El concepte de psicomotricitat

La paraula psicomotricitat està composta per dues arrels “psico” amb relació a la part psíquica, a la ment i “motricitat”, que evoca la part motora i el moviment. Per tant, aquest concepte relaciona els processos de la ment amb el que passa a través del cos i del moviment.

D’acord amb aquesta primera definició, és una disciplina que considera a la persona com un conjunt en sí mateixa en la que intervenen diferents factors i tenint en compte que es

considera el desenvolupament global de la persona des de el que és psíquic fins al moviment.

18

Tal com defineix la Federació d’Associacions de Psicomotricistes de l’estat espanyol:

(…) una disciplina que, basant-se en una concepció integral de l’ésser humà, s’ocupa de la interacció que s’estableix entre el coneixement, l’emoció, el cos i el moviment i de la seva importància pel desenvolupament de la persona, així com de la seva capacitat per expressar-se i relacionar-se amb el context social.”

Per tant, l’eix sobre el qual es desenvolupa la nostra identitat és el nostre cos i la seva capacitat per desplaçar-se, la interacció amb el que ens envolta, els moviments, la connexió del cos amb el món, les persones i els objectes.

Són molts els autors que han estudiat i definit la pràctica psicomotriu, però per la realització d’aquest treball ens centrarem en el concepte de psicomotricitat vivenciada d’Aucouturier i en la seva implicació a l’ aula d’educació Infantil.

Aquest model fomentat en Aucouturier és un model d’intervenció basat en l’expressivitat psicomotora dels infants que incideix sobre les estructures motrius, cognitives i afectives, afavorint la maduració, i per tant, l’evolució de l’infant. Es tracta d’un plantejament educatiu que respecta la identitat de l’infant i li permet expressar-la en condicions materials i

relacionals (espai, temps, material, sistema d’actitud de l’adult).

En definitiva, és una perspectiva que prioritza la maduració integral dels infants a través del moviment i les sensacions, afavorint així el desenvolupament dels infants amb els processos de creixement i de desenvolupament de la seva identitat gràcies al joc espontani, el

moviment, l’acció i la representació com a manera de conèixer el món que els envolta.

Per dur a terme aquesta pràctica psicomotriu dins l’aula es requereix d’un projecte educatiu en què es teguin en compte les necessitats dels infants i es doni importància al plaer del moviment, de l’expressió, de l’acció, de la creació i de la comunicació.

A l’escola es duu a terme en sessions setmanals d’una hora i mitja en el que s’empra un espai determinat, la sala de psicomotricitat, amb un material específic i amb la figura del

psicomotricista. Aquestes sessions possibilitaran un espai on els infants desenvolupin unes

19

habilitats psicomotrius amb el propi cos i amb una bona autoestima per després respectar als altres tal com són, amb empatia i salut interna.

És important que a les sessions es deixi a cada infant expressar-se, fent referència a què cada persona mostra i manifesta la seva forma de ser, estar, sentir i pensar a través de la pràctica psicomotriu. Així i segons les idees d’Arnaiz, Radabám i Vives (2008) es pot contemplar l’expressivitat motriu en els primers anys des de tres dimensions:

- Neuromotricitat. Observant les possibilitats motrius de cada infant (moviment, postura, to, equilibri, coordinació, etc.)

- Afectivo-relacional. Observant les vivències de cada infant amb relació a l’espai, els materials i les relacions amb els altres i amb si mateix.

- Cognitiu. Veient com organitza, estructura, elabora i representa les vivències.

Dins la pràctica psicomotriu i seguint les idees de Sancho (2000) trobam aspectes importants a destacar com:

- El desenvolupament és global. És important entendre que ens desenvolupam de manera global, així com s’exposa al mètode d’Aucouturier, en la que parla de 3 estructures: somàtica (corporal), afectiva (emoció) i cognitiva (intel·lectual) que es treballen de manera global a les sessions.

- Història afectiva profunda. Es treballa l’afectivitat de manera profunda.

- Desitjos dels infants (expressats a través de la comunicació) que han de recollir-se i treballar-se.

Aquesta cita d’Aucouturier (1985) reflecteix l’esmentat anteriorment:

“Si, en efecte; quan parl de la globalitat de l’infant, estic parlant de respectar la seva

sensoriomotricitat, sensorialitat, emocionalitat, sexualitat, tot alhora; estic parlant de respectar la unitat de l’ús de motricitat, afectivitat i els processos cognitius: parl de respectar el temps de l’infant, la seva manera absolutament original de ser i estar al món, de viure-ho, de descobrir-lo, de conèixer-lo tot alhora. La pràctica psicomotriu s’ha d’articular plenament sobre la comprensió de l’infant, la de la seva expressivitat psicomotriu.”

20

Cal destacar que Aucouturier (2004) basa aquest mètode a comprendre i donar sentit al material, a les accions i l’expressivitat corporals dels infants amb relació al seu

desenvolupament i en considerar el moviment com quelcom propi del desenvolupament dels infants. A més, a nivell general, es produeixen unes característiques concretes als distints moments de la sessió:

- Ritual d’entrada. Moment d’acollida on es reconeix a cada un d’ells. A més, serà el moment per recordar les normes i dialogar de forma breu sobre el que volen jugar.

- Espai, temps i material per l’expressivitat motriu. Moment on juguen de manera espontània, elegint, inventant i creant les seves pròpies accions. En general, l’espai està dividit en dues zones: un per les activitats del tipus sensoriomotor amb material i estructures fixes (espatlleres, plataformes per saltar, matalassos grans, etc.) i un espai que ofereix materials (teles, cordes, capses, etc.) per les activitats del tipus

representatives o simbòliques.

- Moment per la història, el conte o el relat. Moment per relaxar-se després del

moviment i que serveix de transició entre el moment de l’expressivitat motriu i el de la representació grafico-plàstica.

- Lloc i temps facilitador de la distanciació, de la descentració i/o de l’expressivitat plàstica, gràfica o lingüística. Temps per la realització d’un dibuix, modelatge amb plastilina o construccions amb fustes amb l’objectiu d’activar el seu pensament i creativitat. A més, es pot parlar del que han experimentat a la sessió i de com s’han sentit.

- Ritual de sortida. Es preparen per deixar la sala, utilitzant un ritual concret de sortida o de recollida del material (depenent de l’edat dels infants).

21

Aquests temps són importants, ja que seran els moments que on es requerirà de la presència de l’adult com a responsable del joc, la resta del temps els infants tendran plena llibertat d’acció.

Respecte al temps per cada etapa, es recomana que les sessions durin una hora i mitja. El major temps es dedica a l’expressivitat motriu (40-45 min). El temps de rituals d’entrada i sortida suposen uns 10-15 min cada un, i el conte i la representació altres 15-20 min. Encara que aquests temps són flexibles i amb possibilitats d’adaptar-los a cada grup d’infants i a les seves necessitats en cada moment.

D’altra banda, la importància que es dóna al cos i al moviment com a mitjans per

desenvolupar la personalitat i els aprenentatges dels infants des de la pràctica vivenciada de la psicomotricitat està basada en la no directivitat i en la importància de l’activitat espontània i creativa que sorgeix del de l’infant. És per això, que consideren el joc com una de les millors maneres per expressar-se i amb el que gaudeixen i aprenen alhora.

Com exposa Aguilà (2014), la psicomotricitat és en tot moment una activitat motriu

espontània, on l’infant per si sol és lliure de triar amb què jugar, on anar, amb qui i quan ell vol. D’aquesta manera és on veiem a l’infant expressar-se totalment en la seva globalitat.

D’aquesta forma, en aquest treball es vol mostrar la rellevància del joc des d’aquest tipus de pràctica on la major part del temps de les sessions estan dedicades a les activitats espontànies i a la lliure circulació dels infants per l’espai. Així, Ruiz de Velasco i Abad (2011) entenen el joc com:

- Mitjà d’expressió, experimentació i creativitat natural de l’infant, en el que mostra sentiments, emocions, problemes, desitjos i equilibra tensions, angoixes i pors.

- Activitat lliure i espontània, considerant que qualsevol activitat amb estructura, que limiti o que no sigui espontània no seria joc.

- Proporciona plaer i es pot desenvolupar i finalitzar de moltes formes.

22

- Mode de desenvolupar la imaginació, la creativitat, la personalitat, la socialització, a més d’estimular el desenvolupament de les representacions mentals i les funcions cognitives i psicològiques.

No hem d’oblidar la gran importància que té la figura del psicomotricista en aquestes

sessions. De manera que aquest haurà de tenir unes competències per trobar la seva forma de fer la seva intervenció sense envair l’espai dels infants i integrant unes actituds que permetin fer un acompanyament respectuós cap als infants. Les funcions a realitzar són:

- Observar, escoltar, acollir i ajustar-se a l’expressivitat dels infants per reconèixer les seves accions i emocions de manera empàtica, ja que, com diu Aucouturier (1985):

“L’actitud d’escolta suposa la capacitat de rebre l’infant, d’acceptar el que és, el que produeix, sent i perceben les seves harmonies emocionals, com l’expressió d’una experiència única, i sobretot, de no deixar-se envair: aquesta manera de ser a prop i enfora del que viu l’altre és l’empatia tònica, que només permet respondre de manera justa a l’infant.”

- Acceptar als infants tal com són, amb les seves capacitats i dificultats, comprenent la seva història.

- Garantir la seguretat en un ambient segur i acollidor, amb unes normes amb sentit i flexibles depenent de les necessitats.

- Saber com i quan formar part del joc de l’infant com una figura simbòlica (company simbòlic) i quan mantenir-se amb el seu paper de psicomotricista.

- Tenir unes actituds específiques front l’agressivitat reduint aquesta cap a situacions simbòliques.

En definitiva, el psicomotricista s’ha de conèixer molt a si mateix per desenvolupar la

capacitat d’escolta activa també cap als infants. En aquest context, l’expressivitat psicomotriu de l’infant es troba amb la disposició actitudinal del psicomotrista, i per altra banda, amb el saber fer d’aquest. Per tant, serà fonamental l’escolta que prové de l’emocionalitat, pròpia i

23

dels altres. Haurà d’estar preparat per observar, reflexionar i comprendre les necessitats afectives i emocionals dels alumnes per saber actuar en conseqüència.

3.6 El currículum d’Educació Infantil en relació al joc i a la psicomotricitat