Epistemologia constructiva: sistematització, projecció i representació de la realitat. La proposta teòrica de Nelson Goodman

Abstract 3

I. INTRODUCCIÓ 4

1. Estat de la qüestió 5

II. LA SISTEMATITZACIÓ DEL CONEIXEMENT 9

1. Introducció 9

1.1 Duhem i el projecte d’una física sense metafísica 10

1.2 Carnap i l’Aufbau 10

1.3 The Structure of Appearance i els objectius de la sistematització 12

2. L’ontologia evanescent 13

2.1 La caracterització del debat segons Goodman: el nominalisme 14

2.2 Els qualia 15

2.3 La interpretació de l’ontologia evanescent 16

3. Els objectius de la sistematització 17

4. Els elements pre-sistemàtics 18

5. La neutralitat del sistema 19

6. Conclusions 22

III. EL PROBLEMA DE LA INDUCCIÓ: LA PROJECCIÓ 24

1. El problema de la inducció 24

2. Els condicionals contra-fàctics 24

3. Els enunciats generals. Lleis i estats disposicionals 26

3.1 Les lleis generals 27

3.2 Els estats disposicionals 28

4. Possibles: entitats i propietats 29

5. El paper de l’experiència i la convenció 30

6. La inducció vàlida 32

7. La projecció 33

8. Conclusions 34

IV. LA REPRESENTACIÓ DE LA REALITAT 36

1. Introducció 36

2. La reflexió analítica 37

2.1 La identitat i l’ isomorfisme extensional com a criteris 38

2.2 La denotació 40

2.3 Representació i descripció 41

3. La via pragmàtica 42

3.1 Les rutes referencials 43

3.2 El marc de comprensió 44

4. Conclusions 46

V. CONCLUSIONS 47

BIBLIOGRAFIA 49

Abstract

Aquest treball es centra en la proposta teòrica desenvolupada per Nelson Goodman en relació a l’epistemologia: l'epistemologia constructiva. L'objectiu és dur a terme una exposició de les principals aportacions realitzades per aquest autor en el camp de l'epistemologia i de la filosofia de la ciència. Per tal de dur a terme una correcta exposició dels conceptes clau d'aquesta epistemologia constructiva aquesta memòria es divideix en quatre seccions. La primera d’elles es centra en les diverses aproximacions teòriques que podem trobar en relació al plantejament de Nelson Goodman i la problemàtica que aquestes aproximacions comporten. Les tres següents es centren en tres aspectes que, tenint en compte el plantejament de Nelson Goodman al llarg de la seva obra, conformen l’epistemologia constructiva: la sistematització, la projecció i la representació de la realitat.

D’aquesta manera, podem veure de quina manera la proposta de Nelson Goodman en relació a l’epistemologia constructiva és un projecte unitari i coherent. La defensa d'aquesta unitat, a diferència d’altres lectures realitzades del plantejament de Goodman, suposa entendre tota la seva producció teòrica a partir de l’epistemologia constructiva i la recerca de les estructures que la conformen, tesi que justifica la defensa de la necessitat d’incloure l'epistemologia constructiva com a proposta vàlida i coherent dins la filosofia analítica del segle XX.

I. INTRODUCCIÓ

L'objectiu d'aquest treball és dur a terme una exposició de les principals aportacions realitzades per Nelson Goodman en el camp de l'epistemologia i la filosofia de la ciència.

Abans d'entrar en les propostes teòriques pròpiament dites, el primer cal destacar és que en el cas de l'obra de Nelson Goodman ens trobem davant d'una doble problemàtica que condiciona l'aproximació a la seva obra. En primer lloc, ens trobem davant d'un autor sovint esmentat però poques vegades analitzat des d'una perspectiva general, fet que ens pot portar a interpretacions parcials i poc acurades de la seva obra. En segon lloc, la gran quantitat d'aportacions teòriques elaborades per aquest autor i la multiplicitat de disciplines a les quals fa referència com ara la filosofia de la ciència, la filosofia del llenguatge, la metafísica, i l'estètica, complica la tasca de dur a terme una lectura unificada de l'obra de Nelson Goodman.

Tenint en compte aquesta doble problemàtica, aquest treball s'articula seguint una línia molt clara. En relació a la primera problemàtica, es du a terme una crítica prèvia de la bibliografia secundària principal que podem trobar en relació a l'obra de Nelson Goodman, critica que ens serveix per a plantejar una via alternativa d'aproximació a partir de la contextualització de la problemàtica que genera el plantejament de l'autor, l'obra de Goodman pròpiament dita, i algunes obres teòriques actuals que es consideren cabdals per a dur a terme una correcta comprensió de l'obra de Nelson Goodman i de la problemàtica a la qual es fa referència. En el cas del segon problema esmentat, la proposta que es segueix en aquest treball és considerar l'epistemologia constructiva com a punt de referència necessari per a articular les diverses propostes teòriques que es consideren rellevants no només per a entendre la producció teòrica de Nelson Goodman sinó el propi desenvolupament de la filosofia del segle XX, com seria el cas de l'ontologia evanescent o irrealisme, la representació, el problema de la identitat, etc.

1. Estat de la qüestió

Dues són les vies d’aproximació que trobem en l’actualitat en l’àmbit de la bibliografia secundària en relació a Nelson Goodman. En primer lloc, tenim l’opció de realitzar una lectura de les seves propostes des d’una perspectiva més general amb la intenció de dur-ne a terme una contextualització. Seguint aquesta línia el podem trobar classificat com a membre de la Concepció Heretada —és el cas de Suppe a La estructura de las Teorías Científicas—, com a neopositivista —és el cas de Diéguez i el de Stroll— com a representant de l’atac a l’ortodòxia —és el cas de Losee— o bé com a representant de l’estètica analítica. En segon lloc, podem realitzar aquesta aproximació a partir dels estudis monogràfics realitzats sobre l’autor, analitzant d’aquesta manera el desenvolupament intern de les seves propostes, la seva coherència i els problemes que trobem en el plantejament d’aquestes propostes. Dins aquesta línia podem destacar la tasca de Catherine Z. Elgin, deixeble de Goodman i continuadora de les seves propostes, D. Shotenkirk —qui du a terme una anàlisi a partir del nominalisme de Goodman— i una gran quantitat d’articles que trobem en relació a trets específics i puntuals de l’obra de Goodman.

Començar per una contextualització a partir del que es considera la Concepció Heretada, el neopositivisme, i la crítica al neopositivisme suposa un greu problema d’aproximació, ja que presenten trets característics difícilment conciliables. Per altra banda, fer una lectura aïllada de propostes de Goodman que encaixin sota una categorització concreta suposa fer-ne una crítica parcial: un dels trets de l’obra de Nelson Goodman és que contínuament es duen a terme connexions entre obres, temes i problemes plantejats. Per aquests motius esmentats, aquest treball s’ha elaborat amb la intenció de donar una perspectiva general de Nelson Goodman, perspectiva que sigui respectuosa tant amb les pròpies propostes de Goodman com amb el debat dins el qual cal dur a terme la seva contextualització.

Com a exemple del problema de les perspectives generals i de les classificacions que en sorgeixen podem esmentar la classificació de Goodman com a neopositivista de caire nominalista dins el marc intel·lectual de l'Escola de Harvard. Una visió més acurada dels seus plantejaments ens mostra la dificultat de simplificar a l'hora de posar una etiqueta restringida en el cas d'aquest autor. La caracterització de Goodman com a neopositivista (STROLL 2002:

67; DIÉGUEZ 1998: 13-15) pot ser una primera aproximació a Goodman, però aquesta no és suficient: no només ens trobem davant d'un filòsof amb una producció dilatada al llarg del

temps¹, sinó que aquesta engloba una multiplicitat d'àmbits de reflexió –estètica, epistemologia, filosofia de la ciència, filosofia del llenguatge, etc. –unificats a partir de l'anàlisi en funció del significat cognitiu² que van més enllà del plantejament de l'art com a via d'anàlisi alternativa a la lògica dins la investigació científica (DIÉGUEZ 1998: 14) i del “nou enigma de la inducció”.

Aquesta constatació ens planteja la necessitat de dur a terme una acurada lectura de la producció teòrica de Nelson Goodman, lectura que alhora necessita d'una correcta contextualització en relació a la problemàtica dins la qual es desenvolupa. Per tal d'aconseguir aquest objectiu, sembla més que adequat veure quines són les principals aportacions de Goodman no a partir d'una aproximació cronològica³ sinó a partir del plantejament d'uns eixos temàtics transversals establerts en funció de la pròpia producció de l’autor.

Amb aquest objectiu, aquest treball es divideix en tres capítols que ens permetran dur a terme una millor comprensió dels plantejaments de Goodman: l'epistemologia constructiva, el replantejament del problema de la inducció i els mecanismes de representació de la realitat.

Aquests tres blocs sorgeixen del propi desenvolupament del plantejament de Goodman: (i) la sistematització del coneixement com a resultat d’elaborar una ciència sense metafísica; (ii) el problema de la inducció a partir de les indagacions sobre la naturalesa del tipus d’inferència que justifica el coneixement; i (iii) la representació del món com a resposta a la recerca dels mecanismes que possibiliten l’epistemologia constructiva.

Els tres àmbits establerts, doncs, ens permetran entendre el perquè de la dificultat de fer encaixar els plantejaments de Goodman dins una corrent concreta filosòfica del segle XX, alhora que ens possibilita entendre el desenvolupament de la proposta epistemològica d’aquest autor: aclarir la naturalesa del coneixement, i en concret del coneixement científic, a partir de la seva sistematització, la seva justificació, i la relació d’aquest coneixement amb la realitat.

2. El replantejament de la classificació

1 Es pot consultar l'obra de Gerhard Ernst (2009) i de Catherine Z. Elgin (2000) per tal de dur a terme una primera aproximació a Goodman a partir de la seva biografia acadèmica i personal.

2 Significat cognitiu que l'allunya del positivisme lògic (STROLL 2002: 205).

3 Aquest tipus d'aproximació ens permetria establir una distinció en funció del nucli teòric desenvolupat segons l'època: reflexions sistemàtiques vinculades a la filosofia de la ciència del primer Goodman, estètica i producció artística del segon Goodman i una darrera època de revisió.

Tenint en compte la problemàtica plantejada en el punt anterior, una opció alternativa a la classificació habitual es pot dur a terme a partir dels propis plantejaments de l'autor:

Soy un relativista que sostiene, a pesar de todo, que hay una distinción entre las teorías, interpretaciones y obras de arte correctas y las incorrectas. No creo que una obra literaria se encuentre determinada por el propósito del autor, ni que todas las interpretaciones sean igualmente correctas. Soy un nominalista que deja que se tome a cualquier cosa como un individuo, así como un cognitivista de orientación marcadamente conductista capaz de reconocer las funciones cognitivas que posee la emoción. Soy un anti-realista y un anti- idealista –por tanto, un irrealista –. Me opongo tanto al cientificismo como al humanismo que presentan a las ciencias y a las artes en mutua oposición. Y soy asimismo un teórico interesado por la práctica que participa de la teoría y que es inducida por ésta. (GOODMAN 1995:

Prefaci)

Aquest prefaci a De la mente y otras materias ens proporciona una primera visió sobre la complexitat de la reflexió teòrica de Nelson Goodman i la impossibilitat d’etiquetar-lo a partir de les categories habituals. ¿Com s'ha d'entendre un nominalista no restrictiu? ¿És compatible defensar un conductisme vinculat a un intel·lectualisme cognitiu? ¿És coherent parlar de relativisme restrictiu? ¿Què significa exactament això de ser irrealista? Donar una resposta a aquestes preguntes plantejades suposa clarificar el perquè dels problemes que sorgeixen de la classificació que podem constatar en relació a Nelson Goodman.

Dues són les possibilitats que ens podem plantejar d’entrada per a donar una resposta a aquest problema: la primera, que aquesta sigui el resultat d’una lectura parcial dels plantejaments de Nelson Goodman; la segona, la manca d’unitat del propi plantejament de Goodman que es concretaria en la variabilitat de classificació en funció de l’àmbit en el qual ens centrem. El que es planteja en aquest treball és que aquesta confusió terminològica és el resultat de dur a terme una lectura parcial i descontextualitzada de l'obra de Nelson Goodman.

Per tant, el que es defensa és la unitat i coherència del plantejament de Goodman, unitat que és evident a partir de l'establiment de la proposta de la creació de mons com a eix que ens permet unificar la resta de plantejaments. Per tal de demostrar aquesta afirmació, tot seguit es du a terme l'anàlisi de les propostes de Nelson Goodman seguint la metodologia indicada inicialment.

II. LA SISTEMATITZACIÓ DEL CONEIXEMENT

A diferència de la proposta d’anàlisi elaborada per Dena Shottenkirk a Nominalism and Its Afermath, on es du a terme una separació entre metafísica —on inclou el problema de la base, el nominalisme i la terminologia específica elaborada per Goodman—, epistemologia —on es planteja el debat del segle XX, el construccionalisme de Goodman, les influències de Kant, Berkeley i James, i els conceptes epistemològics elaborats per Goodman— i l’estètica, la proposta d’aquest treball és la següent: es considera l’epistemologia com a nucli a partir de la qual es desenvolupa la resta del plantejament teòric de l’autor. Això suposa considerar The Structure of Appearance com a punt de partida per a entendre el nucli dur de les propostes de Goodman, possibilitant així una línia comprensiva a l’hora de fer una interpretació general de l’obra de Goodman en funció de paràmetres epistemològics.

Des d'aquesta perspectiva, es pot afirmar que l’epistemologia és l’objectiu central de tota la seva reflexió⁴. En un primer moment, aquesta és analitzada segons els paràmetres establerts pel positivisme lògic: l’anàlisi lògica del llenguatge i els intents de dur a terme una sistematització del coneixement. En un segon moment, l’epistemologia serà analitzada des de la perspectiva de la justificació inductiva: la recerca dels mecanismes que, un cop evidents les mancances de la sistematització deductiva, justifiquen el coneixement. Finalment, Goodman analitzarà l’epistemologia des de la perspectiva del símbol, perspectiva que serà potenciada a partir dels anys 70 a partir de l’establiment de la teoria general dels símbols i de la centralitat de la relació 'representar'.

1. Introducció

El problema epistemològic enfocat des d'una perspectiva sistemàtica es caracteritza per intentar donar una solució al problema de la naturalesa de la relació entre l’home, el món, i el coneixement generat a partir de la recerca de les estructures que organitzen aquest coneixement. Aquesta qüestió, central en la tradició filosòfica occidental —només cal recordar de quina manera comença la Metafísica d’Aristòtil—, rep a partir del segle XX un enfocament diferent: l’elaboració d’una ciència sense metafísica. Aquesta reivindicació, sovint interpretada com els intents d’acabar amb la metafísica per part del Cercle de Viena, es 4 A diferència del plantejament realitzat per Leeten ( LEETEN 2012: 22-23).

pot interpretar d’una manera alternativa a partir de la lectura de les propostes de Duhem, Carnap i Goodman.

1.1 Duhem i el projecte d’una física sense metafísica

En la primera part de La teoria física –on Duhem estableix els seus objectius teòrics– es du a terme la defensa del desenvolupament d’una física independent de la metafísica (DUHEM 2003: 9-10). El motiu pel qual es du a terme aquest plantejament és doble: per una part, aquesta independència suposa la possibilitat de desenvolupar una teoria física al marge del tipus de metafísica que es pugui defensar; per l’altra, això permet establir una clara diferència entre explicació i classificació (DUHEM 2003: 27). L’objectiu és dur a terme una reivindicació de la necessitat d’elaborar una filosofia desvinculada de la metafísica. Això no suposa eliminar aquesta, sinó constatar que una filosofia de la ciència dependent de la metafísica està destinada a la substitució en el moment en què es dugui a terme un canvi de metafísica.

Aquesta física autònoma es basarà, doncs, en l’establiment d’unes qualitats simples i propietats primeres —és a dir, la reducció de la base — destacant d’aquest plantejament que aquestes no són absolutes, sinó relatives (DUHEM 2003: 161-166).

1.2 Carnap i l’Aufbau

El propòsit de Carnap a l’Aufbau és, seguint el plantejament de Cirera, “oferir una fonamentació de la ciència, principalment pensant en la física, que la mostrés rigorosament al marge de l’especulació metafísica” (CIRERA 1990: 18). Aquesta pretensió es concretarà en l’Aufbau a partir de la investigació dels mecanismes que possibiliten una construcció del món:

l’estructura epistemològica. Aquesta estructura es caracteritza per possibilitar una definició dels objectes-conceptes de l’univers a partir d’objectes-conceptes primitius —vivències o Erlebs— i una relació fonamental —la similaritat—, essent el resultat “una genealogia on cada objecte trobi el seu lloc” (CIRERA 1990: 22) o el sistema construccional.

L’objectiu de l’Aufbau, doncs, és clarament epistemològic. El que es cerca a partir del sistema construccional és l’establiment d’un mètode no metafísic que ens permeti justificar la construcció dels conceptes científics a partir de l’experiència immediata (CIRERA, IBARRA i MORMANN 1996: 17-18). D’aquesta manera, es du a terme un aclariment dels mecanismes que ens permeten dur a terme una classificació dels conceptes i de les teories científiques: un

cop establert els mecanismes de l’estructura epistemològica es pot aclarir quina és l’estructura de les teories científiques, quines són les relacions entre els diferents conceptes, i quina és la jerarquia lògica interna a les teories científiques.

La gran diferència que trobem entre Duhem i Carnap és la següent: el tipus d’aproximació que es du a terme a l’hora d’elaborar el plantejament envers el coneixement científic.

L'objectiu de Duhem és dur a terme una investigació històrica que ens indiqui quina és la naturalesa del coneixement científic, la seva justificació i els mecanismes que ens permeten dur a terme un augment del coneixement. Carnap, en canvi, es centra en l’estructura sintàctica del llenguatge científic, ja que és aquesta sintaxi la que ens permetrà aclarir l’estructura formal de la ciència, els seus procediments, els modes de conceptualització i la justificació d’aquests conceptes. Això implica que, a diferència de Duhem, Carnap acceptarà les vivències com a punt de partida per a elaborar el sistema —integrant-se d’aquesta manera dins el debat generat al voltant ‘d’allò donat’— ja que considera que hi ha un vincle directe entre realitat i teoria.

Aquesta manera d’enfocar el problema epistemològic és central a l’hora d’entendre tant els objectius del Cercle de Viena i la proposta de la Ciència Unificada com la proposta elaborada per Goodman a The Structure of Appearance⁵. L’objectiu de l’epistemologia, i de la filosofia de la ciència com a màxima expressió d'aquesta, serà analitzar el llenguatge científic com a estructura: investigar l’organització, la codificació i la justificació del nostre coneixement sobre el món (CIRERA, IBARRA i MORMANN 1996 22-23).

1.3 The Structure of Appearance i els objectius de la sistematització

Aquesta obra de Goodman és el resultat dels intents de solucionar una sèrie de problemes sorgits en el plantejament de Carnap a l’Aufbau. Seguint la crítica elaborada per Goodman⁶, els problemes centrals del sistema construccional elaborat per Carnap són els següents: el problema de les unitats bàsiques, la impossibilitat de dur a terme la definició de les qualitats de manera intra-sistemàtica, i el problema de la similaritat com a relació bàsica que dificulta el procés d’abstracció amb garanties. Tenint en compte aquesta crítica⁷ podem veure quin és 5 Llibre publicat el 1951 com a resultat de la tesi doctoral llegida el 1941 (SHOLZ 2009: 4).

6 El capítol V de la Segona Part es centra en la crítica a l’Aufbau.

7 Cal dir que aquesta crítica es pot emmarcar dins la crítica general realitzada per Bridgman a l’anàlisi operacional: la impossibilitat d’especificar totes les circumstàncies presents en un moment determinat i el problema de justificar una intersubjectivitat (LOSEE 2004: 186- 187).

l’objectiu central segons Goodman de l’epistemologia: establir l’estructura que possibilita l’ordenació de la informació que genera el coneixement dins un sistema concret a partir de les unitats bàsiques, les relacions que s’estableixen entre aquestes unitats bàsiques i l’abstracció resultant.

De fet, a The Structure of Appearance afirmarà que el problema central que ha de resoldre l’epistemologia és el problema de l’ordre —The Problem of Order— ja que integrar l’odre dins el sistema del coneixement (GOODMAN 1954: 193-195) és quelcom essencial per tal de realitzar una correcta reconstrucció d’aquest procés. Dins aquest problema de l’ordre no hi té lloc la metafísica com a justificant de la base del sistema, ja que l'objectiu de Goodman és elaborar un esquema neutral que ens permeti clarificar de quina manera es du a terme la construcció del coneixement.

Analitzats de manera general els plantejaments de Duhem, Carnap i Goodman, podem veure fins a quin punt la tasca realitzada per Goodman en relació a l’establiment d’uns eixos per al desenvolupament de l’epistemologia pot ser interpretada com a pont entre les opcions de Duhem i Carnap. Mitjançant la metodologia de Carnap —l’anàlisi lògica del llenguatge que ens permet establir la relació entre els enunciats d’una teoria— i tenint en compte el plantejament sobre la indeterminació de la base de Duhem, Goodman intentarà establir un sistema construccional que possibiliti explicar de quina manera són ordenades les experiències dels individus, però no tractades com a experiències individuals i no comunicables, sinó com punt de partida intersubjectiu necessari per a la construcció del coneixement.

Aquesta, però, és només una perspectiva general del plantejament de Goodman. Per tal de dur a terme una millor comprensió del sistema construccional de Goodman, de les implicacions teòriques que la defensa d’aquest tipus de sistema construccional suposa, i dels problemes que intenta resoldre Nelson Goodman al llarg de la seva obra —com és el cas del vincle entre el sistema construït i la realitat—, cal aprofundir en altres aspectes rellevants que condicionen l’evolució del seu pensament: l’ontologia evanescent, la definició de sistema, la neutralitat d’aquest sistema construït i l’epistemologia constructiva pròpiament dita.

2. L’ontologia evanescent

Goodman es defineix com a defensor d'una ontologia evanescent. Aquesta declaració, sovint malentesa, suposa una manera molt particular d'entendre l'ontologia i és una característica central derivada de l'epistemologia constructiva defensada per l'autor. Abans

d'entrar en detalls, però, cal primer una clarificació sobre quina és la problemàtica de fons que trobem en aquest tipus de debat.

En primer lloc, el problema al qual es vol proporcionar solució és la relació que es pot establir entre el subjecte cognoscent i el món exterior. Encara que d'entrada es pugui classificar aquest debat com a debat psicològic, les propostes proporcionades en aquest debat seran essencials per a entendre les propostes teòriques elaborades per la filosofia analítica del segle XX.

A partir del debat sobre el problema del món extern generat partir de la teoria de la percepció (STROLL 2002: 58-60) podem dividir les propostes entre realistes —aquí s’inclou tant el realisme directe i com el realisme representacionista— i anti-realistes. D'aquesta manera, trobem tres punts sobre els quals es centra l'anàlisi i que condicionen el tipus de resposta elaborada: què és el món exterior o què hi ha, què percep el subjecte cognoscent i de quina manera es constitueix el coneixement o la relació que es pot establir entre aquest subjecte i el món.

2.1 La caracterització del debat segons Goodman: el nominalisme

Goodman plantejarà aquest debat (GOODMAN 1977: IV, 4-5) a partir de tres eixos relacionats directament amb el concepte de sistema⁸: i) La diferència entre sistemes nominalistes i platonístics (GOODMAN 1977: III, 3) en funció dels elements primitius del propi sistema i del càlcul constructiu emprat; ii) L’actitud psicològica que es defensa a l'hora de parlar de prioritat epistèmica del sistema, establint una diferència entre fenomenisme —on el criteri de verificació s'aplicarà als enunciats sobre els fenòmens— i fisicalisme —on el criteri de verificació s'aplica als enunciats sobre els objectes—; iii) La diferenciació entre sistemes realistes i particularistes, divisió en funció de si les unitats bàsiques són elements qualitatius no concrets —les qualitats predicables dels objectes—, o bé si aquestes unitats són particulars fonamentats en concrecions espacials o temporals (GOODMAN 1977: 194).

Com podem veure, la classificació proposada per Goodman no es centra en la relació entre el subjecte i el món, sinó en la interpretació que es du a terme del sistema proposat a l'hora de sistematitzar aquesta relació. Tenint en compte aquesta classificació, diferenciada de la usual 8 Goodman defineix sistema com a estructura que consta d'uns termes primitius i un càlcul lògic (GOODMAN 1977: 24) que possibilita dur a terme una reconstrucció general de l'experiència (GOODMAN 1977: 8) amb l'objectiu de dur a terme una sistematització de la interrelació dels predicats dins un sistema concret (GOODMAN 1977:: 47-48).

classificació entre nominalisme-platonisme i realisme-antirealisme, podem entendre millor de quina manera es desenvolupa el seu plantejament a l'hora d’elaborar un sistema alternatiu a l'Aufbau de Carnap coherent amb les pretensions de sistematització de l'epistemologia constructiva.

A partir del sistema Goodman defensa un nominalisme amb característiques pròpies⁹ on no només els particulars poden ser individuals dins un sistema donat (GOODMAN 1995: 87-88).

Segons Goodman, aquesta opció és la única via possible de sortida als problemes generats per un nominalisme estricte —el problema de la definició— i pel platonisme —on no es permet l'ús del càlcul d'individuals suposant un problema a l'hora d'establir la construcció del sistema

— :

Mi nominalismo admite únicamente individuos, si bien permite que cualquier cosa se pueda tomar como un individuo –esto es, prohíbe la composición de entidades diferentes fuera de los mismos elementos--. Por ejemplo, si a, b y c, independientemente de lo que puedan ser, se toman como individuos indivisibles en un sistema nominalista dado, entonces pueden ser admitidas en ese sistema, al menos, otras cuatro entidades: las compuestas por a y b, a y c, b y c, y por a, b y c. [...] No importa si las diversas composiciones de individuos at ómicos reciben el nombre de totalidades, sumas o incluso clases, con tal que no suceda que dos de ellas contengan exactamente los mismos átomos. (GOODMAN 1995: 89)

Ens trobem, doncs, davant d'un nominalisme no compromès de manera prèvia amb les entitats del món, sinó que es genera a partir del individus que un determinat sistema considera com a tal.

2.2 Els qualia

Un cop aclarit el tipus de nominalisme defensat per Goodman, ens trobem amb la necessitat d'aclarir quines són les característiques dels qualia¹⁰ proposats com a unitats a partir de les quals es durà a terme el desenvolupament del sistema. A partir de la classificació dels sistemes proporcionada per Goodman en funció de la fonamentació epistemològica dels individuals del sistema (fisicalisme-fenomenisme), i de l'afirmació de que els qualia del sistema plantejat són color, temps, espai i altres qualia no visuals (GOODMAN 1977: 138- 9 Serà aquesta pròpia versió del nominalisme el que l'allunyarà del plantejament de Quine

(GOODMAN 1995: 87-91).

10Qualia que intenten solucionar el caràcter irrepetible dels Erlebs de Carnap.

139), podem afirmar que ens trobem davant d'un plantejament fenomenista. Aquest és el resultat d'interpretar el sistema en funció de concrecions espacials o temporals (GOODMAN 1977: 104). Aquest plantejament ens permetrà entendre el perquè de la posterior defensa del caràcter constructiu dels sistemes, el paper del subjecte¹¹ en el procés constructiu, i la defensa de la multiplicitat de mons¹² que es poden trobar en conflicte sense implicar la seva supressió.

A partir d'aquests qualia de caire fenomènic, Goodman es trobarà en la disjuntiva de decidir entre particularisme o realisme, disjuntiva que caracteritzarà com a problema de l'abstracció i de la concreció (GOODMAN 1977: 106): el problema de la definició dels predicats necessaris del sistema. Aquest es concreta en el problema de la definició dels qualia en el cas dels particularistes i el problema de la construcció dels individuals concrets en el cas dels realistes. D'entrada, a The Structure of Appearance no hi ha un compromís en aquest aspecte (GOODMAN 1977: 101).

2.3 La interpretació de l’ontologia evanescent

A De la mente y otras materias (1995), Goodman es caracteritza de la següent manera:

[...]con el nombre de irrealismo. El irrealismo no sostiene que todo sea irreal, o incluso que algo lo sea, pero considera que el mundo se disuelve en las versiones y que las versiones hacen mundos, proporciona una ontología evanescente y se ocupa de investigar aquello que convierte en correcta a una versión y hace que un mundo esté bien construido.

Aquesta ontologia evanescent, derivada de la indeterminació inicial dels individus del sistema, es basa en la defensa d'una ontologia de caire relativista: l'ontologia no és robusta sinó que varia en funció de la interpretació que es du a terme dels individus dins un sistema determinat. Cal remarcar en aquest punt que aquest tipus d'ontologia no afirma la inexistència d'objectes, sinó que aquests depenen de la interpretació del sistema: no hi ha una ontologia prèvia sinó que aquesta és el resultat del punt de vista imposat pel sistema (GOODMAN 1977: III,1).

11Cal tenir en compte que la defensa d'un sistema de caire fenomenista suposa basar el sistema en els fenòmens percebuts pel subjecte, possibilitant d'aquesta manera la defensa d'aquest subjecte en la creació dels mons (fet que no seria possible des d'una perspectiva fisicalista).

12Des del moment en què no es parla d'objectes sinó de fenòmens que constitueixen el que s'etiquetarà com a un objecte, s'obre la possibilitat de parlar de mons diferents en funció d'aquestes etiquetes (a quin conjunt de fenòmens es considera un objecte determinat).

Cal destacar en aquest punt que no hi ha una defensa d'un relativisme atzarós —on qualsevol cosa és vàlida—sinó que aquestés de caire restrictiu: s'ha de respectar el criteri de correcció (GOODMAN 1995: 72-75). Un segon aspecte que cal destacar d'aquesta ontologia evanescent és que permet una coexistència de la pluralitat ontològica que d'altra manera es trobaria en conflicte. Això suposa intentar donar una sortida a la contradicció existent entre objectes que diferents sistemes consideren individus: partícules, objectes, classes, etc.

L'ontologia evanescent defensa que tots aquest individus són vàlids, coexistents gràcies a la multiplicitat de sistemes i a l'anàlisi de la realitat no en funció d'objectes —considerats com a sumes de qualia que coincideixen en un espai-temps determinat— sinó de les descripcions que es duen a terme d'aquests objectes a partir de la interpretació que ens proporciona un sistema determinat.

3. Els objectius de la sistematització

El nucli d'aquest plantejament, com ja s'ha esmentat, el trobem a The Structure of Appearance, encara que en trobem rectificacions a l'obra posterior, com és el cas de Maneras de hacer mundos (1990) i Reconceptions in Philosophy and Others Arts and Sciences (1988).

L'objectiu de la sistematització és establir de quina manera es processa el contingut de l'experiència. Això suposa dur a terme una explicació del procés de comprensió¹³, no de la prioritat epistèmica (GOODMAN 1977: 188-189). Per tant, el que pretén l'esforç sistemàtic de Goodman és proporcionar un aclariment sobre els esquemes estructurals que possibiliten el reconeixement dels qualia en funció de la seva repetibilitat¹⁴. Aquest reconeixement és el que permet dur a terme una comprensió de noves combinacions dels qualia ordenats gràcies al sistema construït.

Aquest plantejament suposa eliminar el problema d'allò donat¹⁵ i substituir-lo pel problema del procés mitjançant el qual es du a terme el coneixement: les estructures de l'aparença i de l'experiència. D'aquesta manera, els estàndards a partir dels quals es pot parlar de 13Fet que ens explica el perquè Goodman no defensa que l'autor determini el significat del símbol, alhora que possibilita l'anàlisi en funció de la intersubjectivitat o de quina manera una comunitat considera una interpretació del sistema correcta.

14Repetibilitat que, segons Goodman, suposa una avantatge del seu plantejament dels qualia en detriment dels Erlebs de Carnap (GOODMAN 1977: 189).

15Un dels problemes centrals dins la filosofia de tall analític a l'hora de dur a terme una sistematització del coneixement, ja que es centra en la recerca del punt de partida cronològic del coneixement per tal de dur a terme la seva fonamentació. Per a una visió general del problema, es poden consultar les obres de Cirera (CIRERA 1990: 23-25) i Shottenkirk (SHOTTENKIRK 2009: 59-67).

coneixement no són la immediatesa —com seria el cas de l'empirisme i del fenomenalisme—

ni la garantia de la intersubjectivitat —com seria el cas del realisme i del fisicalisme—, sinó que es centrarien en el procés de comprensió de la cognició i els seus modes —percepció, representació, emocions, etc.—, procés dins el qual no només hi té un paper l'experiència: es constata la necessitat de dur a terme una anàlisi dels factors que informen i transformen aquesta experiència (GOODMAN 1988: 4-5) o el marc de la correcció.

4. Els elements pre-sistemàtics

Dins aquest plantejament sistemàtic de caire constructiu¹⁶ destacarà, per una banda, el paper dels elements pre-sistemàtics del sistema i, per altra, els mètodes mitjançant els quals es pot dur a terme aquesta construcció sense la necessitat d'afegir termes primitius al sistema emprat. En el cas dels elements pre-sistemàtics, destaquen tres perspectives d'anàlisi desenvolupades per Goodman:

i) El paper dels elements pre-sistemàtics a l'hora d'establir un sistema. Aquests elements fan referència al discurs previ al sistema, és a dir, a tots aquells elements del sistema que no es troben formulats (GOODMAN 1977: 213) i que serveixen com a punt de partida per a establir els termes primitius extra-lògics del sistema. Aquesta caracterització és el que permetrà a Goodman fonamentar el relativisme i l'arbitrarietat, justificant d'aquesta manera la possibilitat de la multiplicitat de sistemes sense alterar la coherència interna de cada sistema existent. Cal destacar dins aquesta línia d'anàlisi la importància d'aquests elements, ja que l'elaboració del sistema té com a objectiu clarificar el discurs pre-sistemàtic gràcies al criteri de substitució plantejat a la primera part de The Structure of Appearance.

ii) La línia d'anàlisi plantejada a partir de l'antifonamentalisme present a The Structure of Appearance i del rebuig del problema 'd'allò donat'. Aquesta línia d'investigació, central a obres posteriors, ens permet entendre millor el paper del terme atrinxerament

—‘entrenchment’— i les relacions que s'estableixen entre els sistemes-mons¹⁷. Dins aquesta línia podem contextualitzar la teorització sobre la construcció de mons (GOODMAN 1990: 24), el paper de l'atrinxerament a l'hora de parlar de la correcció dels 16 Cal tenir en compte que el concepte de constructiu que maneja Goodman es basa en la divisió de l'experiència sensorial en unitats bàsiques (els qualia) que es poden combinar i recombinar de maneres diferents, com un joc de construcció de models.

17 Cal dir en aquest punt que Goodman no estableix una clara diferència entre sistema i món.

A partir de la lectura de les seves obres, es pot deduir que sistema fa referència a les estructures, mentrestant món fa referència a la interpretació d'aquestes estructures (un univers de discurs determinat).

sistemes constructius (GOODMAN 1995: 70-71), i les limitacions al relativisme dins del procés creatiu (GOODMAN 1988: 11-12) en funció del paper que desenvolupen aquests elements pre-sistemàtics en relació a la coherència d'un sistema determinat (GOODMAN 2004: 100).

iii) Una tercera línia relacionada amb el paper que juguen els elements pre-sistemàtics en el procés cognitiu pròpiament dit. Aquesta es concretarà en la formulació de la teoria general dels símbols, teoria basada en la naturalesa simbòlica¹⁸ de la representació de la realitat. Es fonamenta en el paper actiu del subjecte cognoscent en el procés de creació de mons: els elements pre-sistemàtics condicionen la interpretació dels símbols a partir de les rutes referencials que possibiliten una determinada lectura d'un símbol concret dins tot un ventall de possibilitats. Aquesta línia, central en el desenvolupament de la línia d’anàlisi estètica de Goodman, serà cabdal a l'hora d'entendre el seu plantejament envers la defensa de la vessant cognitiva de l'art i els plantejaments dels mecanismes de representació de la realitat.

Per a Goodman, doncs, l'epistemologia és el resultat d'un procés constructiu gràcies al qual es du a terme no només el coneixement del món sinó la creació del món. Aquest caràcter constructiu de l'epistemologia pot semblar d'entrada anti-realista¹⁹, ja que Goodman afirma que és precisament a través de l'epistemologia que es va construint el món. Tenint en compte el que s'ha plantejat en relació amb l'ontologia evanescent, però, cal dir que Goodman no defensa una construcció de l'experiència, sinó una ordenació concreta de qualia que conformen un objecte determinat. Per tant, el tema que interessa a Goodman no és si hi ha una realitat externa o no al subjecte, sinó quina interpretació es du a terme d'aquesta. Això ens indica, doncs, la importància del plantejament de l'epistemologia constructiva i d'entendre correctament la defensa de la 'creació de mons'.

5. La neutralitat del sistema

L'objectiu de Goodman a The Structure of Appearance és dur a terme una reconstrucció del coneixement amb pretensions de neutralitat a través de la formulació d'un sistema. Per a Goodman, sistematitzar és economitzar (GOODMAN 1977: 48) i, per tant, la sistematització 18 Naturalesa simbòlica que unifica el coneixement i posa al mateix nivell epistèmic la

ciència i l'art. Això possibilita la interacció entre els dos àmbits.

19 Aquest aspecte és el que diferenciarà clarament la proposta de Goodman de la proposta de Putnam, ja que el segon defensarà que els objectes existeixen de manera independent de la ment (DIÉGUEZ 1998: 174-175).

suposa una reducció del coneixement generat a partir de l'experiència a l'esquema estructural que el possibilita. Aquest esquema serà quelcom neutral sempre i quant no es dugui a terme una interpretació del sistema —si es du a terme aquesta serà una interpretació epistèmica(GOODMAN 1977: 24)—. És a partir de la pròpia experiència que es du a terme una decisió sobre el contingut al qual fa referència l'esquema neutral (GOODMAN 1977: 24), neutral sempre i quant sigui emprat com a instrument de càlcul (Íbidem: 25). És aquesta perspectiva el que permet afirmar a Hellman que les categories de la realitat no tenen sentit dins el plantejament teòric de Goodman si no es desenvolupen en relació a un sistema determinat²⁰ (HELLMAN, 1977: XX).

És interessant aclarir en aquest punt què entén Goodman per sistema. El plantejament més clar el trobem a The Structure of Appearance, on hi ha diversos aspectes desenvolupats a partir d'una idea central. D'entrada, un sistema és troba conformat per una part fixa i una variable²¹. La part fixa del sistema, el General Apparatus (GOODMAN 1977: 24), és aquella part del sistema que no canvia, comú per a qualssevol dels sistemes que es puguin elaborar.

Aquest General Apparatus és la lògica o constants i el càlcul a partir del qual s'estableixen les relacions entre els diferents individus del sistema o la lògica de primer ordre. En segon lloc, trobem la part variable del sistema o Special Basis, conformada per tots aquells termes primitius extra-lògics sense un criteri previ definit (GOODMAN 1977: 46), com seria el cas de la interpretació de les variables a partir de les quals s'elabora el sistema pròpiament dit.

Aquests es caracteritzen per ser introduïts dins el sistema sense definició²² però sense possibilitat d'ambigüitats (es pot dur a terme una explicació en cas de que el seu ús s'allunyi del significat ordinari). Per tant, és a partir de la selecció dels termes primitius extra-lògics que es pot dur a terme una diferenciació entre sistemes (GOODMAN 1977: 24; 45).

Plantejat aquest esquema, podem veure de quina manera el plantejament de sistema és quelcom que intenta donar resposta als problemes sorgits del plantejament de la reconstrucció racional de Carnap (STROLL 2002: 94-96). En el cas de Goodman, el plantejament es basa en una estructura fixa que proporciona un mapa d'ordenació de la informació que, un cop realitada la interpretació, possibilita generar coneixement. Aquesta estructura fixa, però, no es troba exempta de problemes: ¿és coherent negar la transformació i l’autocorrecció d’un sistema determinat? Per altra banda, ¿és possible dur a terme un reduccionisme a partir 20 Plantejament coherent amb l'ontologia evanescent anteriorment exposada.

21Sense aquest plantejament seria impossible parlar de multiplicitat de sistemes i defensar la coexistència d'aquests.

22 Aquesta afirmació és relaciona amb la importància dels elements extra-sistemàtics esmentats anteriorment.

d'aquestes estructures fixes plantejades? I això sense tenir en compte els problemes que es deriven en relació a les estructures fixes, com és el cas de la possibilitat d'aplicació d'altres tipus de lògica més enllà de la lògica de predicats.

Tenint en compte tots aquests problemes, trobarem una transformació de la idea de sistema. A partir de Maneras de hacer mundos, Goodman plantejarà el sistema com a conjunt de normes que permeten dur a terme una concreta interpretació correcta del món: el marc dins el qual es possibilita la comprensió dels símbols (GOODMAN 1990: 19). El sistema serà entès com a descripció del món, fet que suposa entendre els diversos sistemes existents com a diverses descripcions possibles de mons. Tenint en compte aquesta perspectiva, el que destaca en aquesta definició de sistema és l'estructura fixa que ens permet dur a terme una comprensió dels símbols, és a dir, la ruta referencial intersubjectiva fonamentada en l'atrinxerament

—'entrenchment'— interpretatiu d'un símbol compartida per una comunitat.

L'objectiu de dur a terme aquesta esquematització, bé de les estructures que ordenen la informació, bé del marc de comprensió de la ruta referencial, és establir un punt de partida que possibiliti la construcció epistemològica en relació a qualsevol àmbit: “Un esquema puede transportarse a casi todas partes. La elección del territorio a invadir es arbitraria, pero la operación en el interior de aquel territorio casi nunca lo es” (GOODMAN 1976: 88).

Cal destacar que aquest plantejament suposa un relativisme, però aquest no és intern al sistema, sinó que és extra-sistemàtic: és el resultat de l'elecció dels termes primitius extra- lògics. Un cop ens trobem dins un sistema determinat aquest té unes normes rígides de funcionament establertes per General Apparatus o les estructures fixes. Per tant, aquest serà un dels aspectes que, juntament amb la correcció, limitaran el relativisme de Goodman.

6. Conclusions

Un cop plantejades les aportacions més rellevants realitzades per Goodman en el camp de la sistematització i el context teòric en el qual aquestes es desenvolupen, podem afirmar que la tasca teòrica realitzada per Nelson Goodman és el resultat de la recerca de les estructures necessàries per a parlar d’una epistemologia independent de la metafísica. Des d’aquesta perspectiva, el projecte de sistematització que trobem a The Structure of Appearance segueix els paràmetres d’investigació establerts pel Cercle de Viena i el positivisme lògic. En aquesta obra trobem els intents de solucionar els problemes presents a l’Aufbau de Carnap seguint el mateix llenguatge: l’anàlisi lògica.

Aquest projecte de Goodman, encara que resolgui els problemes que l'autor considerava que calia superar en el procés de sistematització—com és el cas de la irrepetibilitat dels Erlebs, l’absència de justificació de l’elecció de la base del sistema, el problema de l’abstracció i la necessitat constant de recórrer a elements extra-sistemàtics i a elements no justificats pels mecanismes del propi sistema— deixa sense resoldre un altre tipus de problema derivat de la metodologia emprada per a elaborar el projecte de sistematització i reconstrucció de les estructures de coneixement.

Seguint el plantejament de Losee a Introducción histórica a la filosofía de la ciencia, l’ideal de sistematització és fonamenta en la deducció (LOSEE 1981: 34-37). Aquesta sistematització deductiva es realitza a partir de tres supòsits acceptats de manera acrítica: els axiomes són veritats evidents, hi ha una relació deductiva entre els axiomes i els teoremes, i els teoremes es corresponen amb la realitat (LOSEE 1981: 34-37). Si tenim en compte aquests tres supòsits podem justificar el perquè del fracàs de la sistematització i de l’evolució del plantejament de Goodman, alhora que ens permet dur a terme una valoració crítica del desenvolupament de la filosofia de la ciència del segle XX.

En relació a l’evidència de la veritat dels axiomes, ens trobem davant del problema d’establir de manera prèvia, un cop descartada la metafísica, els axiomes de la base del sistema com a veritats evidents. En segon lloc, en relació a la relació deductiva entre els axiomes i els teoremes, ens trobem davant la problemàtica plantejada per Duhem en relació a la separació entre la matemàtica —o mètode deductiu— i la ciència —o mètode inductiu—.

Aquesta constatació evidencia la necessitat de replantejar el problema de la justificació de la ciència a partir de la inducció, problema que intentarà resoldre Goodman i l’objecte d’anàlisi del tercer capítol d’aquest treball. En relació al tercer supòsit esmentat, la correspondència dels teoremes amb la realitat, ens trobem també davant qüestions problemàtiques: el vincle entre la teoria i l’observació. Aquest problema, que Goodman reconduirà a partir de la teoria general dels símbols, serà l’objecte del quart capítol d’aquest treball.

III. EL PROBLEMA DE LA INDUCCIÓ: LA PROJECCIÓ

1. El problema de la inducció

El problema de la inducció és un problema central dins l’àmbit de l’epistemologia i la filosofia de la ciència. Seguint el plantejat per Max Black (1979) podem establir tres variants del problema: la justificació, la valoració i l’anàlisi del coneixement resultant. Tenint en compte aquesta triple possibilitat d'anàlisi, podem dir que la reflexió de Nelson Goodman es centra en la justificació i la valoració.

En el cas de Nelson Goodman, el problema de la inducció es troba formulat a través del que es coneix com a “nou enigma de la inducció” o The New Riddle of Induction. El plantejament d’aquest el trobem a Hecho, ficción y pronóstico, llibre editat el 1954 que agrupa una sèrie de conferències realitzades el 1946 o “Predicamento” i el 1953 o “Proyecto”.

A través d’aquestes conferències, publicades primer com a articles independents i després unificades en un sol llibre, Goodman intentarà aïllar problemes sorgits a The Structure of Appearance que, encara que no formen part de la sistematització pròpiament dita, són

rellevants dins l’epistemologia constructiva: el problema dels contra-fàctics i de les condicions rellevants, el problema dels enunciats generals, l’afirmació d’entitats possibles, el pes de l’experiència i la convenció, i la naturalesa del raonament inductiu. El nou enigma de la inducció és el resultat d’aanalitzar problemes centrals per a la justificació i la valoració del reconstruccionisme lògic, agrupats per Goodman sota el problema de la projecció o el problema dels casos futurs.

2. Els condicionals contra-fàctics

Els condicionals contra-fàctics són aquells condicionals amb l'antecedent fals (VILANOVA 2011: 109-110). El que evidencien aquest tipus de condicionals és un problema de la implicació material: en funció de la pròpia estructura del condicional sempre haurien de ser vertaders, però el fet és que en el cas dels contra-fàctics els conseqüents poden ser falsos.

Nelson Goodman considera que els condicionals contra-fàctics pròpiament dits són aquells en els quals tant l’antecedent com el conseqüent són falsos (GOODMAN 2004: 72, n 4), fet que suposa fer més evident la problemàtica a l’hora d’analitzar aquest tipus de condicional. Per a Nelson Goodman investigar aquest problema és essencial per a la filosofia de la ciència: “si carecemos de medios para interpretar condicionales contrafácticos, difícilmente podemos afirmar que tenemos una filosofía adecuada de la ciencia” (GOODMAN 2004: 40).

L’anàlisi dels contra-fàctics és el punt de partida per a establir l’argumentació de Hecho, ficción y pronóstico. Cal tenir destacar en aquest punt la importància dels condicionals contra- fàctics, no només per l’evidència de la problemàtica de la implicació material esmentada abans, sinó perquè aquest tipus de condicionals són emprats per a descriure possibles estats de coses o per a dur a terme una especificació dels estats disposicionals (SUPPE 1991: 66). Des d’aquesta perspectiva podem entendre el perquè de la importància de l’anàlisi dels contra- fàctics plantejada per Goodman en relació al problema de la inducció: la majoria de lleis científiques “se refieren a situaciones idealizadas inexistentes” (LOSEE 2004: 191).

Goodman es centra en el problema següent: ¿quines són les circumstàncies concretes que ens possibiliten afirmar que dos condicionals contra-fàctics amb el mateix antecedent i conseqüents contradictoris siguin l'un vertader i l’altre fals? Seguint l’argumentació de Goodman, aquest problema ens indica la necessitat d’aclarir quina és la relació entre l’antecedent i el conseqüent, ja que ha de ser aquesta relació la que ens proporcioni una resposta satisfactòria al problema plantejat (GOODMAN 2004: 41-45). Respondre aquesta pregunta ens proporcionaria eines per a clarificar qüestions problemàtiques dins l’àmbit de la

filosofia de la ciència: la definició de llei científica, una teoria de la confirmació satisfactòria, possibilitaria una definició clara dels termes disposicionals i resoldria els problemes de la predicació.

La línia d’investigació proposada per Goodman per tal d’entendre aquesta relació entre antecedent i conseqüent serà plantejada a partir de les condicions rellevants, ja que considera que la capacitat per a decidir si el conseqüent d’un contra-fàctic és vertader o fals es fonamenta en aquestes condicions —cal tenir en compte que un contra-fàctic, per definició, mai pot ser contrastat amb l’experiència—. Les condicions rellevants seran enteses com a aquella descripció del món en un moment determinat: es consideren el marc contextual dins el qual s’ha de valorar l’antecedent del condicional contra-fàctic.

Aquesta aproximació a la definició de les condicions rellevants, però, és problemàtica:

¿què entenem per una descripció del món en un moment determinat? Una descripció exhaustiva és impossible —ens cal un criteri per a decidir quina informació és rellevant i quina no— i, encara que aquesta fos possible, acceptar una descripció d’aquest tipus suposaria incloure enunciats contradictoris que no ens permeten dur a terme una decisió envers la veritat o falsedat del conseqüent del contra-fàctic en qüestió (GOODMAN 2004: 49-54). Per altra banda, aquesta descripció del món es relaciona no només amb l’antecedent del condicional, sinó que també es relaciona amb els enunciats generals que ens possibiliten inferir si aquestes condicions rellevants, juntament amb l’antecedent, ens permeten afirmar o no el conseqüent.

Per tant, el problema es transforma de la següent manera: ¿quins són els mecanismes que ens permeten inferir a partir d’un antecedent, un conjunt de condicions rellevants i uns enunciats generals, un conseqüent determinat?

3. Els enunciats generals. Lleis i estats disposicionals

Per tal de solucionar el problema plantejat Goodman es centrarà en el tipus d’enunciats generals que possibiliten dur a terme la inferència. Podem diferenciar entre dos tipus d’enunciats generals involucrats en aquesta problemàtica: els enunciats generals i els estats disposicionals. Per una banda, hi ha els enunciats generals en forma de llei que ens indiquen quines condicions són necessàries per tal d’establir si la relació entre l’antecedent d’un contra- fàctic i un determinat estat de coses del món ens permeten inferir un conseqüent concret. Per altra banda, hi ha el problema dels disposicionals o enunciats generals mitjançant els quals es du a terme una predicació sobre objectes (GOODMAN 2004: 51). El plantejament de

Goodman es centra en la impossibilitat de dur a terme una identificació entre contra-fàctics i estats disposicionals (GOODMAN 2004: 76).

Tenint en compte aquesta primera aproximació, cal veure de quina manera tracta Goodman el problema de les lleis generals i dels estats disposicionals que “nos permiten inferir el consecuente sobre la base del antececente y del enunciado de las condiciones relevantes”

(GOODMAN 2004: 54).

3.1 Les lleis generals

El problema central en relació a les lleis generals és la necessitat de disposar d’un criteri clar que ens permeti diferenciar clarament entre els enunciats generals que són lleis dels que no ho són: ¿quina és la diferència entre la descripció d’un fet contingent i un enunciat general emprat per a fer prediccions? ¿Quin és el principi que ens possibilita dur a terme un compromís amb casos futurs? Una possible sortida al problema la trobem formulada a The Structure of Appearance: el decret. Segons aquest plantejament, les afirmacions generals prenen forma de decret —'decree'—de caire legal·liforme, no en funció de la necessitat sinó de la confiança i de l’acceptabilitat (GOODMAN 1977: 98-99).

A Hecho, ficción y pronóstico es planteja que aquest tipus d’acceptabilitat no és suficient, ja que s’ha d’aclarir quin és el grau de dependència o independència d’aquesta acceptabilitat envers un coneixement donat (GOODMAN 2004: 61): el problema de parlar d’aquesta acceptabilitat és més complicat que la constatació de que “la aceptación del enunciado concuerda con ciertos estándares generales para la aceptación de enunciados no completamente sometidos a prueba”. El problema de la llei general, doncs, serà “un asunto delicado” (GOODMAN 2004: 74) que no es pot resoldre de manera aïllada: cal establir quins són els mecanismes que justifiquen la consideració d’un enunciat general com a llei.

Aquesta afirmació suposa per a Goodman obrir una nova via reflexiva al problema a partir de les teories de la confirmació i del problema de la inducció. En el cas de la confirmació, Goodman es plantejarà el problema des de la perspectiva de la projecció: “El problema de qué predicados son proyectables de casos conocidos a casos desconocidos” (GOODMAN 2004: 64) En el cas de la inducció, aquesta es tractarà a parir del ‘nou enigma de la inducció’.

3.2 Els estats disposicionals

El problema dels estats disposicionals és doble: són enunciats generals i són identificats amb els condicionals contra-fàctics. Seguint el plantejament de Goodman aquest tipus

d’enunciats emprats per a dur a terme predicacions sobre objectes no poden ser convertits en condicionals contra-fàctics: no només es diferencien per la pròpia estructura formal —els disposicionals s’han de formular de manera simple i en indicatiu— sinó perquè els estats disposicionals només ens donen informació “interna” de l’objecte mentrestant els contra- fàctics impliquen una informació contextual (GOODMAN 2004: 75-76).

Goodman considera que els estats disposicionals són aquells mitjançant els quals es du a terme la predicació envers els objectes, fet que implica una major presència de disposicionals que els habituals sufixes “-able” o “-ible”: “decir que una cosa es dura, tanto como decir que es flexible, es hacer un enunciado acerca de la potencialidad” (GOODMAN 2004: 77). Això suposa entendre el terme disposicional com a descripció de les característiques objectives persistents (GOODMAN 2004: 77), fet que ens indica la seva importància dins el debat en la filosofia de la ciència: els termes disposicionals són aquells que ens permeten dur a terme definicions dels objectes del sistema a partir de la seva descripció intra-sistemàtica —cal tenir en compte que Goodman inclou la suma de propietats com a operació vàlida i justificada dins un sistema determinat—.

El problema en aquest punt és la diferenciació entre la predicació manifesta i la predicació disposicional. L'opció de Goodman es dur a terme aquesta diferenciació a partir de si aquesta descripció és d'esdeveniments —essent en aquest cas una predicació manifesta— o no . Aquest plantejament no deixa de ser problemàtic: ¿es pot establir algun tipus de relació entre aquests dos tipus de predicació? ¿Quins són els mecanismes que ens permeten dur a terme una descripció dels objectes a partir de qualitats sense possibilitat d'evidència empírica immediata?

Com podem veure, aquest tipus de pregunta es relaciona íntimament amb el problema de les lleis científiques i de la inducció en general: “La peculiaridad de los predicados disposicionales estriba en que parecen aplicarse a las cosas en virtud de ocurrencias posibles, más que reales" (GOODMAN 2004: 78). Ens trobem, doncs, en la mateixa situació que en el cas del problema de les lleis generals: no es tracta d'un problema que es pugui tractar de manera aïllada, sinó que cal investigar quins són els mecanismes que ens permeten dur a terme aquest tipus d'inferències. Amb aquesta intenció en ment, Goodman es centrarà en l'anàlisi dels possibles.

4. Possibles: entitats i propietats

Amb l’anàlisi dels possibles Goodman es centra en la predicació envers les entitats o propietats possibles. El problema de parlar de possibles dins l’àmbit de la filosofia de la ciència és una qüestió problemàtica, ja que parlar de possibles ens obliga a emprar el llenguatge de la ficció²³.

L’estratègia seguida per Goodman es centra en establir una clara diferència a partir d’una conciliació o vincle: “las únicas entidades posibles son las reales” (GOODMAN 2004: 91).

Aquesta afirmació es basa en la projecció, ja que és a partir de les entitats reals que es pot dur a terme la construcció de les entitats possibles a partir de la projecció de casos coneguts a desconeguts i la projecció de casos presents a casos futurs.

Aquesta argumentació és possible gràcies al plantejament de la possibilitat a partir del coneixement previ de les circumstàncies. El que interessa a Goodman és analitzar els casos en que, a partir d’un cas conegut, es du a terme una elaboració de “aquellas ocurrencias posibles que sabemos que no son reales” (GOODMAN 2004: 90). L’objectiu d’aquesta argumentació és deixar clar que parlar de possibles no és parlar de coses no-reals, sinó tot el contrari: “no necesitamos transgredir los límites del mundo real” (GOODMAN 2004: 92), ja que en tot moment el que es du a terme és una descripció del món on “todos los mundos posibles residen dentro del real” (GOODMAN 2004: 92). D’aquesta manera, l’anàlisi sobre els possibles es pot identificar amb l’anàlisi sobre els termes disposicionals: predicats amb extensions reals relacionats amb predicats manifests però amb una major extensió (GOODMAN 2004: 93), és a dir, el resultat de la projecció.

Com podem observar, segons Goodman els problemes que sorgeixen de la indagació envers els possibles es relacionen directament amb el problema de la projecció, que no és res més que plantejar el problema del pas d’un conjunt determinat de casos coneguts a casos desconeguts, o bé del pas d’un conjunt de casos passats a casos futurs. Seguint aquesta estratègia, el que intenta Goodman és analitzar quina és la justificació lògica del salt inductiu,

“¿cuándo, cómo, por qué es legítima tal transición o expansión?” (GOODMAN 2004: 93). A partir d’aquesta estratègia, i seguint la mateixa línia argumental que en els casos exposats anteriorment —el problema del condicional contra-fàctic i dels enunciats generals—, 23Aquesta problemàtica evidencia la dificultat d’establir una diferenciació clara i precisa entre ciència i no-ciència en funció dels tipus de referents sobre els que s’elabora el discurs:

tant el discurs científic com el no científic parla d’entitats possibles, com Goodman deixa clar a partir de l’anàlisi del llenguatge fenomenista (GOODMAN 2004: 86-90).

Goodman formularà el problema general de la projecció. Aquest problema, segons Goodman, és el problema que cal resoldre per tal d’aclarir la naturalesa de la inducció.

5. El paper de l’experiència i la convenció

El problema dels possibles, de la mateixa manera que el problema dels contra-fàctics i dels enunciats generals, ens evidencien un greu problema a l’hora de parlar de la justificació d’aquests tipus d’enunciats: el problema de l’experiència. Hem vist que, segons Goodman, aquests tres problemes es poden unificar a partir del problema més general de la projecció.

Aquesta unificació de procediment suposa també constatar el problema de la impossibilitat de justificar aquest procediment en funció de l’experiència. ¿És l’experiència passada garantia suficient per a confiar en aquest tipus d’enunciats? Hi ha un vincle entre real i possible, com hem vist al plantejament de Goodman en el punt anterior, però ¿és aquest vincle suficient per a establir una conseqüència lògica entre l’experiència real i els casos possibles?

Una primera aproximació al problema és la realitzada per Goodman a través de la diferenciació entre confirmació —on el pes recau en l’experiència— i la justificació — les regles seguides per a realitzar el salt inductiu— (GOODMAN 2004 :96-98). El nucli del problema tradicional de la inducció, des d’aquesta perspectiva, és donar per suposat que és en l’experiència on recau el pes de la justificació (GOODMAN 2004: 101). Aquesta pretensió, però, és una quimera: els casos passats i presents no són suficients per a garantir la inducció, ja que la connexió lògica en aquest cas no es basa en la lògica deductiva. Per tal d’aclarir aquesta problemàtica, Goodman intentarà establir les normes emprades en les inferències correctes (GOODMAN 2004: 102).

L’experiència, des d'aquesta perspectiva, es troba vinculada a la convenció. D’aquesta manera, el paper de l’experiència juga un paper essencial a l’hora d’establir quines inferències es consideren correctes i quines incorrectes: una suma d’experiències passades es transformen en una convenció que augmenta la confiança envers una hipòtesi donada. Des d’aquesta perspectiva es du a terme una mateixa línia d’investigació en relació a la confirmació i la justificació: les normes que regeixen la inducció.

Aquestes normes o convencions són el resultat de la mútua influència entre les pròpies inferències i els resultats d’aquestes. Aquest paper de la convenció, doncs, és el que permet afirmar a Losee que la solució proporcionada per Goodman al problema de la inducció és una solució de caire pragmàtic-històric: “indicar el modo como se han usado con anterioridad los predicados y utilizar ese historial de su trayectoria para clasificarlos” (LOSEE 2004: 208).

De la mateixa manera, aquesta també ens permet entendre el perquè de la relació entre els plantejaments de Goodman i el segon Wittgenstein que du a terme Catherine Z. Elgin²⁴.

D’aquesta manera, s’estableix un cercle virtuós on “las inferencias deductivas se justifican por su conformidad con reglas generales válidas, y que las reglas generales se justifican por su conformidad con inferencias válidas” (GOODMAN, 2004: 100). Aquest procés consisteix en un ajustament constant entre regles generals i inferències vàlides, suposant d’aquesta manera que no hi ha unes regles absolutes a partir de les quals es pugui dur a terme una justificació de les inferències realitzades: “El problema de la inducción no es un problema de demostración, sino un problema de definir la diferencia entre predicciones válidas e inválidas” (GOODMAN 2004: 100). És en aquest context que cal fer la lectura de l’exemple de les maragdes 'verdes' i ‘blaurdes'²⁵.

Aquesta declaració suposa investigar la pròpia lògica de la inducció a partir dels mecanismes emprats a l’hora de dur a terme la inducció en lloc d’intentar aclarir el problema a partir dels mecanismes de la lògica deductiva.

6. La inducció vàlida

Establir aquesta diferència és dur a terme una definició o una descripció de la inducció vàlida. Aquesta és el resultat d’establir les circumstàncies “en las que se realizan aquellos juicios inductivos que normalmente se aceptan como válidos. Y hacer eso es enunciar condiciones necesarias y suficientes para la inducción válida, lo cual equivale a definirla”

(GOODMAN 2004: 101, n 2). La tasca de dur a terme aquesta definició serà el que Goodman nomena “la tarea constructiva de la teoría de la confirmación”.

Tal i com ens indica Goodman (GOODMAN, 2004: 103, n 4), cal tenir en compte en aquesta argumentació el plantejament de la definició realitzada a The Structure of Appearance a partir de l’isomorfisme extensional²⁶. En el cas de la inducció, si tenim en compte el plantejament d’aquesta com a procés mitjançant el qual es du a terme una extensió de casos presents a casos futurs, es pot intentar aclarir el procediment a partir de la substitució: ¿quins són els casos en els quals és adequat dur a terme una substitució?

24Veure nota 2 del pròleg de H. Putnam. Aquesta perspectiva es veu corroborada pel propi Goodman a l’Apèndix de De la mente y otras materias: “Una conversación con Frans Boenders y Mia Gosselin”, 283-302.

25 En l’original, grues o el resultat de combinar green i blue. Aquest és un dels exemples més comentats de l’obra de Nelson Goodman. En podem trobar un molt bon resum a LOSEE 2004: 206-209.

26Criteri analitzat amb una major profunditat en el capítol següent, punt 2.