L’arxipèlag Balear es situa al bell mig de la Conca Mediterrània Occidental i representa la part emergida del Promontori Balear, que resulta d’una prolongació cap al nord-est de les Serralades Bètiques que s’estenen al sud de la península Ibèrica (Rodríguez-Perea et al., 1987; Fornós et al., 2002). Aquest promontori compren 350 km de llarg i 105 km d’amplada, i es troba separat de la costa ibèrica per un solc submarí (solc de València) amb una fondària de 813 m (Fig. 1.14), mentre que limita pel sud-est amb la conca Algeriana. Des del punt de vista geomorfològic consta de dos grans subgrups estructurals, cada un dels quals té la seva plataforma continental:
les illes Gimnèsies, formades per Mallorca, Menorca i Cabrera, amb llurs corresponents illots; i les illes Pitiüses, formades per Eivissa i Formentera amb els seus respectius illots. Els dos grups del Promontori Balear es troben separats pel canal de Mallorca amb una fondària de 748 m. El canal de Menorca separa les illes Gimnèsies a l’extrem nord-est del promontori, tot i que comparteixen la mateixa plataforma continental (Acosta et al. 2004).
Illes Gimnèsies
Mallorca és la major de les Illes Balears amb una superfície de 3,640 km2. Les dimensions màximes de l’illa atenyen els 95 km des del seu extrem occidental (Sant Elm) fins a l’oriental (Cap de Capdepera), i de 79 km des del punt més septentrional (Cap de Formentor) fins al més meridional (Cap de Ses Salines).
El basament geològic de tot l’arxipèlag balear és de tipus calcari a excepció Menorca, on es troben afloraments rocosos antics d’arenisques silícies i de roques metamòrfiques a tota la meitat nord de la illa. Durant tot el període del Juràssic
àdhuc part del Cretàcic Inferior les aigües del Mar de Tetis cobrien totalment el que en el futur donaria lloc a les illes Gimnèsies, i es creu que no fou fins a finals del Cretàcic/Paleocè/Eocè Superior que van emergir -vist que no es té registre sedimentari a l’àrea d’aquest període (Pomar, 1979, Pomar et al., 1983)-. Aquesta emersió general que afectà a tota l’àrea de la Mediterrània Occidental (Alps, Pirineus, Serralada Bètica, Nord-Àfrica, etc.) durant els períodes del Mesozoic Superior i Terciari, podria estar relacionada amb una seqüència complexa d’esdeveniments controlats per processos de compressió i d’extensió, originats arran de la col·lisió/subducció entre las dues grans plaques d’Euràsia i Àfrica deguda al gir antihorari d’Àfrica i Aràbia com a resposta a l’obertura de l’Atlàntic sud (Hsü &
Bernoulli, 1978; Pomar, 1979; Pomar et al., 1983; Olivet et al., 1984; Banda &
Santanach, 1992; Dañobeitia et al., 1992). Aquestes dues fases d’estructuració tectònica tingueren un gran impacte sobre les illes configurant llur aparença geomorfològica actual. La primera fase suposà processos de compressió entre el
Serr alades
Bètiques Promontori Balear
Solc de València
Canal de M enor Canal de M ca
allor Canal d ca
’Eivissa
Mallorca
Menorca
Eivissa Formentera
Arxipèlag de Cabrera
Serralada Ibèric
a
Figura 1.14. Esquema del Promontori Balear i de l’arxipèlag Balear (Acosta, 2002).
Paleogen i el Miocè Mitjà; provocant l’inici de la separació de diverses microplaques continentals que formaven part del cinturó Hercinià de la Península Ibèrica i sud de França (que donarien lloc més endavant a Còrcega, Sardenya i les Illes Balears). La segona fase, fou de distensió i va tenir lloc durant el Miocè Superior, amb la separació completa de les I. Balears de la resta de microplaques continentals cap al Langhià (ca. 16.5 Ma), donant lloc a la formació de sistemes diferenciats de blocs, horsts (pilars tectònics) i grabens (fosses tectòniques), orientats preferentment NE-SO i limitats per grans falles normals formades a partir del Miocè Superior (Pomar, 1979;
Fontboté et al., 1990; Gelabert et al., 1992; Roca, 1994; Tuccimei et al., 2006; Fornós &
Gelabert, 2011) (Fig. 1.15). L’estructura de Mallorca correspon fisiogràficament a aquesta sèrie de pilars i fosses tectòniques, no més antics que el Langhià, disposats alternativament i que donaren lloc respectivament a les serres i plans actuals de l’illa.
Els pilars tectònics consisteixen en dues serralades orientades en direcció NE-SO (Serra de Tramuntana i Serra de Llevant) i una sèrie de petits pujols disposats al mig d’aquestes dues (Pomar, 1979; Marzo et al., 1983; Palomino et al., 2009). Les fosses tectòniques es corresponen amb els plans, que no són més que els blocs enfonsats a partir de falles normals i que equivalen a les conques amb un farcit de materials del Miocè Mitjà-Superior i del Plio-Quaternari (Tuccimei et al., 2003). La Serra de Tramuntana és una alineació muntanyosa paral·lela a la costa nord-occidental de l’illa, amb una longitud d’uns 90 km i una amplada mitjana de 15 km. El relleu d’aquesta serralada és important, 14 dels seus cims superen els 1000 m (sobre el nivell de la mar), tots ells ubicats en el sector central. Així mateix, s’obrin algunes valls (Son Marc, Sóller, etc.). La Serra de Llevant està formada per un conjunt de muntanyes d’altituds més modestes que la Serra de Tramuntana, amb suaus pendents i formes arrodonides.
L’illa de Menorca és la més septentrional i oriental de l’arxipèlag Balear, amb una superfície de 700 km2, 53 km de longitud i 19 km d’amplària màxima. Menorca es composa de dues grans unitats geomorfològiques: la regió de la Tramuntana i la regió de Migjorn, separades per un traç orientat SE-SO que s’estén des de Cala Morell fins a Maó. Cada un d’aquests sectors de l’illa són resultat de diferents etapes d’estructuració mesozoica i cenozoica de l’illa. La regió de la Tramuntana, que comprèn la meitat septentrional, és el resultat de l’etapa tectònica compressiva
desenvolupada durant l’Oligocè Superior i el Miocè Inferior. Es caracteritza per un relleu accidentat, amb nombrosos pujols de menys de 250 m d’altitud, a excepció de la muntanya d’El Toro de 358 m. L’altra regió, la de Migjorn, situada a la meitat meridional de Menorca, reflecteix bàsicament l’etapa extensiva que tingué lloc durant el Miocè Superior i el Plio-Quaternari. Aquesta regió correspon a una àmplia plataforma aplanada i poc elevada suaument inclinada cap a la mar (Fornós &
Gelabert, 2011).
Figura 1.15. Esquema sintètic extret de Fontboté et al. (1990) de les principals etapes evolutives d’un perfil hipotètic NO-SE, situat entre Catalunya i Mallorca, des de l’Oligocè Superior fins al dia d’avui.
Es creu que la separació completa de les Illes Balears de la resta de les microplaques continentals no seria més antiga que el Langhià (edat del Miocè Mitjà, ca. 16.5 Ma), quan es formaren els sistemes de pilars i fosses tectòniques donant lloc a les actuals serralades i plans de l’illa.
