INUNDACIONS HISTÒRIQUES I CONTEMPORÀNIES

Dos són els riscs amb major incidència al nostre territori, les sequeres i les inundacions (Grimalt, 1992). Des del segle XV fins a l’any 2010 a les Illes Balears s’han registrat un total de 217

inundacions, que afecten sobretot l’illa de Mallorca (Grimalt i Rosselló, 2011b).

Les inundacions destaquen per ser l’esdeveniment que, històricament, més morts ha provocat. Un sol desastre, la inundació de Palma de l’any 1403, provocà 5000 morts (Grimalt, 1989) i una altra torrentada a Palma, el 7 de novembre de 1635, provocaria la mort de 15 persones (Grimalt, 1992).

Com s’ha esmentat, el sistema de drenatge de les Illes es basa en cursos de funcionament esporàdic, amb unes conques de reduïdes dimensions, i una funcionalitat relacionada amb les precipitacions irregulars característiques del món mediterrani i amb el predomini de litologies permeables, especialmente roques calcàries.

Les inundacions són un fenomen complex, resultat de la combinació d’uns factors naturals amb altres antròpics. Són el resultat d’ episodis de pluges torrencials, amb quantitats totals notables, superiors als 100 mm en 24 hores, i fins i tot, en segons quins casos, superiors als 200 mm en 24 hores. Ademés, les intensitats horaries poden ser molt marcades.

A nivell tipològic, ens trobam amb unes revingudes tipus llampec, donades les dimensions petites de les conques, les altes pendents que presenten i les intensitats de les pluges generadores d’aquestes inundacions.

Dos factors no naturals tenen molta relació amb aquests fenòmens, especiament a partir de la segona meitat del segle XX. Per una banda trobam la intensa urbanització del territori, molt lligada al desenvolupament turístic, i que ha provocat una utilització d’espais inundables com poden ser les cales on desemboquen els torrents o les planes properes a aquestes desembocadures així com la construcció d’infraestructures com carreteres i altres vies de

comunicació que interfereixen amb els llits tradicionals dels torrents illencs.

Per altra banda, l’abandonament d’activitats primàries ha suposat una pèrdua del manteniment de les estructures tradicionals que regulaven la correntia i l’erosió (Estrany, 2009). Aquest fet, en cas de pluges torrencials i una resposta en forma d’avinguda sobtada, pot movilitzar gran quantitat de sediments que afectin espais situats aigües avall.

Pel que fa a la localització dels esdeveniments d’inundació a Mallorca, podem parlar de dos tipus diferenciats de casos. Un d’ells es definit com les inundacions històriques i l’altra com les contemporànies (Grimalt, 1992).

Per inundacions històriques s’entenen aquelles que afectaren a Mallorca des del segle XV fins a la primera meitat del segle XX i les contemporànies abasten la segona meitat del segle XX fins arribar als nostres dies. Cada tipus es subdivideix segons la classificació feta per Grimalt (1992), que se pot veure a la taula 5.3.

Històricament, tres nuclis de població s’han vist afectats per inundacions. Es tracta de Palma, Sóller i Manacor, tres municipis que tenen com a característica que el casc urbà es creuat per un curs d’aigua.

Inundacions històriques Inundacions contemporànies

De nuclis urbans (Palma, Sóller, Manacor).

Locals de tipus urbà (Palma, s’Arenal, Inca, etc).

De planes al^.luvials (Sa Pobla, sant Jordi, Campos).

Revingudes de torrents (Palma, Sóller, Manacor, litoral del SudEst, etc).

Taula 5.3. Tipologies d’inundacions a Mallorca. Font: Grimalt (1992).

El cas de Palma és un dels més clars com exemple d’espai inundat històricament. El seu centre estava creuat per sa Riera, un torrent que seguia un eix per la ciutat fins a desembocar al port primitiu de la ciutat. Sa Riera fou el protagonista d’un esdeveniment que provocà el major nombre de víctimes mai assolit a Mallorca i a les Balears. La torrentada del 14 d’octubre de 1403 va destruir quasi tota la part baixa de Ciutat i matà unes 5000 persones (Grimalt, 1989a; Grimalt, 1992) amb uns nivells assolits per l’aigua que van dels 3 fins als 10 metres (Grimalt i Rosselló, 2011a).

Altres inundacions que afectaren Palma foren les de 1618, 1620, 1635, 1734, 1750 i 1850.

Les planes al^.luvials són també espais afectats històricament per les inundacions. Esdeveniments com els de l’any 1806, 1850, 1873 i 1875 a Campos o els de 1842, 1852, 1871, 1874, 1875, 1877, 1878, 1883, 1885, 1888 i 1893 a sa Pobla en són mostra.

Les inundacions contemporànies mostren noves tipologies del fenomen. La conflictivitat entre el creixement urbà fora mida i el risc d’inundació ha suposat l’aparició de nous espais d’afectació, llocs on abans no s’havia patit aquest fet, al manco de manera constant.

Trobam així indrets com Sant Llorenç des Cardassar, inundat el 1943, 1973, 1982 i 1989 o s’Arracó, inundat el 1962 i 1971, als que cal afegir tots aquells indrets costaners on la ràpida expansió urbana lligada al turisme ha suposat un increment de l’espai inundable.

Parlam així d’inundacions de caire local, d’anegaments de tipus urbà.

Es tracta de succeïts que afecten l’espai urbanitzat del municipi, relacionats bàsicament amb la manca d’un clavagueram adequat per les pluges torrencials i amb l’augment de les superficies impermeables. Casos evidents són els de Palma (1962, 1967, 1968, 1969, 1972, 1973, 1975, 1976, 1978, 1979, 1981, 1989, 1991, 2007, 2009, 2010, 2011 i 2012) o Inca (1963, 1969, 1973 i 1975).

Dintre d’aquesta tipologia d’inundacions locals també se poden incloure els negaments de terres, relacionats amb la poca inclinació dels terrenys i la manca de capacitat d’infiltració dels sòls. Un espai procliu a aquests negaments és el Pla de Mallorca on destaquen els fets dels anys 1971, 1972, 1973, 1974, 1975, 1976, 1978, 1986, 1991, 2001 i 2005).

Les revingudes associades a desbordaments de cursos d’aigua també són quelcom contemporani. Si en la tipologia històrica només tres municipis s’havien vist afectats per aquest tipus de fenomen, a l’actualitat, i pels factors urbanístics abans esmentats, s’ha incrementat el nombre de llocs que han patit inundacions. A Palma, Sóller i Manacor cal afegir-hi ara altres nuclis com el port de Manacor, Canyamel, Cala Millor, S’Illot, Cala Murada, port de Felanitx o Portopetre al litoral oriental de Mallorca, Sa Ràpita o Cala Pí a la costa sudest, Santa Ponsa, Peguera, es Camp de Mar, Sant Elm o es port d’Andratx a la costa sudoest i la Cala de Sant Vicenç, el port de Pollença, el port d’Alcúdia o Son Bauló a la costa nord.

Cal esmentar finalment aquells indrets allunyats de la costa però que també s’han vist afectats pel desenvolupament urbanístic de l’interior de Mallorca. Trobam tant espais residencials (Palmanyola, sa Font Seca, Marratxí) com polígons industrials i de serveis (Son Castelló, Ca’n Valero, Son Bugadelles), que han patit inundacions de soterranis i baixos així com l’anegament de carrers a causa del desbordament de cursos que, moltes vegades, són considerats poc funcionals i

ocupats pel continuu urbà (Box i Morales, 1993; Olcina i Jiménez, 2002)