Col·laboració amb la Black Panther Party

Enrevoltat per l’ambient estudiantil de Berkeley, Califòrnia, Stephen Shames va entrar en contacte amb la mobilització estudiantil contra la guerra de Vietnam. Dins d’aquest moviment s’adonà que li avorria assistir a interminables reunions i discussions polítiques, així que decidí abordar la lluita com a fotògraf. En aquesta mateixa línia acabà entrant en contacte amb el grup dels Panteres Negres al 1967 i ràpidament va fer-se amic dels líders del partit. Shames assistí a les manifestacions, aconseguí accés als àmbits privats i durant set anys documentà fotogràficament al moviment que es trobava en l’avantguarda de la revolució americana⁴ (School of Visual Arts, 2015).

Seguint amb l’apogeu del Moviment pels Drets Civils, el Partit de les Panteres Negres va entrar en escena amb la mateixa premissa de fer arribar la justícia social a les comunitats afroamericanes. El Black Panther Party for Self-Defense fou fundat al 1966 a Oakland per Huey Newton i Bobby Seale i junts formaren una organització que es convertí en un vehicle revolucionari a través de la construcció d’una estructura comunitària i el desenvolupament de programes bàsics de supervivència. La ideologia del partit era producte de l’experiència històrica i saviesa adquirida pels negres en la seva llarga lluita contra el sistema d’opressió racista i explotació econòmica.

L’americana no era només una societat de classes, sinó que es regia segons un sistema de jerarquia racial en el que la població negra havia estat històricament relegada a l’escaló més baix i mancava de mobilitat social i oportunitats d’ingressar en l’estructura dominant. Els negres constituïen una

4 Segons comenten Seale i Shames (2016), la seva generació fou la primera en rebutjar el principi bàsic del racisme americà: el de la superioritat blanca. Van veure a Martin Luther King i als activistes dels Drets Civils com a herois que intentaven que els Estats Units estiguessin a l'altura dels ideals que havien après a l’escola, i els Panteres Negres formaven part de tot això.

comunitat oprimida pel simple fet del deu color, i això els convertia en objecte d’explotació capitalista (Carbone, 2018).

Seguint aquests ideals, el partit desenvolupà un conjunt de tàctiques i estratègies amb l’objectiu d’aturar l’estructura de poder blanca racista: el Programa dels 10 Punts (1966). Aquest document reflectia les problemàtiques social-econòmiques dels negres i pretenia servir com a base per a la conformació d’un partit estructurat com a vehicle per a la transformació, que permetés implementar estratègies de lluita amb finalitats polítiques. Els 10 punts eren:

1. Volem llibertat. Volem poder per determinar el destí de la nostra comunitat negra i oprimida.

Creiem que els negres no seran lliures fins que puguem determinar el nostre destí.

2. Volem plena ocupació per als nostres ciutadans. Creiem que el Govern federal és responsable i està obligat a donar a cada home una ocupació o una renda garantida.

3. Volem la fi del robatori a les nostres comunitats negres oprimides per part dels capitalistes.

4. Volem habitatges adequats per a éssers humans. Creiem que si els propietaris no donen alberg decent a les nostres comunitats negres i oprimides necessitarem l'ajuda del govern per a que pugui construir i fer dins elles habitatges decents per a la nostra gent.

5. Volem una educació decent per a la nostra gent, que exposi la veritable naturalesa decadent d’aquesta societat nord-americana. Volem una educació que en ensenyi la nostra veritable història i el nostre paper en la societat actual.

6. Volem que tots els homes negres estiguin exempts del servei militar. Creiem que els negres no han d’estar obligats a lluitar en el servei militar per a defensar a un govern racista que no ens protegeix ni representa.

7. Volem posar fi immediatament a la brutalitat policial i a l'assassinat de negres. Creiem que podem posar fi a la brutalitat policial en la nostra comunitat negra mitjançant l'organització de grups d'autodefensa que es dediquin a defensar la nostra comunitat de l'opressió i brutalitat policial racistes.

8. Volem llibertat per a tots els homes negres retinguts en presons federals, estatals i municipals, ja que creim que no han rebut un judici just i imparcial.

9. Volem que tots els negres, quan siguin jutjats, siguin jutjats per un jurat del seu grup o persones de les seves Comunitats Negres, tal com es defineix en la Constitució dels Estats Units.

10. Volem terra, pa, habitatge, educació, roba, justícia i pau (Seale i Shames, 2016).

Dins del manifest els Panteres Negres donaren importància sobretot al punt número 7 ja que la policia constituïa la força d’ocupació i el braç armat d’un sistema inherentment racista, que emprava tots els instruments al seu abast per continuar oprimint i explotant a la comunitat negra. I és que com comenta Rubin (2018), l’estructura de poder imposa automàticament un marc de referència que obliga a la gent a veure les coses des del punt de vista del sistema. Quan un policia pega un tir a un negre és la llei, però quan és un home negre el que es defensa d’un policia, allò és violència. Així, les Panteres prengueren una sèrie de mesures per lluitar contra aquesta brutalitat policial. La primera fou la més teatral, mediàtica i impactant: les patrulles o grups negres d’autodefensa comunitària. Consistia en grups de vigilància que recorrien els guetos i controlaven l’acció policial. La noció d’autodefensa no constituí una finalitat en sí mateixa sinó un mitjà per aturar actes d’abús i repressió policial, així com una forma de reclutar militants que veiessin atractiva l’autodefensa disciplinada i organitzada, enlloc dels espontanis i desorganitzats disturbis i revoltes. L’uniforme de les Panteres estava format per una boina, una jaqueta negra de cuir i una pistola, i servia només per cimentar la seva llegenda i escandalitzar als mitjans de comunicació (Fig.

5).

Cap al 1967 s’il·legalitzà el portament d’armes i els Panteres Negres posaren fi a les patrulles armades, i la principal estratègia passaren a ser els anomenats Survival Programs, que pretenien educar i organitzar la lluita dels negres, fer front a la carència de programes socials i ajudar a satisfer les necessitats de la comunitat⁵. Els programes del Partit dels Panteres Negres van incloure el canvi a través de treballar directament amb les seves comunitats enlloc de pensar en l'aprovació de les lleis a través del govern estatal. Cap a 1973 el partit comptava amb més de 60 programes en provisió de serveis socials, aliments i vestimenta, salut, assistència a nens o gent major, etc. Per la seva banda, els principals mitjans de comunicació es van concentrar més en els mètodes que en els objectius que el partit pretenia aconseguir. En lloc d'emfatitzar el compromís amb els seus programes socials comunitaris, les principals fotografies mediàtiques van destacar la imatge dels Panteres com una multitud negra armada i violenta. És en contraposició a aquestes imatges quan prengueren molta importància les fotografies de Stephen Shames que retraten un acostament diferent dels Panteres (Seale i Shames, 2016).

Els Panteres van reconèixer la importància de documentar fotogràficament les seves activitats per mantenir un control sobre com s’entenia exteriorment el partit. En aquest cas les fotografies de Shames serveixen com a documentació visual del treball que feia el partit per donar

5 Segons Carbone (2018), aquests programes foren una forma de fer política, una eina organitzativa fonamental per al desenvolupament de la consciència de classe. Requeriren de l’involucrament de centenars de voluntaris i foren la via d’accés a l’afiliació a una organització fortament desacreditada i atacada pel govern i els mitjans de comunicació.

cert orgull a la comunitat negra. La imatge mediàtica dels Panteres es contraposa amb moltes fotografies de Shames que mostren un costat més humà dels líders i membres del partit. Tot i així, com bé comenta a l’entrevista per l’School of Visual Arts (2015), la falta d'accés a les fotografies durant el temps que van ser preses els va impedir tenir un major impacte sobre el públic. D'aquesta manera, les fotografies no aconseguiren el seu propòsit, i existeixen principalment com a documentació tardana del partit.

Una de les fotografies mostra un membre del Partit en una taula envoltat de nois que participen en el programa Free Breakfast for Children de Chicago al 1970 (Fig. 6). La fotografia no només documenta el programa, sinó que també aborda la qüestió educativa per a la joventut negra;

mostra el que els Panteres buscaven fer: construir una comunitat que donés un servei a la mateixa.

El propi Shames (2015) suggereix que l’orgull negre dels Panteres no es basava en denigrar els blancs, sinó en mostrar la comunitat negra que necessitava controlar el seu propi destí. La seva declaració contradiu de nou amb la idea popular que es tenia dels Panteres com a organització exclusivament negra i perillosa per a la societat. El Free Breakfast va complir amb el primer punt del Programa⁶ assegurant que tots els nens rebessin l'esmorzar abans d’anar a l’escola i donant als nens un altre tipus d'escolarització que enriquia la seva ment i el seu esperit.

En una altra de les seves fotografies, una nena es troba treballant en problemes aritmètics en una petita pissarra (Fig. 7). La imatge fou presa a l’Institut Juvenil d’Oakland, fundat pels propis Panteres, i es pot contrastar amb una altra del mateix espai on apareix una classe plena de nens vestits amb l’uniforme oficial dels Panteres (Fig. 8). La fotografia en solitari suggereix una relació més íntima i familiar amb la nena, mentre que la fotografia de grup projecta una impressió militant dels nens. Cap al 1972 aquesta educació rígida de l’Institut havia desaparegut, incloent altres nens del barri que no foren fills dels Panteres. Les fotografies de Shames també mostren aquest canvi, amb imatges d’estudiants i professors vestits amb roba diària enlloc de l’uniforme estàndard dels Panteres. L’atenció cap a l’educació i les missions del partit es segueixen veient en aquestes imatges, però complementades ara amb la diversió i el joc (Choi, 2019).

Al 1977 el partit començà a entrar en declivi. Tot i que els programes comunitaris continuaren desenvolupant les seves activitats gràcies a la labor dels militants, la presència del partit a nivell polític-electoral es dissipà ràpidament. A tot això es sumà que els Panteres foren objecte d’atenció policial amb infiltracions de la FBI i la CIA, veient-se sotmesos a activitats de vigilància, sabotatge i la més brutal repressió. Líders i militants foren constantment detinguts i empresonats degut a multiplicitat de càrrecs que anaven des d’assalt, robatoris, pertorbació de l’ordre públic,

6 «Volem poder per determinar el destí de la nostra comunitat negra i oprimida.»

resistència a l’autoritat, porta d’armes, etc⁷. Així al 1982 el BPP donà per finalitzada una etapa de lluita i resistència encarada quinze anys abans, en la que saberen convertir-se en el símbol i paradigma del moviment negre americà (Carbone, 2018).

8.2. Les estades al Bronx.

Durant la resta de la seva carrera, Stephen Shames s’ha dedicat a fotografiar molts dels problemes dels què havien estat parlant els Panteres. Un d’ells era la manca de preocupació del Govern pel que feia a la pobresa de molts de barris americans. Un d’aquests exemples serà el barri novaiorquès del Bronx.

El Bronx és un barri situat al Nord-est de la ciutat de Nova York, a sobre de Manhattan.

Després de la Segona Guerra Mundial, es construïren allà nous habitatges i va anar canviant la composició de la població. Prop de 170.000 persones foren desplaçades al barri degut a la «neteja»

de barraques de Manhattan, majoritàriament afroamericans i porto-riquenys, i arribats al 1950 els treballadors socials ja començaven a informar de la situació de pobresa perdurable al sud del Bronx (Hermalyn i Ultan, 2010). Durant els anys 60 i 70 el barri sofrí un continu procés de degradació i decadència que acabà per donar-li una imatge terrible i la seva coneguda mala fama. El barri multiètnic, pobre i superpoblat fou víctima del segregacionisme racial i de la injustícia, convertint-se en un símbol de pobresa, marginació i desigualtat social. Però aquesta situació no va convertint-ser casualitat, sinó que es donà a partir de tot un procés. D’entrada la població que havia viscut fins aleshores al Bronx, majoritàriament jueus, deixà el barri per l’arribada massiva d’aquesta població hispana i negra. Aquesta fugida es donà per simple racisme, però també fou influïda per la pràctica il·legal que duien a terme els agents immobiliaris que prometien als propietaris la baixada de preus dels seus habitatges amb l’arribada d’aquests nous veïns, pel que els apartaments es venien amb presa i a preus baixos, amb el conseqüent negoci especulatiu per part d’aquestes immobiliàries. En vista d’aquestes falses promeses, els propietaris es començaren a despreocupar de les seves pertinences a les que ja no podien treure’n benefici i començaren a deteriorar-se per falta de manteniment. El grau màxim arribà quan molts dels propietaris dels edificis decidiren que els hi sortia més rentable cremar les cases i cobrar l’assegurança que seguir mantenint-les (Fidel, 2007).

Aquest període d’incendis s’allargà fins a finals dels anys seixanta i principis dels setanta, fins que es canvià aquesta política i s’imposà una taxa per reconstruir els edificis cremats. Tot i així, el

7 Segons Carbone (2018), moltes d’aquestes actuacions es feren davant la por de que la organització es convertís en un nou «Messies» que guiés a les masses negres, ja que en només 4 anys d’existència el BPP comptava amb el suport d’un 63% de la població negra (segons una enquesta de la revista Time) que creia que el sistema polític americà estava podrit i havia de canviar per a que els negres fossin lliures.

Bronx seguia essent un barri marginal i al 1977 es va acabar convertint en un símbol nacional de crisi urbana quan el president Jimmy Carter⁸ va aparèixer caminant sobre les runes de molts apartaments destruïts, anunciant que «el Bronx s’estava cremant» (Oficina de Programas de Información Internacional, 2016).

La població es va reallotjar en els edificis malmesos i el caos s’apropià del districte.

L’Ajuntament de Nova York deixava que les cases es cremessin i el zenit de la decadència es veié marcat per l’aparició de drogues, concretament l’heroïna i el «crack». Així la delinqüència, la por i la inseguretat es convertiren en el rostre del dia a dia del Bronx. En el mateix 1977 Stephen Shames fou enviat al Bronx degut a un encàrrec per a la revista Look que volia documentar la situació. La revista va deixar de funcionar mentre encara cursava la tasca, però tot i així va voler continuar treballant-hi. No s’esperava que aquesta experiència el submergís en un projecte que durà 23 anys, el qual inicià com una recerca documental i acabà convertint-se en un projecte personal. Les seves primeres estades solien durar varies setmanes però amb el temps deixà d’anar-hi, visitant el barri només una o dues vegades l'any. Atret per la resiliència i la vitalitat de la gent que conegué al Bronx, Shames s’embarcà en un viatge cap a la realitat emocional de la vida diària dels joves en aquesta complexa i brutal comunitat. Bronx Boys, la monografia que en va sortir, és un projecte documental que mostra el cicle vital fins a la majoria d’edat de molts dels joves que exploren l’amor, el caos i la vida adulta del Bronx (Olorunshola, 2016). Les fotografies que realitzarà Shames d’aquesta comunitat fugiran completament dels estereotips que es tenien en aquell moment sobre el barri. Als mitjans de comunicació els hi encantaven aquests estereotips i, com a fotògraf documental, Shames sempre ha intentat defugir-ne, essent capaç de captar la cara humana i divertida dels seus habitants. Tot i així, la cruesa de les fotografies d’aquest projecte espantaven generalment al públic i cap empresa s’atreví a publicar-les fins a quasi 20 anys després (School of Visual Arts, 2015).

Bronx Boys es presenta com una extensa crònica fotogràfica de les vides d’aquests nens que creixien dins del Bronx i, com bé comenta l’autor, es tracta de fotografies d’amics, de persones que va conèixer de petits i que es van convertir en la seva família al llarg dels anys. La profunda empatia de Shames cap al nins, relacionada amb la seva metodologia de treball, fa que es guanyin la seva confiança i durant dècades, quan l’epidèmia de la cocaïna i el «crack» devastava el barri⁹, li

8 Segons l’Oficina de Programas de Información Internacional (2016) Jimmy Carter prometé aplicar un nou enfocament de govern, però la seva falta d’experiència a nivell nacional li complicà les coses des dels inicis de la seva presidència. La resposta de Carter consistí en retallar el pressupost de molts programes socials que eren el cor mateix de la política nacional demòcrata.

9 Una de les fotografies més significatives té a veure amb aquesta temàtica. Com bé comenta Shames en l’entrevista de Skidmore (2015), al 1982 l’heroïna era de més fàcil accés al barri. L’autor va fotografiar un nin de 15 anys que es convertí en addicte després de morir la seva mare i el deixés sense llar. Anys més tard arribà l’epidèmia del

«crack» que devastà veïnats. La droga prometia diners fàcils per molts dels joves que anava fotografiant, però

permeten un accés extraordinari dins les seves vides al carrer, habitatges i cercles socials. Shames capturà la brutalitat d’aquells temps, ja fossin lluites, tirotejos, arrests o intercanvis de drogues, una brutalitat que acabava deixant a molt d’aquests joves morts o a la presó, però també fou capaç de reflectir la vitalitat salvatge i l’esperança d’aquests joves, així com les experiències amoroses i familiars (Shames, 2014). L’autor veurà als joves del Bronx com a gent abusada i descuidada per la societat, però enlloc de sucumbir al victimisme s’ajunten i creen una família entre ells mateixos, s’ajuden i es cuiden els uns als altres (Skidmore, 2015).

Dues dècades després d’aquells anys turbulents, el Bronx ha anat reposant-se com a barri.

Amb l’enderroc de barriades i el desenvolupament de plànols institucionals de reconstrucció i reallotjament, la normalitat ha tornat al districte i sorgeixen noves iniciatives emprenedores que es proposen impulsar el desenvolupament econòmic local. Tot i així, aquest renaixement econòmic aparent pot derivar perillosament en un procés de gentrificació com bé afirma el mateix Shames els cops que l’ha visitat actualment (Naulin, 2020). Aquest és un procés segons el qual, si les zones rehabilitades adquireixen cert nivell de prestigi i de qualitat de vida, s’atreu a la burgesia urbana del centre de la ciutat i aquesta poc a poc anirà desplaçant a la població que ja habitava amb anterioritat la zona, que no podrà fer front al progressiu encariment del barri (Fidel, 2007).

8.3. Altres projectes.

Al llarg de la seva carrera, Stephen Shames ha tengut el seu focus d’atenció sobre els nens i la pobresa infantil. Amb el seu projecte Outside the Dream (1984) va fer un estudi i una recerca estadística sobre la pobresa infantil arreu d’Amèrica. Començà el seu trajecte a Califòrnia i es passà tot l'any conduint, acostant-se i vivint amb la gent de de l’honestedat per aconseguir fotografiar-los de la manera més natural possible. En aquestes fotografies segueix la seva metodologia intentant deixar-li a la gent el seu espai i dignitat, allunyant-te de la premsa sensacionalista i els paparazzis (School of Visual Arts, 2015).

Amb Pursuing the Dream (1997) va voler trobar directament solucions comunitàries per a molts d’aquests nens. Shames era conscient de la importància que té la primera infància i de com les primeres experiències afecten el desenvolupament intel·lectual i emocional. La Fundació Ford es va prestar com a organització per a documentar el problema, i volia emprar les imatges per arribar a oïda dels responsables polítics. Va ser també una projecte que intentava il·lustrar els informes governamentals sobre la pobresa que solien fer-se molt avorrits per a que un públic s’interessés, així que les imatges podien ajudar i arribar més gent (Shames, 2020).

també derivava en la mort de molts d’ells degut a batalles internes pel seu control (Fig. 9).

9. Conclusions.

Vivim en l'era de la imatge. Qualsevol pot fer una foto amb el seu mòbil, compartir-la per

Vivim en l'era de la imatge. Qualsevol pot fer una foto amb el seu mòbil, compartir-la per