Una de les preguntes que ens plantejàrem a l'inici d'aquesta investigació és quin és el pes de l'Alcover escriptor en relació amb l'Alcover folklorista. Hi ha una sèrie de factors que ens poden servir per analitzar-ho però, Josep A. Grimalt ens adverteix: “L'Aplec és una obra d'una gran complexitat. Un estudi integral d'aquesta obra és una empresa d'envergadura” (1978: 6).
Grimalt defineix la rondalla com la “narració anònima, transmesa oralment, en prosa, de fets que es presenten com a imaginaris” (1978: 12), Carme Oriol diu “Les rondalles són relats de ficció, que es transmeten bàsicament de forma oral, i que es caracteritzen perquè els fets que relaten acostumen a situar-se en un espai i en un temps indeterminats” (2016: 117). Jaume Guiscafrè (2007: 62-66) distingeix tres menes de textos rondallístics: la rondalla autèntica, la metarondalla i la rondalla d'autor. La primera “es manifesta per mitjà d'una interacció immediata i instantània entre l'emissor i l'auditori” (2007: 62). Es tracta d'un acte narratiu de transmissió oral obert i en directe que construeixen, en un moment determinat i de manera única i irreversible, el narrador i l'auditori. La metarondalla suposa una fixació del text oral, ja sigui per mitjans audiovisuals o escrits. El receptor d'aquest tipus de rondalla ja no té l'opció d'incidir en l'acte comunicatiu ni de modificar-lo, com tenia l'auditori d'una rondalla autèntica, sinó que és un espectador extern. El tercer cas és el de la rondalla d'autor, amb aquesta denominació Guiscafrè es refereix a
aquells textos que resulten d'un procés conscient d'aplicació de tècniques de representació literària a una descripció d'un acte narratiu obtinguda prèviament o a diverses; però, de fet, el mateix terme és vàlid per designar els textos de creació d'un autor basats, no en una descripció concreta o en diverses sinó en el coneixement que té de la tradició rondallística, i també els textos que resulten de combinar els dos procediments (2007: 65).
Aquest darrer terme és el que podem aplicar a Alcover perquè creà la seva pròpia obra a partir de les rondalles que li contaren els informants i que anotà, transformà i recreà fins a convertir-les en quelcom diferent. Per això en reivindicam la coautoria,27 juntament amb la dels narradors que al llarg de generacions les anaren transmetent i polint fins arribar-li a ell.
De fet, Alcover dilueix les particularitats de cada rondalla i de cada un dels informants en el seu estil propi. En aquest sentit, Guiscafrè defineix Alcover com a instituïdor del cànon rondallístic i afirma: “el que m'interessa destacar és que es pot reconèixer en cadascun per igual l'empremta estilística de l'autor, que hi esborra les diferències que esperaríem trobar en les descripcions dels actes narratius de cada informador” (2007: 66). Per demostrar-ho, es basa en l'anàlisi d'exemples de rondalles d'Alcover en els quals fusiona versions del mateix tipus rondallístic, o bé es regeix per una sola versió, o altres casos en els quals aporta els seus vasts coneixements de rondallística.
Tanmateix, Alcover es feia ressò, de manera potser inconscient, del que constata Walter Ong (1987: 18): “La expresión oral es capaz de existir, y casi siempre ha existido, sin ninguna escritura en absoluto; empero, nunca ha habido escritura sin oralidad”, mai no hi hauria hagut les rondalles d'Alcover sense la transmissió oral prèvia que li arribà, com a material de base.
Tanmateix sentencia Ong: “No obstante, sin la escritura la conciencia humana no puede alcanzar su potencial más pleno, no puede producir otras creaciones intensas y hermosas. En este sentido, la oralidad debe y está destinada a producir la escritura” (1987: 23-24). Perquè tanmateix: “Lo impreso produce una sensación de finitud, de que lo que se encuentra en un texto está concluido, de que ha alcanzado un estado de consumación. Esta consideración afecta las creaciones literarias y la obra filosófica o científica analítica” (Ong 1987: 130).
En el mateix procés del pas de l'oralitat a l'escriptura de les rondalles i malgrat la
27 El diccionari de l'IEC2 defineix coautor, coautora com "Autor d'una obra feta conjuntament entre dos o més".
fascinació que aquests materials produïen en Alcover, hem de tenir present el prestigi de la paraula escrita enfront de la transmissió oral que tan bé descriu Ong: “Se extendió la impresión de que, aparte del discurso (gobernado por reglas retóricas escritas), las formas artísticas orales eran fundamentalmente desmañadas e indignas de examen serio” (1987: 19).
Al cap i a la fi, Alcover, com ja sabem, no realitza un procés únic sinó que més aviat és l'habitual entre els folkloristes i recopiladors de rondalles. Són nombrosos aquells que reescriuen les rondalles, que d'alguna manera les reconverteixen en una obra literària pròpia, potser Alcover és un dels casos més marcats i que suposà la creació d'una obra literària de qualitat i d'un gran èxit. Però foren molts els casos que el precediren, des de Charles Perrault i Marie-Catherine d'Aulnoy als germans Grimm. Lüthi fa un repàs de com els recol·lectors usaven i reconstruïen els materials recollits pels contadors per donar forma a les seves versions de les rondalles i explica com Wilhelm Grimm, per exemple, “manipolò molto libermente i raconti, stilizzandoli secondo la sua sensibilità artística” (1979: 136). Lüthi creu que només quan el col·lector ha escoltat el mateix relat de boca de molts de narradors, reeixirà a donar-li la forma artística adequada que pugui respondre tant a la sensibilitat popular comuna com a la creació individual. Així mateix, considera que no es pot renunciar al plantejament més modern que pretén conservar les versions originals que es poden convertir en un excel·lent material de base per a l'estudi del folklore, la psicologia i la literatura. Parla de la creació de la “fiaba libresca” per part dels Grimm, enfront de la “fiaba d'arte”, lliure d'intervenció.
Francesc de Borja Moll (1981: 33-53)28 explica de manera detallada la tasca de qui anomena “jove escriptor” tot agrupant dins el mateix conjunt les contarelles —els contes de creació semblants als quadres de costums— i les rondalles que Alcover va escriure, de la mateixa manera com ell les concebia —ho demostra el fet que apareixen juntes a una única publicació.29 Es pot observar una evolució considerable des dels inicis en castellà i l'exemple de Trueba, als quals segueixen els contactes amb escriptors i amics vinculats al món de les
28 Resulta especialment il·lustratiu el contingut del capítol segon: "De com un jove escriptor descobreix i espleta un tresor. Contarelles i rondalles" en el qual es detalla i s'exemplifica el que s'ha esmentat (pp. 33-53).
29 A tall d'exemple i contextalització, vegeu l'estudi d'Enric Cassany sobre el costumisme en la prosa catalana del segle XIX i els plantejaments sobre concepcions estètiques a la literatura catalana d'inicis del nou-cents de Jordi Julià (2014). Sobre la situació a Mallorca a l'inici del segle XX és molt adient l'estudi de Pere Rosselló Bover (2006).
lletres i l'erudició, fins a les primeres publicacions de rondalles. L'avanç cap a les produccions escrites més arrelades a la cultura de Mallorca s'estén cap a la major part de la seva obra i continuarà sent d'aquesta manera al llarg de tota la vida. Caterina Valriu (2010) analitza l'oralitat i la tradició popular i afirma:
Les rondalles són una forma de fabulació antiga, comuna a un gran nombre de cultures, que neixen de l'oralitat i en ella perviuen i es multipliquen. Qui les conta —és a dir qui les recrea i transmet— no es preocupa de l'autoria del producte— ni de la data en què va ser creat sinó d'interessar el seu auditori, de divertir-lo o commoure'l (2010: 283).
Aquesta és, exactament, la mateixa situació en la qual es troba Alcover i és el sentit exacte que cerca: ser un narrador més. Potser més preparat, més dotat per fer-ho, però en la mateixa línia dels altres que l'han precedit i dels quals n'agafa el relleu. A partir del moment que Alcover es decantà cap a la recerca folklòrica i es fixà en la riquesa de la cultura popular quedà “enlluernat”, “embadalit” i “entusiasmat”, en paraules de Moll (1981), per la varietat de paraules i expressions genuïnes que trobava i per la riquesa lexicogràfica de la parla dels pagesos. El procediment usat tenia dues parts. La primera, consistia a fer contar la rondalla a persones que la coneguessin per tradició oral, al mateix temps, anotava l'argument, amb major o menor extensió: algunes anotacions manuscrites són molt breus i esquemàtiques, en canvi, d'altres semblen la versió gairebé redactada que Alcover fa servir per a les edicions.
La segona part consisteix a donar forma al material de base per tal de convertir-lo en la versió que esdevindrà la definitiva, pel fet de ser preparada per a la transmissió escrita. En aquest moment, Alcover aboca tots els seus coneixements a la nova versió. A nivell lexicogràfic, omple les rondalles de mots genuïns de la parla catalana pròpia de la pagesia mallorquina, enriqueix les rondalles amb expressions lingüístiques i amb nombroses fórmules
—tant introductòries i de cloenda com les que uneixen episodis i motius— que aporten a les rondalles l'estil alcoverià que les fa inconfusibles. A més a més, hi aboca un coneixement profund de la tradició rondallística mallorquina i del món en el qual apareix contextualitzada en el moment que li arriben les diferents versions. Aquests fets li permeten dur a terme una tasca de reescriptura que desemboca en un producte final d'una qualitat extraordinària que
produeix un doble efecte: per una part, deixa constància dels dots de l'autor com a escriptor i l'obra es converteix en inseparable d'aquell qui l'ha escrita, com qualsevol obra literària d'autor conegut; per l'altra, enriqueix les versions de les rondalles que li han arribat tot completant-les amb estructures, motius, finals, etc. que també les potencien i les milloren com a producte popular —en el sentit de provenir del poble i de tornar al poble.
En l'estudi de l'Aplec i de com va procedir Alcover, Josep A. Grimalt (1996: 22) distingeix entre la persona que transmet les rondalles, que les conta, a la qual anomena “rondallaire” i la persona que estudia les rondalles. Com que el segon tipus de persona no té una denominació específica, Grimalt proposa la incorporació del terme “rondallista” en el sentit d'estudiós de les rondalles o versat en rondalles. Aquesta distinció terminològica li permet d'aplicar a Alcover el terme rondallaire —ell elabora versions de rondalles per transmetre-les, actua, per tant com un narrador més— i observar que ell no fou rondallista —perquè no es dedicà a l'estudi científic de les rondalles.
Encara que Alcover volgués elaborar una versió relativament ideal de cada una de les rondalles, a partir de les variants que havia escoltat i dels seus coneixements, actuava com un transmissor que fixà les seves amb l'ús de l'escriptura. Tanmateix, l'estil d'Alcover té nombroses característiques que l'acosten a l'oralitat. Segons Ong (1987) les narracions de les cultures orals primàries usen històries d'acció humana per guardar, organitzar i comunicar el que saben. Mossèn Alcover usà el llenguatge que li era proper i que emprava de manera espontània tot enriquint-lo amb el que coneixia de boca dels contadors i les contadores, de tal manera que el resultat manté una gran naturalitat i expressivitat. Per aquest motiu diu Grimalt (1996: 24): “N'Alcover emprava un llenguatge que no parla cap mallorquí; però molts de lectors, incapaços d'accedir a altres llibres escrits en català, no tenien dificultat per a entendre'l ni inconvenient de reconèixer-lo com a propi”.
En aquest mateix sentit explica March (2001: 171): “Pareix indiscutible avui en relació a les rondalles publicades per mossèn Alcover que són el resultat de la recreació literària del contingut de les llibretes en què anotava, després d'haver-se entrevistat amb els rondallaires, el que recordava del que aquests li havien contat”. Segueix més endavant i distingeix “un Alcover literat, meravellós autor de l'Aplec de rondalles mallorquines” d'“un Alcover folklorista que va anotar, a un nombre encara no definitivament tancat de llibretes, el
contingut de les narracions dels seus interlocutors rondallaires”. I conclou: “S'ha de reconèixer que mossèn Alcover al llarg de la seva vida no va dir mai res que contradigui aquesta interpretació” es refereix als documents referenciats com a exemple que, segons March, “estarien inspirats en alguns anteriors d'Antonio Trueba”.
Per altra banda, Grimalt (1978: 11) resumeix el fruit de l'activitat rondallística de mossèn Alcover en dos productes separats i diferents: per una part, la transcripció de les rondalles que ens deixà a través de les llibretes de notes; per l'altra, les versions elaborades, ideals, amb un estil i llenguatge propis. Tot i les crítiques que ha rebut al llarg del temps la manera com Alcover féu l'Aplec, des de la perspectiva actual, consideram encertada la seva decisió de no només transcriure literalment les rondalles tal com les hi contaven, com hauria fet un rondallista científic. L'opció de recrear-les, com a autor, les enriquí enormement i convertí el seu aplec en una obra mestra. Coincidim plenament amb Grimalt quan conclou:
Sense creure que una transcripció així hagués constituït un desbarat, pens que, amb la decisió d'Alcover hi hem sortit guanyant. Aplicant la regla de la transcripció servil, Alcover hauria fet una aportació al folklore a la qual atribuiríem un valor científic que ara no podem reconèixer sense reserves a l'Aplec.
Però tal valor científic, ja el tenen les llibretes de notes, i l'elaboració ulterior del material ens havia de proporcionar uns textos que, com esper poder fer veure algun dia, són vertaderes obres mestres de la narrativa (1978: 9).
Altra cosa són els motius que el dugueren a arreplegar i reescriure l'Aplec. Alcover ja no recollia les rondalles amb el criteri científic propi del folklorista investigador sinó que ho feia
“en temps de lleguda” i amb una intenció diferent: volia millorar les rondalles, arribar a la millor versió possible, tan bella i completa com pogués però des de l'aspecte literari. Si hagués volgut ho hauria fet, bé va demostrar que podia formar-se en el tema que fos quan va envestir l'Obra del Diccionari i es va posar en contacte amb els millors romanistes i filòlegs de l'Europa del moment —no va tenir por de viatjar per tot Europa amb aquesta finalitat, va estudiar anglès, francès i alemany per poder-ho fer, sense plànyer temps ni esforços.
L'objectiu, en el cas de les rondalles, era un altre: fer literatura, usar-les per alliçonar el poble i fer-lo estimar la terra i les arrels del nostre poble des d'una perspectiva de lleure. Ell no classificava ni estudiava les rondalles ni com a gènere ni com a producte folklòric sinó que
obeïa al seu instint de salvaguardar les joies del tresor cultural que havia rebut dels seus avantpassats.
En aquest sentit, Alcover tenia cura que a les rondalles hi hagués els valors humans i socials que ell considerava beneficiosos per a una moral universal que seguia els cànons de la religió catòlica i, paral·lelament i de la mateixa manera, intentava evitar els elements que creia nocius. Si ens aturam a reflexionar sobre el procediment a través del qual ho plasmava, per començar, observam que el manacorí no segueix la tradició de transmissió oral de les rondalles sinó que canvia de canal: passa de l'oral a l'escrit, amb les conseqüències que això suposa pel que fa a l'estil i al canvi de registre. Ja no hi ha l'oient al seu costat per demanar-li què passa a continuació ni per comunicar-li com se sent amb el que li conta. Ara els receptors ja no són actius sinó passius. El transmissor ha de prescindir dels gestos, les entonacions i els moviments corporals,30 però, per altra banda, es pot returar per preparar i estructurar el que vol dir i pot fer les rectificacions que consideri oportunes una vegada i una altra. A conseqüència de l'escriptura, el relat rondallístic perd una de les característiques que l'identifiquen: la mobilitat. Ja no es pot adaptar a l'auditori i al moment en el qual es conta sinó que adquireix una forma definitiva i passa a ser estàtic.
Josep Temporal sintetitza i esquematitza les característiques de l'estil abstracte de la rondalla definit per Max Lüthi (1992) en vuit punts: unidimensionalitat en el temps, edats, real i fantàstic; manca d'una perspectiva, linealitat d'acció i personatges sense món interior;
apel·latiu pur i simple o atribut singular, sense ambigüitat; mineralització, metalització i contorns nets; estereotipatge en l'ús dels nombres i les repeticions; extrems, contrastos, polaritzacions i prodigis, no hi ha termes mitjos; aïllament i capacitat de relacions universals i sublimació (Temporal 2014a: 87-89). En la redacció de les rondalles, com hem vist, Alcover no segueix sempre aquestes característiques, per exemple, els seus personatges sí que tenen una certa vida interior i se'ns explica detalladament què senten i què pensen en determinades situacions. Tampoc no es limita als apel·latius simples ni als atributs singulars sinó que són descrits amb tota casta de detalls. Els personatges d'un gran nombre de rondalles d'Alcover s'acosten a un perfil més propi de la novel·la psicològica. Diversos autors, com Pere Orpí reconeixen que el canonge:
30 Vegeu el capítol "La narració popular tradicional" dins Valriu (1998: 27-105).
No es limità a contar l'argument de cada rondalla sense més ni pus, sinó que, per atreure l'atenció dels llegidors des del principi de la narració, amb poques paraules, clares, precises i àgils, sense recarregar les descripcions, enquadra l'ambient, descriu els personatges i acte seguit comença a descabdellar l'assumpte, tot amb estil inimitable i vivesa d'expressió (2012: 59).
Josep A. Grimalt, molt encertadament, ens fa veure que “Les rondalles d'Alcover poden esser contemplades en dos aspectes generals: com a recull folklòric i com a obra literària.
L'interès i el valor que puguin tenir, doncs, són dobles” (1978: 6). Els principals investigadors sobre Alcover destaquen la seva vàlua com a escriptor a partir de l'elaboració de les rondalles, tal és el cas de March (2001: 175) quan afirma:
Com a conclusió a les crítiques que es faran a les rondalles, queda clar que Alcover era conscient del que feia quan les publicava; és a dir, que no feia folklore científic sinó bella literatura mallorquina basada en les rondalles folklòriques recollides científicament i anotades en llibretes. Conseqüentment, les crítiques a Alcover tindrien sentit si Alcover hagués negat a qualque moment l'evidència, això és, que vestia amb llenguatge propi els esquemes de les rondalles contades pels rondallaires.
Ho confirma també Orpí: “les Rondaies de mossèn Alcover no són una obra tècnica ni científica, sinó purament literària. Es limità a recollir l'argument de les rondalles tal com les hi contaven, i a escriure-les en estil popular, així com cregué que resultarien més mallorquines i casolanes” (2012: 75).31 La clau, però, ens l'aporta Josep A. Grimalt (2003) amb la distinció entre estil abstracte i realisme i en la combinació d'ambdós que Alcover aplica a l'Aplec i amb la qual excel·leix: “La subjecció d'Alcover a l'estil abstracte original, propi del model de cada rondalla, no li impedeix sobreposar-hi elements diversos que, sense desvirtuar els efectes estètics d'aquell estil, hi incorporen els atractius del realisme en una harmonia singular”
(2003: 572). És aquest un dels principals ingredients de l'estil que fa que la prosa d'Alcover sigui única i fàcilment identificable. Tanmateix per a la nostra investigació, com ja hem expressat, ens interessen especialment els elements i els matisos que s'allunyen de l'estil abstracte, propi de la naturalesa de les rondalles, i que es decanten cap al realisme, amb tot
31 Sobre la transcendència de l'Aplec d'Alcover al llarg de la història, resulta aclaridora l'aportació d'Orpí (2012: 76), en la qual es refereix a l'estima que li ha mostrat el poble de Mallorca i a l'èxit de lectura i de
31 Sobre la transcendència de l'Aplec d'Alcover al llarg de la història, resulta aclaridora l'aportació d'Orpí (2012: 76), en la qual es refereix a l'estima que li ha mostrat el poble de Mallorca i a l'èxit de lectura i de