Les etapes de la vida

Amb relació a com es representen les etapes de la vida a les rondalles d'Alcover, establírem cinc ítems possibles segons si la dona que apareix a la rondalla amb el major protagonisme és nina, jove, adulta o vella o si no es defineix —pel fet de ser absent a la rondalla, per tractar-se de rondalles amb personatges animals o altres. A partir d'aquests punts de referència, podem extreure de la base de dades el gràfic següent:

GRÀFIC 4:

Observam que l'etapa que té menys expressió és la de la infantesa, ja que les nines en situació de protagonisme només suposen el 0.69% del total. La vellesa també es troba poc representada amb un 1.62%. L'etapa més significativa és la de la joventut que comprèn un 27.71% dels casos —120 dones, en nombres absoluts, són joves—, seguida amb deu punts de diferència per l'edat adulta amb un 17.78% —77 dones adultes.

Les dones representen el cicle de la vida, a nivell simbòlic sempre s'han relacionat amb la fecunditat i per això en ocasions han estat adorades com a deesses. Les dones sàvies de les rondalles, que en moltes ocasions no se sap d'on provenen, són presents a la vida i a la mort.

Elles són les comares, que ajuden a tallar el cordó umbilical i a iniciar la vida i també són les

pregó de festes de la romeria de Sant Bernat del 2014 pronunciat per Caterina Valriu.

Nina Jove Adulta Vella No definit

0,69%

27,71%

17,78%

1,62%

52,19%

que ajuden a morir i amortallen els morts, coneixen els secrets de la vida i de la mort que són els que uneixen les generacions. El domini sobre la vida i la mort està representat a les rondalles de moltes maneres, per exemple, la jaieta que apareix a “En Pere Poca-Por” T326 ALC. GG. II (1998: 31-47) és qui té una ampolleta amb un ungüent que retorna a la vida tots els morts que han sucumbit a la batalla entre moros i cristians del dia anterior.

La relació estreta de la dona amb el cicle de la vida condueix cap a nombrosos camins, per exemple el de la transformació: la dona viu en el seu propi cos el cicle biològic —a través de la menstruació— i també el de les metamorfosis —amb el procés d'embaràs. A les rondalles, la majoria de les transformacions de les dones són per fugir, per escapar d'algun perill.

Suposen una valentia i una transgressió de les normes o del destí pel qual estaven programades segons uns paràmetres que no eren els seus. La transformació en ocell, per exemple, s'interpreta com les seves ànsies de llibertat, de volar. Per a Mireille Piarotas (1996:

104-105), el poder de les metamorfosis de les dones prové de l'instint del seu cos mateix que pateix, com ja hem dit, amb els canvis mensuals provocats per les menstruacions i les transformacions enormes que experimenta amb el procés de gestació. Aquests fets l'obliguen a cercar camins constantment, que no són els dels homes. Resulta curiós que a les rondalles no s'esmenti mai un fet tan natural com la menstruació, es considera un tema tabú i se'n prescindeix. Per contra, la literatura popular té altres manifestacions on sí que se'n parla com per exemple a les dites o en la transmissió de creences. Popularment, s'ha cregut que les dones menstruants no podien tocar carn ni fer determinades feines perquè la menstruació es concebia com un període d'impuresa que, en alguns casos, fins i tot es relacionava amb el diable.

Per altra banda, les rondalles són com la vida mateixa i hi apareixen totes les etapes de la vida. Hi podem veure infantons acabats de néixer, per exemple a “Sa muleta de plata” T510B ALC. GG. IV (2006: 166-172) o a “Sa comtessa sense braços” T706 ALC. GG. VI (2013: 99-111) o de la primera infantesa, com a “Gregori Papa” T933 736A ALC. M. IX (1996: 63-78), i que es fan pollastrells com “N'Agraciat” T554 ALC. GG. IV (2006: 399-404). Hi ha matrimonis de jovençans com a “Sa coeta de Na Marieta” T310 ALC. GG. I (1996: 407-430), persones de mitjana edat i jais i jaies apareixen també a nombroses rondalles. Però l'etapa que es veu tractada amb més freqüència és la joventut. Són els joves els que emprenen el camí i abandonen la casa materna per anar-se'n a trobar ventura i una vida millor, són ells els que

representen el canvi possible, la capacitat de fugir del que és segur i conegut per enfrontar-se a l'inconegut, encara que això suposi pors i perills. Les ganes d'aprendre, la il·lusió i l'afany d'aventura són la força que els acompanya. Així mateix, Vicenç Jasso i Catalina Torrens ens recorden:

En un sistema cultural sempre es considera que una fase de la vida és més important que les altres.

Aquest període del devenir se sol dir “la flor de la vida”.

És evident que en els contes populars mallorquins i en altres compilacions d'aquest gènere literari d'altres països, ni la vellesa ni l'edat madura es presenten com la millor època del vivent.

L'edat més apreciada del cicle vital és la joventut; és el moment en el qual hom gaudeix d'un cos vigorós, formós i esvelt i d'un esperit saturat d'il·lusió. En les rondalles se sol parlar de “la flor del món”

(2013: 81).

L'etapa denominada “la flor del món” abraça, de manera aproximada, des dels tretze fins als vint-i-un anys, en el cas de les joves, i dels setze als vint en el dels joves. A les rondalles, cada passa de la vida s'ha de fer a l'edat adequada, com per exemple casar-se. A “Es missatget petit” T875 ALC. M. IX (1996: 5-22), Alcover posa damunt la taula el tema de l'edat adequada per casar-se una princesa, vint-i-un anys, per la qual cosa fa servir una glosa popular com a argument d'autoritat compartit, que es refereix a la necessitat de casar-se abans dels vint-i-tres anys. Generalment, però, les fadrinetes casadores de les rondalles en solen tenir quinze o setze, tal com passa encara avui a alguns països.

4.3.1. La infantesa

La infantesa és una etapa poc dibuixada a les rondalles d'Alcover, només s'esmenta de passada per arribar a la joventut, que es mostra com el període dels grans canvis, el que marca el camí per a la resta de la vida. No té gaire interès en ella mateixa i es tracta només pel potencial que representa del que serà la vida adulta. Gabriel Janer Manila afirma: “Cert és que a les rondalles la infantesa passa molt de pressa. I és fàcil d'entendre, tanmateix, perquè la infantesa és una invenció moderna del món occidental. Als paisatges dels contes l'entitat dels infants és efímera i breu i hi són destacats per la seva capacitat d'esdevenir homes petits”

(2008a: 80). Apareix només quan és significativa per al desenvolupament de l'acció de la rondalla: “Nella fiaba si parla dei figli, dei genitori e dei fratelli del protagonista solo se sono importanti per l'azione” (Lüthi 1979: 34), però, tot i així, en trobam una bona mostra a l'extens Aplec de Rondaies Mallorquines d'Alcover.

A la majoria de rondalles com a “Na Magraneta” T709 ALC. GG. VI (2013: 260-272), la infantesa és una etapa plana i curta, sense interès narratiu, només serveix com a entretemps per arribar a la jovenesa i, amb ella, als problemes i als canvis. A na Magraneta la joventut li aporta massa bellesa i això la condemna a patir l'enveja de sa mare, l'abandó i la desolació. A l'inici de “L'amor de les tres taronges” T408 ALC. GG. II (1998: 331-358), en Bernadet té set anys i juga amb bolles d'or, amb tan mala sort que una d'elles fer la setrilla de la jaia i la toma.

La infantesa passa sense saber com i se'ns torna mostrar en Bernadet als setze anys, ple de desconhort i de tristor que només li espassa quan parteix a cercar l'amor de les tres taronges.

De vegades, els infants són com una mercaderia que s'ha de presentar com a fruit de pactes amb el dimoni o amb criatures estranyes, tal és el cas de “Sa comtessa sense braços”

T706 ALC. GG. VI (2013: 99-111), als set anys; o de “Sa coeta de Na Marieta” T310 ALC.

GG. I (1996: 407-430), als dotze. A “Es fii d'es pescador” T302 ALC. GG. I (1996: 307-330), no s'especifica l'edat del nin però podem observar que juga amb jocs d'infant, son pare l'ha de dur al peixot al cap d'un any i un dia, per tant, és molt jove encara.

Algunes rondalles presenten la infantesa com una etapa modèlica. “Sa comtessa sense braços” T706 ALC. GG. VI (2013: 99-111), per exemple, mostra la infància pròpia d'una santa: quan son pare la du al senyorot, encarnació del dimoni, a qui l'ha promesa, la nineta es retura i té una visió de la Mare de Déu, d'aleshores ençà no s'atura de resar, ni quan l'agressor li talla els braços perquè no ho faci. D'aquesta manera la dóna per impossible i la deixa a un bosc fins que arriba la joventut i, amb ella, un comte que la troba i s'hi casa. Tot analitzant aquest tipus rondallístic, AaTh i ATU 706 The Maiden Without Hands, Marie-Louise von Franz interpreta la passivitat de la dona com una espècie de martiri: “Tous les fois qu'une femme est contrainte à une grande passivité pour échaper au démon qui la poursuit, elle devient une sorte de martyre: le fait même qu'elle se laisse faire, qu'elle soit trop solitaire et n'exige rien, induit les autres à abuser d'elle. Le diable est alors attiré de l'extérieur” (1984:

153) i veu la mancança dels braços com: “La dificulté de la femme à assumer ses propres dons créateurs se reflète dans le grand nombre de versions qui existent en toutes langues de

l'histoire du père qui vend sa propre fille à un esprit du mal” i observa que es tracta d'un motiu que només s'aplica a les dones: “Il est à remarquer que, si l'on en croit les récits folkloriques, être privé de mains est un malheur qui ne concerne que des héroines” (1984: 135). Més endavant, ofereix una visió sobre què suposa psicològicament no tenir mans o tenir-les artificials:

Interpreté sus le plan du sujet et du point de vue de la femme, le roi, n'étant plus considéré comme le mari mais comme une figure intérieure d'animus [la part masculina de l'ànima de les dones, segons l'autora], répresente une dominante collective de valeur positive. La femme adopte les idées en cours sur la religion, le devoir, la conduite personnelle et règle sa vie sur les normes admises par tous. Cela revient à remplacer une attitude psychique spontanée par une attitude artificielle; elle acomplit ce qui est juste par devoir et parce que c'est ce qui se fait. Elle a un comportement normal, mais dépourvu de sentiment. C'est ce que signifient les mains artificielles (1984: 154).

Tanmateix, però, el patiment no és en va sinó que segons Estés, a la llarga, aportarà a la dona quelcom positiu:

Con la mutilación de las manos se subraya la importancia del resto del cuerpo psíquico y de sus atributos y sabemos que al insensato padre [qui els ha tallat per ordre del diable] que gobierna la psique ya no le queda mucho tiempo de vida, pues la profunda mujer desmembrada hará su trabajo tanto con su ayuda y protección como sin ella. Y, por muy horrible que pueda parecer a primera vista, esta nueva versión de su cuerpo le va a ser muy útil (2008: 438-439).

Trobam el paral·lel masculí en rondalles que freguen l'hagiografia com “Gregori Papa”

T933 736A ALC. M. IX (1996: 63-78), en la qual se'ns mostra el protagonista com un pou de virtuts des del naixement. Curiosament, Alcover es detura en les qualitats que mostra en la primera infantesa i fins a la joventut i, posteriorment, quan ja és adult, deixa de descriure'n.

Així se'ns diu que el pare adoptiu trobà "aquell minyonet, bell com un sol, adormidet, com un angeló", el posen a dida i “aquell minyonet sortí tan aprofitat i de bon prou, que el veien créixer; creixia com una carabassera, i sempre ben sa i ben xerevel·lo, i mai per mai el sentien plorinyar poc ni molt, i no en parlem que mai amollàs cap bel”. Més endavant, "an es set anys el posen a ses escoles, i va sortir tan aprenent, que passava davant a tots ets altres al·lots, i es mestre n'estava amb sos cabeis drets de veure que aprenia tant, i llavò que mai li havia de

mostrar ses corretges, no es desmandava gens mai: era es més bon al·lot del món". Aquestes descripcions preparen el camí que farà mereixedor Gregori de ser nomenat primer pontífex, perquè ja a la primera infantesa era “es més bon al·lot del món”.

Els elogis i les descripcions positives continuen quan el senyor li fa les proves de lectoescriptura i comptes per contractar-lo i “va romandre esglaiat de veure sa llestesa, es tranc i sa vivor d'aquell al·lot”, per això, "Aviat tothom d'aquella casa va estar seny a perdre p'En Gregori, senyor i senyora, criats i criades, perquè sempre el trobaven de bon signe, no era gens entonat ni primcernut ni esquitarell; i sempre l'aglapien dispost a desteixinar-se i a descalçar-se p'ets altres; era s'al·lot més plaent i més levent i més bon al·lot que mai haguessen vist". A partir d'aquest moment, els fets de la vida de Gregori es van desencadenant sense necessitat de ser descrits.

També és un infant modèlic el fill de na Catalineta d'“Es reim del rei moro amb set pams de morro” T425E ALC. GG. III (2001: 108-128), que quan explica a la madona i a les filles la seva història ens descriu: “li donaren una bona aferrada p'es coll i un bon raig de besades an es ninet, que a dir ver feia besera, tan galanxonet com era, i llavò que donava gust es servar-lo, perquè mai plorava ni feia mai cap mala endemesa, com solen fer sovint ets infants d'aqueix tenor an es qui else serven” (p. 123).

La mateixa visió positiva, que mostra infants innocents i sense malícia, és la que podem veure a “Es llum de la terra” T326A ALC. GG. II (1998: 57-59). En aquesta ocasió, només un infant pur, sense prejudicis ni por, és qui pot fer llum a l'ànima que necessita acabar de llegir un llibre per poder prendre camí cap al cel. És un fill de vídua i pobre qui fa la proesa, quan centenars d'homes valents i abrinats només han vist por dins aquella casa. També s'esmenta, tot i que de manera breu, la infantesa de la protagonista a “Es set ceros” T451 ALC. GG. III (2001: 339-350): “N'Aineta, sa fia del rei, creixia més amb una setmana que ses altres amb un any. Era com una santeta i sa cosa més garrida i aguda que uis nats haguessen vista”.

Moltes vegades, els infants són només un fet habitual en l'entorn familiar i la seva presència és neutra, només s'esmenten o, en tot cas, es consideren una càrrega familiar afegida a la situació de dificultats de manutenció que solen patir. Per exemple, a “En Joanet de sa gerra” T555 ALC. GG. IV (2006: 410-417), els infants hi són, al llarg de la rondalla, com a acompanyament de la parella: “Ell, sa dona i set infants seus, de pobrets que eren, estaven dins una gerra”, a mesura que el Bon Jesús els dóna el que demanen, els infants segueixen

acompanyant els pares: “demana que et facen a tu metge, a mi metgessa i an ets al·lots metjons”, com a metjons, batlons, reietons i Bon jesusons. No tenen, a la rondalla, altre paper.

Un altre cas semblant és el d'“En Salom i es batle” T1525A ALC. M. VII (1995: 25-39), on els infants només s'esmenten com a carta de presentació dels pares, són com una característica més: “Això era un homo que li deien En Salom, més pobre que un ropit i més afavorit d'infants que un ase magre de mosques; però era més viu que una centella, i taiava un cabei a l'aire”.

“Es canyemet, s'ase i sa serra-porra” T563 ALC. GG. V (2009: 117-128), comença de la manera següent: “Això era un homo de Son Servera, que havia nom el sen Tomeu, més pobre que un gri i més carregat d'infants que un ase vei de mosques: tots cabien davall un erer; no n'hi havia cap qui es guanyàs es pa”. Podem observar com els infants resulten ser una càrrega més a la situació de pobresa que caracteritza el protagonista. Ho són, de petits —tots cabien davall un erer— perquè en créixer sí que ja són capaços de guanya-se el pa i ajuden al manteniment de la família. Aquesta era la mentalitat de l'època en relació amb els fills:

convenia tenir família nombrosa perquè, tot i que costaven de mantenir quan els fills eren petits, de grans ajudaven els pares a pujar els germans menors i eren més braços per treballar.

A aquest fet s'hi ha d'afegir la mortalitat infantil abundant que es produïa a finals del segle XIX

i principis del XX, que és el temps en el qual se situen les versions d'aquestes rondalles.⁷² Semblant és el començament de la rondalla “En Pere Gri” T1641 ALC. M. III (1996: 100-107): “Això era un homo casat, amb un xinxer d'infants”. A “N'Aineta, fia de rei” T713 ALC.

GG. VI (2013: 291-307), quan la madrastra cerca un motiu per inculpar falsament la seva fillastra: “Sabé que una veinada acabava de tenir sa nina que feia nou, i només feia nou anys que era casada. I què fa la reina? S'hi presenta i diu an aquella mesquina: —Vénga aquest infantó. Jo m'encarrec d'ell, no en tengues ànsia. —Bon favor me fa, senyora reina! —diu aquella malanada” (p. 293). Contrasta l'aparent favor que fa la reina a la jove mare, tot alliberant-la d'una boca més a mantenir, amb els adjectius que Alcover li atribueix “aquella mesquina” i “aquella malanada” que té la mala sort d'haver-se de desprendre de la seva filla.

Les famílies tan nombroses tant apareixen en persones de classe baixa, com poden ser els casos anteriors, com de la reialesa, és el cas de les rondalles “S'infant que feia vuit” T462 ALC. GG. III (2001: 381-393), o “Es set ceros” T451 ALC. GG. III (2001: 339-350), per 72 Tot i que es transmetien, amb canvis, de generació en generació, el tall en el temps que féu mossèn Alcover quan les posà per escrit és d'aquesta època.

exemple. A “Sa muleta de plata” T510B ALC. GG. IV (2006: 166-172), veim un cas d'infantesa conflictiva i d'intents d'incest per part del pare de la protagonista. La història comença amb el naixement i s'introdueix un personatge femení molt interessant, que és la dida:

Això era un rei moro que tenia una reina ben bona dona.

El Bon Jesús los envià una nineta com un xerafí.

Proven una partida de dides i totes sortien amb sa llet xereca.

A la fi prenen una esclava cristiana que lletava i va fer bona prova de tot. Sa nineta de la reina engreixava de cada dia: la veien créixer ALC. GG. IV (2006: 166).

La dida sol fer de segona mare de l'infant que alleta, com passa en aquest cas: “Abans de morir-se [la reina], féu jurar a s'esclava que jamai abandonaria N'Aineta i que li faria de mare”

i l'esclava: “Ja ho crec que la hi tenia, que no la deixava tocar amb sos peus en terra”.

L'estimació i la confiança entre elles no minva i quan la nina es troba apurada per les propostes incestuoses del pare, acudeix a ella per consultar-li què ha de fer: “Què me'n direu?

Son pare se n'enamorà. —Mos hem de casar plegats —li diu un dia. Sa nina li fuig, tota empegueïda i esglaiada, i se'n va a contar-ho a sa dida”. Precisament, és la dida qui té la idea de fer una muleta de plata per amagar-se la nina i que se l'enduguin dins un bosc. D'aquesta

Son pare se n'enamorà. —Mos hem de casar plegats —li diu un dia. Sa nina li fuig, tota empegueïda i esglaiada, i se'n va a contar-ho a sa dida”. Precisament, és la dida qui té la idea de fer una muleta de plata per amagar-se la nina i que se l'enduguin dins un bosc. D'aquesta