Manuel Mundó i Marcet: la cultura catalana al món

Manuel (o Anscari) Mundó i Marcet (Barcelona, 1923-2012) ha estat un dels paleògrafs i historiadors sobre el món medieval català més conegut internacionalment, amb una major projecció i amb una molt extensa obra de gairebé tres-centes referències. La seva vinculació amb Montserrat, -hi entrà el 1932, i en fou monjo del 1939 fins el 1967- li permeté de cursar estudis superiors i especialitzats, especialment a Roma, on es llicencià en arqueologia cristiana i en història de l‟Església i es doctorà en història de l‟Església. Va exercir la docència, on excel·lí pel seu coneixement, seguretat, paciència i humanitat, a Roma, Montserrat i a la UAB. Fou arxiver de l‟ACA (1969-1978), director de les biblioteques de la UAB (1970-1983), director de la Biblitoteca de Catalunya (1987-1990) i membre de l‟IEC des del 1966. En la seva extensa obra, publicada en espanyol, català, francès, italià… hi destaca l‟interès pel món català amb descobriments i aportacions rellevants sobre els primers documents.

Personalment ens plau molt el seu treball sobre els escriptoris catalans del s. IX-XII i sobre les Bíblies de Ripoll i l‟escriptori i biblioteca d‟aquest centre, així com sobre els abats i la biblioteca de Sant Cugat. Al costat de les publicacions de la seva especialitat col·laborà amb les revistes culturals catalanes que li demanaven la seva aportació com ara Serra d’Or, Revista de Catalunya…

Malauradament només ha aparegut un volum, dels sis previstos, de les seves obres completes, ara segurament seguiran esparses i de molt díficil accés fora dels especialistes. Titulà aquest primer volum (1998): I. Catalunya 1. De la romanitat a la sobirania. Els especialistes Josep M. Salrach com Jesús Alturo

81

valoren, en sengles comentaris bibliogràfics, la seva valuosa aportació per l‟extraordinari rigor i la qualitat d‟alt nivell. Al discurs d‟entrada a la Reial Acadèmica de Bones Lletres (2001) hi ha la relació de la seva obra. A la necrològica, el Nadal del 2012, a La Vanguardia, Alturo remarca: «non nomen hominis, sed eruditiones» i, certament, Mundó era un referent que, de forma precisa aportava el tret, la dada, l‟argument, devant qualsevol aspecte del món medieval atès que hi anava molt ben preparat per formació i coneixements adquirits que sempre compartia amb gust. S‟ha dedicat, com diu ell mateix: «a la recerca històrico-literària de l‟antiguitat, i més de l‟edat mitjana, basada en la revisió i comentari dels textos i de les seves fonts, sobretot manuscrites.»

Esperem que els seus deixebles i les institucions puguin acostar-nos a la seva obra completa.

Semblança

Manuel Mundó fou professor nostre a la UAB el 1970 i ens honorà amb la seva amistat. Allà ens varem conèixer, ens apropà a un món desconegut per a un jove que alternava manifestacions de protesta amb el coneixement de la història total de Pierre Vilar. Parlava de cenobis, monestirs, escriptoriums, pergamins i palimsests. Encara no havia aparegut la popular novel·la El nom de la rosa però els misteris dels cenobis eren ben presents. M‟invita al col·loqui de monaquisme català a Sant Joan de les Abadesses i hi vaig descobrir el monestir també. Els monestirs des d‟aquell moment ens foren sempre presents. En la Nostra primera conferència, a la Biblioteca Popular de Valls, la bibliotecària ens obsequià amb els Monestirs catalans de Pladevall i vivim al redós del de Sant Cugat i ara preparem un acte al de Sant Pere de Rodes. La natural curiositat pel passat llunyà tot i la predilecció pel món contemporani, ens hi enganxa fins ara. Mundó era aleshores director de les biblioteques de la UAB i en el seu primer any de direcció ens facilità una beca de pràctiques per a treballar a la de Lletres,

aleshores al monestir de Sant Cugat. Des d‟aquell moment seguirem, amb respecte, la seva trajectòria. En contacte a través dels llibres i, als anys vuitanta, personalment, al Club Arnau de Vilanova, un club d‟opinió on compartirem taula i tertúlia els dimecres d‟una dècada tot lluitant per causes que encara són necessàries com la llibertat nacional. Maldàrem també per què la història de Catalunya fos present a l‟ensenyament secundari de forma efectiva. Publicar plegats un article, segurament l‟únic que ambdós hem fet amb una altra persona, gelosos de la Nostra individualitat, i el signarem conjuntament a l’Avui. Amb els altres membres del club maldàrem igualment per a situar a l‟escenari públic temes vius com ara la reivindicació dels papers catalans de Salamanca que s‟ha guanyat i ell insistia un i altre cop en l‟ACA i la confusió sobre el mateix reclamant-ne la única gestió catalana per mor del seu contingut català. No defugí compartir i vulgaritzar el coneixement, el seu epíleg a Catalunya fa mil anys hi traspua una voluntat de fidelitat al país i el goig d‟escriure d‟un món estimat, i conegut com pocs. Diu:

«s’entreveu diàfana una voluntat política de desfer-se del domini reial franc, que es consuma entorn de l’any 988; d’assumir una sobirania independent i real, no sols verbal; també, que els d’enllà de fronteres arribaren a considerar els territoris del comte barceloní com un “regne”, que el concepte de “pàtria”

era territorial i abraça ja Catalunya sencera, que, si bé els promotors de les noves idees foren els comtes de Barcelona Borrell i Ramon Borrell, així com el bisbe Oliba – governants i eclesiàstics-, la societat sencera, fins i tot el poble senzill, devia anar-ne assimilant les idees i prenent consciència de les noves realitats.» En una recent entrevista, esplèndida, a Lligall, www.arxivers.com/…/doc…/716-defuncio-den-manuelmundo. html la revista catalana d‟arxivística explica la seva vida professional amb tot de comentaris que puntualitzen sobre la vida dels arxius (Arxiu de la Generalitat medieval en propietat de l‟Estat i a l‟ACA i no a l‟ANC, etc.). A propòsit de la seva obra

83

completa, segurament el més important llegat de recerca del període, en moments que la paleografia quasi no es pot estudiar a les nostres universitats per la desconsideració a les humanitats, diu: «Ai las, la meva dona va morir l’any passat, al gener, ara ha fet un any, i ja em deia: «Ui, a aquest pas no la publicaran, ni d’aquí a sis o set anys no hi haurà el segon volum». Es va publicar el primer volum l’any 1998, s’han anat preparant els següents i no n’ha sortit cap més, de sis o set volums que han de sortir, i no sortiran mai, ja em van dir que és difícil…Sortiran si m’hi obstino, però no ho sé pas…»

Memòria d’història Josep Maria Figueres