D EFINICIÓ DE LA PROBLEMÀTICA

El marc teòric general de la tesi s’ha anat configurant a partir d’una recerca bibliogràfica que en primer terme cercava l’anàlisi del problema específic de l’habitatge a Espanya i també a Europa. No obstant, ja des del primer moment es va fer palès que el problema de l’habitatge no es podia analitzar d’una manera fragmentada, sectorial, si no que moltes de les recerques dutes a terme situen aquest problema en un marc més ampli de crisi social, econòmica i política. Alhora, la relació és bidireccional, les propostes en matèria d’habitatge inclouen propostes que primer modifiquen aquest ordre per construir-ne un de nou, transcendint el problema de l’habitatge.

Tot seguit es presenta el posicionament teòric i epistemològic que s’assumeix com a propi a partir de la recerca bibliogràfica i a partir del qual es llegiran i interpretaran els resultats de l’anàlisi.

5.1.1. El problema de l’habitatge en context: la crisi del capitalisme neoliberal i les lluites per la reproducció social

En els darrers anys s’està produint molta literatura acadèmica sobre les causes del problema de l’habitatge a Espanya, l’anàlisi de les polítiques implementades, l’èxit dels

moviments socials sorgits, etc., i és que es tracta d’una de les principals problemàtiques, en l’àmbit espanyol, en quant a la manca efectiva de drets socials i a les causes de la vulnerabilització de la població.

El gran problema d’accés a l’habitatge que pateix la societat espanyola, resultat de la falta d’un parc públic d’habitatge semblant al d’altres països europeus, es posa de manifest amb l’esclat de la bombolla immobiliària i el contagi de la crisi financera global. Fruit del sobredimensionament del sector de la construcció, l’atur va augmentar. Degut a la crisi financera global, les entitats bancàries van tallar el crèdit.

Davant aquesta situació es va agreujar el problema de l’accés a l’habitatge a Espanya, que ja es venia produint per l’augment dels preus degut a la bombolla immobiliària, per una banda, i per la impossibilitat de fer front a anys de deute hipotecari per la precarització de l’ocupació, de l’altra. D’altra banda, també ha tingut un paper important la inoperativitat i ineficàcia de l’Estat en quant a proveïdor de Benestar.

En els capítols anteriors s’ha intentat posar de relleu que quan s’estudia el problema de l’habitatge a Espanya entren en joc diversos factors, com la financiarització de la societat i la debilitat de l’estat del benestar, que fa que no aporti solucions.

Això, en darrer terme, condueixen a emmarcar el problema en un context més ampli de la crisi en del capitalisme financer, amb unes característiques pròpies.

En conseqüència, en aquesta tesi es situa la problemàtica de l’accés a l’habitatge a Espanya tenint en compte aquest context més ampli de crisi en el capitalisme financer. La revisió de les obres de Karl Polanyi i Nancy Fraser

permet aproximar-nos al problema de l’habitatge a Espanya com un problema multidimensional que té les seves arrels en les bases estructurals del capitalisme.

Analitzar el problema de l’habitatge des d’aquesta òptica significa doncs emmarcar-lo en el problema global de financiarització de l’economia i precarització del treball, on s’ha passat d’un règim d’acumulació fordista, basat en la producció industrial, a un de postfordista, dominat per les finances (Fraser, 2013b), i on les lluites principals d’oposició al capitalisme no venen des de l’àmbit de la producció, si no des de la reproducció social. Seguint Fraser, el capitalisme ha erosionat les bases mateixes que el sustenten, els àmbits de la reproducció, entesa en sentit ampli. Des d’aquesta mirada diferents problemes que semblen aïllats, com la crisi ecològica, política, d’habitatge o de cures, són el producte de la mercantilització de cada cop més àmbits de l’existència humana. Així, una de les peculiaritats del capitalisme en la seva fase actual és que tracta les relacions socials estructurals com si fossin econòmiques (Fraser, 2014b) o, dit d’una altra manera, converteix un sistema de mercat en una societat de mercat (Polanyi, 2007).

Com en l’època de Polanyi, el mercat està desarrelat de la societat, i les normes morals i ètiques s’han subordinat als mandats dels mercats, moguts per la maximització de guanys individuals. Aquest problema es veu agreujat quan no hi ha un moviment unitari autoprotector de la societat, com el New Deal en els anys 30 (Maya, 2014), si no que, per contra, els Estats perden poder front les finances (Fraser, 2013b; Polanyi Levitt, 2013), erosionant-se d’aquesta manera els règims de

governança que s’imposaven als mercats en un procés justificat sota el paraigües ideològic del neoliberalisme (Fraser, 2012a).

Quan ens referim a l’estudi de l’habitatge cal remarcar que aquest és un concepte multidimensional. Segurament les dimensions més treballades del concepte remeten a les seves dimensions econòmica i arquitectònica, no obstant, també té un clar component sociopolític.

Els habitatges, o la seva conversió en llars quan parlem de refugi familiar o comunitari (Cortés, 1995) són una part fonament del desenvolupament de les societats. És l’ espai on es creen relacions afectives i reproductives, on ens refugiem i des del qual ens relacionem amb la comunitat (Cortés, 1995;

Jesús Leal, 1979b). L’habitatge i el seu context és font de conflicte social, però també de canvi (Madden i Marcuse, 2018).

Aquesta importància de l’habitatge en l’esfera social desemboca a que sigui blanc de protestes i moviments socials, com les que s’han viscut a Espanya amb la fi de la bombolla immobiliària i el contagi de la crisi financera global.

Degut a la importància que té l’habitatge com a espai de reproducció social, les lluites socials per l’accés i el dret a un habitatge solen traspassar els discursos sobre disposar de quatre parets, si no que també impliquen quin tipus de famílies es volen crear, i quina relació s’estableix amb la comunitat i la ciutat. Per aquesta raó el dret a l’habitatge des d’aquesta concepció àmplia i referida a la reproducció social, el dret a l’habitatge és un component del dret a la ciutat (Harvey, 2018).

5.1.2. Els conceptes de mercaderia fictícia, mercats desarrelats i doble moviment de Polanyi aplicats a l’habitatge

Els conceptes de mercaderia fictícia, mercats desarrelats i doble moviments són centrals en l’obra La Gran Transformació de Polanyi, i molt adients per analitzar la crisi del capitalisme actual.

Pel que fa a l’habitatge, el marc de Polanyi s’ha aplicat a l’estudi de les formes d’accés (Musterd i Murie, 2002; Teller, 2010) analitzant si l’accés a l’habitatge es produeix mitjançant el mercat, la redistribució o la reciprocitat, si s’ha conclòs que l’accés a l’habitatge a Occident és, majoritàriament, via mercat.

Com la necessitat d’habitatge es cobreix principalment en el sector privat (Stephens i Fitzpatrick, 2007), el qual crea desigualtats segons la posició que ocupen les persones en l’estructura social, s’ha delimitat l’habitatge com el “pilar fluix de l’Estat del Benestar” (Torgersen, 1987)

Encara que la Constitució espanyola fa referència al dret a l’habitatge digne en el seu article 47, l’eficàcia d’aquest dret depèn de l’actuació dels poders públics (Y. García, 2014). No obstant, tot i que l’habitatge és un aspecte imprescindible de la reproducció i el benestar social, el seu valor d’ús es subordina al seu valor de canvi per les forces del capital, que busquen obtenir rendibilitat amb el negoci immobiliari (Christophers, 2016; Harvey, 2018; Louis Moreno, 2014). En altres paraules, els habitatges no s’estan produint per ús de la població, si no com a simples mercaderies (Alvarez, 2012) i el que sustenta aquest fenomen és l’existència mateixa de la necessitat

d’habitatges (J. Carrasco i Andrés, 2003). Davant l’absència de mecanismes d’intervenció estatal, les persones amb pocs mitjans materials, en un context d’ascensió de la vulnerabilitat (Castel, 1997), es veuen abocats a la marginalització i l’exclusió respecte a l’habitatge.

Per fer front a aquest problema, en la perspectiva que ens proposa Polanyi, s’ha d’arrelar l’economia a la societat tot posant en marxa el moviment autroprotector de la societat contra el moviment cap a la mercantilització, assenyalant el funcionament amoral del mercat en el que respecta a la satisfacció de les necessitats d’habitatge i el respecte aels drets socials (J. García, 2009).

D’altra banda, en capítols anteriors hem volgut mostrar, seguint Polanyi, el caràcter destructor del mercat respecte a la societat, en particular quan es mercantilitzen les condicions prèvies per a la producció de mercaderies, com són el treball, els diners i la terra. Podíem dir que en l’habitatge entren en joc les tres mercaderies fictícies.

Pel que fa a la terra, el que marca les pautes de producció de l’habitatge és la renta del sòl, entesa com una fracció dels costos que constitueixen el valor de l’habitatge (J.

Carrasco i Andrés, 2003). D’altra banda, i com s’ha comentat anteriorment, les possibilitats d’accés a l’habitatge, pel seu valor econòmic, venen determinades per la participació en el treball i la posició social que ocupa la persona o família que necessita l’habitatge (Alaguero i Beño, 2013). En l’actual context de desregulació dels salaris i falta de protecció de l’ocupació, la dificultat d’accés a l’habitatge es pot considerar com un fenomen vinculat o derivat de la conversió del treball en

una simple mercaderia. Per últim, cal assenyalar que la participació en l’ocupació és un aspecte fonamental per endeutar-se, i el deute es la via d’accés majoritària per a l’adquisició d’habitatges, si més no per a àmplies capes de la població. Aquí entra en joc la mercaderia fictícia del diner. En els temps de la bombolla immobiliària es va produir una gran accessibilitat al crèdit la pressió als treballadors de la banca per a col·locar-los i obtenir rendibilitat, i la proliferació d’intermediaris en busca de lucre en el mercat immobiliari (Sabaté, 2014). Com l’obligació de retornar el deute està inscrita en les relacions de crèdit, va quedar justificada la violència posterior cap a les persones que no poden retornar el deute (Graeber, 2014), tractant com a individual un problema que és col·lectiu i estructural.

Des d’aquesta diagnosi es considera que el marc a explorar és el de protegir l’accés a l’habitatge de l’espiral destructiva del mercat, això és, desmercantilitzar l’habitatge.

5.1.3. Explorar solucions: desmercantilitzar l’habitatge des d’una aliança Emancipació-Protecció social

La desmercantilització remet a “l’extracció d’una relació social del mercat i la seva adscripció a la regulació estatal”

(Arcidiacono i Gamallo, 2000:36) posant “sota la responsabilitat de l’Estat la provisió de determinats béns o recursos, normalment definits com a drets socials” (Adelantado, 1998:145). En termes de Polanyi, es tracta de posar en marxa el moviment autoprotector de la societat”, decantant la balança

del doble moviment cap a postures proteccionistes, amb les què fer front a la desigualtat que crea el sistema de mercat.

El doble moviment fa referència al desplaçament entre forces mercantilitzadores i protectores que es dóna en les societats capitalistes (Polanyi, 2007). En l’actualitat ha augmentat l’interès en teoritzar perquè, en el context actual de crisi i desigualtat social com mai a la Història (Piketty, 2013) no pren prou força un contramoviment protector que faci front a les forces mercantilitzadores.

D’altra banda però, hem de tenir en compte que molts estudis s’estan focalitzant en l’emergència d’iniciatives socials aïllades però molt arrelades al territori que posen en pràctica la solidaritat i la reciprocitat com a alternatives als problemes derivats de la mercantilització. En aquets sentit, Fraser (2013b) revisa el concepte de doble moviment de Polanyi i proposa el de triple moviment per donar cabuda a pràctiques emancipatòries que es duen a terme en contra de la mercantilització però també en oposició al que havia estat l’actor principal del pol de la protecció social, l’Estat. Alhora, Brie (2017) complementa l’aportació de Fraser en referir-se al quàdruple moviment, que està integrat per dos eixos: d’una banda, el que va des de la protecció social a la mercantilització, i que forma part de l’esquema bàsic de Polanyi; de l’altra, un segon eix que va des de la dominació a l’emancipació, i que dóna cabuda a les pràctiques descrites per Fraser però també a d’altres no emancipadores que també estan emergint amb força en l’actualitat.

Així, el quàdruple moviment proposat per Brie a partir de les aportacions de Polanyi i Fraser permet identificar que les

lluites contra la mercantilització poden venir tant des de la protecció social com des de l’emancipació.

5.1.4. El paper de la innovació social transformadora en el quàdruple moviment

Mentre que molts autors es pregunten perquè no s’activa el pol protector del doble moviment des de posicions emancipadores alhora també s’està produint molta literatura sobre les iniciatives socials en temps de crisi, i el seu paper com a proveïdores de benestar. Iniciatives aïllades, fragmentades i molt contextualitzades (Streeck, 2014) que són l’expressió de la societat que crea el neoliberalisme, diversa, heterogènia inestable i desigual (Andreotti i Mingione, 2014).

En l’anàlisi d’aquestes iniciatives un concepte ha sobreeixit sobre d’altres per englobar-los: la innovació social.

Des d’un punt de vista socioecològic, la innovació social fa referència a un fenomen complex, no lineal i socialment disruptiu que posa a prova el sistema i les institucions socials (R. Martínez i Subirats, 2015) i que implica canvis en els sistemes social i institucional i contribueix a la resiliència social (Westley i Antadze, 2010).

Així, entenem que la innovació social i, més concretament, la innovació social transformativa (A. Haxeltine et al., 2017) en la crisis actual del capitalisme té la funció de crear un contramoviment del mercat cap a la protecció social (Andreotti i Mingione, 2014) i la reconstrucció de llaços socials que posen en qüestió l’individualisme com a valor suprem del neoliberalisme (Moulaert et al., 2005). Situem les pràctiques

d’innovació social en l’eix que resulta de la intersecció entre l’emancipació i la protecció social en el quàdruple moviment de (Brie, 2017)

Tres dimensions entren en interacció durant el procés de pràctica de les iniciatives (Moulaert et al., 2005): (1) dimensió de contingut o producte, que fa referència a la satisfacció de necessitats bàsiques que no són satisfetes ni per l’estat ni pel mercat; (2) dimensió de procés, referent als canvis en les relacions socials, especialment dirigits a la governança i a processos que incrementen el nivell de participació de la població més vulnerable i (3) dimensió d’apoderament, relacionada amb l’increment de la capacitat sociopolítica i d’accés als recursos que satisfan les necessitats humanes i la participació.

Seguint Oosterlynck et al. (2015) les pràctiques d’innovació social contra l’exclusió social tenen tres característiques: parteixen d’una definició de pobresa i desenvolupament en termes de benestar humà i no només d’ingressos; comparteixen una crítica a la naturalesa burocràtica i centralitzada de les institucions que han de proveir benestar, i tenen un caràcter molt contextual, ja que són iniciatives que sorgeixen de la societat civil.

Situem també alguns moviments socials sorgits en temps d’austeritat (Della Porta, 2015) en aquest quadrant que resulta de la intersecció entre els moviments per la protecció social i l’emancipació, donat que una de les característiques d’aquests moviments és que reaccionen no només a la crisi econòmica, l’atur i la precarietat laboral, si no també front unes institucions tancades a les demanades de la ciutadania.

Proposen així alternatives narratives i d’organització a l’estatus quo, des de l’horitzontalitat, la participació i la construcció d’una ciutadania inclusiva.