Títol: La pedra seca a Menorca: la tècnica constructiva i el patrimoni etnològic
NOM AUTOR: Diego José Taltavull Pons
Memòria del Treball de Final de Màster
Màster Universitari de Patrimoni Cultural: Investigació i Gestió
de la
UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS
Curs Acadèmic 2019-2020
Data 23 de setembre de 2020
Nom Tutor del TreballDra. María José Mulet Gutiérrez i Dr. Andreu Ramis Puig-Gros
1 Índex
1. Introducció ... 3
2. Objectius ... 5
3. Metodologia ... 6
4. Estat de la qüestió ... 7
5. La tècnica constructiva de la pedra seca i l’ofici de paredador al món ... 9
5.1. La pedra seca com a configurador d’un paisatge antropitzat ... 9
5.2. Les funcions i tipologia de construccions de pedra seca ... 9
5.3. Materials i tècnica ... 13
5.4. Els coneixements ... 13
5.5. La inclusió de la tècnica de la pedra seca a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat ... 14
6. La pedra seca a Menorca ... 15
6.1. El paisatge de pedra seca a Menorca ... 15
6.2. La tècnica de la pedra seca com a bé d’interès cultural immaterial de Menorca ... 17
6.3. La tècnica ... 17
6.4. L’ofici de paredador, la transmissió, les activitats econòmiques relacionades ... 21
6.5. Terminologia ... 23
6.6. Béns immobles i elements complementaris vinculats a Menorca ... 24
6.7. Eines de protecció de les construccions de pedra seca ... 29
6.8. La valoració i la difusió de la pedra en sec a Menorca ... 30
7. Paratge de Punta Nati: un cas de patrimonialització ... 34
7.1. Descripció... 34
7.2. Punta Nati com a BIC... 37
7.3. A mode de conclusió ... 41
8. Conclusions: passat, present i futur de la pedra seca a Menorca ... 43
9. Bibliografia i recursos digitals ... 46
10. Annexes. ... 53
2 Índex d’il·lustracions
Fig. 1 Paisatge de Punta Nati ... 12
Fig. 2 Paret seca de Son Salomó ... 18
Fig. 3 Parts d'una paret seca ... 21
Fig. 4 Eines dels paredadors dels països catalans ... 24
Fig. 5 Conjunt de menjadores, Son Salomó ... 25
Fig. 6 Barraca d'es compte, Ses Truqueries ... 27
Fig. 7 Pont de s'aljub de Son Salomó ... 28
Fig. 8 Barraca d'Es Pinaret, restaurada per la SHA Martí i Bella ... 31
Fig. 9 Conjunt de barraques de Torre Vella ... 36
Fig. 10 Parc fotovoltaic de Son Salomó... 37
Fig. 11 Zonificació del parc fotovoltaic i la seva evolució ... 40
Fig. 12 Àrea del BIC de lloc d'interès etnològic de Punta Nati, febrer 2020 ... 41
Fig. 13 Naveta des Tudons... 60
Fig. 14 Barranc de Biniaraix ... 60
Fig. 15 Bouer del terme de Ferreries, Menorca ... 61
Fig. 16 Imatge aèria d'Inis Mór, illes d'Aran, Irlanda ... 61
Fig. 17 Síquia de'n Baster i Monestir de la Real ... 62
Fig. 18 Bens de raça menorquina a una barraca de Son Salomó ... 62
Fig. 19 Signatura de Bartomeu Castell (1857) a sa Barraca Gran de Son Salomó ... 63
Fig. 20 Al centre, coberta d'esquena d'ase ... 63
Fig. 21 Paredadors treballant as Pont de Sa Creu ... 64
Fig. 22 Bancals d'Es Migjorn Gran ... 64
Fig. 23 Cúpula de falsa volta d’una barraca ... 65
Fig. 24 Barraca de porquím de Son Salomó ... 65
Fig. 25 Pont de bestiar en procés de restauració ... 66
Fig. 26 Volta de canó ... 66
Fig. 27 Captura de pantalla del Visualitzador IDE Menorca ... 67
Fig. 28 Pont rehabilitat pel projecte GIBET ... 67
Fig. 29 Workshop del XVI Congrés Internacional de Pedra en Sec ... 68
Fig. 30 Delimitació del paratge de Punta Nati ... 68
Fig. 31 Proposta de declaració de BIC de Punta Nati ... 69
3 1. Introducció
El treball que es presenta a continuació és una projecte d’investigació on s’analitza la tècnica constructiva de la pedra seca i la seva funcionalitat a nivell global i, específicament, a Menorca. En aquesta illa, s’hi desenvoluparà una xarxa importantíssima de murs de paret seca, i conjuntament amb altres construccions de pedra seca, faran de la cultura de la pedra, el tret més identificatiu del patrimoni etnològic menorquí.
L’estudi, a grans trets, es compondrà de dos apartats, el primer d’ells dedicat a la tècnica constructiva de la pedra seca i a l’ofici a nivell global, mentre que el segon serà específicament de Menorca. Finalment, es dedicarà un altre apartat al patrimoni de Punta Nati, àrea més representativa del patrimoni etnològic de pedra seca de Menorca.
A nivell global s’exposarà que és la tècnica de la pedra seca, el rellevant paper que juga com a configurador del paisatge i les funcions que assumeixen les estructures de pedra seca, a nivell general, segons la seva tipologia. S’explicarà la tècnica, els materials i els coneixements, elements necessaris per comprendre aquest art, que des del 2018 forma part de la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.
Una vegada s’hagi contextualitzat, es parlarà de la pedra seca a Menorca i la seva importància a nivell paisatgístic i patrimonial. S’explicarà la tècnica de construcció a l’illa de l’element fonamental: la paret seca. Un esquelet que recórrer tota l’illa amb més de 12.000 quilòmetres i que serà la base per a l’edificació d’altres element etnològics significatius com barraques i ponts de bestiar. També s’estudiarà l’ofici de paredador a Menorca, la seva evolució al llarg del temps, la transmissió i la situació actual d’aquesta feina. Es dedicarà un espai també a la terminologia, ja que aquest patrimoni immaterial té un vocabulari molt ric i diferenciat d’altres regions. Una vegada s’hagin exposat tots els components immaterials, es parlarà dels béns immobles de pedra seca que es troben en l’àmbit rural de l’illa, el seu estat de conservació i quines eines de protecció hi ha actualment d’aquestes construccions.
Finalment, es descriurà el paratge de Punta Nati, la màxima expressió del patrimoni de pedra seca a l’illa tant per volum com per qualitat de les estructures. S’exposarà l’estat de conservació del lloc i s’explicarà el procés que s’ha dut a terme aquests darrers set anys fins a la declaració d’aquesta zona bé d’interès cultural amb caràcter de lloc d’interès etnològic.
S’adjuntaran, així mateix, diversos annexes com un glossari amb terminologia relacionada amb la pedra seca a Menorca, il·lustracions per documentar gràficament els temes que es desenvolupen en aquest treball i un inventari dels elements etnològics del nou BIC de Punta Nati.
Aquest treball és bàsicament teòric i empra bibliografia de diversa procedència. Per a referenciar aquesta bibliografia dins del text s’empra el sistema autor-data, ja que és considera el sistema més còmode i àgil de citar dins del text. Aquesta referenciació es veurà complementada amb un llistat bibliogràfic al final del treball amb estil APA (American Psychological Association).
4 Per acabar aquesta breu introducció, es creu necessari fer un agraïment a totes aquelles persones i institucions que han col·laborat per tal de fer possible aquest treball. En primer lloc, als tutors d’aquest treball, amb els quals no m’he pogut reunir però que sempre han respost i han resolt els dubtes que m’han anat sorgint. A en Josep Mora que ha aportat molta bibliografia sobre la pedra seca a Menorca en uns moments on no es podia aconseguir de les biblioteques per la pandèmia. A en Joan i en Miquel Àngel Moll, que amb les seves converses em van ajudar a entendre l’ofici de paredador, va resultar especialment interessant conèixer el punt de vista que tenen de l’ofici aquests dos joves. Remarcar també la informació que va aportar el departament de Patrimoni del Consell Insular de Menorca el curs passat, on vaig poder accedir al seu visor cartogràfic de patrimoni. Finalment, a la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella i la fundació Líthica, per les seves aportacions i per la seva defensa del patrimoni de la pedra seca de Menorca.
5 2. Objectius
Els objectius que es marquen en aquest estudi són variats, relacionats tots ells amb la pedra seca, tant en la seva vesant immaterial i antropològica, com en temes patrimonials de caire etnològic.
El primer d’ells seria conèixer la tècnica de la pedra seca tant a nivell global com dins l’àmbit menorquí. S’intentarà definir el concepte de tècnica constructiva de la pedra seca i entendre les seves funcionalitats dins l’àmbit rural. Així mateix, es descriurà l’ofici que desenvolupa aquesta tasca, la tècnica utilitzada i els materials emprats. Tot aquesta recerca ha de posar-se amb valor i destacar que la tècnica constructiva de pedra seca forma part, des de 2018, de la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
A nivell menorquí, l’objectiu és descriure detalladament la tècnica de construcció de la paret seca, element clau i més representatiu del paisatge de l’illa. Serà a partir de murs de paret seca com es construiran altres construccions etnològiques de l’illa, com les emblemàtiques barraques i ponts de bestiar. Es marcarà com objectiu descriure l’ofici de paredador i la seva evolució al llarg del temps i la terminologia tant a nivell constructiu com antropològic. També es posarà en valor la declaració de la tècnica de la pedra en sec com a bé d’interès cultural amb caràcter immaterial a Menorca.
També es marca com a objectiu avaluar l’estat de conservació general de la pedra seca a Menorca. Veure com ha afectat el canvi de model productiu de l’illa de mitjans segle XX, l’abandonament del camp i el desús de l’arquitectura tradicional en favor de noves construccions ramaderes. En relació amb aquesta avaluació s’ha de destacar Punta Nati, màxim exponent del patrimoni de pedra seca de Menorca, un paratge amb una abundància d’elements de pedra seca sorprenent, tant per qualitat com per quantitat. Es descriurà la zona tant a nivell geogràfic com patrimonial i s’explicaran les amenaces i el nivell de protecció d’aquesta zona.
Finalment, també es marca com a objectiu saber quina és la difusió que se’n fa d’aquest patrimoni, i si aquesta és duta a terme per institucions públiques o privada o per la societat civil.
6 3. Metodologia
Pel que fa a la metodologia utilitzada per a la realització d’aquest estudi, val a dir que pràcticament tot ell es basa en recerca bibliogràfica. Cal destacar que el període en que s’ha desenvolupat aquest treball (febrer-setembre 2020) ha estat marcat per la pandèmia del Covid- 19, que ha impedit poder realitzar un seguit d’entrevistes a paredadors menorquins per tal de poder entendre i tenir una visió de primera mà de l’ofici. Així, el desenvolupament metodològic del treball es basa en la recerca i aportacions d’estudis de renom sobre la pedra seca tant a nivell global com menorquí.
Sempre tenint present la legislació, tant la que afecta al patrimoni històric com a nivell immaterial, s’intenta contextualitzar la pedra seca en diversos nivells, com a tècnica constructiva, com a ofici, funcionalitats i a nivell arquitectònic. Bibliogràficament s’ha intentat fer una recerca exhaustiva tant de la pedra seca com a patrimoni immaterial com al seu producte resultant com arquitectura rural i popular.
Finalment, encara que no s’ha pogut fer les entrevistes que es tenien pensades fer, es pot argumentar que s’ha fet treball de camp a petita escala, en el període de temps que va més enllà del segon semestre, visitant diversos llocs de Punta Nati i elaborant fotografies que il·lustren aquest treball i assistint a conferències, congressos i visites guiades sobre les restauracions dutes a terme per associacions conservacionistes del patrimoni de la pedra seca com la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella.
7 4. Estat de la qüestió
La tècnica de la construcció amb pedra seca és una tècnica àmpliament estudiada. Per entendre aquesta tècnica serà, en primer lloc, necessari comprendre els convenis i legislació sobre aquesta tècnica, tant a nivell immaterial com al patrimoni resultant d’aquesta tècnica.
Cal destacar en primer lloc la Carta de Venècia de 1964, Carta Internacional sobre conservació i restauració de monuments i llocs, on la ICOMOS indicava ja la importància de la conservació del patrimoni històric etnològic. Aquesta carta va ser referendada a Mèxic, al 1999 amb la Carta del patrimoni vernacle construït. A nivell nacional la primera llei que va protegir el patrimoni etnològic va ser la llei 16/1985 del Patrimoni Històric Español, que es desenvolupà a cada una de les 17 comunitats autònomes. A les Illes Balears, així doncs, es va aprovar el 1998 la llei 12/1998 de Patrimoni Històric de les Illes Balears. Així mateix, per part del ministeri de cultura també s’han desenvolupat diversos plans nacionals de protecció de la pedra seca, com el Plan Nacional de Salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial, el Plan Nacional de Arquitectura Tradicional, i també, el Plan Nacional de Paisaje Cultural.
També es veu necessari fer una menció especial a diversos convenis i convencions necessaries per entendre el patrimoni immaterial i el paisatge, com el Conveni europeu del Paisatge (Florència, 2000) i la Convenció de París de 2003 per la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial. Finalment també serà molt interessant l’aportació de la UNESCO amb la inscripció a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de l’art de la pedra seca, els seus coneixements i les tècniques, de 2018, presentada per diversos països de l’àmbit mediterrani.
A nivell bibliogràfic han proliferat nombroses obres que han servit de referència per a la realització d’aquest estudi. La piedra seca, de Coste, Cornu, Larecena i Sette (2006) serà una gran referència a l’hora de contextualitzar la pedra seca i les seves funcions a nivell global.
Antonia Theodosius, en el seu col·loqui al XVI Congrés Internacional sobre la pedra seca a Ciutadella també farà una aportació molt interessant amb el seu Introducction to Dry Stone Structures.
Menorca és sinònim de pedra, i la documentació sobre aquesta tècnica és també molt important. Destaca Josep Portella i el seu quaderns de folklore sobre Pedres, Parets i paredadors (2000), Antoni Camps amb El camp de Menorca. Patrimoni etnològic construït (1998), o Mascaró Passarius amb el seu Geografía e Historia de Menorca (1985). Els darrers anys, fruit de l’interès que ha despertat el patrimoni etnològic en general i el de la pedra seca en particular va sortir un petit volum de l’enciclopèdia de Menorca titulat Arquitectura rural de Menorca (Jordi i Taltavull, 2017) que complementa informació rellevant a nivell antropològic de l’Antropologia I (1999). Molt destacable és també l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca impulsat aquests darrer any pel Consell Insular de Menorca.
S’ha de destacar també nombroses publicacions que tenen com a fixació aquells element més característics i monumentals de pedra seca: les barraques i els ponts de bestiar. Cal destacar
8 d’aquesta temàtica articles com el Barraques i ponts de bens a Menorca, de Mascaró Pons, o Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca, de Jaume Sastre (1989).
Finalment, es creu rellevant destacar, una altra vegada, la publicació (2020) arran del XVI Congrés internacional & workshop sobre pedra seca, que es va desenvolupar a Ciutadella al 2018. Dins ella es creu convenient destacar diversos col·loquis que han resultat realment interessants com El proceso constructivo de una barraca menorquina (Roca i Pons), Antigüedad y futuro de las construcciones etnológicas de piedra en seco en Menorca (Petschen) o La importancia de la transmisión de la piedra en seco como tradición viva, d’Anna Bagur.
És interessant poder comprovar la gran quantitat d’articles i referències que es troben a nivell insular, demostrant l’interès per la temàtica. Val a dir que des de la introducció d’aquesta tècnica a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de Humanitat s’han desenvolupat nous articles, també per part de l’administració. La defensa del patrimoni, els col·loquis i la implicació d’entitats com la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella també han jugat un paper important en l’aparició de nova documentació i interès pel patrimoni de pedra seca.
9 5. La tècnica constructiva de la pedra seca i l’ofici de paredador al món
La tècnica constructiva de la pedra seca es defineix com a “l’art de saber fer construccions utilitàries de pedra sense fer ús de cap tipus d'argamassa; és a dir, la pedra es col·loca sobre la pedra apiladament i no s’utilitza cap altre material excepte, de vegades, terra seca” (UNESCO, 2018). L’estabilitat de les estructures s’aconsegueix a partir de la selecció i col·locació de les pedres, tallades per a l’ocasió i que en la majoria de casos es troben a nivell local, mentre es netegen els camps pel seu cultiu.
Les construccions de pedra seca, tradicionalment s’han classificat en dues categories (Theodosiou, 2020). La primera fa referència patrimoni constructiu de caire històric, com estructures megalítiques i ciclòpies, construccions monumentals, fortificacions o tombes.
Alguns exemple d’aquestes construccions serien el monument megalític de Göbekli Tepe (10.000-9.000a.C), a Turquía; Newgrange (3.300-2.900a.C), a Irlanda; o la Naveta des Tudons (1.200-750a.C), a Menorca (fig. 13).
La segona categoria, que és motiu d’estudi d’aquest treball, són les construccions de pedra seca que fan referència a construccions en zones rurals o agro-pastorals, com parets de retenció, de límit i desviació d’aigua, canals, fosses, túnels, aljubs, forns de calç i carbó, cabanes i abrics per animals. Aquesta tècnica artesanal deriva del passat, encara que actualment també presenta tècniques contemporànies i proporciona coneixements per aplicacions a construccions futures.
Theodosiou també descriu aquestes construccions de pedra seca com la tècnica “més simple, més sostenible i de baix manteniment” que es pot trobar en el medi rural. Encara que no es necessita cap tecnologia especial per a la construcció, es requereixen un seguit de coneixements i habilitats tradicionals. Finalment, destaca que la construcció de pedra seca té un fort component immaterial, ja que actua com “enllaç social i econòmic i està estretament vinculada amb la sostenibilitat, la col·lectivitat, solidaritat i col·laboració, en un esforç comú per introduir activitats agrícoles”.
5.1. La pedra seca com a configurador d’un paisatge antropitzat
Les parets, murs, terrasses i altres construccions de pedra seca representen la lluita de l’home per dominar l’entorn, per convertir llocs de baix rendiment agrícola o ramader en terres cultivables o de pastura. Algunes d’aquestes construccions són veritables obres d’enginyeria, que es presenten amb harmonia amb el medi i són resultat de la intervenció humana sobre el terreny durant segles seguint tècniques tradicionals heretades de generació en generació.
La pedra seca configura i modela d’una forma molt significativa el paisatge d’un lloc.
Delimita parcel·les; construeix refugis tant per a l’home com per el bestiar, per tal de protegir- se del vent, del fred, del sol o de la neu i gestiona els recursos hídrics, retenint-los o canalitzant- los. Així mateix, la pedra seca, s’ha utilitzat de forma recorrent en obres públiques, com per fer carreteres i camins, murs de contenció, torres de vigia, entre d’altres.
5.2. Les funcions i tipologia de construccions de pedra seca
10 Les estructures construïdes amb la tècnica de la pedra seca, en general, són variades en estil i tipologia segons la zona on es localitzen. Aquestes estructures poden ser molt espectaculars, des dels impressionants marges de conreus i olivars en terrasses del barranc de Biniaraix, a Mallorca; o humils i discretes, d’una extensió molt reduïda, com estructures de conreu o alguna instal·lació de processament industrial, com un senzill forn de calç o una sitja.
Totes les construccions, però, estan fortament lligades amb medi rural i amb la seva organització, tant a mode d'habitatge, com a element imprescindible per a l’agricultura o la ramaderia i, fins i tot, juga un paper important dins la sostenibilitat mediambiental. De fet, aquests elements eren i són imprescindibles per lluitar contra l’erosió del sol i la desertització de la terra, per a la retenció d’aigua, prevenir esllavissades, inundacions i allaus a més de servir de tallafoc.
La pedra és un element essencial en la vida quotidiana en les societats rurals, ja que s’usa tant per la producció com per l’organització, amb imaginació i enginy. Coste (2008) descriu la pedra com una companya habitual que al llarg de la historia ha complert en el món rural un seguit de funcions:
o Despedregar, netejar els camps i emmagatzemar: despedregar les terres de cultiu és l’acte inicial de la construcció de la pedra seca. El treball de la terra, ja sigui a càvec o arada, requereix l’eliminació de les pedres, al menys les mitjanes i grans. Una vegada s’ha extret la pedra, aquesta s’arreplega i amuntona fent un munt de pedreny, anomenat claper. Aquest claper facilitarà el conreu d’una tanca i proporcionarà la pedra necessària per aixecar una construcció de pedra seca.
o Contenir pendents i carreteres, construir camins: les terrasses de conreu subjectades per marges de pedra seca aconsegueixen fer cultivables zones amb pendents d’arreu del món. Aquest assoliment de noves terres conreables és fruit, com en moltes altres ocasions, del propis pagesos, que han treballat aquestes construccions fora de la temporada de collita. Les terrasses de conreu és el tret més característic de la Serra de Tramuntana, a Mallorca, valor per el qual va ser declarada al 2011 Patrimoni Mundial de la UNESCO en la categoria de Paisatge Cultural (fig. 14)
Així mateix, aquests mateixos marges també poden servir com a contenció d’altres construccions civils, com carreteres i camins o vies ferroviàries. Aquest tipus de construccions són freqüents a la Serra de Tramuntana, com per exemple el camí des Verger, entre els municipis d’Esporles i Puigpunyent.
Finalment, la pedra seca també serveix com a tècnica de construcció de camins empedrats. Aquesta tècnica és utilitzada des de l’antiguitat, i és, juntament amb els marges i bancals de cultiu, l’element de pedra seca que està més present i integrat amb el paisatge. Se’n poden trobar multitud d’exemples tant a les Illes Balears com a altres regions mediterrànies o a la Península Ibèrica, com les cañadas reals o el camí de Biniarroi a Mancor de la Vall. Actualment a Menorca, aquesta tècnica constructiva s’usa per a la recuperació de les zones més degradades del Camí de Cavalls.
11 o Abrigar als éssers humans: les cases i cabanes de pedra seca són totes elles de caràcter temporal. Tenen un ús estacional o d’una duració determinada: al bell mig dels cultius, com a refugi per l’època de sega, de verema o cabanes per els pastors, per les pastures durant l’estiu. Al bosc, trobam cabanes pels treballadors de forns de calç o els carboners. També trobam cases de neu a les muntanyes i cabanes com a refugi i amagatall per a la caça.
Algunes d’aquestes construccions, però, també van ser temps endarrere, construccions de caràcter permanent, separades dels pobles: serien les actuals xaboles, però de pedra. Cal remarcar que una construcció de pedra només es podrà considerar casa quan aquesta disposi d’una bona coberta i especialment si aquesta és a dues aigües. També si disposa de porta i finestres i si està preparada per cuinar.
o Abrigar al bestiar: de la mateixa forma que cases i cabanes que abriguen els éssers humans, les construccions de pedra seca han servit durant segles com a abric per el bestiar, que les utilitza per protegir-se de les adversitats climàtiques, ja sigui del sol a l’estiu, o del vent, la pluja, el calabruix o la neu a l’hivern.
Es poden trobar multitud de construccions d’aquest tipus, ja siguin cases per gossos pastors, galliners, barraques de porquim, barraques i ponts d’ovelles, bouers (fig. 15) i refugis per animals de tir. Ponts, barraques i bouers son els elements més característics de grans construccions de pedra seca que es localitzen a Menorca i seran objecte d’estudi en el següents apartats.
o Guardar eines o collites: una altra de les construccions més significatives que es poden trobar fetes amb pedra en sec son cases d’eines, aquells habitacles habilitats per poder deixar cada nit aquelles eines que es van usant durant el dia a dia dins l’àmbit rural.
Dins d’aquestes construccions hi podem trobar eines de tot tipus, ja estiguin relacionades directament amb tasques de pedra seca o ja siguin eines pròpies de l’agricultor o el ramader. Així mateix, aquestes construccions també serveixen per emmagatzemar de forma temporal les collites de l’entorn més pròxim.
o Batre: un element força característic dels països mediterranis es l’era. Aquest espai, normalment circular, fet de pedra treballada, és el lloc de triatge que s’usa per tal de separar el gra de la palla dels cereals, normalment el blat. És una construcció feta sobre una superfície plana, que s’anivella amb un petit mur de contenció en cas que hi hagi pendent. De diverses dimensions, es troben eres per la majoria de zones agrícoles on es cultiven cereals, que poden ser privades o d’ús comunitari.
o Coure pedres: la pedra seca també és l’element essencial per a la construcció de forns de calç. Aquestes edificacions es construïen a partir d’un cercle escombrat, sense herbes i buidat de terra fins a uns 2 metres de profunditat. Aquest clot tenia unes dimensions considerables, d’entre uns 6 i 10 metres de diàmetre i arribava a tenir una alçada d’uns 3 o 4 metres (culturapopularmenorca.cat). A partir de rama per cremar i pedra calcària, a poder ser de l’interior de la terra. Aquests dos elements es mantenien encesos a altes
12 temperatures durant dos o tres dies, fins que el fum fos blanc. Una vegada les pedres havien refredat, començava el procés d’extracció de la calç resultant.
o Parcel·lar: la parcel·lació de les terres per mitjà de murs i parets de pedra seca és un dels elements més característics dels paisatges rurals i una eina molt eficaç per a la gestió del territori. Aquests murs els troben localitzats tant a la façana atlàntica com la mediterrània i desenvolupaven múltiples funcions relacionades amb retirar pedreny per el correu de les terres, dividir les propietats i fer-ne parts d’una mateixa i finalment, reduir els efectes del vent sobre les collites. L’estètica d’aquests murs i parets i el paisatge resultant està estretament lligada al tipus de roca que es troba als voltants d’aquesta construcció. Utilitzant una tècnica constructiva similar el paisatge resultant pot ser molt diferent, així, dues construccions de pedra seca costanera com Punta Nati (fig. 1) i les de l’illa d’Inis Mór (fig. 16), a Irlanda, presenten un paisatge ben diferent.
Fig. 1 Paisatge de Punta Nati. Font SHA Martí i Bella
o Aprofitar, emmagatzemar i canalitzar aigua: la pedra en sec i l’aigua son dos elements fortament relacionats. En el medi rural, la captació i emmagatzematge de l’aigua és fonamental tant per a la producció agrícola com per a la supervivència dels ramats. És per això que la pedra seca juga un paper clau en aquest aspecte amb construccions com els pous, els aljubs i els safareig. Aquestes construccions, per la seva funció, necessitaran ser cobertes amb una capa impermeabilitzada.
Però l'emmagatzematge no és l’única funció que es durà a terme a través de la pedra seca, també hi haurà la necessitat de canalitzar, és a dir, transportar d’un lloc a un altre l’aigua recollida. Aquest objectiu s’aconseguirà mitjançant un seguit de construccions com son els aqüeductes, les canals i canaletes i les síquies. A les Illes Balears hi ha
13 excel·lents exemples d’aquestes construcció, com la Síquia d'en Baster (fig. 17), que recórrer des de la possessió de Son Quint, a Esporles, fins a la ciutat de Palma o la canaleta de Massanella a Mancor.
o Prevenir esllavissades, inundacions i allaus: la pedra en sec ha sigut utilitzada durant segles per prevenir i combatre els fenòmens climatològics més extrems. Construccions com murs de contenció han servit durant segles com a eina de protecció d’esllavissades, d’inundacions producte de pluges torrencials o d’allaus per un augment brusc de la temperatura a alta muntanya.
5.3. Materials i tècnica
Com es pot comprovar, la tipologia de construccions de pedra seca és molt variada. Tot i així, els materials i les tècniques emprades per a la seva construcció són molt reduïdes, fet que provoca que aquesta construcció estigui en consonància amb el paisatge en el que s’integra.
Per norma general sempre s’han emprat les pedres que es troben a les proximitats del lloc on s’ha de fer aquesta construcció. Aquesta pedra pot ser roca inalterada de zones pròximes, roca fruit de la descomposició d’una roca mare, d’una pedrera, o roques fragmentades per la meteorització del subsol. En tot cas, aquesta roca sempre dependrà de la geologia del paisatge que coincidirà en una gran majoria de les vegades amb el materials emprats per a la construcció.
Pel que fa a la geologia, les calcàries, pissarres i granits són les pedres més usades per a la construcció, per l’abundància, la duresa de les pedres i l’alta resistència al pas del temps i a les condicions adverses. Pel que fa a rebles, en ocasions s’utillitza grava, però per norma general es segueix usant el mateix tipus de pedres, en aquesta ocasió, amb les estelles i puntes de pedres de menors dimensions, trencades per omplir l’espai entre les dues cares de la filada.
Finalment, també s'utilitza en certes ocasions morters a partir d’argila o d’arena per cobrir alguns forats i donar més solvència a les construccions.
Pel que fa a la tècnica de construcció d’elements de pedra en sec, es por afirmar que és comuna en totes les àrees geogràfiques. A partir de la construcció del mur o paret seca es poden anar construint altres construccions més complexes. La tècnica per a la construcció d’una paret seca es desenvoluparà al seu corresponent apartat.
5.4. Els coneixements
Els coneixements de la tècnica de construcció de parets i murs de pedra seca són un saber transmès de pares a fills, de generació en generació. Era una de les tasques que realitzaven els agricultors i ramaders a les seves terres, en moments de l’any en que les tasques del camp eren menys intenses, normalment durant els solsticis.
Amb el pas dels anys, aquesta feina va començar a especialitzar, fet que va provocar el sorgiment de l’ofici de paredador, marger o picapedrer. Aquesta feina, enquadrada dins la construcció, la solien fer colles familiars, que estaven formades per mestres i aprenents. La transmissió de la tècnica era oral i en contextos informals, és a dir, els aprenents aprenien del
14 mestre treballant en les construccions. La feina de paredador destaca pel seu component social i col·laboratiu, implica comunicació, aprenentatge de la tècnica, una toponímia molt variada i diferenciada a cada regió i una estreta col·laboració amb altres gremis artesans com els ferrers o araders, necessaris per a l'elaboració d’eines i elements complementaris i vinculats a les construccions de pedra seca. Tots aquests components intangibles va ser essencials perquè al 2018 la UNESCO declarés els coneixements i la tècnica constructiva de la pedra seca Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
5.5. La inclusió de la tècnica de la pedra seca a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat
Durant el XXXIII Comitè Intergovernamental de la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, celebrada a la ciutat de Port Louis, a la República de Mauricio, entre el 26 de novembre i l’1 de desembre de 2018, es va incloure l’art de la pedra seca, els coneixements i les tècniques a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Va ser una candidatura presentada per un conjunt de països, Croàcia, França, Grècia, Eslovènia, Espanya, Suïssa i Xipre. Tots ells, excepte Suïssa, pertanyen a l’àmbit mediterrani, fet que atorga característiques a aquest patrimoni immaterial als àmbits rurals mediterranis. Pel que fa a l’estat espanyol, hi van participar diverses comunitats autònomes, com Andalusia, Aragó, Balears, Catalunya, Extremadura, Galicia i Valencia. Així, en totes aquestes regions es van haver d’aprovar diverses eines de protecció del patrimoni immaterial de la pedra seca per poder optar a formar part d’aquesta candidatura conjunta.
Formar part de la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO suposa una posada en valor de la tècnica constructiva de la pedra seca, en desús i decadència en les darreres dècades per la introducció de nous mètodes constructius en l’àmbit rural. Suposa un impuls i la promoció d’aquesta tècnica, un intent de restauració, recuperació i promoció per part de les administracions. Sobre aquet darrer aspecte s’ha de destacar la creació de rutes de la pedra seca, com és el sender de gran recorregut 221 (GR-221) que recórrer la Serra de Tramuntana, de l’illa de Mallorca o l’Associació Internacional de la Ruta Europea de la Pedra Seca, que actualment engloba entitats set entitats d’arreu d’Europa com el departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca, el Parco Nazionale delle Cinque Terre, PED Epirus – Unió de Municipis de la Regió d’Epiro, a Grècia o l’Office de l’Environnement de la Corse, a França (Manchado, 2020).
15 6. La pedra seca a Menorca
6.1. El paisatge de pedra seca a Menorca
El Conveni Europeu del Paisatge (Florència, 20-10-2000) defineix, al seu article primer, el paisatge com a qualsevol part del territori tal com el percep la població, el caràcter del qual sigui el resultat de l’acció i la interacció de factors natural i/o humans. Petschen (2020), recollint les paraules de Raul Mata assenyala que “El paisaje se ha convertido en el gran documento de la historia del territorio, que puede ser descifrado e interpretado en el acto de la contemplación; se convierte así en Patrimonio Cultural, y objeto de atención, no únicamente de la políticas de conservación de la naturaleza (...) sino también, y sobre todo, de las políticas culturales y patrimoniales”.
Geològicament, Menorca es divideix en dues zones molt diferenciades, es podria dir que és com a dues illes en una: la Tramuntana (nord i nord-est) que es constitueix per terrenys paleozoics i mesozoics; i Migjorn (nord-oest i sud) compost per pedres calcàries, més joves, del miopliocè. Aquestes característiques geològiques es veuran reflectides en els elements etnològics de pedra seca pel que fa al color i les característiques de la pedra utilitzada, així com la tipologia i la ubicació i la orientació. Els recursos hídrics es troben principalment a Migjorn, ja que el terreny a Tramuntana és pràcticament impermeable, on es localitzen els aqüífers de l’illa. Els barrancs i torrents, també a Migjorn, solen estar secs la major part de l’any. El relleu sinuós del nord, encara que sense grans altituds, contrasta amb la planícia del sud, que permet el conreu extensiu de farratges.
El clima menorquí és el mediterrani, de quatre estacions marcades, amb temperatures suaus tot l’any. Les pluges són moderades durant la tardor i l’hivern, però també s’ha de remarcar el factor que juga la humitat com a element característic i decisiu per als conreus de l’illa. La característica climàtica principal, emperò, és el vent, que per l’orografia de l’illa bufa fort en totes direccions, sobretot de tramuntana. Aquest fet tindrà un impacte important al camp, generant problemes tant a nivell agrícola com ramader.
Camps (1998), en la seva obra El camp de Menorca, el patrimoni etnològic construït, enumera els principals trets característics pel que fa a la cultura material de l’illa, que bàsicament són quatre. En primer lloc, l’ús “quasi bé exclusiu” de la pedra com element constructiu, en peces de marès per a l’habitatge i edificacions complementàries, i la pedra seca per a la parcel·lació i la divisió del terreny i per les construccions ramaderes. La calç, també té un paper important per protegir i impermeabilitzar els murs de marès. També és molt important el paper que juguen tots aquells elements etnològics que tenen com a finalitat l’extracció, recollida, distribució i emmagatzematge d’aigua, ja sigui per usos domèstics o per al reg.
Finalment, l’orientació dels habitatges i els elements etnològics també juguen un paper clau a l’illa. Les porxades i entrades de les cases de lloc s’orienten cap al sud, per protegir-se de la tramuntana, el mateix passarà amb les barraques i els ponts de bestiar i fins i tot trobarem parets seques més altes en aquesta vorera, per protegir les collites i el bestiar.
Menorca, l’illa més oriental de les Illes Balears, més enllà dels reclams turístics d’illa calmada amb platges de sorra blanca i aigües tranquil·les i cristal·lines, es caracteritza per tenir
16 un paisatge fortament antropitzat que, al llarg dels seus 700 quilòmetres quadrats, desenvolupa una xarxa murs i parets de pedra seca i altres construccions agrícoles i ramaderes complementàries, també amb aquesta tècnica, que en paraules de Roca (2020) es pot denominar com a “autèntica cultura de la pedra seca”. Mascaró (2018) descriu les “pedres i vent, tramuntana i tanques de parets seques, configuren un paisatge menys amable, però amb una força visual i sensitiva molt notables, que atorga a l’illa una identitat pròpia i diferenciada”.
L’arquitectura tradicional menorquina és sobretot pètria (Vidal, 1978) i durant segles, els menorquins han emprat la tècnica constructiva de la pedra en sec per a la realització d'aquestes construccions. Segons els darrers estudis duts a terme per l’Institut Menorquí d’Estudis (IME), a través de l’examen de fotografies aèries, Menorca té aproximadament uns 12.000 quilòmetres de paret seca. Per això, Vidal reitera que la pedra “no sólo abunda sino que abruma en la isla”
i serà per aquesta abundància que els menorquins, des del Bronze fins el segle XIX han usat la pedra seca per a les construccions de caire rural de l’illa.
Aquesta cultura per la pedra seca està fortament relacionada amb l’activitat ramadera de Menorca, caracteritzada durant segles pel seu volum de bestiar oví de l’illa (fig. 8). No serà fins als anys quaranta del segle XX quan Menorca canviarà la seva activitat ramadera cap al bestiar boví -de la mà de l’empresa El Caserio- que juntament amb noves formes de construcció i d’estabulació faran que les construccions de pedra seca -ponts, barraques i bouers- vagin perdent importància i abandonant-se progressivament.
És difícil poder datar el moment a partir del qual esdevé la tècnica de pedra en sec eina essencial de les construccions menorquines, però tot i així podem afirmar que aquestes arrels es remunten a la prehistòria. Durant l’època talaiòtica, les construccions més importants que trobam a l’illa (talaiots, navetes, taules, etc.) es feien a partir de tècniques ciclòpies (1.600 a.C.).
Tot i així, Petschen (2020) comenta que al jaciment de Es Coll de Cala Morell o a les agrupacions de cases de Talatí ja hi podem trobar construccions a partir de murs de doble parament i reblertes amb pedreny de menors dimensions al seu interior.
Al final de l’època talaiòtica (123 a.C.) Menorca entrà en decadència a nivell constructiu i ni romans ni musulmans deixaren restes arquitectòniques analitzables als nostres dies. Serà a partir del segle XIII, amb la conquesta de Menorca per part de la Corona d’Aragó (1.287), i sobretot el segle XIV, quan podrem trobar les primeres mostres d’arquitectura popular de la pedra en sec. Vidal (1978) afirma que “la relativamente escasa arquitectura medieval menorquina está apenas estudiada especialmente en lo que se refiere a la arquitectura popular pero parece lícito suponer que los repobladores debieron introducir costumbre propias en cuanto a técnica y materiales de construcción”. La primera prova escrita que confirma la tècnica de la pedra seca com a mètode de construcció a Menorca la trobam al segle XIV, quan el rei Pere IV ordena unes directrius sobre el traçat i l’altura que han de tenir les parets de pedra seca que divideixen les diferents propietats -llocs- per tal de gestionar la ramaderia, que serà de sis pams (Casasnovas, 2007), per tal de tenir visió del paisatge i dels ramats. Així, es pot a afirmar amb rotunditat que al segle XIV ja es coneixia la tècnica de la pedra seca, amb murs de doble parament i reblertes, tècnica contemporània a tota la vessant mediterrània.
17 Les construccions i les parcel·lacions de paret seca que han arribat fins els nostres dies són principalment del segle XVIII i sobretot del segle XIX. Es pot fer aquesta afirmació a partir de dates que es troben gravades a algunes de les construccions més monumentals, com sa Barraca de Bartomeu Castell de Son Salomó (fig. 19), es Pont de s’Aljub o es Pont de Sa Creu.
Petschen recorda que si en aquest moment s’està veient el col·lapse d’algunes d’aquestes construccions, també s’ha de considerar normal que la majoria de les construccions anteriors al segle XVIII s’hagin esfondrat amb anterioritat. Amb tot, es pot dir que datar amb exactitud els elements etnològics de pedra seca de Menorca és summament complicat. L’arquitectura popular, per norma general, no deixa constància de l’any de la seva construcció, i això impedeix poder afirmar o concretar una data. Amb les dades que es tenen, i tenint en compte les construccions de pedra seca d’àmbit mediterrani, es pot afirmar que el paisatge menorquí de pedra seca està compost per construccions que poden tenir fins a cinc segles, però que majoritàriament les que han arribat fins els nostres dies foren construïdes entre els segles XVIII i XIX.
6.2. La tècnica de la pedra seca com a bé d’interès cultural immaterial de Menorca L’agost del 2016 es va fer públic al BOIB la incoació de l’expedient de declaració de bé d’interès cultural immaterial de la tècnica de la pedra seca per part del Consell Insular de Menorca, que va ser aprovada el gener de 2017. Aquesta incoació era necessària perquè Menorca i el conjunt de les Illes Balears formés part de les regions espanyoles que conjuntament presentaven amb altres països mediterranis la candidatura de la tècnica de la pedra en sec com a patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO.
La definició que aquest text en fa de la tècnica de la pedra seca és molt similar a la que es pot trobar a la declaració de patrimoni immaterial de la humanitat i diu així: “La tècnica constructiva tradicional de la pedra en sec, o pedra seca, tal com es coneix a Menorca, utilitza la pedra sense desbastar o poc desbastada com a únic material, sense cap tipus d’argamassa que la cohesioni, sinó que la disposició de les pedres és el que dóna solidesa a l’element construït.
Aquesta pedra és, preferentment, la localitzada als voltants del lloc on s’ha de fer la construcció.
Els constructors d’elements en pedra seca es denominen paredadors. La tècnica es trasmetia de pares a fills per via masculina, així com les eines emprades”.
El que cal ressaltar, sense cap mena de dubte, són els elements de pertinença d’aquest bé immaterial:
o Els coneixement tècnics relatius a la construcció d’estructures de pedra seca.
o L’ofici de paredador o mestre de paret seca.
o La tradició oral, per el qual s’ha transmès tant la tècnica com el vocabulari propi d’aquest tipus de construccions.
o Vocabulari propi pel que fa a la tipologia, la tècnica, les eines i els materials.
Aquests quatre elements seran els protagonistes dels següents apartats.
6.3. La tècnica
18 L’element clau de les construccions de pedra seca a Menorca són les parets seques (fig.
2). Aquesta no és una construcció singular de l’illa ja que es pot trobar a tot l’àmbit mediterrani, però com ja s’ha comentat, serà l’abundància -12.000 quilòmetres aproximadament- i el bon estat de conservació i funcionalitat que encara té, el que fan d’aquesta construcció la més destacada i característica del paisatge menorquí.
Fig. 2 Paret seca de Son Salomó. Font: elaboració pròpia
Les parets, com ja s’ha comentat en apartats anteriors, tenen varies funcions. La més definidora de totes elles seria la parcel·lació i la divisió de propietats agràries. Així mateix, aquesta divisió també es produeix a nivell de cada una de les propietats, dividint una propietat en tanques o sementers d’un lloc, i poder dedicar cada una d’elles a una funció agrícola o ramadera concreta.
La segona funció que cal destacar és la de retirada de pedreny per al conreu. Al llaurar la terra, els pagesos aixecaven i rompien un pedreny que després havien de retirar. Aquest pedreny s’acumulava amb clapers però també s’utilitzava tant per paredar, per reblir, com per aixecar un enderrossall.
Finalment, a Menorca, on el fort vent de tramuntana és comú durant la primavera i sobretot la tardor i l’hivern, les parets també juguen un paper essencial en la reducció dels efectes del vent sobre les pastures i sembrats. Per norma general, les parcel·lacions a Menorca, estan orientades al nord per tal que les parets facin d’escut contra el vent i fins i tot és habitual que la paret de tramuntana tingui una altura superior a les altres.
La paret seca rep aquest nom precisament perquè es construeix utilitzant la tècnica de la pedra en sec, és a dir, “apilant amb habilitat i coneixement pedres irregulars sense utilitzar cap tipus de morter” (IPCIME, 2018). La paret es construeix a partir de col·locar files horitzontals de pedres, les unes sobre les altres. Aquesta paret té dues cares, un doble parament, que s’uneix amb el reble, petites pedres que donen consistència i unió a aquestes dues cares. El doble parament s’ha d’aixecar a la vegada, i el cos de cada cara s’ha de formar utilitzant les pedres en un ordre de mida decreixent, és a dir, les pedres més grans aniran a la part baixa de la paret.
19 El basament de la paret sempre ha de ser més ample que la part superior i les pedres sempre s’han de col·locar en pendent de dintre cap a fora. No es poden deixar forats buits ni espais interiors, i juntament amb el reble impedeixen el moviment de la paret i l’enfonsament del parament exterior. La darrera fila de la paret estarà conformada per pedres petites en horitzontal. Finalment, per segellar la paret, es pot fer en sec, amb pedres rectangulars, lloses més pesants que ajuden a estabilitzar tota la paret, o amb una coberta de morter.
Portella (2000) en el Quadern de Folklore número 66, Pedres, parets i paredadors, explica quatre normes a l’hora de paredar: “Totes les pedres, malgrat siguin irregulars, tenen sis cares. Hi haurà una cara exterior, que crearà una cara oposada, interior, el cul. I tindrem quatre cares també interiors. Una, la inferior, reposarà sobra la filada de baix; l’oposada crearà la forma superior; i les altres dues s’hauran de combinar amb les pedres immediatament anterior i posterior de la mateixa filada. Quan escollim la cara exterior hem de pensar en les altres cinc cares”. Per això, no s’ha d’escollir la cara o la pedra més polida, sinó aquella que millor hi encaixa amb tot el conjunt. Les pedres han de ben encaixar, no poden ballar, i es poden emprar- ne d’altres més petites per fer-les seure, les estelles. Per tot això, serà molt important el bon ull del paredador i no anar provant pedres damunt la filada fins a trobar aquella ideal.
Una paret seca pot ser construïda per un paredador, però tenint en compte que s’han d’aixecar dos paraments exteriors del mur i a la vegada i reblir-la, la forma més habitual de construcció d’una paret seca és amb grups de tres, dos paredadors i un aprenent. Portella (2000) detalla els passos a seguir per la construcció d’una paret seca, recollits també a l’Inventari de Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (2018).
El primer pas és senyalar la paret, és a dir, marcar-la sobre el terreny amb l’ajut de monjoies, munts de pedres per marcar per on es construirà la paret. Actualment hi ha pocs paredadors que usin monjoies, ja que és difícil fer recte el trajecte per on passarà la paret a ull.
Així, actualment s’està substituint aquest munts de pedra per barres de ferro, per fer molt més fàcil la seva col·locació. D’aquestes monjoies en sortia la ginyola, un cordill resistent tensat per traçar la línea per on anirà el mur, de monjoia a monjoia. Una vegada s’ha decidit per on passarà la paret, serà necessari desbrossar el terreny, fer-lo net i treure les soques que hi pugui haver. Encara que aquesta feina sembli senzilla, té molta importància perquè la paret sigui sòlida, ja si no s’arrabassen els arbustos des de la soca, aquests poden rebrotar i danyar o fer caure la paret.
Una vegada s’ha marcat i netejat per allà on passarà una paret, s’ha de guiar la paret. La feina de guiar es preparar els munts de pedreny que faran falta, a banda i banda, per construir- la. És una feina essencial, perquè si no es prepara aquesta feina en primera instància, no es pot tenir una previsió del pedreny que s’utilitzarà i retrassarà el procés constructiu. Les parets es construïen amb les pedres de l’entorn. L’amo de lloc anava amuntegant les pedres que anava traient mentre llaurava i es dipositava en clapers, munts de pedres extretes del sòl, per poder conrear les tanques. Els paredadors, utilitzaven aquests clapers per abaratir el transport i tenir les pedres més a mà. Actualment, les pedres de l’entorn s’utilitzen per a la reparació d’enderrossalls, però si s’ha de començar una paret de bell nou, es sol portar directament el pedreny amb un camió.
20 A continuació s’escombra la paret. Es retira tota la terra per on ha de passar la paret fins deixar la roca mare vista. Amb aquesta acció, els paredadors s’asseguren de tenir uns bons fonaments, que donaran solidesa a la paret, ja que si es fonamenta damunt la terra la paret es pot moure degut als moviments de la terra per causa de les pluges.
Una vegada ja s’ha assenyalat, guiat i escombrat la paret, ja es pot començar a aixecar la paret. La fonamentada són les dues primeres filades paral·leles, de pedres grosses que s’ubicaran damunt la roca mare. Les dimensions d’aquestes pedres varien segons l’alçada i l’amplada de la paret. “En una paret amb una amplada de sis pams, les pedres de cada filada hauran de tenir una amplada de tres pams” (Portella, 2000). Normalment, les pedres que s’usen per les fonamentades son més grosses de la mida necessària i es farà pedreny amb un mall per aconseguir la mida desitjada. D'aquest pedreny també en sortiran estelles i igualades, pedres planes i més llises que serviran per aixecar i anar igualant la paret per cada un dels seus paraments.
Feta la fonamentada, serà important estaquejar la paret, que consistirà en anar col·locant pedres planes i punxegudes -estelles- perquè facin de tascó entre les pedres i evitar així el moviment .També es rebleix amb pedreny petit, omplint els buits l’espai interior d’entre filades per donar consistència a la construcció. Aquest procediment s’anirà repetint a cada filada, que s'afegeix a la paret.
Una vegada s’hagi reblert la fonamentada es procedirà a pujar la paret, que consistirà en anar col·locant pedres per filades i reblir-les. Així com es va pujant la paret, es va reduint l’amplada de la paret així com també la mida del pedreny que es va utilitzant per aixecar la paret. Igual que la fonamentada, les filades s’han d’anar estaquejant per dintre abans de reblir- les, i repetir la mateixa feina filada rere filada.
Una vegada s’arriba a l’altura desitjada, la paret s’ha d’igualar. Això suposarà que la línia superior de pedres, l’última filada, sigui perfectament paral·lela a la fonamentada. Per igualar-la s’empra novament la ginyola, no per marcar les cares de la paret, sinó l’altura d’aquesta. Les igualades són les pedres amples i planes, que s’utilitzaran per aquesta tasca.
Per acabar la paret s’empren les cobertores, pedres grosses, planes i rectangulars, treballades, que es col·loquen de cantell, recolzades unes amb les altres per donar solidesa a tota l’estructura. Si queden buits, s’aniran omplint amb estelles encaixades des de defora i reblint la part interior.
L’acabament de la paret amb cobertores és el més habitual en l’àmbit rural però també s’ha de destacar que en zones urbanes actualment també s’empra morter per omplir les juntes i donar consistència. També és habitual l’acabat de tàpia, d’esquena d’ase, o de mitja canya (fig. 20). Aquesta tècnica consisteix que amb pedreny petit es va donant una forma arrodonida a la part superior de la paret, que després es fixa amb morter i s’emblanquina. Un cop acabada la paret, el pedreny que sobra es retira o s’escampa i la terra acumulada fent l’escombra, s’anivella i es tapa part de la fonamentada.
21 La feina dels paredadors no és només construir parets de bell nou, sinó que la gran majoria de la seva feina és reparar parets que han caigut, els enderrossalls. Els enderrossalls es poden produir per molts de motius, però solen tenir a veure amb els materials de construcció que s’han fet servir i en la tècnica més o menys depurada del paredador. Les causes principals dels enderrossalls solen ser l’home, botant per allà on no toca, llaurant amb tractors molt a prop de la paret o tallant la vegetació que a vegades la subjecta. Una altra causa, emperò, pot ser aquesta mateixa vegetació, ja que la presència d’una mata o un ullastre pot provocar un moviment de les fonamentades o filades, i produir aquest enderrossalls. Finalment, els animals com bens o cabres, que salten les paret, o vaques i cavalls que es graten, també poden provocar caigudes de parets. Segons la gravetat de l’enderrossall, serà el pagès o el paredador qui el repararà.
Fig. 3 Parts d'una paret seca. Font: Líthica. Adaptació de Daniel Gallego
6.4. L’ofici de paredador, la transmissió, les activitats econòmiques relacionades Tradicionalment, la construcció de parets seques i sobretot l’aixecament dels enderrossalls eren feines que s’encarregava el pagès d’un lloc. Encara avui, és una feina que solen desenvolupar els pagesos de manera habitual en moments de l’any on la seva tasca diària no comporta un nombre d’hores tan elevat. Els llocs, actualment, reben certes subvencions de les administracions locals, estatals i europees per la recuperació i manteniment de les finques, que inclou el manteniment en bon estat de les parets seques. Per això, encara de forma habitual els pagesos s'encarreguen de fer aquesta feina i no haver d’invertir aquesta subvenció en la contractació d’un paredador professional. En canvi, si els enderrossalls són greu i duen molta feina d’aixecar, es sol encomanar la feina a un paredador professional.
Amb el temps, la construcció d’elements de pedra seca es va convertir en un ofici propi, el paredador, que es dedicaven exclusivament a aquesta tasca. Aquest ofici requerirà d’uns coneixements, una dedicació i un elevat grau d’especialització que requereix el domini de la tècnica de la pedra en sec. Portella (2000) assenyala que “els mestres paredadors solen dir que, quan s’agafa una pedra, ja s’ha de saber on s’ha de col·locar. I diuen que això, no únicament per l’estalvi de temps i esforç, sinó perquè la paret es construeix amb la vista, no amb el martell;
alerta amb un mestre que abusa del martell a l’hora d’aixecar una paret.”
22 El paredador (fig. 21) és l’artesà que fa la paret seca (IMPCIME, 2018), un ofici que per norma general es transmet dins una mateixa família de generació en generació. En l'actualitat, aquest vincle familiar s’ha perdut i els membres d’un equip tenen orígens diversos. Aquest equip es comprèn de mestres paredadors i aprenents, aquests últims en fase de formació en l’ofici. No hi ha una organització laboral formal, sinó que la transmissió dels coneixements i de l'ofici la duu a terme aquella persona amb més experiència -el mestre- a la resta dels membres de l’equip. Els aprenents s’encarregaran de reblir la paret i anar adquirint experiència de com aixecar-la, mentre que els mestres paredadors seran els encarregats de la construcció de les dues cares de la paret seca.
Pel que fa a la jornada de feina dels paredadors, la principal característica és que és una feina que s’ha de fer necessàriament a l’exterior, i per tant les jornades solien ser de sol a sol.
Així, durant l’estiu la jornada sol ser més llarga mentre que a l’hivern serà més curta. La feina es començava a l’alba, per aprofitar les hores de sol a l’hivern i les de menys calor a l’estiu, fins a l’hora de dinar. L’aturada per dinar era més llarga a l’estiu, evitant així les hores de calor més fortes i a l’hivern la represa era més ràpida i es treballava fins que el sol era post.
Jaume Febrer (1999) en la seva obra sobre Els mestres de parets haguts a Ferreries, destaca que els “mestres de paret eren gent molt senzilla i poc valorada, la majoria no sabien llegir ni escriure, però per altra banda demostraven ser una gent molt arrelada dins el seu entorn, tenien fama de ser persones de “paraula” (...). El fet d’anomenar-los mestres de paret té la seva importància, ja que un mestre és aquell que ensenya i hem de tenir en compte que aquestes persones sabien ensenyar el seu ofici als altres, açò feia que aquesta feina no es perdés i que encara avui perduri”.
Però la feina dels paredador no només consisteix en la construcció de parets, barraques, ponts i altres elements. La feina del paredador també era essencial pel manteniment de les zones rurals ja que amb la seva tasca col·laboraven en convertir zones boscoses en terrenys de conreu i en la seva organització, obrien camins i carreteres de pas, construïen sistemes de regadiu, síquies i en alguns casos també empedraven torrents per aprofitar l’aigua i prevenir torrentades.
Així, es pot considerar la feina del paredador com a element fonamental per a l’organització, el bon funcionament dels llocs de Menorca i la sostenibilitat.
La situació laboral dels paredadors va canviar entrat el segle XX, durant la postguerra, ja que la poca rendibilitat del camp i l’abandonament de llocs va provocar pràcticament la desaparició de l’ofici. Als anys quaranta i cinquanta els mestres paredadors sobrevivien a base de manteniment i reparacions de construccions que encara s’utilitzaven i combinat la seva activitat amb altres feina, principalment de manobres.
Als anys seixanta i setanta, amb l’arribada a Menorca del turisme, va suposar una nova oportunitat pels paredadors. Es van crear noves carreteres, urbanitzacions i xalets i hotels que necessitaven ser parcel·lats. Aquest fet va reactivar l’ofici, i es van incorporar nous equips de paredadors per a la realització d’aquestes tasques, molts d’ells eren gent del camp. S’ha de destacar també que la normativa actual a Menorca obliga a delimitar i parcel·lar les carreteres amb paret seca, que va suposar un increment de feina dels paredadors. Amb tot les dures
23 condicions de feina i la situació laboral com a treballadors autònoms, fa que actualment hagin de venir equips de fora a fer aquesta feina, moltes vegades de la mateixa empresa de construcció encarregada de fer la carretera.
Als últims anys, l’ofici de paredador s’ha anat separant cada vegada més del camp, ja que encara que treballen aixecant els enderrossalls greus dels llocs, la seva dedicació principal és la parcel·lació d’àrees turístiques. Avui en dia, els mestres paredadors son professionals autònoms, vinculats al món de la construcció, que solen treballar paredant en xalets i urbanitzacions, a un preu tancat per metre.
Per acabar aquest apartat cal afegir que encara d’una manera generalitzada els paredadors s’englobin dins la categoria d’oficials de manobre, aquest ofici es pot considerar artesanal. A Menorca, actualment hi ha tres mestres paredadors que tenen Carta de Mestre Artesà i dos que tenen Carta d’Artesà.
6.5. Terminologia
El vocabulari propi de la tècnica constructiva de la pedra seca de Menorca és un altre dels elements de pertinença del bé immaterial que s’han de protegir i valorar. El vocabulari, propi de l’illa és ric i variat, i fa referència tant a la tipologia de construccions, a la tècnica constructiva en si, a les eines que utilitza el paredador i els materials constructius. Destacar també expressions de la tradició oral relacionades amb la feina de paredar.
Les parts de la paret, comentades a l’apartat que fa referència a la tècnica, tenen un vocabulari propi a Menorca. Una filada és cada una de les fileres de pedres que formen cada un dels parament d’una paret, i d’aquestes, la fonamentada és la primera de totes, les pedres més grosses assentades sobre la roca mare. La cobertora és l'última filada de la paret seca, formada per lloses rectangular posades de cantell, que reposen una sobre l’altra. Altres topònims relacionats amb la paret són l’escombra, la part de la paret excavada que permet assentar la fonamentada sobre la roca mare; el reble el petit pedreny que s’usa per omplir els buits entre els parament; i les estelles, pedres punxegudes que s’utilitzen per donar consistència als paraments. Complementàriament a la paret trobam els portells, una obertura a la paret que permet el pas entre una parcel·la i una altra, al final de la paret seca on trobam un portell s’anomena cantonada. L’acabat final de la paret, sigui amb les cobertores, la tàpia o l’esquena d’ase o mitja canya.
La pedra és l’únic material de construcció que s’utilitza per a aquestes construccions, però tot i així existeix un ric vocabulari al respecte. Segons les característiques i la funció d’aquestes se les anomena d’una forma o d’una altra. Així, una pedra rodonenca se l’anomena còdol o mac, amb mides variables però que solen ser fàcils de manejar. Menys habitual és l’expressió matacà, que també fa referència a pedres de mides entre un i dos punys, amb una forma més variable. Si la pedra, en canvi, és plana, s’anomena llosa, i per les seves característiques és utilitzada com a fonamentada, però sobretot com a cobertora.
Contràriament, si les pedres son petites poden ser estelles o reble, segons la funció que facin a la construcció. Finalment, les pedres en el seu conjunt també reben noms diferents, com
24 pedreny, al conjunt de pedres de totes les mides i formes que s’empraran per construir una paret; o claper, al munt de pedreny arreplegat i amuntegat per poder conrear una tanca. Si aquests munts de pedres té la funció de marcar el recorregut que farà la paret s’anomenarà monjoies i si pel contrari les pedres estan trossejades, s’anomenarà peltret.
Relacionat també amb la construcció d’elements de pedra seca s’hi troben eines i objectes necessaris per a dur a la feina. El martell, el mall i la martelleta són eines imprescindibles per paredar, ja que ajuden a donar consistència a la construcció i per ficar i donar forma a les pedres i poder-les encaixar entre elles. Depenent de les dimensions rebrà un nom o un altre. Per treballar les pedres, igual que els trencadors també s’empra el tallant, una eina amb fulles amples de ferro. Per a treballar l’escombra i preparar la paret s’empra el càvec i l’aixada i la pioixa. El càvec, si és petit, per feines més minucioses, s’anomena cavaguell. Per arreplegar tota la terra que s’ha extret amb aquests elements s’utilitza una senalla. Juntament amb les monjoies, per marcar la paret, s’empra una ginyola, un cordill resistent, per poder traçar les línies del mur de paret.
Fig. 4 Eines dels paredadors dels països catalans. Font: pierreseche.com
Per acabar, associat a l’ofici de paredador i a la tècnica de la pedra en sec també s’hi troben diverses expressions populars molt conegudes a Menorca com fer un dia de barraca o de pont i cova, quan fa un mal dia i no es surt de casa; ser sord com un còdol o l’expressió com més llarga és sa paret, més gros és s’enderrossall, per expressar que com més importància se li dóna a un fet, més gran serà el disgust si allò fracassa.
6.6. Béns immobles i elements complementaris vinculats a Menorca
La paret seca és l’element clau del patrimoni etnològic de pedra en sec de Menorca. A partir de la tècnica constructiva d’aquesta se’n deriven altres béns, immobles relacionats amb el camp i la ramaderia de Menorca. En primer terme, es creu convenient parlar de tots aquells elements que integren i complementen la paret seca, i una vegada fet això es descriuran totes les altres construccions de pedra seca que se’n deriven.
6.6.1. Elements complementaris de les parets seques
25 El primer element complementari que cal destacar és aquell que s’utilitza per passar d’una tanca a una altra, sense haver de saltar la paret. Els portells són aquella obertura a la paret que permet el pas entre parcel·les, que poden estar acabats amb unes cantonades fetes amb pedres de marès. Aquests portells i cantonades es tanquen amb barreres, que per norma general són d’ullastre fetes per araders. Un altre element que també és utilitzar per passar, en aquest cas saltar, d’una tanca a una altra són els botadors, unes pedres que sobresurten de paret formant esglaons, formant així una petita escala per poder saltar la paret sense provocar-li danys.
A la part inferior de les parets seques, sobretot en zones amb fortes pendents, s’hi troben obertures amb la finalitat de que passi l’aigua de pluja en cas que hi hagi una torrentada i evitar, d’aquesta forma, que es produeixin danys a l’estructura de la paret. A aquest element se l’anomena fibla, i la seva construcció és molt senzilla ja que només fa falta posar una o dues pedres grosses com a dintell. Aquestes perforacions també poden tenir una altra finalitat, la del pas de bestiar de petites dimensions, les passadores. En aquest cas, l’obertura serà d’una mida superior. En l’actualitat, la construcció de fibles i passadores són obligatòries en les parets seques de nova construcció d’àmbit rural, per evitar danys en l’estructura de la paret i pel pas d’animals salvatges com marts, eriçons o conills.
Les menjadores (fig. 5), cavitats integrades en la paret, que per norma general ha de ser gruixada, que té per funció posar-hi farratge per al bestiar. Les menjadores són col·locades estratègicament en zones pròximes a construccions d’habitatge per bestiar, com bouers, quintanes, barraques o ponts de bestiar, tant a l’exterior com a l’interior d’aquest últim.
Aquestes menjadores, fetes amb pedra seca, podien ser de dos tipus: fetes amb pedres planes, desbastades, fent forma de triangle; o amb quatre peces de marès, agafant la forma d’una portalada.
Fig. 5 Conjunt de menjadores, Son Salomó. Font: elaboració pròpia
S’han de destacar també les mitgeres que són aquelles parets que marquen propietats i que tenen com a tret més característic que són més altes. Aquestes parets, com que han de marcar propietats diferents, tampoc tenen portells que comuniquin les tanques i soler ser unes
