FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES DEPARTAMENT DE CIÈNCIES HISTÒRIQUES
I TEORIA DE LES ARTS
L’OBRA PER A PIANO DE
JAUME MAS PORCEL (1909-1993)
TESI DOCTORAL
Miquel Estelrich i Serralta
Mallorca, 2007
UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS
FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES
DEPARTAMENT DE CIÈNCIES HISTÒRIQUES I TEORIA DE LES ARTS
L’OBRA PER A PIANO DE
JAUME MAS PORCEL (1909-1993)
TESI DOCTORAL
PRESENTADA PER:
Miquel Estelrich i Serralta
DIRECTOR:
Dr. Francisco Javier Costa Císcar
PONENT:
Dr. Francisco Falero Folgoso
Mallorca, 2007
AGRAÏMENTS
Al Departament de Ciències Historiques i Teoria de les Arts de la Universitat de les Illes Balears, especialment a la Sra. Catalina Cantarellas, a la Sra. Mercè Gambús, el Sr. Francesc Falero i el Sr. Miquel Duràn; al director de la tesi Sr. Javier Costa; a l’Obra Social de la Caja de Ahorros del Mediterráneo;
al Sr. Joan Daviu, cap de l’obra social a les Balears; al Sr. Mariano Isasi, gerent de la Fundació Pública de les Balears per a la Música; al pianista Sr. Bartomeu Jaume; a la Sra. Rosa Capllonch i Sr. Jaume Capllonch, propietaris del Museu Fréderic Chopin i George Sand de Valldemossa; a la Sra. Assumpció Sempere i a totes aquelles persones que m’han ajudat a la realització del present treball.
ÍNDEX
1.- INTRODUCCIÓ... 11
2.- APUNTS BIOGRÀFICS... 15
3.- CONTEXTE MUSICAL ... 23
3.1 La producció musical a Mallorca... 31
4.- ANÀLISI DE L’OBRA PER A PIANO... 41
4.1 Météores... 44
4.2 Dos Homenatges... 86
4.2.1 Hommage à Maurice Ravel... 87
4.2.2 Hommage à Fréderic Chopin ... 108
4.3 Sonatines... 109
4.4 Variacions tonals sobre un tema serial... 154
4.5 Deu sintonies... 155
4.6 Konitenci... 190
4.7 Balada per a dos pianos... 190
4.8 Transcripcions d’obres d’altres compositors... 191
4.9 La digitació en les obres de Mas Porcel... 193
5.- LES CANÇONS PER A VEU I PIANO... 203
5.1 Textes de les cançons i traduccions... 215
6.- EL CASTELL D’ IRÀS I NO TORNARÀS... 237
6.1 L’estrena definitiva... 245
6.2 Sinopsi argumental... 252
6.2 La Suite orquestral... 260
7.- CONSIDERACIONS GENERALS I VALORACIONS.. 267
8.- CONCLUSIONS... 283
9.- BIBLIOGRAFIA... 287
10.- ENREGISTRAMENTS I EDICIONS... 291
11.- APÈNDIX I. CATÀLEG D’OBRES... 301
12.- APÈNDIX II. FONTS DOCUMENTALS... 307
13.- APÈNDIX III. PARTITURES DE TREBALL, EDICIONS I D’ALTRES DOCUMENTS RELACIONATS... 309
13.1 Manuscrits, edicions i partitures de treball de les obres per a piano... 311
13.2 Manuscrits, edicions i partitures de treball de les cançons per a veu i piano... 757
13.3 Altres documents... 941
14.-APÈNDIX IV. ENREGISTRAMENTS SONORS... 1.005
CAPÍTOL 1.- INTRODUCCIÓ
La tesi doctoral que es presenta, s’ocupa principalment de l’estudi de l’obra pianística del compositor mallorquí Jaume Mas Porcel ( Palma, 1909 – Alacant, 1993 ).
La producció de Mas Porcel coincideix, a Mallorca, amb el moment més àlgid de la creació musical, coincidint amb Joan Maria Thomàs, Antoni Torrandell, Baltasar Samper, al mateix temps que és coetani de Fréderic Mompou, Óscar Esplà, Joaquin Rodrigo, Fernando Remacha, Vicent Asencio, Salvador Bacarisse, Rodolfo i Ernesto Halffter, Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Manel Blancafort, entre d’altres.
Constitueix aquest creador, una personalitat destacada de la música balear pel seu caràcter polièdric. Creador d’un catàleg d’obres dedicades principalment al piano, nombroses transcripcions, una vintena de cançons per a veu i piano, obres corals, obres orquestrals, i una òpera.
Com a pianista actuà a les més importants ciutats espanyoles i d’Europa, i enregistrà per als segells discogràfics La Voz de su amo, Polidor i Emi.
Com a clavecinista, creà la primera càtedra a Espanya, a més de dedicar-se a la divulgació la música antiga. També s’encarregà en dur a terme la tercera reforma de l’important orgue de l’esglèsia de Santa Maria de Maó.
En l’aspecte pedagògic realitzà la seva tasca, a Mallorca, formant part el 1935 del primer claustre de professors del Conservatorio Regional de Música de Baleares i, posteriorment, el 1959 fou nomenat catedràtic de piano al Conservatori Superior de Música d’Alacant.
Convé destacar també la seva dedicació a les matemàtiques, publicant el 1948La Regla de Cálculo, editorial Labor.
Va ésser Mas Porcel, un excepcional animador de la vida musical mallorquina, col·laborador directe de Joan Maria Thomàs i de la Capella Clàssica de Mallorca i secretari del Comité Pro-Chopin a Valldemossa.
La present tesi pretén estudiar, analitzar i avaluar el corpus més important de la producció masporcelinana com és l’obra per a piano, instrument al que dedicà quasi bé la totalitat de la seva creació. En aquest estudi s’analitzarà l’estructura de les més significatives obres del compositor per aquest instrument. Parlaré del pianisme a les cançons i també de la seva gran obra, l’òpera El castell d’iràs i no tornaràs, sobretot per la importància que representa per a la música mallorquina i pel fet que aquesta, va ésser l’origen de la majoria dels temes de l’obra Deu Sintonies, obra que sintetitza el llenguatge i la estètica del compositor.
A més, aquest estudi anirà acompanyat per unes notes biogràfiques, una visió de la producció pianística mallorquina i espanyola del moment, així com d’unes valoracions i opinions de compositors, intèrprets i d’altres personalitats
que conegueren a Mas Porcel, posteriorment exposaré el catàleg definitiu d’obres i una discografia actualitzada.
Finalment s’adjunta un apèndix documental en el que es mostraràn les partitures manuscrites de les obres pianístiques i de les cançons; les edicions de treball digitades i enregistraments de diversos pianistes, orquestres i cors, així com un conjunt de documents que crec, ens ajudarà a descobrir la personalitat, el pensament i la trajectoria musical i humana del compositor.
CAPÍTOL 2.- APUNTS BIOGRÀFICS
Jaume Mas Porcel va néixer al número 40 del carrer dels Horts de Palma, el dia 5 de setembre de 1909. Era fill de Jaume Mas Femenia, comerciant i de Margalida Porcel Font. El seu padrí patern era de Riudoms (Tarragona) i la padrina paterna i els padrins materns de Palma. En el registre civil del districte de la Seu1, va rebre el nom de Jaume Simó.
De 1922 a 1928 estudià batxillerat al col·legi de La Salle de Palma, i es en aquests anys quan s’inicià en els estudis musicals amb els mestres Joan Capó i Miquel Negre Nadal.
Als desset anys es trasllada a Madrid. Enllà després d’haver estudiat amb el mestre Josep Tragó Arana2 es diplomà amb el Primer Premi al Conservatori de Madrid . El mateix any rep una pensió/beca de la Diputació de Mallorca i anà a París per estudiar a l’École Normale3, lloc en el qual treballà amb Juliard de Guéraldi i amb el gran mestre Alfred Cortot amb qui completà la seva formació pianística. Al mateix temps estudià clavicèmbal amb Wanda Landowska4a Saint Leula-Fôret.
1Tom 127, Pág.34.
2Josep Tragó Arana, (1857- 1936). Simultanejà la tasca de professor de piano del Conservatorio Superior de Música de Madrid i la de concertista,actuà a les principals sales d’Europa i Amèrica, amb les millors orquestres i directors.
3Institució de referència a Europa fundada per Alfred Cortot, allà estudiaren altres compositors espanyols com Joaquin Rodrigo.
4Prestigiosa clavecinista, podriem dir que és la persona que recuperà definitivament el clavecí. Falla li
Va ésser aquest any que donà el seu primer concert al Teatre Principal de Palma i també oferí diversos concerts entre els que destaca els de l’Associació Bach5(1926-1929) i els de l’Associació Cultural Musical de Palma.
Una vegada completada la seva formació musical a la capital francesa, Jaume Mas Porcel tornà a Mallorca el 1930, i inicià una etapa intensa com a concertista a diferents indrets d’Espanya i d’Europa. Destacà també com a intèrpret de clavicèmbal, de fet és dels peoneres en aquesta faceta a tot l’estat espanyol. Aquest any és nomenat secretari del comitè Pro-Chopin a Mallorca.
En aquests anys escriu les seves primeres obres comTonades i Balls populars de Mallorcaeditades a la casa Editorial Ordines.
Jaume Mas Porcel s’engrescà amb la idea de la Capella Clàssica de Mallorca que fundà i dirigí Joan Maria Thomàs i hi participa activament com a col·laborador amb nombroses ocasions, destacant entre d’altres el 12 d’abril de 1933, dimecres sant, en la qual acompanyà al piano l’Ave Verumde Mozart i el cor de laCantata Wir danken Gott dirde Bach en el concert que la Capella oferí a Manuel de Falla en el Teatre Principal de Palma. El famós compositor dirigí la seva versió de l’Ave Mariade Victoria.6
El 8 d’octubre del 1933 es reprengueren les activitats musicals a la Reial Capella del Palau de l’Almudaina, després de mig segle d’estar tancada a qualsevol tipus d’actes, es realitzà el I Festival de la cançó Mallorquina, dia en
5Associació creada per Joan Maria Thomàs amb l’objectiu de la recuperació de la música antiga i contemporànea.
el què el mestre Falla acceptà el títol de Director d’Honor de la Capella Clàssica, Mas Porcel estrenà elSo de pasteraper a cor.
Les col·laboracions esmentades assenyalen que el retorn de Mas Porcel a Mallorca significà tot un compromís amb les manifestacions culturals de l’illa.
La seva presència als diversos esdeveniments era constant i a la vegada augmentava la seva producció com a compositor. El 1933 donà una conferència a l’Ateneu titulada “ les melodies populars de l’illa de Mallorca”, també estrenà aquest any la Suite Mallorquina, col·laborà a la Miscelánea Balear en honor a Antoni Maria Alcover7 amb l’article titulat “Impresionismo sonoro”.
El 1934 es fa la presentació pública del Trio Mallorca integrat per Mas Porcel al piano, Fred Kraus al violí i Jesús Quintana al violoncel al Saló Mallorca i al Palau de l’Almudaina.
Aquest compromís, però, anà més enllà i el 1936 signà la famosa
“Resposta als catalans”, popularment conegut com a “Manifest” i adreçat als intel·lectuals catalans.
Anys més tard, amb motiu de la concessió de la Creu d’Alfonso X el Sabio, diria al respecte: “Vaig ser acusat de roig per signar juntament a Mn.
7Excel·lent escriptor que treballà aspectes folklòrics i lingüístics, autor d’obres insustituibles com l’Aplec de Rondaies Mallorquines i el Diccionari català-valencià-balear, continuat pel seu deixeble Francesc de
Thomàs i Fèlix Pons el “Manifest” de germanor dirigit als intel·lectuals catalans.
No som polític, som simplement antimilitarista, pacifista i apolític”8
Un altre caire de la personalitat humanística de Mas Porcel és la de divulgador científic, hem d’esmentar que el 1948 l’editorial Labor publicà el seu llibre original La Regla de Cálculo, dedicat al seu deixeble Emili Muriscot i Gutierrez9, del llibre es va fer una segona edició el 1956 i una reimpressió el 1962. I cap enllà els anys cinquanta en preparà un segon que s’havia de publicar amb el títol “Introducción al estudio de las matemáticas superiores” que mai no s’edità.
Mas Porcel sentia vertader interés vers la divulgació científica en general i per la matemàtica en particular. Per a ell el punt més interessant d’aquesta matèria era l’alta especulació abstracta que és també la seva part artística.
El 1949 el músic italià Umberto Bissi fundà el Liceu Musical de Palma, acadèmia de música on Mas Porcel hi entrà com a professor, allà va ésser professor entre d’altres de Carme Cortés, Emili Muriscot, Enric Arbós, Pio Tur, Margalida Conte i Ramón Coll entre d’altres.
Pocs anys després es crea el 1935 el Conservatorio Regional de Música de Baleares. Mas Porcel és nomenat professor de piano juntament amb Ignasi
8Diari Balears, 14 de desembre 1985.
Pinya, José Segura, Joan Maria Thomàs, Jaume Roig, Pilar Bover, etc. Va ésser nomenat Nicolás Brondo10primer director de la institució.
Pel que fa a l’any 1950, trobam Jaume Mas Porcel engrescat en tot un grapat d’actuacions com a concertista per l’estat espanyol i l’estranger. Aquesta gira marcaria l’inici de reconeixements, premis i estrenes interessants. El 17 de desembre de 1951, actuà com a solista amb l’Orquestra Simfònica de Mallorca sota la direcció d’Eaktai Ahn11 i estrena la seva obra per a piano i orquestra Nocturndedicada al seu alumne Enric Arbós Canyelles.
El 1954 guanyà el primer premi instaurat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques per la seva obra Cantata Lul·liana basada en el Libre d’Evast e Aloma e de Blanquerna son fill. L’obra fou interpretada a Alcoi i
a Elda. D’aquestes interpretacions no en tenim referències però sí de la interpretació que en fe la Coral Universitària i l’Orquestra Ciutat de Palma el 14 de gener del 1986.
El 1954 rep l’encàrrec de la Comissió de l’Orgue de Santa Maria de realitzar un estudi exhaustiu per tal de reformar l’orgue de Santa Maria de Maó, un dels “orgues més importants del món”, en opinió de la prestigiosa organista catalana Montserrat Torrent. Va ésser a partir de l’agost del 1955 quan l’orguener Salvador Aragonés12 realitzà la restauració i reforma seguint les
10Delegat del Govern en el Conservatori.
11Director d’orquestra coreà, deixeble de Richard Strauss. Primer director de l’Orquestra Simfònica de Mallorca de 1947 al 1959.
instruccions de Mas Porcel, que fou nomenat vocal de la comissió de l’orgue de Santa Maria.
Enregistrà per als segells discogràfics La Voz de su amo, Polidor, i Emi13 obres de Chopin, Albéniz, Mas Porcel, Bach, etc.
El 27 de maig del 1957, s’estrenà parcialment la seva obra mestra. Ens referim a l’òpera El castell d’iràs i no tornaràs amb texte del seu amic Miquel Forteza Pinya.14 L’interpretaren la Capella Clàssica de Mallorca i l’Orquestra simfònica de Mallorca dirigida per Eaktay-Ahn.
El 4 de febrer de 1959 actua com a solista de l’Orquestra Simfònica de Mallorca amb Eaktay-Ahn com a director, interpretant el concert per a piano i orquestra Noches en los jardines de España de Manuel de Falla. El 1960 és el promotor del primer concurs internacional Frederic Chopin a Valldemossa en el que a més actuà com a secretari.
Aquest mateix any guanya per oposició la càtedra de piano de l’Institut Musical Oscar Esplà d’Alacant.15 En poc temps va ésser nomenat subdirector de l’esmentada institució fins a la seva jubilació. Instal·lat definitivament a aquesta ciutat, dedicà els darrers trenta anys de la seva vida a l’ensenyament musical, afegint a la de piano, la càtedra de clavicèmbal, la primera de tot l’estat espanyol, a més d’impartir les assignatures d’acústica i pedagogia musical.
13Veure capítol 7.
14Enginyer i escriptor, primer president de l’Obra Cultural Balear.
Durant anys Mas Porcel es dedicà a realitzar conferències per tot l’estat espanyol de temàtiques variades com la interpretació i l’ornamentació de la música barroca, la música de Bela Bartok, la música de Chopin composta a Mallorca, etc.
El 23 de març de 1983 li concedeixen la medalla d’Alfons X el Savi i un any més tard es creen el Concurs Orquestral Jaume Mas Porcel i el Concurs de clavicèmbal Jaume Mas Porcel, concursos que no s’han arribat a realitzar.
El 22 d’octubre de 1987, viatjà per darrera vegada a la seva estimada Mallorca en motiu de la presentació del llibreCompositors Mallorquins “Àlbum per a piano”de Miquel Estelrich Serralta.16 L’acte tingué lloc al Teatre Principal de Palma. Allà va ésser homenejat i els catedràtics Perfecto García Chornet i Ramón Coll interpretaren algunes obres del mestre.
Morí el 2 de març de 1993 a Alacant.
El 29 d’agost del mateix any el tretzè Festival Chopin a Valldemossa li tributa un homenatge pòstum actuant la mezzosoprano Silvia Corbacho i el pianista Miquel Estelrich, amb un programa monogràfic dedicat al mestre.
L’octubre del mateix any i en el marc del catorzè Encontre de Compositors,17 l’Orquestra Simfònica de Balears “Ciutat de Palma” amb Ignasi Furió18 com a solista interpreten el Nocturn al Teatre Principal de Palma. A Alacant el 18
16Editorial Piles . València,1987.
17Festival anual de música contemporànea organitzat per Area de Creació Acústica.
d’abril de 1994 el batle d’aquella ciutat inaugurà l’avinguda Catedrático Jaume Mas Porcel, lloc on està adreçat el nou Conservatori Superior de Música d’Alacant.
El dies 1 i 2 de març del 2004 en motiu del Dia de les Illes Balears el Conservatori Superior de Música de Balears produeix l’estrena definitiva de la seva òpera El Castell d’iràs i no tornaràs amb solistes de prestigi, el cor del Teatre Principal, l’Escolania Vermells de la Seu i l’Orquestra Simfònica de Balears sota la direcció de Francesc Perales, l’ adaptació escènica de Jaume Martorell i la direcció artística de Miquel Estelrich.
El dia 19 de juny de 2004 a la Capella de Santa Aina del Palau de l’Almudaina es produeix la recepció del clavicèmbal de Mas Porcel que la Caja de Ahorros de Mediterráneo cedeix al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears, aquest acte es completa amb la presentació de l’edició de llibre Música Coral I de Joan Maria Thomàs, actuant la Coral Universitat del les Illes i eI clavecinista Ignasi Furió19 interpretà la Sonatina virginal, darrera obra que composà Mas Porcel.
El 3 de març de 2005 l’Orquestra Simfònica de Balears sota la direcció d’Edmon Colomer estrena l’obra Konitenci a l’Auditorium de Palma. El 19 d’octubre del 2006, l’Orquestra Simfònica de les Balears, dirigida per Marzio Conti, estrena la Suite del Castell d’iràs i no tornaràs, realitzada per Miquel Estelrich, a l’Auditorium de Palma, el 20 d’octubre s’interpreta al Teatre Principal de Maó dirigida per Philipp Bender.
CAPÍTOL 3. CONTEXTE MUSICAL
Per situar al seu lloc la figura de Mas Porcel, dins del panorama de la música espanyola, creiem convenient fer un breu recordatori dels compositors que viuen en aquesta època i que, de qualque manera, directa o indirectament, influeixen a l’obra i pensament de Mas Porcel. Ens adonem, que Mas Porcel està molt lluny de la música i l’estètica de molts d’aquests compositors, però en el fons, coexisteixen algunes característiques comuns a tota aquesta generació com són una múltiple inquietud pel classicisme, per l’antiguitat, per la reforma i la modernitat, i per unes bases tècniques i estètiques que apunten principalment a la música francesa del moment.
Crec interessant començar pel compositor català Felip Pedrell (1841- 1922). Va ésser un dels músics que més va influir en els compositors posteriors, essent mestre de personalitats tan importants com Enric Granados, Manuel de Falla, Robert Gerhard, i influint notablement a d’altres com Joaquin Turina, etc.... Va ésser un autèntic renovador de la música catalana i espanyola, fundant escoles de musicologia a Catalunya i Espanya. Publicà col·leccions musicals i tractats musicals com Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos españoles,La festa d’Elx o el drama litúrgic espanyol, El teatro lírico español anterior al siglo XIX, Cancionero musical popular español, etc.. Com a compositor esmentarem les òperes Los Pirineos, El Comte Arnau, La matinada, Cleopatra, així com nombroses misses, obres corals, cambrístiques, cançons, etc. No hem d’oblidar tampoc la tasca ingent que Pedrell va fer vers la música tradicional i popular, així com la seva
aportació al Cançoner Popular de Catalunya, que contà com a principals col·laboradors a les Illes a Antoni Noguera i Baltasar Samper.
Manuel de Falla ha estat el més gran músic espanyol. A diferència amb Pedrell, Mas Porcel sí tractà personalment Falla. Mas Porcel era un intèrpret aplaudit, la seva relació d’amistat amb Falla el dugué a estudiar amb el compositor la seva obra pianística, que després passaria a formar part del seu repertori habitual.
L’obra pianística de Falla, així com la resta de la seva producció, no és massa extensa, esmentarem lesCuatro piezas españolas,Fantasia Bética, les transcripcions per a piano d’obres orquestrals com El sombrero de tres picos, El amor brujo, i sobre tot les Noches en los jardines de España, obra que Mas Porcel tenia especial predilecció i interpretaria en nombroses ocasions. A més, realitzà un arranjament de la part orquestral per a un piano, recordem que l’edició de l’obra20 és per a piano a quatre mans. Aquesta interessant reducció de l’obra està pendent d’edició. Finalment Mas Porcel va realitzar una transcripció per a dos pianos de la Danza ritual del Fuego, que per desgràcia només hem localitzat uns fragments.
Sense cap mena de dubtes, Manuel de Falla, té en la formació musical de Mas Porcel, una definitiva influència. Com crec que també l’influí el Concierto per a clave i cinc instruments, a l’hora d’interessar-se per aquest instrument, de fet, Mas Porcel estudià amb la clavecinista que estrenà el Concierto, ens referim a Wanda Landowska.
Després d’aquestes dues figures claus de la música espanyola esmentarem a tota una important generació de músics nomenada del ’27. La referència al ’27 ve evidentment per haver-se produït en paral·lel al moviment literari del mateix nom.
Tomàs Marco dividí aquests creadors amb dos grups: el de Madrid i el de Barcelona, divisió ja acceptada encara que a vegades criticada per molts de músics. Si ens atenem a aquesta classificació, s’ha d’esmentar el grup de Madrid amb Salvador Bacarisse, Julián Bautista, Rodolfo i Ernesto Halffter, Juan José Mantecón, Gustavo Pittaluga i Fernando Remacha i, el grup denominat de Barcelona amb Manuel Blancafort, Gibert Camins, Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Baltasar Samper i Ricardo Lamotte de Grignon.
Les aportacions pianístiques d’aquests compositors són importants i, encara, per desgràcia, no s’interpreten massa a les nostres sales de concerts ni a les aules dels Conservatoris.
Anomenem, almenys, els principals creadors d’aquesta època tan creativa:
Robert Gerhard (1896-1970). Després d’estudiar amb Granados i Pedrell, es traslladà a Viena on estudià amb Arnold Schöenberg. Conegué també a Berg i Webern, aquests contactes marcaren el seu llenguatge, amb clares influències de la segona Escola de Viena, fet diferencial de la majoria de músics espanyols del seu temps que estudiaren principalment a París. De les
seves obres destacarem el Concierto para piano y cuerdas, Trio per a violí, violoncel i piano, la Sonata per a violoncel i piano, i les seves obres cambrístiques Geminis, Libra i Leo. En Gerhard parteix del material espanyol i d’un llenguatge dodecafònic, però la seva creativitat el portà molt més enllà, aconseguint una obra personal i d’oberta vanguàrdia. Hem d’esmentar també al seu deixeble Joaquin Homs.
Parlarem ara de tres compositors deixebles de Conrado del Campo:
Julián Bautista, autor d’una gran quantitat de música, s’exilià a Argentina, és autor de l’obraColores.
Salvador Bacarisse és conegut pel seu cèlebre Concertino para guitarra y orquesta. Les obres pianístiques més destacades són sens dubte Heraldos, de caràcter politonal, i els Veinticuatro preludios para piano. S’afirma habitualment que possiblement sigui el compositor del ’27 més proper al Grupo de los Séisfrancès.
Fernando Remacha (1898-1984), guanyà entre d’altres premis el Premio de Roma i tres Premio Nacional de Música. De la seva obra pianística destacarem: Sonatina, Epitafio a la memoria de Arriaga i l’obra més important Cartel de Fiestas.
Ernesto Halffter, autor de la famosa Sinfonietta i conegut sobretot per haver conclòs l´Atlántida de Falla, és autor d’una de les obres més belles per a
piano i orquestra de la literatura espanyola com és la Rapsodia Portuguesa i d’altres obres per a piano com la Danza de la Pastora i la Danza de la Gitana, així comHabanera.
Rodolfo Halffter, germà d’Ernesto, s’exilià a Mèxic, és autor de l´Obertura Concertante per a piano i orquestra, i el ballet Don Lindo de Almería, és significativa el seu cicle de cançons Marinero en Tierra. És autor d’una significativa obra pianística, entre les obres per a piano destaquem Dos sonatas de El Escorial,l´Homenage a Antonio Machadotres Sonatas, Música per a dos pianos, Laberinto, Facetas i Secuencia. Rodolfo Halffter arriba a utilitzar el serialisme i l’aleatorietat, però curiosament sense arribar a alterar l’essència última de la seva personalíssima música. Recoman l’audició de l’enregistrament del pianista Perfecto García Chornet.
Eduard Toldrà, violinista i compositor dedicà molt poca música al piano, si bé composà nombroses cançons i Sis sonets per a violí i piano. Les obres més conegudes són Vistes al mar per a quartet de corda i la Maledicció del Comte Arnau. Va ésser un músic significatiu del grup català, dedicant la darrera part de la seva vida a la direcció d’orquestra, estrenant moltes obres dels seus coetanis.
Manuel Blancafort, constitueix una de les figures més destacades de la música catalana del segle XX. La seva obra orquestral és extensa així com la pianística, entre les que destaca: Parc d’atraccions, Cants íntims, American
souvenir, Sonatina Antigua, Piezas espirituales, Notas de antaño, Cinc nocturns, Obsessió.
Joaquín Rodrigo, compositor valencià autor d’una de les obres més interpretades de la historia de la música com és elConcierto de Aranjuezper a guitarra i orquestra, és autor d’una nombrosa i important obra pianística.
Esmentarem el Preludio al gallo mañanero, Sonada de Adiós, Pastoral, Cinco sonatas de Castilla, con toccata a modo de pregón, A l’ombre de Torre Bermeja, i Cuatro estampas andaluzas.
Un altre dels grans músics espanyols que hem d’esmentar per la relació que tingueren és n’Óscar Esplà. Nascut a Alacant el 1889 estudià amb Camille Saïnt-Säens i Max Reger. Presidí la Junta Nacional de Música i més tard va ésser nomenat director del Real Conservatorio de Madrid i president de la Societat Internacional de Musicologia. Tots aquests càrrecs feren que residís la majoria de la seva vida a Madrid. Mas Porcel després de guanyar la càtedra de piano a l’Institut Musical Oscar Esplà fixà la seva residència a Alacant. Esplà el designà director adjunt durant prop de trenta anys, la trajectoria d’Esplà va fer que Mas Porcel assumís quasi en solitari la direcció de l’esmentat conservatori.
D’Esplà cal destacar obres comDon Quijote velando las armas, la Sonataper a violí i piano, la cantataescènica La nochebuena del diablo on hi trobam fruit de la relació d’Esplà i Thomàs el conegut tema de “sa ximbomba”, la Sonata del sur per a piano i orquestra, els quaderns per a piano Lírica española i nombroses cançons per a veu i piano entre d’altres.
Amb la referència del piano espanyol del temps de Mas Porcel, és obligat l’esment del pare Juan Antonio Donostia (1886-1956), que practicà un estil de primera onada romàntica però que evolucionà cap a posicions més nacionalistes amb moltes influències franceses; tot això es concreta en la seva obra més important per a piano, els quatre volums dePreludios vascos.
Frederic Mompou és el següent compositor a considerar. Tomàs Marco, acertadament, l’inclou dins el grup de compositors que, a l’igual que Mas Porcel, segueixen una línea estètica i compositiva independent a tots els esmentats anteriorment. Destacarem com a obres més significatives laMúsica callada, Cants màgics, Cançons i danses i les Variacions sobre un tema de Chopin. A l’igual que Mas Porcel, Mompou dedicà al piano quasi bé tota la seva producció.
Coneguda és la relació d’intensa amistat dels dos músics, amb anècdotes divertides i encontres freqüents a Barcelona. La mateixa Carme Bravo escriu el següent:
“Jaume Mas Porcel fou un bon amic de Frederic Mompou. Bon amic, intel·ligent, sensible, humanament pertany a una espècie sincera, honesta i bondadosa. Recordo, quan jo participava de la vida de Mompou, saboroses converses a casa d'uns amics comuns, a on ens reuníem cada any, especialment pels voltants de Nadal quan ell venia a passar les festes, converses plenes d’esperit, humor i bona entesa. Més tard, quan en Mompou ens va deixar, l’amistat continuà intacta, i era per a mi un plaer i un consol sentir-lo parlar de Mompou amb tanta estima i admiració, en que m’ explicava records i anècdotes viscudes al llarg de tants anys d’amistat.”
Dos compositors valencians que tingueren tracte directe amb Mas Porcel tal com demostra el seu epistolari, són Manuel Palau i Vicent Asencio.
De Manuel Palau destaquem Ritmos de Habanera, Paisaje Balear, obra més tard transcrita per a guitarra,Canción de mar o Campanas.
L’obra per a piano de Vicent Asencio, està un poc en la línea estètica de Mas Porcel i Mompou, la seva obra pianística no és nombrosa però si està a la altura de la millor música espanyola, destacaremPreludio a la Dama de Elche, Tango de la casada infiel, Elegía a Manuel de Falla, i les Danses Valencianes, de les quals el compositor Amando Blanquer afirma:“ piezas valiosísimas cuyo ciclo es una de las aportaciones más completas al pianismo español contemporáneo”.
LA PRODUCCIÓ MUSICAL A MALLORCA
Podem considerar a Antoni Noguera i Balaguer (1858-1904) com el compositor que suposà un revulsiu de la nostra dormida música anquilosada en la música italianitzada i la música de saló. Mas Porcel admirava l’obra de Noguera, de fet, interpretà a la Sala Cortot de l’Ecòle Normale de París lesTres danses sobre temes populars de l’Illa de Mallorca. De formació autodidacta, sembla ser que les seves actituds estètiques les adoptà a Madrid, ciutat a la qual s’havia traslladat per cursar la carrera d’enginyeria de Camins.
Exercí la crítica musical, tractant d’iniciar un moviment de regeneració i modernització, basat essencialment en l’actuació estètica dels músics, i per prioritzar els valors artístics de la música, per sobre de la seva dimensió de fet social.
Antoni Noguera fou promotor de la visita a Mallorca de personalitats com Albéniz, Granados, Casals, i de conjunts com la Capella Nacional Rusa, l´Orfeó Català i l´Orquestra Antoni Nicolau. Contribuí a la creació de la Capella de Manacor (1897) –cor a semblança de l´Orfeó Català-, i del Saló Beethoven (1898), societat dedicada al foment de diverses arts.
Hem de parlar del Noguera musicòleg. La seva “Memoria sobre los cantos, bailes y tocatas de la isla de Mallorca” (1894) contribuí eficaçment a difondre i valorar la música popular mallorquina com a pilar bàsic de creativitat i
renovació, aquest llibre ha estat recentment reeditat pel Conservatori Superior de Música de Balears
La seva obra pianística, enregistrada pel pianista Xavier Mut, inclou obres com Melodies populars espanyoles. Illes Balears, la ja esmentada Tres danses sobre aires populars de l’Illa de Mallorca, Capritx, Primera masurca i la polkaDama noble.
En quant a la seva obra per a cor, és la part més difundida de la seva producció, i consta de cinc obres:Hivernenca,Fill d’ànima, Himne a la Capella de ManacoriLa Sesta.
L’obra de Noguera vol seguir la senda traçada per Pedrell, i s’ha de considerar –com assenyala Damià Pons i Pons- les seves iniciatives com un esforçper a què l’illa s’incorpori a la modernitat contemporània.
Miquel Capllonch (1861-1935). Nascut a Pollença, després d’estudiar a Palma amb en Guillem Massot se n’anà a Madrid on estudià amb Tragó, Power, Hernando i Chapí. Prest començà a ésser reconegut com a concertista de piano. L’any 1884 rep una beca de la Diputació Provincial de Balears per anar a estudiar a Alemanya, ingressant per oposició a l´Hochschule de Berlín.
Allà conegué Arbós i rebé classes de piano d’en Karl Heindrich Barth.
Herzogenberg, catedràtic de composició de la Reial Acadèmia de música de Berlín, li obrirà nous camins en els estudis de composició i harmonia. A la capital germànica va fer amistat amb Anton Rubinstein, Godowsky, Sarasate i na Clara Wieck, la vídua de Robert Schumann, qui recomanà Capllonch la
publicació del bellíssim Nocturn en La bemoll major. Entre els seus nombrosos alumnes es poden esmentar les princeses de Prússia i Saxònia i, especialment n´Arthur Rubinstein.
Com a pianista, Capllonch fou admirat a les principals sales de concerts d’Europa.
Sense cap dubte és el piano el centre de la seva producció. Les seves Sonatina, Humorística, Meditación, Dialogo, Nit estival,Träumerei, Marcha Fúnebre, Barcarola, Nocturno, i en especial el Tema i variacions op.8 són obres que demostren el grau d’identificació de Capllonch amb l’esperit romàntic imperant al Berlín a on visqué.El Tema i variacions op.8,està considerada com el més alt exponent de la seva perfecta assimilació de l’estil dels més grans mestres del romanticisme alemany i probablement, l’obra més important del piano romàntic espanyol. Interessants són els lieders que composà, disset en llengua germana i, curiosament, només un en francès, altre en castellà i altre en català. Per resultar perfectament definitori del caràcter personal i musical, crec important el reproduir el següent fragment de les memòries del seu alumne Arthur Rubinstein21
...Mi otro profesor, Capllonch, era muy distinto. Todavía joven, unos treinta años, era un típico latino, alegre, con sonrientes ojos azules, un suave bigote rubio, y una divertida disposición hacia la música. Cuando él tocaba los clásicos no fruncía el entrecejo con el fin de mostrar “la profundidad del sentimiento”, cosa tan frecuente entre los germanos para disfrutar del favor de los críticos, La música era un puro goce para él y sabía compartirlo conmigo...
Capllonch residí, abans de tornar a Mallorca el 1920, a Madrid i a Barcelona. Morí el 1935 a Pollensa.
Les seves obres han estat publicades per Bote & Bock, Georg Plothow, Boileau, Luckhardt’s Musik-Verlag,i Piles entre d’altres.
Antoni Torrandell (1881-1963). Alumne, a l’igual que Capllonch, a Madrid de Tragó, el 1905 es traslladà a París per estudiar piano amb Ricard Viñes i Charles Tournemire, deixeble de César Franck, de qui rebrà lliçons de contrapunt, fuga i orquestració.
Donà recitals a les principals sales de París amb gran èxit. Gràcies a la seva notorietat, ingressà a la Sócieté des auteurs, compositeurs et editeurs de musique de France (SACEN). L’any 1913, fou premiada la seva Sonata per a violoncel i piano.
El 1932 obté un gran èxit en estrenar a la Catedral d’Orleans la seva Missa Pro-Pace. El 1933 mor la seva mare i retorna a Mallorca.
El 1959, rep el Premi Ciutat de Palma pel seu Réquiem.Morí el 1963 a Palma.
El 1984 l’Orquestra i Cors Nacionals d’Espanya estrenà el Rèquiem, essent interpretada més tard sota la direcció de Luis Remartínez.
Destacarem entre les seves obres el Concert per a piano i orquestra op.
64, que acaba d’esser enregistrat pel pianista Ramón Coll amb l’Orquestra Simfònica de Balears i laRapsódia Rumanaper a piano i orquestra. Finalment, per a piano sol les seves obres més considerades són Allegro de concert, Pollença, Tristes souvenirs, Son Batle, Praeludium et Fuga, Le coq et la poule du call.Algunes obres les va publicar amb el pseudònim Antonio del Ranto.
Per donar una idea el més exacta possible sobre la música de n´Antoni Torrandell, basten les paraules d’en Joan Maria Thomàs a “Manuel de Falla en la isla”22:
...el músico isleño Don Antonio, excelente pianista, profesor, compositor y contrapuntista de primer orden, que había sido alumno de Tournemire. Músico de escuela firmemente asentado en los postulados franckistas, su extraña honradez y firmeza de convicciones llegaba a tal extremo que, a pesar de haber vivido largos años en el París de antes y después de la primera gran guerra, jamás había cedido a las halagadoras tentaciones de las sirenas debussystas y ravelianas, procurando desconocerlas en absoluto a fin de mantenerse fiel, como un vestal, a la escuela del seráfico autor de la Sinfonía en Re.
Les seves obres han estat editades per editorials com Gallet, Rouart- Lerolle, Deiss & Crepin, Maurice Senart, Salabert, i Piles.
Baltasar Samper (1888-1966), és sens dubte, el compositor més reconegut fora de les nostres Illes. Formà part del grup català del ’27 de Barcelona.
Natural de Palma, en el sí d’una família de músics, el seu pare era cantant d’òpera, i el seu germà Julià fou organista de la Catedral de Palma. Per cert, estrenà la Sonatina de noces, dedicada a Miquel Duràn, avui encara no
localitzada. El 1907 es traslladà a Barcelona, on treballà amb Granados i Pedrell. Com en el cas d’Antoni Noguera, Felipe Pedrell influí Samper per inclinar-lo a la investigació i la recopilació del folklore de l’Illa. Com a pianista, a part de la seva docència a l´Acadèmia de Granados, desenvolupà una notable activitat concertística i fou un home important per a la difusió de la nova música catalana del moment. Fou director de l´Orquesta de Cámara de Barcelona i exercí la crítica musical, en especial al diari La Publicidad. Adolfo Salazar, referent de la música del ’27, proposà qualque crítica de Samper com a model de penetració, basada fonamentalment en l’atenció dels nous esdeveniments i estrenes, en definitiva, a la nova música.
En la seva obra compositiva, destaca la seva obra simfònica Cançons i Danses de l’illa de Mallorca, també coneguda per Suite Mallorca, estrenada a París el 1931 per l´Orquestra Lamoureux, i tocada després per formacions tan prestigioses com l´Orquesta de Filadelfia i l´Orquesta Pau Casals entre d’altres.
En la Suite Mallorca s’adverteix un magistral tractament del material folklòric amb una esplèndida orquestració. Aquesta obra ha estat recentment editada pel Conservatori Superior de Música de les Illes Balears i l’Orquestra Simfònica de Balears. És autor de l’obra per a piano el Ritual de la pagesia, obra que retrata el color i atmosfera del camp mallorquí, després en va fer una versió per a petita orquestra. L’estrena a Mallorca d’aquesta obra la va fer Miquel Estelrich com a solista juntament amb l’Orquestra Simfònica de Balears així com l’estrena parcial del Concert per a piano i orquestra. Altres obres per a piano són les Variacions, les Danses mallorquines i Lai d´amour. És autor també
d’un conjunt de cançons per a veu i piano entre les que destacaCirerer Florit i Cançó de la Sirena.
Després de la Guerra Civil i fins la seva mort visqué a Mèxic, on fou director del Departamento de Investigaciones étnico-musicológicas.
Per acabar aquest capítol, esmentarem Joan Maria Thomàs i Sabater.
Nascut a Palma el 7 de desembre de 1896. Als desset anys era organista auxiliar de la Catedral de Palma. Motivat per aquest càrrec anà a París, on estudià amb Jean Huré, organista i musicòleg.
El 1922, inicià la seva tasca com a crític i comentarista musical i durant molts d’anys col·laborà a importants revistes d’Espanya i de l’estranger. En podem esmentar: “Ritmo”, “Tesoro Sacro-musical”, Revista Musical Catalana”,
“The Chesterian”, “The Organ”, “Musical Opinion”, “Musique”, “Musical Opinion”, “La Revue Musicale”, “Melos”, Musical Courrier”. Fundà l’any 1929 la revista Philarmonia.
El 1924, organitzà a Palma la delegació de l’Associació de Cultura Musical, més tard, l’any 1926, creà L’Associació Bach per a la Música antiga i contemporània. El 1930, Thomàs fundà el Comitè Pro-Chopin a Mallorca, el qual dugué a càrrec l’organització dels Festivals Chopin a Valldemossa.
A finals de l’any 1931, fundà la Capella Clàssica de Mallorca, que sota la seva direcció, va assolir una categoria internacional. fins el punt que en
paraules de Joaquin Rodrigo, Xavier Monsalvatge, Manuel de Falla, etc., la consideraven com a una de les corals més importants del moment.
Fou anomenat juntament amb Jaume Mas Porcel professor fundador i més tard director del Conservatori de Música de Balears.
Com a organitzador, cal destacar la creació dels Festivals Bellver, del qual n’era autor i director de la part musical.
Com a escriptor, cal destacar el llibre Manuel de Falla en la Isla, considerada encara l’obra més bella i personal que s’ha escrit sobre Falla.
Rebé el 1961 el Premi Antoni Noguera de Música en els Premis Ciutat de Palma.
Després d’una llarga malaltia moria el 4 de maig de 1966.
Thomàs dedicà com a compositor més de tres quartes parts de la seva producció a la música coral, de fet està considerat com un dels millors compositors espanyols de la musica coral del segle XX. En quan a la composició d’obres de tecla destaquen obres per a orgue, per a clavicèmbal i per a piano. L’obra per a piano no és nombrosa però sí de gran qualitat, influenciat per la música francesa, especialment Fauré, Debussy, com també Stravinsky, i evidentment Manuel de Falla. EsmentaremNoel Triste, Bolero del Dimoni, Mensaje a Falla, Epigrames, The Black Swan compostes entre els anys 1936 i 1950 així com Rosetón per a orgue i Le Clavecin voyageur per a clavicèmbal. Cal recomanar la tasca que el pianista Bartomeu Jaume ha dut a
terme enregistrant i divulgant l’obra de Thomàs a molts d’indrets d’Espanya i l’estranger, fet que l’ha convertit amb una de les veus més autoritzades en quan al nostre insigne músic.
Mas Porcel va ésser sens dubte el màxim col·laborador de Thomàs.
En relació a la recuperació, interpretació i divulgació d’aquestes músiques cal remarcar especialment la tasca duta a terme pel pianista Joan Moll.
CAPÍTOL 4. ANÀLISI DE L’OBRA PER A PIANO
Des de finals del segle XVIII, després d’un procés de gran evolució tècnica de l’instrument podem afirmar que pràcticament quasi bé tots els compositors han dedicat al piano una o gran part de la seva producció. Aquest fet ha donat el resultat d’atorgar a aquest instrument el privilegi d’una vasta literatura que en molts de casos ha suposat l’evolució del gust i del llenguatge musical d’aquests darrers segles.
Mas Porcel dedicà al piano quasi bé la totalitat de la seva producció.
Piano sol, piano i veu, piano i orquestra, intervencions pianístiques a les obres simfòniques que reflecteixen el paper predominant que donà Mas Porcel al seu instrument i, fins i tot, el fet que pareix que concebia les seves obres pensant amb el piano, fet usual a la historia de la música.
Una quarantena d’obres entre originals, harmonitzacions, i transcripcions fan que el corpus compositiu de Mas Porcel, al manco en aquest aspecte instrumental, sigui una obra més que considerable.
Mas Porcel escriu entre els anys 1926 i 1928 les seves primeres obres, influenciat clarament per la música de Chopin i Schumann; aquestes obres de joventut només apunten un preludi de la seva estètica i del seu llenguatge, són, en definitiva, primeres incursions al difícil camp de la creació.
Hem recuperat aquestes obres després de la mort del compositor, de la mà de la seva alumna Margarita Conte. A la relació d’obres que m’escriví el compositor per a la edició del meu recull Compositors Mallorquins, no hi figuren, són obres de poca qualitat musical que res tenen a veure amb la seva estètica. Per tant només ens limitarem a deixar constància de la seva existència.
Les obres compostes són les següents:
Masurca Op.2 núm.1, acabada el 28 de desembre del 1926, en la tonalitat de mi major.
Vals Op.2 núm.2, en si bemoll menor acabada el 29 de desembre del 1926.
Impromptu en do sostingut menor Op.núm.3, acabada el 19 de febrer del 1927.
Dansa dels Putxinel·lis, Op.3 núm.1, escrita en la tonalitat de sol major.
Arabesc en la major, està datada el 20 de gener de 1928 i dedicada a Antoni Matas.
L’anada a Madrid i posteriorment a París varen ésser claus per la formació musical de Mas Porcel, durant aquests anys composà les primeres obres amb entitat i personalitat musical pròpia, es tracta de Pequeñas variaciones sobre un tema rococó 23, Tonades i balls populars de Mallorca, i la Suite mallorquina, compostes entre el 1930 i el 1933. Amb aquestes obres Mas Porcel es converteix de qualque manera amb el seguidor
de la línea nacionalista, anys abans començada a l’Illa per Noguera i ben freqüent a la música espanyola del moment. El compositor beu de les fons de la riquesa de les cançons i les danses de la música tradicional de les Illes.
Aquestes dues obres varen ésser interpretades posteriorment a la Salle Cortot de París pel mateix compositor el 15 de novembre de 1933.
La primera obra Tonades i balls populars de Mallorca està disposada a mode de combinació de cançó i dansa, combinació emprada pocs anys abans per Frederic Mompou amb fonts de la música tradicional catalana.
El primer nombre hi trobam Sa ximbomba i ses mateixes, el segon Cançó de batre i Els Cavalletsi el tercerCançó de collir oliva i Copeo.
El mèrit de Mas Porcel és que no es limita a fer una simple harmonització sinó que aconsegueix una riquesa afegida amb recursos estètics de clara influència de la música francesa. Tonades i balls populars de Mallorca va ésser la primera obra editada per l’ editorial Casa Ordinas el 1932. d’aquesta obra en feu més tard una versió per a orquestra.
La mateixa línia compositiva segueix l’altra obra esmentada, la Suite Mallorquina. Tonada des segar, Ses corregudes, Cançó catalana, Xeremia llunyana, So de pastera, Pastoret d’on vens?, i Tonada d’es jeuresón els títols que a mode de “suite” segueix el compositor. Les obres estan dedicades entre d’altres al compositor valencià Eduardo López Chavarri, Josep Balaguer, persona propera a Mas Porcel, Joan Maria Thomàs, Marcelle de Guéraldi-
Julliard i Baltasar Samper. Existeixen uns compassos del número vuit de la suite amb el títol deParàfrasi del Parado dedicat el pianista George Copeland, pianista que actuà als festivals Chopin i a qui Thomàs li dedicà elNadal trist. La paràfrasi del parado, avui no localitzada, va ésser interpretada a l’esmentat concert de París.
MÉTÉORES
És a partir de 1935 que Mas Porcel escriu una de les seves obres mestres, ens referim a Météores. Aquesta possiblement ha estat l’obra més interpretada de Mas Porcel i possiblement de tota la música balear per a piano.
És una obra molt atractiva, està composta de vuit peces breus on el compositor ja defineix la seva estètica inicial.
GENERALITATS
1.- Cada una de les peces de col·lecció tituladaMétéores posseeix un títol, que el compositor col·loca al final dels mateixos. És interessant, en aquest sentit la analogia amb Debussy, i amb la col·locació dels títols dels seus Preludis, també al final dels mateixos.
2.- En general hauríem d’indicar que la unitat estilística d’aquestes peces no està tan ben aconseguida com a altres col·leccions, per exemple enSintonies, raó de més que per titular “cicle” de peces, hauríem de pensar amb “col·lecció”;
parlar de “cicle” implica sempre un sentit unitari cohesionat al voltant d’una idea
( literària, musical, etc...), característica que no s’observa a aquesta col·lecció de peces, bastant heterogènies.
3.- El caràcter de melodia popular es troba en dues de les peces del cicle/col·lecció, d’una manera evident; concretament en les melodies de les peces titulades...pour une fillette très ingénue(núm.1) i...pour un joyeux nouveau né(núm.4).
4.- L’ordenació modal de la seva música està molt present en la majoria de les obres que componen aquesta col·lecció. Inclús que arriba a utilitzar la simultaneïtat d’ordenacions modals, com ocorr a la peça titulada... pour une femme optimiste.
5.- D’entre els components de la seva música, la melodia ocupa un lloc preeminent: la textura de melodia acompanyada, controla la totalitat de les peces.
6.- Des del punt de vista harmònic, haurem de destacar la utilització modal de la seva música, ja esmentada, així com la utilització o ús de la relació harmònica de 3ª ( tant en la progressió d’acords, com en la formació de l’
estructura de la seva música). A més hi trobam un ús abundant de mixtures (moviment paral·lel d’acords que entre d’altres qüestions aporten una certa
“inestabilitat” tonal). Els acords es formen a més utilitzant notes afegides, que aportaran un color i una vivacitat molt atractius. Quan utilitza la “tonalitat” a les seves obres, la modul·lació exercirà una clara funció de contrast i color, al
canviar d’àrea tonal de forma ràpida i aprofitant les possibilitats d’ambigüitat tonal dels acords.
7.- D’altra part s’observa una utilització de l’interval per ell mateix, és a dir, com a element discursiu i constructiu. L’interval ja no s’adscriu a una ordenació tonal o modal determinada, sinó que el seu ús s’accepta per les seves possibilitats sonores, pel seu valor..., deslligat per tant de tot el que no sigui el so que ell aporta. Això s’observa, d’una forma evident, en la peça més avançada del cicle/col·lecció titulada..pour un philosophe kantien.
8.- L’estructura en dues parts (binaria) o tres parts ( ternària), constitueix aquí la preferida pel compositor, en peces de reduïdes dimensions ( sense arribar a l’aforisme propi de la seva obra posterior Sintonies) com una certa simetria en l’estructura de la seva música.
1.- MODERÉ
Posseeix una estructura ternària: A_B_A’.
En textura de melodia acompanyada, amb un acompanyament constantment arpegiat i amb un ritme harmònic ampli, establint petites àrees tonals sobre modals que actuen com a notes pedals.
La melodia posseeix una clara filiació amb la cançó popular.
1ª SECCIÓ : A ( cc. 1- 13)
S’inicia la peça amb tres acords, a mode d’introducció, que suposen una breu mixtura ( moviment paral·lel de veus):
La melodia s’estructura en dues frases, a on la segona suposa aplicar el procediment de desenvolupament melòdic denominat seqüenciació:
Harmònicament, la primera frase ( cc.2-7) discorre sobre l’acord de tonica de Sib Major encara que, l’arpegiat del mateix, està enriquit per l’aparició d’apoiatures i notes de pas ( cromàtiques):
Aparegut d’aquesta manera dues línees melòdiques en el propi acompanyament:
- Primera línea (cromàtica) : LA- LAb- SOL- SOLb- FA - Segona línea ( diatonica) : RE- DO- SI- LA- SOL
La segona frase ( cc.8-13) evoluciona sobre l’acord de subdominant de SibM (Sp) així:
Apareixent de nou una línea melòdica ( Sib- LA- LAb- SOL) propiciada per notes de pas, que enriqueixen el ritme harmònic estàtic que sosté la segona frase.
SEGONA SECCIÓ: B (cc.14-31):
S’estructura en dues parts.
En la primera part apareix una frase ( cc.15-19) en la tonalitat de Do Major, preparada per dos compassos (cc.14-15), a on apareix l’acord de Dominant d’aquesta tonalitat:
Aquesta primera frase discorre sobre l’acord de I Grau de Do Major, durant tres compassos (cc.16-18) encara que “enriquit” per l’addició de notes d’adornament, en cromatisme descendent:
En la melodia, una escapada cromatitzada o alterada ( nota Lab: cc.18) possibilita l’aparició de l’acord de sexta napolitana de Do Major, amb 7ª apoiaturada.
Vegem:
Aquest acord de 6ª Napolitana amb 7ª, funciona com un acord-brodadura cromàtic del pedal de Do ( és a dir, de l’acord de tonica de Do Major)_
Al mateix temps, utilitza aquest acord de 6ª Napolitana per iniciar un procés modulant, insinuant finalment la tonalitat de Lab Major.
Vegem com:
Creant amb això un fragment d’inestabilitat tonal (cc.23-28), a l’entretenir-se en dos acords que podrien “insinuar” varies àrees tonals, amb gran ambivalència per tant. Únicament al final de la segona frase, apareix una cadència completa a LAbM ( senyalada a l’exemple), “colorejant” així una tonalitat emparentada amb DO, per d’interval de 3ª (DO- LAb). Més que una verdadera modulació, es tracta en realitat d’una breu inflexió tonal.
Aquest procés tonal de la segona frase, indica una certa elaboració harmònica, dins aquesta secció central, cercant precisament el contrast que possibilita aquest tractament tonal. Al mateix temps, la melodia també s’elabora, encara que manté el mateix esquema rítmic:
Àmplia part de la melodia, canviant els seus girs melòdics i aportant – des del punt de vista “instrumental”- la disposició en octaves:
3º SECCIÓ: A’ (cc.32-52)
Un silenci de dues negres prepara la reexposició de la primera secció – aquí distinta- presentant directament la tonalitat principal de SibM.
Més allargada que la primera secció, mitjançant un desenvolupament de seqüenciació apoiat per un tractament harmònic, que impossibilita la conclusió de la secció, fins a la cadència final.
S’inicia amb tres compassos d’introducció o preparació (cc.32-34), a on apareix l’acord de tonica com a sèptima, i en l’arpegiat propi de la peça:
Es repeteixen les dues frases de la primera secció ( allà cc.2-13), aquí en els cc.35-45 de la mateixa manera, però a partir del material melòdic de la segona
frase es forma una seqüència descendent, que possibilitarà l’ampliació d’aquesta tercera secció.
Així:
Harmònicament és molt interessant aquesta prolongació propiciada per la seqüència donat que:
a) El ritme harmònic s’accelera: acord/compàs b) Es possibilita una cadència elaborada.
Vegem aquesta cadència, en el seu extracte harmònic:
Apareixent la subdominant menor amb sexta (S6), de la subdominant major ( cc.48), emfatitzant d’aquesta manera, la funció principal de la subdominant de la tonalitat, precisament en la cadència final.
Finalment sobre l’acord de tonica, i com element de color harmònic, apareix un gir descendent de notes de pas que posseeix cert caràcter modal.
Vegem:
(superposició de dos fragments modals distints: cc.51-52)
2.- BRILLANT
Música essencialment modal, escrita en el modo Mi Dòric (cc.53-56) que modula al La Dòric (cc.57-59).
S’estructura en dues parts: A- B.
PRIMERA PART: (cc.53-60) : A
En dues frases, la segona d’elles (cc.57-60) resulta ser una transposició de la primera ( cc.53-56), és a dir, el procediment de la seqüenciació constitueix la forma de desenvolupament de la melodia:
El pentagrama superior presenta una sèrie d’acords en mixtura de 3ª i 6ª:
El pentagrama inferior, presenta l’arpegi de l’acord que s’està escoltant en el pentagrama superior ( que constitueix l’acompanyament harmònic), juntament amb la presentació de la pròpia melodia, amb petites modificacions rítmiques:
SEGONA PART: (cc.60-73): B
El Mi, nota superior de l’acord del compàs 60, constitueix nota-enllaç entre les dues parts A- B.
Aquesta segona part constitueix una espècie de “resum” de la primera part, al presentar com a notes importants el MI i el La. ( El MI i el bot a SI resumeix la primera frase:
La nota LA i el seu bot a MI dels cc.57-58 se resumeix aquí, només amb la nota LA en els cc.64-67 ( encara que el MI s’escolta amb anterioritat):
Tota aquesta segona part es desenvolupa sobre la nota MI, com a nota pedal, formant així una cadència estructural de subdominant.
Vegem:
Al final de la segona part, el MI dòric amb el que s’inicia, evoluciona fins a la Dominant de la tonalitat de LA Major (cc.73), precedida d’un acord de Subdominant: subdominant menor amb 6ª, sobre pedal de MI: cc.68-72.
Vegem:
Preparant així l’inici de la tercera peça.
3.- LENTAMENT
S’enllaça aquesta peça amb la precedent sense interrupció.
En la tonalitat de La Major (menor, encara que “emmascarada” per la utilització de mixtures en l’acompanyament ( moviment paral·lel de cinquenes justes):
La peça se desenvolupa sobre una cadència completa en La Major, a on s’aprecia a més, un gir descendent que recorda el modo frigi de Mi ( en realitat, l’escala natural descendent de mi menor):
En dues frases, cc.74-78 ( primera) i cc.78-82 ( segona), en la primera se presenta la melodia, com a arpegització de l’acord de Dominant:
Melodia que apareix tractada amb mixtures de 5es i 4es. Justes, homogeneïtzant d’aquesta manera melodia i acompanyament:
Finalitzant amb una semicorxera en la Dominant (cc.78).
La segona frase presenta inicialment el moviment retrògrad, de part de la primera(cc.78-80), en mixtures de 4es. Justes:
Un darrer gir cadencial presenta acords “aliens” a la tonalitat principal, escollits girs per la seva sonoritat, que per la seva funcionalitat tonal ( encara que el Si b, recorda la regió de la subdominant napolitana, i el primer acord del cc.81; la Dominant d’aquesta subdominant napolitana).
Vegem:
Per finalitzar amb una cadència perfecta de Dominant- tonica ( tot ell sobre el gir descendent – en el baix- de la tonalitat de la menor natural): LA- SOL becaire- FA becaire- MI.
Els dos darrers compassos, se produeixen sobre l’acord de tonica, amb 6ª afegida:
4.- ALLANT
S’estructura amb dos períodes de vuit compassos cada un.
Peça modal, escrita en el MI eoli, encara que en determinants moments del discurs musical, apareixen acords “alterats”, que compleixen certa funció tonal, destacant determinats acords; com ocorr per exemple en :
Es tractaria per tant d’una peça modal( Mi eoli), però que cromatitza determinats punts del discurs musical, emfatitzant així determinats graus del modo ( que a vegades, inclús, ni apareixen).
S’inicia la peça amb l’acord de I grau del modo, encara que aquí alternant la seva 3ª ascendentment, per a “emmascarar” d’aquesta manera, l’audició del
tercer grau del mode ( que correspon a un acord menor), possibilitant així, un gir cromàtic descendent en veu interna:
SOL – SOL becaire- FA#- FA becaire:
En textura de melodia acompanyada, la melodia apareix en veu interna, amb trets clars del mode de MI eoli ( veu superior dels acord):
Acompanyada d’arpegis, en la part superior, que expressen la harmonia suggerida en els propis acords de la melodia.
El repòs sobre la nota SI (V grau del mode), en el final de la primera frase:
cc.92-93, es presenta sobre acord aliè al modo. (Dominant intermitja del IV grau):
El segon període (cc.94-102) modifica la melodia del primer, cadenciant la primera frase sobre el Vè. Grau del modo:
La segona frase d’aquest segon període ( cc.98-102), es mou des del IV grau al I:
És interessant observar aquí, com es presenta l’acord de I grau del modo, acord final que conté notes alienes al mateix, com a notes afegides: SIb i el LA en el baix com a apoiatura; “ocultant” d’aquesta manera l’ audició de l’acord de I grau ( a més, apareix en primera inversió):
5.- TRÈS MODÉRÉ:
Posseeix dues seccions clarament diferenciades, A-A’, pel tractament modal- tonal.
1ª Secció: A ( cc.103-120)
Està escrita en el modo eoli de Do# i sobre un pedal doble, permanent en el baix, de la tonica modal (DO#) i la seva quinta justa ascendent (SOL#): I-V graus del modo.
La melodia – posseeix textura de melodia acompanyada- que té un caràcter marcadament popular o folklòric, es desenvolupa des d’un incís que suposa el material melòdic base, germen d tota la peça:
Incís melòdic que es repeteix sempre variat per ornamentació des de DO#
(cc.105), des de MI (cc.107 i cc.109) i des de SOL# (cc.111). Finalment des de SOL# (cc.114 i 116): formant amb això l’acord de I grau d’aquest modo eoli:
Obtenint-se amb això la expressió de l’acord de tonica modal, a un altra nivell jeràrquic.
Amb la reunió de dos incisos es formen frases de quatre compassos apareguent tres frases en total.
A l’acompanyament apreciam un disseny melòdic ascendent de semicorxeres, que s’extreu de la pròpia melodia, així:
Formant-se a la vegada un acord de 7ª sobre el II grau del mode:
Que ocupa tot el compàs i que suposa per tant un ritme harmònic ampli, que es manté des del cc.103 fins el cc.107, recuperant-se posteriorment en el cc.109 i cc.112.
Aquest acord de II grau es modifica en els cc.110-111 alterant alguna de les seves notes:
Per finalment reaparèixer en els compassos 114 a 117.
Per tant, harmònicament es tracta d’una formació vertical quasi única al llarg de tota aquesta primera secció, que – si afegim les notes de pas de l’element “X”
desenvolupat- conté la tonalitat de notes del modo, ( exceptuant precisament la nota SI, evitant així qualsevol possibilitat de sensible, que convertirà en
“tonalitat” aquesta ordenació essencialment modal):
2ª SECCIÓ: A’ (cc.121-128)
Apareix l’incís- germen de la melodia, formant una seqüència ascendent de 3es. Menors, precisament repetint l’acord de I grau del modo eoli de do#: des de DO# (cc.121), des de MI(cc.123) i des de SOL# (LAb: cc.125), encara que en aqueta secció, la ordenació modal (DO#eoli) desapareix, i en el seu lloc, el recurs de la mixtura ( moviment paral·lel en la formació dels acords de l’acompanyament), apareix de diverses formes, sempre en textura de melodia acompanyada.
Vegem:
a) Formant 5es. Justes (cc.123-124)
b) Formant 3es. Majors i menors;(cc.125-126)
A més de la seqüència de tres incisos (cc.121-126) apareix un darrer incís a mode de conclusió d’aquesta segona secció:
Arribant al darrer acord com a Dominant modal (Vè. Grau) per a retornar la primera secció, des de una relació harmònica de 5ª:
6.- MOVIMENT DE VALSE
S’estructura en dues parts i Coda així: A – B- Coda
PRIMERA PART: A (cc.129-146)
Hi trobam dues ordenacions modals diferents que representen una possible bitonalitat o bimodalitat: melodia per un lloc i acompanyament per altre ( en textura de melodia acompanyada).
La melodia està escrita en el modo de LA ( eoli de LA), mentres que l’acompanyament suggereix – a mode d’ostinato pedal- la tonalitat de MibM ( com a acord de tonica). En realitat es suggereixen dos centres tonals a distancia del trito:
LA – Mib ( RE#)
Després dels tres primers compassos introductoris:
La melodia s’estructura en dos períodes de 8+7 compassos, el segon amb un cert caràcter cadencial, al insistir sobre la nota LA( tonica modal), des de un gir melòdic de 5ª ascendent.
Vegem:
SEGONA PART: b (cc.147-159)
L’interval de 3ª regula aquesta segona part, tant des de el punt de vista melòdic ( MI- SOL en la melodia), com en la progressió harmònica d’acords ( MI_DO en el baix).
Apareix un tractament rítmic en l’acompanyament al convertir les tres corxeres de la primera part en :
El procediment de la mixtura es troba aquí, tant en el pentagrama superior com inferior ( moviment paral·lel en la formació i progressió d’acords)
S’estructura en dues frases ( 4 + 6 compassos) i cadència de tres compassos.
La segona frase ( cc.151-156), presenta inicialment el mateix gir melòdic que la primera frase: sobre la 3ª MI_SOL, però aquí amb altres paral·lels ( lletania harmònica), cercant amb això novetat i contrast:
Els seus acords ( perfecte major de Mi i perfecte menor de Do) també es relacionen per l’interval de 3ª : MI- DO.
La harmonia ( pentagrama inferior) repeteix l’acompanyament de la primera frase ( cc. 147-150), aquí (cc.151-154), modificat rítmicament:
Les mixtures emprades, i el gir únicament de 3ª ( tant melòdica com harmònicament) en aquesta segona part, eliminen qualsevol possibilitat d’adscripció del fragment a una tonalitat determinada. No obstant, i a mode de cadència d’aquesta segona frase, es presenta un acord ( cc.155-156) que suggereix – o millor, sona a acord de Dominant de SOL. 8 amb apoiatures o notes afegides):
En els compassos 157-159 es presenta la cadència que tanca aquesta segona part, sobre els acords ja escoltats, que suggereixen precisament les funcions tonals de Subdominant i dominant, d’una possible tonalitat de sol menor:
CODA: (CC.160-165)
Finalment la coda s’estructura a partir, de nou, de l’interval de 3ª menor inicialment: MI- SOL- SIb en la melodia i posteriorment de 3ª Major; MI- LAb (SOL#)-DO amb el procediment de la mixtura, en la formació dels acords:
7.- CALME
S’estructura en dues parts: A- B- Coda
PRIMERA PART: A ( c..166-184)
Determinats intervals, com la 3ª i la 4ª ( amb la seva inversió la 5ª) regulen la progressió d’acords i la seva formació. A la vegada el recurs harmònic de la mixtura, està a la base de la construcció de la majoria d’acords de la peça.
Vegem el primer acord:
L’acord del pentagrama superior ( MI- SI- MI) és una transposició a la 3ª superior dels acords del pentagrama inferior.
De la reunió de dos acords d’ igual morfologia ( 3ª i 4ª):
L’enllaç entre els dos primers acords de la peça ve determinat per un gir melòdic de 4ª en el baix:
Hi trobam a més altres mixtures regulades en la seva successió per l’interval de 3ª ( cc.169.172):
S’arriba al final de la segona frase (cc.173) amb una transposició de l’acord núm.1 de la peça:
a) transposició de l’acord 1, amb 3ª inferior entre els dos acords (pentagrama superior i inferior) en lloc de 3ªM ascendent.
