Facultat d’Educació
Memòria del Treball de Fi de Grau
La vivència de l’observació al CEIP Urbanitzacions de Llucmajor: les actituds i la mirada de les
mestres
Elena Pereyra Oviedo Grau d’Educació Infantil
Any acadèmic 2020-21
Treball tutelat per Maria Antònia Riera Jaume
Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació
S'autoritza la Universitat a incloure aquest treball en el Repositori Institucional per a la seva consulta en accés obert i difusió en línia, amb finalitats exclusivament acadèmiques i d'investigació
Autor Tutor Sí No Sí No
Paraules clau del treball:
Observació, actituds, mirada, experiències, dificultats.
Resum
L’observació és l’estratègia fonamental d’escolta per fer el seguiment dels processos de desenvolupament i aprenentatge dels infants, especialment a l’etapa d’Educació Infantil. A més, aporta una gran quantitat d’informació a les mestres sobre les seves propostes i sobre els infants durant aquesta etapa educativa. No es pot entendre el procés educatiu sense observar, ja que és el mètode que ofereix resposta a les qüestions que es van plantejant les mestres i els ajuda a crear les seves estratègies d’intervenció per a la pràctica educativa.
El present treball pretén aprofundir en aquells aspectes que tenen una gran influència durant l’observació tals com el rol d’observador, les actituds, la mirada, les dificultats i les experiències que viuen les mestres de l’escola pública CEIP Urbanitzacions de Llucmajor mentre observen a les aules. Tot, mitjançant una recollida de dades realitzada, amb entrevistes a diferents docents i l’observació directa, i la seva posterior anàlisi a partir d’un marc teòric com a base sòlida de l’estudi de la realitat sobre l’observació d’aquest centre educatiu.
Paraules clau: observació, actituds, mirada, experiències, dificultats.
Abstract
Observation is the fundamental listening strategy for monitoring development and learning processes of children, especially at the Early Childhood Education stage. Moreover, it provides a great deal of information to teachers about their proposals and the children during this educational stage. The educational process cannot be understood without observation, as it is the method that provides answers to the questions that teachers ask themselves and helps them to create their intervention strategies for educational practice.
This paper aims to delve into those aspects that have an intense influence during observation, such as the observer role, the attitudes, the way of looking, the difficulties, and the experiences that the teachers of the public school CEIP Urbanizacions de Llucmajor live in the meantime they observe in the classrooms. It is all done through data collection, interviews with different teachers and direct observation, and subsequent analysis based on a theoretical framework as a solid basis for analysis of the reality of the observation work in this school.
Keywords: observations, attitudes, the way of looking, experiences, difficulties.
Índex
1. Introducció i justificació... 5
2. Objectius... 7
3. Metodologia ... 8
3.1. Instruments ... 9
3.2. Cronograma ... 11
4. Fonamentació teòrica ... 13
4.1. Observació: sentits i intencions ... 13
4.1.1. Sentits ... 13
4.1.2. Intencions ... 14
4.2. El rol de l’observador: actituds, mirada i dificultats ... 17
4.3. Pedagogia de l’escolta ... 22
5. Contextualització del centre ... 24
6. Treball de camp ... 26
6.1. Recollida de dades ... 26
6.2. Resultats i anàlisi de les dades ... 26
6.2.1. Entrevistes i converses ... 26
6.2.2. La mestra observada ... 34
6.2.3. Reflexions i conclusions... 38
7. Reflexions i conclusions finals ... 40
8. Referències bibliogràfiques ... 44
9. Annexes ... 46
1. Introducció i justificació
L’eix fonamental del meu treball de fi de grau és la línia temàtica Observació i anàlisi dels aprenentatges dins l’aula. De l’observació, centrat concretament en el rol que ha de desenvolupar la mestra. Sobretot, en com ha de ser la seva mirada i les actituds que ha de ser capaç d’adoptar per a dur a terme l’observació a l’aula. El treball es realitza al CEIP Urbanitzacions de Llucmajor.
L’observació és un tema que va despertar el meu interès a l’assignatura de segon d’aquest grau anomenada Observació i Documentació, especialment perquè va ser la primera vegada a la carrera que vàrem tenir l’oportunitat de dur a terme un projecte en primera persona a un centre.
A més a més, consider que és un tema transversal que es troba present a diferents disciplines d’aquests estudis com a la psicologia, a l’educació socioemocional, a la intervenció educativa, a la psicomotricitat... en tots aquests àmbits és essencial l’observació.
D’igual manera, vaig ser molt conscient de la importància i de la necessitat de l’observació amb la realització del Pràcticum I. L’observació és un aspecte primordial en la tasca docent perquè és una activitat que ens proporciona molta informació sobre els infants i, per aquest motiu, he tengut clar que era un tema que volia tractar al meu treball de fi de grau. Perquè l’observació permet la transformació de la mirada, arribant a l’enteniment per a donar significats i, al mateix temps, oferir noves propostes i noves observacions (Palou, 2015).
En la gran majoria dels casos la docent serà qui dugui a terme l’observació directa dels infants a l’aula. Per aquesta raó, és important tenir present com ha de ser el rol que ha d’exercir, és a dir, quines actituds ha de seguir i com ha de ser la seva mirada per tal d’evitar convertir-se en una mena d’intrús a l’aula i no interferir de cap manera sobre l’acció dels infants. En definitiva, saber com i quin ha de ser el rol de la mestra observadora per saber com entrenar-nos perquè, com afirma Riera (2015) “però quantes vegades veiem sense tenir mirada i sentim sense escoltar, perquè per a mirar i escoltar sense contaminacions és necessària una pacient passivitat i obertura, una predisposició i atenció conscient.” (p. 57).
A l’hora de realitzar aquest treball, les preguntes que em varen sorgir varen ser:
- Quin protagonisme o paper té l’observació al CEIP Urbanitzacions de Llucmajor?
- Tenen referents per a realitzar l’observació? En cas que de resposta que sí, quins són aquests referents? Ja que la seva manera de fer vendrà determinada pels models que segueixen.
- Com duen a terme l’observació les mestres? Què es té en compte? Quin tipus d’observació es fa i mitjançant quin rol?
- Quina rellevància o paper té per a les mestres l’observació al seu dia a dia?
- Abans d’observar, es planifica? Es determina el focus de l’observació?
- Quines dificultats experimenten les mestres del centre durant l’observació?
- Amb la situació actual de la Covid-19 les ràtios d’alumnes per aula han disminuït, com s’ha vist afectada l’observació? Hi ha menys dificultats que a cursos anteriors o pel contrari es troben els mateixos obstacles?
2. Objectius
La principal finalitat d’aquest treball de fi de grau és realitzar una descripció i la posterior anàlisi de l’observació que duen a terme les mestres. Concretament com observen, de quina manera recullen informació, com són les seves actituds, el tacte de la seva mirada, etc. Per tant, la meva intenció és poder determinar la manera de recollir informació, quin temps i durant quins moments es dediquen a observar, de quina manera transmeten o comenten els fets observats, què n’interpreten d’aquests... Per aquest motiu, els objectius que em propòs són els següents:
- Investigar i aprofundir en les teories referents als sentits i intencions de l’observació, al rol del docent durant aquesta i als trets de les actituds i de la mirada per dur a terme una bona observació.
- Descobrir quina és la visió que es té al CEIP Urbanitzacions de Llucmajor sobre l’observació i com es duu a terme a les seves aules.
- Conèixer i aprofundir en quin és el rol que adopten les mestres i com viuen el moment de l’observació.
- Esbrinar quines són les actituds i els trets de la mirada de les mestres durant l’observació al centre i analitzar-ho a partir d’uns referents.
3. Metodologia
En aquest apartat es pretén mostrar quines han estat les passes o fases seguides per a l’elaboració del present treball de fi de grau. És essencial tenir present la metodologia a seguir durant un treball d’investigació o de camp perquè és el que va guiant el procediment d’aquest. D’aquesta manera, es garanteix que el procés sigui adequat per a l’assoliment dels objectius i s’asseguren uns aprenentatges orientats a les finalitats proposades.
En el cas d’aquest treball de fi de grau, s’ha seguit una perspectiva qualitativa. Era necessari dur a terme una metodologia qualitativa perquè l’essència del treball de camp era poder esbrinar com entenien l’observació les mestres del CEIP Urbanitzacions de Llucmajor, com la vivien, quines actituds mostraven durant el moment d’observació, en quines situacions s’optava per observar, com era la seva mirada i la interpretació dels fets observats... És a dir, la finalitat principal era poder arribar a entendre la realitat de l’observació al centre on realitzava el Pràcticum II.
Es fa evident que la realitat no és estable i que per molt que s’organitzi un pla de treball a seguir, en qualsevol moment poden ocórrer successos que impliquin una modificació del programa ideat. Per aquest motiu ha estat molt important el fet de poder ser flexible i adaptar-se a les circumstàncies donades pel dinamisme de la realitat.
Una vegada es va tenir clara la línia temàtica del treball, es va concretar i delimitar més el tema a les actituds i la mirada per tal d’estudiar les seves implicacions i importància durant l’observació a les aules d’Educació Infantil. Juntament amb això, com bé he esmentat anteriorment, el meu propòsit també era entendre la realitat de l’observació a l’escola on duia a terme les pràctiques. Per tal d’aconseguir-ho, ha estat necessari marcar- me uns objectius que orientessin la consecució del treball. A continuació, va ser bàsic elaborar un fonament de les diferents teories i figures principals de l’observació. Així, a partir d’aquesta base teòrica, poder realitzar la posterior anàlisi dels fets observats i dades recollides durant el treball de camp.
D’altra banda, per tal de poder realitzar el treball de camp, amb l’objectiu de comprendre la manera de dur a terme l’observació a l’escola i de conèixer què opinaven les mestres, vaig realitzar tres entrevistes a: una a na Bel Salas, tutora de 4t d’EI; una a na Maria Eguia, de 5è d’EI, i una altra a na Maru Medina, també de 5è d’EI. Vull esmentar que, a l’inici, la meva intenció era realitzar una entrevista a una mestra de cada nivell per veure si el fet que les mestres tenguessin grups de diferents edats (tres, quatre i cinc anys) tenia algun efecte en els aspectes
en els quals volia tractar a l’entrevista. No obstant això, m’ha estat impossible poder acordar un moment de trobada amb qualsevol de les mestres de cinc anys per incompatibilitat d’horaris i perquè tenien molta càrrega de treball. Per aquest motiu, he optat per realitzar l’entrevista a na Maru Medina, coordinadora d’Educació Infantil al centre i mestra que el curs passat va estar com a tutora d’un dels grups de cinc anys.
D’altra banda, per aprofundir en aspectes més concrets del rol, de les actituds i de la mirada de la mestra, he dut a terme una observació de la tutora del grup on estic realitzant les pràctiques.
Aquestes observacions s’han desenvolupat al llarg de quatre dies en diferents “moments” o circumstàncies per tal de veure si hi havia algun canvi segons les situacions. A més, després de cada sessió d’observació he realitzat una petita entrevista a la mestra per tal de poder indagar en aquells aspectes que amb l’observació directa no es podien percebre.
3.1. Instruments
Pel que fa als instruments i tècniques utilitzades per al treball de camp, els que he emprat per poder desenvolupar el treball de fi de grau són entrevistes, enregistraments d’àudio, observació directa i una combinació de notes de camp i de registre anecdòtic amb una graella d’observació.
En primer lloc, les entrevistes m’han estat de molta ajuda per poder conèixer el que pensaven diferents mestres de l’escola sobre l’observació i conèixer els seus sentiments i vivències mentre observen. Vaig elaborar una sèrie de preguntes orientades a l’obtenció d’aquella informació que més interès tenia per al meu treball de camp i, així, poder recollir les dades necessàries. D’altra banda, durant la realització de les entrevistes, també enregistrava amb àudio les respostes de les mestres. Així, encara que la seva transcripció dugués temps, podia recollir detalls més importants que, si no hagués enregistrat, m’hagués pogut perdre. A més, em va permetre extreure d’una manera més clara la informació que m’aportava cada persona i poder centrar-me durant l’entrevista en escoltar-la més atentament a la vegada que anotava aquelles idees o paraules clau que més em sorprenien o que em servirien per al treball escrit. D’aquesta manera, podia estar més focalitzada en la conversa i poder llevar-li a la situació la formalitat d’una entrevista i crear un ambient tranquil i distès on les mestres poguessin sentir-se amb la suficient confiança per expressar els seus pensaments i sentiments vers l’observació. Com bé he esmentat anteriorment, he dut a terme dos tipus d’entrevistes: una a tres mestres del centre (veure annex 1 per veure el model) i una altra després d’haver estat observant a la mestra dins l’aula (veure annex 3 per veure el model), per tal de poder recollir aquells aspectes que no eren visibles amb l’observació com els seus sentiments i pensaments. A més, ha estat l’eina que
m’ha permès complir amb el segon i el tercer objectiu d’aquest treball: “descobrir quina és la visió que es té al CEIP Urbanitzacions de Llucmajor sobre l’observació i com es duu a terme a les seves aules” i “conèixer i aprofundir en quin és el rol que adopten les mestres i com viuen el moment de l’observació”.
Referent a l’observació, ha estat un dels instruments més essencials i importants a l’hora de poder veure dins l’aula com era el comportament de la mestra mentre ella observava els infants.
Ha permès que pogués fixar-me en aquells fets apreciables relacionats amb la seva actitud, com els seus gestos, la seva postura, què transmetia la seva mirada, quins instruments utilitzava, etc., i amb les dificultats que es presentaven. Per tant, l’observació ha estat l’instrument primordial per poder dur a terme el quart objectiu del meu treball de fi de grau: “esbrinar quines són les actituds i els trets de la mirada de les mestres durant l’observació i analitzar-ho a partir d’uns referents”.
Finalment, per tal d’orientar la meva observació sobre la mestra, vaig elaborar una graella o full d’observació (veure annex 2). Allà, vaig afegir aquells aspectes que havia d’omplir per tal de poder contextualitzar el moment de l’observació i uns ítems o paraules clau referents a les actituds que hauria de poder anar comprovant si durant l’observació hi eren presents. Aquestes paraules clau o actituds en què m’havia de fixar les vaig extreure de les actituds a les quals feien referència diferents autors de l’apartat de fonamentació teòrica del present treball. També, a peu de pàgina vaig afegir altres aspectes que havia de tenir en compte durant l’observació. A més a més, vaig deixar la resta del full destinat a un apartat anomenat anotacions on vaig anar escrivint tant notes de camp com registres anecdòtics. Aquestes decisions que vaig prendre en elaborar el full d’observació em varen ajudar molt a l’hora de guiar la meva observació i tenir clar en quines coses m’havia de fixar.
Continuant amb aquest instrument, les notes de camp són aquells apunts que es caracteritzen per ser breus i que ajuden a poder recordar els fets que s’han observat. En canvi, el registre anecdòtic es tracta del conjunt de les descripcions i narracions d’un fet que, a més, es troben ordenades cronològicament.
En un principi, la meva intenció era anomenar notes de camp a l’apartat que finalment s’ha titulat anotacions al full d’observació. No obstant això, durant la primera observació que vaig dur a terme vaig adonar-me que no només em limitava a anotar aquelles coses més significatives o importants de la sessió, sinó que també estava escrivint les descripcions d’alguns dels fets
que tenien lloc a la situació i que m’interessaven recollir per l’actuació de la mestra. Per tant, vaig decidir deixar com a nom definitiu anotacions perquè estava fent una mescla de notes de camp i de registre anecdòtic.
3.2. Cronograma
Per tal de tenir la informació del procediment del treball d’una manera més clara i visual, he elaborat el següent cronograma en format de taula amb la consecució de les diferents fases i tasques amb les seves corresponents dates:
CRONOGRAMA TFG
FASE QUÈ S’HA FET? DATES
Primer contacte - Primera entrada de contacte amb la línia temàtica i tutora de TFG
18 de desembre del 2020
Fase 0
- Mapa conceptual - Idees prèvies
- Primera recerca teòrica
Del 18 de desembre del 2020 al 8 de febrer del 2021
Fase 1: Inicial
Tasca 1:
- Títol provisional - Primer índex.
- Esborrany amb la justificació - Objectius provisionals del treball.
- Esborrany del disseny metodològic.
- Llistat de les bases de dades on cercar, amb les paraules clau, la bibliografia a consultar per a l'elaboració del marc teòric.
Del 8 de febrer al 5 de març
Fase 2: Procés
Tasca 2:
- Primer esborrany de la fonamentació teòrica.
- Pensar i escriure la proposta de metodologia de treball (instruments, persones implicades, criteris ètics...).
Del 5 de març al 15 d’abril
Tasca 3.1.:
- Redacció de la metodologia.
- Contextualització del centre.
- Recollida de dades per al treball de camp:
o Entrevistes.
o Observacions sobre la mestra.
- Anàlisi de les dades recollides del treball de camp.
Del 15 d’abril al 20 de maig
Tasca 3.2.:
- Conclusions/Reflexions finals del TFG.
Del 20 de maig al 2 de juny
Fase 3: Final Tasca 4: Lliurament del treball definitiu
- Revisió i darreres modificacions del treball.
Del 2 de juny al 18 de juny
Taula 1. Conograma TFG. Font: Elaboració pròpia
4. Fonamentació teòrica
Anteriorment, he esmentat que l’observació és un aspecte transversal i imprescindible a la nostra tasca com a docents perquè és una capacitat que ens dóna l’oportunitat de poder aprendre i de continuar creixent com a professionals, alhora que milloram la nostra pràctica i intervenció educatives. D’igual manera, és quelcom que ens fa apropar-nos a la infància i a l’enteniment dels infants.
4.1. Observació: sentits i intencions 4.1.1. Sentits
Per començar, consider que és essencial aclarir què vol dir observació i, en el cas de l’educació, poder distingir-la d’altres dos conceptes amb els quals se la pot relacionar: veure i mirar. Com es va tractar a l’assignatura Observació i Documentació, trobam que:
- Veure significa percebre la imatge d’un objecte que els raigs lluminosos provinents d’aquest formen a la retina.
- Observar s’entén com percebre amb l’enteniment, constatar, comprendre.
- Mirar vol dir aplicar el sentit de la vista a una persona o cosa per veure-la, dirigir la mirada cap a un indret. (Riera, 2018).
Partint d’aquestes tres definicions es pot afirmar que són accions que van de menys a més profunditat, essent l’ordre: veure, mirar, observar. Per tant, l’observació és l’acte que requereix i necessita un major grau d’implicació pel fet que la persona ha de ser molt més conscient d’allò que està observant. També, perquè comporta capacitats cognitives com són l’enteniment i la comprensió, entre d’altres.
L’explicació anterior que s’ha ofert del terme observació seria la bàsica, és a dir, la més senzilla.
Però, com he comentat abans, l’acte d’observar, al món de l’educació, és molt més que una definició de diccionari perquè té una gran quantitat de matisos. Per aquest motiu, es poden trobar diferents autors i experts que aporten la seva visió, és a dir, el seu sentit i significat de l’observació a les aules d’educació infantil.
Segons Molina (1992), l’observació es tracta “de entender, interpretar, comparar, ratificar.
Será la comprensión de los hechos, fenómenos y procesos que nos permitirá actuar en consecuencia: introduciendo objetos, materiales, actitudes, reorientaciones, cambios, etc.”
(par.7). A més, també explica que és un dels mètodes més adequats per estudiar la interacció educativa al seu entorn habitual.
Asun Cumba i M.ª Carmen Iribarren afirmen que observar “és precisament aturar-se, esperar, pensar i reflexionar; és un paper diferent, és una estratègia que ens fa replantejar contínuament la pràctica educativa” (Hoyuelos i Sara, 2019, par. 29).
També, trobam que per a Loris Malaguzzi observar significa més que mirar. És un mitjà per a poder recopilar dades a fi d’ajudar la reflexió i respondre unes preguntes, incerteses, llacunes, dubtes inicials. També, per a ell es tracta més bé d’un mètode que té com a finalitat principal la renovació de la pràctica educativa (Hoyuelos, 2004). Cal afegir que tant Malaguzzi com Rinaldi (2006) introdueixen a Reggio Emilia la idea de l’existència d’una relació molt estreta entre observació i escolta, creant així el que es coneix com a Pedagogia de l’escolta, aspecte que es desenvoluparà més endavant.
Continuant amb aquesta línia més profunda, Riera (2015) explica que l’observació, a més de ser l’eina vital de les docents, tracta d’anar més enllà de la superficialitat del fet de mirar i de la percepció. De tal manera que, amb l’observació, una persona “pretende darse cuenta de lo que sucede e implica examinar y contemplar con atención” (p. 57).
Finalment, la Pedagogia Pikler sosté que l’observació seria allò que permet un coneixement transcendent sobre el desenvolupament infantil i sobre la metodologia educativa, de tal manera que s’arriba a la millora de la pràctica en l’educació i, sobretot, de la qualitat de les atencions als infants (Mózes, 2016).
Per tant, a partir de totes aquestes definicions aportades per diferents autors, podem trobar punts en comú a totes elles. L’observació s’entén com a mètode o mitjà per a poder estudiar el context de la interacció educativa, per poder millorar la pràctica docent i innovar. És a dir, va orientat al creixement professional, a poder anar aprenent contínuament i a millorar l’entorn que, com a docents, oferim als infants. A més, és més que mirar i veure per l’esmentat anteriorment i per la implicació d’aspectes més profunds com l’enteniment, la reflexió, pensaments, l’atenció, etc.
4.1.2. Intencions
Una vegada que es té clar què vol dir observar i en què consisteix, el següent pas és esbrinar les finalitats d’aquesta. Diferents autors com Molina (1992), Riera (2015), Menezo i Méndez (2018), Cumba i Ibarren (Hoyuelos i Sara, 2019) coincideixen que l’observació no és una tasca gens fàcil. Per tant, s’arriba a la conclusió que és necessari fixar les finalitats de l’acte observacional. Doncs, ara sorgeixen les preguntes: quines finalitats? Quines són aquestes intencions? Per quins motius és fa necessària l’observació?
Com bé ja s’ha avançat a les definicions d’observació, una de les finalitats que més es destaca és la de donar resposta a preguntes, comprendre, i, sobretot, la de millorar la pràctica educativa, les intervencions docents. Aquesta millora és necessària perquè, tal com hem vist al llarg de diferents assignatures d’aquest grau, dins la tasca de la docent està implícita i és important la formació contínua.
Altres finalitats que podem trobar són que s’observa per recaptar proves, per comprendre les decisions que prenen els infants, per diagnosticar o avaluar (Riera, 2015).
Però, continuant amb la idea de millorar, de generar canvi, Riera (2015) també afirma que
“observamos para conocer mejor, para comprender, para generar nuevas ideas y transformar críticamente la realidad” (p. 60). A més a més, també proposa una sèrie d’intencions per tal d’orientar l’observació:
- Observar per apropar-nos a la infància. Malaguzzi afirma que es parla molt sobre els infants, però que, en canvi, es parla poc amb ells i encara menys se’ls escolta (Hoyuelos, 2004). Per aquest motiu es fa necessària l’observació, per a poder obtenir coneixements sobre la infància, sobretot en el seu context natural. A més, es proposen les perspectives etnogràfiques perquè aquestes pretenen comprendre empàticament el que observen, “se interesa por lo que la gente hace, cómo se relacionan, cuáles son sus creencias o motivaciones” (p. 60). Aquests aspectes són precisament els que més ens apassionen poder descobrir: amb qui es relacionen els infants i de quina manera, quines propostes són les que més els interessen, quines estratègies utilitzen, quins espais i materials els atreuen… Per tant, es tractaria d’observar els infants per a poder entendre la seva realitat, la cultura de la infància.
- Observar per reconèixer les competències. Aquesta intenció és de caràcter més individual. És a dir, l’esmentat anteriorment feia referència a allò que es pot recollir a partir de les observacions dels infants com a grup. En canvi, en aquest cas es parteix de la idea que tots els infants són diferents, cada un d’ells té les seves característiques i el seu propi ritme de desenvolupament. Així, s’estaria parlant d’una observació individualitzada, la qual respecta i reconeix la diversitat, que intenta conèixer i comprendre què és allò que sap fer un determinat infant, amb l’objectiu d’entendre millor les seves necessitats i poder donar una resposta més precisa i adequada a cada infant (Vallejo, 2018). Es tracta de “penetrar en los
procesos del hacer y conocer de los niños para entender sus recursos y competencias” (p. 62).
- Observar per acompanyar i transformar. Consistiria a recollir dades amb la intenció de poder ajustar les intervencions que realitza la docent, a fi de poder acompanyar de la manera més adequada el procés d’aprenentatge dels infants. És a dir, es tracta que l’educadora sigui capaç de poder canviar les seves actituds d’acord a allò que observa dia a dia dels infants i així poder ajustar la seva manera de guiar l’infant en el seu desenvolupament i educació. Per tant, es pot veure com aquesta intenció està totalment lligada a la millora de la pràctica educativa i de la continuació en la formació com a professional, ja que es tracta, en definitiva, d’una via per a l’aprenentatge i perfeccionar l’experiència educativa.
D’altra banda, trobam que Forman i Hall (2005) recullen cinc motius que donen els mestres per a l’observació i l’escolta dels infants. Així, trobam que els cinc motius són: esbrinar els seus interessos, saber el seu nivell de desenvolupament tant cognitiu com social, descobrir les estratègies que segueixen per aconseguir els seus objectius, reconèixer les seves habilitats i quines necessiten treballar i conèixer les seves personalitats. D’aquesta manera, si s’arriben a recollir totes aquestes informacions, es podran oferir propostes i activitats més personalitzades a fi de poder continuar guiant-los i ajudar-los a construir el seu propi itinerari d’aprenentatge.
Cal destacar que aquests motius que aporten estarien estretament relacionats amb l’Observar per reconèixer les competències que proposa Riera (2015), per aquest caire individual.
A més, trobam que Molina (1992) ens parla de la importància de fixar-se uns objectius o finalitats a l’hora d’observar perquè, d’aquesta manera, ens estem assegurant que es realitzarà una posterior anàlisi. És a dir, que no s’haurà recollit informació així com així, sinó que s’ha orientat l’observació a un propòsit en el qual ens interessa aprofundir i conèixer més.
D’altra banda, és necessari fixar-se un focus perquè a l’aula poden passar moltes coses al mateix temps. “Però a tot no s’hi arriba. Cal centrar la mirada, cal fer un exercici de contemplació, i això demana temps” (Méndez i Menezo, 2018, p. 16). És a dir, hem de poder ser capaços centrar la nostra mirada en allò que ens desperta curiositat, allò que volem conèixer. No és gens fàcil, però per aquest motiu s’ha de continuar practicant, perquè l’observació és una capacitat que es pot arribar a adquirir, es pot entrenar.
En definitiva, es pot afirmar que les intencions o finalitats de l’observació poden ser diverses com diagnosticar, avaluar, comprovar... Però, sobretot, orientades a comprendre i recollir informació sobre la infància, sobre cada infant d’una manera més individualitzada, a fi de poder conèixer-lo d’una manera més profunda i en totes les seves dimensions, i guiar i innovar les pràctiques educatives. Perquè, tal com sosté Filippini (1995), “El papel del adulto consiste, sobre todo, en saber escuchar, observar y entender las estrategias que los niños utilizan durante las situaciones de aprendizaje” (citat per Hoyuelos, 2004, p. 254).
Per concloure aquest primer apartat, vull fer referència a Méndez i Menezo (2018) perquè resumeixen el que seria l’essència de l’observació:
(...) sentim l’observació com una eina valuosa que ens permet acompanyar, ajudar i conèixer personalment cadascun dels nens i nenes, per saber què els preocupa, què els fa por, quins dubtes i quines inquietuds tenen, en què troben dificultat i en què els agradaria rebre ajuda, a què els agrada jugar i quins són els seus moments preferits a l’escola. Una observació en la qual la nostra presència atenta esdevé acompanyament, espera, investigació... (p. 15).
4.2. El rol de l’observador: actituds, mirada i dificultats
En primer lloc, s’ha d’aclarir que, durant tot l’apartat anterior, s’ha adjudicat el paper d’observadora a la mestra del grup-classe. Però, s’ha de saber que també pot donar-se la situació en què la persona que observa és un subjecte extern que no pertany al grup d’infants observats (Molina, 1992).
D’altra banda, fins ara s’ha aclarit què vol dir observar, amb quins significats i sentits es relaciona aquest acte, i quines són les seves finalitats i intencions. Per una part, es fa evident que l’observació és objectiva perquè es tracta, com indica el terme, d’observar uns fets, uns actes, unes accions. No obstant això, també comporta una part subjectiva de la persona que observa perquè depèn, com s’ha esmentat, del sentit i intenció que s’adjudiqui a l’observació.
Però, a més d’això darrer, la subjectivitat també pot trobar-se en la manera de fer, és a dir, en la manera en què la docent observa els infants. Com bé explica Malaguzzi, el mètode que se segueix a l’hora de dur a terme l’observació depèn d’altres aspectes com la formació professional de la persona, la seva cultura, les intencions i les finalitats que es proposi i, sobretot, la imatge i concepte d’infant que es tengui (Hoyuelos, 2004). Així doncs, es pot afirmar que el rol, les actituds i la mirada que adopti la mestra observadora durant l’observació, vendran donats a partir de les característiques que presentin els elements als quals fa referència Loris Malaguzzi.
Per tant, trobam que segons la formació i la cultura que es tengui, s’entendrà l’observació d’una determinada manera i es donarà un sentit concret. Per exemple, una docent que hagi rebut una formació més tradicional i acadèmica, pot entendre l’observació com el simple acte de mirar.
Pot ser que no la practiqui o, si es dóna el cas que si, tal vegada analitzi allò que veu amb la mera intenció d’avaluar. Per consegüent, no li donarà els sentits i significats ni les intencions que s’han exposat a l’apartat anterior. Serà més superficial, ja que no intentarà entendre, pensar ni reflexionar sobre els actes que observa o no es faria de la mateixa manera.
Dels elements que presentava Malaguzzi, el que més m’agradaria destacar és la imatge d’infant.
Tothom té una visió sobre la infància i aquesta es materialitzarà amb la nostra manera de fer, perquè segons el concepte que es tengui es desenvoluparà una pràctica educativa determinada i, és clar, una manera d’observar. És a dir, aquesta idea d’infant també es concreta amb les actituds i la mirada determinades de la docent. Amb tot, vull al·ludir a la imatge d’infant de Malaguzzi perquè consider que és una de les que més concorda a la imatge que he pogut anar construint durant el grau. La idea que presenta Loris parteix d’un infant amb les següents capacitats:
Co-construccionista, interaccionista, ecológica (que se construye con relaciones múltiples socioculturales), genética (una criatura provista de enormes potencialidades, pero a la que hay que respetar su ritmo de maduración y desarrollo imprevisible […]), compleja, optimista, incierta; un niño dotado de autonomía, iniciativa y responsabilidad para establecer el camino de su propia evolución; solidarios, activos, partícipes […] (Hoyuelos, 2015, p. 114).
Pel que fa al rol de l’observador, Hoyuelos (2004) explica que s’ha d’observar els infants perquè és una manera que tenen ells de poder sentir-se vists i valorats i que, a més, necessiten que l’educador dugui a terme una observació on pren el rol de participant. L’observació participant fa referència al fet que la docent està immersa en la realitat que observa, és a dir, s’involucra però sense interferir en l’acció dels infants. Per aquest motiu és tan important tenir en compte l’actitud que mostra l’observador, perquè pot donar-se el cas que els infants, en sentir-se observats, canviïn la seva actitud i realitzin accions que normalment no durien a terme.
També, perquè l’actitud i la mirada que adopti la mestra no interferirà en l’activitat dels infants i ajudarà que aquests no se sentin cohibits i jutjats, cosa que s’ha d’evitar sota qualsevol circumstància. Per tant, es fa necessari adoptar una manera d’observar que no jutgi i que no faci que els infants canviïn la seva manera d’actuar.
Pel que respecta a a les actituds, una de les més importants és el respecte i Vallejo (2018) el defineix com l’atenció i valoració especial cap a una persona o cosa. El respecte és la base de l’observació perquè mitjançant aquest, estem tenint en compte els infants. És a dir, estem estimant i apreciant totes les seves facetes i també les seves accions, estratègies, progressos, el que diuen, etc.
D’altra banda, Riera (2015) fa referència a actituds com la sensibilitat, el fet de passar de l’acció al repòs, l’escolta, la presència activa i l’atenció com a disponibilitat i capacitat de recollir tot el que succeeix. La sensibilitat s’entén com la capacitat de sentir, és a dir, la realitat observada provoca una reacció en l’observador. Saber passar de l’acció al respòs consisteix a saber aturar, és a dir, que la docent sigui capaç de reduir les seves actuacions dins l’aula a només les necessàries per observar i centrar-se en l’infant. L’escolta fa referència al fet de saber parar esment en totes les facetes dels infants: el que diuen, el que fan, com ho fan, demanar-se per quin motiu, etc. La presència activa estaria relacionada amb l’atenció com a disponibilitat i amb la participació que esmentava Hoyuelos (2004), on s’està present a la realitat tant físicament com mentalment i emocionalment per tal de poder recollir tot el que succeeix. Aquest darrer es tractaria també de l’habilitat d’estar pendent de l’acció per tal de registrar el que s’observa i se sent. Tot això, comprès en el que es denominaria el tacte observacional, el conjunt de totes les actituds esmentades.
Continuant amb les actituds, Abelleira (2018) aporta l’obertura a la sorpresa que ha de tenir l’observador. Aquesta actitud oberta és entesa com la capacitat de poder parar esment en la vida en directe, és a dir, deixar a un costat tots aquells aspectes més tècnics de l’observació i recollir també aquells fets denominats com espontanis, causals, sorprenents, fugaços, que ens marquen per la sorpresa que provoquen. A més, per tal que la mestra aconsegueixi aquesta obertura a la sorpresa, ha de tenir: “serenitat per dedicar el temps necessari a escoltar, respecte vers les vivències dels infants, versatilitat didàctica per encaixar el que no estava programat, bagatge cultural per saber aprofitar degudament el que ens sorprèn, domini curricular per justificar fets inesperats” (Abelleira, 2018, p. 19).
També, aquesta sorpresa a la qual fa referència Abelleira (2018) la recull Catherine L’Ecuyer al seu llibre Educar en el asombro. L’Ecuyer (2012) defineix l’asombro com desig de coneixement perquè “ver las cosas con ojos nuevos permite quedarnos prendados ante su existencia, deseando conocerlas por primera vez o de nuevo” (p. 31). Per tant, es tractaria de prendre cada sessió d’observació des de zero, observar sense donar res per suposat ni avançar-
nos i ser capaços d’acollir qualsevol fet que es doni a la situació observada i, sobretot, aquells fets que ens sorprenguin.
Com s’ha esmentat anteriorment, l’observació a la qual s’està fent referència a aquest treball es caracteritza per implicar el procés cognitiu de la reflexió. Així, trobam que aquesta és també una actitud que ha de ser present a la mestra. Sobretot, si tenim en compte que una de les intencions principals de l’observació és millorar la pràctica educativa, és a dir, innovar. No es pot entendre un procés d’innovació sense l’actitud reflexiva per part de les mestres, i és que el procés de comprensió i perfeccionament de la pròpia pràctica docent ha de partir de la reflexió sobre la pròpia experiència (Zeichner, 1993). Per tant, aquesta actitud ha de formar part de la mestra, ja que ha de ser capaç de demanar-se, observar i, a partir de les observacions, analitzar i reflexionar sobre els fets per intentar trobar les respostes.
Finalment, Malaguzzi també parla d’actituds com l’escolta i l’asombro. Però, es tractarà amb més profunditat més endavant.
En relació a la mirada de l’observador, és molt important que l’observador la tengui en compte perquè és el mitjà que ens permet establir contacte amb l’altra persona, és aquella expressió que fa que s’estableixi un vincle afectiu segur entre dues persones (Hoyuelos, 2015).
És a dir, “a partir de esa genuina mirada comienzan procesos importantes de confianza, respeto, reconocimiento y diálogo” (p. 135).
Per aquest motiu és necessària tenir-la present. Perquè la mirada, a més de la resta del cos, és un dels mitjans a partir dels quals l’educadora fa visible el seu significat d’observació, la seva imatge d’infància i les seves actituds durant l’observació. Com diria Vallejo (2018) “la teva mirada sobre el que està ocorrent a l’aula canvia molt, en part segons la teva actitud i també la teva visió global de la realitat, de l’educació, de la infància, del paper que et correspon” (p. 12).
Així, trobam que si l’educadora és capaç de mostrar una mirada que transmeti seguretat, l’infant se sentirà amb la suficient confiança d’actuar davant d’ella amb total llibertat i naturalitat.
Aquest fet permetrà que la docent pugui apropar-se a ell i conèixer-lo d’una manera més profunda, com s’ha estat comentant a les intencions de l’observació.
D’altra banda, és important que la docent sàpiga mirar l’infant perquè és la condició necessària a l’escola per poder reconèixer la diversitat existent entre els infants. Perquè “saber mirar l’altra persona és individualitzar-la, fer-la única, protagonista de la seva manera de ser i d’estar al
món” (Mirar i no veure res, 2018, p. 4). Com a conseqüència, s’ha de tenir en compte la distància, l’alçada i el manteniment de la mirada i la forma de mirar.
Finalment, Max Van Manen (1998) afirma que “la forma más sorprendente de experimentar la presencia de otra persona es, sin duda, a través de los ojos” (p. 186). A més, introdueix el concepte del tacte de la mirada, el qual equipara a la sensibilitat i explica les habilitats o qualitats pròpies d’aquest tacte:
- Saber interpretar pensaments, sentiments... a partir de fets observables com gestos, comportaments, expressions i llenguatge corporal. Es compara aquest tacte de la mirada amb ser capaç de poder interpretar la vida interior d’una persona.
- Saber desxifrar la importància psicològica i social dels trets d’aquesta vida interior.
- Tenir clar els límits per tal de saber en quins moments intervenir i a quina distància mantenir-se de la situació.
Per tant, tenir tacte tracta de ser capaç de poder llegir i comprendre aquesta vida interior dels infants que observam, amb sensibilitat. També, com s’ha estat explicant anteriorment, sense interferir i tenint clars els límits de les situacions per tal d’intervenir només quan calgui. Per acabar, es pot resumir el tacte de la mirada de Van Manen (1998) com la capacitat de “ser solícito, sensible, perceptivo, discreto, consciente, prudente, juicioso, sagaz, perspicaz, cortés, considerado, precavido y cuidadoso” (p. 138) i que per aconseguir tenir tacte amb una altra persona “uno debe ser capaz de «oír», «sentir», «respetar» la esencia o la singularidad de esta persona” (p. 144).
Pel que fa a les dificultats, com s’ha pogut veure, l’observació implica unes actituds i una mirada molt concretes. Però, encara que es tenguin clar quines són, pot resultar complicat arribar a desenvolupar-les per tot el que signifiquen i impliquen. No obstant això, igual que s’ha d’observar per conèixer la infància, als infants de manera individualitzada i per progressar en la pràctica educativa, també és necessari formar-se en com dur a terme l’observació, practicar- la al dia a dia. Tanmateix, l’educadora ha de dur a terme una autoobservació a fi de poder conèixer-se com a observadora (Vallejo, 2018) i també per poder anar sent cada vegada més conscient de quin rol du a terme durant l’observació, com registra aquestes observacions, si es planteja preguntes, si reflexiona i analitza per poder entendre el que observa... És a dir, la capacitat de l’observació i tot el que comporta es pot anar entrenant per tal d’arribar allà on ens proposem.
També dins aquestes dificultats que pot presentar l’observadora es troba el renou (Riera, 2015), entès com el conjunt d’interferències interiors de la persona com són els processos emocionals, sensitius i cognitius que es poden donar durant l’observació. Està relacionat amb com se sent l’educadora aquell dia, en el moment d’observar, etc. Aquests elements poden condicionar l’observació perquè no s’està completament atent a la situació i fa que es puguin perdre coses, que continuïn sorgint preguntes sobre un mateix, que sorgeixin inseguretats... També, el fet que l’observador s’anticipi als fets (Molina, 1992) o que es guiï per prejudicis, per expectatives o per desitjos propis (Riera, 2015) pot ser un problema. Per aquest motiu, torna a ser important tenir present que l’observació s’ha d’anar entrenant, per poder ser capaç d’exercir una atenció plena i conscient i dur a terme la tasca de la millor manera possible.
D‘altra banda, un altre factor que suposa una dificultat és recollir tot allò que s’observa i s’escolta sense haver-se proposat un objectiu clar, sense saber per què i com analitzar els resultats obtinguts, etc. (Molina, 1992). Encara que s’hagi parlat de recollir fets espontanis, aquelles coses que produeixen asombro... Això no implica que l’observació no s’hagi de planificar mínimament. S’ha de tenir clar la intenció de l’observació, proposar-se un focus on centrar la nostra atenció, quins registres i instruments s’utilitzaran, etc.
Finalment, pel que fa a factors externs, trobam que la realitat que s’observa és canviant, contínuament ocorren fets i accions de manera simultània, arribant-se a solapar. Provocant així que sigui complicat recollir tot el que estiguem observant i escoltant. D’aquí la importància, una vegada més, d’anar entrenant la mirada i aplicant l’observació al dia a dia a l’aula.
4.3. Pedagogia de l’escolta
Com a darrer apartat d’aquest marc teòric volia introduir la Pedagogia de l’escolta, que té com a màxims representants a Loris Malaguzzi i a Carla Rinaldi. Trobava necessari dedicar-li un apartat perquè els punts tractats anteriorment es troben unificats a aquest únic corrent. La Pedagogia de l’escolta es tracta d’un projecte pedagògic desenvolupat a Reggio Emilia que es basa en l’escolta dels infants i que sorgeix a partir de la necessitat, per una banda, de poder ajudar-los a poder trobar significats d’allò que fan, que troben i que experimenten (Rinaldi, 2006) i, d’altra banda, per provocar “el asombro de quien escucha” (Hoyuelos, 2004, p. 130).
Rinaldi (2006) parla de diversos significats d’escolta com: ser sensible, oberta a la necessitat d’escoltar no només amb les oïdes, reconèixer diferents llenguatges, escolta a un mateix, com a temps, generada per curiositat, que produeix preguntes, que provoca emoció, oberta a les diferències, interpretació, una capacitat que no és fàcil...
Continuant, Malaguzzi explica que l’escolta és temps, donar oïdes a les relacions que estableix la infància amb el món i, a més, és un mètode perquè a l’educació l’adult pugui tenir les eines que fan que pugui desenvolupar la seva tasca com a docent com són l’asombro, la meravella i la reflexió. També, que és una qualitat necessària per poder respectar la cultura de la infància (Hoyuelos, 2004).
Com hem vist, tant Rinaldi (2006) com Malaguzzi (Hoyuelos, 2004) parlen de l’escolta com a temps. Aquest temps és necessari perquè en l’escolta (o observació) hem de donar temps tant per als infants, principalment, com per a l’adult que observa. En primer lloc, als infants perquè no hem d’accelerar-los, ja que, com he comentat i fent referència a la diversitat, cada un és diferent i té el seu propi ritme. A més, si els mostram que tenim temps per escoltar-los i estem disponibles per a ells, entendran que param esment en ells, que tenim temps per dedicar-los i que són el protagonista del procés de l’ensenyament-aprenentatge. D’altra banda, és necessari per a l’adult perquè requereix temps l’escolta, sobretot aquella que ens provoca asombro, curiositat i que ens permet reflexionar, analitzar i donar significat a allò que escoltam i sobre nosaltres mateixos.
Per tant, amb la Pedagogia de l’escolta trobam el sentit de donar oïdes als infants i a tot el que fan i diuen. La intenció de conèixer la infància i la diversitat de cada un d’ells i de trobar eines per evolucionar en la pràctica educativa. Les actituds serien moltes, com la sensibilitat, l’obertura a la diversitat, el temps, l’atenció, la disponibilitat, etc. Finalment, trobam que “la escucha activa nos lleva a comprender cómo los niños piensan, desean, hacen teorías o nos introducen en sus caminos emocionales” (Hoyuelos, 2004, p. 131), aspecte que està relacionat amb el tacte de la mirada perquè l’afirmació anterior d’Hoyuelos al·ludeix al fet de donar significats i entendre la vida interior dels infants que Van Manen (1998) explicava.
5. Contextualització del centre
El CEIP Urbanitzacions de Llucmajor és un centre públic que està situat a la urbanització Puig de Ros, la qual pertany al municipi de Llucmajor. És una escola de doble línia, tant a Educació Infantil com a Primària. No obstant això, actualment i a conseqüència de la situació provocada per la pandèmia de la Covid-19 ha passat a tenir tres línies.
En els seus inicis durant el curs 2006-2007, el centre va començar la seva activitat a unes aules prefabricades que es trobaven ubicades a la urbanització Badia Gran. L’edifici actual de Puig de Ros es va inaugurar el curs 2010-2011 i consta de dues plantes: a la planta baixa es troben les aules d’Educació Infantil i a la primera planta les d’Educació Primària.
A més, compta amb altres zones com menjador, gimnàs, aula d’informàtica, aula de música, biblioteca i aules multiusos. Actualment, les funcions d’alguns d’aquests espais han sofert modificacions pel fet d’haver afegit una línia més. La biblioteca ha passat a ser una aula de 6è d’EI, mig menjador de 5è d’EI, l’aula de música de 5è d’EP, l’aula d’informàtica de 1r d’EP i el gimnàs és el menjador dels alumnes d’Educació Infantil. A més, les sessions de psicomotricitat han començat a realitzar-se al pati. Cal destacar que, per manca d’espai, l’escola va demanar a l’Ajuntament poder utilitzar espais fora del centre i se’ls va oferir tres sales de l’hotel Delta (a uns 500 metres de l’escola) on es troben ubicats els tres grups de 6è d’Educació Primària.
Pel que fa als espais exteriors, el centre disposa de dos patis d’Educació Infantil, un per Educació Primària amb pistes esportives, un hort i un petit pinar.
Quant a l’entorn social que envolta al centre, aquest es caracteritza per l’augment d’habitants a la zona. De manera general, els residents de l’àrea es caracteritzen per ser joves i amb un nivell socioeconòmic i cultural mitjà/mitjà-alt. La gran majoria dels alumnes són nascuts a l’illa, però gairebé tots provenen de famílies de la península tot i haver-hi alguns d’origen estranger.
Aquests darrers representen un 5,5% del total d’alumnes, d’unes tretze nacionalitats aproximadament. Cal destacar que la major part dels alumnes del centre no es comuniquen normalment en la llengua catalana, malgrat haver nascut a Mallorca.
Entre els trets d’identitat que caracteritzen el centre destaquen l’aconfessionalitat i respecte cap a la diversitat, la coeducació, la inclusió, la defensa de la llengua catalana com a llengua vehicular i el pluralisme i valors democràtics per tal d’afavorir la convivència. A més, relacionat
amb aquest darrer, promouen la importància de la creació d’un bon clima de convivència, tant entre els alumnes com entre el personal docent i no docent, i de consciència i regulació emocional. Aquests dos aspectes són uns dels principals focus d’intervenció de l’escola. A més, també fomenten i se centren que els alumnes adquireixin hàbits de vida i d’alimentació saludable.
Pel que fa a la seva línia metodològica, no se centren en una concreta, sinó que combinen diverses metodologies. Cal esmentar que els grups són homogenis, és a dir, els infants a tots els nivells es troben separats per edats. A Educació Infantil destaquen els ambients, els projectes, els tallers, els racons, el treball cooperatiu... tot amb l’objectiu que els infants puguin desenvolupar-se a partir de les seves necessitats a un entorn que els ajudi a construir el seu camí, tot a partir d’aprenentatges funcionals i significatius.
És necessari remarcar la importància dels ambients, ja que el centre està immers en un procés d’elaboració de documents i guies sobre aquests. Tenen confeccionats vuit ambients diferents:
lletres, Pitàgores (logicomatemàtic), art, construccions, explorador, joc simbòlic, sentits i natura i moviment. Cada un d’aquests ambients té diferents i nombroses propostes i aquestes es van renovant cada cert temps, depenent de les necessitats i els interessos dels infants. Abans de la Covid-19, a cada aula d’infantil estava situat un ambient i, a més, es feia ús del pati de terra per a l’ambient de natura i de la resta de pati per a l’ambient de moviment. Es realitzaven tres vegades a la setmana durant aproximadament dues hores i els infants podien decidir a quin espai anar (amb la condició de no repetir ambient en la mateixa setmana). Els ambients eren moments on interaccionaven els infants dels diferents grups i independentment de la seva edat. No obstant això, encara que actualment s’hagin mantingut els ambients, el seu funcionament s’ha vist modificat a causa de les restriccions i mesures de seguretat per la Covid-19. Com a conseqüència, els ambients ja no es troben fixos a cada aula, sinó que aquests es van traslladant d’una aula a una altra (després de la seva desinfecció) i s’ha eliminat l’ambient de moviment, perquè el centre no tenia permís per utilitzar els materials que es necessitaven. A més, l’ambient d’explorador s’ha convertit en el de minimons.
6. Treball de camp
6.1. Recollida de dades
Tal com s’exposa a l’apartat de la metodologia, per elaborar aquest treball de fi de grau, la meva recollida de dades s’ha dut a terme mitjançant dues fases.
La primera fase ha consistit a realitzar una entrevista individual a tres mestres d’Educació Infantil, és a dir, tres entrevistes en total. Aquesta ha estat la meva via per poder arribar a comprendre com entenen l’observació algunes de les mestres que exerceixen al CEIP Urbanitzacions de Llucmajor. Així mateix, he pogut recollir la veu d’aquestes mestres amb l’objectiu de conèixer la seva visió sobre l’observació i la necessitat d’aquesta a les aules d’Educació Infantil, les dificultats i els sentiments que experimenten cada una d’elles quan la realitzen. Ha estat important recollir-ho perquè aquests aspectes influeixen directament en les seves actituds, la seva mirada i la seva manera de dur a terme l’observació sobre els infants a l’aula.
La segona fase del treball de camp, ha tractat de dur a terme una observació directa de la tutora de l’aula on estic realitzant les pràctiques a la vegada que ella observava els infants. Així mateix, he pogut viure de primera mà i d’una manera molt més conscient com és la seva presència a l’aula durant l’observació, quin rol assumeix durant aquesta, què transmet a partir del seu llenguatge corporal i de la seva mirada i amb quines actituds es tradueix tot això. A més, com he esmentat anteriorment, les entrevistes que he realitzat a posteriori m’han permès profunditzar en aquells aspectes que no són evidents a la vista i que també influeixen durant l’observació tals com: els sentiments, els pensaments i les dificultats que s’experimenten durant aquest moment, etc.
6.2. Resultats i anàlisi de les dades 6.2.1. Entrevistes i converses
En primer lloc, per començar aquest apartat referent als resultats obtinguts mitjançant entrevistes i converses, vull esmentar que na Maria Eguia, a una conversa més informal que no va formar part de cap entrevista, em va comentar que al centre no tenen cap informació o res general referent a l’observació per a tot el cicle d’Educació Infantil. És a dir, no hi ha cap document on es regeixi el significat que es dona a l’observació a aquest centre, de la utilitat o la intenció amb la qual es realitza, quins instruments s’han d’emprar per recollir informació, quin referent els guia, etc.
Per tant, trobam que cada mestra du a terme l’observació dels infants al seu parer. Per una banda, com a aspecte positiu hi ha el fet que cada una d’elles pot realitzar l’observació d’una manera bastant lliure, ja que no han rebut cap indicació externa referent a com dur a terme l’observació. D’altra banda, com a fet negatiu trobam que pot arribar-se a un estat de caos total per no existir cap pauta comuna o mínima al cicle d’Educació Infantil que assenyali com és el procediment de l’observació al centre. És a dir, aquest caos seria causat pel fet d’existir un desequilibri i manca de coherència entre les diferents mestres pel que fa a l’observació, un aspecte que és bàsic i primordial de la pràctica educativa del centre.
No obstant això, trob necessari esmentar que l’equip directiu va comentar amb les mestres d’infantil que el següent aspecte del centre a intervenir seria elaborar documentació referent a l’observació. D’aquesta manera, les docents podran tenir un document amb una base sòlida que donarà unes indicacions mínimes i comunes per a tot el cicle sobre quins aspectes haurien de tenir en compte a l’hora d’observar a les aules.
Continuant amb les informacions obtingudes a partir de les entrevistes, trobam que gairebé les tres mestres entrevistades tenen opinions similars vers l’observació.
Els sentits i intencions de l’observació
Començant pels sentits i intencions de l’observació, les tres mestres consideren que es tracta d’una eina important i d’un aspecte prioritari a infantil. Fins i tot, na Bel Salas (veure annex 6 per veure l’entrevista completa) arriba a afirmar “és un element clau, i et dic infantil perquè és l’etapa en què nosaltres treballam, però també l’observació és igual de valuosa a altres etapes”.
Mitjançant l’observació, les mestres poden conèixer i comprendre millor a cada infant: com es troba en aquell moment, entendre la seva personalitat, quins aprenentatges va assolint, i també per saber com es comunica i de quina manera es relaciona. Na Maru Medina (veure annex 7 per veure l’entrevista completa) explica que “l’observació et pot donar informació sobre qualsevol aspecte de l’infant”. De fet, són conscients de la necessitat que tenen els infants de ser mirats i consider que aquesta idea queda perfectament reflectida quan na Maria Eguia (veure annex 4 per veure l’entrevista completa) esmenta:
També és una ajuda perquè a aquells infants que pareix que et costa més arribar a ells, moltes vegades si els observes és com que ells es donen compta que els estàs mirant, que estàs pendent d’ell. I això provoca un canvi en ells, et cerquen més, demanen més coses, interaccionen més amb tu...
Per tant, trobam que tots aquests trets coincideixen amb les definicions que s’han exposat a l’apartat de la fonamentació teòrica perquè les mestres han esmentat directament les paraules clau com: entendre, comprendre, eina vital i atenció. D’aquesta manera, el que elles pensen està relacionat amb el que explicaven autors com Molina (1992), qui afirmava que l’observació implicava comprendre; Forman i Hall (2005), que explicaven que l’observació és necessària per conèixer els infants, i Riera (2015), que expressava que l’observació és l’eina vital dels mestres que permet contemplar i examinar atentament, com s’ha exposat anteriorment.
Així mateix, també existeixen correspondències entre el que expressen les docents sobre les seves intencions per observar i el que explica Riera (2015), ja que voler saber com es comuniquen i es relacionen els infants està lligat a la necessitat d’apropar-se a la infància; i conèixer i comprendre a un infant i saber els seus aprenentatges està relacionat amb la importància de reconèixer les competències dels infants, és a dir, mirar-los d’una manera més individualitzada.
L’observació com a eina d’avaluació
A més, les mestres també afegeixen que és l’eina que els permet dur a terme l’avaluació dels infants per poder realitzar posteriorment els informes trimestrals. Aquest és un fet que cal destacar, ja que a Educació Infantil certament l’observació és la única via per dur a terme l’avaluació. Normalment, el sistema educatiu espanyol basa l’avaluació en la puntuació que els seus alumnes obtenen a exàmens o tests. Però, aquesta manera tan acadèmica d’avaluar és impensable a Educació Infantil, i menys amb el gir metodològic dels darrers anys. Com a conseqüència, l’únic mitjà que fa possible l’avaluació dels ítems proposats pel GestIB és l’observació de les accions dels infants i l’anàlisi d’aquestes i d’algunes de les seves produccions com són dibuixos o alguns escrits, per exemple.
La pràctica educativa
D’altra banda, les tres mestres afirmen que el que observen dels infants influeix directament i totalment a la seva pràctica educativa. És a dir, els fets que observen a diferents situacions els permet modificar i orientar les seves actuacions i intervencions dins l’aula. De fet, na Bel expressa que “per això feim l’observació, per canviar coses de la nostra pràctica. Una cosa va lligada a l’altra”. Observar permet a les mestres l’oportunitat d’autoavaluar-se a elles i les propostes que ofereixen als infants. Aquest darrer aspecte, el de millorar la pràctica educativa, coincideix amb un dels objectius de l’observació al qual feien referència alguns autors del marc
teòric del present treball: Loris Malaguzzi (Hoyuelos, 2004) i Asun Cumba i M.ª Carmen Iribarren (Hoyuelos i Sara, 2019) afirmaven que l’observació és un mètode per renovar les pràctiques docents. A més, també Riera (2015) exposava que una de les intencions principals de l’observació és observar per acompanyar i transformar. És a dir, observar els infants té com a finalitat anar transformant i renovar les intervencions i la pràctica docent per tal d’acompanyar adequadament el procés d’aprenentatge i de desenvolupament d’aquests.
D’aquesta manera, el fet d’ajustar les intervencions per anar orientant les accions i les propostes que ofereix el docent és essencial a l’Educació Infantil. En nombroses ocasions s’ha parlat al món de l’educació de la idea que els infants aprenen a partir d’un entorn preparat i de la interacció amb els altres. Per tant, és necessari que les mestres observin els infants en relació amb les propostes o activitats, ja que si no es modifica i tot queda estable, no es donen noves oportunitats d’experimentació i d’exploració i difícilment els infants podran continuar el seu camí dins la construcció del seu propi aprenentatge.
El paper de l’observació
Per tant, referent al paper de l’observació, es veu la importància que té aquesta al dia a dia de la vida a l’aula i les tres mestres reconeixen i coincideixen en aquesta necessitat. Na Bel aporta la visió que l’observació és una capacitat que desenvolupen les mestres on tenen els sentits sensibles i preparats per observar i sentir tot el que ocorr a l’aula. De fet, na Maria expressa la necessitat que té de poder trobar més moments per observar.
Els referents teòrics
Un aspecte on cap de les tres mestres coincideix és en els referents teòrics, pel que fa a l’observació. Com en qualsevol altre àmbit de l’educació, és important tenir uns models per tal de poder anar orientant la manera de fer, en aquest cas de quina manera observar els infants.
Per una banda, trobam que na Maria no té cap referent a l’hora d’observar els infants, sinó que va prenent les decisions oportunes segons les necessitats de cada situació. Com ja s’ha tractat a aquest treball, l’observació és un art on conflueixen diferents aspectes com: el tipus d’observació; els instruments i registres per recollir informació; el rol de l’observador, les seves actituds i el que transmet la seva mirada; de quina manera analitzar les dades recollides, etc.
Per tant, trobam que és un procediment molt ampli i el fet de no tenir una guia o model en el qual basar-nos, pot fer que la docent es perdi durant el procés.
Pel que fa a na Bel, la seva referent va ser i continua essent na Sílvia Llompart, una mestra del CEIP Sa Marina de Llucmajor. Na Sílvia va ser la seva tutora de pràctiques mentre estudiava la carrera i també la seva preparadora d’oposicions. Na Bel esmenta que va ser qui li va fer veure la necessitat i la importància de l’observació i de la documentació a l’escola. De fet, parla d’ella amb una gran admiració i es pot veure quan afirma:
Amb ella vaig estar la primera vegada que vaig aterrar a una escola i va ser i és una persona molt important, sempre dic que la meva mestra de tot ha estat ella. Faig tot i som el que som ara gràcies a ella i a tot el que em va ensenyar.
Amb casos com aquests es veu la repercussió que tenen les nostres experiències a la nostra tasca educativa. A vegades no fa falta anar-se’n molt enfora o cercar massa, perquè també podem trobar els nostres referents i guies molt a prop de nosaltres. És molt important ser conscients d’això i lligar les nostres pràctiques amb les vivències que hem tengut al llarg del nostre aprenentatge i de l’adquisició de les capacitats que, necessàriament, ha de desenvolupar una mestra.
Finalment, na Maru no té cap referent pel que fa a l’observació, però si que esmenta l’efecte que va tenir en ella una formació sobre la Psicologia Gestalt. Aquest aprenentatge que va adquirir va tenir resultats a tots els àmbits de la seva pràctica educativa i, d’igual manera, en l’observació. Personalment, aquesta formació va ajudar-la a autoobservar-se i a conèixer-se a ella mateixa per després poder posar la mirada en una altra persona. Aquest curs va donar a na Maru un gran suport perquè no trobava el seu lloc a l’aula i explica que tot el temps estava fent coses i en moviment, pensava que tot estava perfecte, però no acabava de sentir-se còmoda.
Des de la perspectiva de la Gestalt, l’objecte d’estudi és l’experiència perceptiva i sensorial, des d’una perspectiva mentalista. Els mitjans necessaris per arribar a aquesta percepció són la introspecció i l’observació mitjançant la memòria, el pensament i l’aprenentatge. Els seus màxims representants són Wertheimer, Koffka y Köhler (Oviedo, 2004).
Per tant, trobam que la teoria de la Gestalt a la qual fa referència na Maru està directament relacionada amb l’observació, sobretot l’aspecte que ella ha mencionat de la importància de conèixer-se i observar-se a un mateix. Com bé esmentava Vallejo (2018) és necessària l’autoobservació per poder ser conscients del nostre paper durant l’observació.
