La crisi de l’habitatge a Espanya que s’inicia amb el contagi de la crisi global i la fi de la bombolla immobiliària, té molts dels seus orígens en les polítiques d’habitatge portades a terme durant el segle XX (Fundación Foessa, 2013). Aquestes polítiques han estat caracteritzades per l’estímul de la compra com a forma de tinença, la sobredimensionalitat del sector de la construcció i el seu pes excessiu en el conjunt de l’economia, i la falta de un parc públic d’habitatge social per atendre les necessitats de la societat més vulnerabilitzada (Leal, 2005; Leal i Martínez, 2017; Trilla, 2001).
Una de les cares més visibles dels efectes socials de la crisi a Espanya, juntament amb l’atur, ha estat el drama dels
desnonaments i la dificultat de la població per accedir o mantenir el seu habitatge.
Des dels anys 2000 s’estava produint un augment molt intens del preu dels habitatges, com es pot observar en la següent gràfica:
Gràfic 13. Preu mitjà de les llars per m2, segons tipus de llar (1995-2016)
Font: Boletín trimestral de estadística (INE, 2019b) 0
500 1.000 1.500 2.000
1995Q1 1998Q3 2002Q1 2005Q3 2009Q1 2012Q3 2016Q1 Habitatge lluire
Habitatge lliure (menys de 5 anys antiguitat) Habitatge lliure (més de 5 anys d'antiguitat) Habitatge protegit
De fet, en el gràfic de sota s’observa com el preu de l’habitatge a Espanya es trobava molt per sobre de la mitjana de la Unió Europea.
Gràfic 14. Índex de preus d’habitatge (base 2015), per quadrimestres, a Espanya i la Unió Europea (2006-2018)
Font: Housing Price Statistics (Eurostat, 2019c)
No obstant, l’augment del preu no es va correspondre amb una falta d’oferta, ja que des dels anys 2000 s’estava produint un augment exponencial en la construcció de nous habitatges. De fet, els anys anteriors a la crisi es van construir més habitatges que a Alemanya, Itàlia i França juntes (Colau i Alemany, 2012):
0 50 100 150
2006Q1 2008Q2 2010Q3 2012Q4 2015Q1 2017Q2 UE 28 Espanya
Gràfic 15. Construcció d’habitatges de nova planta a Espanya (2000-2017)
Font: Construcción de edificios (licencias municipales de obra) (INE, 2019c)
Durant el boom immobiliari que va caracteritzar la dècada dels anys 2000, només el 30% dels habitatges es destinaven a la formació de noves llars (Fundación Foessa, 2013). Així, la major part de les construccions anaven adreçades a la demanda d’habitatges com a bé d’inversió, com mostra que el pes de la inversió residencial en la economia va passar de poc més del 5% del PIB a mitjans dels 90 a un 7,4%
el 2007 (Doménech, 2011).
El foment d’una política que desgravava la compra, una política del sòl que incentivava la compra, la liberalització del lloguer i un parc d’habitatge social quasi inexistent (Colau i Alemany, 2012) eren els factors que van portar a que hipotecar-se, com a via d’accés a l’habitatge, fos quasi una necessitat.
Per la seva banda, les entitats bancàries afavorien 0
35.000 70.000 105.000 140.000
2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014 2016
l’endeutament i posaven facilitats als potencials compradors, com oferir hipoteques pel 120% del seu valor (Valiño, 2009)
Entre 2003 i 2007, en un període de només 5 anys, es van constituir a Espanya quasi 8,5 milions d’hipoteques (INE, 2018) i el nombre de persones vivint en pisos de propietat a Espanya va arribar al 79,8% el 2010 (Eurostat, 2018a), xifra quasi 10 punts percentuals superior a la mitjana europea.
Per aquesta dependència en el sector de la construcció i la seva vinculació amb el deute, amb la crisis de les hipoteques subprime que es va iniciar als Estats Units es va aturar abruptament l’entrada de capital financer (Ortega i Peñalosa, 2012). Aquestes dificultats de finançament van provocar l'ensorrament del model financer que s’havia vingut practicant i l'esclat de la bombolla immobiliària. En aquest context, les institucions financeres van tancar el crèdit davant la desconfiança generalitzada en els mercats (Ruesga, 2012).
Però la crisi de l’habitatge a Espanya no es produeix únicament per factors exteriors, sinó que es van sumar a les febleses interiors, com una excessiva concentració de recursos reals i financers en els ector immobiliari i una tendència a l’endeutament excessiva per part d’empreses i famílies (Malo, 2010).
Molts bancs es van veure exposats, després es van paralitzar milers de construccions en marxa per falta de finançament, els empresaris van acomiadar els seus treballadors, i va començar una reacció en cadena per la dependència de l’economia espanyola en aquest sector, que va fer que la taxa d’atur augmentés en més d’un 318%, passant del 8,2% el 2007 al 26,1% al 2014 (Eurostat, 2018b).
Davant d’aquest escenari d’atur i precarietat laboral, es van fer evidents les dificultats reals de moltes llars per pagar les hipoteques. Els desnonaments o els llançaments són la part final del procés d’execució, on apareix la part més social d’un problema econòmic (Cano i Etxezarreta, 2014). Tot i que no existeixen dades clares del nombre i tipus de desnonaments a Espanya (com a exemple l’INE només recull aquestes dades des del 2014, i les estadístiques no diferencien les execucions de primera, segona residència o locals comercials), en un període de només cinc anys, entre el 2014 i el 2018, es van produir més de 400.000 desnonaments:
Gràfic 16. Execucions hipotecàries iniciades i inscrites en els registres de la propietat sobre finques rústiques i
urbanes (2014-2018)
Font: Estadístiques sobre execucions hipotecaries (INE, 2019a)
No obstant aquest context d’augment sostingut de l’atur, de persones en risc d’exclusió social i de desnonaments, es va aplicar una política de retallades pressupostàries en àmbits
120.539
102.477
73.104
53.010 53.857
2014 2015 2016 2017 2018
clau com la sanitat i l’educació, que van empitjorar la situació de les persones més vulnerables, així com es van aprovar lleis regressives com la reforma laboral, la pujada d’impostos i la llei mordassa. Per contra, del 2009 al 2016 les ajudes públiques a la banca aportades pel FROB (Fondo de Reestructuración Bancaria Ordenada) va ser de 54.353 milions d’euros, dels què el 2017 no s’havia recuperat ni el 20% (Banco de España, 2017).
Per l’alarma social produïda pels desnonaments, el govern espanyol llavors en mans del PP (Partit Popular) va aprovar el Reial Decret Llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció a deutors hipotecaris sense recursos, i el Reial Decret Llei 27/2012, de 15 de novembre, de mesures urgents per a reforçar la protecció dels deutors hipotecaris. Lleis que, segons la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), només van aconseguir solucionar el 0,5% dels casos i parar el 5% dels desnonaments respectivament (PAH 2017). I és que durant la crisi dels desnonaments, les polítiques d’habitatge han tingut un impacte molt limitat degut a les estrictes condicions que es demanaven als potencials beneficiaris (Cano i Etxezarreta, 2014)
Altrament, i en plena situació d’emergència habitacional, i amb l’objectiu de dinamitzar el mercat del lloguer, el 2015 es va modificar la Llei d’Arrendaments urbans (LAU) que va reduir de cinc a tres anys els contractes de lloguer. Així, mentre que disminuïen el nombre de desnonaments per execucions hipotecàries, augmentaven les execucions pel lloguer com a conseqüència de l’aplicació de la LAU:
Gràfic 17. Llançaments practicats per jutjats de primeria instància i instrucció (2013-2017)
Font: Sèrie efectes de la crisi sobre els òrgans judicials (Poder Judicial España, 2018)
Aquesta llei que desprotegeix els arrendataris en un context en el que no es pot accedir a la compra d’un habitatge, ha provocat que la majoria de llançaments en l’actualitat siguin per impagament del lloguer, assolint quasi el 60% del total de llançaments el 2017.
25.790 28.870 29.212
26.393
22.326 38.141
36.039 35.677 34.193 35.666
2013 2014 2015 2016 2017
Conseqüència procediment excecució hipotecària Conseqüència LAU
Gràfic 18. Tipus de llançaments (%) sobre el total (2013-2017)
Font: Elaboració pròpia a partir de la sèrie efectes de la crisi sobre els òrgans judicials (Poder Judicial España, 2018)
3.1.1. Les persones sense llar
Si ens referim als problemes d’habitatge la situació més extrema és la l’exclusió residencial. Segons l’enquesta de persones sense llar usuàries de serveis específics el 2012 hi havia 22.938 persones sense sostre a Espanya (INE, 2012). Per la seva part, FEANTSA (European Federation of National Organisations Working with the Homeless) (2017) calculava que el 2016 hi havia entre 23.000 i 35.000 persones en aquesta situació. D’altra banda, un recompte administratiu als serveis específics per persones sense llar mostra l’augment de les persones ateses en els serveis en els darrers anys; el 2016
56,79% 52,94% 52,98% 54,25% 58,71%
38,40% 42,41% 43,38% 41,87% 36,75%
4,82% 4,66% 3,65% 3,88% 4,54%
2013 2014 2015 2016 2017
Altres
Conseqüència procediment excecució hipotecària Conseqüència LAU
s’enregistraren una mitjana de 16.437 casos per dia un 20,5%
més que el 2014 (INE, 2017). Pel que fa al perfil de les persones sense sostre, a l’enquesta del 2012 de l’INE, eren en més del 80% homes. És a dir el sensellarisme, tal i com se defineix en les enquestes, afecta principalment als homes.
Una revisió de la literatura de les persones sense llar ens fa evident que la investigació i la política pública sobre aquesta qüestió s’ha fet des d’una visió androcèntrica que no ha tingut suficientment en compte les particularitats que viuen les dones que no tenen llar (Crystal, 1984, Sikich, 2008). Per això és ben clar que un anàlisi sobre l’exclusió residencial necessita de la perspectiva de gènere. De fet, per entendre la situació de l’habitatge a Espanya no podem obviar que hi ha una relació directa entre un règim de benestar familiarista i l’estructura del mercat immobiliari (Cano, Etxezarreta, Dol, i Hoekstra, 2013;
Schwartz i Seabrooke, 2008).
La falta d’investigació sobre la situació de les dones sense llar tampoc ha permès entrar en profunditat en les categories que queden més ocultes i que expliquen que les dones viuen situacions de sensellarisme que no són pròpiament viure al carrer. En aquest sentit, i per seguir avançant en la recerca sobre aquesta qüestió, és destacable que l’any 2005 es va publicar l’ European Typology on Homelessness and Housing Exclusion (ETHOS) (Edgar i Meert, 2005) que va permetre conceptualitzar d’una forma més acurada el sensellarisme i dissenyar anàlisi comparatives de dades i polítiques (Culhane i Byrne, 2010). Darrera aquesta conceptualització hi ha la idea que una llar és més que un habitatge en el seu sentit físic. Una llar ha de ser un espai que ha de permetre la protecció, la
seguretat, el benestar i la satisfacció de les necessitats humanes de les persones que hi viuen i que, per tant, ha de ser un instrument per aconseguir un projecte de realització personal (Fernández, 2015 ). Per tant, les persones sense llar no són només les sense sostre, sinó també les que no tenen un habitatge propi (viuen en allotjaments, centres residencials, etc), viuen en una habitatge insegur (viuen sota amenaça de desnonament, viuen amb una situació de violència masclista, etc.) i viuen en un habitatge inadequat (habitatge massificat, amb estructures temporals, etc.). En aquest sentit, la tipologia ETHOS va possibilitar que es visibilitzés la situació de les dones sense llar perquè va incloure com a factor d’exclusió residencial les situacions de violència masclista en l’àmbit domèstic (Baptista, 2010). Així, en la recerca sobre les persones sense llar falta entrar en profunditat en com les situacions de violència masclista han de ser considerades en si situacions de sensellarisme i com augmenten les possibilitats de quedar sense espai residencial propi.
D’altra banda, és en el marc dels processos de despossessió que hem de comprendre els processos d’exclusió social i la realitat de les persones sense sostre. Així, doncs, lluny que la problemàtica de les persones sense llar s’hagi considerat una qüestió lligada als canvis en el mercat de treball, en el mercat de l’habitatge, el funcionament i retallades del sistema de protecció, a més a més, dels problemes d’intervenció institucional, a qüestions relacionals (com la violència masclista o intrafamiliar) i personals, la visió social hegemònica sobre les persones sense llar i la política pública, que s’ha desenvolupat durant dècades, ha estat impregnada per una visió explicativa,
de la situació d’aquestes persones, basada en qüestions individuals i no estructurals (Fernández, 2016).
La política d’habitatge, a l’Espanya, que ha suposat la liberalització del lloguer, que ha incentivat la compra i que ha suposat un parc d’habitatge social absolutament insuficient, no ha estat un element central per explicar la situació de les persones sense sostre. Així el relat social predominant ha estat que una “persona normal” era molt difícil que acabés vivint al carrer (Sales, 2013). Mentre, que de manera contrària, la realitat de la crisi hipotecària i les investigacions i el treball dut a terme en aquesta matèria, ha anat demostrant que els factors explicatius de perquè hi ha persones que viuen al carrer són diversos i que tots ells tenen a veure amb factors estructurals més complexos (Fernández, 2016). Per tant, els processos d’exclusió social han estat causa i conseqüència de les situacions d’exclusió residencial. Les barreres d’accés a l’habitatge digne durant la vida d’una persona és un factor acumulatiu d’altres elements que poden generar processos d’exclusió social (Sales et al., 2015).