ANÀLISI POST-ESDEVENIMENT

Els flash floods estan considerats com el procés més destructiu dintre del conjunt de riscs naturals. El seu estudi se veu limitat per factors relacionats amb la manca de dades així com l’escala en la que tenen lloc aquest tipus d’esdeveniments. No estudiar aquests fenòmens per la manca de dades de mesura adients o per la necessitat d’emprar molt de temps en el camp o només estudiar els casos a conques aforades suposa perdre de vista el més important (Gaume, 2006).

La recerca post-esdeveniment és una manera de guanyar experiència en el coneixement d’aquests fenòmens. Aquest tipus d’investigació és necessari per incrementar la coneixença de cada cas concret però també permet desenvolupar l’anàlisi i trobar solucions per a la prevenció i el control dels danys associats a les revingudes (Gaume i Borga, 2008).

La investigació post-esdeveniment d’un flash flood ha de considerar tres grans tipus de dades:

- Indicadors de la punta de cabal assolida. Mitjançant seccions del curs d’aigua basades en les marques deixades es pot assolir el seu coneixement però dins aquests indicadors es poden incloure altres eines com els enregistraments en video, les observacions de testimonis, les elevacions de l’aigua davant obstacles, etc.

- Indicadors de la seqüència temporal de la inundació. Donada l’habitual manca de dades d’aforaments, l’eina més útil són els

testimonis directes, unes dades que cal recollir de manera sistemática per una correcta anàlisi.

- Processos de transferència de sediments. Els moviments de vessant, l’erosió i els depòsits de materials tant als laterals com al llit del curs fluvial i, fins i tot, els fluxes de materials arrossegats són indicadors de l’energia i velocitat de la corrent.

Altres aspectes a tenir en compte són les dades referides a aspectes socio-econòmics de l’impacte del fet, comportament tant de les forces de seguretat com de la población afectada, efectivitat de les alertes si han existit, etc.

Els procediments per a desenvolupar un treball de camp post-esdeveniment són explicats per Gaume i Borga (2008) a partir de dues parts, per una banda la recollida de dades de camp i, per l’altra, el procés d’anàlisi de les dades (Taula 3.2).

També és important considerar la correcta preparació del treball de camp, bé a nivell organitzatiu (dates, personal, material, etc), bé a nivell de recollida de dades prèvies referides a la zona a estudiar. En segon lloc cal desenvolupar un model estàndard de recollida de dades i una estructura del procés d’anàlisi de les dades arreplegades i del seu emmagatzematge, qüestió important per a futures comparacions (Gaume i Borga, 2008). En tercer lloc, cal tenir clar que els treballs d’estudi post-esdeveniment no poden ser aplicar un mateix sistema a cada cas a analitzar. Cada inundació té unes característiques pròpies que la fan única i per això el seu estudi vendrà marcat per les especifitats del fenomen, com seria el cas d’esdeveniments diferents a una mateixa conca.

Recollida de dades de camp Proces d’analisi de les dades

Passa 1: just després de la inundació: Passa 1: estimació de les puntes de cabal i mapificació de les dades:

Recollir les dades de precipitació.

Cal recollir dades addicionals per preparar les simulacions informàtiques.

Passa 4: un any després:

Cal reconèixer de nou el territori, fent comprovacions i, fins i tot, tornar a la fase 3.

Basat en les seccions, se poden estimar les puntes d’avinguda a diferents llocs de la conca estudiada.

Fer un test de consistència espacial de les estimacions i fer la comparació amb les dades de pluja per arribar a una primera idea de les ràtios de correntia.

Una comparació amb les pluges, la geologia i els usos del sòl dóna una primera idea dels factors que afecten la magnitud de la inundació. models simples de pluja-correntia per assolir un cert coneixement de les dinàmiques existents.

Passa 3: comparació amb inundacions prèvies:

Si se pot fer la passa 2 també es podrien fer simulacions de fets previs si existeixen dades suficients.

Passa 4: Processos associats:

Quan se descriu la correntia hi han uns processos associats com l’erosió o el transport de sediments que també se poden estudiar.

Taula 3.2. Passes en el procés de recollida de dades i la seva anàlisi.

Font: Gaume i Borga (2008).

Un element important en els treballs post-esdeveniment és l’estimació de la punta de cabal. La curta durada de les pluges que provoquen respostes intenses a conques de petites i mitjanes dimensions i els perills provocats per l’alta velocitat de l’aigua i els sediments i restes que arrossega dificulten l’obtenció de mesures directes. Fins i tot si existeixen dades d’aforaments no afectats per la torrentada, aquestes s’han de considerar de forma cautelosa.

Aquesta punta de cabal s’aconsegueix a partir de les marques que deixa l’aigua a les seccions del curs fluvial. Per la manca de mesures reals, les estimacions han de ser acurades. No sempre les marques representen l’altura assolida per la corrent i per això cal cercar llocs on les seccions no puguin ser afectades per elements aliens que donin lloc a errades. Cal doncs cercar fonts d’informació múltiples, emprant a cada branca de la conca més d’una secció que tenguin diferents formes i àrees (Gaume, 2006).

Les àrees humides de cada secció serán molt importants de cara a conèixer la velocitat de l’aigua. Una correcta velocitat permetrà una correcta estimació del cabal final mitjançant models unidimensionals encara que, de vegades, fan falta models més complexes tipus bidimensional a llocs propers a ponts o dins espais urbans (Gaume i Borga, 2008). A les capçaleres de les conques, a xarxes amb pendents pronunciades, es pot assumir la presència d’un fluxe d’aigua uniforme que pot proporcionar estimacions de velocitat correctes sempre i quan les seccions estiguin prou allunyades d’obstacles, com per exemple ponts, i de canvis de forma i pendent del llit. En aquests casos, el mètode més comú per avaluar les puntes de cabal d’avinguda és l’anomenant slope area method o mètode àrea-velocitat (Mascareñas, 2011), basat en l’aplicació de la fórmula de Manning-Strickler assumint un fluxe uniforme.

L’estimació de les descàrregues de la corrent estudiada és bàsica per a desenvolupar futurs estudis de la conca. Cal tenir molt en compte

diferents aspectes ja que valors equivocats indueixen a conclusions falses (Lumbroso i Gaume, 2012). Diferents mètodes d’estimació de cabals s’han desenvolupat al llarg del temps i, recentment, s’ha procurat assolir uns procediments homogenis per poder compartir i comparar esdeveniments (Gaume i Borga, 2008). Malgrat tot, no s’ha aconseguit un avanç tècnic destacat que permeti assegurar els treballs d’estudi després d’un esdeveniment destacat. L’ús d’un o l’altre mètode d’estimació pot provocar greus errades, sobretot quan s’apliquen coeficients com el de Manning-Strickler o es calcula la velocitat mitjana (Jarrett, 1987).

La conclusió més important és que l’estimació de cabals i de puntes de cabal de forma indirecta és, per damunt de tot, un exercici de bon judici i d’aplicació correcte de l’experiència de l’equip de treball de testimonis i, sempre que sigui possible, un coneixement exhaustiu del terreny on es troba la zona estudiada.

Un altre element a destacar és la utilització de testimonis directes.

Bàsicament aquests testimonis s’empren per a conèixer la temporalització de la crescuda i inundació, així com el moviment de l’aigua desbordada sobre el terreny. Així mateix, els testimonis poden ajudar a conèixer els processos de pluja-correntia (camps de pluja, origen de la correntia, saturació dels sòls, etc) i les característiques de la corrent (sediments i/o materials arrossegats, velocitats aproximades, etc).

Les dades referides a la cronologia de la inundació són molt importants per analitzar les dinàmiques entre la pluja i la correntia.

La durada de la punta de crescuda i de la corba d’esgotament poden

indicar la influència del fluxe directe així com de la capacitat d’infiltració i emmagatzament del sòl. Per tant, l’objectiu principal de les entrevistes ha de ser recollir dades de la seqüència temporal de la inundació, referides a nivells de l’aigua i quan es varen assolir.

El problema de les entrevistes rau, per una banda, en la manca d’un procediment sistemàtic per a desenvolupar-les. L’entrevista a un testimoni directe és més valuosa que aquelles informacions aconseguides de segona mà ja que el nivel d’incertesa en les segones és massa gran. Per l’altra banda, el segon problema és quan fer les entrevistes. De forma ideal, s’haurien de dur a terme tot just després del fet però, habitualment, això no és possible. La població es troba en ple procés de recuperació, fins i tot a nivell psicològic, de manera que les entrevistes poden ser contraproduents. Deixar passar massa temps tampoc és adient ja que la memòria es pot col^.lectivitzar i la pèrdua d’informacions valuosas seria important. El millor és actuar de seguida que sigui possible després de l’esdeveniment, sobretot per fer les seccions i una primera presa de contacte amb els testimonis, i, posteriorment, tornar un parell de mesos després per a finalitzar el treball de camp i dur a terme les entrevistes previstes.