Joan Triadú ja parlava de les dues primeres novel·les que publicà Porcel, Solnegre i La lluna, gairebé com de dues nouvelles. Porcel s’adona, doncs, que tot i que la primera novel·la que va escriure va ser Els escorpins, “la primera novel·la llarga, la primera novel·la important”102 va ser Els argonautes. Ell mateix jutja que “Els escorpins tingué mala sort”103 i que fou mal entesa i mal rebuda per la crítica i el públic, malgrat que amb el temps s’arribaria a vendre tant o més queLa lluna104. I a partir d’una i altra novel·la, la de 1963 i 1965, apareixiaEls argonautes, que “va ser gairebé un boom i va permetre la meva consolidació entre 1965 i 1968”105. Arran de la seva publicació, per primer cop, Porcel aconseguiria un premi a posteriori d’una novel·la seva, el de la Crítica de 1969.
D’abans de la seva primera novel·la, tanmateix, hi ha dos relats importants a tenir en compte: “Els penjats” (1958) i “La lluna feliç” (1958). De la mateixa manera devia veure-ho Simbor, el qual els dedica un tractament més exhaustiu que a cap altra narració breu de Porcel106. El primer va aparèixer publicat dins la col·lecció Raixa de can Moll a Cap d’any 1959, i fou recollit després a Arran de mar i Crònica, d’on passà aTots els contes. “La lluna feliç”, en canvi, aparegué dinsCap d’any 1962 i fou reproduït, novament, als mateixos llibres que el relat anterior. “Els penjats” i “La
lluna feliç” podríem dir que contenen, in nuce, tot el primer Porcel, amb elements que després reproduirà, sobretot, a Solnegre i La lluna, però fins i tot amb algun de coincident amb Els escorpins, com puguin ser el contrabandisme, el gust per la truculència, l’existencialisme, l’engatjament, la denúncia social, el tema de la Guerra, etc., i fins i tot els mateixos personatges com ara don Benet, el banquer del poble.
107Vid.MOLAS, Joaquim. “Baltasar Porcel, entre la reflexió moral i la mitificació”. InBOU, Enric;PLA, Ramon.
Creació i Crítica en la Literatura Catalana. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1993, 263 p, p.
81-90, p. 82.
108PORCEL, Baltasar. Op. cit. Barcelona: Edicions Proa (A Tot Vent, 349), 1996, 448 p, p. 66.
109 Ibid, p. 66.
110CAMPILLO, Maria. “Els argonautesde Baltasar Porcel o la narració de la història”. InBERNAL, Assumpció;
GREGORI, Carme (curadores). Realisme i compromís en la narrativa de postguerra europea. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, 503 p, p. 427-446, p. 435.
111PORCEL, Baltasar. “Joaquim Molas a Vallvidrera”. In A Joaquim Molas. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or, 165), 1991, 158 p, p. 141-142.
112ENSENYAT I PUJOL, Joan Bautista. Historia de la baronía de los señores obispos de Barcelona en Mallorca.
Palma: Escuela Tipográfica Provincial, 1919, 2 volums, 661 p. i 399 p.
Els escorpins ha estat considerada per Porcel, en diverses ocasions, com una novel·la escrita per reflectir unes determinades vivències personals107, però en el cas de La lluna i sobretot amb Els argonautes el punt de partida era molt diferent, encara que, igualment, biogràfic. Porcel prové d’un poble costaner, on tots els seus paisans, quan ell era al·lot, anaven engrescats en negocis de contraban, i el seu padrí jove fins i tot tenia una flota de llanxes que s’hi dedicaven. En això hi hem de sumar la lectura de tota una sèrie d’obres d’escenari marítim com l’Odissea d’Homer,Vingt mille lieues sous les mers de Jules Verne, Moby dick de Melville, The man and the sea de Hemingway oel Typhoon de Joseph Conrad,que degueren motivar que Porcel també volgués escriure no una, sinó dues novel·les sobre la mar. L’experiència, concretament, contrabandística del seu padrí jove és en la base d’Els argonautes més que no pas de La lluna. Sobre tot plegat, s’hi superposa el mite dels argonautes, “els valents navegants que, a bord de la nauArgos, comandada per Jàson, van a la conquesta del fabulós velló d’or”108, mite que el nostre autor aprofita ací “com a incitació comercial, com a estímul a la pirateria”109.
A l’entremig de tot això, per Campillo, «Porcel s’ha aplicat enEls argonautes a fer bones algunes de les observacions de Molas [...]: a ampliar el caràcter testimonial en una direcció determinada i a controlar, en el possible, els elements de “gratuïtat”. Fins al punt d’eliminar poètics influxos de lluna»110. El mateix Porcel ha manifestat que deu a Molas les primeres orientacions vàlides que rebé per encarrilar la seva obra literària111.
Un any després, Porcel coneix Josep Pla, que també l’influiria moltíssim. A Pla, de viatge a Andratx, li havien regalat la Historia de Andratx del capellà Joanillo112, i Pla en recomanaria la lectura vivament a Porcel, de manera que alguns episodis de Cavalls, com ara el de Jaume Vadell
113MARFANY,Joan-Lluís. “El realisme històric”. In RIQUER/ COMAS/ MOLAS. Història de la literatura catalana. Barcelona: Editorial Ariel, 1988, volumIX, p. 257-262, p. 260.
o el del monestir de la Trapa d’Andratx s’inspiraran en l’obra del capellà Joanillo. En altres casos, en canvi, l’obra d’Ensenyat i Pujol li serveix per atorgar veracitat als fets que conta —una de les grans obsessions del Porcel novel·lista. Així, baldament asseguri que recull el que el capellà Joanillo diu a la Historia de Andratx de Llàtzer de Vadell, personatge de Cavalls, aquest, com tota la seva família, són personatges inventats, i no figuren per tant a l’apèndix sobre Personalitats notables d’Andratxque, certament, sí que és veritat que inclou Joanillo al final del segon volum del seu manual d’història andritxola.
El segon període de l’obra novel·lística de Baltasar Porcel que estudiarem en aquesta tesi és constituït per les segones meitats dels capítols d’Els argonautes, entesa com a obra de transició i, plenament, a Difunts, amb la nova concepció del temps, del viatge, el tractament de les històries fantasioses, la plasticitat i el coloreig de les imatges, el pes que adquireix la història en relació amb el període anterior, la importància dels cinc sentits corporals, etc. Tot plegat, es relaciona amb una sèrie de fets conjunturals de tota mena que ja hem indicat anteriorment: el “boom” de la literatura hispanoamericana, l’esclat de la novel·la de gènere, la nova Llei de Premsa i Impremta, els viatges de Porcel arreu del món, el Maig del 68, l’anarquisme, el hippisme, la Revolució Cultural a la Xina, el racisme alsEUA, etc.
Es percep ja d’Els argonautes ençà un afany detallístic que no era visible —o, en qualsevol cas, no era comparable— a cap dels tres llibres anteriors i que, per mi, és altament relacionable amb l’existencialisme, la novel·la-testimoni de què parla Marfany113, i en definitiva, amb el realisme històric, perquè, en efecte, la novel·la de 1968 constitueix la màxima aportació de l’escriptor d’Andratx al moviment del realisme històric que encunyaren Molas i Castellet. I és, en aquest sentit, que Els argonautes, en certa manera, una represa novel·lística de La lluna, és molt superior a la primera novel·la sobre la mar. Ho és en aspectes com ara la tècnica, l’argument o el treball lingüístic. Molas, en analitzar-la, inevitablement, s’havia de deixar seduir molt més per la primera part —la de l’“ara” i “ací” més engatjat—, per on fluctua el fil argumental, que no pas per la segona, que sembla més aviat la suma de tota una sèrie de narracions breus, empeltades d’una manera suficientment coherent entre elles i que mantenen lligams molt estrets amb els contes de Porcel, els episodis de Solnegre i les històries de La lluna.
114PONS I PONS, Damià. “Joaquim Molas, arquitecte del sistema literari català”. InMOLAS, Joaquim. Sobre la construcció de la literatura catalana i altres assaigs. Palma: Lleonard Muntaner, Editor (TempsObert, 17), 2010, 288 p, p. 7-44, p. 17.
115CAPMANY, Maria Aurèlia. “Novel·listes i narradors a les Illes”.Serra d’Or. Barcelona, 231, 1978, p. 85-89, p. 87 i tambéARNAU, Pilar. “Desaïlladament illencs? La narrativa balear contemporània i la tematització de la insularitat”. In Op. cit. A cura de Margalida Pons i Caterina Sureda. Palma / Barcelona: Universitat de les Illes Balears / Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, 22), 2004, 360 p, p. 61-114, p. 75.
Per aquestes segones meitats —i per la visió elegíaca d’un món en procés de desaparició, igualment present a Solnegre i La lluna—, es preveu la propera obertura d’un nou període narratiu.
A més, paral·lelament, el camí del realisme històric, d’aplicació de les tesis marxistes a la literatura catalana, s’esgota. Damià Pons constata en el pròleg d’un llibre d’assajos de Molas que el Mestre, com bona part dels intel·lectuals d’aquella època, es desencantaren d’aquell mètode pel qual havien optat arran de la repressió soviètica a Txecoslovàquia i el Maig francès de 1968, i que se’n distanciaren114. Porcel no necessitava, evidentment, permís de ningú per tenir via lliure, però aquella decepció marxista dels estudiosos, encara li ho posava més fàcil per deixar enrere el moviment del realisme social.
Dèiem, doncs, que les primers parts dels capítols d’Els argonautes constituïen la meitat més compromesa de l’autor andritxol, i per tant, amb la potenciació de les segones registrarem, a partir de la novel·la del 1970, un relaxament respecte d’aquest engatjament amb la consegüent desaparició d’alguns aspectes intrínsecs d’aquest com ara el del miserabilisme detectat als primers llibres.
Entre una i altra etapa es percep, així mateix, els contactes amb la narrativa catalana i, en concret, mallorquina dels anys setanta en punts com ara el de la repercussió del fenomen turístic a l’Arxipèlag. Hem de tenir en compte que, després de Villalonga i les distintes i desiguals incursions en la narrativa d’alguns dels anomenats poetes insulars de postguerra (Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà...), aparegué la generació illenca dels anys setanta (la de Guillem Frontera, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila...), enmig de les quals únicament trobaríem, com un illot, Baltasar Porcel, la gran novetat del panorama narratiu illenc dels seixanta. Aquests dos darrers grups, el dels setanta i Porcel, com a autor pont115, curiosament, reivindiquen el mestratge d’un precedent mallorquí més o menys llunyà com és el
116 “Entre els narradors mallorquins dels anys 70 i Mossèn Galmés hi havia moltes afinitats, per la qual cosa es convertí en un dels pocs precedents —juntament amb Llorenç Villalonga— que aquests escriptors varen trobar en les lletres mallorquines [...]. Una obra moderna [...] que va permetre que el reivindicassin les generacions de narradors dels anys 60 i 70, influïdes pel corrent del realisme històric”. Ap.ROSSELLÓ BOVER, Pere. La narrativa i la prosa a Mallorca a l’inici del segleXX. Palma / Barcelona: Universitat de les Illes Balears / Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, 26), 2006, 321 p, p. 165 i 182.
117ROSSELLÓ, Pere. “La narrativa i el realisme històric a les Balears (1956-1968)”.InBERNAL, Assumpció;GREGORI, Carme (curadores). Op. cit. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p.
295-326, p. 323.
118Publishers weekly, 6 de novembre de 1995. Ap.BARBERÀ, Frederic. Op. cit., Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or, 383), 2007, 224 p, p. 18.
narrador Salvador Galmés116. Porcel i els autors que eclosionen durant la dècada posterior manifesten diversos punts de contacte entre ells com ara el tema del turisme, el compromís social, l’arribada d’una allau immigratòria castellanoandalusa i la reproducció d’uns determinats usos lingüístics, la crítica religiosa, la qüestió dels xuetes, la influència, molt important, de la literatura hispanoamericana, els canvis i conflictes intergeneracionals, etc., tal volta perquè, com manifesta Rosselló Bover, són hereus del realisme històric, o tal volta perquè en el context franquista no podien defugir el compromís per tal de revocar la situació117.
Aquestes històries independents desembocarien en llibres de contes com ara Crònica i en la novel·la Difunts. En aquesta darrera, el tractament de la llengua és més abarrocat i el plasticisme i pictoricisme en l’estil i les descripcions és major. Les diferents històries que forgen la novel·la parteixen d’una sèrie d’articles jornalístics de creació que Porcel havia anat publicant prèviament al diari La Vanguardia de 1967 ençà; encara que aquests textos són variadíssims, alguns coincideixen en una truculència i una negror que —baldament no sigui inèdita del Porcel dels anys 70—em fan pensar que potser hi hauria influït la publicació d’una novel·la comIn Cold Blood (1966) de Truman Capote, sense oblidar tampoc l’esclat de la novel·la de gènere (en concret, la de terror i la negra) al llarg d’aquella mateixa dècada. A més a més, i en relació amb tot això, hi detectem alguna pinzellada de goticisme (l’escena de la mort de Terrassa envoltat de ratapinyades, la porta grinyolant de can Bernardí Coves i la seva dona, una bubota tacada de sang) que es confirma a Cavalls, que en ser traduïda a l’anglès, fou enquadrada dins el gènere gothic118 amb episodis com el del dissabte de Tots Sants a Son Vadell amb les ànimes que s’acosten a la possessió arrossegant els peus pels còdols de la clastra, les ratapinyades que sortien de l’heura o l’avanç del Duc amb l’armadura i l’espasa rovellades i les conques de la calavera rere l’elm que havia dut al cap.
119PORCEL, Baltasar. Op. cit, Barcelona: Edicions Proa, 1993, 629 p, p.203.
120Vid.BROCH, Àlex. Literatura catalana dels anys setanta. Barcelona: Edicions 62, 1980, 151 p, p. 71-77.
121CASTELLS, Francesc. “Baltasar Porcel, premi Bertrana”.Serra d’Or. Barcelona, 190, 1975, p. 19-20, p. 20.
A part de la novel·la gòtica, hauríem de tenir en compte, ha estat repetit mantes voltes, l’influx del realisme màgic de la literatura hispanoamericana que, durant aquells anys, es percebria de manera més o menys clara en diversos autors de la literatura catalana. En Porcel, en qualsevol cas, s’hi escau a la perfecció aquesta etiqueta de realisme màgic perquè, si bé l’adjectiu s’adequa al transcurs de la trama de les narracions porcel·lianes, el narrador en ell mateix mai no s’allunya del substantiu en qüestió, cosa que es fa extensible a totes les històries. Dit d’una altra manera, Porcel mai permet que els seus narradors deixin de tocar amb els peus en terra, baldament l’escena que es narri pugui haver donat entrada a l’element sobrenatural; mai un personatge de Porcel dirà, per exemple, que veu els morts com s’atraquen, si no és un infant que s’ho imagina, un vident, un boig o mitjançant frases explicatòries com ara “no els veia, però els endevinava apropant-se”119, cosa que trobem, particularment, a novel·les com Difunts o Cavalls, influïdes ja per aquest realisme màgic sud-americà.
De fet, al darrere de tota la crònica d’una estirp familiar com la que es presenta aCavalls, que s’allargassa durant quatre segles, sembla haver-hi una mostra de l’influx que exercí en les nostres lletres la publicació d’una obra comCien años de soledad (1967) de Gabriel García Márquez.Per Broch, novel·les com Cavalls, Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver, Un regne per a mi (1976) de Pau Faner, Bubotes (1978) d’Antoni Mus, Ventada de morts (1978) de Josep Albanell i Ramona, adéu (1972) de Montserrat Roig palesarien aquesta influència120. I el mateix Baltasar Porcel declara l’influx del realisme màgic hispanoamericà en posar-se a escriure la novel·la:
“I el començament del meu treball, d’altra banda, va coincidir amb el canvi de sensibilitat o de moda —que ja s’ha esfumat...—, de la fantasia, dels sud-americans, dels neorealistes, de la bíblia en vers. Això em va desorientar un temps. Vaig fer i refer molt, fins que ha estat la meva pròpia evolució la que se m’ha anat imposant”121.
Poc abans que finalitzi els Difunts, al capítol XXVIII d’aquesta novel·la, ens trobem amb un personatge que ha sortit ocasionalment de Mallorca: és a Ginebra, en concret. No és casual ni que sigui fora de Mallorca ni que aquesta narració se situï al final, perquè com manifesta Arnau “ens
122ARNAU, Carme: “Pròleg”. InPORCEL, Baltasar. Op. cit. Barcelona: Edicions Proa, 1993, 629 p, p. 13-27, p. 19.
123 Ibid, p. 19.
124PORCEL, Baltasar.«Mi novela “Solnegre”».Diario de Mallorca. Palma, 4 de febrer de 1961.
dóna, com s’acostuma a fer a les novel·les, la clau de l’obra, una mena de desenllaç o conclusió [...] és lògic que la fugida sigui l’opció que triarà el narrador a la propera novel·la”122. El personatge observava els aparadors de les botigues i es deixà seduir pel cartell d’un antiquari que anuncia una exposició de maquetes de naus famoses desaparegudes en catàstrofes marineres com el Birkenhead o el Titanic (on Gamallo, personatge dels mateixos Difunts, havia servit de fogoner).
I que és un aspecte, aquest de les naus, que el deleix d’abans que escrivís novel·les comLa lluna o Els argonautes.
Per Arnau, el capítolXXIXenclou el sentit de l’obra: “Una mort extensa. Difunts sota els ametllers en flor, tots. Tots ells. Tots els morts i tots els que encara existien fets un inabastable camp de difunts. Un bregar cap a la mort...”123.És de constatar la dosi d’optimisme nietzscheà (la voluntat de poder) que el personatge imprimeix a la novel·la quan diu que ell sí que trencarà amb tot aquest món de difunts que és la Mallorca de final dels seixanta, la dels hotels, la de la pròpia família del personatge de Valentí, els morts del poble, els qui es preparen per morir... Ell, per contra, no es prepara per morir ni s’emmiralla en ells, sinó que retroba la força per reeixir en aquesta natura, i com l’ametller, que mor però del qual tornen a renéixer les flors, pres com el seu correlat objectiu, puja a la bicicleta i se’n va. Però a casa, s’adona del cercle viciós en el qual és immers i, mancat de la valentia que li cal per rebel·lar-s’hi, es mostra diferent de la resta de personatges de la novel·la per tal com ja sap conscientment que és un mort en vida, i això permet la seva inclusió com un personatge més de Difunts, com un altre difunt. Potser se li podrien aplicar les paraules que deia Porcel a propòsit de Solnegre perquè “[a Valentí també] le falta valor o decisión para enfrentarse con las circunstancias y éstas le vencen”124, si bé en la lliçó final Valentí i el Marc solnegrenc es distancien perquè aquest darrer sí que trobarà la força necessària en la terra per reeixir de l’abandó a què s’ha sotmès.
I efectivament, a la novel·la següent, Cavalls, ens trobem el protagonista que, després de Difunts, ha hagut de deixar enrere aquesta Mallorca per no morir-hi ell també, una mica a l’estil del Juan Goytisolo de Señas de identidad (1966). El trobem situat a París. Allà, de fet, ja hi havia anat a raure, temps enrere, durant la Segona Guerra Mundial, el protagonista del conte “El retorn” (1967),
125CABRÉ, Rosa. “Baltasar Porcel: entre el pensament estètic i l’escriptura”. InEscriptures contemporànies:
Baltasar Porcel i la seva obra. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba, 287), 2009, 454 p, p. 13-75, p. 45.
126 CABRÉ,Rosa: “Nota”. InPORCEL, Baltasar. Op. cit, Edicions Proa, 1993, 629 p, p. 597-615, p.603.
un altre, doncs, d’aquests personatges porcel·lians mallorquins que deixen enrere la terra, en aquest cas, per no tornar-hi fins al cap de vint anys de viure a l’estranger.
A Difunts n’ha fugit, d’aquest espai andritxol, i n’escriu una mena de cant de cigne aCavalls, tot transformant l’horitzontalitat temporal de la primera en verticalitat històrica125, i quan el narrador s’aixeca, dins l’apartament parisenc, perquè renuncia a continuar investigant sobre el tema que l’ha obcecat, és com si s’aixequés de la tomba a la qual també l’hauria condemnat aquella recerca, de manera que no tot es reduïa a l’espai andritxol. No n’hi havia prou amb fugir del lloc, sinó que també calia decantar tots aquells fets, fins i tot la pròpia família, de la qual ja no resta ningú viu.
I llavors el personatge, que s’ha allunyat de la paperassa, es recorda d’una necessitat com és la de
I llavors el personatge, que s’ha allunyat de la paperassa, es recorda d’una necessitat com és la de