UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS
FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES
DEPARTAMENT DE FILOLOGIA CATALANA I LINGÜÍSTICA GENERAL
ITIERARI POÈTIC DE JOA ALCOVER.
VIDA I OBRA
TESI DOCTORAL
PRESENTADA PER
MARIA ANTÒNIA PERELLÓ FEMENIA
DIRECTOR: Pere Rosselló Bover
PALMA, 2010
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ ... VII
PRIMERA PART. ORÍGENS FAMILIARS I JOVENTUT DE JOAN ALCOVER ... 1
La família Alcover Jaume ... 3
El naixement i la infantesa de Joan Alcover i Maspons ...14
La casa del carrer del Beat Alonso ... 22
Estudis de batxillerat ... 27
Estudis de Dret a Barcelona ... 47
L’amistat de Joan Alcover amb Gabriel Maura, Marià Aguiló i Vicent Wenceslau Querol ... 60
Els inicis poètics de Joan Alcover ... 66
Visió de Joan Alcover sobre els Jocs Florals de Barcelona en el XVII aniversari de llur restauració (1875) ... 72
Coneixença de Rosa Pujol i Guarch ... 76
Mallorca i Ramon Llull ... 89
Marina i altres proses ... 96
Visita del rei Alfons XII a Mallorca: El sepulcro ... 102
Visites a València (1877) ... 107
El retorn a Mallorca ... 111
Inicis en la política d’Antoni Maura (1879-1880) ... 113
La inundación de Murcia ... 115
Matrimoni de Joan Alcover Maspons amb Rosa Pujol Guarch ... 119
Joan Alcover en el Círculo Mallorquín ... 127
Celebració del segon centenari de Calderón de la Barca i coneixença de Miquel dels Sants Oliver ... 129
La vida política de Joan Alcover a Palma ... 132
Conflictes de la vida familiar i naixement de Teresa Alcover Pujol ... 134
Joan Alcover al bell mig de la vida municipal (1881-1882) ... 139
Joan Alcover: diputat per Manacor ... 149
El poeta castellà a l’estil de Campoamor, pròleg a Primicias i naixement de Pere Alcover Pujol ... 152
La venguda de Menéndez y Pelayo i les noves eleccions al Congrés ... 157
Joan Alcover entre la Diputació Provincial i la vida cultural (1884-1885) ... 160
Les relacions tenses amb Gaietà Pujol Boada ... 161
Ressenya de Poesies (1885) de Miquel Costa. Ressò a Palma de la mort del rei Alfons XII ... 164
Joan Alcover, relator de l’Audiència i naixement de Gaietà Alcover Pujol ... 169
El cafè (1887). L’amistat amb Gabriel Maura ... 173
L’edició de Poesías (1887) ... 177
Recepció de Poesías ... 192
La Creu (1887) i l’arribada a Mallorca dels poetes catalans i provençals ... 198
El dolor per la mort de Rosa Pujol ... 205
SEGONA PART. JOAN ALCOVER, ENTRE LA MUSA CASTELLANA I LA MUSA CATALANA ... 215
El dolor d’una vida esgarriada i el llegat de Rosa Pujol ... 217
L’ensopiment cultural de la societat mallorquina de finals del segle XIX: el cinquantenari de La Palma ... 220
La nova vida amb Maria de Haro Rosselló ... 226
Segona edició de Poesies (1892) ... 234
uevas Poesías (1892) ... 238
Joan Alcover elegit diputat a Corts ... 254
La secció de literatura del Círculo Mallorquín. El concepto del Arte ... 266
Poemas y armonías(1894) ... 270
Joan Alcover i el maurisme durant la crisi del 98 ... 278
Joan Alcover, secretari de l’Audiència de Palma ... 282
De la Secció de Literatura a les tertúlies literàries a casa de Joan Alcover Maspons ... 285
Les aspiracions de Joan Alcover per entrar a la Real Academia Española. La mort de Marià Aguiló ... 293
El naixement de Maria Alcover De Haro i les vacil·lacions lingüístiques de Joan Alcover ... 297
La vida casolana i l’amistat amb Restituto del Valle ... 301
El naixement de les tertúlies del Saló Beethoven i la Capella de Manacor (1898-1900): La llengua pàtria ... 307
Joan Alcover retrata Jeroni Rosselló a l’Ajuntament de Palma ... 323
Els Jocs Florals de València i la mort de Teresa Alcover Pujol ... 330
El naixement de Desolació i el canvi de veu de Joan Alcover ... 336
Meteoros. Poemas, Apólogos y cuentos: el darrer brot de poesia castellana ... 343
El naixement de Pau Alcover ... 357
La recepció de Meteoros ... 358
El pròleg de Joan Alcover a Estudios Literarios ... 366
La ova Musa ... 369
El Saló Beethoven i la Capella de Manacor (1901-1903) ... 371
Els Jardins d’Espanya de Santiago Rusiñol i La Relíquia de Joan Alcover ... 377
Enyorança ... 382
Homenatge a Joan Alcover per la publicació de Meteoros ... 387
Miquel Costa nomenat Mestre en Gai Saber el 1902 i homenatge a Santiago Rusiñol a Sóller ... 390
Homenatge a Miquel Costa i Llobera i lectura de La Balanguera ... 393
El discurs La llengua materna ... 401
Els últims dies del Saló Beethoven (1903-1904) i la mort d’Antoni Noguera .... 407
TERCERA PART. L’ECLOSIÓ D’UN NOU POETA ... 413
Joan Alcover entre l’espontaneisme i l’arbitrarisme ... 415
Miramar i El voltor de Miramar ... 421
El Cacic ... 431
otes de Deià i Anacreòntica ... 434
Gestació de les conferències a l’Ateneu Barcelonès ... 437
Visita d’Alfons XIII a Mallorca. El Rei ... 440
Humanització de l’art i el cicle de conferències dels mallorquins a l’Ateneu Barcelonès ... 444
Cançó dels pins i Salutació ... 458
Gènesi de Cap al tard ... 461
L’ermità qui capta ... 464
La Serra ... 468
Morí jove ... 477
Tercer Centenari de Don Quijote de la Mancha ... 479
La mort de Pere Alcover Pujol: Col·loqui ... 482
El dolor fecund a Dol i en alguns Proverbis ... 495
La Sirena ... 502
Al vencedor de Port Arthur ... 505
Alguns proverbis desolats ... 509
El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana ... 511
Endreça a Mateu Rotger ... 523
Endreça a Joaquim Ruyra ... 525
Endreça a Miquel Costa i a Joan Maragall ... 533
Endreça a Josep Carner ... 535
Endreça a Rubén Darío ... 539
Les traduccions de Schiller i els comentaris de les traduccions de Llorente ... 548
El discurs a la Sala de Cent ... 552
L’Espurna ... 554
El vianant ... 563
Diversos viatges. Comentaris a Llorente. Discurs Jaume I. Maternitat ... 564
La mort de Teresa Maspons ... 569
1909: Confecció i publicació de Cap al tard ... 572
Ressò de Cap al tard ... 578
QUARTA PART. L’ESPLENDOR POÈTIC DE JOAN ALCOVER ... 605
Joan Alcover i Antoni Maura entre les clarors i les penombres de 1909-1918 ... 607
Les relacions epistolars de Joan Alcover amb el seu fill Gaietà ... 624
1909: Mestre en Gai Saber i homenatge a Àngel Guimerà ... 633
Dinar-homenatge a Joan Alcover (1909) ... 644
Homenatge a Teodor Llorente ... 659
Maig de 1910: Reacció literària ... 661
Discurs presidencial dels Jocs Florals de Palma (1910) ... 672
Endreces de Joan Alcover a Josep M. López-Picó i a altres escriptors ... 677
La venguda del poeta Salvador Rueda a Mallorca ... 688
Josep Tous i Maroto entrevista a Joan Alcover ... 689
Alguns discursos de Joan Alcover ... 692
La Ben Plantada, d’Eugeni d’Ors, i Aucells i flors, de Jacint Verdaguer ... 699
L’amistat amb Josep M. de Sagarra ... 706
Homenatges a Santiago Rusiñol i a Josep Rullan ... 719 Discurs d’inauguració de la línia ferroviària del tren Palma-Sóller
i declaracions sobre el Torrent de Sóller ... 723
En la badia de Pollença (1914) ... 727
Poesies de la col·lecció Lectura Popular (1914) ... 728
El 1915 pronuncia la conferència El lulismo en Mallorca desde mediados del siglo XIX a l’Ajuntament de Palma ... 731
El discurs presidencials dels Jocs Florals de Barcelona de 1916 ... 734
Joan Alcover declina formar part de la nova Acadèmia de la Llengua impulsada per Francesc Matheu ... 741
El distanciament amb Mossèn Antoni M. Alcover ... 744
Cultura de llenguatge ... 763
La venguda de Miguel de Unamuno a Mallorca ... 776
Mort de Josep Alcover Maspons ... 780
Posició de Joan Alcover davant la visió noucentista de la natura ... 782
La juventud de Mistral ... 784
Parlaments sobre Maria Antònia Salvà i Enric Prat de la Riba ... 787
CINQUENA PART. LA CULMINACIÓ SERENA D’UN TRAJECTE LITERARI: ELS PROVERBIS I ELS POEMES BÍBLICS ... 793
Proverbis ... 796
POEMES BÍBLICS ...815
Henoc ... 819
Els gegants ... 826
Micol ... 829
Abigail ... 840
Agar ... 862
Les esposalles ... 871
Volem rei ... 884
Set ... 890
Resfa ... 894
El ginebró ... 905
Fantasia ... 913
Conclusió ... 916
Procés d’edició de Poemes bíblics ... 917
Recepció de Poemes bíblics ... 927
SISENA PART: ELS DARRERS ANYS DE LA VIDA DE JOAN ALCOVER ... 943
La mort torna a colpir l’àrida soca paternal de Joan Alcover i se’n du a la fossa els seus fills Gaietà i Maria ... 945
Discursos Don Alejandro Rosselló i Miquel dels Sants Oliver ... 953
Comentari de Les muses amigues ... 964
Història d’una oda de Carducci ... 965
La venguda de Josep Pla a Mallorca ... 968
Edició completa de Poesies (1921) ... 977
Las mejores poesías (líricas) de los mejores poetas (1922): Joan Alcover traduït al castellà ... 993
La mort de Miquel Costa i Llobera i el Discurs Presidencial en els Jocs Florals de Girona (1922) ... 998
Haikai? ... 1011
L’Art segons Tolstoi ... 1016
Espurnes ... 1027
Algunes endreces i poesies esparses ... 1039
Josep Lluís Pons i Gallarza sota la mirada del deixeble ... 1050
Un projecte de monument en homenatge a Joan Alcover ... 1051
Pròleg a Las Brujas ... 1058
Psicologia de la poesia lírica ... 1060
Els darrers parlaments de Joan Alcover: Homenatges a Marian Aguiló i a Santiago Rusiñol (1925) ... 1067
La mort de Joan Alcover ... 1073
CONCLUSIONS ... 1077
BIBLIOGRAFIA ... 1101
INTRODUCCIÓ
Amb aquest estudi, titulat Itinerari poètic de Joan Alcover i Maspons. Vida i obra, hem volgut seguir les passes que el poeta mallorquí donà al llarg de la seva vida i l’empremta que deixà en els seus versos i en les seves proses. Conscients que l’època, la història i la societat que van embolcallar el poeta modelaren la seva ploma, l’hem seguit immers en el seu context històric i cultural per copsar tots els mecanismes que van afaiçonar la seva poesia i el seu pensament estètic. Aquest itinerari que ressegueix la petja poètica de Joan Alcover es remunta als seus avantpassats més immediats: la generació de l’avi patern i la del pare del nostre protagonista. La personalitat artística del primer i la dedicació professional del segon quedaren impreses en les venes de Joan Alcover Maspons, que les féu créixer amb fortes arrels.
Gràcies a la documentació que hem tengut a les mans i, sobretot, gràcies als textos escrits per Joan Alcover hem pogut construir la seva biografia, la qual ens ha permès comprendre la personalitat del poeta i la seva circumstància, la gènesi de la seva obra i les motivacions que van guiar la seva mà. Així, doncs, hem bastit aquesta biografia a partir de la paraula de Joan Alcover, sense menystenir l’estudi de la seva obra poètica i literària, perquè la vida i l’obra del nostre poeta es presenten íntimament lligades. A tot aquest cabal documental, hi podem afegir les veus i les opinions d’aquells intel·lectuals i artistes que el van conèixer i van deixar plasmada la seva visió sobre el poeta.
Joan Alcover no va escriure mai unes memòries, però anà deixant escampats entre els seus textos fragments de la seva biografia, que, com si fos un puzle, amb temps i paciència hem anat confegint pas a pas. Atès que cada autor i cada obra són fruit de les seves circumstàncies històriques i culturals, hem estudiat l’obra poètica de Joan Alcover immersa en el context que li va tocar viure i sempre en funció de la seva experiència vital i lírica, bona part de la qual ens ha fornit el canemàs d’aquesta tesi. Aquest punt de vista ens ha dut a enfocar l’estudi de la majoria dels poemes castellans i catalans en funció del seu trajecte vital. Aquest fet ha vengut afavorit per la idiosincràcia dels seus llibres, els quals, excepte Poemes bíblics, són reculls de poemes independents uns dels altres, sorgits, adés com a expansió d’uns sentiments i d’una emoció sincera, adés com a fruit d’un moment de gran intensitat lírica.
Atesa aquesta heterogeneïtat dels seus llibres, confegits per poemes diversos com rams de flors variades, hem presentat l’estudi de les poesies de Cap al tard lligat a l’experiència vital del poeta i no en un sol apartat com a llibre unitari. Aquest plantejament cronològic, segons el moment de la redacció de cada poema, ens ha permès veure la gènesi de tot el poemari, la qual cosa es reflecteix en l’estructura d’aquesta tesi. Tanmateix i no obstant això, hem aprofundit en l’estudi de cadascun dels llibres i hem seguit el ressò literari que cada un d’ells despertà en la societat intel·lectual de l’època. Al llarg de tot aquest itinerari vital i poètic, hem seguit les passes insegures i vacil·lants del poeta, que s’entretenia amb la musa castellana, entesa com a joc literari, fins que trobà la pròpia veu, refermada per la musa del sentiment i de les emocions sinceres, la qual el dugué fins al centre del seu jo més profund. Llavors, impulsat per la força d’aquesta sinceritat, es convertí en un poeta en català, arrelat a la seva terra i a la seva gent.
Però no només hem seguit la petja que Joan Alcover deixà en la poesia castellana i en la catalana del canvi de segle, sinó que també l’hem vist exercir un paper destacat com a guia del grup d’intel·lectuals mallorquins, que el considerava un mestre de paraula indiscutible. Aquesta consideració unànime el dugué a la creació de nombrosos articles, conferències i pròlegs de llibres, que també hem estudiat al llarg d’aquesta tesi.
D’altra banda, hem redactat aquest estudi sobre la vida i l’obra de Joan Alcover amb un estil literari, però sempre ens hem basat en el rigor que ens fornia la documentació, que hem extret de les diverses fonts anotades més avall. Fidels a la paraula i a l’esperit de Joan Alcover, sovint hem deixat anar l’expressió lírica que el poeta ens ha tramès en els seus escrits i, per mitjà de les seves cartes, poesies, articles i conferències, hem escoltat el pensament de l’autor i l’hem sentit explicar-se de viva veu.
D’altra banda, aquesta tesi s’ha edificat de manera paral·lela a l’edició de la Poesia Completa de Joan Alcover, que vàrem publicar el 2006 a l’editorial El Gall de Pollença. Poc temps després vàrem participar en l’assessorament literari de la Casa Museu de Joan Alcover, situada al carrer de Sant Alonso, número 24 de Palma, avui seu de l’Obra Cultural Balear, que en fou l’hereva. Ja el setembre de 2000, amb motiu de la memòria per a l’obtenció de la suficiència investigadora, titulada Aportació a l’epistolari entre Joan Alcover i alguns escriptors catalans i castellans dels segles XIX i XX, donàrem a conèixer bona part de l’epistolari inèdit de Joan Alcover amb els
diversos intel·lectuals de la seva època (que abasta des de 1887 a 1926). Això no obstant, anys enrere ja havíem tengut cura de l’antologia poètica Jardí desolat de Joan Alcover, publicada a Barcelona per l’editorial la Magrana l’any 2000.
Durant aquests anys d’investigació, el 2007 vàrem preparar una edició educativa de Cap al tard per a Edicions 62, acompanyada d’una introducció i d’unes propostes didàctiques. Aquest mateix any, amb motiu de la Fira del llibre de Frankfurt, vàrem elaborar l’article Joan Alcover i el romanticisme alemany per al volum Carrers de frontera. El 2008 vàrem escriure la biografia il·lustrada del poeta, titulada Joan Alcover Maspons. El poeta humà colpit per la dissort, publicada a Palma per l’Editorial Moll i l’Obra Cultural Balear. I la tardor del 2009 encara vàrem confegir una pàgina web per a l’Obra Cultural Balear dins la sèrie Il·lustres de Balears, així com nombrosos articles sobre la vida i l’obra del nostre poeta.
La principal font d’informació que ha nodrit aquesta tesi sobre la família, la vida i l’obra de Joan Alcover Maspons ha estat el Fons Joan Alcover, que es troba dipositat a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Aquest fons documental personal, familiar i epistolar fou conservat per Pau Alcover de Haro, l’únic fill del poeta que el va sobreviure. En morir sense descendència, Pau Alcover llegà la casa del seu pare, situada al carrer de Sant Alonso de Palma, amb tots el béns que contenia i la documentació personal i familiar, a l’Obra Cultural Balear perquè en fos la seu d’aquesta institució. Però no fou fins a la mort de la senyora Maria Dolors Ramis d’Ayreflor, l’esposa de Pau Alcover de Haro, que l’Obra Cultural Balear va rebre en herència aquest casal. L’any 1989, molt abans d’iniciar les obres de reforma de la Casa-Museu de Joan Alcover, l’Obra Cultural Balear va dipositar tota la documentació personal del poeta a l’Arxiu del Regne de Mallorca perquè en tengués bona cura i estàs al servei dels investigadors. Mª Isabel Estarellas Rodríguez-Solano va catalogar i va ordenar tot aquest fons documental amb l’ajut de Guillem Cabrer, d’Antoni Mut Calafell, aleshores director de l’Arxiu, i de Carmina Solivellas Ballester.1
El Fons Joan Alcover està format per dos grans grups de documentació: el primer conté documents personals i familiars (escriptures, testaments, actes notarials...), manuscrits de les obres del poeta, fotografies... El segon grup recull una profusa correspondència de més de quatre-cents personatges i intel·lectuals de l’època, que van
1 Mª Isabel Estarellas Rodríguez-Solano, “Inventari de la correspondència del poeta Joan Alcover i Maspons” dins Homenatge a Antoni Mut Calafell, arxiver (Palma: Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1993), pàgs. 79-90.
escriure a Joan Alcover. L’epistolari de Joan Alcover amb altres escriptors ha resultat una font d’informació imprescindible, que ens ha permès veure la seva personalitat en relació a les seves amistats, així com el ressò que va tenir la seva obra. Els múltiples referents històrics i culturals que hi apareixen ens han obert una finestra al passat, a la realitat literària de la societat catalana i mallorquina del canvi de segle.
A més de l’epistolari conservat a l’Arxiu del Regne de Mallorca, també hem llegit les cartes manuscrites de Joan Alcover a Joan Lluís Estelrich, aplegades a l’àlbum Correspondencia de Juan Alcover a Juan Luis Estelrich, estotjat a la Biblioteca Bartomeu March. I hem tengut a les mans les trenta cartes que Joan Alcover va escriure a Mossèn Antoni M. Alcover, les quals procedeixen de l’Arxiu Alcover-Moll, juntament amb les del Fons Joan Alcover, custodiades a l’Arxiu del Regne de Mallorca.
Així mateix, de l’arxiu del poeta Miquel Ferrà i Juan, servat pels germans Capllonch de Palma, hem llegit les cartes que Joan Alcover envià al seu deixeble Miquel Ferrà, a través de les quals hem pogut seguir els afanys que ambdós van mantenir per a l’edició dels Poemes bíblics i per a la publicació de la Poesies. Edició Completa de 1921.
Al costat d’aquesta allau de cartes també hem consultat les recollides per Miquel Ferrà i Joan Pons i Marquès a les Obres Completes de Joan Alcover el 1951 i les que Miquel Gayà reuní el 1964 per a l’editorial Barcino a Contribució a l’epistolari de Joan Alcover, a més d’algun altre epistolari més breu i de caire singular, aplegat de manera esparsa en diverses revistes per alguns estudiosos.
D’altra banda, hem tengut accés al Fons Joan Pons i Marquès, preservat a la Biblioteca Lluís Alemany del Consell de Mallorca, que ens ha obert una altra finestra del passat literari de Joan Alcover. Igualment com també hem consultat la documentació que encetà el professor Guillem Cabrer sobre Joan Alcover, conservat a la Biblioteca Artesana del Consell de Mallorca, i que, a causa de la seva mort prematura, deixà en un estat molt preliminar, la qual cosa no ens ha aportat cap dada rellevant per al nostre treball. A més a més de tot aquest cabal documental, hem resseguit i utilitzat les notícies de la premsa escrita amb consultes als diversos periòdics de l’època.
A continuació detallam els llocs de procedència de les fonts de documentació que al llarg d’aquesta tesi hem tengut a l’abast, gràcies a les quals hem pogut bastir la nostra investigació sobre la vida i l’obra de Joan Alcover Maspons:
· Fons Joan Alcover: Arxiu del Regne de Mallorca.
· Fons Joan Pons i Marquès: Biblioteca Lluís Alemany (Consell de Mallorca).
· Arxiu de l’Ajuntament de Palma (Can Bordils).
· Arxiu Diocesà del Bisbat de Mallorca.
· Arxiu de la Catedral de Palma.
· Arxiu parroquial de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona.
· Arxiu de la Universitat de Barcelona.
· Arxiu de la Universitat de València.
· Arxiu del Congrés dels Diputats de Madrid.
· Arxiu Històric del Consell de Mallorca: Fons de la Diputació de Balears.
· Registre Civil del Jutjat de Palma.
· Arxiu de Miquel Ferrà Juan (Família Capllonch).
· Biblioteca Bartomeu March.
· Biblioteca Artesana del Consell de Mallorca (La Misericòrdia).
· Biblioteca Pública de Mallorca (Can Sales).
· Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears i Servei de préstec interuniversitari.
· Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
ABREVIATURES
OC : Obres Completes de Joan Alcover (1951)
PC : Poesia Completa de Joan Alcover Maspons (2006) ARM-JA: Arxiu del Regne de Mallorca - Fons Joan Alcover
AGRAÏMENTS
Abans d’iniciar l’exposició d’aquest llarg Itinerari poètic de Joan Alcover. Vida i obra, voldríem agrair al director d’aquesta tesi, Dr. Pere Rosselló Bover, que en tot moment ens ha facilitat aquesta tasca gegantina amb suport moral i logístic. La nostra gratitud a tots aquells que, de manera directa o indirecta, ens han tramès alguna informació sobre Joan Alcover, amb la qual hem pogut treballar amb més coneixement de causa. En primer lloc, volem agrair a les persones, que al front de les institucions esmentades suara, ens han facilitat les tasques de consulta i de reproducció del material documental i biogràfic. Així mateix volem adreçar la nostra gratitud als professors: Dr.
Vicent Simbor Roig, Dr. Albert Soler Llopart, Dr. Joan Mas i Vives, Dr. Francesc Lladó Rotger, Dr. Jaume Guiscafrè Danús, Dra. Isabel Graña, Arnau Pons, Gabriel de la S. T.
Sampol, Magdalena Camps Perelló i a la meva família (Bartomeu, Maria Laura i Elisabet Cantallops) per la seva paciència i per la seva comprensió davant aquest treball ingent.
Palma, novembre de 2009.
I. PRIMERA PART
ORÍGENS FAMILIARS I JOVENTUT DE JOAN ALCOVER
LA FAMÍLIA ALCOVER JAUME
Cap al 1838 Mallorca encara estava endarrerida, lluny de remeis per als homes inquiets que anhelaven una vida més pròspera que la que els oferia la Roqueta, reduïda al cultiu de secà, sobretot del blat, de la vinya, de l’olivera i de l’ametller. Llavors, Mallorca encara només tenia camins de ferradura, per on transitaven amb gran parsimònia els carros de roda que aixecaven núvols de pols al seu pas. La mala alimentació, la manca d’higiene i les males condicions de salubritat pública es convertiren en un focus d’infecció que generà nombroses epidèmies. Feia pocs anys que la ciutat es despertava del malson que el 1836 havia provocat la triple epidèmia de la rosa, la pigota i l’escarlatina. Encara espurnejava un deix de dolor en els ulls d’aquells ciutadans afligits que hagueren d’enterrar els seus morts de manera precipitada, però els dies s’allargaven de claror lumínica i la vida transcorria, plàcida i monòtona, en aquesta ciutat de l’illa de la calma, abocada al mar i als somnis.
Palma, envoltada de muralles, vivia en un món tancat de “classes socials ben hermètiques, sobre les quals els convents exercien una influència dominant”2. La majoria dels ciutadans d’aquesta època, lluny d’aspirar al progrés, s’aferraven a la tradició dels seus costums i en feien la norma i la llei de la seva vida. Però aquest esperit gris, emmurallat i conformista dels mallorquins no s’avenia pas amb alguns homes desperts, que volien obrir nous camins en aquesta illa de la pols i de la calma. Alguns avantpassats del nostre poeta Joan Alcover i Maspons tampoc no trobaren el cultiu apropiat per arrelar fort en aquesta terra nostra i s’embarcaren cap a les aigües de l’Atlàntic per créixer en les terres fèrtils d’Amèrica. Així, segon Jaume Vidal Alcover,
“Els Alcover eren una nissaga més modesta” que la família de Miquel Costa i Llobera.
Els Alcover “procedien de la ruralia, de Sóller, i sembla que unes recents investigacions genealògiques els fa entroncar amb una antiga família sollerica, can Bardí; però això era, si de cas, tan lluny, que s’havia esborrat del tot de la memòria dels Alcovers ciutadans, els quals eren a Ciutat des d’almenys dues o tres generacions enrere. Vivien de l’exercici de les que solem anomenar professions liberals. No tenien un pam de terra.”3
2 Vegeu Bartomeu BARCELÓ PONS: El segle XIX a Mallorca (Palma: Obra Cultural Balear, 1964), pàg. 8.
3 Jaume VIDAL ALCOVER: “Les literatures de Joan Alcover” dins Joan Alcover en els seus millors escrits.
(Barcelona: Editorial Miquel Arimany, 1976), pàg. 22. Recollit a Estudis de Literatura Catalana Contemporània, de Jaume VIDAL ALCOVER (Barcelona: Universitat de Barcelona i Universitat Rovira i Virgili, 1993), pàg. 220.
Pels volts de 1838 alguns vaixells de vapor feien la ruta Palma-Antilles-ports europeus- Palma, la qual fou molt productiva per al comerç mallorquí i donà lloc a una petita indústria naviliera. Fou per aquests anys que Joan Alcover de Sóller i Josepa Jaume de Palma, avis del poeta Joan Alcover i Maspons, havien vist partir mar enllà dos dels seus fills, Antoni i Joan, cap a Amèrica per escapar de la misèria i provar de fer fortuna: volien fugir de la pobresa que assotava les terres eixutes de l’illa. Joan havia anat a Buenos Aires, des d’on escrivia als seus pares. Antoni, en canvi, s’havia establert a Puerto Rico, on més tard ambdós germans es trobarien per compartir la mateixa sort durant un temps. Però, de bell nou, els dos germans es tornaren a separar quan Antoni devers 1846 partí cap a Cuba, on residí una llarga temporada i on sembla que prosperà sota els vents favorables que bufaven per aquesta illa de les Antilles. S’hi construí una casa luxosa i pogué formar una família amb diversos fills.
Amèrica era una finestra oberta al progrés que oferia als mallorquins la possibilitat de fer carrera, d’enriquir-se i de florir, atès que llavors Mallorca era un niu de pobresa i de misèria. Joan Alcover de Sóller i els seus fills s’escrigueren durant molt de temps. Les cartes anaven i venien de port a port, travessaven en vaixells de càrrega les aigües de l’Atlàntic a la Mediterrània i de les lletres que l’avi Joan Alcover enviava delerós als seus fills en quedà l’esborrany que primer escrivia en un quadern titulat Libro Blanco. L’avi Joan Alcover sovint anava al moll de Palma per veure si havia arribat el vapor d’Amèrica amb alguna carta dels seus fills. Al principi, però, només recollia cartes de Joan, perquè Antoni, d’ençà que partí a Amèrica, havia deixat d’escriure als seus pares i ni tan sols els havia comunicat el seu lloc de residència, talment com si s’hagués desvinculat de la família o n’hagués perdut la memòria. L’avi Alcover, que havia quedat a Palma amb les filles Catalina i Josepa i amb els fills Lluís, Teodor i Pere, es resignà, però mai no deixà de recordar els dos fills absents.
L’esborrany de les lletres copiades en el quadern Libro Blanco traspuen, d’una banda, la recança del pare afligit, preocupat pel silenci d’Antoni, perdut mar enllà d’aquelles terres llunyanes de Puerto Rico, i, per l’altra, demostren aquella tendresa paternal, poc habitual en la gent d’aquella època, en què hom maldava per sobreviure en aquesta illa envoltada de mar i de calamitats. Amb el temps i la distància s’apagaren les reticències que devia sentir Antoni envers el seu pare i les ferides de Joan Alcover de Sóller sanaren en recuperar de bell nou la comunicació amb el seu fill pròdig.
Catalina Alcover, des de Mallorca, també feia volar, amb fils de colors, el seu esperit de negoci en el comerç del brodat. S’afanyava per obtenir diners amb les seves
mans delicades de brodadora. Amb l’agulla enfilada i la mà bellugadissa, brodava mocadors de seda, mantellines, guants i tota casta de teixits: volia que el seu promès, Pedro de Motta, els comercialitzàs a Puerto Rico, on també s’havia embarcat per fer fortuna. Sembla que Pedro de Motta, que també era amic de la família, no pogué obrir-li camí en la indústria tèxtil en aquelles terres de l’altra banda de l’Atlàntic, però sí que aconseguí trobar una feina estable per a Joan Alcover Jaume, el germà de Catalina, emigrat a Puerto Rico. Potser Catalina pogué canalitzar els seus brodats en alguna fàbrica de teixits i d’estampats de Palma, els quals ben aviat es començaren a exportar a les Antilles, gràcies a la perícia dels patrons dels vaixells que hi fundaren cases comercials.
Eren uns anys difícils per a moltes famílies mallorquines reduïdes a la trista misèria. Joan Alcover de Sóller, arran de la desamortització de Mendizábal, que s’inicià el 1836, havia quedat ben arruïnat, a jutjar per les paraules amargues de la carta que, el 8 de maig de 1847, adreçà al seu fill Antoni, llavors resident a Quemado de Guines, Cuba, on havia aconseguit una posició acomodada que li havia permès comprar una casa luxosa:
“Los productos de mi profesión que disminuyeron considerablemente con la exclaustración de los frailes, se han reducido aún con la formación de otra compañía de músicos que nos han quitado mucho trabajo.”4
Joan Alcover de Sóller tenia una gran sensibilitat artística i formava part d’una companyia de músics que oferia concerts als diferents convents i esglésies de l’illa. Per les venes de l’avi Alcover corria la melodia, el ritme i l’harmonia i, amb art subtil, sabia combinar les notes angelicals que sortien vigoroses i inflamades de l’arc del seu violí.
Durant molt de temps, diumenges i festius i quan se celebraven grans solemnitats acudia amb el seu violí adés als convents i a les esglésies, adés a la Seu de Palma per enlairar l’ànima de religiosos i de feligresos. Més tard amb l’expropiació dels convents s’eixugà la font dels seus ingressos i començà a patir la set dels pobres.5 Tanmateix aquestes penúries econòmiques de la família Alcover Jaume no havien de capgirar el destí del seu fill Pere, que seria el pare del nostre poeta. Des de bon principi, la família comptà
4 Quadern titulat Libro blanco, 1844, que conté alguns esborranys de les cartes que Joan Alcover de Sóller enviava als seus fills [ARM-JA, 1].
5 Joan Alcover de Sóller: Podria tractar-se d’un músic, que va néixer i va viure a Mallorca entre els segles XVIII i XIX. Estudià música a l’Escolania de Lluc. Fou contralt i diputat-vocal (1804) de la Capella de la Seu de Mallorca i compongué entre altres obres Gozos al Beato Raimundo Lulio (1795), Villancico a 4º al sagrado nacimiento de uestro Señor Jesu Christo (1803), Gozos al S. Cristo de Santa Eulalia (1807), Villancico para la avidad (1844) i Te Deum (1853). Vegeu Gran Enciclopèdia de Mallorca, volum XVIII (Palma:
Promomallorca, 1991), pàg. 284.
amb el suport i la generositat del senyor Miquel Peña prevere, un vell amic de la família, una ànima bondadosa i caritativa. Potser el bon prevere, de bell antuvi, ja s’havia emparat de la formació de Josep Lluís Alcover Jaume, el fill major de Joan Alcover de Sóller i de Josepa Jaume, nascut a Palma el 26 de maig de 1810 i mort en plena joventut el 7 de desembre de 1834.
Joan Alcover de Sóller, que havia vist com la seva hisenda es fonia, també havia vist desaparèixer abans d’hora la vida d’aquest fill, en el qual veia plasmada la seva sensibilitat artística i féu sonar les cadències del violí paternal en el verger de la poesia.
Josep Lluís Alcover Jaume fou un erudit destacat del món eclesiàstic, de les lleis i del camp de les lletres. Va escriure nombrosos sermons, com el panegíric de Sant Antoni de Pàdua; la novel·la Alejandro y Salicio o la felicidad (1824), Poesías fugitivas i les traduccions del francès del Discurso de Mr. Buffon (1825) i del Tractado de moral filosófica o colección de los mejores trozos sobre la filosofía moral, escritos por los más célebres autores y recogidos por oel y Desplace (1825), que dedicà al seu pare Joan Alcover de Sóller i que el bon Miquel Peña guardà gelosament en els seus prestatges de casa seva.6 Joaquim M. Bover a la Biblioteca de Escritores Baleares (1868) ressenya la personalitat i l’obra de Josep Lluís Alcover Jaume, de qui digué:
“Este joven erudito, instruidísimo en toda clase de literatura, nació en Palma a los 26 de mayo de 1810, y sus padres D. Juan Alcover y Dª Josefa Jaume, procuraron su educación con tanto esmero que se distinguió siempre en las escuelas entre los demás cursantes; así es, que a los 10 años de su edad ya entendía perfectamente las lenguas latina, italiana y francesa. Siguió el curso de humanidades, posteriormente el de filosofía y un año de teología en la universidad de Mallorca, y en certamen público, celebrado en el colegio de Jesuitas, se le adjudicó uno de los premios ofrecidos a los que sobresaliesen en las matemáticas. Condecorado por esta universidad con el grado de bachiller en filosofía, firmó concurso y sufrió el correspondiente examen para una de las becas vacantes en el colegio de la Sapiencia, que no pudo obtener, sin embargo de haber sido declarado acreedor a ella, por contar únicamente la edad de 13 años, atendida la que requieren los estatutos de aquel establecimiento. A los 14 ganó por oposición una de las que debían proveerse en el Seminario conciliar de San Pedro, y entró en él a mediados de 1824. En el año de 1826 fue nombrado paje del Ilmo. Sr. Obispo de Mallorca D. Antonio Pérez de Hirias, cuyo prelado premió su mérito y adelanto en los estudios, confiriéndole una capellanía colativa, a cuyo título se ordenó de diácono en 1831. Desempeñó interinamente una cátedra de filosofía, cursó tres años de leyes en esta universidad: en febrero de 1832 fue creado académico de la Real Academia greco-latina matritense, y en 23 de abril del referido año fue nombrado secretario de la Subdelegación de la misma en esta isla. A últimos de 1832 pasó a Madrid conel Sr. D. Tomás de Verí, y aquella fue la época en que los sabios de la corte admiraron sus profundos conocimientos. Entonces estrechó sus relaciones íntimas con personajes muy esclarecidos, y entonces su reputación literaria se difundió por toda la capital de la monarquía. En 10 de mayo de 1833 se ordenó de diácono en Alcalá de Henares: regresó a su patria, y habiendo recibido el
6 Vegeu Joaquín M. BOVER: Biblioteca de Escritores Baleares, tom I (Palma: Impremta de P.J. Gelabert, 1861), pàg. 16-18. Joaquim M. Bover reprodueix tres poemes d’aquest il·lustre erudit, que fou oncle de Joan Alcover Maspons, els quals mostren l’esperit poètic de la família Alcover: De profundis, Mis inclinaciones, i el que comença Lució por fin el venturoso día..., dedicat a D. Tomás de Verí.
sacerdocio en 20 de setiembre de 1834, la muerte nos lo arrebató en agraz el día 7 de diciembre de aquel año.”7
Gràcies a la posició que Miquel Peña havia assolit a l’Església com a Tinent d’Arxiu i Secretari del Capítol, es pogué fer càrrec dels estudis de Medicina de Lluís Alcover Jaume, pogué pagar la carrera de Dret a Pere Alcover Jaume, nascut a Palma vers el 1821, i pogué ajudar a Teodor Alcover, el fill menor de Joan Alcover de Sóller, a cursar estudis de teologia al Seminari Conciliar de Palma per mitjà d’una beca. Però el bon Miquel Peña es lamentava ―segons apunta l’avi en el seu quadern― per no haver pogut ajudar Antoni de la mateixa manera que ho havia fet amb els seus germans, car deia que, si ho hagués fet, hauria evitat que partís a Amèrica tot fugint del migrat horitzó de la nostra illa.
Teodor Alcover Jaume ―nascut a Palma el 1831 i mort el 1890― culminà la seva carrera eclesiàstica de manera satisfactòria i arribà a ser un membre destacat de l’Església de Mallorca, que ocupà diversos càrrecs importants: ja el 1861, quan tenia trenta anys, fou nomenat Secretari de cambra del bisbe Miquel Salvà i, dos anys més tard, passà a ser canonge de la Seu de Palma i el 1862 fou secretari de la junta regional de temples. Quan tenia quaranta-dos anys, el 1873, esdevingué secretari del govern eclesiàstic i ecònom de la Mitra i al cap de tres anys es convertí en Degà de Mallorca.8 Home de gran cultura i saviesa, la seva paraula es deixà sentir en el Capítol de la Seu i actuà de manera decisiva en la restauració artística de la Catedral. També ostentà el títol de cavaller de la Reial Ordre de Carles III i fou membre de la Reial Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País. Teodor Alcover Jaume, de paraula àgil i d’estil elegant, fou un brillant orador. El 1860 va publicar l’Oración fúnebre... dedicada als soldats que havien caigut en la campanya d’Àfrica.9 Anys a venir el nostre poeta es recordaria del seu oncle Teodor en el poema històric titulat La Seo, del llibre Poesías (1887), amb aquesta dedicatòria “Al Sr. D. Teodoro Alcover, Deán.” Una composició primerenca, però amarada de ressons evocadors d’una època romàntica en què l’ànima del poeta, embadalida en el misteri de La Seu, es deixava acaronar per l’encís d’aquella “mole sacrosanta” de torres ideals, que presidia, suspesa “entre la mar y el cielo,” la vida quotidiana de la ciutat i l’embolcallava en aromes de místics ensomnis.
7 Joaquín M. BOVER: Biblioteca de Escritores Baleares, tom I, op. cit., pàg. 16.
8 Vegeu Gran Enciclopèdia de Mallorca, volum I (Mallorca: Promomallorca, s.d.), pàg. 79-80.
9 Joaquín M. BOVER: Biblioteca de Escritores Baleares, tom I, op. cit., pàg. 18. I Juan POU MUNTANER: oticias y relaciones históricas de Mallorca. Siglo XIX, tom VII (1886-1890) (Palma: Societat Arqueològica Lul·liana, 1987), pàg. 354.
Així Joan Alcover de Sóller, l’home de sensibilitat artística i el pare preocupat per la formació dels seus fills, que durant uns anys va viure en plena estretor econòmica, pogué veure acomplerts bona part dels seus somnis envers el futur del seu fill més petit, que arribà a les més altes jerarquies de l’Església de Mallorca.
Enmig d’aquesta grisor desoladora de la Mallorca de 1843, Joan Alcover de Sóller i Josepa Jaume de Palma, impulsats per la bonhomia del senyor Peña, deixaren que el seu fill Pere s’embarcàs cap a la Ciutat Comtal a l’andana del moll de Palma, ple de sacs i de grues, de xarxes de pesca i de caixes de mercaderies que el mariners desembarcaven dels vapors atracats. Pere Alcover Jaume partia en el vaixell de vapor
“El Mallorquín” cap a Barcelona per estudiar Dret, on l’any anterior l’antiga Universitat de Cervera havia estat transferida de manera definitiva i tot just començava a caminar. Feia sis anys, dia 6 d’octubre de 1837, que s’havia inaugurat la línia regular amb Barcelona, la qual cosa va permetre un enllaç directe entre el novell estudiant i els seus pares durant el llarg període que durà la carrera d’advocat. Amb aquest mateix vaixell, que transportava porcs a més de passatgers, el dia 7 de novembre de 1838 arribaren a Mallorca, amb el gest fatigat, George Sand i Frederic Chopin. Acompanyats dels fills d’Aurore Dupin, s’instal·laren a Son Vent i després a la Cartoixa de Valldemossa per fer una cura de repòs que la malaltia del músic reclamava. A Un hivern a Mallorca (1841) l’escriptora francesa relata de manera irònica que el vaixell de vapor anava estibat amb “dos-cents porcs i, a més, uns quants passatgers”, que la pudor i la immundícia que suraven a bord d’“El Mallorquín” era tanta que ofenia la delicadesa de les dames burgeses que hi viatjaven embolcallades en teles de seda fina.
El vapor anava de Palma a Barcelona un pic cada setmana amb les cartes i els paquets de llibres, de fardells d’aliments i de roba neta (camises, calcetins, calçotets, algun coll postís, pantalons, americana...), que Josepa Jaume enviava amb cura maternal al seu fill. I tornava de Barcelona a Palma amb els bolics de roba bruta que Pere els trametia juntament amb alguna lletra, en què els comunicava l’evolució dels seus estudis.
Adesiara l’avi Alcover també li feia arribar els diners per a la seva manutenció, així com l’informava sobre l’estat de salut de la família i dels esdeveniments més importants que succeïen als amics i als veïns de Palma. D’aquest anar i venir per mar de Palma a Barcelona, del tràfec de bolics de roba i de les cartes que Joan Alcover de Sóller enviava al seu fill, en quedà constància en el quadern titulat Libro Blanco.
Els anys de 1844 a 1847, quan Pere Alcover estudiava a Barcelona, Mallorca, que encara vivia principalment del cultiu de blat, vinyes i oliveres, patia una enorme sequera
que abrusava la terra i calcigava el cor dels pagesos mallorquins. Arribà un punt en què l’illa quedà anorreada sota el fuet de contínues onades calamitoses, que minaven la seva economia agrària i àdhuc feien perillar la subsistència de la població. D’altra banda, les convulsions polítiques entre progressistes i moderats, que s’esgarrapaven per subjectar les regnes del país, quedaren reflectides en la carta del dia 10 de febrer de 1846, en la qual l’avi Alcover manifesta al seu fill Pere:
“Que efectivamente he visto en los periódicos la caída del ministro, pero aún no sé quienes son los nuevos, quiera Dios que sean mejores estos que aquellos pues si deja de ser así pocas esperanzas habremos de concebir por el bien de nuestra patria. Según dicen Narváez el ex-ministro ha sido nombrado Generalísimo del Ejército.”10
Les baralles entre absolutistes i constitucionals havien dominat el panorama fins al 1843. Pel juliol d’aquest mateix any, Mallorca havia viscut una onada eufòrica de manifestacions contràries al govern d’Espartero, encara que l’Ajuntament de Palma, que el 1840 l’havia proclamat fill adoptiu de la ciutat, es mantenia submís al poder central.
El 1843 les dues forces majoritàries, els progressistes i els moderats, s’uniren empesos pel general Narváez per derrocar el progressista Espartero, que aleshores era el Regent fins que Isabel II obtingués la majoria d’edat. Amb el general Narváez, cap del partit moderat, que presidí quatre gabinets, s’iniciava un llarg període de signe liberal, amb el qual el país assolí una certa estabilitat amb la imposició d’un règim autoritari i centralista. El 1844 s’inaugurava, amb les gèlides fredors de gener, el regnat d’Isabel II, que tot just acabava d’assolir la majoria d’edat. Palma celebrà aquest esdeveniment amb gran solemnitat. Eren els primers dies de desembre de 1843, uns dies d’intensa fredor humida, quan la Seu de Palma s’omplia de festa per jurar fidelitat a la reina.
L’Ajuntament de Palma donava la benvinguda al nou règim d’Isabel II amb la vara municipal de Pasqual Felip Sanglada de Togores, comte d’Aiamans, que topà amb nombroses dificultats i hagué de dimitir. Enmig d’aquest panorama el 1845 moderats i progressistes s’aixoplugaren sota el pal·li de la nova Constitució. Fou una aliança tan fràgil com efímera, puix que les disputes entre uns i altres continuaren i s’allargaren fins al 1854, quan s’instaurà el Bienni Progressista, liderat per Espartero i O’Donnell. La vida política de Mallorca, emmirallada en les tendències de la Península, responia sempre als interessos d’una oligarquia caciquil de matisos liberals moderats. Aquesta actitud mimètica accentuà els aires provincians dels illencs que, a poc a poc,
10 Quadern titulat Libro blanco, 1844. [ARM-JA, 1].
s’alienaven, perdien la seva idiosincràcia i queien immersos en una profunda castellanització, empesa per l’esperit centralitzador de la nova Constitució de 1845.
Al costat d’aquestes convulsions de la política estatal, el que realment afectava la vida quotidiana dels mallorquins era la manca d’aigua, que s’agreujava dia a dia. Tal era la sequera que l’illa patia que ―segons explica Joan Alcover al seu fill Pere el març de 1846― la Diputació, desesperada, ordenà a la població que resàs dos novenaris: un a la Beata Catalina Tomàs i l’altre al Beat Alonso Rodríguez, per veure si els dos beats s’apiadarien del drama que patia Mallorca i enviarien la pluja benèfica que tant reclamaven els seus cultius. Però l’aigua no arribava en aquella terra de pobres sembrats i el bestiar es moria: “Aquí aún sin agua y los cereales y el ganado van pudriéndose, en términos que si Dios no nos ayuda vamos a tener una muerte muy cruel”11 ―afirmava amb to planyívol Joan Alcover de Sóller al seu fill Pere aquells dies de grandiosa eixutor, mentre l’estudiant s’afanyava per treure el curs i estalviar despeses al seu pare.
La fam s’apoderà del cor d’alguns pagesos mallorquins, que havien perdut totes les collites i s’abocaren a la violència: els que més riquesa tenien eren assaltats i assassinats. Les desgràcies que planaven sobre l’illa s’aplegaren i es desfermaren en nombroses epidèmies, com la febre groga i la pigota, totes afavorides per les precàries condicions higièniques que aleshores hi havia a Mallorca. Mentrestant Pere Alcover avançava pel camí de les lleis i esdevenia un estudiant modèlic i aplicat, que encenia el cor del seu pare. Quan el març de 1846 fou distingit pel seu catedràtic com a orador per dissertar davant tot l’auditori de l’Acadèmia, Joan Alcover de Sóller no pogué amagar la seva alegria paternal:
“Que me alegré de la distinción que te hizo el catedrático nombrándote disertante, desearía quedase tan lindo como otras veces... [...] No puedes figurarte el indecible gozo que experimentamos todos nosotros, por lo bien que saliste en esa Academia del domingo último. Dios quiera que puedas continuar haciéndolo del mismo modo. He leído la disertación y me ha gustado mucho, no tan solo por su buen estilo sino porque me alegré de la distinción que te hizo tu catedrático.”12
Quan es produí aquesta distinció joiosa, a Pere Alcover, encara li faltava un any per acabar la carrera d’advocat. Foren uns moments feliços per a l’esperit sensible de l’avi Joan Alcover, que vetllava per la formació i pel bon futur dels seus fills, però cada dia que passava veia amb gran estupor que els seus recursos s’afonaven irremeiablement
11 Quadern titulat Libro blanco, 1844. [ARM-JA, 1]. (Carta a Pere, estudiant d’advocat a Barcelona, el 14 d’abril de 1846).
12 Carta de Joan Alcover de Sóller al seu fill Pere, inclosa en el quadern titulat Libro blanco, 1844 [ARM-JA, 1].
i els petits estalvis que guardava s’escolaven com l’aigua entre els dits. Durant aquests anys de 1846 i 1847 la família Alcover Jaume, malgrat les ajudes i els beneficis que li proporcionà el senyor Peña, tastà la vara amarga de la pobresa en la seva pell. Encara que Joan Alcover de Sóller estava molt satisfet del seu fill Pere, pel maig de 1847 ja no sabia com afrontar la vida diària, no sabia com podia mantenir la seva dona i els altres fills que tenia al seu càrrec. Pere Alcover arribava al terme de la seva carrera: es llicenciava el mes de juliol de 1847, després d’haver realitzat un curs de Jurisprudència.
Per a Joan Alcover de Sóller aquells dos mesos que encara mancaven perquè Pere obtingués el títol d’advocat li semblaren una eternitat, tan ofegat es veia. I en un to gairebé desesperat comunicava al seu fill Antoni aquesta situació ruïnosa, ja esmentada més amunt: “Actualmente [me hallo] sin medios casi para atender a la manutención de tu querida madre e hijos; no sé cómo pasar el tiempo en que Pedro no ganará aún nada, en fin si Dios no se compadece de nosotros vamos a pasar algún tiempo muy triste.”13 Però no tot foren tristeses ni males notícies per a la família Alcover Jaume. Joan Alcover de Sóller també feia participar el seu fill Pere de les alegries familiars que s’esdevenien a casa mentre ell estudiava a Barcelona. Pel gener de 1846 l’avi Alcover admetia amb fruïció la relació que la seva filla Josepa Alcover Jaume encetava amb Ramón López del Castillo. Era l’inici d’un festeig que no dubtà a comunicar ben satisfet al seu fill Pere per si hi tenia alguna objecció en contra: “Que un tal López del Castillo tiene relaciones con Pepa y que atendida su buena conducta, de que nos hemos informado, le hemos admitido en casa, te lo digo por si tienes algo que decir sobre el particular.”14 Pel maig de 1847 la relació amorosa de Josepa Alcover amb López del Castillo arribava a bon port i Joan Alcover de Sóller comunicava a Antoni (el que havia estat el fill pròdig, ara ben acomodat a Quemado de Guines) que s’iniciaven els preparatius per a les noces de la seva germana:
“No sé si en una de mis últimas cartas te avisaba del enlace de nuestra Pepa con D. Ramón López del Castillo, empleado en Puertos en esta ciudad; después de tomados los informes necesarios de la familia y conducta de este sujeto, resultaron tales como eran de desear. Pertenece a una familia distinguida y muy honrada de Cartagena y de conducta intachable. Esto unido a los finos modales que demostró como hombre bien educado y el apasionado afecto a tu hermana Pepa, y el disfrutar de un sueldo que puede cubrir las necesidades de una familia, no pude menos de inclinarme a un ventajoso enlace que fue de la aprobación de sus padres...”15
13 Lletra de Joan Alcover de Sóller al seu fill Antoni, inclosa en el quadern titulat Libro blanco, 1844 [ARM- JA, 1].
14 Libro blanco, 1844 [ARM-JA, 1].
15 Ibídem.
Al cap de poc temps, el 1847, se celebraren les noces de Pepa Alcover amb Ramón López del Castillo. Aquell mateix any Pere Alcover Jaume tornà de Barcelona amb el títol de llicenciat, amb el propòsit d’establir-se com a advocat, de casar-se i de fundar una família. S’obria una nova etapa d’esperança en el si de la família Alcover Jaume, que sentia renéixer l’alegria en les seves venes eixutes i albirava el futur amb ulls més confiats.
Tot fa pensar que durant aquests anys d’estudi a la Ciutat Comtal, Pere Alcover Jaume hauria conegut Maria Teresa Maspons i Serra, una jove catalana nascuda, segons Bartomeu Forteza, a Tarragona que robà el cor de l’aplicat estudiant de Dret i de Jurisprudència. Aviat el jove mallorquí volgué sol·licitar permís als pares de Teresa Maspons per iniciar un festeig, que potser va durar alguns anys abans de casar-se.
Francesc Maspons Joan i Mariana Serra Julià, més coneguda per Anna, varen rebre Pere Alcover Jaume que, en el llindar del temps, es convertiria en el seu gendre i en el marit de la seva filla Teresa Maspons. El jove advocat també fou acollit pels germans de la seva promesa Teresa: Frederic i Francesc. L’altra germana de Teresa Maspons, Antònia, morí essent encara ben jove. Intuïm que passades algunes primaveres, Pere Alcover Jaume i Teresa Maspons Serra degueren unir-se en matrimoni, potser pels volts de 1852 o a principis de 1853, un cop el flamant advocat, que seria pare del nostre poeta, s’hagué establert a Palma com a Relator de l’Audiència de Mallorca (càrrec que ocupà fins al final dels seus dies) i quan la família tengué enllestida la seva llar i la casa a punt.
La família Maspons Serra era una gent de classe mitjana i benestant, que gaudien d’unes certes comoditats en una època de penúries econòmiques. Francesc Maspons Joan, l’avi matern del nostre poeta, arribà a acumular un cert patrimoni a Barcelona:
tenia una casa a Gràcia, on vivia, i unes casetes a Reixac. Pere Alcover i Teresa Maspons s’uniren i, com dues aigües paral·leles, iniciaren plegats un nou camí ple d’il·lusions i d’esperances pels carrers estrets que envolten la Seu de Palma.
EL NAIXEMENT I LA INFANTESA DE JOAN ALCOVER I MASPONS
Després de les noces els dies s’enllaçaven un rere l’altre amb plàcida harmonia en la llar de la parella de nuvis. Passà la tardor de 1853 i Teresa Maspons sentia glatir vida novella en el seu si maternal. “Dins la profunda nit tranquil·la” la Balanguera misteriosa sabia on s’amagava la llavor del geni poètic i destriava l’alba novella d’aquella primavera de 1854, que fou tan venturosa per a Mallorca i la seva lírica. En les ombres de l’avior, la parca d’art subtil, amb el fus amorosit, teixia en el si de Teresa Maspons el gest reflexiu i la vena poètica de Joan Alcover. Mentre el cor de la vella filadora, bategava ardorosa sota la sarja del seu gipó, la família Alcover Maspons es preparava per rebre el primer fruit del seu amor i Mallorca enjoiava les seves muntanyes de flors de galania i omplia les seves valls d’aromes silvestres per saludar el que havia de ser un dels poetes més estimats de la nostra illa. El dia 4 de maig16 d’aquella primavera esplendorosa Joan Alcover i Maspons es badava a la llum com un jacint perfumat a redós de l’església de Santa Eulàlia. Uns mesos abans, el dia 10 de març, Mallorca també s’havia vestit de festa per rebre un altre gran poeta i la vila de Pollença havia acollit amorosa entre els seus braços maternals l’infant Miquel Costa i Llobera, que, amb els seus versos, havia de coronar de glòria les lletres catalanes i havia de traçar la mateixa òrbita estelada que el seu amic Joan Alcover.
Ja feia uns mesos que la família Alcover Maspons preparava el naixement del seu primer fill per tal de tenir-ho tot a punt quan arribàs el moment més
16 Anotam que en diversos escrits apareix el dia 3 de maig com a data de naixement de Joan Alcover, data que és confirmada pel seu fill Pau Alcover de Haro en una nota adreçada a Pons i Marquès, conservada a l’Arxiu Pons i Marquès. Però la fe de baptisme que hem trobat en la carpeta 21 del Fons Joan Alcover indica clarament que el poeta va néixer dia 4 de maig de 1854 i que fou batejat l’endemà mateix. Aquesta data de naixement (4 de maig) és confirmada en el registre del Llibre de Baptismes de la Seu de Palma, on figura que Joan Alcover fou batejat pel seu oncle Teodor Alcover el 5 de maig de 1854. Transcrivim el registre que, amb el número 209, del Llibre de Baptimes de La Seu apareix el nom de Joan Alcover:
“Juan Bautista Alcover y Maspons (mª. 40-nº 60). Día cinco de Mayo de mil ochocientos cincuenta y cuatro: Yo D. Teodoro Alcover, Pbro. Beneficiado en esta Santa Iglesia, con la debida licencia, bautizé solemnemente a un niño nacido a la una de la madrugada del dia anterior, hijo legítimo de Don Pedro Alcover, natural de Palma y de Dª Teresa Maspons, con∫. natural de Barcelona i vecinos de la Parroquia de Santa Eulalia; abuelos paternos: D. Juan natural de Sóller y Dª Josefa Jaume con∫. de Palma;
a[buelos] maternos: D. Francisco de Paula y Dª Mariana Serra, con∫. de Barcelona; se le puso por nombre Juan Bautista, José y Luis; fueron padrinos el abuelo paterno y la abuela materna a quienes advertí el parentesco espiritual y obligaciones que por él contraen. De que doy fe. Teodoro Alcover Pbro. Deán.” Dins Llibre de Baptismes de la Catedral de Palma, 1854.
esperat. A Mallorca els infants es batejaven l’endemà mateix del seu naixement per por que no morissin amb l’ànima tacada del pecat original, que els condemnaria a errar eternament entre les aigües entelades del llimbs.
El senyor Peña, l’eclesiàstic i el bon amic de la família que tantes vegades havia salvat l’avi Joan Alcover de la misèria i que havia pagat la carrera de Dret a Pere Alcover, volgué culminar, entendrit pel naixement de l’infant Joan Alcover Maspons, la seva labor magnànima amb un gest especial d’amistat i d’afecte. Amb la prodigalitat que el caracteritzava, el bon Peña d’acord amb l’avi Alcover i amb la diligència de Teodor Alcover Jaume, l’oncle del nostre poeta, que llavors tenia vint-i-tres anys i tot just havia acabat la carrera eclesiàstica volgué disposar-ho tot perquè el petit Joan rebés les aigües baptismals a la Catedral de Palma, en comptes de fer-ho a la parròquia de Santa Eulàlia, a la qual pertanyia la família. Així, disposat pel senyor Peña i per l’oncle Teodor, l’endemà, dia 5 de maig, tal com marcava la tradició cristiana mallorquina, la Seu de Palma obria les seves portes majestuoses per acollir l’infant menut, acabat de néixer, embolcallat com una orquídia en un vestit de tul blanc. Fou batejat amb el nom de Joan Baptista Alcover i Maspons. Mentre la mà de l’oncle Teodor vessava les aigües baptismals sobre el cap petit del qui seria poeta i gran orador de Mallorca i pronunciava el seu nom, els seus avis paterns (Joan Alcover i Josepa Jaume) i els seus avis materns (Francesc Maspons i Mariana Serra), que havien vengut a Palma per estar al costat de la seva filla, contemplaven amb ulls joiosos el seu nét. L’àvia Mariana Serra, quan sojornava llargues temporades a Mallorca, afaiçonava l’esperit d’aquell infant amb els ritmes i les melodies de les cançons de bressol de Catalunya i omplia el seu cor de llegendes i de tradicions catalanes. Anys més tard, el 1904, a Humanització de l’art, Joan Alcover recordaria amb sentiments de tendresa nostàlgica com d’infant havia après a estimar Catalunya dels llavis de l’àvia Mariana Serra que vessaven paraules melodioses. Ella amb gran dolcesa li havia encomanat tots els ritmes musicals i totes les belleses de la pàtria quan els hi evocava amb una punta d’enyorança a la mirada:
“D’infant, Catalunya fou per mi la regió del somni. Figureu-vos una àvia que parla an el seu nét; l’enyorança de cabells blancs evocant la imatge de la pàtria absent, i la il·lusió de
la infantesa recollint ses paraules. Com la pintarien! Així aprenguí a amar a Catalunya i a veure-hi la prestigiosa prolongació de ma pàtria natural.”17
La venguda del petit Joan omplí de gran alegria l’avi Joan Alcover de Sóller, que sabia tocar el violí com els àngels i que tantes penúries havia passat per sostenir la seva família. Poc s’hauria imaginat que la música que corria vigorosa per les seves venes convertiria aquell infant virginal en el gran poeta de Cap al tard, que immortalitzaria el seu nom. L’avi Alcover, emocionat pel misteri del nouvingut que feia bategar el seu cor d’artista, fruí poc temps la joia de contemplar aquest nét que vessava dolces carícies amb la seva mirada oberta a l’enigma poètic.
Vint anys més tard, quan Joan Alcover de Sóller ja havia deixat aquest món, Joan Alcover, el nét que duia el seu nom i la seva llavor d’artista, l’evocaria al poema El Retrato de Poesías (1887), dedicat a Pere d’Alcàntara Penya, el qual havia sabut plasmar amb tal perfecció l’ànima de l’avi Alcover, que la seva imatge semblava vivent en aquella tela. El novell poeta que s’estrenà amb Poesías albirava entre boires, com en un somni ple enyorança, la figura de l’avi, que l’havia sostingut amorós entre els seus braços a la pica baptismal del temple de la Seu, i endevinava la imatge de l’artista que com una dolça presència feia brollar notes màgiques del seu violí:
“Veinte años han pasado, lo recuerdo
como el sueño de un sueño; y sé que él mismo, al llevarme a la pila del bautismo,
dorado porvenir trazóme allá.
Agora en torno miro... En polvo caen Palacio, peristilo, cruz de piedra...
¿Y el padre de mi padre? Entre la yedra brilla su nombre ya.” (PC, 516)18
Amb la mirada absorta per la llunyania rosada de la tendra infantesa, el novell poeta escolta, encara adormit en el bressol, un batre d’ales angèliques que es desfan harmonioses entorn seu. Llavors, l’infant virginal, quan es desperta del somni profund al so de les notes que s’inflamen irisades al bes de l’arc del violí, s’admira corprès. I els seus ulls s’omplen, embadalits en el silenci meravellat,
17 Joan ALCOVER: “Humanització de l’art” dins Obres Completes, de Joan ALCOVER MASPONS (Barcelona: Editorial Selecta, 1951), pàg. 230. [Des d’ara emprarem l’abreviatura OC per referir-nos a aquesta obra.]
18 Citam, amb l’abreviatura PC i el número de la pàgina entre parèntesis, les poesies de Joan Alcover per l’edició de Poesia completa de Joan Alcover i Maspons. A cura de Maria Antònia PERELLÓ FEMENIA (Pollença: El Gall editor, 2006).
d’aquella melodia que entona l’avi Alcover al peu del seu bres. Així, el cor del petit Joan bevia, sense entendre, el licor poètic que destil·laven les ones d’aquella música immortal, les quals, sense adonar-se’n, cisellaven la seva ànima de poeta.
En el crepuscle llunyà de la memòria el poeta a El retrato endevina la imatge venerable de l’avi, que adesiara l’agafa de la mà i guia les seves passes insegures i vacil·lants pel temple de la Seu. Llavors, amorós, l’aixeca en braços perquè els llavis tendres del petit Joan besin els claus del Fill de Déu i s’omplin de fe i de tendresa, talment com si l’avi endevinàs les proves a què l’havia de sotmetre el destí. Adesiara l’avi i el nét, agafats de la mà, travessen la solitud tranquil·la del claustre de pilars gòtics de la Seu, mentre els ulls encisats del petit Joan ho contemplen tot amb mirada escrutadora. Encara en tornar a la llar, l’avi, que durant molts d’anys ha fet vibrar la música pels convents i per les esglésies i s’ha amarat de profunda religiositat cristiana, mostra estampes de sants al seu nét, mentre el nin, recolzat als seus genolls amb les seves manetes rosades n’acaricia la túnica blava i l’aura divina.
La infantesa somniosa de Joan Alcover i Maspons transcorria plàcida i tranquil·la, arrecerada en la barriada antiga de Palma, bastida de casals grandiosos i de patis ombrívols. Els capvespres daurats de primavera gentil, l’avi Alcover passava les millors hores al costat del petit Joan, encisat per la claror que desprenia la seva mirada càndida. Sortien agafats de la mà i es passejaven pels voltants dels carrers ombrívols del barri de la Calatrava. D’esma arribaven fins a la Punta d’en Berard, a poques passes de casa seva, vora els canons de bronze del baluard que apuntaven cap al mar per una escletxa de les muralles. Aquí, quan el sol encenia els últims batecs pel cel ataronjat i s’amagava rere les muntanyes, el petit Joan, mentre jugava damunt la gespa, endevinava el gest consirós de l’avi que es perdia mar enllà, atent al remoreig suau de les ones, per on antany havia vist partir els seus fills cap a les Amèriques.
El poeta de Poesías volgué retre en el poema El Retrato un homenatge a la figura de l’avi Joan, que servava intacta en la seva memòria com una relíquia:
“O en el claustro de góticos pilares donde la sombra del limón oscila, cruzo con él la soledad tranquila, miro una celda hueca y sin rumor.
[...]
O junto al bronce del baluarte antiguo, juego en el césped, cuando el sol declina,
