Per entendre l’obra de fotògrafs documentals i socials com Stephen Shames, es fa necessari entendre el context de la seva època. Les dècades dels anys 60, 70 i 80 als Estats Units van ser un dels períodes més convulsius de la història social contemporània, ja que es veurà la irrupció en l'escena política de nous factors que transformaran profundament la societat americana. Es començaran a auto-afirmar amb major força i èxit molts grups o col·lectius que fins aleshores havien estat inhibits o subordinats: els afroamericans, els natius, les dones o els llatins. Gran part del suport que reberen provingué de la població jove, més nombrosa que mai i usuària d’un nou sistema d’escoles i universitats que s’estenia a un ritme sense precedents. Des de la Beat Generation, passant pel Moviment pels Drets Civils per la lluita racial, fins a manifestacions en contra de la guerra de Vietnam, la línia seria la d’un creixent compromís, activisme polític i participació. A mesura que els problemes s’ampliaren i començaren a encrespar-se es forjaria també un nou estil d’activisme polític basat en les marxes per la llibertat o l’organització de comunitats, i des d’un punt de vista més violent es donaria l’ocupació de campus universitaris, les manifestacions de masses o els aixecaments urbans espontanis caracteritzats pel saqueig i l’incendi de certs barris.
6.1. La contracultura de la Beat Generation i els hippies.
La contracultura dels anys 60 s’entén com una crítica massiva de la joventut cap al model de vida americà. Criticava al materialisme i a la hipocresia sexual de la societat estatunidenca i es postulaven noves formes d'organització basades en la solidaritat, la llibertat sexual i l'amor. Molts de joves en particular rebutjaven les pautes establertes per la classe mitjana forjades pels seus pares en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. Alguns optaren per l’activisme polític radical, però fou molt major el nombre dels que adoptaren un nou estil en la forma de vestir i la conducta sexual3. Els signes visibles de la contracultura arribaren a diversos sectors de la societat americana a finals dels 60 i principis dels 70: el cabell llarg i les barbes es tornaren comuns, el consum de drogues il·legals s’incrementà, el rock & roll s’imposà i culminà al 1969 amb el festival de Woodstock realitzat en el medi rural de Nova York (Quílez, 2013).
Amb tot això sorgí una nova generació de la mà d’un moviment literari que es convertiria en la darrera avantguarda de Nova York i que aconseguiria influir en una espècie de consciència social, arrelada a la utopia de voler canviar el món a través de l’art. Un poema escrit al 1955 per un d’aquests joves, Allen Ginsberg, fou el que anunciaria la guerra entre generacions. Howl es convertiria en el manifest poètic de la Beat Generation però també en un crit de guerra. L’udol de Ginsberg oferia a les futures generacions un poema que clamaria contra l’angoixant estat del món tal com ell i els seus amics pròxims pogueren viure dins la seva societat. El resultat de tot aquest sofriment es veuria reflectit en un crit de pena que posaria en marxa a la joventut rebel de tot el país. L’art de Ginsberg arribà a proporcions llegendàries per atacar al militarisme nord-americà, a la violació dels països oprimits, al racisme, a la discriminació i a les idees convencionals de la seva classe. Assumí el paper de dirigent de la revolta juvenil dels 60 i de la seva cultura, desafiant gustosament els valors tradicionals familiars i tot el que era sagrat per a l’American way of live. Més que un poeta, s’havia convertit per a la joventut americana en l’apòstol que anunciava la nova consciència que ell encarnava i la tècnica per a cultivar-la. El remolí de personatges i moviments culturals de llavors com Bob Dylan, Andy Warhol, Jim Morrison, Jimmy Hendrix o Jerry Rubin, passarien per Howl en múltiples ocasions, treballarien amb Ginsberg i serien influïts pel seu activisme polític (Solé Blanch, 2005).
Es degué a la Generació Beat el senyal de primer moviment de ruptura en la trajectòria de les revoltes generacionals dels anys cinquanta i seixanta. Aquells poetes, escriptors i artistes, capaços de crear una espècie de fraternitat bohèmia, serien els progenitors directes d’un cert sector
3 Segons Solé Blanch (2005) la idea mítica de contracultura apel·la a la confrontació generacional que és la que es reforça quan s’arriba a l’apaivagament en la lluita de classes. L’antagonisme de les generacions consisteix en traslladar l’adormida lluita de classes a l’àmbit familiar, als terrenys més allunyats de l’estructura econòmica, ja sigui l’estètica, la moda, les relacions interpersonals i sexuals, etc.
de la joventut nord-americana que arribaria a crear tota una subcultura, un estil de vida, un projecte social nou: els hippies. Ambdós grups compartien el mateix sentit compulsiu de des-afiliació, tant en els costums i formes de vida de la classe mitja, com de qualsevol compromís polític directe.
L’estil hippy hereu de la Beat es convertiria en un projecte per a cert sector de la joventut nord-americana que prest s’estendria per tot el món. Disposat a rebutjar les estructures de la societat, la forma de vida orientada cap al treball, el poder, l’estatus o el consum, el hippy era un «sortit» del sistema en que l’havia estat preparant la família, l’educació i el procés de socialització (Raffino, 2020).
En tot aquest context fou crucial el paper dels mitjans de comunicació. Ajudats pel fulgurant desenvolupament dels medis i la televisió, els joves dels anys seixanta foren la primera generació que viuria, a través d’una onada d’imatges i sons, la presència física i quotidiana de la totalitat del món. La premsa destacaria en aspectes de denúncia i anàlisi, i la televisió en el terrible impacte de les imatges de la selva vietnamita, el napalm, l'assassinat dels civils o la magnificació de les protestes als carrers dels Estats Units. Totes aquestes imatges provocarien reaccions, indignacions, adhesions violentes que farien actuar a la majoria dels joves americans (De los Ríos, 1998).
6.2. El Moviment pels Drets Civils i el nacionalisme negre.
Des de mitjans dels 50 la segregació racial a Amèrica esdevingué intolerable. La lluita de la població afroamericana constituí un complex moviment que tengué diversos líders i corrents, inclús contradictoris. Aquests corrents poden dividir-se en el moviment a favor de l’integracionisme i el nacionalisme negre.
Ja en els anys 60 s’inicià una forma de lluita que serviria d’exemple per altres moviments.
Els joves no podien entendre que se’ls hi prohibís a les persones negres l’accés a l’escola, o que hi hagués bars per negres i bars per blancs. No era tolerable, així que es dugué a terme una nova tàctica: els sit-ins. Aquesta activitat consistia en esperar asseguts durant hores en les barres dels bars o restaurants, i s’emprava com a mètode per a des-segregar serveis cara al públic en diversos estats del sud (Fig. 2). Al 1964, com a resultat tant del Moviment pels Drets Civils com pel recent assassinat del president Kennedy i el nou lideratge de Lyndon Johnson, el congrés va aprovar finalment la Llei dels Drets Civils, que va prohibir la segregació en els llocs públics i la discriminació en l'ocupació laboral i l'educació. Tot i així, aquesta aprovació no acabà completament amb el racisme ni la discriminació, només creà un important instrument per a combatre’ls, pel que molts joves activistes negres s’inclinaren per la via del nacionalisme negre. El nacionalisme negre no buscava la integració racial sinó la possibilitat d'un desenvolupament més
autònom; encara que per la seva condició de minoria, la seva fragmentació per tot el país i perquè molts afroamericans no compartien aquells ideals el moviment nacionalista, no buscava la independència (De los Ríos, 1998).
El grup més radical del moviment separatista va ser el partit de les Panteres Negres que va ser organitzat al 1966 per Bobby Seale, Huey P. Newton i Eldridge Cleaver. Va adoptar una organització de tipus militar que, malgrat els seus pocs membres, va causar gran preocupació al govern per la simpatia que havien despertat entre els joves. El seu radicalisme va contribuir al fet que el govern i la societat s'adonessin de la urgència d'adoptar mesures per a estroncar alguna cosa del mal que s'havia infligit a la població negra des de l'època colonial.
6.3. Richard Nixon i la guerra del Vietnam.
Indoxina (Vietnam, Laos, Cambodja), que fou possessió de França abans de la Segona Guerra Mundial, era un camp de batalla més. L’esforç de França per re-afirmar el seu control colonial a la regió trobà l’oposició de Ho Chi Minh, un comunista vietnamita que emprengué una guerra de guerrilles en contra de l’exèrcit francès. El nou activisme nord-americà es trobaria també amb el conflicte de Vietnam que fou el catalitzador de moltes formes de protesta.
L’anomenada revolta de 1968 fou un escenari important per l’activisme de milers de joves americans que es manifestà a la Convenció Democràtica celebrada a Chicago, on intentaren dur el seu missatge contra la guerra. Sumat a l’assassinat de l’activista Martin Luther King, es feren grans manifestacions, protestes en desenes d’universitats i enfrontaments en contra de la policia als carrers. Tot això contribuiria a més al desenvolupament de múltiples grups d’extrema esquerra. A Berkeley, per exemple, es trobarien els líders més radicals com Jerry Rubin que saltaria a la fama quan organitzà la primera manifestació massiva per la Guerra de Vietnam. Juntament amb Abbie Hoffman llençarien el moviment Yippie (Youth Internacional Party), amb el que fundaren diaris, crearen comitès de defensa contra la policia i empraren tota la contracultura per atreure a la joventut que rebutjava el mode de vida americà. Consideraven aquella joventut com una classe social amb necessitats i aspiracions pròpies, disposada a fer la revolució (Granés, 2011).
Davant la situació, al 1969 el republicà Richard Nixon es presentà al poder i prengué com a base de la seva campanya un pla per treure al país de la guerra i reforçar «la llei i l’ordre». Decidit a aconseguir la pau amb honor, Nixon retirà poc a poc les tropes americanes però redoblà els seus esforços per abastir l’exèrcit sud-vietnamita i que continués la lluita. La invasió de Cambodja al 1970 desfermà de nou una ona de protestes i manifestacions, on estudiants de moltes universitats es llaçaren als carrers. Al 1973 es firmà un alt al foc, però tot i la retirada dels soldats americans, la lluita es prolongà fins al 1975. El conflicte causà la devastació de Vietnam i fou també un trauma
per als Estats Units. La retòrica de Nixon sobre la necessitat d’imposar aquesta «llei i ordre» davant l’elevació de l’índex de criminalitat, el creixent consum de drogues i les actituds més complaents cap al sexe, trobà la seva resposta en arremetre contra els manifestants, atacar a la premsa pretextant que deformava les noticies i tractant de fer callar als seus opositors. Aquestes actituds feren que Nixon, davant la pressió de que es sotmetés a judici polític i de l’imminent destitució del seu càrrec, dimitís al 1974 (Oficina de Programas de Información Internacional, 2016).
Aquests ideals que Nixon anomenava com a «majoria silenciosa» i que alguns van qualificar com a «Dreta» tenen una espècie de relació simbiòtica amb els moviments socials dels seixanta. En aquest sentit els grups conservadors es van organitzar per a oposar-se als drets civils, a l'avortament, als drets dels homosexuals, a l'esmena per a la igualtat de drets de les dones i, en general, a totes les causes defensades pels moviments democratitzadors. Aquesta coalició diversa fou la base electoral de les polítiques conservadores que acabaren per imposar-se en els anys vuitanta (De los Ríos, 1998).
Tot i que cap moviment aconseguís les seves aspiracions màximes, sí que van influir en la creació d'un important conjunt de lleis que consagraren llibertats polítiques, d'igualtat en el sector laboral, de salvaguarda contra la discriminació per motius ètnics racials o sexuals, i, sobretot, van transformar la societat estatunidenca en un sentit de major tolerància i pluralitat i obriren noves possibilitats de desenvolupament personal per a milers d’americans.