EL DRET PRÓXIM:
UNA REFLEXIÓ
SOBRE L'ENTORN JURÍDIC
EL DERECHO PRÓXIMO:
UNA REFLEXIÓN
SOBRE EL ENTORNO JURÍDICO
José Ángel Torres Lana
Universität de les Ules Balears
Llicó inaugural de l'any académic 2 0 1 0 - 2 0 1 1
EL DRET PRÓXIM: UNA REFLEXIÓ SOBRE L'ENTORN JURÍDIC
EL DERECHO PROXIMO: UNA REFLEXIÓN SOBRE EL ENTORNO
JURÍDICO
© del text: l'autor, 2 0 1 0
© de l'edició: Universität de les Illes Balears, 2 0 1 0
Kdició: Hdicions L'IB. Gas Jai. Campus universitari. Cra. de Valldemossa, km 7.5.
0 7 1 2 2 Palma (Illes Balears). http://edicions.uib.es
Impressiti: J O R V I C H . S L . C / del Grcmi de Forners, 13. PoliKon Son Castellò. ()7(K)9 Palma
DL: PM 8 7 1 - 2 0 1 0
EL DRET PRÒXIM: UNA REFLEXIÓ SOBRE L'ENTORN JURÍDIC
1. L ' h o n o r q u e la rectora m ' h a conferir, a m b l'encàrrec de p r o n u n c i a r la lliço inaugural d'aquest curs a c a d é m i e s'havia de veure c o r r e s p o s t en la m e s u r a que es p o g u é s , al m e u parer, a m b la tria per part meva d'un tema d'interès general. Però en aquests t e m p s paradoxals, en eis quais es b a r r e g e n la torbació i la crisi a m b el vivificant t r i o m f de la Roja, el dret interessa? D e s p e r t a un interés generalitzat? O, a m b altres paraulcs, es pot esperar res d'intéressant del dret? S e m b l a evident q u e la m e v a resposta sera clarament afirmativa. I és ciar, t a m b é és evident q u e l'afirmativa p r o v e de l'existència no d'un, sino de molts t e m e s jurídics d'interès actual, per a aquest concret hic et nunc. Existeix, en efecte, u n a amplia i t e m p t a d o r a panoplia temàtica molt propera a nosaltres, els balears: el turisme i la seva ordenació, la protecció dels interessos del turista, q u e t a m b é són els nostres, l'atenció als c o n s u m i d o r s o la reflexió, cada v e g a d a m é s necessària, sobre el dret propi de ies liles Balears.
He preferit, tanmateix, abordar un tema q u e cree m é s p r o p e r encara. Per això l'he batejat c o m "el dret p r ò x i m " . P r ò x i m no en el sentit del q u e vindrà en un futur immédiat, sino en aquest altre ja apuntat: el que és a p r o p ; o, m é s ben dit, el q u e és m é s a prop. El dret que ens envolta, q u e ens e m b o l c a l l a , el que, de v e g a d e s , fins i tot estreny massa. P o d e m viure la vida sense contacte a m b b r a n q u e s de la ciencia essencials i atractives. Però del dret i de l'activitat quotidiana dels que l'apliquen no eus e n dcslliurem. 1. potser, tins i tot es bo que no ens e n deslliurem.
Perqué, en efecte, gracies al dret ens trobem avui aquí tots nosaltres, juntament amb el président del Govern balear i sota la presidencia de la nostra rectora, que són aquí precisament coni a résultat d'una activitat jurídica, d'una elecció legalment establerta, legalment prevista i legalment celebrada.
I hi ha més, torca més, com de seguida veureu.
2. Però de moment convé aproximar-se a la idea mateixa de dret. Qué és el dret? I respecte a això, ens diuen que el dret és una ciencia social, la qual cosa significa que, perqué el dret sorgeixi, tingui sentit o raó de ser, fa falta la societat, és a dir, almenvs dues persones. Per això, a Pilla de Robinson Crusoe n o existia el d r e t Senzillament, n o leu falta, l i n s
que va aparèixer Divendres i va sorgir, almenvs en principi, aquest minim teixit social, la relaciò entre dos. Però, va sorgir de veritat? La resta de la historia ens demostra que no. El que va néixer va ser una relaciò de senyoria, de poder, que contestava una pregunta ben simple: aquí, qui mana? Cal fer notar que la pregunta s'enquadrava, no en el marc d'una relaciò interpersonal, sino en el d'una relaciò entre un home i un semovent, un èsser viu, que es movia per si sol, si, però que no era ni de bon tros una persona, sino un salvatge, potser un animai; per descomptat, un esclau. Per això, entre Robinson i Divendres mai no va arribar a néixer una relaciò social; i encara menys jurídica. FI que sí que va néixer va ser una relaciò de dominació, perqué ais animais també cal domar-los, ensenyar-los i deixar-los ben ciar qui mana. Però el dret continuava sent innecessari, perqué l'esclau no és pròpiament una persona, sino un objecte, sobre el qual l'amo té un poder omnímode de disposició; fins i tot sobre la seva propia vida. Però l'òbvia resposta a la qüestió formulada -aquí, qui m a n a ? - resolia alhora altres questions enllaçades amb aquesta, com l'atribució deis fruits de la terra o deis productes de la caca o de la pesca. Tot per a l'amo; res per a l'esclau.
Però entre iguals —o entre més o menys iguals- la solució no és tan simple. Robinson sí que va necessitar el dret respecte de la tripulació del navili que, en definitiva, el va rescatar i el va conduir de tornada a Anglaterra. I davant de la tripulació es va autoproclamar rei i amo de Tilla, és a dir, es va atribuir les dues relacions basiques de dominació: la política i la patrimonial. Com a rei, la resta de les persones eren els seus súbdits a Tilla; com a amo, els altres no tenien la facultat d'ús i gaudi deis béns de Tilla. Dues regles ben senzilles, però décisives, perqué
dissenyaven les d u e s situacions basiques de poder: la de c o m a n d a m e n t i la d'assignació deis recursos é c o n o m i e s .
A i x ò és, en definitiva, el dret: una m a n e r a d'organitzar la convivencia entre persones. I, de la mateixa m a n e r a que el dret necessita a l m e n y s d u e s p e r s o n e s per tenir sentit, les p e r s o n e s t a m b é necessiten el dret per organitzar-se. C o m ? Perqué el dret consisteix i es manifesta en regles de conducta, en n o r m e s q u e s'imposen de m a n e r a coactiva.
En aquest p u n t convé aturar-se a reflexionar un m o m e n t sobre l'abast de l'eficàcia de la n o r m a . Les n o r m e s juridiques no son c o m les liéis físiques, universals i inexorables: universals perqué son iguals en qualsevol t e m p s i lloc; inexorables perqué mai no s'incompleixen. Sé que fins i tot aquest a x i o m a està ara mateix en revistó, però p e r m e t e u - m e que l'adopti c o m a p u n t de partida. En c a r n i , les n o r m e s juridiques són m u t a b l e s i contingents. M u t a b l e s perqué canvien a m b les é p o q u e s i canvien al si dels g r u p s socials que regulen. U n e x e m p l e de la primera qüestió és que el r e c o n e i x e m e n t de la condicio de persona a cada èsser h u m a pel sol fet de ser-ho no ha estât un flaix instantani, sino el résultat d'un p r o c è s lent, difícil i, de v e g a d e s , violent, i encara avui l'esclavitud adopta altres formes m e s subtils, m e s sinuoses i, per tant, m e s perilloses.
U n a mostra de la s e g o n a qüestió és la diversitat de formes d'organitzar jurídicament el model familiar: des de societats que a d m e t e n la p o l i g a m i a - e n t r e les quals Espanva figurava fins a t e m p s ben recents— o el m a t r i m o n i entre persones del mateix sexe, fins a les q u e rebutgen l'una i l'altre radicalment. Però, a m e s , les n o r m e s juridiques p o d e n ser t r e n c i l l e s , incomplertes. Les n o r m e s son m a n d a t s q u e i m p o s e n als destinataris —nosaltres, les p e r s o n e s - unes d e t e r m i n a d e s conductes. Però c o m q u e l'èsser h u m a és lliure, pot decidir actuar de la m a n e r a q u e la n o r m a li ordeni o d'una altra de diferent. Hi ha m u i o n s d ' e x e m p l e s diaris que acrediten aquesta asserció.
T o r n e m al tema. C o m és natural, l'organització jurídica no es redueix a establir n o m é s qui m a n a i qui és l ' a m o d'alguna cosa. A m e s u r a q u e les c o m u n i t a t s socials han anat a u g m e n t a n t en n o m b r e , t a m b é en n o m b r e d'intégrants, aixi c o m en complexitat, l'organització jurídica s'ha anat c o m p l i c a n t en la mateixa proporció o m e s , i el n o m b r e de regles ha anat a u g m e n t a n t t a m b é i s'ha fet m e s c o m p l e x . Al principi, aquest a u g m e n t continuava focalitzat en questions p r ò x i m e s a les persones, c o m ara la p r o p i a identitat, l'agrupació en unitats de p r o c r e a d o o l'articulació
5
del procés d'intercanvi de béns i servéis. Pero després la complexitat va traspassar la seva propia naturalesa instrumental i, en una mena de perniciós feedback, va semblar que es transtormava en un fi en si mateix.
Les normes es van anar fent cada vegada mes tecniques i, cosa que és pitjor, cada vegada mes tecnológiques. 1, en aquesta mateixa mesura, el dret anava fent-se cada vegada mes llunyá ais seus destinataris, cada vegada mes incomprensible, cada vegada mes boirós...
Es veritat, sí, que cada bri de dret que s'agita, per mes que sigui lleument, incideix sobre els membres del grup social que organitza.
Pero també ho és que, moltes vegades, aquesta incidencia constitueix mes un exemple de la teoría del caos —l'efecte papallona— que un influx percepuble. Dit d'una altra manera, ens beneticiem de ['electrónica, pero ni coneixem les regles que en regulen l'aplicació social ni possiblement arribarem a conéixer mai un enginver electrónic; circulem per carreteres, pero ignorem les exigéncies tecniques requerides per executar-les i potser mai no coneixerem un enginver de camins. Son mostres d'aquest dret llunyá, que ens inílueix, pero que no ens afecta.
3. Perqué el dret és aixó, pero no només aixó; sino molt mes.
El dret també és dret próxim. Son dret próxim aquest conjunt de normes que ens embolcallen, que ens envolten; el conjunt de normes de qué no ens deslliurem ni que vulguem. Perqué son aqüestes regles que incidcixcn directament en les nostres vides, que les modifiquen i que, a mes, ens subministren informació patent d'aquesta influencia, de vegades de manera quoddiana; altres vegades, en canvi, amb periodicitat i, algún cop, amb la pretensió d'aplicar-se només una vegada a la vida.
I ja és hora d'esmentar alguna d'aquestes manifestacions, perqué pugueu apreciar la veritat del que us acabo d'explicar.
Comencem peí marc básic de la nostra convivencia, la Constitució, que ofereix un carácter híbrid: de vegades molt proper; de vegades, mes llunyá. Molt proper quan expressa les nocions nuclears del país, el defineix i n'enumera els símbols i, encara mes, quan declara els nostres drets fonamentals i les nostres llibertats essencials; mes llunyá quan s'atura en aspectes organitzatius, molt importants, pero de percepció popular mes discutible. ¡Jei de liéis, l'anomenen. Per aixó ocupa la cúspide d'una pirámide normativa ideal. S'bi han d'ajustar totes les altres liéis, la qual cosa no sempre succeeix, com és ben sabut.
6
C o n t i n u e m p e r una cosa, ara sí, molt propera, p e r les nostres relacions a m b l'Administració. L ' A d m i n i s t r a c i ó és un ó r g a n i n f o r m e , g a i r e b é g a i r e b é m o n s t r u o s , a m b el qual e n s o p e g u e m a m b u n a quoti- dianitat sorprenent. L e s seves regles son les q u e e n s obliguen a c o n d u i r per la b a n d a dreta de les vies publiques, a m b e x c e p c i o n s : alguns b o r r a t x o s i g a i r e b é tots eis a n g l e s o s i eis s o t m e s o s encara a la seva z o n a d'influx.
Perô t a m b é és l ' A d m i n i s t r a c i ó la q u e e n s d o n a la targeta de la Seguretat Social, i la q u e o r g a n i t z a el sistema de matrícula en aquesta Universität o en qualsevol altra Universität pública i e x p e d e i x el títol habilitant - a r a a n o m e n a t de gran— quan s'acaben v i c t o r i o s a m e n t eis estudis. I t a m b é és l ' A d m i n i s t r a c i ó la q u e g e n t i l m e n t e n s ha réduit, a molts deis q u e s o m aquí, el salari en un 5 % —de mitjana!— perqué s o m funcionaris, treballem per a ella mitjançant un estatut específic de regles q u e n o m é s e n s son aplicables a nosaltres, eis funcionaris.
Així mateix, un dret molt p r ó x i m és el q u e es refereix ais delictes i les penes. D ' a q u e s t a branca del dret se n'han prédicat coses e s t u p e n d e s . Per e x e m p l e , q u e el delinqüent q u e c o m e t un delicte n o infringeix el Codi penal, sino q u e el c o m p l e i x . Potser es podría parlar d'una m e n a d e " t r a n s g r e s s i ó legal". T a m b é s'ha dit q u e si el dret - e n general— és el m í n i m u m étic, aquest dret, a n o m e n a t penal, és el m í n i m u m d'aquest m í n i m u m étic, perqué prevé, reprimeix i sanciona les c o n d u c t e s que de m a n e r a m e s grollcra desbaraten la convivencia: les de qui mata, les de qui roba, les de qui viola o atempta contra la Uibertat sexual o les d e qui s'apropia de b é n s q u e n o son seus o eis malversa, tant si son privats c o m si son publics. Pero c a p missatge millor q u e el q u e va llançar fa t e m p s —tot i q u e encara c o n s e r v a tota la força, tot el v i g o r expressiu—
C o n c e p c i ó n Arenal: " O d i a el delicte i c o m p a d e i x el d e l i n q ü e n t " . A q u e s t dret de les p e n e s i deis delictes és, a m e s , un excel lent t e r m ô m e t r e del nivel! étic d'una societat. T e r m ô m e t r e , sí, tot i q u e peculiar, p e r q u é funciona en p r o p o r c i ó inversa: c o m m e s s'hagi d'aplicar, m e s baix és el nivel] étic del g r u p .
I molt connectât a aquest - e n c a r a q u e no n o m é s a a q u e s t - hi ha el q u e articula les g a r a n t i e s de la discussió jurídica, p e r q u é aquesta sigui igualitaria i entre iguals. I q u a n es desvia d'aquesta igualtat sol fer-ho p e n s a n t s e m p r e en el benefici de la persona, e n c a r a q u e sigui u n delinqüent: aquí hi ha la p r e s u m p c i ó d ' i n n o c é n c i a p e r demostrar-ho, inclinant el débat a favor d e la persona enjudiciada i i m p o s a n t al Ministeri Public la c à r r e g a d'acreditar-ne complidament la culpa. E s cert, sí, q u e hi
ha zones processate amb desviacions no justificades que, afortunadamente cada vegada están més en qüestió. La discussici amb rAdministrado pública no és entre iguals. Potser no ho ha de ser, però el privilegi, encara que gaudeixi d'una relativa raó de ser, no pot reforçar-se amb la prepotencia. 1 en aquesta cau l'Administració, amb freqüéncia alarmant, en els tractes amb els particulars; en aquesta i en la seva particular concepció de l'anàlisi econòmica del dret, que la porta a considerar rendible, amb raó des del punt de vista de Pendencia, perdre un nombre clamorós de processos només perqué el percentatge és mínim respecte ais que es podrien haver plantejat amb raonable fonament.
I ..î s o l k l . i n t . i t soci.il es manifesta e n u n s e c t o r ilei drei q u e n o
gaudeix d'excessiva popularitat, però que és altament necessari perqué és el que proporciona els recursos per a la gestiô i el repartiment. Kl tenim també molt proper a nosaltres; tant, que de vegades més que embolcallar, estreny o, més que envoltar, asfixia. Es - h o deveu haver endevinat— el dret de les finances i deis tributs. La vostra cara és ara el millor testimoni de la seva proximitat a tots nosaltres. La Hisenda Pública la suportem; o la patim; però no l'adorem. Un mimétisme maltusià ens la definiría com un mal necessari. Igual com el col legi per ais infants. Però s'ha de dir una cosa, sobre això. Les regles del repartiment han de ser respectades: sòn décisions politiques votades per tots. Però les formes i maneres de fer-ne la gestió sòn, de vegades, manifestament millorables. La gestiò dels tributs reitera classiques deficiències de la manera d'actuar de l'Administració pública; al cap i a la fi, en forma part. I en té de pròpies, entre d'altres, un automatisme sancionador poc d'acord amb la societat garantista en qué es mou.
1 q u e podem dir de la proximitat de les normes que regulen les relacions amb els nostres ocupadors privats, empreses i patrons? Com a mínim es pot dir d'aquestes que son présents en almcnys un terç de les nostres vides, des que comencem la nostra activitat laboral fins que ens n'acomiadem quan arribem a la jubilado; en la salut i en la malattia, gairebé gairebé com el dret que disciplina el matrimoni, situado, per cert, molt menys estable i indissoluble que la laboral, almenys fins a Padveniment de la crisi. Perqué fins i tot després de l'esperada jubilado, el sistema de prestacions socials continua permetent-nos, a través de les pensions, atendré les nostres necessitats més basiques; de vegades, amb un carácter també excessivament basic.
8
C e r t a m e n t , hi ha m é s b r a n q u e s del dret que aclareixen, enriqueixen o c o m p l e m e n t e n les que he seleccionat per a vosaltres. N o es pot d e s c o n è i x e r la i m p o r t à n c i a de la història en la formació del dret i de les sèves catégories i els seus c o n c e p t e s ; ni n e g a r la del p e n s a m e n t , en la creació de la reflexió, del c o n c e p t e i del sistema. Gracies al dret dels c o m e r c i a n t s ha a u g m e n t â t e x p o n e n c i a l m e n t la qualitat i la q u a n d t a t dels béns i serveis de què p o d e m gaudir. I les relacions entre Estats o el dret dels estrangers faciliten la circulació i l'establiment nostre en altres comunitats i d'altres en la nostra. Tots aquests sectors constitueixen u n a a r g a m a s s a essencial del sistema. Potser son m e n y s visibles, p e r ò no per això deixen de ser importants.
4. Però hi ha u n a branca propera a nosaltres per excel lència;
per a n t o n o m à s i a . Es la que se centra en la persona, n o m é s pel fet de ser persona, la que organitza les relacions entre les p e r s o n e s sensé cap étiqueta: ni c o m a administrats, ni c o m a empleats, ni c o m a enjudiciats, ni c o m a contribuents. Es la que m a n t e c o n v e n c i o n a l m e n t el n o m de dret civil, que li van d o n a r els r o m a n s , encara que a m b u n a a c c e p c i ó decisivament m é s amplia, m é s c o n c o r d e a m b els t e m p s actuals. Perquè ja n o és el dret d ' u n s privilegiats, els cives, els ciutadans r o m a n s ; és un dret universal, que, c o m a c a b o de dir, s'aplica a t o t h o m , virtualitzant aixi p r i m à r i a m e n t molts principis constitucionals.
E m direu que, a m b el que a c a b o de dir, faig anar Faigua cap al m e u moli. I és veritat; però crée que a m b raó.
I, si no, d e i x e u - m ' h o explicar.
M é s q u e embolcallar-nos; m é s que envoltar-nos, el dret q u e a n o m e n e m civil ens abriga; gairebé g a i r e b é ens bressa. Perquè ens cuida i s'ocupa de nosaltres des d'abans que naixem i fins després que m o r i m .
"El c o n c e b u t —diu l'article 29 del Codi c i v i l - és tingut per nascut per a tots els efectes q u e li siguin favorables." I, m é s endavant, a l'article 6 6 7 , afegeix: " L ' a c t e pel quai una persona disposa per a després de la mort de tots els seus béns o d'una part d'ells, s ' a n o m e n a testament" A q u e s t e s n o son règles b u i d e s de contingut: d o n e n joc a la realitat. L'aplicació de la p r i m e r a va fer q u e el fili p ò s t u m del barò assassinat a s'Aranjassa j u n t a m e n t a m b el seu altre fili, no fa g a i r e s anys, n a s q u é s rie, m e n t r e la m a r e , la v i d u a , no heretava res. N o es va p o d e r d e t e r m i n a r quin dels d o s difunts havia m o r t a b a n s i es va aplicar l ' a n o m e n a d a presumpció de
commoriència, que preveu l'article 33 del Codi civil, una regla amb dos mil anvs de vida que impedeix la transmissió de drets entre els morts, que va canalitzar tota l'herència del pare cap al fili encara no nascut. I el respecte a la voluntat d'un deliciós i rie testador menorquí, oblidant uns parents no legitimaris, va conduir la seva herencia cap a nombrosos membres de la familia reiaJ. Cal reconèixer que l'acatament de la voluntat del testador, la reina sobirana que regeix la successió, en paraules del Tribunal Suprem, de vegades, porta a résultats no volguts ni cercats. Hi ha testadors, en efecte, que sembla que volen regnar després de morir. Uns, perqué en els testaments organitzen cada galimaties que l'unie efecte que té el testament és la guerra a mort produïda entre els successors; d'altres, perqué estableixen a les clausules una quandtat de condicions i càrregues tan elevades i tan complexes que, mes que una herencia, el que imposen ais soferts successors son unes forques caudines, que els subjuguen de vegades durant molt de temps. I, tanmateix, se surten amb la seva: la voluntat els sobreviu i és tenaçment protegida pels tribunals.
El dret que anomenem civil ordena també l'intercanvi de béns i de servéis entre els particulars, la contractació. No entre els comerciants;
no quan hi intervé l'Administració; tampoc quan es tracta d'una relació de treball. I ho fa partint de tres regles tan essencials com simples: la llibertat de pacte, el respecte a la paraula donada, encara que no estigui escrita, i la igualtat de les parts. Per això, quan la igualtat es trenca -pensem en qui fa un contraete amb una gran empresa— el dret civil intenta reequilibrar la situació, tractant desigualment els desiguals, que en això consisteix el principi d'igualtat. I aixi, considera consumidor o usuari aquest particular i el protegeix d'una manera especial, amb liéis i interpretacions de liéis beneficioses per a eli, facilitant la prova de les sèves exigències dins d'un procès o presumint que qui l'ha danyat ha actuat amb culpa. Hi ha hagut casos simpàtics o entranyables, resolts pels tribunals, que mereixen ser narrats. Per exemple, la historia d'uns jubilats de Badajoz que van adquirir un viatge combinat fins a la Xina, en qué s'incloïa expressament l'assistència a la Xina d'un guia que parlés espanyol. El guia no va aparèixer ni un sol dia i els pobres jubilats van quedar-se redosos a l'hotel tot el viatge perqué, segons van dir en el judici, alla hi havia bufet i almenys sabien el que menjaven. El tribunal va condemnar l'agència de viatges espanyola a indemnitzar per dany moral tots els viatgers amb un import igual al preu del viatge. ( ) aquell altre cas
~ un entre molts altres d'iguals o molt semblants en el quai les maletes d'una parella en pie viatge de nuvis van fer tenaçment el mateix
I I )
recorregut que els seus amos..., n o m é s q u e quaranta-vuit hores d e s p r é s q u e aquests. D a n y moral altra v e g a d a , perqué, c o m va dir el tribunal, la lluna de mei és un viatge especial, q u e té lloc u n a v e g a d a a la vida, encara que p r e v i s o r a m e n t la sentencia va afegir: " a l m e n y s , aixi era a b a n s " .
Els e x e m p l e s es podrien multiplicar, p e r ò c o n v é continuar avançant.
El dret civil organitza t a m b é l'atribució de les coses a les p e r s o n e s , perqué aqüestes les aprofitin, les usin i en g a u d e i x i n . S e n s dubte, respon a m b això a un anhel pràcticament universal. Basta o b s e r v a r el vocabulari incipient d'un infant d e p o c s anys. L e s sèves tres p r i m e r e s paraules son " m a r e " , " p a r e " i "no!". La q u a r t a és "meu!". Tota u n a afirmaciò del m o n o p o l i excloent de l'ús i del g a u d i d'una cosa; d e la propietat, en fi. Realment, el dret de coses és un excel lent m o s t r a d de la proximitat del dret civil. Un deis seus punts capitals és que ningú no faci justicia pel seu c o m p t e , regla que en p r o l o n g a , per a aquest concret àmbit juridic, una altra de m é s general, la que prohibeix la realització arbitrària del propi dret. La regla es fa efectiva mitjançant el m a n t e n i m e n t d e M statu quo préexistent, és a dir, deixant les coses c o m estaven, la qual c o s a fa decisiva l'aparença q u e socialment crea el contacte directe a m b a q ü e s t e s coses. É s el q u e es d e n o m i n a possessió. U n c o n c e p t e a m b i g u , g e n s fàcil d'entendre, p r o d u c t e una v e g a d a m é s de la subtilesa jurídica deis r o m a n s . Però els infants t a m b é el teñen molt ciar. N o m é s cal recordar la frequentissima s i t u a d o en la quai un infant petit —n'hi ha p r o u que tingui uns tres a n v s - és privât per un altre de la joguina que tenia. El d r a m a està servit: plors, crits, baralles i, al final, la necessària intervenció de l'adult pacificador. L'infant u s u r p a d o r es defensa, protegint la joguina: " É s q u e és meva!"; i l'altre, t a m b é : " P e r ò la tenia jo!". Finissima i n t u i d o possessòria, q u e obliga l'adult pacificador a reintegrar la joguina a qui la tenia - m a n t e n i r la s i t u a d o anterior; respectar l ' a p a r e n ç a - i investigar d e s p r é s qui té millor dret a utilitzar-la a partir d'aleshores.
Pot s e m b l a r mentida, però la disciplina del dret d e coses sembla q u e es presta especialment a exercicis i m a g i n a t i u s o a jocs d e picaresca, un pareil dels quais —un pareil d e d o s - no e m p u e resistir a explicar. D ' a q u e s t primer pue donar-ne fe per c o n e i x e m e n t directe i personal. En n o m b r o s e s escriptures notaríais de final del xix i principis del xx la d e s c r i p c i ó d e les finques costaneres d e la Galicia occidental concloïen a m b la fórmula següent o semblant: " L a finca linda, p o r el oeste, con América del Norte, mar p o r m e d i o " ; o en altres casos " o c é a n o
1 1
Atlántico m e d i a n t e " , si el notari autoritzant era m e s p r i m m i r a t o m e s cuite.
El s e g o n és m e s d u b t ó s i es diu d e M o n t e r o Ríos, notable jurista i actiu p a r ü c i p a n t en la confecció del Codi civil. D o n e s bé;
s'explica q u e un b o n dia va anar a veure'l al despatx de la capital - c r e e que era Santiago— un p a g è s a m b la consulta següent:
- Sr. Xosé, o metí vecino ten unba arbore e as súas raices asoman polo cban da miña ¿eirá e non me deixan traballala ( S e n y o r X o s é , el m e u veí té un arbre a m b u n e s arrels molt g r o s s e s q u e m ' e n t r e n entren a la finca i no e m deixen treballar-la).
M o n t e r o Ríos li va d o n a r la resposta correcta:
- Pots tallar-Íes tu mateix. H o p e r m e t Particle 592 del Codi civil.
- Mais, Sr. Xosé, si eu as curto, a àrbore cáese (Però senyor X o s é , si les tallo, l'arbre c a u r à ) .
- N o hi fa res. El Codi civil t'ho p e r m e t . \& Ilei t'empara.
- E, Sr. Xosé, poderla facerme unba notila con isto que me di? Para meilor compréndelo. Eu non teño moitas luces... (I, s e n y o r X o s é , podría e s c r i u r e - m ' h o en un paper, això? Per e n t e n d r e - h o millor. Es q u e sóc una mica curt...).
L'ili lustre advocat així ho va fer en un tros d e paper, que va lliurar al pagès. I, quan aquell dissabte va anar a la casa d e c a m p al poblé, va p o d e r c o n t e m p l a r horroritzat el seu millor carballo, g a i r e b é centenari, a terra, però no a c a u s a d'un llamp, sino per un i n f o r m e signat per eli mateix.
El dret que a n o m e n e m civil t a m b é regula el m a t r i m o n i , institució que es resisteix a caure en desús, però que va sent substituida de m a n e r a g r a d u a l i sense pietat per l ' a n o m e n a d a parella de fet, fenomen que mereix una certa reflexió. El m a t r i m o n i a m b papers reemplacat pel matrimoni sense p a p e r s ? N o del tot. Es d o n a el cas q u e hi ha m e s d'una dotzena de liéis a u t o n ò m i q u e s q u e reglamenten la parella de fet, a m b la qual cosa s'incorre en una contradicció paradoxal, perqué aquesta parella sotmesa a una Ilei passa a ser parella de dret. Potscr per això, la majoria de
1 2
les liéis les d e n o m i n e n japarelles estables. Es dona el cas t a m b é que aqüestes liéis solen exigir tal quantitat de requisits que moltes parelles en q u e d e n fora, de manera que mancarien de tota cobertura legislativa, c o m abans de l'eclosió de liéis, i serien parelles de fet " d e fet"; vaja, c o m el toro-toro o el café-café, d'abans de Nespresso. I es dona el cas, finalment, que s'han qüestionat postulats essencials de la relació interpersonal, c o m el sexe o, millor, Pheterosexualitat, pero cap llei no s'ha atrevit a m b el n o m b r e - m a l g r a t la tradició histórica e s p a n y o l a - , rao per la qual una alegre i agosarada "parella de tres", dues noies i un noi, no es va poder inscriure en un registre municipal de parelles de fet. A i x ó va passar a Galicia, és ciar;
a C a m b r e , concretament, un municipi molt a p r o p de la Corunva.
L'anecdotari podría prosseguir, i a m b aquest la diversió. Pero l'anécdota no ha de tancar el pas a la categoría. I la categoría és que és la relació entre persones —dones i h o m e s i n o m é s peí fet de ser h o m e s i d o n e s - la que, en aquest punt, ocupa i preocupa el dret chai. Per aixó el veiem tan proper; per aixó el veiem tan próxim.
5. Pero el dret civil va encara mes enllá. S'hi c o n t e n e n una serie de ressorts, de validesa general, és a dir, aplicables en totes les altres branques jurídiques. Per aixó s'anomena dret general, perqué en cas d e dubte o llacuna s'hi acudeix. Els r o m a n s ja deien: summum ius, saturna iniuria. Eren ben conscients que l'aplicació rígida, automática, m a t e m á t i c a (amb perdó) del dret l'allunya del seu objectiu m á x i m , la justicia, encara q u e segles després aquesta rigidesa g a i r e b é tiránica servís per salvar la vida d'Antonio, el m e r c a d e r de Yenécia. Pero aleshores, el dret dit civil ja havia g e n e r a t o acollit variats correctors del perniciós a u t o m a t i s m e jurídic: la bona fe, l'equitat, l'analogia o la proscripció deis actes d ' e m u l a c i ó , a n t e c e d e n t directe d e la p r o h i b i c i ó de l'abús del dret. T a m b é la jurisprudencia, de la qual de b r o m a es diu que va ser inventada per M o i s é s per apaivagar les protestes del poblé de Déu davant de l'enunciat literal del sisé deis m a n a m e n t s - s e t é , per cert, al llibre d e l ' É x o d e - : " H i haurá jurisprudencia!", es diu que va dir, tot i q u e no s'ha trobat evidencia d o c u m e n t a l o testifical que ho corrobori. Aquesta és, en efecte, la funció de la jurisprudencia, de les decisions deis tribunals: c o m p l e m e n t a r , interpretar, flexibilitzar i, sobretot, actualitzar la llei, a d e q u a n t - n e el contingut al temps i la realitat social en qué s'aplica. A i x ó és així perqué la llei, per molt perfecta que sigui - i les m o d e r n e s son bastant lluny de ser perfectes—, no passa de ser una foto fixa, que cinc minuts després d e la p r o m u l g a d o queda inevitablement desfasada.
13
Per aixó, perqué aquest dret mes próxim a nosaltres, el que ho és i ho ha estât, ho continui' sent, les liéis han d'estar ben fêtes. El faedor de liéis ha de ser conscient que el seu poder no és il limitât, encara que ens agradi la paraula sobirania. I s'ha d'ajustar, ell també, a unes regles en l'ofici de legislar. La primera, l'us correcte del llenguatge. Una llei clara sempre és mes próxima que una llei inintel ligible. Té, a mes, Pavantatge que el dret manca de lèxic propi: utilitza el llenguatge comú, encara que conservi arcaismes, pero li costa admetre neologismes; fins que van arribar les TIC. Tanmateix, és tanta la seva importancia que -corn va dir Hernández Gil fa un t e m p s - el llenguatge és per al dret alguna cosa mes que un valor estètic; és un valor moral. La segona regla és que la llei s'ha de limitar a organitzar el necessari, des d'un sa minimalisme, sensé estrènver, sensé asfixiar. Els àmbits de llibertat només s'han de reduir per raons àmpliament justificades; mai per modes, tendències o frivolités. La tercera regla és mes de fons. El d'Aquino va definir la llei de manera perdurable com a ordinario rationis ad bontmi commune. Aqüestes dues notes constitueixen alhora límits i fins de l'ofici de legislar. IJmits per proscriurc la llei irracional o la contraria al bé comú. Fins perqué la raonabilitat de la llei i la consecució del bé comú han de ser alguna cosa mes que uns mers desiderata utopies; al contrari, han de constituir un objectiu al quai simplement no s'ha de tendir, sino que cal aconseguir.
És hora ja d'acabar, pero voldria encara fer-vos una darrera reflexió.
El legislador no ha de perdre de vista aqüestes regles i aqüestes notes. Les ha de tenir molt présents, col locar-Íes ben visibles al quadern de bitàcola perqué li facin de guia al llarg del procès de fabricació de la llei, com una bona brúixola, com l'estcl polar. Només així es podra aconseguir que el dret que encara ens envol ta i ens embolcalla no es transformi també en una cosa cada vegada mes llunyana, cada vegada mes incomprensible, cada vegada mes inexplicable, cada vegada mes boirosa...
I I
EL DERECHO PRÓXIMO: UNA REFLEXIÓN SOBRE EL ENTORNO
JURÍDICO
1. El h o n o r que la Magfca. Sra. Rectora m e ha d i s p e n s a d o al c o n f e r i r m e el h o n r o s o e n c a r g o d e p r o n u n c i a r la lección inaugural del presente curso a c a d é m i c o debía verse c o r r e s p o n d i d o en lo posible, según pienso, con la elección p o r mi parte de un t e m a de interés g e n e r a l . Pero, en estos tiempos paradójicos, en los que se m e z c l a n la turbación y la crisis con el vivificante triunfo de " l a roja", el Derecho, ¿ i n t e r e s a ? ¿ D e s p i e r t a un interés g e n e r a l i z a d o ? O, con otras palabras, ¿ p u e d e esperarse a l g o interesante del D e r e c h o ? Parece evidente q u e mi respuesta va a ser c l a r a m e n t e afirmativa. Y, claro, es evidente t a m b i é n q u e la afirmativa p r o v i e n e de la existencia no de uno, sino de m u c h o s t e m a s jurídicos d e interés actual, para este c o n c r e t o bic et nunc. Existe, en efecto, u n a a m p l i a v tentadora panoplia temática m u y c e r c a n a a nosotros, los baleares: el turismo v su ordenación, la protección de los intereses del turista, q u e también son los nuestros, la atención a los c o n s u m i d o r e s o la reflexión, cada v e z m á s necesaria, sobre el D e r e c h o p r o p i o d e las Islas Baleares.
He preferido, sin e m b a r g o , a b o r d a r un t e m a que creo m á s c e r c a n o aún. Por eso lo he b a u t i z a d o c o m o "El D e r e c h o p r ó x i m o " . P r ó x i m o , no en el sentido del q u e va a venir en un futuro inmediato, sino en este otro ya apuntado: el que está cerca; o, mejor dicho, el q u e está m á s cerca. El D e r e c h o que nos rodea, que nos envuelve, el que, a v e c e s , hasta aprieta demasiado. Pódenlos vivir la vida sin contacto con ramas de la
ciencia esenciales v atractivas. Pero del Derecho v de la actividad cotidiana de sus aplicadores no nos libramos. Y, a lo mejor, hasta es bueno que no nos libremos.
Porque, en efecto, gracias al Derecho nos encontramos hoy aquí todos nosotros, junto con el Muy Honorable Presidente del gobierno balear v bajo la presidencia de nuestra Magfca. Sra. Rectora, que están aquí precisamente como resultado de una actividad jurídica, de una elección legalmente establecida, legalmente prevista y legalmente celebrada.
Y hay más, bastante más, como enseguida veréis.
2. Pero de momento conviene aproximarse a la idea misma de Derecho, ¿qué es el Derecho? Y, respecto a ello, se nos dice que el Derecho es una ciencia social, lo que significa que, para que el Derecho surja, tenga sentido o razón de ser, hace falta la sociedad, es decir, al menos dos personas. Por eso, en la isla de Robinson Crusoe no existía el Derecho. Sencillamente, no hacía falta. Hasta que apareció Viernes y surgió, al menos en principio, ese mínimo tejido social, la relación entre dos. Pero, ¿surgió de verdad? El resto de la historia nos demuestra que no.
Lo que nació fue una relación de señorío, de poder, que contestaba a una pregunta bien simple: aquí, ¿quién manda? 1 Iay que hacer notar que la pregunta se encuadraba no en el marco de una relación interpersonal, sino en el de una relación entre un hombre y un semoviente, un ser vivo, que se movía por sí solo, sí, pero que no era ni mucho menos una persona, sino un salvaje, acaso un animal, desde luego un esclavo. Por eso, entre Robinson y Viernes nunca llegó a nacer una relación social; mucho menos jurídica. La que sí nació fue una relación de dominación, porque a los animales también hay que domarlos, que enseñarlos y dejarles bien claro quien es el que manda. Pero el Derecho seguía siendo innecesario, porque el esclavo no es propiamente una persona, sino un objeto, sobre el que el amo tiene un poder omnímodo de disposición; incluso sobre su propia vida. Pero la obvia respuesta a la cuestión formulada -¿quién manda aquí?— resolvía a la vez otras cuestiones enlazadas a ésta, como la atribución de los frutos de la tierra o de los productos de la caza o de la pesca. Todo para el amo; nada para el esclavo.
Pero entre iguales - o entre más o menos iguales- la solución no es tan simple. Robinson sí precisó del Derecho respecto a la
i r ,
tripulación del navio que, en definitiva, lo rescató y lo condujo de vuelta a Inglaterra. Y ante la m i s m a se a u t o p r o c l a m ó rey y d u e ñ o d e la isla, es decir, se atribuyó las d o s relaciones básicas d e d o m i n a c i ó n : la política y la patrimonial. C o m o rey, el resto de las p e r s o n a s eran sus subditos en la isla; c o m o dueño, los d e m á s carecían d e las facultades de usar y de disfrutar los bienes de la isla. D o s reglas bien sencillas, pero decisivas, p o r q u e d i s e ñ a b a n las d o s situaciones básicas de poder: la de m a n d o y la d e asignación de los recursos e c o n ó m i c o s .
E s t o es, en definitiva, el D e r e c h o : un m o d o de o r g a n i z a r la convivencia entre personas. Y, de la m i s m a m a n e r a que el D e r e c h o necesita al m e n o s de d o s p e r s o n a s para tener sentido, las p e r s o n a s también necesitan el D e r e c h o para organizarse. ¿ C ó m o ? Porque el D e r e c h o consiste y se manifiesta a través de reglas d e conducta, d e n o r m a s que se i m p o n e n d e forma coactiva.
En este m o m e n t o c o n v i e n e detenerse a reflexionar un instante sobre el alcance d e la eficacia de la n o r m a . L a s n o r m a s jurídicas n o son c o m o las leyes físicas, universales e inexorables: universales p o r q u e son iguales en t o d o tiempo y lugar; inexorables, p o r q u e j a m á s se i n c u m p l e n . Sé que incluso este a x i o m a está ahora m i s m o e n revisión, p e r o p e r m i t i d m e que lo adopte c o m o p u n t o de partida. Por el contrario, las n o r m a s jurídicas son m u t a b l e s y contingentes. M u t a b l e s , p o r q u e c a m b i a n con las é p o c a s v c a m b i a n en el seno de los g r u p o s sociales a los q u e regulan. Ejemplo d e lo p r i m e r o es que el r e c o n o c i m i e n t o d e la c o n d i c i ó n de persona a cada ser h u m a n o p o r el m e r o h e c h o d e serlo no ha sido un /Jas/) instantáneo, sino el resultado de un p r o c e s o lento, trabajoso y, a veces, violento y aun hoy la esclavitud adopta otras f o r m a s más sutiles, m á s sinuosas y, p o r lo tanto, m á s peligrosas. M u e s t r a d e lo s e g u n d o es la diversidad d e formas de o r g a n i z a r j u r í d i c a m e n t e el m o d e l o familiar: d e s d e sociedades q u e a d m i t e n la p o l i g a m i a —entre las q u e España figuraba hasta t i e m p o s b i e n r e c i e n t e s - o el m a t r i m o n i o entre p e r s o n a s del m i s m o sexo, hasta las que rechazan la una y el otro d e forma radical. Pero, a d e m á s , las n o r m a s jurídicas p u e d e n ser q u e b r a n t a d a s , i n c u m p l i d a s . L a s n o r m a s son m a n d a t o s q u e i m p o n e n a s u s destinatarios - n o s o t r o s , las p e r s o n a s - unas d e t e r m i n a d a s c o n d u c t a s . Pero c o m o el ser h u m a n o es libre p u e d e decidir actuar d e la forma e n q u e la n o r m a le ordena o en otra diferente. M i l l o n e s d e ejemplos diarios acreditan este aserto.
17
Volvamos de nuevo al tema. C o m o es natural, la organización jurídica no se reduce a establecer solo quién manila v quién es el dueño de algo. A medida que las comunidades sociales han ido aumentando en número, también en número de integrantes de las mismas, así como en complejidad, la organización jurídica ha ido complicándose en la misma o mayor proporción y el número de reglas ha ido también aumentando v se ha hecho más complejo. En un principio, tal aumento continuaba focalizado en cuestiones próximas a las personas, tales c o m o su propia identidad, su agrupación en unidades de procreación o la articulación del proceso de intercambio de bienes y servicios. Pero después, la complejidad traspasó su propia naturaleza instrumental v, en una suerte de pernicioso feed-back, pareció transformarse en un fin en sí misma. Las normas fueron haciéndose cada vez más técnicas y, lo que es peor, cada vez más tecnológicas. Y, en esa misma medida, el Derecho iba haciéndose cada vez más lejano a sus destinatarios, cada vez más incomprensible, cada vez más b r u m o s o . . .
Es verdad, sí, que cada brizna de Derecho que se agita, por más que sea levemente, incide sobre los miembros del grupo social que organiza. Pero también lo es que, en muchas ocasiones, esta incidencia constituye más un ejemplo de la teoría del caos —el efecto mariposa— que un influjo perceptible. Dicho de otro modo, nos beneficiamos de la electrónica, pero ni conocemos las reglas que regulan su aplicación social ni posiblemente conozcamos nunca a un ingeniero electrónico;
circulamos por carreteras, pero ignoramos las exigencias técnicas exigidas para su ejecución y acaso nunca conozcamos a un ingeniero de caminos.
Son muestras de ese Derecho lejano, que nos influye, pero no nos afecta.
3. Porque el Derecho es eso, pero no sólo eso, sino mucho más que eso. El Derecho es también Derecho próximo. Es Derecho próximo ese conjunto de normas que nos envuelve, que nos rodea, aquel conjunto de normas del que no nos libramos ni aun queriéndolo. Porque son esas reglas que inciden directamente en nuestras vidas, que las modifican y que además nos suministran información patente de esa influencia, en ocasiones de forma cotidiana, otras veces, en cambio, con periodicidad y, en alguna ocasión, con la pretensión de aplicarse solamente una vez en la vida.
Y ya es hora de mencionar alguna de esas manifestaciones, para que podáis apreciar la verdad de lo que acabo de contaros.
18
E m p e c e m o s por el m a r c o básico de nuestra convivencia, la Constitución, que ofrece un carácter híbrido: a veces m u y p r ó x i m o ; a veces, m á s lejano. M u y p r ó x i m o , c u a n d o expresa las n o c i o n e s nucleares del país, lo define y e n u m e r a sus símb olos y aun m á s c u a n d o declara nuestros d e r e c h o s fundamentales y nuestras libertades esenciales; m á s lejano, c u a n d o se detiene en aspectos organizativos, m u y i m p o r t a n t e s , pero de p e r c e p c i ó n p o p u l a r m á s discutible. L e y de leyes la llaman. Por eso o c u p a la cúspide de una ideal pirámide normativa. A ella deben ajustarse todas las d e m á s leyes, lo q u e no siempre ocurre, c o m o es bien sabido.
S i g a m o s por algo, ahora sí, m u y cercano, por nuestras relaciones con la Administración. La A d m i n i s t r a c i ó n es un ó r g a n o i n f o r m e , casi, casi m o n s t r u o s o , con el q u e t r o p e z a m o s con u n a cotidianeidad sorprendente. Son sus reglas las que nos o b l i g a n a c o n d u c i r por la zona derecha de las vías públicas, con e x c e p c i o n e s : algunos b o r r a c h o s y casi t o d o s los ingleses y los sometidos aun a su z o n a de influjo. Pero es también la A d m i n i s t r a c i ó n la que nos da la tarjeta de la seguridad social. Y la que organiza el sistema de matrícula en esta U n i v e r s i d a d o en c u a l q u i e r otra p ú b l i c a y e x p i d e el título h a b i l i t a n t e - a h o r a l l a m a d o " d e grado"— c u a n d o se c o n c l u v e n v i c t o r i o s a m e n t e los estudios. Y es también la A d m i n i s t r a c i ó n la q u e g e n t i l m e n t e nos ha reducido a m u c h o s de los que aquí e s t a m o s nuestro s a l a r i o en un 5 p o r 100 - ¡ d e p r o m e d i o ! - , porque s o m o s funcionarios, trabajamos para ella mediante un estatuto específico de reglas que sólo son aplicables a nosotros, los funcionarios.
Es a s i m i s m o D e r e c h o muv p r ó x i m o el q u e se refiere a los delitos v a las penas. D e esta rama del D e r e c h o se han p r e d i c a d o cosas estupendas. Por ejemplo, que el delincuente que c o m e t e un delito no infringe el C ó d i g o penal, sino q u e lo cumple. A c a s o podría hablarse de una suerte de "transgresión legal". T a m b i é n se ha dicho que, si el D e r e c h o - e n g e n e r a l - es el mínimum ético, este Derecho, l l a m a d o penal, es el mínimum de ese mínimum ético, porque previene, r e p r i m e y sanciona las c o n d u c t a s q u e de forma m á s g r o s e r a desbaratan la convivencia: las de quien mata, las de quien roba, las de quien viola o atenta contra la libertad sexual o las de quien se apropia o malversa bienes que no son suyos, tanto si son privados, c o m o si son públicos. Pero n i n g ú n mensaje mejor q u e el l a n z a d o hace tiempo - a u n q u e aun conserva toda su fuerza, t o d o su v i g o r e x p r e s i v o - por C o n c e p c i ó n Arenal: " O d i a al delito y c o m p a d e c e al d e l i n c u e n t e " . Este D e r e c h o de las penas y de los delitos es, a d e m á s , un
10
excelente termómetro del nivel éneo de una sociedad. Termómetro, SÍ, aunque peculiar, porque funciona en proporción inversa: cuanto más tenga que ser aplicado, menor es el nivel ético del grupo.
Y muy conectado a éste -aunque no sólo a éste— está el que articula las garantías de la discusión jurídica, para que ésta sea igualitaria y entre iguales. Y cuando se desvía de esta igualdad suele hacerlo pensando siempre en el beneficio de la persona, aunque sea un delincuente: ahí está la presunción de inocencia para demostrarlo, inclinando el debate a favor del enjuiciado e imponiendo al Ministerio Público la carga de acreditar cumplidamente su culpa. Es cierto, sí, que hav zonas procesales con desviaciones no justificadas que, afortunadamente, cada vez están más en cuestión. La discusión con la Administración pública no es entre iguales. Acaso no deba serlo, pero el privilegio, aunque goce de una relativa razón de ser, no puede reforzarse con la prepotencia. Y en ésta cae, con alarmante frecuencia, la Administración en sus tratos con los particulares; en ésta y en su particular concepción del análisis económico del Derecho que le lleva, con razón desde el punto de vista de la eficiencia, a considerar rentable perder un número clamoroso de procesos sólo porque el porcentaje es mínimo respecto a los que podrían haberse planteado con razonable fundamento.
La solidaridad social se manifiesta en un sector del Derecho que no goza de excesiva popularidad, pero que es altamente necesario porque es el que proporciona los recursos para la gestión y el reparto. D>
tenemos también muy próximo a nosotros; tanto que, a veces, más que rodear, aprieta o, más que envolver, asfixia. Es - l o habréis adivinado— el Derecho de las finanzas y de los tributos. Vuestra cara es ahora el mejor testimonio de su proximidad a todos nosotros. A la Hacienda Pública la soportamos; o la sufrimos; pero no la adoramos. Un mimetismo maltusiano nos la definiría como un mal necesario. Igual que el colegio para los niños. Pero algo debe decirse, en orden a ello. Las reglas del reparto deben ser respetadas: son decisiones políticas votadas por todos.
Pero los modos y maneras de su gestión son, en ocasiones, manifies- tamente mejorables. La gestión de los tributos reitera clásicas deficiencias del actuar de la Administración pública; después de todo, forma parte de ella. Y tiene las suyas propias, entre otras, un automatismo sancionador poco concorde con la sociedad garantista en la que se mueve.
2 0
Y, ¿ q u é decir de la p r o x i m i d a d de las n o r m a s que regulan las relaciones con nuestros e m p l e a d o r e s privados, e m p r e s a s y p a t r o n o s ? C o m o m í n i m o p u e d e decirse de ellas que están presentes en al m e n o s un tercio d e nuestras vidas, desde que c o m e n z a m o s nuestra actividad laboral hasta que nos d e s p e d i m o s de ella al llegar a la jubilación; en la salud y en la e n f e r m e d a d , casi, casi c o m o el D e r e c h o que disciplina el m a t r i m o n i o , situación, p o r cierto, m u c h o m e n o s estable e indisoluble que la laboral, al m e n o s hasta el a d v e n i m i e n t o de la crisis. Porque incluso tras el jubiloso retiro, el sistema de prestaciones sociales va a seguir p e r m i t i é n d o n o s , a través d e las p e n s i o n e s , atender nuestras n e c e s i d a d e s m á s básicas; a veces, c o n un carácter también excesivamente básico.
C i e r t a m e n t e hay m á s r a m a s del D e r e c h o que esclarecen, e n r i q u e c e n o c o m p l e m e n t a n las que he seleccionado para vosotros. N o p u e d e d e s c o n o c e r s e la i m p o r t a n c i a d e la historia en la formación del D e r e c h o y de sus categorías y c o n c e p t o s ; ni n e g a r la del p e n s a m i e n t o , en la creación de la reflexión, del c o n c e p t o v del sistema. Gracias al D e r e c h o d e l o s c o m e r c i a n t e s ha a u m e n t a d o e x p o n e n c i a l m e n t e la calidad y cantidad d e los bienes v servicios de q u e p o d e m o s disfrutar. Y las relaciones entre Estados o el D e r e c h o de los extranjeros facilitan la circulación y el establecimiento nuestro en otras c o m u n i d a d e s y de otros en la nuestra. T o d o s estos sectores constituyen una a r g a m a s a esencial del sistema. A c a s o sean m e n o s visibles, m a s n o p o r ello dejan de ser i m p o r t a n t e s .
4. Pero hav una r a m a cercana a nosotros p o r excelencia; p o r a n t o n o m a s i a . Es aquella que se centra en la persona, sólo p o r el h e c h o de ser persona, la que organiza las relaciones entre las p e r s o n a s sin n i n g u n a e t i q u e t a : ni c o m o a d m i n i s t r a d o s , ni c o m o e m p l e a d o s , ni c o m o enjuiciados, ni c o m o contribuventes. Es aquella que m a n t i e n e conven- c i o n a l m e n t e el n o m b r e de D e r e c h o civil, q u e le dieron los r o m a n o s , a u n q u e con u n a acepción decisivamente m á s amplia, m á s acorde a los tiempos actuales. Porque ya no es el D e r e c h o de unos privilegiados, los aves, los c i u d a d a n o s r o m a n o s ; es un D e r e c h o universal, que, c o m o a c a b o de decir, se aplica a todos, v i r t u a l i z a n d o así p r i m a r i a m e n t e m u c h o s principios constitucionales.
M e diréis que, con lo que acabo de decir, a r r i m o el ascua a mi sardina. Y es verdad; pero creo que con razón.
2 1
Y, si no, dejadme que os lo explique.
Más que envolvernos; más que rodearnos, el Derecho que llamamos civil nos arropa; casi, casi nos acuna. Porque nos cuida y se ocupa de nosotros desde antes de que nazcamos y hasta después de que muramos. "El concebido -dice el art. 29 del Código civil- se nene por nacido para todos los efectos que le sean favorables". Y, más adelante, añade en su art. 667: "El acto por el cual una persona dispone para después de su muerte de todos sus bienes o de parte de ellos, se llama testamento".
No son éstas reglas vacías de contenido: dan juego en la realidad La aplicación de la primera ocasionó que el hijo postumo del varón asesinado en S'Aranjassa junto con su otro hijo no hace muchos años naciese rico, mientras su madre, la viuda, no heredaba nada. No pudo determinarse cual de los dos fallecidos lo había hecho antes y se aplicó la llamada presunción de comoriencia, que prevé el art. 33 del Código civil, una regla con dos mil años de vida, que impide la t r a n s m i s i ó n tic derechos entre los fallecidos, lo que canalizó toda la herencia del padre hacia el hijo aun no nacido. Y el respeto a la voluntad de un delicioso v rico testador menorquín, olvidando a unos parientes no legitimarios, condujo su herencia hacia numerosos miembros de la familia real. Es forzoso reconocer que el acatamiento a la voluntad del testador, la reina soberana que rige la sucesión, en palabras del Tribunal Supremo, en ocasiones, conduce a resultados no queridos ni buscados. Hay testadores, en efecto, que parecen querer reinar después de morir. Unos, porque en sus testamentos montan tal galimatías ininteligible, que el único efecto del mismo es la guerra a muerte producida entre los sucesores a raíz del mismo; otros, porque establecen en sus cláusulas tal cantidad de condiciones y cargas y tan complejas que, más que una herencia, lo que imponen a sus sufridos sucesores, son unas horcas caudinas, que les sojuzgan a veces durante mucho tiempo. Y, sin embargo, se salen con la suya: su voluntad les sobrevive y es tenazmente protegida por los tribunales.
El Derecho que llamamos civil ordena asimismo el intercambio de bienes y de servicios entre los particulares, la contratación. No entre los comerciantes; no cuando interviene la Administración; tampoco cuando se trata de una relación de trabajo. Y lo hace en base a tres reglas tan esenciales como simples: la libertad de pacto, el respeto a la palabra dada, aunque no esté escrita, y la igualdad de las partes. Por eso, cuando la igualdad quiebra -pensemos en quien contrata con una gran empresa- el Derecho civil trata de reequilibrar la
22
situación, tratando d e s i g u a l m e n t e a los desiguales, que en esto consiste el principio de igualdad. Y así, considera c o n s u m i d o r o usuario a ese particular y le protege d e una m a n e r a especial, con leyes e interpre- taciones de leyes beneficiosas para él, facilitando la p r u e b a de sus e x i g e n c i a s d e n t r o de un p r o c e s o o p r e s u m i e n d o que quien le ha d a ñ a d o ha a c t u a d o con culpa. Ha h a b i d o casos simpáticos o entrañables, resueltos por los tribunales, que m e r e c e n ser narrados. Por ejemplo, la h i s t o r i a d e u n o s j u b i l a d o s de B a d a j o z q u e a d q u i r i e r o n un viaje c o m b i n a d o hasta China, en el que se incluía e x p r e s a m e n t e la asistencia en C h i n a de un guía que hablase español. El guía no apareció ni un solo día y los p o b r e s jubilados p e r m a n e c i e r o n confinados en el hotel todos los días del viaje porque, según dijeron en el juicio, allí había buffet y al m e n o s sabían lo que c o m í a n . El tribunal c o n d e n ó a la a g e n c i a de viajes española a i n d e m n i z a r p o r d a ñ o moral a todos los viajeros con un i m p o r t e igual al precio del viaje. O aquel otro caso —uno entre m u c h o s otros iguales o m u y p a r e c i d o s - en que las maletas de una pareja en viaje d e n o v i o s hicieron t e n a z m e n t e el m i s m o recorrido que sus d u e ñ o s . . . , sólo q u e cuarenta y o c h o horas d e s p u é s que éstos. D a ñ o moral de nuevo, p o r q u e , c o m o dijo el tribunal, la luna de miel es un viaje especial, que tiene lugar una vez en la vida, a u n q u e p r e v i s o r a m e n t e la sentencia añadió
"al m e n o s , así era a n t e s " .
L o s e j e m p l o s podrían multiplicarse, pero c o n v i e n e seguir a v a n z a n d o .
El D e r e c h o civil organiza también la atribución de las cosas a las p e r s o n a s , para q u e éstas las aprovechen, las usen y las disfruten.
D e s d e l u e g o , r e s p o n d e con ello a un anhelo p r á c t i c a m e n t e universal.
Basta o b s e r v a r el v o c a b u l a r i o incipiente de un niño de p o c o s años. Sus tres p r i m e r a s palabras son " m a m á " , " p a p á " y "¡¡¡no!!!". La cuarta es
¡MIÓ!. Toda una afirmación del m o n o p o l i o e x c l u y e m e del u s o y del disfrute d e una cosa; de la propiedad, en fin. R e a l m e n t e , el D e r e c h o d e c o s a s es un excelente muestrario de la proximidad del D e r e c h o civil. U n o de sus p u n t o s capitales es que nadie se t o m e la justicia p o r su m a n o , regla que p r o l o n g a para este c o n c r e t o á m b i t o jurídico otra m á s g e n e r a l , la que p r o h i b e la realización arbitraria del p r o p i o derecho. La regla se hace efectiva m e d i a n t e el m a n t e n i m i e n t o del statu quo preexistente, es decir, d e j a n d o las c o s a s c o m o estaban lo que hace decisiva la apariencia q u e s o c i a l m e n t e crea el contacto directo con esas cosas. E s l o q u e se d e n o m i n a posesión. Un c o n c e p t o a m b i g u o , nada fácil d e entender,
2 3
producto una vez más de la sutileza jurídica de los romanos. Pero los niños también lo tienen muv claro. Solo hay que recordar la frecuentísima situación en la que un niño pequeño —bastan unos tres años— es privado por otro del juguete que tenía. El drama está servido: llantos, gritos, peleas y, al final, la necesaria intervención del adulto pacificador. El niño usurpador se defiende, protegiendo el juguete: "¡Es que es mío!"; y el otro, también: "¡Pero ¡o tenia yo!". Finísima intuición posesoria, que obliga al adulto pacificador a reintegrar el juguete a quien lo tenía -mantener la situación anterior; respetar la apariencia— e investigar luego quien tiene mejor derecho a utilizarlo en lo sucesivo.
Puede parecer mentira, pero la disciplina del Derecho de cosas parece prestarse especialmente a ejercicios imaginativos o a juegos de picaresca, un par —un par de dos— de los cuales no me resisto a contar.
De este primero puedo dar fe por conocimiento directo y personal. En numerosas escrituras notariales de finales del X I X y principios del X X la descripción de las fincas costeras de la Galicia occidental concluían con la siguiente o parecida fórmula: La finca "linda, por el oeste, con América del Norte, mar por medio"; o, en otros casos, "océano Atlántico mediante", si el notario autorizante era más puntilloso o más culto.
El segundo es más nebuloso y se predica de Montero Ríos, notable jurista y activo participante en la confección del Código civil Pues bien; se cuenta que un buen día fue a verle a su despacho de la capital —creo que era Santiago— un paisano con la siguiente consulta:
— Sr. Xosé, o meu vecino ten unba árbore e as sitas raices asoman polo chan da miña ¡eirá e non me deixan traballala. (Dn. José, mi vecino tiene un árbol, cuyas raíces entran en mi finca y no dejan trabajarla).
Montero Ríos le dio la respuesta correcta:
- Puedes cortarlas tú mismo. I.o permite el art. 5 9 2 del Código civil.
— Mais, Sr. Xosé, si eu as curto, a árbore cáese (Pero, Dn. |osé, si las corto, el árbol se cae).
- No importa. El Código civil te lo permite. La ley te ampara.
2 4
— E, Sr. Xosé, poderla facerme unha notita con isto que me di? Para mellar compréndelo. Eu non teño moitas luces... (Y, Dn. J o s é , ¿ p o d r í a hacer m e una notita con esto. Para entenderlo mejor. N o t e n g o m u c h a s l u c e s . . . ) .
El ilustre a b o g a d o así lo hizo en un trozo de papel, q u e entregó al paisano. Y, c u a n d o aquel sábado fue a su casa de c a m p o en el pueblo, p u d o c o n t e m p l a r h o r r o r i z a d o su mejor carballo casi centenario abatido, pero no por un rayo, sino por un informe firmado por él m i s m o .
El D e r e c h o que l l a m a m o s civil también regula el m a t r i m o n i o , institución q u e se resiste a caer en desuso, pero que va siendo sustituida de forma paulatina e i n m i s e r i c o r d e por la llamada pareja de hecho, f e n ó m e n o q u e m e r e c e una cierta reflexión. ¿El m a t r i m o n i o con papeles r e e m p l a z a d o p o r el m a t r i m o n i o sin papeles? N o del todo. Se da el caso de que existe m á s de una d o c e n a de leyes a u t o n ó m i c a s que r e g l a m e n t a n la pareja de hecho, i n c u r r i e n d o en una paradójica contradicción, p o r q u e tal pareja sometida a una ley pasa a ser pareja de Derecho. A c a s o por eso, la m a y o r parte de las leyes las d e n o m i n a n ya "parejas e s t a b l e s " . S e da el c a s o t a m b i é n de q u e estas leyes suelen exigir tal cantidad de requisitos q u e m u c h a s parejas q u e d a n fuera de ellas, de m o d o y m a n e r a que carecerían de toda c o b e r t u r a legislativa, c o m o antes de la eclosión de leyes, y serían parejas de h e c h o " d e h e c h o " ; v a m o s , c o m o el toro-toro o el café-café, de antes de N e s p r e s s o . Y se da el caso, finalmente, de que se h a n c u e s t i o n a d o p o s t u l a d o s esenciales de la relación interpersonal, c o m o el sexo o, mejor, la h e t e r o s e x u a l i d a d , pero ninguna ley se ha atrevido c o n el n ú m e r o - a pesar de la tradición histórica española—, razón por la que una a l e g r e y o s a d a 'parella de tres", dos chicas v un varón, no p u d o inscribirse en un Registro municipal de parejas de hecho. E s t o ocurrió en Galicia, claro; en C a m b r e , c o n c r e t a m e n t e , un municipio m u y p r ó x i m o a La C o r u ñ a .
El a n e c d o t a r i o podría proseguir y con él la diversión. Pero la a n é c d o t a no d e b e cerrar el p a s o a la categoría. Y la categoría es q u e es la relación entre p e r s o n a s —mujeres y h o m b r e s y sólo por ser h o m b r e s y m u j e r e s - la que, en este punto, ocupa y p r e o c u p a al D e r e c h o civil. Por eso lo v e m o s tan c e r c a n o ; por eso lo v e m o s tan próximo.
5. Pero el D e r e c h o civil va aun m á s allá. En él se contienen u n a serie de resortes, de validez general, es decir, aplicables en todas las d e m á s r a m a s jurídicas. Por e s o se le llama D e r e c h o general, p o r q u e en
2 5
caso de duda o laguna se acude a él. Los romanos ya decían: "summum i/is, sumrna iniuria". Hran bien conscientes de que la aplicación rígida, automádca, matemática (con perdón), del Derecho le aleja de su objetivo máximo, la justicia, aunque siglos después, esta rigidez casi tiránica sirviera para salvar la vida de Antonio, el mercader de Venecia. Pero para entonces, el Derecho llamado civil va había generado o acogido variados correctores del pernicioso automatismo jurídico. La buena fe, la equidad, la analogía o la proscripción de los actos de emulación, antecedente directo de la prohibición del abuso del Derecho. También la juris- prudencia, de la que jocosamente se dice que fue inventada por Moisés, para acallar las protestas del pueblo de Dios ante el enunciado literal del sexto de los mandamientos —séptimo, por cierto, en el libro del Éxodo-:
"¡Habrá jurisprudencia!", se dice que dijo, aunque no se ha encontrado evidencia documental o testifical que lo corrobore. Tal es, en efecto, la función de la jurisprudencia, de las decisiones de los tribunales: comple- mentar, interpretar, flexibilizar y, sobre todo, actualizar la ley, adecuando su contenido al tiempo y realidad social en los que se aplica. Esto es así porque la ley, por muy perfecta que sea - y las modernas están bastante lejos de ser perfectas-, no pasa de ser una foto fija, que cinco minutos después de su promulgación queda inevitablemente desfasada.
Por eso, para que este Derecho más próximo a nosotros, el que lo es y lo ha sido, siga siéndolo, las leyes deben estar bien hechas. El hacedor de leyes debe ser consciente de que su poder no es ilimitado, aunque nos guste la palabra soberanía. Y debe ajustarse, él también, a unas reglas en su oficio de legislar. La primera, el uso correcto del lenguaje. Una ley clara siempre es más próxima que una ley ininteligible.
Cuenta, además, para ello con la ventaja de que el Derecho carece de léxico propio: utiliza el lenguaje común, aunque conserve arcaísmos, pero le cuesta admitir neologismos; hasta que llegaron las TICs. Sin embargo, es tanta su importancia que - c o m o dijo Hernández Gil hace algún tiempo— el lenguaje es para el Derecho algo más que un valor estético; es un valor moral. La segunda regla es que la ley debe limitarse a organizar lo necesario, desde un sano minimalismo, sin apretar, sin asfixiar. Los ámbitos de libertad sólo deben reducirse por razones sobradamente justificadas; nunca por modas, tendencias o frivolités. La tercera regla es más de fondo. El de Aquino definió la ley de manera perdurable como ordinario rationis ad bonum comniune. Estas dos notas constituyen a la vez límites y fines del oficio de legislar. Límites, para proscribir la ley irracional o la contraria al bien común. Fines, porque la razonabilidad de
26
la ley y la consecución del bien común deben ser algo más que unos meros desiderata utópicos; al contrario, deben constituir un objetivo al que no hay simplemente que tender, sino que hay que conseguir.
Es hora ya de acabar, pero quisiera todavía haceros una última reflexión.
El legislador no debe perder de vista estas reglas y estas notas. Debe tenerlas muy presentes, colocarlas bien visibles en su cuaderno de bitácora para que sean su guía a lo largo del proceso de fabricación de la ley, como una buena brújula, como la estrella polar. Sólo así podrá conseguirse que el Derecho que aun nos rodea y nos envuelve no se transforme también en algo cada vez más lejano, cada vez más incomprensible, cada vez más inexplicable, cada vez más b r u m o s o . . .
2 "
Universität de les Ules Balears