per aquest motiu que és interessant conèixer la matriu sil·làbica..

La matriu sil·làbica dels fonemes vocàlics en català té cinc opcions:

1. Posició vocal en síl·laba tònica: hi poden estar els fonemes vocàlics [u], [o], [ɔ], [ə], [a], [ɛ], [e] i [i]

(21)

20

2. Posició vocal en síl·laba àtona: s‟hi poden trobar els fonemes vocàlics [i], [ə], [o] i [u].

3. Posició considerada com a semivocal: hi poden estar els fonemes vocàlics [i] i [u].

4. Posició considerada com a semiconsonant: hi poden estar els fonemes vocàlics [i] i [u].

5. Posició considerada com a consonant: hi poden estar els fonemes vocàlics [i] i [u].

La matriu sil·làbica dels fonemes consonàntics es poden trobar en set posicions diferents que presenten diferències rellevants amb característiques fonològiques i fonètiques pròpies i que sovint s‟han traduït en solucions ortogràfiques més o menys difícils:

1. cV... Per exemple: fum 2. ...V/cV... Per exemple: mofa 3. ...C/cV... Per exemple: infern

4. .../c + consonant líquida l o r + V Per exemple: fluix 5. ...Vc/C... Per exemple: bolígraf petit

6. ...Vc Per exemple: dígraf

7. ...VCv/... o bé ...VcC/... Per exemple: golf

c indica la consonant estudiada.

C indica qualsevol consonant.

V indica qualsevol vocal.

... indiquen altres fonemes o absència.

/ indica separació de síl·laba.

L‟absència de signe indica forçosament absència de tira fònica.

A continuació, es presenta el quadre general de correspondències fonemes- grafies de les consonants.

(22)

21

Fonemes Grafies

/b/ B

V W

/p/ P

/d/ D

/t/ T

Tg Tj

/ʒ/ J

Ig

/g/ G

Gu Tx

/ʃ/ Ix

X C

/k/ Qu

Q

/s/ Ss

Sc Ç

/z/ S

Z

/f/ F

/ɾ/ R

/r/ Rr

/λ/ Ll

(23)

22

/l/ l·l

L

/m/ M

/n/ N

/ɲ/ Ny

2.6. L’aprenentatge de l’ortografia 2.6.1. Aprendre a escriure

Aprendre a escriure forma part del procés d‟adquisició del llenguatge de tot subjecte que creix en una comunitat lletrada. Consisteix a aprendre les lletres i els sons que representen per formar paraules i frases, i també, en ser capaç de produir missatges que compleixin diferents propòsits comunicatius i que poden anar dirigits a diferents audiències.

Un dels primers problemes que l‟infant ha de resoldre és el de identificar les marques gràfiques de l‟escriptura i diferenciar-les d‟altres marques gràfiques, com el dibuix. Abans que facin aquesta discriminació dibuix-lletres, l‟infant es troba en l‟etapa que Emilia Ferreiro i Anna Teberosky anomenen indiferenciada. Una vegada ja són capaços de discriminar les marques gràfiques, han passat a l‟etapa diferenciada (FERREIRO, 1979; 242).

Durant l‟etapa diferenciada, la hipòtesi central de l‟infant és la següent:

per poder llegir coses diferents, hi ha d‟haver una diferència objectiva a l‟escriptura. Dos nom diferents mai no es poden escriure igual (FERREIRO, 1979; 250).

La següent passa és l‟intent de donar un valor sonor a cada una de les lletres que formen part d‟un escrit. Al principi cada lletra val per una síl·laba, això és la hipòtesi sil·làbica. Aquesta fase es divideix en tres etapes (FERREIRO, 1979; 255).

(24)

23

- Sil·làbica no convencional: una síl·laba es representa per mitjà d‟una lletra, però sense correspondència sonora.

- Sil·làbica convencional: una síl·laba es representa per mitjà d‟una lletra amb correspondència sonora (la lletra que escriu l‟infant representa un so d‟aquella síl·laba, una consonant o una vocal).

- Sil·làbica alfabètica: es comencen a representar més sons, no només un per síl·laba.

La darrera passa és l‟etapa alfabètica, en què l‟infant ja representa cada un dels sons de la paraula amb una lletra (FERREIRO, 1979; 260). L‟infant descobreix que els fonemes poden ser representats per lletres de manera que cada vegada que es produeix un fonema en una paraula, i en qualsevol posició, pot ser representat per la mateixa lletra.

L‟objectiu dels aprenentatges ortogràfics és arribar a l‟automatització, de manera que l‟escriptor no hagi de centrar la seva atenció en aquest nivell de l‟escrit i que, per tant, aquest no representi cap entrebanc en el procés d‟elaboració de significat. J. Dowing (1982) diu que el desenvolupament de qualsevol destresa comprèn tres fases: cognitiva (comprensió del problema), domini (precisió en l‟execució) i automatització (CAMPS, 1989; 51).

De cara a l‟aprenentatge de la lectura i de l‟escripura, ens cal tenir molt presents i assumits els següents objectius:

1. Conèixer els sons des del punt de vista articulatori, o sigui, els moviments que els generen físicament: la seva fonació.

2. Conèixer els sons des de la perspectiva d‟un correcte reconeixement acústic: automatitzar la identificació auditiva dels sons.

3. Conèixer i fixar el sistema de representació gràfica de les seqüències fòniques: automatitzar les convencions ortogràfiques que regulen la transcripció dels signes fonètics a signes gràfics.

(25)

24

Tan aviat com aquesta estructura bàsica d‟aprenentatge hagi quallat, ens trobarem en situació òptima i adequada per a comprendre i aprendre a manipular el llenguatge dintre del context general d‟una cultura. (BURGUET, 1980; 41).

La pronunciació i l‟ortografia, que com veim van tan lligades, són l‟epidermis de la comunicació verbal, de la llengua oral i de la llengua escrita.

Els sons i les lletres són el primer que sentim o veim quan comprenem o produïm un missatge oral o escrit. És paradoxal que, tot i tractar-se d‟aspectes lingüístics equivalents, l‟ortografia és un dels objectes més estimats d‟observació i crítica.

En els centres educatius també es nota aquesta diferenciació. Mentre l‟ortografia ocupa part explícita en el currículum, en les programacions, en els llibres de text i dins cada una de les classes de llengua; la pronunciació es sol treballar poc o quasi mai.

A part de la pronunciació, el recte ús de les lletres en l‟escriptura dels mots catalans ofereix dificultats degudes al fet que molts sons poden escriure‟s de dues o més maneres distintes (el so que té la s en el mot savi, per exemple, pot ésser escrit s, ss, c, ç, sc), al fet que s‟escriuen lletres que no representen cap so (per exemple, la h de hora) o al fet que existeixen, en el parlar de molts, pronúncies defectuoses sobre les quals no es pot recolzar l‟escriptura (per exemple, sona en lloc de zona) (FABRA, 1968; 7).

En alguns casos la distinta manera de representar una consonant ve determinada pel so que la segueix o la precedeix: el mateix so que s‟escriu c davant a, o o u, s‟escriu qu davant de e o i; el mateix so que s‟escriu generalment x, s‟escriu ix darrera de a, e, o u... En la majoria de casos, però, no es pot donar cap regla que ens permeti arribar a la coneixença de la lletra amb què cal escriure tal o tal so en cadascun dels mots en què es presenta. És cert que hi ha algunes regles que pot ser útil conèixer, però que no resolen tots els casos.

(26)

25

Aquestes regles ajuden indubtablement a l‟aprenentatge de l‟ortografia, però la coneixença d‟aquesta no es pot aconseguir sense practicar assíduament la lectura de bons textos. (FABRA, 1968; 8)

2.6.2. Les errades ortogràfiques

No totes les errades ortogràfiques responen al mateix tipus d‟hipòtesis referides al mateix subsistema de la llengua: uns problemes poden ser deguts al desconeixement del subsistema grafofònic, d‟altres al desconeixement de la morfologia, d‟altres a falta de coneixements sintàctics o també al desconeixement del lèxic (CAMPS, 1989; 99).

Així doncs, les errades ortogràfiques es poden classificar segons allò que les ha causades. He trobat diverses classificacions d‟aquestes errades, són les següents:

Alexandre Galí (1926) va establir la següent distinció segons el tipus d‟errada que comet l‟infant (CAMPS, 1989; 98):

- Ortografia natural: normes elementals de correspondència so/grafia i del

“procés necessari que es deriva del mateix aprenentatge de la lectura i l‟escriptura”. Inclou errors que no es poden justificar per la relació entre la forma correcta i la triada per l‟alumne en altres contextos o entre els sons que totes dues representen.

- Ortografia arbitrària: compren els aspectes més convencionals de l‟ortografia que no afectarien la lectura.

A partir d‟aquesta divisió binària, Codina i Fargas (1988) proposen la classificació d‟errors que es reprodueix a continuació (CAMPS, 1989; 100)

- Errors d‟ortografia natural:

a. Omissio o repetició de paraules b. Orientació i ordre

(27)

26

c. Errors per pronúncia infantil d. No correspondència so-grafia e. Separació de paraules

- Errors d‟ortografia arbitrària

f. Errors en normes de base fonètica g. No relació primitiu-derivat

h. Errors en l‟ortografia de morfemes gramaticals i. Confusió d‟homòfons

j. Errors en excepcions de les normes ortogràfiques i de les regles gramaticals que sovint s‟allunyen de la pronúncia habitual.

Llauradó i Tolchinsky, 2013, varen agrupar les errades en quatre grups segons el tipus de coneixement que l‟infant ha de posar en joc per resoldre una errada (ANDREU, 2013; 40).

- Errades fonogràfiques: escriure una vocal en comptes d‟una altra que sona diferent. *obric per abric.

- Errades morfològiques, evitables si un detecta que està escrivint un sufix o un prefix. *faldillas per faldilles.

- Errades ortogràfiques regides per regles com les regles de context. *buñol per bunyol o vlau per blau.

- Errades lèxiques, evitables si un ha memoritzat la forma ortogràfica d‟aquella paraula en concret. *ivern per hivern o *anciam per enciam.

Un dels models de classificació d‟errades més complet és el que ha realitzat per a la llengua francesa l‟equip CNRS-HESO, del qual forma part Nina Catach. El punt de partida de la tipologia que estableixen no és, com en la classificació d‟A. Galí, l‟observació experimental del comportament ortogràfic dels nens, sinó la sistematització dels possibles errors en el marc dels subsistemes que integren el sistema gràfic (CAMPS, 1989; 102).

(28)

27

S‟hi proposa una classificació que podríem qualificar d‟oberta, perquè els errors poden situar-se en més d‟una casella segons el punt de vista que s‟adopti.

Per exemple, permet de relacionar el subsistema dominant –el grafofònic –amb els altres subsistemes de descripció lingüística, i pot ser un incentiu per a la reflexió metalingüística, sobretot utilitzat com a estri d‟anàlisi per a l‟autoavaluació, a nivells una mica avançats de l‟aprenentatge ortogràfic (CAMPS, 1989; 102).

Adaptació del quadre de CNRS-HESO per al català (CAMPS, 1989; 103- 104)

0. Errors referits al traç dels signes gràfics

- Signes impossibles de reconèixer, malformats o incomplets.

1. Errors amb una dominant fònica (també anomenats extragràfics).

Aquests no es poden identificar si no es té notícia de la pronúncia de l‟aprenent perquè són errors produïts per una mala pronúncia.

- Omissió - Adjunció - Confusió

2. Errors amb una dominant grafofònica. La producció oral és correcta, el problema es circumscriu a l‟escrit: desconeixement de les lleis de posició, de les famílies de grafies, de la relació fonema-grafema.

- Canvis en el valor fònic resultant - Sense canvis en el valor fònic resultant

3. Errors amb una dominant morfogràfica. Afecten el sistema morfosintàctic.

- Morfemes gramaticals - Morfemes lèxics

4. Errors relatius als homòfons. Molt poc rendible en català.

5. Errors referits al sistema no-alfabètic: majúscules, puntuació, apòstrofs 6. Errors no explicables per cap dels sistemes anteriors.

(29)

28

- Signes justificables per l‟etimologia

- Signes pertanyents a grafies d‟altres llengües.

(30)

29

3. Metodologia d’investigació

Per poder estudiar com representen els aprenents del codi escrit en llengua catalana, he realitzat el mateix dictat a quatre grups d‟alumnes del CEIP Badies.

Els quatre grups són de diferents edats, de primer fins a quart de primària. Així podré observar com evoluciona la representació dels fonemes al llarg de l‟aprenentatge. Seria millor fer el seguiment d‟un mateix grup de nins al llarg d‟uns quants anys, però això surt de l‟abast d‟aquest treball. Però he pensat que com que l‟ambient educatiu és el mateix, les diferències no poden ser gaire significatives. Així i tot, s‟ha de tenir ben present que les evolucions que es puguin veure no són del tot fiables.

L‟equip docent del CEIP Badies és un equip compromès amb l‟ensenyament de la llengua i cultura catalanes. Ens els darrers anys han guanyat dos premis importants relacionats amb aquests aspectes: el segon Premi Nacional de Biblioteques Escolars 2011, un projecte bàsic per a la lectura i l‟escriptura i, d‟altra banda, un dels premis Baldiri Reixac 2013, el jurat del qual destacava “Hi és palpable el compromís del centre amb la llengua catalana, utilitzada com a eina de cohesió entre nens i nenes de nacionalitats ben diferents”.

El CEIP Badies es troba situat a la marina de Llucmajor, a una urbanització relativament nova. En aquesta zona hi viuen famílies joves, la majoria fa feina a Palma, per la qual cosa no estan gaire vinculats al poble. Per poder conèixer el perfil de les famílies i dels infants que han participat en el dictat, vaig demanar informació personal. Així doncs, aquí hi ha les respostes que vaig obtenir, que ens serviran per conèixer les característiques dels participants.

(31)

30

3.1. Característiques dels participants

Caract. Grup 1r EP Grup de 2n EP Grup de 3r EP Grup de 4t EP

Nombre d‟alumnes

13 nins + 12 nines 15 nins + 12 nines 10 nins + 17 nines 11 nins + 12 nines

Llengua materna

8 català 14 castellà 1 anglès 1 italià

7 català 19 castellà 1 alemany

9 català 14 castellà 1 noruec 1 francès

11 català 10 castellà 1 polonès 1 francès

Situació socio- econòmica

Mitjana i mitjana- alta

Mitjana i

mitjana-alta

Mitjana i mitjana- alta

3.2. El dictat

El dictat va ser elaborat basat en el dictat que usà Galí en la Mesura Objectiva del Treball Escolar (1926). El motiu pel qual vaig emprar una versió d‟aquest dictat va ser, bàsicament, per no inventar-ne un de nou. Vaig pensar que totes les conseqüències podrien ser positives: podria comprar l‟escriptura de certs mots en els resultats de Galí i en els meus (si em trobàs en la necessitat de fer-ho), podria comparar els resultats en general en un estudi posterior, etc.

En aquest dictat no apareixen tots els fonemes del català, sinó els més usuals, aquells que els infants han de representar amb més freqüència. Tampoc no apareixen totes les grafies amb què es pot representar cada so.

El text dictat va ser més llarg, però jo m‟he centrat només en les oracions següents perquè per observar la representació fonèmica ja són suficients.

1. Al bosc hi ha esquirols 2. Tenguem un pinzell 3. En Xavi juga a guerres 4. En Miquel beu xampany

(32)

31

5. El ferrer menja xocolata

6. Na Raquel comprarà aquella jugueta 7. En Guillem corr cap al vaixell 8. La jaqueta és groga

9. Aquell gegant puja a la figuera 10.Paguen les rajoles a la botiguera 11.Se banya

12.El carro fa flames

13.Serra troncs pel fogueró 14.Juga amb l‟aranya vermella 15.Vine aquí amb la guitarra

(33)

32

4. Anàlisi de la representació fonemàtica en els dictats

Abans de començar a analitzar els dictats, els vaig digitalitzar en una taula d‟excel. Cada filera correspon a un infant i cada columna a una paraula del dictat. D‟aquesta manera, és molt fàcil i ràpid consultar les diferents representacions que han fet els infants de cada paraula.

Una vegada fet això, vaig cercar totes les paraules en què apareixia cada fonema del català. Després, vaig fer un altre arxiu d‟excel en què es pot consultar fonema per fonema, les realitzacions que en fan els infants en cada paraula que té aquell fonema. D‟aquest arxiu és d‟on he extret els casos més rellevants que trobareu a l‟anàlisi de la representació fonemàtica que he fet a continuació. En aquesta taula hi trobareu només una representació gràfica destacada perquè és la correcta amb color groc.

4.1. Anàlisi de la representació fonemàtica de les vocals

Les vocals del català de Mallorca, com ja he explicat abans, són vuit i totes són sonores. Començarem aquesta anàlisi centrant-nos en les seves representacions gràfiques.

4.1.1. El fonema /a/

/a/: vocal oberta, central que es troba només en posició tònica.

La representació del fonema /a/ no hauria de tenir en principi problema ja que aquest fonema únicament es pot representar mitjançant la grafia a.

Les paraules dictades que tenen aquest fonema són: Xavi, xampany, xocolata, banya, l‟aranya i guitarra. Encara que les dificultats en la representació del fonema /a/ no han estat importants, com es pot veure a la taula següent, sí que cal destacar les errades en el mot guitarra. La vocal tònica d‟aquesta paraula ha estat representada mitjançant la grafia e per un total de 12 infants, set dels quals tenen de L1 la llengua catalana. Segons Galí, aquesta errada no podria ser

(34)

33

classificada ni tan sols com a errada d‟ortografia natural ja que a Mallorca es pronuncia dialectalment [gitɛrə] (DCVB).

La resta d‟errades són poc significatives, un total de 9 errades repartides entre les paraules xampany, xocolata i l‟aranya. A més, és molt probable que aquestes errades no siguin de tipus ortogràfic, sinó que es podrien classificar dins l‟etapa d‟aprenentatge de la lectoescriptura anterior que expliquen Ferreiro i Teberosky, la sil·làbico-alfabètica.

PARAULES DICTADES AMB EL FONEMA INDICAT

CURS 1r 2n 3r 4t

ERRADES EN LA REPRESENTACIÓ

D‟AQUEST FONEMA GRAFIES

USADES PELS

INFANTS nº nº nº nº

Xampany xampain 1 0 0 0

xanpan 10 1 0 1 canpa 1 4 0 0

xempi 1 0 0 0 X

xenpan 3 0 0 0

xau 1 1 0 0 X

hampan 1 0 0 0 xampañ 1 0 0 0 xan paan 1 0 0 0 xampaiñ 1 0 0 0 xamapa 1 0 0 0 handain 1 0 0 0 xenpañ 1 0 0 0 xan pan 0 1 0 0 xampan 0 8 8 1 xampany 0 2 3 1 xanpain 0 1 0 0 chapan 0 1 0 0 llampan 0 1 0 0 xampay 0 1 0 0

chanpoun 0 1 0 0 X

xampai 0 1 0 0 chanpan 0 2 7 15

xmpañ 0 1 0 0

chanpan 0 1 0 0 xapañy 0 0 1 0

(35)

34

champany 0 0 2 0 xambany 0 0 1 0 xampat 0 0 1 0 xampañy 0 0 1 0 chanpany 0 0 0 1 chantany 0 0 0 1 champain 0 0 0 1 chapan 0 0 0 1

champox 0 0 0 1 X

chamban 0 0 1 0

guitarra ritara 0 1 0 0

guitara 0 9 0 1 gitare 0 5 0 0 gitara 0 4 1 0 guitarra 0 0 12 16

gitar 0 4 0 0

guiterra 0 0 3 3 X

guitera 0 0 3 0 X

guitere 0 0 1 0 X

guitarre 0 0 1 3

guiterre 0 0 2 0 X

gatara 0 1 0 0

4.1.2. El fonema /e/

/e/: vocal mitjana anterior que només es troba en posició tònica.

La representació del fonema [e] tampoc no hauria de tenir, en principi, cap problema. Aquest fonema únicament es pot representar mitjançant la grafia e.

Les paraules dictades que tenen aquest fonema són: pinzell, ferrer, figuera i botiguera. Els problemes en la representació d‟aquest fonema no són gens significatius.

Així i tot, sí que m‟agradaria comentar els casos “pincll” i “botigra”.

Aquests són exemples d‟omissió de la vocal. El que tenen de singular és que són bastant freqüents, sobretot amb el fonema /ə/, com veurem més endavant.

(36)

35

Encara que no ho he trobat a cap referència bibliogràfica, pens que aquestes omissions es deuen a una mala praxis docent basada en el fet de dir que el so de la grafia c és /se/ i no /s/ (i de vegades, també /k/). El mateix en relació a la grafia g, dir que el seu so és /ge/ i no /g/(i, de vegades, /ʒ/) ”. El problema és que els alumnes, quan per casualitat es troben una d‟aquestes consonants seguida d‟una /e/ o d‟una /ə/, poden pensar que la grafia c o g ja representa aquesta vocal també i, per tant, l‟ometen.

CURS 1r 2n 3r 4t ERRADES

PARAULES

DICTADES AMB EL FONEMA INDICAT

GRAFIES USADES PELS

pinzell pincell 1 2 10 15

pinsell 4 7 7 4

pinsei 10 8 1 1

picei 1 0 0 0

pipel 1 0 0 0

pinsel 1 1 0 0

piseill 1 0 0 0

piseis 1 0 0 0

pisei 1 0 0 0

pines 1 0 0 0

pinzei 1 0 1 1

pinseill 1 0 0 0

pindell 0 1 0 0

pinsei 0 3 0 0

pincll 0 1 0 0 x

picell 0 1 0 0

rinsell 0 1 0 0

pinzell 0 2 3 1

pinseñ 0 0 1 0

piceil 0 0 1 0

pinsel 0 0 0 1

pincei 0 0 1 0

Botiguera botiguera 0 11 16 14

votigera 0 2 0 1

botigra 0 1 0 0 x

botigera 11 11 0 2

botigere 2 0 2 0

(37)

36

botiger 2 1 0 0

botigeras 1 0 0 0

botiguiera 0 0 1 0 x

botiga 0 0 1 0

catirere 0 0 1 0

figuera 0 0 1 0

botiguere 0 0 0 3

votiguere 0 0 0 1

boticera 1 0 0 0

botideja 0 0 0 1

botiguerra 0 0 0 1

4.1.3. El fonema /ɛ/

/ɛ/: vocal mitjana-oberta, anterior i que només es troba en posició tònica.

La representació del fonema /ɛ/ tampoc no hauria de tenir, en principi, cap problema. Aquest fonema únicament es pot representar mitjançant la grafia e.

Les paraules dictades que tenen aquest fonema són: guerres, Raquel i Miquel. Els problemes en la representació d‟aquest fonema no són gens significatius, igual que passa amb l‟altre fonema que es representa amb aquesta mateixa lletra, la e.

El que sí crida l‟atenció és que en tots els casos d‟errada, s‟ha optat per representar aquest so per mitjà de la grafia a. Pot ser aquesta casualitat té alguna relació amb l‟obertura en A que explica Burguet (1980; 50) per als casos en posició àtona. Podria ser que els infants haguessin generalitzat aquesta tendència a usar la grafia a per a tots els sons que no sonin purament /e/, fins i tot, els tònics.

(38)

37

D‟altra banda, en el cas de mical també podria ser una solució l‟ús de la a per tal que la grafia c conservàs el seu valor com a /k/, sabent que si escrivient una e en aquest cas, la grafia c sonaria /s/.

GRAFIES USADES PELS

Guerres geras 4 4 0 0

geres 7 6 1 0

garas 2 0 1 0 x

ageras 1 0 0 0

gera 5 0 0 0

gere 1 1 0 0

gerra 1 0 0 0

ger 1 0 0 0

gueres 0 1 1 1

gerras 0 3 0 7

guerres 0 2 3 11

guerras 0 3 12 0

gueras 0 3 3 0

gerres 0 1 3 3

gares 0 1 1 0 x

guerrar 0 0 0 1

cerres 0 0 1 0

raquel requel 3 2 0 0

recel 13 1 0 0

racel 9 6 0 0

quel 1 0 0 0

r cel 1 0 0 0

cel 1 0 0 0

recl 1 0 0 0

raquel 0 16 24 20

rakel 0 0 0 1

araquel 0 0 0 1

arraquel 0 0 0 1

ra quel 0 1 0 0

miquel miquel 5 15 25 19

micel 14 4 0 1

miquen 1 0 0 0

miuel 1 0 0 0

mical 1 1 0 0 x

(39)

38

micei 1 0 0 0

miguel 0 4 0 0

mique 0 1 0 0

migquel 0 1 0 0

miques 0 0 0 1

maiquel 0 0 0 1

miguel 0 0 0 1

mique 0 1 0 0

4.1.4. El fonema /i/

/i/: vocal tancada i anterior que trobam tant en posició tònica com en posició àtona

La representació del fonema /i/ tampoc no hauria de tenir, en principi, cap problema. Aquest fonema únicament es pot representar mitjançant la grafia i.

Hi ha moltes paraules en el dictat en què apareix aquest fonema. Com que no hi ha errades significatives, només presentaré aquí els casos de la paraula Miquel i esquirols.

Com podem observar, només hi ha dues errades en la representació d‟aquest so. A la primera, la forma maiquel, hi ha una addició de la grafia a.

Sembla evident que és el resultat de la influència del nom Michael, que es pronuncia [maikel]. El que és estrany és que l‟infant que ha fet aquesta addició no és un infant estranger, la seva llengua materna és la catalana. Així i tot, podria ser que tingués contacte amb algú amb aquest nom. Si no, és molt difícil explicar aquesta addició.

A la segona, la forma escls, hi trobam un exemple clar d‟escriptura sil·làbica o sil·làbico-alfabètica (segons Ferreiro i Teberosky), ja que hi trobam representats només alguns fonemes de la paraula.

(40)

39

Així doncs, les poques errades en la representació del fonema /i/ no estan lligades al fonema en sí, sinó a altres aspectes contextuals.

GRAFIES USADES PELS

miquel miquel 5 15 25 19

micel 14 4 0 1

miquen 1 0 0 0

miuel 1 0 0 0

mical 1 1 0 0

micei 1 0 0 0

miguel 0 4 0 0

mique 0 1 0 0

migquel 0 1 0 0

miques 0 0 0 1

maiquel 0 0 0 1 x

miguel 0 0 0 1

mique 0 1 0 0

esquirols esquirols 2 6 21 20

escirols 12 6 3 3

ascirols 6 16 0 0

e escirols 1 0 0 0

e scirols 1 0 0 0

es quirols 1 0 0 0

escls 1 0 0 0 x

escirons 0 2 0 0

esirols 0 1 0 0

esquiboes 0 1 0 0

esquir 1 0

4.1.5. El fonema /o/

/o/: vocal mitjana tancada, posterior que trobam tant en posició tònica com àtona.

El fonema /o/ el podem trobar tant en posició tònica, corre, com en posició àtona, xocolata. Tant en una com en l‟altra posició, la seva representació

(41)

40

és inequívoca, mitjançant la lletra o. En alguns dialectes aquest fonema, en posició àtona, es neutralitza en /u/. En aquests casos, els alumnes, seguint el principi grafofònic, representen el fonema tal amb la grafia u, ja que el pronuncien /u/.

En el cas que ens ocupa, ni la persona que va fer el dictat va neutralitzar les o àtones en /u/, ni els infants ho solen fer perquè viuen en una zona de la illa en què aquest fenomen no és habitual. Així doncs, no tendrem en compte aquest factor per fer l‟anàlisi.

Si observam la taula, veurem que les errades en la representació d‟aquest fonema no són importants ni en posició tònica ni en posició àtona. La majoria d‟aquestes errades, a més, han estat comeses per infants del primer curs de primària.

GRAFIES USADES PELS

xocolata xocolata 6 8 8 8

xocolate 13 8 8 1

cxocolate 1 0 0 0

xoclatar 1 0 0 0 x

xeluia 1 0 0 0 x

xocolte 1 0 0 0

hcolata 1 0 0 0 x

chocolate 0 1 0 5

chocolata 0 4 8 9

xocolat 0 1 0 0

hcolate 0 1 0 0 x

hcocolata 0 1 0 0

hcocolate 0 1 0 0

carro carro 0 10 0 23

quaro 0 1 0 0

caro 0 12 0 0

ca rro 0 1 0 0

troncs troncs 11 0 16 16

trocs 1 0 2 0

(42)

41

os 1 0 0 0

tronc 2 0 2 2

tromg 1 0 0 0

tonsc 1 0 0 0

torrocs 1 0 0 0

tron 1 0 0 0

trons 2 0 2 2

troncos 0 0 1 0

toc 1 0 0 0

troms 0 0 0 1

truns 0 0 0 1 x

tromcs 0 0 0 1

fogueró fogaro 10 0 12 9

foguaro 1 0 0 0

fogero 6 0 2 2

fogor 1 0 0 0 x

fol 1 0 0 0 x

fogerr 1 0 0 0 x

fogeron 1 0 0 0

fogoro 1 0 0 1

fogarro 0 0 1 0

fogueró 0 0 1 1

foguero 0 0 6 9

fogaró 0 0 1 0

fojaro 0 0 0 1

fogaron 1 0 0 0

4.1.6. El fonema /ɔ/

/ɔ/: vocal mitjana oberta, posterior que només trobam en posició tònica.

Aquest fonema sempre es representa mitjançant la grafia o, per tant, és inequívoc. Com podem veure a la taula següent, no crea dificultats en els alumnes de cap edat. Els únics casos d‟errada es deuen a omissions causades perquè l‟infant no està en fase alfabètica.

(43)

42

PARAULES DICTADES AMB EL

FONEMA INDICAT

GRAFIES USADES PELS

bosc bosc 19 24 24 20

bocs 1 0 1 0

botx 1 0 0 0

boc 0 0 0 1

bosque 0 0 0 1

vosc 2 2 0 1

escirols 12 6 3 3

ascirols 6 16 0 0

e escirols 1 0 0 0

e scirols 1 0 0 0

es quirols 1 0 0 0

escls 1 0 0 0 x

escirons 0 2 0 0

esirols 0 1 0 0

esquiboes 0 1 0 0

esquir 1 0 x

groga groga 12 15 19 20

groge 7 9 2 2

roja 1 0 0 0

grog 1 0 0 0

gorog 1 0 0 0

grogue 0 1 0 0

groiga 0 0 1 0

croga 0 0 2 0

grogra 0 0 0 1

goga 0 1 0 0

Així i tot, m‟agradaria comentar que com a mestra, m‟he trobat el cas d‟un infant que té problemes per representar aquesta vocal, que sol representar mitjançant la grafia a. Pens que aquesta confusió es deu al grau d‟obertura del so /ɔ/, que és molt similar al del fonema /a/.

(44)

43

4.1.7. El fonema /u/.

/u/: vocal tancada posterior que trobam tant en posició tònica com àtona.

La representació d‟aquest fonema no és tampoc ambigua. Com veiem a la taula, només hi a dos casos d‟error, que no crec que siguin gens significatius.

PARAULES DICTADES AMB EL

FONEMA INDICAT

GRAFIES USADES PELS

beu beu 7 9 11 6

bou 6 1 2 1

bau 3 0 0 0

veu 6 15 10 10

bu 1 0 0 0

vau 1 0 0 0

vey 0 1 0 0 x

vou 0 0 2 6

puja puja 0 9 8 12

puje 0 2 0 0

puga 0 4 4 1

pulla 0 9 6 6

pulle 0 1 2 2

bulla 0 1 0 0

puya 0 0 1 0

punya 0 0 1 0

puge 0 0 0 1

pille 0 0 1 0 X

juga juga 9 18 20 13

llug a 1 4 0 0

jugua 1 0 1 0

lluga 4 3 0 3

lluge 2 0 1 0

guge 2 1 0 0

juja 1 0 0 0

juge 0 0 1 4

guga 0 0 1 0

jugue 0 0 0 3

juge 0 0 1 0

(45)

44

4.1.8. El fonema /ə/

/ə/: vocal mitjana central que trobam tant en posició tònica com àtona.

Aquest fonema sí que representa greus dificultats ortogràfiques pel que fa a la seva representació gràfica. El principal problema és que tant en posició tònica com en posició àtona es pot representar amb la grafia e i amb la grafia a.

El fet que es faci amb una o altra grafia és per convencions i regles etimològiques, morfològiques, etc.

La taula d‟anàlisi completa d‟aquest fonema ocupa 627 fileres. En aquest document, però, he reduït la taula, posant només algunes de les realitzacions dels infants a tall d‟exemple. Per poder veure si hi ha evolució o no en el nombre d‟errades amb el pas dels anys, les he marcades separadament a cada un dels grups.

CURS 1r ERRADES 2n ^ERRADES 3r ^ERRADES 4t ERRADES

GRAFIES USADES PELS

al al 2 15 0 7

el 19 x 9 x 24 16 x

Els 3 x 0 0 0

a l 0 2 0 0

en 0 0 1 x 0

escirols 12 6 3 3

ascirols 6 x 16 x 0 0

e escirols 1 0 0 0

e scirols 1 0 0 0

es quirols 1 0 0 0

escls 1 0 0 0

escirons 0 2 0 0

esirols 0 1 0 0

esquiboes 0 1 0 0

esquir 1 0

(46)

45

tenguem tenguem 1 2 10 8

ten gem 1 1 0 0

tengem 9 11 8 13

tengam 5 x 1 x 1 x 0

tangam 2 x 0 1 x 0

tegem 2 2 0 0

tenem 1 0 0 0

tengeu 1 0 0 0

tendren 1 0 0 0

tangem 0 2 x 0 0

tanguem 0 1 x 1 x 0

temgen 0 1 0 0

canguem 0 1 x 0 0

tngem 0 1 x 0 0

temgem 0 2 0 0

tenguen 0 0 1 0

tangan 0 0 1 x 0

tamgam 0 0 1 x 0

tengen 0 0 0 1

tengum 0 0 1 x 0

en en 18 24 25 22

an 3 x 0 0 0

e n 1 1 0 0

el 0 1 0 0

enl 0 0 0 1

e 1 0 0 0

juga juga 9 18 20 13

llug a 1 4 0 0

jugua 1 0 1 0

lluga 4 3 0 3

lluge 2 x 0 1 x 0

guge 2 x 1 x 0 0

juja 1 0 0 0

juge 0 0 1 x 4 x

guga 0 0 1 0

jugue 0 0 0 3 x

juge 0 0 1 x 0

a a 13 24 22 18

e 7 x 1 x 1 x 0

ha 0 1 2 5

(47)

46

guerres geras 4 x 4 x 0 0

geres 7 6 1 0

garas 2 x 0 1 x 0

ageras 1 x 0 0 0

gera 5 0 0 0

gere 1 x 1 x 0 0

gerra 1 0 0 0

ger 1 x 0 0 0

gueres 0 1 1 1

gerras 0 3 x 0 7 x

guerres 0 2 3 11

guerras 0 3 x 12 x 0

gueras 0 3 x 3 x 0

gerres 0 1 3 3

gares 0 1 1 0

guerrar 0 0 0 1 x

cerres 0 0 1 0

beu beu 7 9 11 6

bou 6 x 1 x 2 x 1 x

bau 3 x 0 0 0

0 0 0

veu 6 15 10 10

bu 1 x 0 0 0

vau 1 x 0 0 0

vey 0 1 0 0

vou 0 0 2 x 6 x

el el 20 24 24 23

al 3 x 0 0 0

en 1 2 0 0

ferrer fere 14 10 1 3

ferer 4 3 2 0

fare 4 x 4 x 3 x 0

farer 2 x 0 0 0

ferre 0 3 2 6

ferrer 0 4 13 12

fer 0 0 1 x 0

farrer 0 0 0 1 x

feeree 0 0 0 1