Elaboració d’una metodologia integral per a l’estudi de l’evolució morfològica i monitorització del camp de
dunes del Comú de Muro, Mallorca
NOM AUTOR: Antoni Vidal Mut DNI AUTOR: 43073309J
NOM TUTOR: Dr. Celso García García
Memòria del Treball de Final de Grau
Estudis de Grau de Geografia
Paraules clau: deriva litoral, dunes, conservació, modelització, MDT, LiDAR
de la
UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS
Curs Acadèmic 2014-2015
Cas de no autoritzar l’accés públic al TFG, marqui la següent casella:
2
3
Taula de continguts
Llista d’acrònims ... 4
Llista de taules ... 5
Llista de figures ... 6
1. Introducció ... 8
2. Els camps de dunes com a sistemes complexos ... 8
2.1. Antecedents històrics ... 8
2.2. Física dels processos eòlics ... 9
2.3. Dunes obstaculitzades ... 9
2.4. Efectes de l’onatge en l’equilibri del sistema ... 12
3. Àrea d’estudi ... 13
3.1. Característiques principals ... 13
3.2. Impactes sobre el sistema dunar ... 14
4. Objectius... 15
5. Metodologia ... 15
5.1. Règim de vents ... 15
5.2. Balanç sedimentari ... 15
5.3. Morfodinàmica i variació de perfil de la fase platja-duna ... 16
5.4. Evolució de la topografia i de la coberta vegetal ... 16
6. Resultats... 17
7. Anàlisi i discussió ... 20
7.1. Ortofoto 1956 ... 20
7.2. Ortofoto 1989 ... 21
7.3. Ortofoto 2012 ... 21
7.4. La importància de la reconstrucció topogràfica i els criteris geomorfològics ... 22
8. Conclusió ... 25
Agraïments ... 25
Bibliografia ... 26
4
Llista d’acrònims
LiDAR: Light Detection and Ranging o Laser Imaging Detection and Ranging MDT: Model Digital del Terreny
CaCO3: carbonat de calci PVC: policlorur de vinil
GPR: Ground-Penetrating Radar
HIRLAM: High Resolution Limited Area Model AEMET: Agència Estatal de Meteorologia WRF: Weather Research and Forecasting PNOA: Pla Nacional d’Ortofotografia Aèria IGN: Institut Geogràfic Nacional
5
Llista de taules
Taula 1: Classificació de tipus de dunes controlades per obstacles en sistemes dunars litorals, p. 9
Taula 2: Model de metodologia integral d’estudi, modelització i monitorització del sistema dunar d’Es Comú de Muro, p. 19
6
Llista de figures
Figura 1: Superior: el procés de saltació. Centre: formació de ripples d’arena. La intensitat dels impactes es relaciona amb la seva mida i camins de saltació. Com que la majoria de grans aterren en una àrea limitada a sotavent, els ripples es desenvolupen en aquestes àrees. Inferior: els patrons de moviment de les ‘ones’ de vent són responsables del manteniment de les crestes de les dunes. Font: Pethick, 1984. P. 9.
Figura 2: Mapa que mostra el desenvolupament seqüencial dels cordons de dunes en un sistema dunar. Els blowouts del segon i tercer cordons evolucionen cap a un estadi de formació de dunes parabòliques en el cordó més antic. Font: Pethick, 1984. P. 10.
Figura 3: Esquema definitori d’una platja d’alta energia, incloses la zona de transformació (‘shoaling’), el trencament d’ones a la zona de surf i la dissipació de les ones en la zona d’esquitx. Les platges de menor energia presenten una zona de surf petita o inexistent i són més petites. En costes molt profundes es desenvolupen entre 0 i 2 barres, que poden arribar a 5 en costes més superficials. Font: Short, 1999. P. 12.
Figura 4: Mapa de situació de l’àrea d’estudi (en color vermell), p. 13
Figura 5: MDT de 2004 (esquerra) amb 1m de resolució; MDT de 2012 (dreta) amb 5m de resolució.
Figura 6: Localització dels transsectes emprats per construir els perfils de les dunes a partir del MDT d’1m. T1-T4: foredune estable. T5-T8: blowouts. T9-T12: perfils complets de tot el sistema dunar. S’ha inclòs un perfil transversal de la foredune per tal d’identificar la presència de blowouts al llarg de tot el cordó, p. 17
Figura 7: Perfils de les foredunes de la figura 6. A la columna de l’esq. es mostren sectors estables; a la de la dreta són molt evidents els processos de blowout. El gràfic inferior mostra un perfil frontal de tota la foredune: les zones de depressió al gràfic són generalment corresponents a zones de blowout, p. 18
Figura 8: Perfils T9-T12 del sistema dunar. S’aprecia clarament la seqüència de cordons dunars i la pèrdua progressiva d’altura entre la foredune i les dunes estabilitzades, especialment a la primera gràfica, p. 19
Figura 9: Situació de blowouts l’any 2006. S’han assenyalat també algunes direccions de transgressió dunar cap a l’àrea d’ombra de la foredune. Segment central del Comú de Muro. Font: Ortofoto 2006, PNOA, p. 22
Figura 10: Ortofotos de 1956 (superior esquerra), 1989 (superior dreta), 2012 (inferior esquerra). L’evolució fotogràfica mostra com s’ha anat transformant l’àrea d’estudi. Al 1956 es pot observar que hi ha continuïtat del sistema dunar al llarg de tot el litoral. Al 1989, el Comú ha estat ja reclòs pels processos d’urbanització adjacents, dins dels mateixos límits que ocupa actualment. Són visibles els processos de degradació interna per desforestació, que han accelerat de pas la formació de camins per damunt de les dunes i afavorint la propagació de blowouts. Això pot estar relacionat també amb les activitats de campament que es donaren fins al 1989 (1993 per al pic-nic). Al 2012 la major part d’aquestes zones degradades ha estat recuperada, degut a una intervenció en forma de sembra de Pinus halepensis per part dels serveis forestals de la Comunitat Autònoma. També s’observa com des de Can Picafort el procés d’urbanització s’ha estès cap al NW, apropant-se al Comú. P. 23
7
8
1. Introducció
Les dunes són un element important de protecció litoral, especialment en costes baixes, exposades als efectes de les ones de tempesta (Servera, 1997, 2004;
Sanjaume i Pardo-Pascual, 2011). Tenen una funció estabilitzadora sobre la línia de platja i permeten l’assentament de vegetació psammòfila, capaç de promoure la consolidació de les dunes i augmentar la seva capacitat de resistència front dels temporals (Bird, 1984; Pethick, 1984; Summerfield, 1991; Short, 1999). Un sistema dunar consolidat sol ser garantia de persistència de la línia de costa; és a dir, que redueix les pèrdues d’arena cap a la mar, contribuint d’aquesta manera a mantenir l’estat de conservació dels seus ecosistemes i facilitar la continuïtat de les activitats que s’hi desenvolupen (v.gr. turisme). Per això, els instruments de protecció ambiental específicament referits a la conservació de zones humides (Conveni de Ramsar, Reserves de la Biosfera, Directiva Hàbitats, etc.) han incidit durant les darreres dècades en la necessitat de desenvolupar estratègies per a la recuperació d’aquestes formes del terreny.
Les trampes de sediment (Anthony, 2009), tan habituals avui en dia a les platges incloses en zones protegides, són l’eina més visible enfocada a la recuperació.
La seva eficàcia depèn de múltiples factors, que sovint resulten variables en diferents espais. S’ha especulat (Bagnold, 1941) que, en darrera instància, el seu funcionament és totalment depenent de la direcció i intensitat dels vents dominants. Però també que la pròpia morfologia de les dunes té una gran influència (Phillips, 1999, 2003;
Livingstone, 2007). Altres estratègies, com ara la revegetació artificial o induïda (com a conseqüència de la captació de sediment mitjançant trampes), s’han mostrat eficients en alguns sistemes, però insuficients en d’altres (Bird, 1984). Sorgeix, doncs, un dubte raonable al voltant de la seva validesa universal. Per comprendre adequadament els seus efectes és prioritari modelitzar el comportament històric dels sistemes i avaluar comparativament la seva eficàcia en relació a la seva evolució natural i els impactes que han provocat les activitats antròpiques.
2. Els camps de dunes com a sistemes complexos
2.1. Antecedents històrics
L’anàlisi de la dinàmica dunar parteix històricament dels estudis de Bagnold (1941) sobre la física de les partícules d’arena. El seu enfocament de la geomorfologia eòlica era molt especulatiu i individualista (Livingstone, 2007), centrat en l’estudi d’una única duna com a model per a entendre el comportament de tota la resta. No va ser fins als anys 90 del segle passat (Phillips 1999, 2003) que es va començar a comprendre la importància de l’anàlisi de conjunt dels sistemes dunars. A principis dels 80 (Knott i Warren, 1981), els estudis sobre dunes individuals eren encara majoritaris i feien servir tecnologies més aviat clàssiques i completament enfocades a l’anàlisi del règim de vents: anemòmetres rotacionals, estudi de l’orientació de crestes, banderes de paper, globus meteorològics, esteles i trampes de sediment per mesurar els fluxos d’arena.
Però la millora de la qualitat de les observacions i les quantificacions va posar de manifest que aquest enfocament individualista resultava insuficient (Tsoar, 1983;
Phillips, 1999, 2003; Livingstone, 2007). Els estudis sobre dunes individuals van anar minvant al llarg dels anys 90, ja que es començava a concebre que sobre-simplificaven el funcionament dels sistemes dunars. Calia veure’ls com a sistemes complexos, no estrictament dependents del règim de vents, sinó conseqüència d’una varietat de factors (especialment morfològics) que s’havien d’estudiar atenent a les dinàmiques d’entrada i sortida (input/output) dins el sistema.
9 2.2. Física dels processos eòlics
L’efectivitat del vent com a agent geomorfològic està limitada per una sèrie de factors (Summerfield, 1991). La seva capacitat de transport és menor en comparació amb l’aigua. La vegetació i la presència d’humitat redueixen la seva velocitat i competència a nivell del sòl, raó per la qual l’activitat eòlica només és eficient quan la coberta vegetal és escassa o inexistent. D’aquí que la formació de dunes sigui especialment recurrent en àrees de costa arenosa, alimentades per la deriva litoral i per l’aportació de sediment fluvial (Bird, 1984). La rugositat del terreny és un altre factor a tenir en compte, donat que la fricció consumeix l’energia del vent i redueix la seva capacitat d’erosió i transport. Un altre factor limitant és la grandària, densitat, cohesió i forma de les partícules d’arena, que faciliten o dificulten el transport per saltació. Les partícules més grans difícilment poden ser aixecades pel vent, que no obstant poden mantenir- les en moviment si la turbulència ho permet. Els grans de ≤1mm rara vegada són mobilitzats mentre que la cohesió de les partícules de <0,6mm dificulta també el transport al reduir la rugositat de la superfície (Summerfield, 1991). Les partícules més petites (<0,4mm) són generalment proclius a la mobilització per saltació (Figura 1) i produeixen un efecte de retroalimentació del transport en impactar amb altres partícules (efecte balístic).
2.3. Dunes obstaculitzades
Les dunes constitueixen la forma deposicional més comú dels processos eòlics. Per tenir lloc, és necessari que el vent perdi competència i permeti l’acumulació de sediment, bé sigui degut a la rugositat del sòl, la inestabilitat del règim eòlic o la presència d’obstacles (v. gr. vegetació). Les dunes embrionàries (Taula 1) evolucionen per acreció cap a foredunes (dunes lineals elevades que ocupen tot un front paral·lel a la costa) quan el vent troba un obstacle físic o convergeix amb corrents secundàries.
La seva formació està generalment relacionada amb la presència de vegetació pionera herbàcia (Bird, 1984; Pethick, 1984), com ara Ammophila arenaria (Ley de Seoane et al, 2011). La presència de discontinuïtats en les taques vegetals condiciona la formació de blowouts, típiques depressions el·líptiques formades per la deflació d’arena. Els vents més ràpids són conduits per aquests canals provocant un efecte additiu de buidat, que a la llarga facilita la formació de dunes parabòliques, en forma de V (Figura 2). Cada nova foredune que es forma frena la captació de l’anterior, que es va mobilitzant cap a l’interior i al mateix temps va perdent material. Tot plegat, hi ha un patró seqüencial de pèrdua d’altura entre la foredune en formació i les dunes paral·leles més antigues i progressivament més allunyades del litoral, que a vegades han estat fossilitzades o han degenerat cap a formes molt transgressives terra endins, degut a la pèrdua de vegetació o a la formació de blowouts (Summerfield, 1991). Una acreció molt potent de sediment o un règim de vents elevat pot provocar un major grau de progradació de la foredune i l’alteració conseqüent de tot el perfil de la platja (Bird, 1984; Sanjaume i Pardo-Pascual, 2011).
10
Figura 1. Superior: el procés de saltació. Centre: formació de ripples d’arena. La intensitat dels impactes es relaciona amb la seva mida i camins de saltació. Com que la majoria de grans aterren en una àrea limitada a sotavent, els ripples es desenvolupen en aquestes àrees. Inferior: els patrons de moviment de les ‘ones’ de vent són responsables del manteniment de les crestes de les dunes. Font: Pethick, 1984.
11
Taula 1. Classificació de tipus de dunes controlades per obstacles en sistemes dunars litorals
Tipus Forma i posició Mode de desenvolupament
Blowout Vorera circular al voltant d’una
depressió Deflació localitzada
Nebkha Quasi el·líptica o irregular, amb el perfil orientat en direcció del vent
Acumulació al voltant de la zona de sotavent de l’àrea vegetada
Duna parabòlica
Forma de V o U amb braços oberts en direcció contrària al vent per tancar un blowout
Deposició d’arena localment deflacionada en direcció de sobrevent; els braços estan habitualment fixats per vegetació
Foredune
Lleugerament corbada amb braços estenent-se en la direcció del vent en qualsevol dels costats de l’obstrucció
Acumulació a la zona de terminació del flux d’aire, immediatament protegida del vent a l’altre costat de l’obstacle
Figura 2. Mapa que mostra el desenvolupament seqüencial dels cordons de dunes en un sistema dunar.
Els blowouts del segon i tercer cordons evolucionen cap a un estadi de formació de dunes parabòliques en el cordó més antic. Font: Pethick, 1984
12 2.4. Efectes de l’onatge en l’equilibri del sistema
L’orientació de la seqüència de dunes paral·leles és totalment dependent de la geometria de la platja i, per tant, dels efectes de l’onatge. De fet, la variable clau que determina la formació i el desenvolupament de les dunes és el rati d’abstracció d’arena de la platja (Summerfield, 1991). La humitat aportada per les ones fa l’arena menys susceptible al transport eòlic, però el seu efecte principal és precisament l’aportació d’arena. Les dunes costeres es formen generalment en zones amples de deposició d’arena que s’estenen terra endins sobre superfícies generalment planes i en extensions que arriben als 10 km (Pethick, 1984). Les condicions que afavoreixen la formació de dunes són en part climàtiques (aridesa i temperatura, fonamentalment), però l’expansió del sistema dunar depèn principalment de la combinació dels tres factors ja mencionats: la presència de vents onshore, l’aportació d’arena i la coberta vegetal. Un perfil de pendent suau al litoral (inclosa la platja submergida) combinat amb un règim d’onatge oceànic o induït pels vents locals (Bird, 1984) capaç d’aportar molta sorra és ideal per garantir la formació de dunes.
Es pot conceptualitzar una platja d’alta energia, com la de la Badia d’Alcúdia, segons un esquema seqüencial que explica la transferència d’energia transportada per les ones cap al sistema platja-duna (figura 3). A la zona de shoaling o transformació les ones comencen a interactuar amb el llit marí (a profunditats de ~30m) i s’acceleren, provocant un augment de la capacitat de transport de sediment cap a la platja. Això fa que el material s’acumuli on-shore i que el perfil de la platja sigui més pronunciat cap a la línia de costa, fins a arribar al punt de rompiment. Aquest es situa allà on l’altura de la columna d’aigua resulta insuficient per permetre el pas de l’ona, segons la següent fórmula (Short, 1999), on E és l’energia transportada, Hb és l’altura de rompiment i d és la profunditat de l’aigua:
EHb = 1,5d
Quan l’ona col·lapsa dóna lloc a una gran varietat de processos dinàmics, degut a la pèrdua sobtada d’influència de la força de la gravetat: es formen barres, depressions i canals: és a dir, formes més aviat extensives.
Quan l’ona arriba a la costa (zona d’esquitx o swash) dóna lloc a nous processos: en primer lloc, part de l’aigua que supera el front de platja (uprush) percola sota la platja subaèria i la resta torna cap a la mar (backwash o reflux), construint formes ondulants (ripples) sobre la plana d’arena. La dinàmica de la zona d’esquitx té una gran influència sobre la formació de dunes embrionàries i del cordó de foredunes, ja que tant la capacitat de transport de sediment com la geometria de la platja i la cohesió de l’arena (major quant més humida) condicionen la capacitat del vent per mobilitzar les partícules d’arena cap a l’interior del sistema (Short, 1999).
En platges dissipatives, com la de Muro, les zones de surf són molt extenses i les ones trenquen molt lluny del front de platja, fet pel qual l’energia transportada té molt d’espai des de la línia de trencament per ser transferida i dispersada (formant múltiples barres i canals, que faciliten al mateix temps el procés de dissipació).
L’onatge que arriba a la costa ho fa ja molt esmorteït i, per tant, la seva capacitat de sedimentació supera el d’erosió , donant lloc a importants formes constructives.
Al marge dels aspectes mareals i del comportament general de les onades, la forma de la platja pot estar determinada per altres factors climàtics erosius, com ara el règim de temporals o l’altura mitjana de les onades (Sanjaume et al., 2011). Aquests factors poden afectar el primer cordó dunar, mitjançant processos de desbordament o overwash, que sovint faciliten la posterior formació de blowouts i que dificulten la consolidació de la foredune a mitjà termini. Els temporals vinents canalitzen la seva energia a través d’aquests forats i els van eixamplant, de manera que resulta més complicada la colonització vegetal i la recuperació de la morfologia dunar prèvia. Tot plegat, el sistema platja-duna funciona en fase: la foredune absorbeix l’energia de
13 l’onatge, redueix la seva competència i d’aquesta manera afavoreix la deposició de arena i l’evolució dels cordons dunars terra endins. Quan aquesta barrera falla (tant si es romp com si retrocedeix), l’energia de l’onatge s’estén cap a endins i desestabilitza tot el sistema, alterant de pas el perfil de la platja i tot el patró de transferència d’energia dins d’ell.
Figura 3. Esquema definitori d’una platja d’alta energia, incloses la zona de transformació (‘shoaling’), el trencament d’ones a la zona de surf i la dissipació de les ones en la zona d’esquitx. Les platges de menor energia presenten una zona de surf petita o inexistent i són més petites. En costes molt profundes es desenvolupen entre 0 i 2 barres, que poden arribar a 5 en costes més superficials. Font: Short, 1999
3. Àrea d’estudi
3.1. Característiques principals
Els camps de dunes de les Balears són una mica diferents als de la resta de la Mediterrània. Si bé és cert que l’aridesa i la temperatura són factors comuns a tota la conca, l’àrea en que es troba l’arxipèlag està sotmesa a un règim de deriva litoral molt particular, degut al seu aïllament batimètric (Servera et al., 2011). A més, l’abundor de bioclasts, juntament amb la presència als fons arenosos de grans praderes d’algues, fanerògames (principalment de Posidonia oceanica), fauna associada i concrecions coral·lígenes dona lloc a una composició mineralògica singular, molt carbonatada.
Entorn al 80% del sediment arenós està compost per CaCO3, factor que contribueix a fixar més ràpidament els grans (Servera et al., 2011). Això té també una significació en termes paleo-morfològics, ja que condiciona la presència de gran quantitat de dunes litificades, que afavoreixen l’estabilitat del sistema, reduint les sortides de material (Fornós, 2011).
El camp d’Es Comú de Muro (Figura 4) es troba associat a una zona de depressió, formant una restinga que separa l’Albufera de la platja de la Badia d’Alcúdia
14 (N de Mallorca). La intensitat del vent és elevada, fet que explica el seu important desenvolupament, ja que facilita la progradació de la foredune i la formació de nous cordons a partir de dunes embrionàries. A més, el tipus de composició del sediment, molt carbonatat, dificulta la deflació de les dunes ja formades, donat que incrementa la velocitat eòlica mínima de mobilització del sediment. En les àrees de dunes mòbils i semi-estables, els modes de transport dominant són la saltació i la reptació, però cap a l’interior, on les dunes parabòliques adopten formes més complexes – en rasclet, digitades, sobre-imposades o niades (Servera, 1997) – els depòsits gairebé no es mobilitzen, si no és per esdeveniments eòlics molt importants (Servera et al., 2011).
Tot i així, aquest sector no es troba totalment aliè als impactes sobre la seva morfologia, ja que ha estat influït antròpicament per diversos motius (v. gr. turisme, construcció d‘infraestructures de transport, silvicultura, etc.)
!
!
!
!
MALLORCA
Inca
Palma
Manacor Alcúdia
30
Km
¯
Figura 4. Mapa de situació de l’àrea d’estudi (en color vermell)
3.2. Impactes sobre el sistema dunar
Una part important del sistema dunar estabilitzat es troba influït pels efectes de les activitats de campament i pic-nic que es varen dur a terme fins l’any 1993 (Mir-Gual, 2011) i que es varen aturar gràcies a la inclusió del sector d’Es Comú de Muro dins dels límits del Parc Natural de s’Albufera de Mallorca (Decret 4/1998). S’han assajat des d’aleshores diferents estratègies de revegetació dels pisos baixos de la zona arbòria, actualment poblats per Pinus halepensis. Però el sòl es troba encara extremadament compactat, fet que impedeix el creixement d’espècies pioneres que sí prosperen en altres indrets del sistema (Smilax aspera, Pistacia lentiscus, Erica multiflora, etc.) La foredune, molt afectada històricament per la formació de blowouts, ha estat sotmesa també a experiències de recuperació morfològica, mitjançant trampes de sediment i la sembra de gramínies, com ara Ammophila arenaria (Massot et al., 1993).
15
4. Objectius
L’objectiu del treball es avaluar, en primer lloc, quina informació poden aportar les dades espacials disponibles i, en segon lloc, conèixer quins requisits hi ha per tal d’elaborar una metodologia eficient de modelització de l’evolució històrica del camp de dunes i monitorització de l’evolució morfològica actual i de la utilitat de les tècniques físiques que s’estan aplicant o que es puguin aplicar en el futur.
L’àrea d’estudi és idònia per a l’experimentació de tècniques de modelització, degut a la disponibilitat d’imatges aèries orto-rectificades en una sèrie cronològica d’intervals de quasi-dècades, a partir del Vol Americà de 1956. Hi ha l’opció tècnicament viable de reconstruir la morfologia dunar a partir d’aquestes imatges aèries, mitjançant processos de restitució fotogramètrica. Existeixen, a més, dues sèries de datasets d’altimetria obtinguda a partir del geo-posicionament de vols aeris amb tecnologia LiDAR. Aquests dos vols corresponen als anys 2004 (amb una precisió de ≤1m) i 2012 (amb una precisió de 5m). A curt termini, estarà disponible un nou dataset generat l’any 2014.
L’àrea d’estudi és també idònia per a l’assaig de tècniques de protecció i recuperació de dunes, com de fet s’estan duent a terme actualment (revegetació, trampes de sediment, etc.). És, a més, un dels escassos sistemes dunars de Mallorca on la foredune conserva una morfologia quasi lineal, si bé molt afectada per fenòmens de blowout.
5. Metodologia
5.1. Règim de vents
L’estudi dels patrons de moviment del vent ha de tenir en compte que aquest es mou a diferents velocitats en funció de l’altura de la columna d’aire. Per tal de mesurar la capacitat de transport dintre de cada franja horitzontal s’han de fer servir torres amb anemòmetres fixats a diferents altures i sensors direccionals (Livingstone, 2007;
Alcántara-Carrió et al., 2011). Interessa conèixer els fluxos al voltant dels obstacles (com ara les taques de vegetació) i a sobre les dunes, de manera que s’haurien de situar una sèrie de torres dins el camp dunar. La informació sobre el règim local de vents es port complementar amb informació sobre els vents dominants a menor escala, que es pot obtenir mitjançant models de predicció com HIRLAM-AEMET o WRF. Aplicant funcions de distribució (v. gr. Gumbel) es pot obtenir un règim mitjà que ajudi a calcular el balanç sedimentari.
5.2. Balanç sedimentari
El primer factor a tenir en compte per tal de conèixer el balanç sedimentari és el caràcter del sediment: textura (granulometria i morfoscòpia), composició, àrea font, densitat i inclús la seva potència sedimentaria (per GPR o tomografia). En termes generals, els sediments més fins i esfèrics són més aptes per ser mobilitzats, mentre que aquells que mostren una elevada fracció de carbonat de calci es fixen més fàcilment a la duna (tenen un major poder de cohesió). Conèixer la composició específica d’una determinada mostra pot ajudar a traçar la seva trajectòria de transport fins a la seva àrea font. Els factors d’erosió, transport i sedimentació depenen en darrera instància de les característiques del sediment i de la capacitat de fricció del vent (Pye i Tsoar, 1990). Per tal de quantificar el transport brut de sediment es fan servir trampes situades estratègicament per tal de captar arena horitzontal (síquies o
16 làmines de cristall; Horikawa et al., 1984; Walker i Southard, 1984) i verticalment (tubs de PVC, omnidireccionals o saltífons; Leatherman, 1978; Arens i Lee, 1995; Arens, 1996; Spaan i Abeele, 1991).
5.3. Morfodinàmica i variació de perfil de la fase platja-duna
Per modelitzar els perfils de la fase platja-duna s’elabora una batimetria de precisió, mitjançant eco-sondes situades en intervals de aprox. 100m sobre els perfils prefixats (Aagaard, 2014; Armaroli, 2013). Cada perfil batimètric es complementaria amb dades d’altimetria aproximadament sincròniques obtingudes mitjançant LiDAR o restitució fotogramètrica, en funció de la disponibilitat i una major coherència temporal possible.
La variació dels pendents de cada segment analitzat és clau per conèixer la vulnerabilitat dels esdeveniments de tempesta (Short, 1999), tant a nivell local (v. gr.
formació de blowouts per trencament puntual de la foredune) com a nivell global de tot el sistema, i particularment del primer cordó dunar (Armaroli, 2013). Cal conèixer la resposta de cada porció longitudinal del sistema platja-duna per saber on és més probable que es trenqui l’equilibri del cordó i incidir conseqüentment mitjançant mesures de reforç (v. gr. trampes de sediment, sembra, etc.) Interessa, a més, confirmar la hipòtesi que es tracta d’una platja fonamentalment dissipativa (Short, 1999).
5.4. Evolució de la topografia i de la coberta vegetal
L’ús de tècniques de teledetecció aporta una sèrie d’avantatges en l’estudi dels sistemes dunars (Ojeda i Vallejo, 2011): 1) el seu caràcter sinòptic permet estudiar el sistema en conjunt i de manera sincrònica (al menys pel que fa al camp de dunes, que en el nostre cas d’estudi ha estat cartografiat en conjunt múltiples vegades); 2) ofereix informació de caràcter continu, factor necessari per completar els perfils altimètrics; 3) ofereix l’oportunitat de donar un caràcter retrospectiu a l’estudi, com ara amb les sèries històriques d’ortofotografies aèries que disposa el PNOA. Donat que l’àrea d’estudi té una grandària reduïda, no tindria sentit fer servir instruments de teledetecció espacial, ja que els avantatges de l’anàlisi multiespectrals veuen contradits per la baixa resolució de les imatges. Ens interessa comptar amb una unitat d’anàlisi mínima de grandària molt petita (v. gr. de molta precisió espacial o de píxel molt petit). És així com la morfologia de les dunes i dels perfils del sistema pot revelar clarament el seu caràcter evolutiu, donat que els canvis, inclús a escala de dècades són molt petits: tant la línia de costa com el cordó de foredune gairebé no han progradat durant els darrers 56 anys, com es pot comprovar a simple vista en les fotografies (figura 10).
Per tal de caracteritzar morfomètrica i altimètricament el camp de dunes s’han valorat dos opcions principals: la restitució fotogramètrica a partir d’ortofotos (amb una resolució temporal que abasta el període 1956-2012 en intervals de quasi-dècades) i els MDT obtinguts a partir de les dades de geoposicionament de vol aeri mitjançant LiDAR, motl emprats durant les darreres dècades en aquesta mena d’estudis (Woolard i Colby, 2002; White i Wang, 2003; Saye et al., 2005). En el primer cas, s’ha valorat l’opció de generar MDT a partir de l’ús combinat de tècniques d’estereo-correlació semiautomàtica (Ojeda i Vallejo, 2011) a partir de les ortofotos disponibles, però la omnipresència d’una coberta vegetal densa en tot el camp de dunes dificulta l’esforç de fotointerpretació (fins al punt que resulta gairebé impossible identificar les formes de les dunes per darrera del primer cordó). La disponibilitat de vols LiDAR per als anys 2004 i 2012 cobreix en gran mesura aquesta mancança, tot i que hagués estat ideal comptar amb les dades més recents (2014) i de més resolució (≤1m de píxel) de que disposa l’IGN, però que encara no s’han fet públiques. El dataset de 2012 té una
17 resolució més baixa (5m) que el de 2004 (≤1m), fet que afecta críticament la qualitat de l’MDT interpolat i de qualsevol mena de comparativa (Andrews, 2002). Però, en qualsevol cas, no invalida els possibles resultats de l’anàlisi.
Per tant, gran part de la metodologia de treball d’aquest estudi es concentra en la fotointerpretació a simple vista de les ortofotos (on s’han tractat d’identificar formes, com és el cas dels blowouts, i patrons de moviment de les dunes) i en l’anàlisi quantitatiu de les dades d’altimetria derivades dels datasets LiDAR. En tot cas, s’ha de recordar que l’objectiu principal del treball no és estudiar el sistema dunar, sinó plantejar una metodologia integral d’anàlisi, modelització i monitorització a partir de tècniques modernes.
6. Resultats
S’han generat sengles MDT a partir dels dos dataset de punts LiDAR disponibles (figura 5). La diferència de grandària del píxel que hi ha entre l’un i l’altre es fa molt evident en la resolució espacial que mostra l’altimetria i fa encara més necessari comptar amb el dataset de 2014, mencionat anteriorment, per tal de poder establir comparatives vàlides i monitoritzar l’evolució recent de les dunes. En el model d’1m els diferents cordons dunars són força distingibles entre d’ells, com es desprèn també dels perfils elaborats a partir d’ell (figures 6, 7 i 8). En canvi, al MDT de 5m tot el sistema sembla elevar-se com una sola alineació dunar. És evident que la resolució de 5m resulta insuficient per caracteritzar la variabilitat espacial del sistema i obtenir conclusions satisfactòries.
0.5 Km
¯
Altimetria (m) 2004 Màx : 11.16 Mín : -0.8
0.5 Km
¯
Altimetria (m) 2012 Màx : 10.774 Mín : -0.034
Figura 5. MDT de 2004 (esquerra) amb 1m de resolució; MDT de 2012 (dreta) amb 5m de resolució.
18
T1
T2
T3 T4 T5
T6
T7
T8 T9
T10
T11
T12 Per
fil fore dune 0.5
Km
¯
Figura 6. Localització dels transsectes emprats per construir els perfils de les dunes a partir del MDT d’1m. T1-T4: foredune estable. T5-T8: blowouts. T9-T12: perfils complets de tot el sistema dunar. S’ha inclòs un perfil transversal de la foredune per tal d’identificar la presència de blowouts al llarg de tot el cordó
19 T1
Distància (m)
80 70 60 50 40 30 20 10 0
Altura (m)
5 4 3 2 1
T5
Distància (m)
80 70 60 50 40 30 20 10 0
Altura (m)
4.5 4 3.5 3 2.5 2 1.5 1
T2
Distància (m)
100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0
Altura (m)
5 4 3 2 1 0
T6
Distància (m)
80 70 60 50 40 30 20 10 0
Altura (m)
3.5 3 2.5 2 1.5 1 0.5
T3
Distància (m)
110 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0
Altura (m)
6 5 4 3 2 1
T7
Distància (m)
80 70 60 50 40 30 20 10 0
Altura (m)
3 2.5 2 1.5 1
T4
Distància (m)
100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0
Altura (m)
5 4 3 2 1
T8
Distància (m)
100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0
Altura (m)
7 6 5 4 3 2 1
Perfil frontal de la foredune
Dis tància (m)
2,200 2,000 1,800 1,600 1,400 1,200 1,000
800 600 400 200
0
Altura (m)
7 6 5 4 3 2 1
Figura 7. Perfils de les foredunes de la figura 6. A la columna de l’esq. es mostren sectors estables; a la de la dreta són molt evidents els processos de blowout. El gràfic inferior mostra un perfil frontal de tota la foredune: les zones de depressió al gràfic són generalment corresponents a zones de blowout
20
T9
Dis tància (m)
340 320 300 280 260 240 220 200 180 160 140 120 100 80 60 40 20 0
Altura (m)
5 4 3 2 1 0
T10
Distància (m)
360 340 320 300 280 260 240 220 200 180 160 140 120 100 80 60 40 20 0
Altura (m)
6 5 4 3 2 1
T11
Distància (m)
360 340 320 300 280 260 240 220 200 180 160 140 120 100 80 60 40 20 0
Altura (m)
6 5 4 3 2 1
T12
Distància (m)
300 280 260 240 220 200 180 160 140 120 100 80 60 40 20 0
Altura (m)
10 8 6 4 2
Figura 8. Perfils T9-T12 del sistema dunar. S’aprecia clarament la seqüència de cordons dunars i la pèrdua progressiva d’altura entre la foredune i les dunes estabilitzades, especialment a la primera gràfica
7. Anàlisi i discussió
7.1. Ortofoto 1956
L’estat de la coberta vegetal és, a primera vista, bastant homogeni i continu, sense interrupcions destacables (figura 10). S’aprecien algunes zones de transgressió dunar que podrien correspondre a blowouts (Bate i Ferguson, 1996; Tsoar et al, 2004, 2005), però que també podrien haver estat generades únicament per activitats humanes (Hesp, 2002), com ara la freqüentació de camins. O bé, per la concurrència de tots dos
21 factors. És a dir, que l’obertura de camins a través del cordó de la foredune podria estar contribuint a la transgressió d’arena des de la platja aèria i suscitant la desestabilització a nivell local de la foredune.
7.2. Ortofoto 1989
De fet, la major part d’aquests blowouts conserven o han progressat en les seves formes al 1989 (figures 9 i 10). En aquesta imatge resulta molt més evident la correlació existent entre la formació de blowouts i la presència de caminois. Donada la funció silvícola i micològica que històricament ha tingut l’àrea d’estudi, resulta natural que existeixi una àmplia xarxa de camins dins ella, ja que la freqüentació a la zona ha estat elevada i la necessitat d’accedir a tot l’espai explotable també ho ha estat (també degut a les funcions turístiques i recreatives posteriorment adquirides). No obstant, el que observem l’any 1989 és que els processos de desforestació, compactació (confirmada sobre el terreny) i degradació general de l’espai, i especialment de la coberta vegetal han contribuït notablement a posar al descobert aquesta xarxa de camins i a promoure la transgressió dunar a través d’ella.
S’observa, a més, que el sistema dunar ha quedat reclòs dins els límits d’Es Comú de Muro, havent estat urbanitzades les parcel·les adjacents, gairebé en tots els casos per motius turístics. No obstant, sembla que això no ha afectat l’equilibri general del sistema, que es mostra encara molt estable en conjunt: ni la foredune ni la línia de costa semblen haver retrocedit de manera significativa.
7.3. Ortofoto 2012
La recuperació de la coberta vegetal queda ben palesa al 2012 (figura 10). Això implica, en primer lloc, que la xarxa de camins resulti menys evident a la vista i que els processos de transgressió semblin haver reduït la seva activitat. L’homogeneïtat aparent de les taques forestals sembla respondre a activitats de repoblament, fonamentalment de Pinus halepensis, com queda constatat sobre el terreny. Aquesta pineda és jove (<10 anys) i està acompanyada per un mantell arbustiu ben desenvolupat, que ha contribuït a donar continuïtat visual a tota la taca. En segon lloc, l’estratègia duta a terme per l’equip gestor del parc de construir passarel·les i acordonar camins sembla haver permès la recuperació de les espècies típiques de l’àrea d’ombra de la foredune (Juniperus oxycedrus var. macrocarpa, Pinus halepensis, Pistacia lentiscus, Chamaerops humilis).
Taula 2. Model de metodologia integral d’estudi, modelització i monitorització del sistema dunar d’Es Comú de Muro
Modelització
Monitorització
Reconstrucció històrica Metodologia Balanç de sediment Perfils platja-duna
Tècnica Trampes i caracterització règim de vents
Batimetria per eco- sondes i índexs de vulnerabilitat dunar
MDT LiDAR
Restitució fotogramètrica d’ortofotos aèries
Resolució temporal
Contínua Periòdica Segons
disponibilitat
22 7.4. La importància de la reconstrucció topogràfica i els criteris geomorfològics S’ha especulat molt al voltant de la possibilitat de reconstruir la morfologia de les dunes degradades per causa de les activitats antròpiques (Jackson et al., 2013;
Walker et al., 2013). La proposta que es presenta va més enllà d’un exercici merament teorètic. La intenció és elaborar un model capaç de comprendre el funcionament integrat dels principals elements del sistema dunar: balanç energètic (efectes de les ones i règim de vents; Davidson-Arnott i Bauer, 2004)), balanç sedimentari (Bauer i Davidson-Arnott, 2002), evolució topogràfica (Navarro et al., 2011) i de la coberta vegetal i modelització altimètrica i batimètrica (Anthony, 2009; taula 2).
Les tècniques de restitució fotogramètrica aporten una esperança de reconstruir l’evolució del sistema des de l’any 1956 (i inclús abans, en cas d’obtenir fotografies aèries presses en dates anteriors). És això com es pot conèixer si el sistema natural tenia unes qualitats o unes altres, i d’aquesta manera poder definir el seu comportament fora la pressió antròpica, com s’ha fet en els subapartats anteriors.
Fins al 1956, el Comú sembla haver estat aprofitat d’una manera més aviat equilibrada i respectuosa amb la capacitat de regeneració del sistema natural. Des d’aleshores, però, la petjada humana s’ha deixat sentir d’una manera evident, provocant impactes importants sobre la coberta vegetal (García de Lomas et al., 2011; Sanajume i Pardo- Pascual, 2011), les qualitats físic-químiques del sòl (v. gr. compactació), l’ordenació del territori (sobre-explotació turística de l’entorn), etc.
Tot i que la ciència ha avançat en el camp de la fotogrametria aèria (Ojeda i Vallejo, 2011; Vericat et al., 2014), l’obtenció dels perfils dunars amb precisió sub- mètrica exigeix l’elaboració periòdica de MDT amb dades LiDAR o de resolució similar.
Tots dos requisits són essencials: una bona resolució espacial (de fins a pocs cm, com és possible interpolar en el cas del vol LiDAR del 2004) i una bona resolució temporal, que permeti monitoritzar l’estat de conservació de la morfologia dunar amb una periodicitat baixa i conèixer, d’aquesta manera, la resposta del sistema als fenòmens de tempesta (Larson et al., 2004; Rodríguez et al., 2008, 2009) i als impactes de les activitats antròpiques.
No es pot passar per alt l’evolució històrica de l’espai, que ha anat variant la seva morfologia en funció de les activitats que s’hi desenvolupaven i de la freqüentació i grau d‘explotació que ha patit. El grau de pertorbació de les dunes costeres pot ser molt variable, des de quasi nul a catastròfic (Ley de Seoane et al, 2011), amb pèrdues importants dins la conservació de l’ecosistema, de la biodiversitat i de la funcionalitat natural (com a barrera natural front dels temporals).
La colmatació de la depressió de s’Albufera per una gran avinguda (v. gr. per un esdeveniment de tipus T100) pot crear zones d’activitat transgressiva i creació de canals cap a la mar afectant, de manera afegida a l’efecte d’arrossegament i transport eòlic, al trencament del cordó de foredunes i dificultant la seva regeneració per tècniques blandes (Roig-Munar et al., 2011). Aquesta hipòtesi no és comprovable ara mateix, degut a la manca de dades històriques que permetin falsejar-la. Però si ho pot ser a llarg termini. Els processos d’urbanització representen una dificultat afegida, perquè han trencat la continuïtat de les formes de la platja a l’entorn del Comú, impedint el desenvolupament natural del procés de generació dunar en altres indrets de la restinga.
Cal, a més, tenir en compte la importància de la modelització batimètrica.
Sembla evident que comprendre el balanç energètic del sistema platja-duna és la clau principal per poder actuar amb precaució i, sobretot, predir el comportament de les dunes front dels temporal i assajar tècniques que permetin reforçar la seva capacitat de resistència. Fer servir criteris geomorfològics en la gestió de les estratègies de regeneració és cabdal (Roig-Munar, 2011), com és el cas de la restricció de la retirada mecànica de bermes vegetals, la neteja amb rasclets (que modifiquen el perfil del peu de duna) i la ordenació del trànsit a peu. El control de l’activitat antròpica és la clau per permetre que el propi sistema natural es regeneri per si mateix
23
100
m
¯
Figura 9. Situació de blowouts l’any 2006. S’han assenyalat també algunes direccions de transgressió dunar cap a l’àrea d’ombra de la foredune. Segment central del Comú de Muro. Font: Ortofoto 2006, PNOA
24
0.5 Km
¯
0.5 Km
¯
0.5 Km
¯
Figura 10. Ortofotos de 1956 (superior esquerra), 1989 (superior dreta), 2012 (inferior esquerra). L’evolució fotogràfica mostra com s’ha anat transformant l’àrea d’estudi. Al 1956 es pot observar que hi ha continuïtat del sistema dunar al llarg de tot el litoral. Al 1989, el Comú ha estat ja reclòs pels processos d’urbanització adjacents, dins dels mateixos límits que ocupa actualment.
Són visibles els processos de degradació interna per desforestació, que han accelerat de pas la formació de camins per damunt de les dunes i afavorint la propagació de blowouts. Això pot estar relacionat també amb les activitats de campament que es donaren fins al 1989 (1993 per al pic-nic). Al 2012 la major part d’aquestes zones degradades ha estat recuperada, degut a una intervenció en forma de sembra de Pinus halepensis per part dels serveis forestals de la Comunitat Autònoma. També s’observa com des de Can Picafort el procés d’urbanització s’ha estès cap al NW, apropant-se al Comú.
25
8. Conclusió
Una metodologia integral de modelització, avaluació i monitorització del sistema dunar d’Es Comú de Muro és possible (taula 2). Cal, però, garantir la disponibilitat de dades que ho facin viable. El PNOA garanteix actualment que disposem d’ortofotografies aèries sobre l’àrea d’estudi, en sèries bianuals. Això permet fer un seguiment de l’evolució de les formes mitjançant tècniques de restitució fotogramètrica i fotointerpretació. Però, idealment, és la batimetria i l’altimetria d’elevada resolució el que pot aportar una informació més fiable i útil. Cal, per tant, comptar amb dades LiDAR d’una certa resolució temporal (quinquennals, preferentment). L’elaboració de perfils batimètrics precisos és una assignatura pendent a tot l’arxipèlag. En el cas de l’àrea d’estudi, el perfil de la platja submergida resulta molt fàcil de caracteritzar com a propi d’una platja dissipativa, per la seva planura evident, però cal conèixer-lo en detall per entendre fidelment el balanç energètic a que dóna lloc i, conseqüentment quina pot ser l’aportació de sediment des de la mar.
L’estudi del règim de vents i del balanç de sediment mitjançant trampes de sediment (Anthony, 2009) complementaria aquests requeriments bàsics i permetria analitzar la morfologia del sistema a nivell més local (necessari per poder incidir amb noves estratègies de protecció i recuperació morfològica de dunes).
Tot plegat, el model sembla vàlid, però s’ha de testar un cop es compti amb les dades necessàries (a curt termini, les dades LiDAR de 2014 i les fotografies resultants de l’aplicació de tècniques d’estereocorrelació).
Agraïments
Aquest treball no hagués estat possible sense els consells del Dr. Celso García i del seu alumne col·laborador, Carlos A. Zamora. Vull fer un agraïment especial a la meva esposa Maria del Prado, que m’ha donat molt de suport al llarg dels darrers quatre anys, ja que fora ella hagués estat impossible arribar a presentar aquest Treball de Fi de Grau.
26
Bibliografia
Alcántara-Carrió, J. Et al. (2011). “Métodos de campo y laboratorio para el estudio de los procesos eólicos”, a Las dunas en España, Cadis: Societat Espanyola de Geomorfologia.
Andrews, B. et al. (2002). “Techniques for GIS modeling of coastal dunes”, Geomorphology, 48: 289-308.
Anthony, E. J. (2009). Shore processes and their palaeoevironmental applications, Oxford: Elsevier.
Arens, S. M. i Lee, G. E. M. (1995). “Saltation sand traps for the measurement of aeolian transport into the foredunes”, Soil Technology, 8: 61-74.
Arens, S. M. (1996). “Patterns of sand transport on vegetated foredunes”, Geomorphology, 17: 339-350.
Bagnold, R. A. (1941). The Physics of Blown Sand and Desert Dunes, Londres:
Chapman & Hall.
Bate, G. i Ferguson, M. (1996). “Blowouts in coastal foredunes”, Landscape and Urban Planning, 34: 215-224.
Bauer, B. O. i Davidson-Arnott, R. G. D. (2002). “A general framework for modeling sediment supply to coastal dunes including wind angle, beach geometry, and fetch effects”, Geomorphology, 49: 89-108.
Bird, E. (1984). Coasts: An Introduction to Coastal Geomorphology, Oxford: Blackwell.
Davidson-Arnott, R. G. D. i Bauer, B. O. (2009). “Aeolian sediment transport on a beach: Thresholds, intermittency, and high frequency variability”, Geomorphology, 105: 117-126.
Fornós, J. (2011). Eolianita y dunas cuaternarias en las Islas Baleares”, a Las dunas en España, Cadis: Societat Espanyola de Geomorfologia.
García de Lomas, J. et al. (2011). “Las dunas como hábitats de interés comunitario.
Problemas de conservación”, a Las dunas en España, Cadis: Societat Espanyola de Geomorfologia.
Hesp, P. (2002). “Foredunes and blowouts: initiation, geomorphology and dynamics”, 48: 245-268.
Horikawa, K. et al. (1984). “Field measurement of brown sand transport rate by trench trap”, Coastal Engineering in Japan, 27: 213-232.
Jackson, N. L. et al. (2013). “Coastal geomorphology and restoration”, Geomorphology, 199: 1-7.
Knott, P I Warren, A. (1981). “Aeolian processes”, a Geomorphological Techniques, A.
Goudie (ed.), Londres: Allen & Unwin, 226-246.
Larson, M. et al. (2004). “An analytical model to predict dune erosion due to wave impact”, Coastal Engineering, 51: 675-696.
Leatherman, S. P. (1978). “A new aeolian sand trap design”, Sedimentology, 25: 303- 306.
Ley de Seoane, C. et al. (2011). “Métodos generales de restauración de sistemas dunares”, a Las dunas en España, Cadis: Societat Espanyola de Geomorfologia.
Livingstone, I. et al. (2007). “Geomorphology of desert sand dunes: A review of recent progress”, Earth-Science Reviews, 80: 239-257.
Massot, A. et al. (1993). “La utilizació de barrerres per a la regeneració natural de platges: el cas de Cala Agulla, Mallorca”, a La formació, la rehabilitació i les noves modalitats turístiques, III Jornades de Geografia del Turisme, Palma, 81-93.
Mir-Gual, M. (2011). Dinàmica, caracterització I gestió del sector litoral Can Picafort – Es Comú de Muro (Badia d’Alcúdia, Mallorca), memòria d’investigació, G. X. Pons (dir.), Palma: Universitat de les Illes Balears.
Navarro, M. et al. (2011). “Assessment of highly active dune mobility in the medium, short and very short term”, Geomorphology, 129: 14-28.
27 Ojeda, J. i Vallejo, I. (2011). “El estudio de los sistemas dunares mediante teledetección y SIG”, a Las dunas en España, Cadis: Societat Espanyola de Geomorfologia.
Pethick, J. (1984). An Introduction to Coastal Geomorphology, Londres: Arnold.
Phillips, J. D. (1999). Earth Surface Systems: Complexity, Order and Scale, Oxford:
Blackwell.
Phillips, J. D. (2003). “Sources on nonlinearity and complexity in geomorphic systems”, Progress in Physical Geography¸ E. Sanjaume i F. j. Gracia (eds.), 27: 1-23.
Pye, K. i Tsoar, H. (1990). Aeolian sand and sand dunes, Londres: Unwin Hyman.
Rodríguez, I. et al. (2009). “Geographic Information Systems applied to Integrated Coastal Zone Management”, Geomorphology, 107: 100-105.
Roelvink, D. et al. (2009). “Modelling storm impacts on beaches, dunes and barrier islands”, Coastasl Engineering, 56: 1133-1152.
Roig-Munar, F. X. et al. (2011). “La gestión ambienta de los sistemas playa-duna: El caso de las Islas Baleares”, a Las dunas en España, Cadis: Societat Espanyola de Geomorfologia.
Sanjaume, E. i Pardo-Pascual, J. E. (2011). “Degradación de sistemas dunares”, a Las dunas en España, Cadis: Societat Espanyola de Geomorfologia.
Sanjaume, E. et al. (2011). “Introducción a la geomorfología de sistemas dunares”, a Las dunas en España, Cadis: Societat Espanyola de Geomorfologia.
Saye, S. E. et al. (2005). “Beach-dune morphological relationships and erosion/accreton: An investigation at five sites in England and Wales using LIDAR data”, Geomorphoogy, 72: 128-155.
Sanjaume, E. i Pardo-Pascual, J. E. (2011). “Degradacón de sistemas dunares”, a Las dunas en España, Cadis: Societat Espanyola de Geomorfologia.
Servera, J. (1997). Els sistemes dunars litorals de les Illes Balears, tesi doctoral, A.
Rodríguez i M. Grimalt (dirs.), Palma: Universitat de les Illes Balears.
Servera, J. (2004). Geomorfologia del litoral de les Illes Balears, Palma: Documenta Balear.
Servera, J. et al. (2011). “Las dunas costeras de las Islas Baleares”, a Las dunas en España, Cadis: Societat Espanyola de Geomorfologia.
Short, A. D. (1999). Handbook of Beach and Shoreface Morphodynamics, Chichester:
Wiley.
Spaan, W.P. i Abeele, G. D. (1991). “Wind borne particle measurement with acoustic sensors”, Soil Technology, 4: 51-63.
Summerfield, M. (1991). Global Geomorphology, Edimburg: Pearson.
Tsoar, H. (1983). “Dynamic processes acting on a longitudinal (seif) dune”, Sedimentology, 30: 567-578.
Tsoar, H. (2005). “Sand dunes mobility and stability in relation to climate”, Physica A, 357: 50-56.
Tsoar, H. et al. (2004). “Elongation and migration of sand dunes”, Geomorphology, 57:
293-302.
Vericat, D. et al. (2014). “Patterns of topographic change in sub-humid badlands determined by high resolution multi-temporal topographic surveys”, Catena, 120:
164-176.
Walker, I. J. et al. (2013). “Assessing significant geomorphic changes and effectiveness of dynamic restoration in coastal dune ecosystem”, Geomorphology, 199: 192-204.
Walker, J. D. i Southard, J. B. (1984). “A sticky-surface trap for sampling aeolian satation load”, Journal of Sedimentary Research, 54: 652-654.
White, S. A. i Wang, Y. (2003). “Utilizing DEMs derived from LIDAR data to analyze morphologic change in the North Carolina coastline”, Remote Sensing of Environment, 85: 39-47.
28 Woolard, J. W. i Colby, J. D. (2002). “Spatial characterization, resolution, and volumetric change of coastal dunes using airborne LIDAR: Cape Hatteras, North Carolina”, Geomorphology, 48: 269-287.
