TREBALL DE FI DE MÀSTER
POBRESA INFANTIL I FAMÍLIES IMMIGRADES A ESPANYA. DIAGNÒSTIC I PROPOSTES
D’INTERVENCIÓ.
Alice Mae Francis Wood
Màster Universitari en Intervenció Socioeducativa en Famílies i Menors
(Especialitat/Itinerari d’investigació) Centre d’Estudis de Postgrau
Any Acadèmic 2020-21
Màster en Intervenció Socioeducativa en Famílies i Menors
Alice Mae Francis Wood
Treball de Fi de Màster
Centre d’Estudis de Postgrau Universitat de les Illes Balears
Any Acadèmic 2020-21
Paraules clau: Pobresa, família, infant, jove, immigració, educació
Tutor: Joan Amer
Resum: La pobresa infantil és un fenomen complex que afecta de manera directa un col·lectiu vulnerable que presenta poca capacitat per combatre-la. Així doncs, en el present treball es realitza una revisió bibliogràfica sobre la pobresa infantil arreu d’Europa i Espanya en famílies immigrants, incidint en l’escola i la família com a principals focus d’intervenció.
L’objectiu del treball és analitzar la literatura existent i examinar les implicacions que té la pobresa tant sobre els progenitors com els seus fills i filles i les accions per trencar amb aquesta transmissió intergeneracional. Per poder dur a terme la investigació, s’han revisat articles científics extrets de bases de dades com SCOPUS, WEB OF SCIENCE o RESEARCHGATE, etc. De les fonts trobades, s’ha obtingut la informació més rellevant i s’han extret iniciatives i programes que influeixen en la creació de resiliència tant en l’àmbit familiar com en l’infantil. Els estudis permeten destacar la rellevància del context escolar com a espai adequat per la creació de factors protectors en infants, a causa del contacte directe i la influència que ofereix als estudiants. En canvi la família resulta un nucli important per la influència que té sobre el desenvolupament del nen o nena, la qual reafirma la importància de dur a terme intervencions que permetin enfrontar millor les situacions problemàtiques. Finalment, es destaca la necessitat de la combinació d’aquestes mesures amb respostes de caràcter integral que englobin polítiques de protecció social, habitatge, salut i educació.
Paraules Clau: Pobresa, família, infant, jove, immigració, educació
Abstract: Child poverty is a complex phenomenon that directly affects a vulnerable group that has little capacity to combat it. Thus, in the present work, a literature review is carried out on child poverty throughout Europe and Spain in immigrant families, focusing on school and family as main sources of intervention. The aim of the work is to analyze the existing literature and the implications of poverty for both parents and their children and actions to break with it’s intergenerational transmission. In order to carry out the research, scientific articles extracted from databases such as SCOPUS, WEB OF SCIENCE or RESEARCHGATE, etc. have been reviewed. From the sources found, the most relevant information has been obtained and initiatives and programs have been extracted that influence the creation of resilience in both families and children. Studies highlight the relevance of the school context as a suitable space for the creation of protective factors in children, due to the direct contact and influence it offers students. On the other hand, family is an important factor due to the influence it has on the child's development, which reaffirms the importance of carrying out interventions in order to deal with problematic situations.
Finally, the need to combine these measures with comprehensive responses that include social protection, housing, health and education policies is highlighted.
Keywords: Poverty, family, child, youth, immigration, education
Índex
Índex 4
1- Introducció 5
2- Objectius 6
3- Metodologia 6
4- Diagnòstic 8
4.1- Pobresa 8
4.1.1- Pobresa familiar i pobresa infantil 13
4.2- Immigració com a factor determinant de pobresa 17
4.3- Pobresa infantil en el marc europeu 19
4.4- Pobresa familiar i infantil a Espanya 20
4.5- Pobresa infantil i familiar en famílies immigrants a Espanya 24
4.6- Conseqüències de la pobresa infantil 29
4.6.1- Salut mental i física 30
4.6.2- Relacions entre iguals 32
4.6.3- Activitats socials 32
4.6.4- Conseqüències Educatives 32
4.6.5- Conseqüències familiars 33
4.7- El paper de l’escola en el trencament de la pobresa intergeneracional i l’assoliment
de l’èxit educatiu 35
4.7.1- Situació educativa dels immigrants 36
5- Propostes d’intervenció socioeducativa 37
5.1- Què funciona en l’educació dels joves immigrants amb problemes socioeconòmics?
38
5.1.1- Característiques estructurals 39
5.1.2- Característiques escolars 40
5.2- Propostes d’intervenció socioeducativa amb famílies 47
6- Conclusions 54
7- Referències 57
1- Introducció
La problemàtica de la pobresa és cada vegada més present dins la nostra societat, i hi té un pes especial en les persones més joves. Davant la creixent preocupació pels drets de l'infant, resulta contradictori la manca de polítiques i despeses invertides per fer front a la pobresa infantil tenint en compte les xifres actuals. D'aquesta manera, aquest treball se centra de manera específica en el col·lectiu immigrant, el qual, entre les nombroses dificultats que es troba a l'hora d'instal·lar-se en un país, es veu especialment vulnerable en la possibilitat de viure sota el llindar de pobresa, constatant així una taxa de gairebé el doble de probabilitat de viure en situacions precàries. Davant fenòmens com la globalització i una multiculturalitat creixent, les societats europees únicament aconsegueixen aixecar més barreres i dificultar la integració d'aquestes persones, creant així societats fragmentades i rígides.
En aquest treball es realitza un diagnòstic sobre la pobresa infantil, les seves conseqüències així com la seva incidència arreu d’Europa i, més concretament, Espanya.
Seguidament s’examinen una sèrie de propostes d’intervenció a través de l’escola i la família, considerats com factors protectors claus en el trencament intergeneracional de la pobresa així com també per promoure la resiliència dels infants en situacions de risc
Aquesta anàlisi ofereix una visió sobre diferents programes i iniciatives dels darrers anys, centrant-se sobretot en el paper de la pedagogia social en la intervenció sobre famílies i menors, buscant així la reinserció social dels que estan fora del sistema i treballant per la satisfacció de necessitats emparades pels drets humans.
2- Objectius
Objectiu general:
Realitzar una anàlisi sobre la literatura existent entorn de la situació de pobresa viscuda pels infants de famílies immigrades a Espanya i Europa, així com les implicacions que tenen tant sobre els progenitors com els seus fills i filles i les accions existents per trencar amb aquesta transmissió intergeneracional.
Objectius específics:
- Sintetitzar la informació disponible sobre la temàtica elegida.
- Conèixer el terme de pobresa i els seus vessants (infantil i familiar).
- Entendre el rol que juga la pobresa infantil en les famílies migrades a Espanya.
- Il·lustrar les conseqüències i repercussions de la pobresa infantil
- Analitzar la importància de l’èxit escolar en el trencament de la pobresa intergeneracional i observar quines iniciatives mostren eficàcia.
- Identificar diferents programes d’intervenció socioeducativa amb famílies útils pel tractament de la pobresa i pel foment de la resiliència.
3- Metodologia
La metodologia d’aquest treball està enfocada a la investigació i anàlisis d’informació sobre la pobresa infantil en famílies immigrades a Espanya conjuntament amb diferents iniciatives escolars i propostes d’intervenció socioeducativa amb famílies.
Per dur a terme la revisió sistemàtica, s’ha fet una recerca exhaustiva a diferents bases de dades, centrant-se sobretot en els resultats obtinguts a SCOPUS i WEB OF SCIENCE.
Altres bases de dades usades han estat DIALNET, RESEARCHGATE i GOOGLE SCHOLAR entre juny i agost de 2021. Les paraules clau han estat: ‘pobresa infantil’,
‘immigració’ i ‘pobresa familiar’ combinades amb:
(1) Termes de cerca per accedir a la literatura relacionada amb la pobresa infantil a famílies immigrants a Espanya. Els termes i truncaments van ser: 'poverty', 'child*', 'famil*', 'social exclusion', 'immigr*', 'foreign', 'education', 'program*'. L'operador booleà usat entre paraules clau va ser 'AND'.
(2) Paraules que ens permetien accedir als resultats relacionats amb pobresa: ‘poverty’,
‘difficulty’, ‘hardship’, ‘shortage’. L’operador aplicat va ser ‘OR’.
Els estudis van ser inclosos dins la revisió quan complien amb els indicadors de recerca i tractaven en profunditat alguna de les línies mencionades. L'objectiu de la revisió es va concretar en:
(1) Examinar els articles que comptaven amb una anàlisi de la pobresa infantil o familiar i les repercussions d’aquestes.
(2) Revisar de manera concreta la pobresa infantil i familiar en famílies immigrants.
(3) Investigar si la pobresa infantil pot ser combatuda a través d’iniciatives educatives i programes familiars, classificant així els articles en A i B, segons si es tenia en compte aquesta variable.
Es van establir tres criteris per al desenvolupament de la revisió:
(1) Criteri temporal. Es van seleccionar els articles publicats i inclosos dins de l'acotació temporal 2000 al 2021, usant sobretot les aportacions dels articles més recents.
(2) Criteri temàtic. La temàtica es va delimitar als articles centrats en la pobresa infantil i familiar, és a dir, basant-se en la condició de família com a situació d’inestabilitat.
(3) Criteri metodològic. La disponibilitat del text complet dels articles i la integritat dels distints apartats.
La cerca no s’ha vist restringida en funció de l'idioma, ja que únicament s’han obtingut articles en anglès, castellà i català.
S’han establert una sèrie de criteris d’exclusió complementaris. Primerament, el no complir amb els tres criteris d’inclusió, la repetició dels documents en les bases de dades consultades, els estudis centrats en la pobresa sense tenir en compte la dimensió familiar o infantil.
Durant la primera recerca bibliogràfica es van obtenir uns 80 documents, tot i que mitjançant els criteris d’exclusió se’n descartaren 25. Així doncs, finalment s’han usat un total de 42 documents al llarg del treball, dels quals s’ha realitzat una lectura exhaustiva per extreure’n la informació rellevant. Finalment, s’ha combinat la informació obtinguda per tal plasmar-la correctament al llarg d’aquesta revisió bibliogràfica.
4- Diagnòstic
4.1- Pobresa
La pobresa representa un fenomen complex difícil de definir. Segons alguns teòrics (Seiffer i Arakaki, 2018), en totes les perspectives teòriques i metodològiques la pobresa es reconeix com la impossibilitat de certs subjectes de satisfer una sèrie de necessitats en quantitat i qualitat adequades. Es considera pobre la persona que "no té el necessari per viure", però a mesura que es va desenvolupant el concepte, l'acord desapareix de manera que hi ha autors que identifiquen més d'una desena de significats del que s'entén per pobresa (Spicker, 2009, citat a Seiffer i Arakaki, 2018). Aquesta diversitat teòrica es deriva en primer lloc de l'existència d'una varietat d'explicacions respecte als seus orígens, que té conseqüències sobre aspectes metodològics (dimensions rellevants, indicadors, establiment de llindars i confecció de mesures agregades) i, per tant, en els resultats assolits (mida i evolució) i en les formes d'acció política per enfrontar-la. Així doncs, el debat sobre la pobresa no és un fenomen nou ni propi d’un únic país. La instauració i desenvolupament de les relacions socials capitalistes transformaren de manera radical les formes de pobresa pròpies de la producció anterior al segle XIX, reclamant així una explicació científica per comprendre aquest succés (Woolf, 1989, citat a Seiffer i Arakaki, 2018). En conseqüència, sorgiren diferents justificacions sobre la relació entre el progrés que aportava el capital i la creixent misèria que començava a néixer.
Una de les teories més arrelants fou la de Marx, en la qual explica que la pobresa no pot estar referida simplement a un problema de la distribució, sinó a la forma alienada en què s'organitzen el treball i el consum de la societat. El consum de cada un depèn del consum dels altres, però la relació entre els diferents productors no es realitza de manera directament social sinó de manera indirecta, a través de les coses. Per altra banda, el capital comporta de manera normal una porció de la classe obrera que no aconsegueix vendre la seva força de treball o que si la ven, és per sota del seu valor, afectant la seva reproducció habitual. Així i tot, no es tracta d'una població homogènia, la mateixa pot prendre diverses formes: per una banda, es troba la població obrera que és constantment expulsada del procés de producció d'acord amb les necessitats de l'acumulació, convertint-se així en fluctuant. Una altra part de la població es troba a l'espera de ser ocupada, disposada a transformar-se en població urbana o manufacturera, quedant determinada com latent. D'altra banda, trobem un altre segment de la població activa l'ocupació de la qual és summament irregular i les seves condicions de reproducció se situen per sota de la mitjana, quedant determinada com a estancada. Finalment, trobem el
sediment més baix de la sobrepoblació en l'esfera del pauperisme, constituït per població apta per treballar, indigents i població incapacitada per treballar i que ocupen l’espai de reserva (Marx, 2005, citat a Seiffer i Arakaki, 2018). D'aquesta manera, la pobresa no s'explica com un assumpte distributiu sinó com a forma que té la producció de la relació social general, que produeix a la classe obrera segons els atributs que requereix la seva força de treball (Seiffer i Arakaki, 2018).
Entenem doncs, que el fenomen de la pobresa és tan antiga com el gènere humà; i representa el pol oposat de la riquesa. Al llarg de la història la confrontació d'interessos entre pobres i rics ha provocat tota mena d'esdeveniments que, tot i els avenços en favor dels menys afavorits, no han aconseguit transformar substancialment la situació de desigualtat en què viu un gran part de la població mundial. La pobresa depèn del desenvolupament relatiu assolit per determinada regió o país. Així, tant el caràcter com la magnitud de la pobresa en els anomenats països en desenvolupament es diferencia tant quantitativament com qualitativament de la mateixa categoria en els països més avançats.
Paral·lelament, dins el grup dels països més desafavorits la pobresa no es presenta amb la mateixa intensitat; així, la pobresa als països africans i asiàtics revesteix característiques properes a la misèria, mentre que en altres regions, com Amèrica Llatina, la pobresa és menys pobre (Romero, 2000).
Retornant al principi i a la definició de pobresa,Bazán-Ojeda et al., (2011) destaquen que habitam en un món canviant i inestable en què diàriament les ciències socials generen nous coneixements especialitzats en l'estudi de la pobresa. La preocupació per la pobresa i els seus diferents significats i manifestacions, han estat matèria d'estudi durant segles, tot i que la seva importància en l'acció política no sempre ha estat tan prioritzada. A partir de les dècades dels 80 i 90 en el segle XX, en algunes parts del món la pobresa es considerava un problema oblidat. No obstant això, aquest problema social va recobrar importància per diversos investigadors nacionals i internacionals en el moment en què es començaren a implementar programes per reduir l'índex de pobres.
Així doncs, les anàlisis econòmiques de la pobresa s'han centrat, en els seus orígens a l'Anglaterra victoriana, en l'estudi de l'ingrés com a variable focal. A partir del segle XX, als Estats Units, es va utilitzar un concepte basat en requeriments nutricionals. No és fins als anys quaranta del segle passat quan es descobreix la pobresa a escala global amb els primers informes del Banc Mundial. Des d'aquesta perspectiva, la pobresa és entesa com una operació estadística de caràcter comparat, que afecta els ingressos per càpita dels diferents estats i que deriva una estructuració mundial molt clara: països de major renda i països de renda inferior.
Monte i Barroso (2003) ens expliquen que la pobresa és, primerament, una conseqüència directa de les condicions socioeconòmiques i polítiques del medi social on s’habita. Però alhora és més; suposa un complex estat personal format per elements socials, culturals i de consciència individual que es retroalimenta pels mateixos agents socials que viuen en aquestes condicions de carència. Romero (2002) remarca la dificultat de definir el concepte de pobresa, ja que aquesta involucra múltiples factors determinants, els quals varien depenent les circumstàncies de cada país, regió o època. Afegeix doncs, que per entendre millor la naturalesa de la pobresa cal conèixer els diferents enfocaments que hi ha sobre la mateixa i que reflecteixen determinats interessos recolzats pels respectius plantejaments teòrics. És per aquest mateix motiu que no sempre coincideixen els enfocaments de pobresa usats pels organismes internacionals de crèdit, com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, i els expressats per institucions com la Cepal, el PNUD, o per les diferents ONG. Així doncs, segons el Banc Mundial (2000, citat a Romero, 2002, p. 36) la pobresa és:
Fam; és la manca de protecció; és estar malalt i no tenir amb què anar al metge; és no poder assistir a l'escola, no saber llegir, no poder parlar correctament; no tenir una feina; és tenir por al futur, és viure al dia; la pobresa és perdre un fill a causa de malalties provocades per l'ús d'aigua contaminada; és impotència, és no tenir representació i llibertat.
En canvi, si ens centrem en definicions com les de la CEPAL (Comisión Económica para América Latina y el Caribe), la noció de pobresa s’entén com:
Situacions de manca de recursos econòmics o de condicions de vida que la societat considera bàsics d'acord amb normes socials de referència que reflecteixen drets socials mínims i objectius públics. Aquestes normes s'expressen en termes tant absoluts com relatius, i són variables en el temps i els diferents espais nacionals (CEPAL, 2000, citat a Romero, 2002, p. 36).
A més a més, la CEPAL (2000, citat a citat a Romero, 2002) explica que en termes monetaris la pobresa significa la manca d'ingressos suficients pel que fa al llindar d'ingrés absolut, corresponent al cost de consum bàsic. Relacionada amb la línia de pobresa hi ha la línia d'indigència, per a la qual el llindar d'ingressos arriba just per satisfer els requeriments nutricionals bàsics d'una família. La conceptualització de la pobresa a partir dels nivells d'ingrés no permet explicar l'accés als béns i serveis fonamentals, ni a la capacitat d'elecció
per part del consumidor i, per tant, només evidencia de manera parcial l'impacte de la disponibilitat monetària sobre el benestar.
Els països més desenvolupats es manifestaren en contra de l'enfocament de la pobresa centrada únicament en els nivells d'ingrés i afirmen que la pobresa va més enllà de la manca d'ingressos, ja que aquesta és de caràcter multidimensional i inclou un vessant econòmic, social i governamental. És així com es constata que les persones considerades econòmicament pobres estan privades no només d'ingressos i recursos, sinó també d'oportunitats. Els mercats i les ocupacions sovint són de difícil accés a causa de les baixes capacitats i de l'exclusió social i geogràfica, la poca educació afecta les possibilitats d'aconseguir feina i d'accés a informació, l'assistència sanitària i els serveis de salut insuficients a més de l'afegit de la inadequada nutrició. Aquest conjunt de factors limiten les possibilitats de treballar i realitzar el seu potencial físic i mental i la situació es complica encara més quan es té en compte l'estructura de les societats i institucions, els quals tenen tendència a excloure els pobres de la seva participació en la presa de decisions sobre el desenvolupament econòmic i social (Global Poverty Report, 2000, citat Romero, 2002).
A continuació Sen (1992, citat a Bazán-Ojeda et al., 2011) indica que el concepte de pobresa es construeix a partir de les capacitats, és a dir, del que la gent pot fer i defineix a la pobresa com l'absència de capacitats bàsiques que li permeten a qualsevol individu inserir-se en la societat, a través de l’exercici de la seva voluntat. En conseqüència, la pobresa no és qüestió d'escàs benestar, sinó d'incapacitat per aconseguir benestar precisament a causa de l'absència de mitjans. Així doncs, per a Sen importa més la qualitat de vida que la quantitat de béns i serveis a què puguin accedir les persones. La seva anàlisi es fonamenta en les capacitats o potencialitats de què disposen els individus per desenvolupar una vida digna, i incorpora els buits en els processos de distribució i d'accés als recursos privats i col·lectius, per aquest motiu el benestar no s'identifica amb els béns i serveis, ni amb l'ingrés, sinó amb l'adequació dels mitjans econòmics pel que fa a la propensió de les persones a convertir-los en capacitats per funcionar en ambients socials, econòmics i culturals particulars (Romero, 2002).
Peter Townsend (citat a Bazán-Ojeda et al., 2011) es refereix a la pobresa com la situació en què viuen aquells els recursos dels quals no els permet complir amb les demandes socials i costums pròpies dels ciutadans d’una determinada coordenada temps-espacial.
Avui aquestes demandes socials són, a més de l'alimentació, la salut, l’educació i l’habitatge; accés a internet, telefonia cel·lular, estança vacacional almenys una vegada a l'any, entre d’altres.
Un determinat informe de la CEPAL (citat a Romero, 2002) també destaca la relació que té la pobresa amb fenòmens com l'exclusió social, la qual involucra aspectes socials, econòmics, polítics i culturals, emmarcats en quatre sistemes d'integració social: el sistema democràtic i jurídic, el mercat de treball, el sistema de protecció social, i la família i la comunitat. Així, l'exclusió es plasma en trajectòries individuals en les quals s'acumulen i reforcen privacions i ruptures, acompanyades de mecanismes de rebuig, que en molts casos troben elements comuns en grups de persones amb certes característiques com el gènere, l'ètnia i la religió. És el cas de la discriminació soferta per les minories ètniques, les dones i els treballadors estrangers, la qual es manifesta en l'estancament en certs oficis, la immobilitat social i la baixa remuneració salarial. David Gordón (2004, citat aBazán-Ojeda et al., 2011) defineix com a pobres a aquelles persones, famílies o grups de persones que posseeixen uns recursos tan limitats que es tradueixen en la seva exclusió d'un nivell de vida mínimament acceptable en l'estat membre en el qual viuen. D'acord amb aquesta concepció, la pobresa és un problema que afecta la humanitat en el qual els homes s'oprimeixen els uns als altres i tots en pateixen les conseqüències.
Igualment, el concepte de pobresa està relacionat amb els drets humans, en la mesura que dificulta als pobres la reivindicació dels seus drets econòmics i socials: aliments, habitatge, educació, atenció de salut, una feina digna i adequadament remunerada, seguretat social i participació en la presa de decisions. En altres àmbits la pobresa es planteja com un problema moral, més que econòmic. De fet, Sen assenyala que "l'economia moderna ha estat substancialment empobrida per la creixent bretxa entre l'economia i l'ètica" (PANOS, 2000, citat a Romero, 2002).
Finalment, Paul Spicker (citat a Bazán-Ojeda et al., 2011) identifica onze formes possibles per distingir la pobresa: necessitat, estàndard de vida, insuficiència de recursos, manca de seguretat bàsica, manca de titularitats, privació múltiple, exclusió, desigualtat, classe, dependència i patiment inacceptable. Totes aquestes interpretacions serien mútuament excloents, encara que diverses d'elles poden ser aplicades a la vegada.
Romero (2002) comenta que com bé s'ha pogut observar, la definició de pobresa no és una tasca fàcil. No obstant això, tot sembla apuntar al fet que la pobresa és una categoria multidimensional i perquè tant no se la pot abordar des d'un sol angle, sinó que ha de ser plantejada com un problema complex que involucra factors d'índole econòmica, social, cultural, moral, política i fins i tot natural. En aquest sentit, les polítiques encaminades a disminuir la pobresa, han de ser de caràcter integral, centrant la seva atenció no només en
la millora material de les persones sinó també en el desenvolupament real de les seves capacitats, així com en l'enfortiment dels seus drets.
D'aquesta manera, la pregunta recau en perquè la pobresa persisteix i s'incrementa en comptes de disminuir, tot i que la seva eliminació s'ha convertit en un dels objectius de la comunitat internacional. Entenem doncs, que és que la finalitat d'algunes institucions responsables de la lluita contra la pobresa fomentar el comerç en els països rics, a tenir estabilitat interna o a donar-se legitimitat en les seves campanyes, en lloc de promoure polítiques que disminueixin les situacions precàries dels més pobres (Dussel Peters, 1993;
Hobsbawm, 2003, citat aBazán-Ojeda et al., 2011).
4.1.1- Pobresa familiar i pobresa infantil
En primer lloc, segons Morente i Barroso (2003) l'informe anual d'UNICEF corresponent a l'any 2000, al esdevenir conscient de les creixents situacions dels nens pobres en els països industrialitzats, va reconèixer la inexistència de documentació clarament suficient sobre els factors que fan caure a les persones en els llaços de la pobresa, ni sobre les forces positives que poden ajudar-les a sortir-ne. Veiem doncs que fins fa poc, aquest fenomen ha experimentat una manca d’eines disponibles en l'estudi del menor en general, i de la pobresa en particular, al mateix temps que mostrà la tardança en el desenvolupament d’un interès per l'estudi d'aquest àmbit tot i la transcendència que els seus resultats implicarien en les polítiques reparadores de la creixent desigualtat en l'entorn de la infància.
És en el 2005 que UNICEF (citat a Tuñon et al., 2014) defineix els infants que viuen en la pobresa com a aquells que pateixen una privació dels recursos materials, espirituals i emocionals necessaris per sobreviure, desenvolupar-se i prosperar, cosa que els impedeix gaudir dels seus drets, assolir el seu ple potencial o participar com a membres plens i en peu d'igualtat dins la societat. Aquesta definició ens recondueix a la concepció multidimensional i a l'enfocament dels drets humans, la qual resulta especiament rellevant ja que la seva garantia pot ser legítimament exigida als Estats (Pemberton, Gordon & Nandy, 2012; citat a Tuñon et al., 2014). La introducció d’aquesta perspectiva i exigència com a paràmetre en la definició de la pobresa canvia en certa manera la qüestió tractada, en tant que es passa d'una qüestió moral a una responsabilitat legal, demandable als governs, afectant així a famílies i a societats.
Seguidament, és important aclarar la pobresa infantil i la seva posició en el mercat laboral, tenint en compte que els infants no poden obtenir ingressos per si mateixos. D’aquesta manera, quan se sosté que la pobresa infantil és superior a la del conjunt de la població, s'està afirmant que els nens i nenes viuen en famílies amb una taxa de pobresa superior a la mitjana. Per tant, per entendre l'etiologia de perquè els nens poden ser considerats pobres és fonamental analitzar les fonts de generació de renda dels sustentadors de les persones de les quals depenen els infants, i els col·lectius en què es presenten majors dificultats per obtenir una renda suficient. Segons les dades recollides l'any 2010, gairebé el setanta per cent de la renda familiar provenia de les rendes de treball. Si considerem que en la majoria dels casos el sustentador principal dels nens es troba en edat activa, és necessari analitzar la relació entre la pobresa infantil i la posició del sustentador principal de la família dins del mercat laboral (Pérez, 2015)
La manca de recursos materials és sens dubte la primera evidència de la pobresa, a més de ser la manifestació que permet localitzar els que la sofreixen; però en la infància, convé insistir que l'aspecte material no és la causa principal de la seva vulnerabilitat. El que destaca com a major preocupació és sobretot un procés potencial de desajust en la formació de la seva identitat social a causa dels factors mencionats més amunt però sobretot pel desarrelament cultural i emocional en el qual és molt probable que es desenvolupin. S'ha pogut demostrar que a les llars amb més carències econòmiques es generen menys relacions d'afecte i menys estímuls que inciten a l'infant cap a activitats per a la seva autonomia personal. L'afecte, l'atenció, la fiabilitat com a resposta a les seves demandes, són actituds les quals no sempre reben i han de desenvolupar per si sols. La manca d'aquests elements primordials del benestar de l'infant tendeix a generar una situació anòmica a la qual podem anomenar pobresa significativa, entesa com un procés d'aprenentatge relacionat al context existencial en què es viu la pobresa (Morente i Barroso, 2003).
Altrament, segons alguns teòrics (Flaquer, 2010) en els darrers anys s’ha incrementat la pobresa infantil en la majoria de societats avançades, cridant així l’atenció i la preocupació dels teòrics i activistes dels drets de la infància i a la vegada, una creixent inquietud entre els analistes polítics i socials per les conseqüències que pot comportar en un futur.
Aquest succés entra en contradicció amb els principis bàsics proclamats a la Convenció sobre els drets de l’Infant de Nacions Unides, signada per pràticament tots els Estats, i, més a més, està dificultant el progrés i la igualtat d’oportunitats entre els més joves així com alentint la inversió en els nens i nenes d’avui i en els ciutadans del demà (Corak, 2005; Unicef, 2005, citat a Flaquer, 2010).
La pobresa infantil resulta ser un problema la naturalesa i origen de la qual són molt complexos. La seva reproducció durant els anys i a través de les generacions s’ha relacionat amb dos tipus de transformacions que s’estan donant en les nostres societats:
primerament, el pas d’una economia industrial a una postindustrial, centrada sobretot en el coneixement i els serveis; i, en segon lloc, l’evolució de la pauta original del sustentador masculí de la família cap a una nova modalitat emergent que es basa en la presumpció de la integració en el mercat laboral de tots els individus i en la qual, en conseqüència, les mares s’hi troben treballant. Malgrat les diferents connexions entre els canvis en l’esfera productiva i familiar, els dos camps són relativament independents amb una llibertat i ritmes evolutius propis. Així doncs, tal com constata Flaquer (2007, citat a Flaquer, 2010):
Es pot plantejar la hipòtesi que les variacions en les pautes d’exclusió econòmica de la infància depenen de la interacció entre les dinàmiques d’aquests camps respectius. Un tercer factor a considerar, en la mesura que pot contribuir a modular els resultats de la pobresa infantil, és l’impacte de les possibles intervencions de les administracions públiques, en especial l’acció de les polítiques socials.
Duncan i Murnane (2011, citat a Comeau i Boyle, 2018) aclaren que la creixent desigualtat d’ingressos en les darreres tres dècades juntament amb l’estancament dels salaris i les oportunitats laborals han augmentat la probabilitat que els nens nascuts en la pobresa experimentin una exposició persistent al llarg de la seva vida (Chetty, Hendren, Kline, Saez,
& Turner, 2014, citat a Comeau i Boyle, 2018). És interessant veure que per norma general la pobresa poques vegades és una característica única de les famílies; sinó que sovint s’associa amb altres desavantatges, com ara la baixa educació dels pares i la monoparentalitat, que poden servir per agravar els efectes adversos de la pobresa sobre la salut mental dels nens (Evans, Li i Whipple, 2013, citat a Comeau i Boyle, 2018).
Quiroga-Raimundez (2012) explica que les dificultats econòmiques de moltes famílies amb fills a càrrega, així com els índexs de pobresa infantil, després de l’inici de la crisi econòmica espanyola començaren a augmentar de manera alarmant en la majoria de països rics, arribant a índexs mai vistos anteriorment. L'economia i les crisis econòmiques no només són cosa d'adults, sinó que les seves conseqüències afecten de manera directa els membres dependents d'aquestes llars. Aquesta incidència pot explicar l'augment de la pobresa infantil (menors de 16 anys), que passà d’un 23,3% a l'any 2009 a un 24,5% al 2010, establint-se així a 3 punts per sobre del risc de pobresa entre la població de més de 16 anys. D’aquesta manera, els infants i joves foren les principals víctimes de la crisi i la conseqüent austeritat en les economies avançades. Fou així com l'Organització per a la
Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va informar d'increments de la pobresa infantil entre el 2008 i el 2012, amb 2,6 milions de nens més que vivien en situació de pobresa al final d'aquest període. El fi número u dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) consisteix en la necessitat d’assegurar resultats satisfactoris per als infants d’avui en dia, forjant així les bases del benestar futur de les nostres societats. La necessitat d’abordar aquest fenomen i introduir-la en l’agenda política dels països de l’OCDE es deu sobretot a la persistència de la pobresa infantil en nivells força alts en comparació amb les taxes nacionals de pobresa (Benedetti et al., 2020).
Flaquer i Villà (2008, citat a Quiroga-Raimundez, 2012) ens indiquen que el creixement de la pobresa infantil comporta una gran repulsa moral a causa de les carences en les vides dels menors afectats per l’exclusió social, a més de crear una gran preocupació entre els analistes polítics per les distintes conseqüències socials i econòmiques que pot comportar aquest fenomen a llarg termini en la societat en general. Malgrat aquestes dades, resulta inquietant veure com a Espanya aquest tema no posseeix gaire importància en l'agenda política, tot i l’alerta realitzada per investigadors, universitats, organitzacions i entitats socials.
La pobresa infantil té una preocupació social especial, ja que la pobresa experimentada pels nens pot comprometre els seus resultats en la vida adulta futura; a més, hi ha proves sòlides que durant les recessions (com la que precedeix el període que considerem), les crisis econòmiques afecten excessivament les llars amb fills (Chzhen 2014, citat a Bradshaw, 2016).
4.2- Immigració com a factor determinant de pobresa
Com és conegut, existeixen un conjunt de factors que condicionen les dificultats econòmiques familiars i la pobresa infantil. Segons alguns professionals que prengueren part de grups de discussió i segons altres autors (Marí-Klose, Vaquer, Cunningham, 2010;
Flaquer i Villà, 2008; Flaquer, 2010, citat a Quiroga-Raimundez, 2012), aquests són:
1. La situació econòmica de les famílies.
2. El gènere, famílies i composició familiar (principalment famílies monoparentals i famílies amb més de 5 membres).
3. Famílies d'origen estranger.
4. Nivell d'instrucció de les famílies (tenint en compte que una de les millors maneres de prevenir la pobresa i de trencar la reproducció del cicle d'una generació a l'altra és la formació del capital humà).
5. Sistema de benestar i polítiques familiars. Aquest últim punt influeix en l'augment de la pobresa infantil, ja que la intervenció de l'Estat i de les administracions públiques resulta clau en la resolució d’aquesta problemàtica social. Segons Esping Andersen (1990; citat a Quiroga-Raimundez, 2012) es pot afirmar que els nivells de pobresa depenen sobretot de les característiques de benestar de cada país, en particular de l'impacte redistributiu de les polítiques socials.
Aquest estudi se centra sobretot en el punt número tres, sobre el qual Fernández-Castillo i Vílchez-Lara (2009) apunten més que diferències entre població immigrant i autòctona, o entre grups d'immigrants segons el seu origen geogràfic, seria a vegades més apropiat parlar de diferències socials i econòmiques. Les veritables dificultats semblen estar més associades a situacions de desavantatge i deprivació social i cultural, pobresa i marginalitat, entre altres, que a característiques particulars associades a l'origen geogràfic o polític de les persones.
Els infants i joves immigrants contemporanis són molt més diversos per origen nacional, estat socioeconòmic i patrons d’assentament que les onades immigratòries anteriors, i a la vegada, el creixent nombre de persones arribades coincideix amb un període d’alta desigualtat socioeconòmica. Les recents tendències econòmiques i socials generen preocupació: en la majoria dels indicadors socials, els infants amb pares i mares immigrades es troben en situacions pitjors que els seus iguals. Per exemple, en comparació amb les persones autòctones, els joves immigrants són més propensos a viure en la pobresa, a renunciar a l'atenció mèdica necessària, abandonar els estudis secundaris i a experimentar problemes de comportament. Al mateix temps, però, els joves immigrants són més propensos que els nadius a residir amb dos pares, un acord familiar generalment associat a millors resultats per als joves que residir en un context monoparental (Fernández-Castillo i Vílchez-Lara, 2009).
Les famílies immigrants s’enfronten a molts riscos. La migració en si mateixa separa de vegades els pares dels seus fills o, en cas d’una arribada conjunta, les situacions irregulars dels pares i mares pot conduir a què els seus fills i filles visquin en situacions de pobresa i de vida inestable. Inclús, a vegades, els progenitors amb documents irregulars temen tant la seva possible deportació que prefereixen no reclamar els beneficis públics pels quals compleixen els requisits i podrien millorar la seva situació (Tienda i Haskins, 2011).
A més a més, la pobresa infantil està lligada a una sèrie de resultats socioeconòmics negatius per a adults, des d'un menor assoliment educatiu i problemes de comportament fins a baixos ingressos al mercat laboral. Però pocs investigadors han explorat si l'exposició a un entorn desafavorit afecta els nens immigrants i els nadius de manera diferent. Les taxes de pobresa entre els nens varien àmpliament segons si els seus pares són immigrants; per exemple, la taxa per als nens nascuts a l'estranger amb dos pares immigrants és gairebé el doble que per als nens nadius. Segons l'anàlisi aquests teòrics, aquestes diferències entre autòctons i immigrants persisteixen fins a l'edat adulta jove (Tienda i Haskins, 2011).
Beiser et al. (2002) afegeixen que pocs estudis empírics han examinat directament l’efecte de la pobresa sobre la salut mental dels nens immigrants o el paper que poden tenir els factors familiars en la mediació de la relació entre els dos. Cal dir que tot i que la majoria de famílies immigrants s’adapten amb èxit als seus nous entorns, les històries de reassentament amb final feliç no són sempre universals. L’estudi realitzat per aquests teòrics suggereix que alguns immigrants es mantenen pobres i, com els seus homòlegs pobres que no són immigrants, passen a formar part d’una classe inferior empobrida de manera crònica, amb problemes socials i amb estrès psicològic. La pobresa persistent té efectes negatius més forts sobre el coeficient intel·lectual dels nens i nenes, l’assoliment escolar, els problemes interioritzats i comportaments externalitzats que no pas la pobresa ocasional. En comparació amb les famílies pobrament transitòries, les famílies empobrides persistentment s’enfronten a una major privació material, a una tensió financera més intensa, a una major probabilitat de depressió dels pares i discòrdia familiar i són més propenses a fer servir pràctiques disciplinàries dures. Més que una experiència mala de passar, moltes famílies immigrants es troben davant d’un fenomen que els condueix a una privació persistent de camins sense sortida plens de desavantatges socials, ruptures familiars i desesperació individual.
4.3- Pobresa infantil en el marc europeu
El següent punt a considerar és la situació de la pobresa infantil a Europa. Benedetti et al.
(2020) explica que tant els infants com els joves van ser algunes de les principals víctimes de la crisi financera sorgida en el 2008. En conseqüència d’aquest succés, la majoria de països de la Unió Europea van experimentar un augment de la pobresa infantil entre el 2008 i el 2012, amb 2,6 milions de nens més que vivien en situació de pobresa al final d’aquest període. Sobretot alguns països com Itàlia i Grècia van sofrir la crisi econòmica més que
d’altres, com és el cas del Regne Unit i França, el qual no es trobaren tan colpejats. En el 2011, el 27% dels joves menors de divuit anys estaven en risc de pobresa o exclusió social i gairebé un milió més de 15 a 24 anys no tenien feina, educació o formació a tota la UE.
D’aquesta manera, resulta interessant analitzar les situacions dels diferents països i les mesures posades en pràctica per intentar resoldre d’alguna manera la problemàtica creixent. Durant aquesta etapa, la proporció més alta de nens i nenes en risc de pobresa o exclusió social va ser a Romania i Bulgària, mentre que la menor fou en els països nòrdics de la UE. En el 2015, més d’un terç dels nens estaven en risc de pobresa o exclusió social a sis països europeus: Romania (46,8%), Bulgària (43,7%), Grècia (37,8%), Hongria (36,1%), Espanya (34,4%) i Itàlia (33,5%). En canvi, com s’ha mencionat abans, les proporcions més baixes de nens en risc de pobresa o exclusió social es registraren a Suècia (14,0%), Finlàndia (14,9%) i Dinamarca (15,7%), per davant d'Eslovènia (16,6%), els Països Baixos (17,2%), República Txeca i Alemanya (ambdós amb un 18,5%). Així doncs, aproximadament a la meitat dels països europeus, la taxa de risc de pobresa o exclusió social va créixer entre el 2010 i el 2015, amb els increments més elevats registrats a Grècia (que passà d’un 28,7% el 2010 a un 37,8% el 2015), Xipre (amb 7,1 punts percentuals més) i Itàlia (amb 4,0 punts percentuals més).
Per altra banda, una anàlisi de l'OCDE va examinar l'impacte de l'ocupació en la pobresa infantil (Whiteford i Adema 2007 citat a Bradbury et al., 2018). En aquest es van identificar tres grups principals de països; la primera caracteritzada per nivells de pobresa infantil inferiors a la mitjana juntament amb sistemes fiscals i de beneficis eficients que influeixen encara més en la reducció dels nivells (Bèlgica, Finlàndia, Dinamarca i Suècia); el segon grup de països amb nivells més elevats de pobresa infantil i una redistribució força eficient (França, Austràlia); i un tercer grup amb sistemes de redistribució ineficients (Mèxic, Itàlia, Portugal, Espanya, Japó, Suïssa). Tots els països amb nivells de pobresa infantil baixos presentaven taxes reduïdes d'atur i una despesa elevada. No obstant això, un baix nivell d'atur per si sol no resulta ser suficient per garantir taxes baixes de pobresa.
Existeix una explicació darrere les dades proporcionades basades sobretot en la manca d'avenços en la protecció de la infància en els anys previs a la crisi. La persistència de la pobresa infantil en nivells força alts en comparació amb les taxes nacionals i el seu repunt amb la crisi econòmica explica per què la reducció de la pobresa infantil és ara una de les prioritats de l'agenda de política social de molts països de l'OCDE. Amb aquest objectiu, els nous ODS globals establerts i acordats pels diferents governs del món en el 2015, assentaren diversos objectius ambiciosos de progrés social per a la nova generació d'infants i joves. Entre aquests es poden destacar l'objectiu número u, el qual estableix la necessitat
de reduir, almenys a la meitat, la proporció d'homes, dones i nens de totes les edats que viuen en la pobresa abans del 2030. A més a més, a l'objectiu 1.2, per primera vegada en la història, s'inclou un objectiu global de pobresa per als nens i nenes, reconeixent així la naturalesa multidimensional de la pobresa. Amb el compliment d'aquests objectius, s'asseguren resultats satisfactoris per als infants d'avui, construint així les bases per al futur benestar de les nostres societats, ja que els nens sans i educats són més capaços de complir el seu potencial i contribuir a la societat.
4.4- Pobresa familiar i infantil a Espanya
Autors com Bradshaw (2016) afirmen que abans de la crisi l'esforç realitzat pels estats en oferir suport als infants variava considerablement. En el cas d'Espanya, s'invertia relativament poc en ajudes i serveis familiars, tant en termes absoluts com en proporció del PIB per càpita. De fet, Espanya és un dels pocs països d'Europa que no té una prestació universal per a nens (Marx i Nelson, 2013, citat a Bradshaw, 2016). No obstant això, just abans de la recessió, en el novembre del 2007, Espanya havia introduït una bonificació universal com a transferència o crèdit fiscal de 2.500 € per naixement o adopció. Es va abolir l'any 2010 a causa de les retallades pressupostàries.
Seguidament, González (2019) dóna a conèixer l'estratègia econòmica de la Unió Europea, anomenada "Europa 2020", la qual proposava reduir en 20 milions la població europea que pateix pobresa, mesurada pel risc de pobresa o exclusió social (a través de l'AROPE).
Aquest indicador descriu la pobresa (en funció dels ingressos), problemes laborals (basats en la intensitat del treball) i la privació material (manca d'alguns ítems). En comparació amb el 2009 (quan es va introduir l'estratègia "d'Europa 2020"), el 2015 registrà que diversos països havien reduït l'AROPE; altres no havien complert amb els seus objectius, i tres països en concret (Grècia, Xipre i Espanya) van mostrar tendències creixents. A Espanya, el 22,3% de la població es trobava en risc de pobresa, el 14,9% tenia una intensitat laboral baixa, el 5,8% tenia privacions materials greus i el 29,7% són AROPE. Cal destacar que aquest indicador no és homogeni a tota Espanya, ja que en el 2016 va assolir un rang d'entre 14-40% en funció de la regió considerada. Per altra banda, segons informes recents, un terç dels nens a Espanya es troben en risc de pobresa o exclusió social.
Els individus de països d'origen estranger han mostrat tendències de major risc de pobresa.
Aquesta bretxa és diferent entre els països europeus, ja que els països nòrdics com Noruega i els Països Baixos són les que lideren amb les diferències més petites entre
ciutadans nadius i no nadius, mentre que Espanya és on s’hi troben desigualtats més grans, seguida de Grècia i Itàlia (González, 2019).
Cal afegir que el risc que un nen o nena sigui pobre varia amb la demografia, els ingressos i el patró d’ocupació d’un país. Però, al final, és fonamental l’eficàcia del sistema de protecció social. Una manera de comparar aquesta efectivitat és comparar les taxes de pobresa infantil abans i després de les transferències. A la següent figura podem observar la classificació dels països per la mesura en què redueixen les taxes de pobresa abans de la transferència (Bradshaw, 2016):
Figura 1: Taxes de pobresa infantil (menors de 16 anys) <60% llindar mitjà abans i després de les transferències amb els països classificats pel percentatge de reducció de la pobresa infantil aconseguida mitjançant la transferència 2012.
Citat a Bradshaw, 2016
Veiem que Noruega redueix la taxa de pobresa prèvia a la transferència en un 72%, mentre que Grècia redueix la seva taxa de pobresa infantil només un 10%. En el cas d’Espanya, trobem una taxa de pobresa prèvia a la transferència comparativament alta i només aconsegueix reduir-la un 19%, cosa que indica que el sistema de protecció social espanyol per a famílies amb fills és un dels més ineficaços de la UE (Bradshaw, 2016).
D’aquesta manera, es pot apreciar que la situació dels infants i joves ja era delicada abans de la crisi a la majoria de països de la UE: les taxes relatives de pobresa infantil
augmentaven i incrementaven més ràpidament que les taxes de pobresa de la població. No tots els països de la UE es van veure afectats per la crisi per igual, però la majoria de països de la UE van patir i, com a resultat, van augmentar la privació i pobresa infantil. L'eficàcia relativa de la protecció social va variar i tant abans com després de la crisi va ser fonamental per determinar la pobresa infantil i els seus resultats. A Espanya, el sistema de protecció social de les famílies amb fills és ineficaç i la despesa en famílies amb fills és molt baixa. Com altres estats del benestar del sud d’Europa, Espanya sempre ha utilitzat els seus recursos públics per protegir els seus pensionistes confiant primer en la família per protegir els seus fills. Un dels resultats ha estat que Espanya té taxes comparativament altes de pobresa infantil i que han augmentat durant la crisi, sobretot per a famílies i immigrants desocupats (Bradshaw, 2016).
Pel que fa al benestar infantil, la imatge és més mixta. A principis de la dècada del 2000, Espanya tenia un dels nivells més alts de benestar infantil i tenia un rendiment particularment bo en el benestar subjectiu infantil. Evidències més recents suggereixen que el benestar infantil ha anat disminuint a Espanya, tot i que el benestar subjectiu s'ha mantingut superior a la que hauria de ser, tenint en compte les circumstàncies objectives dels infants i joves a Espanya. Així doncs, aquest es converteix en un homenatge a les famílies espanyoles que, sense gaire suport del seu govern i en les circumstàncies difícils, protegeixen els seus fills. A la següent figura s'il·lustra (Bradshaw, 2016):
Figura 2: Benestar infantil objectiu i subjectiu (UNICEF 2013)
Citat a Bradshaw, 2016
4.5- Pobresa infantil i familiar en famílies immigrants a Espanya
L'ampliació de la Unió Europea (UE) des del 2004 ha comportat canvis demogràfics i socials significatius a totes les nacions europees, amb implicacions clau per a qüestions de ciutadania, diversitat i identitat nacional. L'augment de la mobilitat dins una UE de cada vegada més diversa ha generat grans preocupacions socials a tots els estats membres, com per exemple l'eficàcia dels processos d'integració social, la bretxa educativa entre grups socials i el paper de l'ètnia com a factor determinant d'un desavantatge social. S'han convertit en qüestions centrals en el debat polític i públic, especialment pel paper que hi juga el nen, ja que els 35 milions (o el 15 per cent) dels 232 milions d'immigrants mundials estimats són infants i la població infantil immigrant es troba en creixement en molts països benestants. La bretxa existent en l'assoliment educatiu entre els nens menys i més desfavorits és més exagerada per als immigrants de primera generació i, a més a més, les taxes d'abandonament escolar prematur són el doble per als joves immigrants en comparació amb els autòctons. Paral·lelament, es demostra que els joves immigrants que arriben a l'etapa d'escolarització secundària corren el risc d'experimentar els fenòmens de menor assoliment acadèmic i d'exclusió social (Forbes i Sime, 2016). Per altra banda, la
investigació demostra que un gran nombre de problemes socials actuals es troben relacionats amb la incidència de l'exclusió socioeconòmica, el qual deriva principalment de la igualtat o desigualtat present en la societat en lloc del seu nivell de riquesa. Els que són immigrants i, a més a més pobres, poden desitjar participar i mantenir un rol social més actiu, però possiblement no posseeixen els recursos. Per tant, la manca de relacions de capital social poden esdevenir socialment exclusives pels pobres i pels nouvinguts (Forbes i Sime, 2016).
Segons Lelkes (2007), els immigrants procedents de països fora de la Unió Europea estan exposats a un risc de pobresa molt superior al de la població “indígena”. Els immigrants de la UE i els que no pertanyen a la UE constitueixen dos grups força diferenciats a la majoria de països pel que fa a la seva exposició a la pobresa; els procedents de fora de la UE solen afrontar taxes de pobresa més altes que la població indígena. Per exemple, a Bèlgica, més de la meitat dels ciutadans que no pertanyen a la UE viuen en la pobresa, segons l’indicador Laeken (amb un llindar del 60 per cent de la renda mitjana nacional) mentre que a França i Luxemburg la ràtio arriba al 45 per cent. En alguns altres països, aproximadament un de cada tres immigrants no comunitaris acostuma a ser pobre. És possible que aquest col·lectiu pugui enfrontar-se a una pobresa més elevada a causa dels nivells educatius més baixos, la menor participació en el mercat laboral, les barreres lingüístiques, la discriminació social i diverses altres raons.
Veiem doncs que Espanya va experimentar un augment de deu punts percentuals de població estrangera, convertint-se actualment en un dels principals països d’acollida de la Unió Europea. En primer lloc, la incidència, la intensitat i la gravetat de la pobresa a Espanya són més elevades entre els immigrants que entre els espanyols. A més, les transferències socials no semblen modificar substancialment aquesta situació per a la població estrangera, en contrast amb el seu gran efecte sobre la pobresa entre els locals.
Aquest resultat podria estar motivat per la naturalesa recent dels fluxos d’immigració espanyols, que, segons estudis recents del mercat laboral revisats, donen lloc a problemes de segregació laboral, transferibilitat limitada de les habilitats dels migrants adquirits a l’estranger o fins i tot un tracte diferencial per part dels empresaris (De Bustillo i Antón, 2011).
Realitzant una comparació de les dinàmiques de pobresa infantil entre llars immigrants i no immigrants s'arriba a la conclusió que la probabilitat més gran que la població immigrant pateixi taxes de pobresa més altes que la resta de la població espanyola és causat per diversos motius, entre les quals qüestions com la segregació ocupacional i les elevades
taxes d'atur juguen un paper crucial. El grau en què aquesta situació es tradueix en pobresa infantil es troba relacionat amb dos factors importants: l'elegibilitat i la generositat de les prestacions socials i la composició per edats de la població infantil entre les llars immigrades i no immigrades, ja que sabem que el cost varia en funció de l'edat del nen (Arias et al., 2019). De Bustillo i Antón (2011) expliquen que a l'hora d'analitzar les famílies espanyoles es demostra que les característiques socials i demogràfiques bàsiques de les llars no contribueixen a explicar la bretxa en les taxes de pobresa que existeix entre les llars locals i les immigrants. La possible explicació d'aquest patró podria estar en les dificultats amb què s'enfronten els immigrants recents, en termes d'accés a prestacions socials, assimilació del mercat laboral i la limitada transferibilitat de les competències adquirides a l'estranger.
La situació socioeconòmica dels infants provinents de famílies immigrants a Espanya és un tema poc estudiat, però de gran rellevància social. Alguns teòrics (Alcarons et al., 2018) comenten que, en una enquesta realitzada l'any 2008, s'estimava que el 16,7 per cent dels menors residents a Espanya eren d'origen immigrant: un 5,5 per cent posseïa un progenitor nascut a l'estranger, mentre que els dos progenitors d'un 11,2 per cent dels menors provenien d'altres països. Més endavant, l'any 2017, aquesta mateixa font indicava que un total de 22 per cent dels menors residents a Espanya formaven part de famílies amb un (6,7 per cent) o dos (15,3 per cent) dels progenitors procedents de l'estranger, la qual cosa comportà un creixement de 5 punts de la població menor d'edat d'origen immigrant durant l'última dècada.
Un recompte realitzat l'any 2017 recull els ingressos de totes les llars espanyoles, en els quals s'identifiquen aquells infants que es troben en risc de pobresa i les característiques que els diferencien de la resta de la població. En l'estudi es classifiquen les llars sota el llindar de pobresa com aquelles que posseeixen una renta inferior al 60 per cent de la mitjana de la distribució total de la renda de totes les llars espanyoles. Tenint en compte aquestes dades, resulta important destacar que dos de cada tres menors provinents de cases on ambdós progenitors són nascuts fora de la UE es troben en risc de pobresa (65,4 per cent), enfront del 22 per cent de menors amb progenitors nascuts a Espanya. D'aquesta manera, s'observa que la incidència de la pobresa infantil és quasi el triple en aquelles cases on hi ha major presència immigrant en comparació amb les famílies autòctones. Així i tot, si es compara les xifres amb relació al 2008, les taxes de pobresa infantil han augmentat tant en les llars immigrants com en la dels espanyols (Alcarons et al., 2018).
Tanmateix, resulta interessant analitzar les edats dels menors, ja que en elles es poden observar diferències rellevants. Mentre que la pobresa infantil en els immigrants troba el seu
màxim en aquells nens i nenes menors de quatre anys (74 per cent) i el seu mínim en els adolescents (54 per cent), en els autòctons s'observa una tendència diferent: el mínim es troba en edats més primerenques (16 per cent) i el màxim en majors de catorze anys (28,5 per cent). Això ens indica que a més de tenir una incidència molt major entre els menors d'origen immigrant, la distribució per edat també segueix una pauta diferent de la pobresa provinent de les llars d'origen autòcton. Seguidament, situant-nos en l'estructura de la llar, s'hi observa una tendència especialment alta en aquelles on viuen tres o més menors d'origen immigrant, tot i que amb el pas dels anys les diferències amb les llars autòctones han disminuït. Per altra banda, han augmentat considerablement la incidència de la pobresa pels menors en llars immigrants formades per dos adults i dos infants, amb relació a les famílies amb les mateixes característiques de procedència espanyola (Alcarons et al., 2018).
Així doncs, els nens i nenes d'origen immigrant actualment representen el 15 per cent del total dels menors d'Espanya i el seu percentatge entre els menors per davall del llindar de pobresa configura el 33 per cent, és a dir, més del doble. Com s'ha mencionat abans, la pobresa es troba molt present entre els infants d'edats més primerenques, que podria estar relacionat amb un efecte temporal associat a l'arribada més recent dels progenitors i a les dificultats que aquests troben a l'hora d'establir-se en un país nou, com la instal·lació en la societat d'acollida o la dificultat per accedir a ajudes i serveis destinats a la primera infància.
De la mateixa manera, la disminució de la pobresa en arribar a l'adolescència en llars immigrants podria ser un reflex del procés de retorn selectiu o d'incorporació primerenca en el mercat de treball d'aquests adolescents, molt abans que els seus companys autòctons (Alcarons et al., 2018).
A més a més, segons Eliyahu-Levi i Ganz-Meishar (2918), la situació socioeconòmica viscuda per la població migrant inclou milers de nens i nenes que experimenten moltes dificultats complexes que afecten les seves necessitats: dificultats migratòries, desconeixement de l’idioma, diferències culturals, dificultats socials, lluites d’aclimatació, incertesa sobre el seu futur i el futur de les seves famílies, així com la por a la deportació.
Shama i Swirski (1994, citat a Eliyahu-Levi i Ganz-Meishar, 2018) argumenten que, a més de les complicacions mencionades, existeix una correlació entre l’estat socioeconòmic dels infants i les seves possibilitats d’integració a la societat.
De fet, en la definició de Forbes i Sime (2016) sobre el terme d'exclusió social, s'especifica l'accés restringit a les oportunitats educatives que pateixen els joves i infants a conseqüència de la pobresa dels progenitors amb costos reals per a les persones i la
societat. Aquest col·lectiu ha estat tradicionalment retratat com a "maletes" en la investigació de les migracions, víctimes de les estructures de desigualtat que els condicionen a seguir els seus pares i mares a països estrangers i suportants de les relacions dominants dins les famílies. A mesura que la migració s'ha convertit en un fenomen global, els problemes d'integració, cohesió social i identitat nacional dels membres més joves de la nostra societat han passat al primer pla dels debats polítics actuals. Ara bé, Alcalde-Campos i Pávez (2012) confirmen que es pot comprovar que formar part d'aquestes llars a Espanya col·loca a certes famílies en una situació d'alta vulnerabilitat social i econòmica, un risc que es veu incrementat per la seva condició de migrants, la qual limita les seves oportunitats laborals, els ingressos econòmics, l'accés a diferents serveis públics, l'absència d'ajuda econòmica per part de terceres persones i la debilitat de les xarxes familiars. Així doncs, tot i que en molts casos les condicions de vida milloren en comparació a les que tenien en el país d'origen i a la situació anterior a l'emigració, aquestes famílies i els seus fills i filles continuen sent pobres en termes relatius al nivell de vida espanyol. En molts casos, l'emigració ha comportat una pèrdua d'estatus i empitjorament de les seves condicions de vida.
A Espanya, la protecció social que reben les famílies amb infants resulta ineficaç i la despesa realitzada és molt escassa. Igual que molts altres Estats del benestar meridionals, Espanya té una llarga història d’haver confiat que les famílies tenien els recursos personals per ocupar-se dels seus fills i filles. Una de les conseqüències d'aquesta situació és que Espanya presenta taxes elevades de pobresa infantil, que, a més, s'han incrementat durant la crisi, sobretot en les famílies desocupades i immigrants. Una altra de les conseqüències és que, en absència d'un sistema de protecció social per a les famílies amb fills, aquest no pot ser objecte de retallades quan l'austeritat referma (Bradshaw, 2016).
Finalment, Smeeding et al. (2009) expliquen que el benestar dels fills dels immigrants s'està convertint de manera progressiva en una preocupació de diverses nacions. Gran part de la inquietud se centra en com les polítiques governamentals poden arribar a alleujar la pobresa i la desigualtat i puguin oferir oportunitats als nens migrants. Aquestes polítiques de salut, educació i suport als ingressos són el centre dels debats sobre com promoure la integració dels immigrants i els seus fills en una societat d'acollida. Alguns analistes argumenten que la disponibilitat de la distribució del govern desincentiva la integració dels immigrants (Borjas 2006, citat a Smeeding et al., 2009). Alguns pensen que la solució és que els països redueixin sistemàticament els beneficis per evitar atreure masses d'immigrants interessats en dependre dels beneficis existents. Una visió més actual és que, tot i que els immigrants són un benefici fiscal net per a la societat, diverses nacions de la Unió Europea
experimenten una dependència residual dels seus estats del benestar i estan considerant implementar un accés més restringit. Altres analistes afirmen que la pobresa immigrant és en si mateixa una barrera per a la integració, ja que facilita l'exclusió dels immigrants i dels seus fills de diversos aspectes socials del país d'acollida i promou una societat fragmentada i intolerant (Parsons i Smeeding 2006, citat Smeeding et al., 2009). En qualsevol dels dos casos, la mesura en què els fills i filles d'immigrants i nadius reben beneficis diferencials per la distribució dels ingressos del govern és important per a l'estudi de la immigració tant a l'interior com a través dels països. Així doncs, resulta essencial potenciar una major comprensió d’aquestes diferències entre persones procedents de distints llocs del món i les famílies autòctones, ja que resulta crucial pel disseny d’intervencions eficaces destinades a la reducció de la pobresa infantil en l'àmbit espanyol (Alcarons et al., 2018).
4.6- Conseqüències de la pobresa infantil
Alguns teòrics expliquen que la creixent desigualtat d'ingressos en les darreres tres dècades (Duncan i Murnane, 2011, citat a Comeau i Boyle, 2018) juntament amb l'estancament salarial i les oportunitats laborals han augmentat la probabilitat que els nens i nenes nascuts en la pobresa experimentin una exposició persistent al llarg de la vida (Chetty, Hendren, Kline, Saez i Turner, 2014, citat a Comeau i Boyle, 2018). Alguns teòrics (Uribe, 2014) ens expliquen que ser un infant pobre a Espanya no implica haver de viure situacions extremes com passar gana, però sí tenir moltes més probabilitats d'estar malnodrit; no significa no accedir a l'educació però sí tenir dificultats per afrontar les despeses derivades d'ella o tenir més possibilitats d'abandonar els estudis i difícilment poder accedir a l'educació superior.
Estar sota el llindar de la pobresa no vol dir no tenir un sostre sota el qual viure, però sí habitar en una residència amuntegada en la qual no hi ha espais indicats per a l'estudi o la intimitat, i en la qual el fred o les humitats poden deteriorar l'estat de salut. Ser pobre no implica no poder acudir al metge, però sí tenir problemes per pagar alguns tractaments i accedir a prestacions no previstes. A més a més, com s'ha mencionat anteriorment, la pobresa pot afectar greument a les relacions familiars i socials. La manca d'ingressos i la tensió que aquesta situació genera pot deteriorar les relacions dels progenitors entre si i a la vegada amb els seus fills, debilita les expectatives personals i professionals dels mateixos infants i adolescents, i les dels adults cap a ells. Així, altres autors (Tomlison et al., 2008, citat a Oliver et al., 2017) expliquen que els infants provinents de famílies en situació d'exclusió social presenten majors probabilitats de trobar-se en situacions socialment aïllades i, alhora, presenten més ansietat i més conductes de risc i antisocials, augmentant també el risc que els seus descendents desenvolupin conductes amb aquests trets. Per altra banda, la pobresa augmenta el risc de desprotecció i, a la vegada, fa més complicades
les relacions socials de l'infant amb els seus iguals generant, per exemple, sentiments de vergonya i inferioritat per no poder accedir a determinats objectes o serveis de consum habituals, no tenir diners per sortir amb els amics o no poder convidar-los a casa (Uribe, 2014).
Alguns estudis quantitatius han indicat que la pobresa familiar i la privació material són trets vitals en la satisfacció de la vida dels nens (Bradshaw et al. 2011; Goswami 2014; Lau i Bradshaw 2016; Rees et al. 2010; Main 2018, citat a Haanpää et al., 2019). Els nens amb un nivell més gran de privació material o menors ingressos familiars tenen una satisfacció vital inferior a la d’altres nens (Goswami 2014; Rees et al. 2010, citat a Haanpää et al., 2019). La pobresa està relacionada amb la felicitat dels nens en diversos àmbits de la vida:
possessions materials, llar, escola i deures. La satisfacció de la vida dels nens es pot veure afectada indirectament; per exemple, a través del tipus de menjar que mengen, la varietat de les seves activitats tranquil·les, la varietat dels seus barris i escoles, o mitjançant efectes socioemocionals i psicològics sobre les relacions familiars (McFall i Garrington 2011, citat a Haanpää et al., 2019).
4.6.1- Salut mental i física
Una característica que defineix la pobresa familiar és la coincidència de variables de risc perjudicials per a la salut mental dels nens i nenes (Evans et al., 2013, citat a Comeau i Boyle, 2018). Diferents estudis indiquen que l'exposició crònica a la pobresa s'associa amb una pitjor salut mental al principi de la vida dels infants, i aquesta associació es reforça amb el pas del temps. Així i tot, cal afegir que la pobresa poques vegades és una característica única de les famílies; sovint s'associa amb altres desavantatges, com ara la baixa educació dels pares i la monoparentalitat, que poden ser factors que agreugen els efectes adversos de la pobresa sobre la salut mental dels infants (Evans, Li i Whipple, 2013, citat a Comeau i Boyle, 2018).
Un factor determinant són les conductes que es veuen influïdes per entorns de pobresa: les conductes d'interiorització (per exemple, els problemes emocionals) i les conductes d'externalització (com ara els problemes de conducta), els quals poden influir en l'experimentació d'adversitats al llarg de la vida (Evans et al., 2013, citat a Comeau i Boyle, 2018). Els nens que són sempre pobres i els que mai ho són presenten trajectòries de salut mental diferents entre si. Als 5-6 anys els nivells mitjans de conductes d'externalització i interiorització són més elevats en nens sempre pobres, seguits de nens intermitents i mai pobres. Tot i que la diferència en els nivells mitjans de conductes d'externalització i
d'interiorització a l'edat de 5 a 6 anys entre els nens que mai són sempre pobres o intermitents són força modestes, es tracta d'efectes en l'àmbit de població i si un augment significatiu dels ingressos podria reduir aquestes diferències entre grups, podria constituir un canvi socialment important.
Altres qüestions que afecten la salut mental dels infants i joves són els factors ambientals que els envolten. Per exemple, els progenitors amb millor formació sovint presenten trets com ara més coneixement sobre les pràctiques parentals i millors habilitats comunicatives, i l'absència d'aquests trets entre els pares i mares amb menys educació podria agreujar els efectes adversos de la pobresa sobre el desenvolupament infantil. A més, els pares solters solen experimentar més factors d'estrès que els pares casats o convivents, inclosos els esforços financers, els conflictes laborals i familiars i les demandes de cura més elevades, tot això pot comprometre les seves capacitats parentals i augmentar potencialment el risc de problemes de salut mental en nens pobres (Avison, Ali i Walters, 2007, citat a Comeau i Boyle, 2018).
A més a més, els estudis realitzats per Currie i Stabile (2003, citat a Banovcinovaa, 2014) demostren que els infants provinents de famílies considerades com a pobres, tenen un menor pes al naixement i un major risc de mortalitat infantil. Duncan et al (2004, citat a Banovcinovaa, 2014) van examinar la influència d’un entorn econòmicament desafavorit en el comportament dels nens. Les seves trobades afirmen que aquests nens i nenes són diagnosticats de manera més freqüent amb trastorns del comportament.
Els resultats obtinguts insinuen les implicacions a llarg termini que la pobresa persistent té per als nens i nenes. Negades les oportunitats relacionades amb els ingressos, els infants sempre pobres s’enfronten a reptes educatius i laborals extraordinaris i tenen risc d’externalitzar i interioritzar conductes que els dificulten molt la fugida de la pobresa (Chetty et al., 2014, citat a Comeau i Boyle, 2018). Així doncs, els mateixos teòrics suggereixen que les disparitats en salut mental infantil associades a la pobresa s’han d’abordar a principis de la vida per evitar que augmentin amb el pas del temps.
4.6.2- Relacions entre iguals
