Els jocs presimbòlics, són com el seu nom indica, els jocs que sorgeixen abans de l’adquisició de la funció simbòlica, i per tant de l’aparició del joc simbòlic. La simbologia és expressada a través del propi cos i de les accions desenvolupades per l’infant en els espais i amb els
objectes.
A través d’ell, l’infant pot dominar les seves angoixes enfront de la desaparició de la seva mare. De fer, com han apuntat autors com Aucouturier o Winnicott, l’infant necessita la presència de la seva mare, i també la seva absència. De fet, tots els jocs presimbòlics estan marcats per aquesta dualitat; la unió i la separació. Així, són exemples de joc presimbòlics jugar a emplenar i buidar, unir i separar, construir i destruir, entre d’altres (Abad i Ruiz, 2011).
Segons Camos (2007), aquests jocs tenen a veure amb el procés de construcció de la identitat corporal estructurada i diferenciada, i amb la formació de la totalitat corporal, connectant amb el procés de separació i individualització. “En tocar-se tan profundament la musculatura i les emocions simultàniament, es toquen les primeres representacions mentals, que estan unides especialment a la imatge de l’altre, i per tant de la mare” (Fernández, 2002, 236).
Com s’ha mencionat anteriorment, una de les funcions de les cases és la de servir de refugi on amagar-se de l’adult i de la seva mirada.
Jugar a construir i destruir
El significat simbòlic dels jocs de destrucció està relacionat amb el desig de separar-se i de ser un mateix, d’allunyar els obstacles que impedeixen complir els objectius de l'infant, i que per tant ens ajuden a consolidar la identitat i la capacitat de decidir i elegir. Els infants juguen a destruir des de molt petits, i tot i que pareix un joc simple està ple de matisos, ja que varia depenent de l’actitud que s’adopta enfront de l’acte de destruir, dels materials, etc. (Abad i Ruiz, 2011).
Per a Aucouturier (2004) els jocs de destrucció ofereixen un marc d’observació molt ric, on es pot fer una valoració acurada de l’expressivitat motriu dels infants, i per tant és de gran utilitat a l’hora de constatar l’evolució dels infants. Hi ha infants que destrueixen amb plaer deixant veure els seus fantasmes d’acció. Tot i això, també cal dir que s’ha de prestar especial atenció als infants que destrueixen les cases dels altres per ràbia per no poder construir el seu propi embolcall protector i per no poder-ho expressar d’una altra manera.
Finalment, després d’haver passat pel procés de destrucció, i haver superat l'impuls de destruir i la descàrrega tònica-emocional, els infants senten la necessitat de construir, perquè com s’ha explicat anteriorment, la destrucció implica la possibilitat de crear i amb això es posa en evidència la dualitat anteriorment esmentada.
Jugar a embolcallar-se
Després d’haver passat per situacions d’intens moviment, com és l’exemple dels jocs sensoriomotors. Els infants solen tapar-se amb teles, matalassos, etc., és a dir, juguen a embolcallar-se. Són manifestacions del desig, de protecció i de benestar; una altra forma lúdica que manifesta el desig de l’infant per ser contingut. Aquest desig es remunta a quan era agafat en braços i balancejat al ritme de la marxa, quan era tapat amb una tela o submergit dins l’aigua de la banyera (Abad i Ruiz, 2011).
Segons Camos (2007) es tracta d’un joc de maternatge que remet a la funció de contenció, de seguretat, de reconeixement i l’establiment dels vincles que faciliten el canvi cap a la instauració autònoma del subjecte i que evoquen les vivències produïdes per aquelles situacions en les quals l’infant s’ha sentit sostingut i contingut en els primers mesos de vida. De fet, embolcallar en teles és una tècnica utilitzada pels psicomotricistes per afavorir les sensacions de globalitat, d’unificació i els records de transformacions viscudes en la relació primària.
Hi ha infants que cerquen aquestes sensacions per si mateixos, embolcallant-se amb les teles o es construeixen un llit on poden tapar-se per aconseguir un estat de calma.
Camos (2007) vincula aquests tipus de jocs a l’angoixa de falta de límits. Segons Aucouturier (2004) sortir d’aquest món fluid suposa haver experimentat un límit, cosa que pot produir-se a través de sensacions corporals com la pressió, la calor, el pes… De fet, alguns infants es tanquen dins continents o espais tancats, com per exemple les cases. Aucouturier fa la hipòtesi que són infants que busquen un continent artificial perquè no han estat prou sostinguts o continguts.
Podria tractar-se d’una manifestació de l’angoixa del buit que podria ser compensada pels objectes (Arnaiz et al., 2008).
És un moment necessari de reunió corporal, de reviure les sensacions de cures i protecció. En definitiva, de «tornar a casa». Un escenari on es dona aquest tipus de joc són les cases simbòliques.
Jugar a amagar-se i jugar a ser perseguit
De tots els jocs presimbòlics, aquest és potser el que es deixa veure més fàcilment la idea de sentir la vivència de la presència i l’absència. Tots els infants en tots els països del món juguen a amagar-se, de fet, és un joc que sorgeix de manera primerenca, transformant-se de moltes maneres (Abad i Ruiz, 2011). Tot i que cal tenir en compte que s’ha de tenir la seguretat de ser retrobat. Amb aquest joc es posa a prova a l’altre, de comprovar que s’existeix dins la seva mirada. (Fernández, 2002). Per a Aucouturier (2004) simbolitzen la cerca de la presència i angoixa durant l'absència. Amagar-se per ser trobat i reconegut és un procés que ha de jugar-se repetidament i amb plaer, ja que proporciona a l’infant la seguretat de la permanència de sentiments gratificants i afectuosos cap a ell.
Per altra banda, jugar a ser perseguit per ser atrapat amb plaer o sense ser-ho, és un medi per assegurar-se enfront de l’angoixa de persecució, a causa d’un domini excessiu del medi damunt l’infant. Solen derivar dels jocs d’amagatalls, perquè normalment, quan els infants són perseguits busquen refugi on ocultar-se per sentir-se segurs (Abad i Ruiz, 2011). Ell juga amb el medi per superar-lo, anticipant els mecanismes per evitar-lo. Aquest joc es repetirà moltes vegades, fins que l’infant es posi a ell mateix dins el paper del perseguidor i venci aquesta angoixa (Aucouturier, 2004). A més, segons Sánchez (2002), els jocs de persecució i cerca, els infants aprenen a desenvolupar la seva capacitat de control i inhibició del moviment,
desenvolupen l’atenció, la motricitat, la comunicació i la construcció d’imatges de representació mental, que substitueix a la persona o objecte quan desapareix.
Igualment, cal tenir en compte un seguit de pautes perquè els jocs de persecució es compleixi realment el seu objectiu: primerament no s’ha d’arribar a agafar l’infant o si es fa ha de ser plaent, deixar-lo escapar si es sent realment por o si s’observa que realment necessita sentir-se victoriós.