«Récit és la matèria bàsica del relat, l’univers narrat, regit per un ordre lògic i cronològic propi, semblant al de la “vida real” i independent de la seva configuració artística i, per tant, lliure de medi i transferible d’un medi a un altre; mentre que el discours és la construcció artística a què s’emmotlla el récit amb l’ajut de tals mecanismes com la manipulació de punts de vista, deformacions temporals, digressions o analogies»147. Tenint en compte això, serà una tasca interessant ordenar els discours segons els récits de les diferents novel·les de Porcel.
El protagonista de Solnegre és Marc, que ens explica la seva vida des de la infància. També els anys de l’adolescència. Després del servei militar, Marc retorna a Solnegre, el seu poble, i entaula relació amb els pedrers que van pel cafè Casa Solano. En tornar del tavernó, a les nits, es troba el seu pare de tertúlia amb don Benet, el director de banc, casat amb Maria, i don Sebastià, per a qui treballen els pedrers. La dona de don Benet també visita casa seva per parlar amb la seva germana. Marc i Maria es fan amics; ella li confessa que el seu matrimoni és de conveniència. Una nit, Marc surt de Casa Solano i se’n va a casa de Maria. Des d’aleshores, s’entenen d’amagat. Entretant, a la pedrera, la majoria dels treballadors no estan assegurats i, en aquestes circumstàncies, es produeix l’accident laboral que costa la vida a Tem Panxeta. Don Benet, per la seva banda, acaba aplegant els amants, però Marc surt corrent i acaba a Casa Solano, on els pedrers, embriacs, comenten el fet que don Sebastià hagi ofert diners a la família de Panxeta perquè no cerqui raons a l’afer. Un dels pedrers proposa d’anar a ca don Sebastià. El duen a la pedrera i la hi fan pujar, tot maltractant-lo.
Acaben negant-lo dins una bassa.Marc és condemnat a quinze anys de presidi, però a la presó, de mica en mica, ho va oblidant tot. Al cap de quinze anys, torna a Solnegre. En comptes d’anar al poble, se suposava que hauria d’haver partit amb Maria, que encara ara és la seva parella. No ho farà, però, fins que s’adoni que estima Maria i que vol començar una nova vida amb ella.
Si ordenem cronològicament els fets a Els escorpins, situada al període d’entreguerres, veurem que aquesta ens presenta com a protagonista un infant que viu amb els seus pares i el seu germà
148MARFANY, Joan-Lluís. “El realisme històric”. In RIQUER/ COMAS/ MOLAS. Op. cit. Barcelona: Editorial Ariel, 1988, volumIX, p. 257-262, p. 259.
149PORCEL, Baltasar;VILLALONGA, Llorenç. Op. cit. Barcelona: Edicions 62 (Biografies i Memòries, 69), 2011, 832 p, p. 212-213.
150 Ibid, p. 464.
151CONTE, Rafael. “Historias de piratas cotidianos”. InCABRÉ, Rosa (ed.). Op. cit, Palma: Govern Balear, 1994, 272 p, p. 185-186, p. 185.
a Holanda. A la dona, pare i fills l’adoren, però no sembla que llur matrimoni rutlli. Un dia es troben que la mare els ha abandonat. Aleshores, el pare interna el protagonista en un col·legi religiós. El noi va creixent i un estiu viatja amb un amic a Mallorca. Un vespre van fins a Andratx i hi coneix Krista. Acabat l’estiu, tornen a l’internat. Aquell hivern mor el seu pare, i aleshores és quan pren la decisió de fer-se pastor. Durant el darrer curs, determina, tanmateix, que li serà impossible viure a Amsterdam i s’apunta per a missioner, però li ofereixen anar a Mallorca i ho accepta. En arribar, es troba que la filla del pastor a qui ha d’ajudar és Krista. És l’any 1936. Krista és la promesa d’un tinent que és ferit pels republicans a Manacor, i com que no els atorguen permís per anar fins a Portocristo, ella i el protagonista parteixen sense autorització; de camí, la moto se’ls espatlla, i ella decideix d’anar a peu fins al poble. Quan senten renou de militars, s’amaguen dins una cabana, on acaben mantenint relacions sexuals. L’endemà, ella el menysprea.
Se separen. Ell s’assabenta que el tinent només ha sofert un tir al genoll. El protagonista emmalalteix i es passa vuit dies al llit, durant els quals el militar torna a casa. El pastor decideix esperar-lo en un penya-segat i li confessa què passà dins la caseta entre Krista i ell, i després, se’n va. Miquel és trobat mort l’endemà. Al funeral, el clergue besa Krista, que li pega i el deixa estès en terra.
A diferència, però, de les dues novel·les anteriors, que són de les poques, dins l’obra de Porcel, que presenten un fil argumental únic, en el seu moment ja Marfany va qualificar La lluna de novel·la “pràcticament sense argument”148. D’això, se n’adona el mateix Porcel que, quan només n’havia escrit deu fulls, en una carta a Villalonga del 19 de gener de 1961, reconeixia que “El dragonera o El camagüey [serà La lluna] es una novela, mejor dicho, un conjunto de episodios sobre un barco”149. I encara hi insisteix a final d’aquell mateix any: “[La lluna] en rigor no es una novela propiamente dicha, sino una serie de narraciones enlazadas por los mismos personajes y el mismo barco”150. En aparèixer la novel·la, crítics com ara Conte manifestaran, semblantment, que“La luna y el veleroes una novela descriptiva, apenas sin argumento global”151.
152 TRIADÚ, Joan. “Comentari mensual”.Serra d’Or. Barcelona, 2-3, febrer- març de 1964, p. 75 i id. La novel·la catalana de postguerra. Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 217.
Això és, igualment, aplicable a una novel·la com Els argonautes, baldament l’autor hagi enriquit en aquesta, mínimament, un fil argumental. De fet, els arguments de totes dues només són una excusa narrativa per donar a l’obra la forma d’una novel·la, perquè el que, al capdavall, les basteixen són els records, pensaments, somnis i previsions dels treballadors de totes dues embarcacions, que algun crític ha associat amb el cor d’una tragèdia grega152 amb la represa, de tant de tant, d’un argument que, comptat i debatut, en el primer cas, no és altra cosa que el transport amb vaixell d’un carregament de Palma cap a Barcelona i València, i en el segon, el transport d’un carregament il·legal de Gibraltar a Mallorca amb la malaltia de Vicenç Barral pel mig.
El desembarcament del carregament, en aquesta darrera, es demora perquè coincideix amb la realització d’unes maniobres militars que es realitzen entre Mallorca i Eivissa, zona cap a la qual viatgen inicialment els contrabandistes, que s’han de recloure mentrestant al caló dels Morts, a les Pitiüses, on la tensió creix, l’estat de salut de Barral no millora, el patró i Torroella es barallen i Marcó fuig. Però se’n surten i tornen cap a Andratx sense ell.
La lluna s’inicia amb l’arribada del velerCala Llamp al moll de Palma i s’acaba quan el vaixell arriba a Barcelona, on se’ns relata la mort instantània del patró Salla per culpa del trencament d’un ganxo, i el retorn, l’endemà, de l’embarcació cap a Mallorca. A l’entremig s’esdevenen un bon nombre de motius estàtics, independents del procés de la trama, units per un tènue fil argumental que no passa de la categoria d’excusa, com passa aDifunts. Novel·les com La lluna, doncs, ben bé podrien haver donat lloc a un llibre de contes o bé haver aparegut independentment en premsa, com passarà amb històries que després conformaran altres novel·les de l’escriptor d’Andratx.
En parlar d’estructura, veurem que els capítols d’Els argonautes se subdivideixen en dues meitats:
per la primera, avança la trama pròpiament dita (referida al present), mentre que les segones parts dels capítols són analepsis protagonitzades per algun dels personatges que conformen la novel·la i que ens serveixen per explicar com han anat a parar a la situació actual.
És possible, semblantment a Solnegre i Els escorpins, ordenar el material narratiu de Difunts
cronològicament,tot i saber que l’ordre amb què surten a la novel·la no coincideix amb l’ordre en què aquests articles aparegueren prèviament a la premsa escrita i, fins i tot, hi ha alguna història que no passà mai per la premsa.
D’una banda, el teló de fons històric, merament circumstancial, ens permet ordenar cronològicament les històries més antigues. L’any 1868, el vell de can Pandero cantava procacitats contra Isabel II. Cap a 1880, Miserol navegava per l’Àfrica Meridional. El 1898, els fills ingressen Pandero a la Misericòrdia i se’n embarquen cap a Amèrica. A Galícia, el jove Gamallo decideix assistir, a canvi de cobrar-ne l’herència, el jai Gallinato. En temps de la Gran Guerra, s’esdevenen alguns aldarulls a Andratx entre aliadòfils i germanòfils. L’any en què finalitza el conflicte, Simó Vidal és elegit diputat; en temps de la dictadura de Primo, el nomenen batlle, i encara fa discursos durant la República amb motiu de la medalla que lliuren a Esteve Gotleu. En temps de la Segona Guerra Mundial, es coneixen a Sant Elm Sebastià, el germà del narrador i la baronessa de Château-Mithrí. L’any 1956, és el que es produeix tot l’afer del llauner Perelló, el rei Gaspar;
Jeroni Prim, que fa de Melcior, ja ha sortit de la presó de Cadis on havia ingressat durant la postguerra. La història amb la baronessa de Château-Mithrí s’acaba i Sebastià es casarà amb la néta del gallec Gamallo.
De l’altra, hi ha episodis de temps més incert però en què la presència del narrador-testimoni ens ajuda a classificar-los. D’al·lot, aquest fugia de casa seva i es veia amb Diumenge Martorell, i també amb el fosser Gual. De més gran, va començar a fer feina a la impremta L’Iris, d’on coneixia Bonaventura Ensenyat i que Gabriel Singala freqüentava fins que va desaparèixer.
Gamallo ja vivia al poble i Gostí Cornet exercia de batlle, quan, una nit, trobaren mort Bernardí Coves. Paral·lelament, es degué produir la mort del filòsof Ensenyat; l’oncle Ques, que coneixia personalment el monarca Tomeu Miserol, redactava el seu tractat sobre la pena de mort, i Apol·lònia Ribot ja exercia d’endevinaire. Al mateix temps, es degueren esdevenir l’afer de Lau Tortella, la història de cals Morro i l’assassinat i segrest de la família Brotat, que es produeix abans que se suïcidi Morro. Quim participa en un film rodat a Andratx. Jordi, el fill del caixista, treballa en un hotel quan un xinès entra a casa seva amb la intenció de matar la seva germana. El fill del taxista Sallent, per altra part, manté relacions sexuals amb la filla del sabater Garí, el qual trava amistat amb un xinès que no té descendència, amic de mistress Helen, una estrangera que
153 No hi ha constància que mistress Helen mori. Ara bé, hem de tenir en compte que tots els personatges de Difunts comparteixen precisament la característica de ser éssers traspassats.
154PORCEL, Baltasar. Op. cit, Barcelona: Edicions Proa, 1993, 629 p, p.335.
viu en un iot que, un cop morta ella153, Gamallo crema. Terrassa, per la seva banda, mor penjat, Paco Sallent, mor a casa, mentre que Botines passa a regentar el negoci dels animals sol i els pares de Tolo Ribot ingressen a la Misericòrdia.
El protagonista de Cavalls viu instal·lat a París, però s’ha proposat de reconstruir, de fa un parell d’anys ençà, el seu propi passat familiar a partir dels registres, denúncies, dietaris, testaments, cròniques, retrats, romanços, etc. És el pare, o la desconeixença d’aquest, qüestió que l’amoïnava d’ençà que era menut, el que motiva principalment aquesta recerca obsessiva, de manera que diversos avantpassats, per associació d’idees, li recordaran que comparteixen la mateixa fesomia que el seu pare (com és el cas de Daniel de Vadell), o bé la imaginada partida del Duc a cavall per tal de combatre els infidels, el duu a rememorar l’horabaixa en què el seu pare se n’anà. Amb algun precedent sí que compta: el pare de la cosina Cèlia ja havia trescat arreu a començament del segleXX la Catalunya del Nord amb la pretensió de trobar una sèrie de papers, i també l’oncle Dionís, que l’havia precedit en la recerca d’informació sobre els avantpassats familiars, va morir sense haver-ne pogut aclarir l’entrellat.
Va ser en arribar a Sant Joan d’Acre, on s’hostatjà uns quants anys enrere del moment ulterior en què el protagonista escriu la història, a l’hotel, que un conserge li lliurà un paquet que contenia un ramell de tres taronges que no podia sinó fer al·lusió a aquella rondalla de “L’amor de les Tres Taronges” que, durant la Guerra, el seu pare li havia començat a explicar amb la promesa que algun dia l’acabaria. Aquell paquet només li podia haver deixat el seu pare. El retrat de l’home que descriu el conserge del torn anterior, el que havia rebut el paquet, és la més recent que ens trobem del pare del narrador, Antoni de Vadell: «un mariner [...] un home amb una gorra que posava
“Spátha”»154, el nom del buc grec en què viatjava i que era amarrat al port de Haifa. Però quan el personatge arriba amb taxi al port de Haifa el vaixell ja està partint.
No és casual que triï precisament aquest lloc del món com a indret on s’hagués pogut efectuar un retrobament entre pare i fill que finalment no arriben a trobar-se. No és difícil veure que, com fa en altres ocasions, tota aquesta part de descripció de Sant Joan d’Acre Porcel la manlleva de la
155 PORCEL,Baltasar. “Realitat i imaginació en l’obra de Baltasar Porcel”. InOp. cit, 1990, 167 p, p. 111-129, p. 123.
seva obra assagística, que també li degué proporcionar bona part dels coneixements sobre Sant Joan d’Acre. Cabré, en concret, assenyala que Porcel hi viatjà el 1967 en plena Guerra dels Sis Dies, ho publicà a Destino i després a El conflicto árabe-israelí i en parlà després en una conferència:
«Llavors, alhora, el pare del protagonista ha fugit i aquell el localitza a la ciutat de Sant Joan d’Acre, que és una ciutat de la costa palestina, del que ara és Palestina, i és una ciutat que jo, la primera vegada que la vaig veure em va produir un efecte tremend. Jo me n’anava a la guerra, bé, me n’anava, estava a la Guerra dels Sis Dies, entre els àrabs i els israelians, i un matí me n’anava amb uns fusells i uns binocles a les cinc del matí [...] i de cop i volta veig sobre la mar, lluny, un miratge, una ciutat emmurallada celestial i dic:
“però, què és allò?”, i em diuen: “Sant Joan d’Acre”, i dic, anem cap allà»155.
L’àvia Brígida és un dels personatges principals de Cavalls. Ja havia aparegut abans com a personatge de Solnegre i Difunts i tornarà a sortir a Les primaveres i en algun conte de Porcel.
Obsessiva, com són sovint els personatges porcel·lians, com ho és l’oncle Dionís o també el seu propi nét, a la padrina vella, l’obsessionava en gran manera la seva neboda Amàlia i, en menor mesura, el seu fill i la seva nora. En definitiva, el que l’amoïnaven eren els membres d’un triangle amorós de què més avall parlarem i tots els morts en general, com el seu propi germà difunt, Salvador, pel qual demana informació a l’endevina Ribot a Difunts. Però l’àvia Brígida també amaga un secret.Va sobreviure molts anys al seu difunt marit Jacint i, durant la vigília de Tots Sants, ambiguament, rememorava un primer amor amb un home que sembla no ser el seu —és l’ambigüitat que Porcel projecta sovint sobre els seus personatges. Amb aquest home, la dona hi havia mantingut una conversa, en el fons de la qual s’endevina un clar contingut sexual, i revivia aquella estona any rere any.
La família del seu home, representada ara només per l’àvia Brígida, feia molts anys que s’havia barallat amb la branca del germà d’ell, Daniel, i llurs fills, Antoni i Amàlia respectivament,tenien prohibit de parlar-se. A missa, sempre s’encreuaven amb Amàlia, però el protagonista no la coneix de ver fins un dia a Son Farriol, a casa d’ella, essent adolescent. Fou quan Amàlia el trobà nedant al safareig de casa seva (reconeix el protagonista), que se li despertà el desig de saber del seu pare.
D’un cabdell va estirar-ne un altre, però Amàlia no l’hi conduiria fins un quart de segle més tard.
Ella va romandre molts anys a Son Farriol, esperant un home que mai tornaria, Antoni, maridada amb un altre homeper ordre del seu mateix cosí, amb qui,no obstant les interdiccions familiars, d’adolescents, havien mantingut relacions sexuals.
La família de Jacint mai es recuperaria econòmicament del cop de Daniel, perquè per donar-nos la imatge decadent del present que vol necessita gairebé arruïnar-la. Per acabar-ho de rematar, al cap de no gaires anys, els sobrevindria la Guerra dels Tres Anys i, entre això i el pagament de metges i medecines per tractar de guarir la malaltia de les tres germanes tuberculoses del protagonista, la família acabaria de perdre els pocs objectes de valor que li restaven. Anys a venir, quan enterrarien l’àvia Brígida, el taüt el col·locarien en un nínxol de cementeri en un corredor de tombes com a prova d’aquesta decadència.
Quan les tres germanes tuberculoses s’estaven morint, l’àvia i el menut es traslladarien a viure a la casa del Port per evitar el contagi, sobretot a l’infant, fins que va morir la darrera de les tres germanes. Llavors, la mare els havia d’anar a cercar per tornar a Son Vadell, però a mig camí es trobà malament i se’n tornà cap enrere. Embogí definitivament en presenciar a Son Vadell l’escena de sexe i violència que el seu home estava protagonitzant amb Amàlia. I al cap de poc, Antoni va partir perquè s’havia allistat a la Guerra.Amàlia donà per mort el seu amant, i també ho féu l’àvia Brígida. Antoni estudià per capità de vaixell, es llicencià, i per ventura degué morir negat a la mar.
A Antoni, doncs, l’hem de considerar un llop de mar paral·lelament als delCala Llamp, la Botafoc i algun altre personatge mariner de Difunts i d’alguns contes de Porcel. Si tenim en compte que, com més amunt hem assenyalat, hi ha una certa semblança física i moral amb el seu oncle Daniel, tal volta li pot correspondre la prosopografia que tenim d’aquest darrer: tots dos són alts i més aviat magres. Sabem també que duia una mica de barbeta color de mel. Pel que fa a la seva etopeia, seria un home solitari i rancorós, de fermes decisions, un punt irracional, alegre, irònic, afectuós i ambigu.
156SOLDEVILA, Llorenç. “Estudi introductori”.InPORCEL, Baltasar. El misteri de l’alzinar i altres contes.
Barcelona: Edicions 62 (El Garbell, 8), 1982, 156 p, p. 5-27, p. 24.
157 SIMBOR, Vicent. Op. cit. València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Manuel Sanchis Guarner, 66), 2005, 327 p, p. 214.
158MOLAS, Joaquim. “El teatre de Baltasar Porcel”. InCABRÉ, Rosa (ed.). Baltasar Porcel, de la realitat al mite. Antologia crítica. Palma: Govern Balear, 1994, p. 112.
159 PORCEL, Baltasar. Cit. Diario de Mallorca. Palma, 4 de febrer de 1961.
Estructura
Estructuralment, els llibres de la primera etapa de Porcel presenten una major complexitat: tant Solnegre com Els escorpins són llibres tripartits que s’inicien, a més,in medias res, com també veiem que s’esdevé sovint en la seva obra contística156 a l’obertura de relats com ara el d’“Els penjats” i en algun capítol de La lluna i Els argonautes. Tanmateix, i això també serà aplicable a l’apartat de tècnica narrativa, com observarem més avall, és possible detectar una simplificació de les novel·les posteriors respecte de l’estructura deSolnegre . Per Simbor, que en parla en el cas de
Estructuralment, els llibres de la primera etapa de Porcel presenten una major complexitat: tant Solnegre com Els escorpins són llibres tripartits que s’inicien, a més,in medias res, com també veiem que s’esdevé sovint en la seva obra contística156 a l’obertura de relats com ara el d’“Els penjats” i en algun capítol de La lluna i Els argonautes. Tanmateix, i això també serà aplicable a l’apartat de tècnica narrativa, com observarem més avall, és possible detectar una simplificació de les novel·les posteriors respecte de l’estructura deSolnegre . Per Simbor, que en parla en el cas de